Pere Casaldàliga, bisbe i teòleg de profunda convicció, es va destacar com un incansable lluitador pels drets humans. El seu llegat és una font inesgotable d’inspiració per a tots aquells que busquen construir un món més just i solidari.
Casaldàliga va dedicar la seva vida a defensar als més vulnerables, donant veu als marginats i denunciant les injustícies socials.
El seu esperit solidari i el seu compromís amb la justícia ressonaven en cada acció que emprendia. No tolerava el silenci davant les violacions de drets humans ni les desigualtats que assetgen tantes persones al nostre món.
Casaldàliga ens va ensenyar que no hem de conformar-nos amb una societat injusta. Ens va animar a actuar, a alçar les nostres veus i a estendre les nostres mans cap a aquells que més ho necessiten.
«Opteu per la militància social i política, també. Si la nostra fe; la nostra opció pel Regne no es tradueix en praxi social i política, llavors ens quedarem a mig camí.»
Pere Casaldàliga
El seu llegat ens inspira a ser agents de canvi, a treballar incansablement per un món més just i equitatiu. Ens recorda que cadascun de nosaltres té el poder de marcar la diferència en la vida dels altres i ens animava incansablement a participar de les comunitats i grups compromesos amb les Causes de la Vida.
Pere insistia en la necessitat de “lluitar”, de fer política en el nostre dia a dia. No va estar “simplement” al costat dels més pobres, sinó que es va posicionar i es va posar del seu costat i en contra dels opressors.
La teologia de la lliberació ha dit, i és veritat, que el nostre problema principal no és l’ateisme, és la idolatria del consumisme, del lucre… Per això dic sempre, i ho diuen altres molts, que el capitalisme no té salvació, no es pot batejar el capitalisme. Si és capitalisme, és el lucre, l’acumulació, el privilegi, la marginació i el diner per sobre de la persona humana, la negació fins i tot de les pròpies pàtries a causa de les multinacionals i transnacionals.
Pere Casaldàliga
Seguim el seu exemple, participem activament en les lluites per la lliberació, alcem la nostra veu contra la injustícia social i mostrem solidaritat amb els qui estan marginats. Com ell sempre deia: «amb la pau militant del Regne».
No deixem que el foc interior del compromís s’apagui!
El funeral com un retrobament per honorar la seva memòria i celebrar el seu llegat
Cada any, quan recordem la seva resurrecció («Si Crist va ressuscitar, nosaltres també ressuscitem, és la certesa, clara i rotunda, de la nostra fe cristiana.»), el llegat de Pere Casaldàliga brilla amb una llum encara més intensa. La seva partida va deixar un buit immens als nostres cors, però també ens inspira a seguir el seu exemple d’amor, valentia i compromís amb la Justícia.
El funeral de Pere Casaldàliga va ser un homenatge pòstum ple d’emoció i gratitud. Les seves paraules plenes de saviesa i la seva incansable lluita per la justícia social ens acompanyaran sempre. El seu llegat perdurarà en cada vida que va tocar i en cada causa que va defensar.
En aquests dies en què revivim la seva comiat, recordem les ensenyances de Pere Casaldàliga: el valor d’alçar la veu pels que no poden fer-ho, la importància de defensar els drets humans sense importar les adversitats i la necessitat imperant de construir un món més just i solidari.
La seva partida ens recorda que la nostra existència té un propòsit més gran: deixar empremta en aquest món, ser agents del canvi i marcar la diferència. Seguim el seu exemple valent i sincer per convertir-nos en millors éssers humans.
Pere Casaldàliga viurà eternament en els nostres cors com una flama ardenta que il·lumina el camí cap a un futur més equitatiu. En el seu honor, continuem treballant per un món on tots puguin viure amb dignitat i esperança.
Que el record de la seva Pasqua sigui un comiat emocionant però també una celebració de l’impacte positiu que va tenir a les nostres vides. Honrem la seva memòria portant endavant els seus ideals amb passió i inspiració.
Endavant! Seguim caminant junts cap a un món millor, recordant sempre el llegat de Pere Casaldàliga, un home que ens va ensenyar que cadascun de nosaltres té el poder de canviar el món.
Una visita virtual a la seva tomba: una invitació al compromís
A la vora del Riu Araguaia, al “cementiri dels karajá”, sota un arbre de pequi, es troba la tomba senzilla de Pere Casaldàliga, un túmul de terra amb una creu de fusta i una petita làpida amb el poema, en portuguès, que ell mateix va escriure com a epitafi: Per descansar jo vull això: aquesta creu de fusta pluja i sol aquests set palmells [de terra] i la Resurrecció.
A aquest lloc Pere havia fet molts enterros de camperols i peons desposseïts de tot, prostitutes, indis i suïcides, i també de cossos de persones sense identificar. Hi ha entre els arbres sepultures sense nom, acompanyant la seva. Uns metres més enllà, el riu enorme avança silenciós, entre Sao Félix i l’illa do Bananal.
En un altre poema, deia Casaldàliga:
Que m’enterrin en el riu a prop d’una garça blanca. Allò altre ja serà meu I aquella corrent lliure que jo, passant, demanava, serà pàtria recuperada. <…>
A aquest riu-vida de Casaldàliga i a aquesta tomba bressol de la resurrecció, us convidem a visitar avui, en l’aniversari de la seva Pasqua:
El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més d’una setmana de viatge en camió. El seu objectiu era fundar una missió claretiana a l’Amazònia, però va resultar ser la “missió” de les seves vides. Casaldàliga mai més va tornar a Catalunya i aquella va esdevenir la seva terra. Aquest és el seu testimoni.
Fragment del llibre “Yo creo en la justicia y la esperanza”, del 1975, que podeu trobar de franc al nostre web, fent click AQUI
El dia 26 de gener de 1968, en Manuel i jo canviavem els 11 graus sota zero de Madrid pels 38 graus sobre zero de l’aeroport del Galeão, a Rio de Janeiro. Era un salt al buit de l’altre món. Jo havia aconseguit, per fi, el que havia somiat i demanat i buscat, insistentment, durant tots els dies de la meva vida de vocació: «les Missions», un clima heroic per viure heroicament —em deia jo aleshores, ingenu i tossut i , potser, fidel.
