L’arribada a un “altre” món

“La primera setmana de la nostra estada a São
Félix van morir quatre nens i van passar per casa en
capsetes de cartró, com sabates, camí d’aquell
cementiri sobre el riu en el qual posteriorment hauríem
d’enterrar tants nens i a tants
altres adults, potser sense caixa i
fins i tot sense nom”.

Jo crec en la Justicia i l’Esperança. Pere Casaldàliga, 1975

Set dies en camió des de São Paulo. Era el juliol del 1968 i els missioners Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arrivaben a les terres de São Félix do Araguaia, a l’Amazònia, a uns 1.200 Km al nord de Brasilia. Una àrea del tamany de tot Portugal, “de rius i camps i selva, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’Amazònia anomenada «legal», entre els rius Araguaiai Xingu”, era la seva “missió” i acabaria sent també la seva terra.

La regió de l’Araguaia pertany políticament a l’Estat brasiler del Mato Grosso, una àrea el doble del tamany d’Espanya, però amb 3 milions d’habitants: un “desert” verd, al cor del Brasil, on la selva amazònica comença i on acaba un dels biomes més importants del món (tot i que força desconegut), anomenat Cerrado.

En Pere explica que “el primer que em va cridar l’atenció, van ser les distàncies. Geogràfiques, sociològiques i espirituals. Era com aterrar en un altre món. Hi havia propietaris de fins a un milió d’hectàrees de terra. Era el ferotge capitalisme finançat pels militars. Era terra de ningú, on néixer i morir era fàcil, i on el difícil era viure. Però era també terra de somnis lucratius per als rics”.

Néixer, morir o matar. Els drets bàsics.

Davant la violència, la pobresa i l’esclavitut, calia decidir: o s’estava al costat dels meus pobres, amb totes les conseqüències, o es feia la vista grossa i s’afavoria als rics. Com ens explica Francesc Escribano: “Allà les posicions tèbies i les mitges tintes no només són inútils, sinó que també són impossibles. Per això Casaldàliga va haver de prendre partit. Ho va fer de manera inequívoca i radical a favor dels pobres i dels oprimits.”

Aquesta posició, però, no era fàcil: suposava declarar la guerra, obertament, als terratinents i, de retruc, als militars. Suposava posar en el punt de mira de la Dictadura aquella Esglèsia i les persones que hi participaven.

“Va ser hora d’opció, esquinçada opció que violentava el propi temperament, les ganes naturals d’estar a bé amb tots, la formació de «mansuetud» evangèlica rebuda, la vella norma pastoral de «no apagar la metxa que encara fumeja »… Esquinçament que continua deixant en tensa creu la vida d’un”.

La radicalitat de Casaldàliga, però, no s’ha de confondre amb la “rauxa”. En Pere té una claredat d’idees absoluta, és cert; un compromís inquebrantable, tamé; però sobretot una intel.ligència privilegiada que l’ha dut a ser capaç d’oposar-se als poderosos i protegir als més febles. Pere Casaldàliga és, sobretot, saviesa.

Un bisbe sense “parafernàlia”

Des del primer dia, Casaldàliga va voler ser un bisbe diferent. Va decidir no utilitzar mitra, ni bàcul. L’anell episcopal que porta és el que li van regalar els indis tapirapés. Sempre ha dit que no vol cap luxe o comoditat que no pugui trobar en les cases dels seus veïns. L’habitatge del bisbe de Sao Félix, oberta sempre a tots, no tenia tele i fins que no va cumplir 70 anys, no va tenir nevera.

En Pere és una persona “normal”. Amb un sentit de l’humor brillant i molt “murri”. Deia en Paco Escribano en el mateix article del Diari Ara que: “Si hagués de destacar un tret característic de la seva personalitat, per quedar bé diria la coherència, la radicalitat, l’espiritualitat…, però la veritat és que el que sempre m’ha sorprès més d’ell és el seu sentit de l’humor.”

Casaldàliga és capaç de veure més enllà, de sentir coses que els altres no sentim. De fer-nos sentir una intensa onada de renovació interior als que hi hem conviscut; però al mateix temps, el bisbe renta els plats de casa, neteja una roba bruta i escombra el pati amb tota naturalitat. L’humiltat de Casaldàliga està interioritzada i es viu amb tota tranquil.litat. El luxe, o fins i tot les comoditats, no són part de la seva vida. La pobresa és i ha estat la seva forma normal de viure.

El canvi mundial que Pere Casaldàliga ha promogut

Pensem que no és exagerat afirmar que el món no és igual després de la vida, l’obra i la tasca de Pere Casaldàliga. Arriba a una regió oblidada, on “no trobem cap infraestructura administrativa, cap organització laboral, cap fiscalització. El Dret era del més fort o del més brut. Els diners i el 38 s’imposaven” i, 50 anys després, trobem un poble viu, que lluita. Uns moviments socials que acaronen els que més pateixen i, sobretot, una societat més conscient dels desafiaments.

Si avui podem parlar amb certa tranquil.litat de medi ambient, de desigualtats, dels pobles indígenes o de drets laborals és, en bona part, gràcies a la feina i la visió de Casaldàliga.

És cert que a l’Araguaia encara patim les conseqüències d’enfrontar-nos amb els poderosos. És cert que la pobresa i la fam encara formen part de la quotidianitat d’aquesta regió. No podem dir que s’ha guanyat la guerra. Però sí que Pere Casaldàliga ha estat fonamental perquè, avui, sobretot a Amèrica Llatina hi hagi sindicats, pastorals socials, ONGs, moviments associatius i fins i tot una Esglèsia diferent, que són esperança.

Com està avui el Pere Casaldàlia

El bisbe Pere continua vivint a São Félix do Araguaia. Mai més ha tornat a Catalunya. Conviu des de fa un grapat d’anys amb el Parquison i, ara, amb 91 anys, “no s’expressa amb profusió de paraules i escrits, que sempre han estat molt marcats. I això certament és un gran sofriment. Però Pedro es comunica d’altres formes, amb gestos, mirades, encaixades fortes a les nostres mans, i ens dóna la benedicció amb els gestos de les mans d’ell. La gent sap que ell està allà, que és Pedro, i que ell ens reconeix”, ens explicava la Maria Júlia Gomes Andrade a la revista Brasil de Fato.

Les més de 2.000 persones que passen anualment per l’associació que ell va fundar a l’Araguaia encara necessiten molt de recolzament, però el camí està orientat i la seva llum és amb nosaltres!

El Pere continúa sent inspiració, força i compromís. Des de l’Araguaia treballem amb l’assocaició que ell va fundar al 1974, atenent a treballadors sense-terra, a camperols que volen plantar, a dones en situació de vulnerabilitat i als pobles indígenes que encara enfronten molts desafiaments.