La “Missa dos Quilombos” va ser celebrada el 20 de novembre de 1981 a la ciutat de Recife (PE), per a més de 8 mil persones. És considerada una expressió artística i religiosa que busca honrar la lluita i la resistència del poble negre al Brasil.
La Missa dos Quilombos combina elements de la tradició catòlica amb ritmes i melodies afrobrasileres, creant una fusió única de música sacra i folclore. L’obra s’inspira en la història i la cultura dels “quilombos”, que eren comunitats de persones negres fugitives que buscaven la llibertat i l’autonomia durant l’època de l’esclavitud al Brasil.
La Missa dos Quilombos representa un homenatge a la cultura negra, una celebració de la resistència i un recordatori de la importància de la justícia social i la inclusió en la societat brasilenya i més enllà.
En el nom de Déu suposadament blanc i colonitzador, que nacions cristianes han adorat com si fos el Déu i Pare del Nostre Senyor Jesucrist, milions de negres van ser sotmesos, durant segles, a l’esclavitud, a la desesperació i a la mort. Al Brasil, a l’Amèrica, a la mare Àfrica, al Món.
Deportats, com a “peces” de l’ancestral Aruanda, van omplir de mà d’obra barata els canyars i les mines i van col·lapsar els pobles de persones sense cultura, clandestins, inviables. (Encara omplen de subgent -per als senyors blancs i les dames blanques i la llei dels blancs- les cuines, els molls, els bordells, les faveles, els arrabals, les presons).
Per escàndol de molts fariseus i per alleujament de molts penedits, la Missa dos Quilombos confessa, davant de Déu i de la Història, aquesta màxima culpa cristiana.
Però un dia, una nit, van sorgir els Quilombos, i entre tots ells, el Sinaí Negre de Palmares, i va néixer, de Palmares, el Moisès Negre, Zumbi. I la llibertat impossible i la identitat prohibida van florir, “en el nom del Déu de tots els noms”, “que fa tota carn, la negra i la blanca, vermelles en la sang”.
Vinguts “del fons de la terra”, “de la carn del flagell”, “de l’exili de la vida”, els Negres van decidir forçar “els nous Albes” i reconquerir Palmares i tornar a Aruanda.
I estant-hi, drets, trencant les moltes cadenes a casa, al carrer, al treball, a l’església, resplendents de negres sota el sol de la Lluita i de l’Esperança.
Cartell del CD que es va gravar posteriorment amb la música de la Missa dos Quilombos
Per escàndol de molts fariseus i per alleujament de molts penedits, la Missa dos Quilombos confessa, davant de Déu i de la Història, aquesta màxima culpa cristiana.
En la música del negre miner Milton i dels seus cantants i músics, ofereix a l’únic Senyor “la feina, les lluites, el martiri del Poble Negre de tots els temps i llocs”.
Com tota veritable Missa, la Missa dos Quilombos és pasqual.
I garanteix al Poble negre la Pau conquerida de la Lliberació. Pels rius de la sang negra, vessada al món. Per la sang de l’Home “sense figura humana” sacrificat pels poders de l’Imperi i del Temple, però ressuscitat de la Ignomínia de la Mort per l’Esperit de Déu, el seu Pare.
Com tota veritable Missa, la Missa dos Quilombos és pasqual: celebra la Mort i la Resurrecció del Poble Negre, en la Mort i la Resurrecció de Crist.
Pedro Tierra i jo, ja hem emparat la nostra paraula, airadament fraterna, amb la Causa dels Pobles indígenes, amb la “Missa de la Terra sense mals”; i empararem ara la mateixa paraula amb la Causa del Poble Negre, amb aquesta Missa dos Quilombos.
Ha arribat el moment de cantar el Quilombo que s’acosta: estem en el moment de celebrar la Missa dos Quilombos, amb rebel esperança, amb tots “els Negres d’Àfrica, els Afros d’Amèrica, els Negres del Món, en Aliança amb tots els pobres de la Terra”.
Pere Casaldàliga. Presentació de la Missa dos Quilombos, 1982
D’entrada, en cinc afirmacions podem definir la nostra espiritualitat com el seguiment de Jesús, avui, aquí.
És espiritualitat, i és la nostra. És el seguiment de Jesús: assumint la seva causa, adoptant les seves actituds, vivint segons el seu esperit. Avui, sota l’imperi neoliberal. Aquí, a la nostra Amèrica Llatina, enmig del nostre poble. Podríem tallar aquí el text i submergir-nos en aquestes paraules subratllades. Obrint amb sinceritat el cor al clamor del poble i al vent de l’esperit, no seria tan difícil descobrir quina ha de ser la nostra espiritualitat.