Va ser al juliol de 1968. Arribavem a un món sense retorn
La Missió tenia 150.000 quilòmetres quadrats, de rius i sertões i floresta, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’Amazònia anomenada «legal», entre els rius Araguaia i Xingu, inclosa també l’Illa do Bananal que és la major illa fluvial del món. Sense cap altra «base» eclesiàstica que casa nostra, de 4 per 8, a la vora de l’Araguaia, meravellós i tèrbol. Sense saber nosaltres per on començar, sense saber ni tan sols qui habitava la regió, on les distàncies de tota espècie justificaven totes les indecisions.
L’única carretera que existia s’estava obrint encara, vermella i polsegosa, al bell mig de la selva que acabàvem de travessar, i la «onça», materialment concreta, tenia ple dret de tallar-nos el camí, davant del camió. No hi havia cap metge. No hi havia correu, ni llum elèctrica, ni telèfon ni telègraf. Hi havia 3 jeeps vells a tot São Félix i eren els únics cotxes del lloc. La professora més qualificada era una generosa negra, amb tot just any i mig de curs elemental, moltes vegades embriagada, que ja n’hi havia donat classes, protegida dels jaguars i dels indis per homes armats apostats a la porta de l’escola de palla.
Una de les primeres imatges de l’arribada de Pere Casaldàliga i Manuel Luzón a l’Araguaia, a l’agost de 1968
Vam poder comprovar de prop la presència, múltiple, aclaparadora, de la malaltia i de la mort, a la regió. Verminosi, deshidratació, malària, hepatitis, tètanus umbilical, tota mena de molèsties de la pell… Subnutrició, malaltia crònica.
El dia 15 d’agost començava el meu Diari:
«Potser», escrivia, «perquè aquí necessitaré més que mai el diàleg interior enmig detants silencis»… «Hem arribat a la Missió el dia 30 de juliol i ja he pensat, sentit, temut i esperat i gaudit moltes coses. Dels homes, de la natura, de Déu…»
Els primers mesos en Manuel i jo vam fer d’enfermers, obrint-nos pas a cegues a les llistes de «contraindicacions». I vam poder comprovar de prop la presència, múltiple, aclaparadora, de la malaltia i de la mort, a la regió. Verminosi, deshidratació, malària, hepatitis, tètanus umbilical, tota mena de molèsties de la pell… Subnutrició, malaltia crònica. La primera setmana de la nostra estada a São Félix van morir quatre nens i van passar per casa acapsetes de cartró, com sabates, camí d’aquell cementiri sobre el riu on posteriorment hauríem d’enterrar tants nens —cada família compta amb tres, quatre, fills difunts— i tants grans —morts o matats—, sovint sense taud i fins i tot sense nom.
«Escolten» —escrivia també al Diari—, «de vegades somriuen, callen gairebé sempre. A quina distància estan les meves paraules de la seva ànima senzilla, elemental, endurida pel patiment i l’abandonament?»
…gent de càrrega, que va i bé portada per l’onatge de la pobresa, de la solitud, del crim, propi o aliè… (del col·lectiu crim de la injustícia social!)… Gent senzilla, gent que porta la creu… Aquests són —malgrat tot el que es pugui dir en contra— els pobres de l’Evangeli.»
Pere Casaldàliga i Manuel Luzón, amb els indis Xavante tot just havent arribat a l’Amazònia, l’agost de 1968
S’imposava una revisió total de criteris i de programes. Per on començar? Què demanava el poble? Què podíem fer nosaltres?Què era ser Església allà? Teníem una església de fang i d’uralita, a mercè dels tornados. I molta superstició. I el vell costum de les «desobrigues» o visites de compliment pasqual que els Pares feien als descampats del Nord i Centre Oest, d’on venien els habitants de la regió. Nosaltres mateixos hauríem de prosseguir amb aquestes desobrigues durant el primer any i mig de Missió; per conèixer el terreny i el poble que ens havia tocat en herència sacerdotal. Tot i no creient en l’eficàcia apostòlica d’aquests «compliments» en què s’acumulaven centenars d’animals i persones, casaments al vol, batejos, confessions, borratxeres, baralles, trets…
Néixer, morir, matar, aquests sí, eren els drets bàsics, els verbs conjugats amb una sorprenent naturalitat.
Va ser en aquestes «desobrigues» on vam començar a sentir el problema de la terra. Ningú tenia terra pròpia. Ningú tenia un futur assegurat. Tothom era «retirant», emigrant d’altres àrees del país ja castigades pel latifundi. Tots venien del Nord-est, del Nord, amb els seus 8 o 10 fills, buscant les terres «gerais» sense amo, i tots havien atravessat un dia l’Araguaia com qui passa el Mar Roig a la recerca de la Terra Promesa.
L’estat del Mato Grosso era, encara és, una terra sense llei. Algú el va classificar com «l’estat curral» del país. No hi havia cap infraestructura administrativa, cap organització laboral, cap fiscalització. El dret era del més fort o del més salvatge. Els diners i el 38 s’imposaven. Néixer, morir, matar, aquests sí, eren els drets bàsics, els verbs conjugats amb una sorprenent naturalitat.
La seu de l’alcaldia de São Félix és, encara avui, a 700 quilòmetres d’aquí, a Barra de Garças. De vegades sembla que no existim…
Predominava l’analfabetisme. I l’educació dels fills, com una sortida a un somiat futur diferent al trist destí dels pares, interessava més al poble que el dret mateix de tenir terra i menjar. Des del primer moment de la nostra arribada, ens van ploure les demandes: anàvem a fer classe, construiríem un col·legi, organitzaríem un internat, podíem fins i tot quedar-nos amb els fills aliens, adoptar-los i educar-los… No es concebia la presència d’uns capellans o d’unes germanes que no abordessin aquest problema.
Casaldàliga va anar a Roma i de Roma va tornar. Allí va ser rebut pel Cardenal Ratzinger i el Cardenal Gantin que li van fer diverses preguntes, “un examen de revàlida eclesiàstica”, com deia Casaldàliga fent broma.
Després la trobada amb el papa, una visita a la ciutat dels màrtirs, el retrobament amb amics i familiars, Assís… De tot això parla Casaldàliga en una carta de la qual reproduïm amplis fragments. És una carta que en Pere dirigeix tots els seus amics i en la que s’aprecia la fermesa, la poesia i l’humor d’un home que va caminar pel món amb Llibertat.
Jo no havia complert cap vegada amb la visita ad limina que els bisbes hem de fer, anant a Roma, cada cinc anys. Ja fa 17 anys que sóc bisbe. I vaig rebre de la Congregació dels Bisbes del Brasil dues cartes agres que em demanven que fes aquesta visita i em retreien -nou anys després- suposats comptes pendents de la Visita Apostòlica que havíem rebut, a la Prelatura, com a conseqüència de les acusacions d’un bisbe ultraconservador.
Vaig decidir apel·lar al papa -de bisbe de São Félix al bisbe de Roma- i li vaig escriure, el 22 de febrer de 1986, una llarga carta de desfocs eclesials. “Si vostè ho creu oportú -li deia en ella- em pot indicar una data apropiada perquè el visiti personalment”.
Aquesta data va ser ara, al mes de juny. Al meu ara tan intermitent diari hi vaig escriure:
Vaig a Roma de «pregrinatge». Videre Petrum, videre Martyres, videre Franciscum. Roma i Assís. La pedra, la sang i el colom. Des d’Amèrica Llatina, amb l’espiga de blat de moro, fecundada per tanta sang màrtir i estretament fraterna en la voluntat d’Alliberament.
El dia 16, amb un anorac que em van deixar, vaig ser rebut, a l’avantsala , per monsenyor Re, secretari de la Congregació dels bisbes i que havia estat a la nunciatura de Panamà. “Cum Petro et sub Petro”, m’aconsellava, persistent. I “un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme”, afegia jo, perquè la confusió fos més gran. Em va recordar també que dissabte, a l’entrevista conjunta amb els cardenals Gantin i Ratzinger, jo hauria d’anar vestit amb hàbit adequat. (Que seria sotana i faixa claretianes, cedides molt gentilment pel veterà pare Garde, negre collaret indígena i la tau franciscana).
Pere Casaldàliga va visitar el Vaticà al juny de 1988
El cardenal Gantin, prefecte de la Congregació, m’anticipava: “Serà una trobada de plena sinceritat, amb plena llibertat, en plena fraternitat“. Vaig sentir després, -feia broma jo, després d’aquest pròleg- que seria sotmès a un examen de revàlida eclesiàstica: de disciplina, per part de la Congregació dels bisbes; de teologia, per part de la Congregació de la Doctrina de la fe.
Va ser dissabte, dia 18. Durant una hora i mitja. També a la Congregació dels Bisbes. Amb el cardenal Gantin, el seu secretari Re i un sotssecretari; amb el cardenal Ratzinger i el seu secretari monsenyor Bovone, i monsenyor Amèric, portuguès, de la Secretaria d’Estat: els monsenyors ho anotaven tot i portaven fotocòpies de textos meus. Expectativa, serietat i tacte. Sense agressions. Personalment, crec que vaig parlar amb llibertat. Ratzinger somreia, sovint. Jo vaig posar èmfasi en declarar que, gràcies a Déu, no tinc problemes de fe tot i que tingui les meves discrepàncies en teologia; com tampoc tinc problemes de comunió tot i que discrepi en aspectes relatius a la disciplina.
El cardenal Gantin va començar llegint una pàgina que em recordava la solemnitat del moment, com de tota visita ad limina. Reconeixia els nostres patiments i la nostra dedicació al poble. (De vegades em sentia com un interpel·lat col·lectiu, potser pel plurifacètic “voi” italià). “Però tenim seriosos advertiments, que li farem el cardenal Ratzinger i jo”, afegia. Va citar, angoixat, el cas Lefébvre que estava, aleshores, en la seva tensió màxima.
Primera pregunta de Ratzinger
-¿Accepteu els documents de la Santa Seu sobre la Teologia de l’Alliberament?
La meva resposta: Tots dos, complexivament, i juntament amb la carta que el papa ens va dirigir als bisbes de Brasil, en què afirma que la Teologia de l’Alliberament “no només és oportuna sinó útil i necessària”…, complexivament els tres textos i en substància, els accepto. Discrepo en alguns aspectes de Teologia i de Sociologia, en algunes afirmacions que el primer document fa respecte als nostres teòlegs. Són instruccions, a més. El mateix papa exigeix que a la primera, tan negativa, se li afegissin els 5 títols introductoris, vaig recordar jo. Més encara, el papa va declinar la paternitat sobre aquesta instrucció, dient: “del cardenal Ratzinger“. Bromes que es fan, va replicar el cardenal.
Segona pregunta
-Vostè ha escrit que cal entendre l’Opció pels Pobres “classistament”. Nosaltres preferim parlar d’amor preferencial pels Pobres. “Classistament” és una paraula carregada de sentit que no es pot eludir.
La meva resposta:
Efectivament, la paraula està carregada de sentit i de sentit vàlid, al meu parer. Si no es vol parlar de lluita de classes, es parli de “conflicte de classes”, com ho fan les instruccions. Però el conflicte hi és. Nosaltres, a Amèrica Llatina, volem evitar que es pensi en els pobres com a espontàniament pobres, aïllats, fora d’una estructura que els explota i marginalitza; per això parlem dels “empobrits”. El mateix papa ha dit diverses vegades, a Amèrica Llatina precisament, que “els rics són cada vegada més rics a costa d’uns pobres cada vegada més pobres”. Aquest “a costa de” és estructural i, si em permet una paraula escandalosa, dialèctic.
Tercera pregunta
-Vostès parlen de pecat social. I el pecat personal?
La meva resposta: Tinc la pràctica de recordar sempre simultàniament les dues vessants del pecat. A la Romeria dels Màrtirs, a Ribeirão Bonito, cremem a la foguera penitencial tant els pecats personals com els socials, enumerats explícitament els uns i els altres. El Nou Testament denuncia “el pecat del món”. Alguna cosa hi hauria d’estructura social en aquest pecat: la sinagoga, l’imperi, l’esclavitud… Pequen les persones, és evident, però dins d’unes estructures que fan pecaminoses i que en certa mesura fan aquestes persones. Som estructurants i estructurats.
Quarta pregunta
-Vostès celebren l’Eucaristia com un ritu social.
La meva resposta: Dubto molt que se’m pugui acusar de reduccionisme. Jo precisament tinc el costum d’explicitar que la Missa és “la Pasqua de Jesús, la nostra Pasqua, la Pasqua del món”, Mort i Vida, Passió i Resurrecció. En presentar l’Hòstia a l’assemblea eucarística acostumo a dir: “Aquest és l’Anyell de Déu que treu el pecat, l’esclavitud i la mort del món”. Parlem de la passió, mort i resurrecció de cadascun de nosaltres, i del Poble; és clar que sí. Per això també és l’Eucaristia. Perquè tinguéssim vida Crist va donar la seva. Tradicionalment l’Església ens fa repetir, a l’ofertori: “fruit de la terra i del treball humà”. Alguna cosa hi haurà de social en aquesta terra, en aquesta feina… Els recordo als cardenals la Missa de la Terra sense mals i la Missa dels Quilombos que el Vaticà ens va prohibir i les defenso. Al cardenal Gantín, africà, li cito amb especial èmfasi la Missa dels Quilombos, oració per la Causa Negra. Reclamo que costi tant a l’Església inculturar-se i reivindico el dret de les altres cultures, del nostre Tercer Món.
Cinquena pregunta
-Vostès fàcilment anomenen màrtirs Monsenyor Romero, Camilo Torres,… És bo recordar certs personatges que es van dedicar a un Poble, però anomenar-los màrtirs!
La meva resposta: Nosaltres sabem distingir entre els màrtirs “canònics”, oficialment reconeguts per l’Església, i aquests molts altres màrtirs, que anomenem màrtirs del Regne; que van donar la vida per la justícia, per l’alliberament; cristians, molts i que van morir també explícitament per causa de l’Evangeli. Sí, jo vaig escriure un poema a “San Romero de América”. Així el considero, sant màrtir, nostre.
Sisena pregunta
-Vostè ha parlat de “revolucionar” l’Església.
La meva resposta: La frase completa va sorgir arran de la “Inserrucció Evangèlica” de Nicaragua. Cal revolucionar-se constantment, en la pròpia vida personal, per la metanoia o conversió; cal revolucionar constantment la Societat, sigui quin sigui el sistema o el règim, i cal revolucionar també constantment la mateixa Església, perquè sigui sempre més evangèlica. Jo parlava per a sectors menys “eclesiàstics”. Podria haver dit que l’Església és “semper renovanda”. I parlem del pluralisme, de la nostra Teologia, de les Conferències Epicopals, del nomenament de bisbes.
– Vostè s’ha referit al Pretori i al Sanedrí, em diu Ratzinger, sorneguer. Jo faig que sí, amb el mateix to.
Monsenyor Bovone em llegeix el telegrama que 10 bisbes brasilers vam enviar a Roma, per ocasió de la primera censura pública contra Leonardo Boff. Seient també. Ell afegeix:
-Vostè ha escrit que el segon document sobre Teologia de l’Alliberament corregeix el primer.
Responc que sí i que és veritat. El corregeix perquè el completa. Si el primer hagués estat bo no hauria calgut el segon.
El cardenal Ratzinger ha apuntat, en cert moment, que totes les paraules es poden explicar, com suggerint que és fàcil donar posteriorment interpretacions correctes a anteriors incorreccions. El cardenal Gantin toca, seriós, el problema de les meves visites a Nicaragua. “Això és ja un ‘fatto’!” subratlla, un ‘fatto’.
“Deixar la pròpia diòcesi per anar a un altre país, interferir en un altre episcopat…!”
Jo intento explicar-me. Però al llarg d’aquestes trobades romanes vaig veure que Nicaragua és el que menys es pot “explicar” allà. Cuent per què vaig anar a Nicaragua, durant el dejuni contra l’agressió i amb el suport de 23 companys bisbes; cito la meva amistat anterior amb els nicaragüencs, les meves cartes als bisbes del país, les meves anades a altres països centreamericans i la bona acollida de germans bisbes d’aquests països. Parlo de la solidaritat, del que significa Nicaragua per a tota Amèrica Llatina. Recordo que hi ha cristians, catòlics més concretament, a banda i banda i que l’Església com a jerarquia té l’obligació d’atendre l’altra banda també. Cito l’escàndol que aquell altre costat pateix. No ens “convencem”.
-Vostè ha dit que la visita ad limina era inútil, m’aborda Gantin.
Vaig dir que era “gairebé” inútil, feia broma. I repeteixo la queixa de tantíssims al món sencer, sobre el particular. Reconec que hi va haver una manera nova, a l’última visita de l’episcopat brasiler, amb l’anada a Roma dels 21 bisbes en els tres dies que ells i els dicasteris van discutir obertament davant del papa. Recordo que el mateix papa, a la carta que va dirigir a la CNBB, reconeixia aquesta manera nova de visita com a més col·legial i que serviria de model per a altres episcopats.
-Vostè està sent utilitzat; en la paraula, en l’acció, en els escrits.
Tots som utilitzats, responc; vostès també, també el papa. A més, hem de veure qui i com ens fan servir. Parlo de la comunicació, de l’opinió pública –també dins de l’Església–, de la col·legialitat i la coresponsabilitat. Penso que cultivem un secretisme excessiu…
Des del principi de l’entrevista m’havien insinuat un text possible, unes proposicions que jo signaria. Ara, quan em van formular més concretament la proposta, els vaig respondre queno signaria res sense prou temps per pensar-ho i consultar-ho. Que jo no demanaria a ningú un tipus de signatura així.
Van reaccionar:
– Això no és un tribunal, no. Vostè tindrà temps per pensar-ho.
Recordo al cardenal Gantin que a la seva carta em prometia una trobada amb el papa. Ell m’ho confirma. Aquella mateixa tarda es trobarien; per explicar al pontífex la nostra entrevista, vaig entendre.
Ens aixequem. Vaig demanar que reséssim junts. Perquè fóssim sempre fidels al Regne, per ajudar l’Església a ser sempre més evangèlica.
“Per revolucionar-la, no?”, em diu Ratzinger, somrient.
“Doncs, sí, per revolucionar-la evangèlicament”, afegeixo.
Els refereixo la recent amenaça de mort que la UDR m’acabava de fer arribar i els asseguro que si caic serà pel Regne i per l’Església també… Resem el Pare Nostre, en llatí, i una invocació a Maria, mare de l’Església.
Un dels monsenyors em surt a trobar, ja a l’escala, per demanar-me que no transmeti res de la nostra conversa als periodistes. Li responc que només els parlaré després de la meva audiència amb el papa; i que si no expliquem als periodistes la veritat, els obliguem a inventar-se, potser mentides. Insisteixo en el dret i el deure de la comunicació. Vaig saber després que Ràdio Vaticana havia rebut ordres superiors de no comunicar res del meu pas per Roma.
Abans de l’audiència, a la sala d’espera hi havia un calendari d’ACNUR, dedicat als refugiats. Recordo amb especial afecte els refugiats guatemalencs. La llegenda del calendari deia així: “És molt fàcil ser un refugiat; la teva raça i les teves opinions diferents poden ser suficients”.
A la sala d’espera, després de l’entrevista, hi havia tres bells dibuixos a tinta, amb gall d’indis i lleons devorant un xai i serps enroscades en una columna; un quadre de la Verge de Guadalupe i un Crucifix. Fellini hi hauria fet una festa maliciosa.
Pere Casaldàliga
Bisbe de São Félix do Araguaia, MT
Juliol de 1988
I llavors el gener del 68 vam venir el company Manuel Luzón i jo. Vam fer el curs de quatre mesos del CfI (Centre de Formació Intercultural). Si el Manuel i jo haguéssim vingut directament de Madrid al Mato Grosso ens obríem perduts. En els quatre mesos, malgrat que estàvem en una dictadura militar, vam tenir professors molt bons i xerrades molt bones. Ens van ajudar a llegir els diaris en les entrelínies: que els camperols estaven sent massacrats, que els indígenes estaven essent assetjats…, i que hi havia molts brasils; perquè si ets només a São Paulo a Porto Alegre do Sul, potser a casa d’uns religiosos que tenen la comunitat al centre de la ciutat, al barri més “chic”, difícilment et fas càrrec de la situació.
Vam venir previnguts. A més a més van venir diversos joves brasilers voluntaris (que van patir bastant amb nosaltres) i ens van obligar a seguir parlant portuguès i ens van passar la cultura (literatura, música, manera de parlar en aquesta regió…). Crec que va ser valuós, perquè fins i tot aquesta vivència va ajudar també a crear el mateix signe religiós missioner que tenim aquí.
Pere Casaldàliga amb els indis Xavante tot just havent arribat a l’Amazònia.
No hi havia infraestructura, salut, comunicació, educació, no hi havia pràcticament cap òrgan del govern que pugués atendre. Nosaltres vam haver de fer fins i tot, i encara ara ho fem, de vegades, l’apostolat de la suplència.
Ens va tocar viure aquesta regió que és entrada de l’Amazònia, anomenada Amazònia legal i ens va tocar viure a l’entrada de la dictadura militar. Vaig arribar aquí l’any 68. Era entrada del latifundi; va ser una mena d’assaig de latifundi amb els incentius fiscals que donava el govern: industrials del sud s’apoderaven d’una porció de terra d’aquestes regions i rebien els anomenats incentius fiscals, se’ls dispensaven molts impostos, se’ls permetia comprar maquinària a l’exterior sense gravàmens. I això significa prendre una decisió: amb el latifundi, amb la dictatura, o contra ells, a favor de les víctimes del latifundi, que eren els indígenes, els peons (treballadors del propi latifundi) i els “posseiros”, aquests pagesos sense terra que d’una manera força espontània en aquella època, sense organització, sabien que a Mato Grosso, a l’Amazònia, hi havia molta terra sense ningú i venien. Van ser uns autèntics “desvravadors”, com diem aquí, perquè ells van ser els que van patir les distàncies, manca d’infraestructura total. Quan varem fer pública aquella primera Carta Pastoral el dia de la meva ordenació precisament la titulem: “Una Església de l’Amazònia en conflicte són el latifundi i la marginació social”. No hi havia infraestructura, salut, comunicació, educació, no hi havia pràcticament cap òrgan del govern que pogués atendre. Nosaltres vam haver de fer fins i tot, i encara ara ho fem, de vegades, l’apostolat de la suplència.
I a l’Església estàvem vivint les conseqüències del Vaticà II i Medellín, que va ser pràcticament el nostre Vaticà II. Hi va haver molt Esperit Sant pel mig i gent lúcida, oberta, el clima era bo, malgrat tota la violència.
Es va viure un cert clima de profecia, inserció, superació de barreres. Fins i tot aquí al Brasil per a molts parlar de comunisme, de marxisme no espantava tant, perquè també el mateix marxisme aquí a l’Amèrica Llatina es va viure de manera molt més popular, molt menys soviètica. Mariátegui, marxista peruano, parla de l’ànima matinal, hi havia molta poesia marxista llatinoamericana i la causa indígena començava a sobresortir, a exigir reconeixement, el món negre també. Aquells subjectes emergents que hem dit a les nostres pastorals.
M’agradaria evocar aquí la memòria de Pere Casaldàliga, intentant delinear un esbós de la seva multifacètica figura, concentrant-me en tres trets de la seva personalitat: el seu ésser poeta, el seu ésser profeta i el seu ésser pastor.
Els tres de manera conjunta -doncs s’il·luminen i retroalimenten mútuament- i a manera de “fòrmula” introductòria, diria: a la vida de Pere Casaldàliga, la paraula poètica es torna anunci i denúncia profètica, exterioritzada sense embuts, com essent l’obligació de qui ha de pasturar un poble trepitjat en la seva dignitat.
1. Pere-poeta
En primer lloc i, sobretot, Pere-poeta, doncs així es va autodefinir ell moltes vegades:
“La poesia ha significat i significa molt en mi. Jo penso a vegades que, si alguna cosa sóc, és això, poeta. I que fins i tot com a religiós i com a sacerdot i com a bisbe, sóc poeta. Intueixo, sento, parlo, dic o faig moltes coses, perquè sóc poeta. Per a mi la poesia és la paraula emocionada, la realitat intuïda i expressada en una paraula d’emoció.”
(T. Cabestrero, Diálogos en Mato Grosso con Pedro Casaldáliga, Salamanca, Sígueme 1978, 175).
Poesia, acotaria jo, per cantar la bellesa sense pretendre dissecar-la i per cridar tant dolor sense banalitzar-lo. En Pere-poeta va trobar en el versos-sense-vers el seu alleujament i el nostre consol. Va descobrir el logos poètic com a arma pacífica per defensar(se) i explicar(se): “Després de la sang, la paraula és el “poder” més gran. Per ella hom s’anomena i anomena l’Univers, el Proïsme, el Poble, la Mort, la Vida, Déu, càlidament.” (T. Cabestrero, El sueño de Galilea. Confesiones eclesiales de Pedro Casaldáliga, Madrid, Claretianas 1992, 131).
Amb la paraula poètica creada amb llavis ben oberts i els punys ben apretats, Casaldàliga va nomenar, va rescatar i ho va recrear tot (les coses, la natura, l’home, les seves històries, etc.) des d’una profunda experiència del Misteri -amb majúscula- que el va transformar en un veritable místic “d’ulls oberts” (JB Metz), és a dir, en aquell que sospita i descobreix a Déu on sembla no estar: en el sense-sentit gris i en el patiment innocent.
Llegint la seva poesia, descobreixo que hi ha, d’una banda, una necessitat inajornable d’anomenar el Misteri (en llenguatge no dogmàtic) i, per l’altra, un pudorós respecte davant això Últim per evitar manipular-lo i no pretendre esgotar-lo ni definir-lo. Per il·luminar el primer element, el testimoni d’un Misteri que l’envolta, el desborda i l’empeny a comunicar, només cal recordar:
“Yo hago versos y creo en Dios.
Mis versos
andan llenos de Dios, como pulmones
llenos del aire vivo”.
Primer es declara poeta … i després creient! La veritat és que Casaldàliga és ple de Déu. Els seus pulmons, les seves entranyes, les seves ganes van plenes de Déu, per això necessita compartir aquesta bona nova. Parlant de si mateix, reconeix:
“Si no parlés un Déu i de Jesús el seu Fill, em sentiria un traïdor a mi mateix, mut, mort. Salvades les apostòliques distàncies, «ai de mi si no evangelitzo!», ai de mi si fes poesia no evangèlica, no evangelitzadora! “
(T. Cabestrero, El sueño…, 133).
Per Casaldàliga cal, doncs, cridar el Misteri perquè aquest és part essencial de la nostra vida; l’hem de conservar, l’hem d’anunciar i hem de callar:
EL MISTERIO
Os quedaréis sin la vida
si le quitáis el misterio.
Hay que salvar el aroma
de la madera cortada.
La mano de Dios confina
con las murallas del mundo,
con la esperanza del hombre.
Jugarse el tipo, de gracia,
como los niños que juegan.
Servir bajo el día a día.
Crecer contra la evidencia.
Decir siempre una palabra
última de lucha, para
caer luego de rodillas
en silencio.
Silenci i paraula; paraula i silenci:
“Derramando palabras,
de mis silencios vengo
y a mis silencios voy.
Y en Tus silencios labras
el grito que sostengo
y el silencio que soy”.
I en aquest anar vessant paraules que busquen anomenar l’Innombrable, el poeta és conscient del constant risc de manipulació què correm en parlar d’allò Totalment Altre :
“Com deixar-te ser només Tu mateix, / sense reduir-te, sense manipular-te?”.
Manipulació que moltes vegades va de la mà del fet de confondre Déu amb les nostres experiències i representacions, sempre les nostres i, per tant, sempre fal·libles, sempre incipients, com escriu en una de les seves “Antífones”:
“Voy a decir de ti / mi última palabra. / (Siempre penúltima / y mía siempre)”.
Tenim tant per aprendre tots el que que tenim la possibilitat de parlar de Déu: bisbes, sacerdots, teòlegs, catequistes, predicadors … Sempre seran paraules nostres que interpreten l’Inefable, ja que en veritat coneixem Déu … però el coneixem com a totes les altres realitats : a la manera humana.
Concloent aquesta primera aproximació, vull citar unes paraules del propi Casaldàliga on defineix la seva vessant poètica:
“La poesia és la resposta sensibilitzada a tot i tothom, en una trobada que prem l’ànima i compromet les opcions. La meva pràctica poètica és “sobre la marxa”: vivint, impressionat per un moment fort, emocionat per una trobada, a partir d’una lectura, evocant, somiant el demà, pregant.”
(T. Cabestrero, El sueño…, 131).
Una poesia, diria jo, nascuda del cor caminant i amant, i dels peus cansats i nus, com suggereix en el poema “Piensa también con los pies”:
PIENSA TAMBIÉN CON LOS PIES
Piensa también
con los pies
sobre el camino
cansado
por tantos pies caminantes.
Piensa también, sobre todo,
con el corazón
abierto
a todos los corazones
que laten igual que el tuyo,
como hermanos,
peregrinos,
heridos también de vida,
heridos quizá de muerte.
“Per a mi, tot poeta és un profeta (…) Fixa’t que tot poeta ausculta al seu poble i el tradueix en crit, en clam. Fixa’t que tot poeta li dóna al seu poble, en el moment històric si és un poeta més èpic, o a cada membre del seu poble en el moment sentimental si és un poeta més líric, aquella paraula, aquella pista, aquell clima que el fa vibrar, que el fa viure.”
(T. Cabestrero, Diálogos…, 175-176).
Abans de res, l’escolta i, en un segon moment, la verbalització, donant paraules sobretot als sense-veu. Poesia que arrenca de la història concreta: des dels peus enfangats i passant pel cor commogut, neix dels seus llavis la paraula compromesa:
“Per la meva vocació personal i per legítima ideologia assumida, no crec en poesia neutral. Un s’emociona amb ira enfront de la injustícia i la misèria i la prepotència. Un s’emociona amb entranyes de compassió davant dels pobres, davant el dolor humà.”
(T. Cabestrero, El sueño…, 133-134).
És aquesta santa ira la que empeny a un home “en el bon sentit de la paraula, bo” (A. Machado), a llençar malediccions com fletxes que es disparen contra les injustícies de la història i que recorden els famosos “ais” -“ai de vosaltres …!”- de l’altre profeta, el de Natzaret (cf. Mt 23,13 ss.):
TIERRA NUESTRA, LIBERTAD
(…)
¡Malditas sean
las cercas vuestras,
las que os cercan
por dentro,
gordos,
solos,
como cerdos cebados;
cerrando
con su alambre y sus títulos,
fuera de vuestro amor
a los hermanos!
(¡Fuera de sus derechos,
sus hijos
y sus llantos
y sus muertos,
sus brazos y su arroz!)
¡Cerrándoos
fuera de los hermanos
y de Dios!
¡Malditas sean
todas las cercas!
¡Malditas todas las
propiedades privadas
que nos privan
de vivir y de amar!
(…)
Però tota aquesta crua denúncia que en més d’una ocasió ha desemmascarat el pecat i el mal en el món (i a l’església) se sosté i il·lumina des d’un ferm horitzó d’esperança:
“La mort continua sent per a mi el més seriós de la vida. «Em fa la guitza». En alguns moments gairebé m’he desesperat, i li he preguntat a Déu per què tantes morts estúpides, sense sentit, morts de fam, per distàncies, per no tenir un mínim d’infraestructura, assistència mèdica, etc., per què tanta injustícia , «morts matades», com es diu aquí, morts embogides. D’altra banda, és clar, és «la pasqua del Senyor». Jo tinc fe, tinc esperança … aquí la meva esperança s’ha aguditzat, s’ha esmolat com una navalla a mesura que he anat tallant la carn de la mort present. Només puc tenir esperança. No hi ha una altra possibilitat.”
(T. Cabestrero, Diálogos…, 100).
Voldria il·luminar aquest tret de profeta esperançat amb un sonet dels molts que va escriure sobre el tema:
ENTONCES LO VEREMOS COMO ES
Porque lo espero a Él, y porque espero
que, al encontrarlo, todos nos veamos
restablecidos por el sol primero
y el corazón seguro de que amamos;
porque no acepto esa mirada fría
y creo en el rescoldo que ella esconde;
porque tu soledad también es mía;
y todo yo soy una herida, donde
alguna sangre mana; y donde espera
un muerto, yo reclamo primavera,
muerto con él ya antes de mi muerte;
porque aprendí a esperar a contramano
de tanta decepción: te juro, hermano,
que espero tanto verLo como verte.
I permetin-me subratllar només tres notes: el cel, la felicitat definitiva, el destí últim de l’home, no serà només veure i abraçar a Déu, sinó també a tots els que ens van precedir (d’una manera particular, a les víctimes de les diverses injustícies ): “espero tant veure-ho com veure’T”.
En segon lloc, aquesta aposta per l’abraçada ressuscitat es valida a partir de la capacitat prèvia de morir amb aquests que han mort abans d’hora:
“donde espera
un muerto, yo reclamo primavera,
muerto con él ya antes de mi muerte”.
I, finalment, la invitació que ens fa el poeta a “esperar contra sentit / de tanta decepció”, que ens convida a pensar ara, a cada un de nosaltres, quines han estat i són les decepcions -personals i institucionals – amb les quals i malgrat les quals seguim creient, esperant i estimant…
3. Pere-Pastor
I l’última perspectiva que vull compartir en aquest ràpid esbós del retrat és la dimensió d’en Pere-pastor; i vull fer-ho recordant que només va acceptar ser consagrat bisbe quan es va sentir “fraternalment pressionat” i convençut per la seva pròpia gent perquè accedís a aquest ministeri de servei. Nascut poeta, va ser “fet” bisbe, com comenta amb subtil ironia:
“Per a informació dels amics i sense possible discussió, és bo fer constar el parer ni més ni menys que del Papa Joan Pau II, qui, a més, és poeta: «És més fàcil fer un bon poeta que fer un bon bisbe». I ho deia de mi, quan en el seu primer viatge a Brasil li vaig dedicar aquell poema «João Paulo, Pedro só». Ja se sap que el poeta neix però que, fins ara almenys, als bisbes els fan.”
(T. Cabestrero, El sueño…, 132)
Des de l’inici, allò simbòlic va marcar tot el programa de com seria el seu pasturatge: mai va usar bàcul, anell ni mitra “tradicionals”, sinó una mena de rem, un anell de palmera (tucum) i un barret de palla. Elements que fan referència a aquesta terra indígena oprimida, i que incomoden quan, encara avui, se segueixen mantenint tants signes que molt tenen a veure amb l’Imperi romà d’altre temps i poc amb una església samaritana. Commovedores -i imagino que interpel·lants per més d’un bisbe- ressonen les paraules que va escriure a la targeta d’invitació-recordatori de la seva consagració episcopal (23-10-1971):
“Tu mitra será un sombrero de paja sertanejo; el sol y el claro de luna; la lluvia y el sereno; la mirada de los pobres con quienes caminas y la mirada gloriosa de Cristo, el Señor. Tú báculo será la verdad del evangelio y la confianza de tu pueblo en ti. Tu anillo será la fidelidad a la nueva alianza del Dios liberador y la fidelidad al pueblo de esta tierra. No tendrás otro escudo que la fuerza de la esperanza y la libertad de los hijos de Dios, ni usarás otros guantes que el servicio del amor”.
Mai va acceptar ser anomenat amb aquests títols de dignitat que tant abunden i agraden a certs sectors eclesiàstics, però que tan poc tenen a veure amb l’evangeli: monsenyor, excel·lència, il·lustríssima, santedat, eminència, etc … Demanava ser anomenat “Pere” o “Pedrinho “. Mai va deixar de somiar una altra església que -a més d’una, santa, catòlica i apostòlica- tingui com a nota definitòria la nuesa:
Yo, pecador y obispo, me confieso
de soñar con la Iglesia
vestida solamente de Evangelio y sandalias.
Aquest vers em retrotrau a una fotografia de l’any passat, en alguna de les celebracions fúnebres, on es veuen els seus peus nafrats, nus, tot just coberts amb el llibre de la Paraula. Tot un símbol del que va ser la seva recerca de Regne des de l’església. Una església despullada de tantes exterioritats i superficialitats, de ritus insignificants i paraules buides per, des de la pobresa, concentrar-se en allò que és essencial:
POBREZA EVANGÉLICA
No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada.
No pedir nada.
Y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.
Solamente el Evangelio,
como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo, dada. Y
este sol y estos ríos
y esta tierra comprada,
por testigos de la Revolución ya estallada.
¡Y mais nada!
“Somiar” una església diferent implica també esgotar la utopia, encoratjar i implementar reformes concretes. En un reportatge de 1986 -30 anys abans que el papa Francesc l’instal·lés com a tema prioritari de l’agenda eclesial-, enumerant algunes ombres de l’Església, Casaldàliga denunciava: “La lentitud pseudo-eterna de les nostres reformes en cúries i codis. Especialista en eternitat, l’Església deixa passar, amb freqüència, el Temps…” (P. Casaldáliga, Al acecho del Reino, Madrid, Nueva Utopía 1989, 179).
I, acotaria jo que, deixar passar el temps no és només una qüestió cronològica sinó kairológica: “El pitjor no serà / perdre el tren de la Història, / sinó perdre el Déu viu / que viatja en aquest tren”. I sense certes reformes ja no urgents sinó impostergables, serà l’església qui vegi passar de llarg aquest tren.
Pere de l’Araguaia, perquè primer ho va fer amb el seu exemple des de São Felix, es va animar després a interpel·lar fins i tot Pere de Roma, en aquell dur poema dedicat a Joan Pau II que comença:
“Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas”.
Va lluitar per una església pobra, des dels pobres i per als pobres … perquè no hi hagi més pobres! Perquè estava convençut que el que Déu vol és la igualtat de tots els seus fills perquè puguin viure en veritable i lliure fraternitat, com escriu en un irònic poema titulat “Igualtat”:
“Si Cristo es
la riqueza
de los pobres,
¿por qué no es
la pobreza
de los ricos,
para ser
la igualdad
de todos?”
I una última nota per subratllar la sintonia amb la tan esmentada “església en sortida”. En el poema ja esmentat, dedicat a un antecessor (“Deixa la cúria, Pedro”) l’exhorta -i, en ell, a tots els creients-, a desplaçar-se cap a les perifèries, on el Poble (sobre)viu, abandonat. Cito només uns versos:
Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.
La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.
Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.
El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.
Per concloure aquest ràpid i incomplet esbós de la seva captivador figura, vull recordar un petit poema que, potser, pugui resumir la seva triple vessant de poeta, profeta i pastor o, millor encara, el que va ser tota la seva vocació: buscar el veritable i sempre inabastable Rostre de Déu per poder modelar i canviar la seva pròpia vida i, després, oferir-ho com “condició de possibilitat” per poder humanitzar una mica més l’Església i el Món, des de la seva proposta programàtica d’“humanitzar la humanitat practicant la proximitat”:
Para cambiar de vida
hay que cambiar de Dios.
Hay que cambiar de Dios
para cambiar la Iglesia.
Para cambiar el Mundo
hay que cambiar de Dios
Autor: Michael Moore. Traducció: Raul Vico, Fundació Pere Casaldàliga
Publicat per primera vegada a la Revista Latinoamericana de Teología 113, 2021. Reproduït amb permís de l’autor.
Coneix més sobre la poesia de Casaldàliga al llibre de l’autor, ara també en català: “Quan la fe es fa poesia”: AQUI
‘Celebrem la vida viscuda de Pere Casaldàliga’ és la nova iniciativa de la Fundació Pere Casaldàliga per recordar el bisbe claretià. L’entitat pretén commemorar anualment el naixement de Casaldàliga, al 16 de febrer, oferint un moment per “parar-se, escoltar el seu missatge i deixar-se interpel·lar pel seu compromís”. Aquest dimecres, dia que el bisbe claretià celebraria 94 anys, la fundació ha volgut “recordar que encara és molt viu i molt present entre nosaltres”.
L’homenatge es concreta en un vídeo que comença amb la lectura del poema “Encara avui respiro en català” del bisbe claretià. Posteriorment, Llorenç Planes i Núria Gómez fan un recorregut per la vida i els pensaments de Pere Casaldàliga des de Cal Lleter de Balsareny, la seva casa natal. “Ho fem amb el cor, ple de gratitud, saudades, enyorança, per la seva vida viscuda i donada enmig del poble”, exposen.
Homenatge a Pere Casaldàliga en el 94è aniversari del seu naixement des de Balsareny
La casa natal, vídeos històrics i fotografies es combinen a la pantalla mentre es parla de la lluita del bisbe claretià a favor de la justícia, la pau i la llibertat. “Hem volgut donar les gràcies a en Pere per la seva vida viscuda. Que les seves grans causes omplin d’utopia els nostres cors i les nostres vides i que el seu testimoni i lluita il·lumini la nostra caminada amb tota la força i tendresa que ens va donar”, conclou l’homenatge.
Recent Comments