1. Què és, doncs, l’espiritualitat?
L’esperit d’una persona és la part profunda i dinàmica del seu propi ésser: les seves motivacions més grans i últimes, el seu ideal, la seva utopia, la seva passió, la mística amb la qual viu i lluita i contagia.
“Esperit” és el substantiu concret, i “espiritualitat” és el substantiu abstracte. En el llenguatge comú, aquests dos mots s’utilitzen indistintament: “En Fulano té molt esperit, té una espiritualitat profunda”. Quan diem que algú “no té esperit”, volem afirmar que no té passió, ideal, vida profunda. És més que una persona, és un tronc, és una màquina. Hi ha esperits diferents, això sí. I cal distingir-los i discernir-los. Segons alguns codis, quan els apòstols somiaven o actuaven fora del Regne, Jesús els advertia: “No sabeu de quin esperit sou” (Lc 9,55). Hi ha esperit dolent i esperit bo. No es parla ni s’escriu sobre “l’esperit del capitalisme”, sobre “l’esperit del mercat neoliberal”?
2. L’espiritualitat és patrimoni de tots els éssers humans.
Tota persona està animada per una espiritualitat o una altra, perquè tot ésser humà -cristià o no, religiós o no- és un ésser fonamentalment també espiritual. Tota dona, tot home és més que simple biologia. I aquesta quelcom més, o molt més, és el que els distingeix de l’animal simple. Les religions i les filosofies designen aquesta realitat misteriosa, però real, com a “esperit”. Perdre aquesta dimensió profunda és deixar de ser humà, és embrutar-se. Paul Tillich parla d’aquesta “dimensió perduda” com la gran tragèdia dels nostres temps materialistes i consumistes.
3. Tota espiritualitat és també quelcom religiós?
Si entenem la paraula “religió” com una referència explícita a Déu, hem de reconèixer que hi ha espiritualitats no religioses, persones amb molta espiritualitat, amb ideals profunds de lluita i de servei, que són ateus o agnòstics. “No dubtem en afirmar que poden existir i que existiran no només espiritualitats no cristianes, sinó fins i tot no cregudes”, escriu A.M. Besnard.
No obstant això, per a nosaltres, que creiem en Déu com una presència feliçment “inevitable” i animadora de les nostres vides, aigua i llum de tot bon pensament i de tota acció honesta, l’espiritualitat sincera, aquesta profunditat radical humana, és sempre “religiosa”. El gran mestre Orígens deia que “Déu és allò que algú posa per sobre de tot”. I l’inquiet Bisbe d’Hipona, Sant Agustí, va escriure a les seves “confessions” que “Déu és més íntim a mi que la meva pròpia intimitat”.
No obstant això, no és la religiositat el que fa la veritat o la mentida d’una vida humana, sinó l’autenticitat d’aquesta mateixa vida. “En esperit i veritat vol ser adorat el Pare”, recordava Jesús a la samaritana al costat del pou de Jacob.
4. La nostra espiritualitat és cristiana.
A la llum de la fe cristiana (hi ha una fe religiosa quítxua, fe religiosa islàmica, fe religiosa hindú), nosaltres descobrim la presència de Déu en el cosmos, en la vida humana i en la història com a amor gratuït i salvació precisament perquè Jesús, fill de Déu i fill de Maria de Natzaret, amb la seva paraula, activitat, mort i resurrecció, ens fa entrar vitalment en aquest descobriment. A partir d’aquest trobament de fe, la nostra espiritualitat només pot ser “religiosa” (com a tornada cap al Déu viu, revelat per Jesús) i fins i tot “cristiana” (com a seguiment del propi Jesús).
El Déu de Jesús és el nostre Déu. Ell és la profunditat màxima de la nostra vida.
5. La nostra espiritualitat
La nostra espiritualitat és nostra en dos sentits:
1r) Perquè és una espiritualitat personalitzada, perquè nosaltres vivim conscient i lliurement en la condició de persones adultes també en la fe, amb la totalitat del nostre ésser humà, en totes les dimensions de la nostra vida. Jo sóc la meva espiritualitat. Ningú la viu per mi;
2n) Perquè és una espiritualitat explícitament llatinoamericana; i d’una manera clara, espiritualitat de l’alliberament.
Abans de tot és necessari subratllar aquest aspecte, que oportunament la modernitat (la postmodernitat també, al seu mode) va fer sortir a la superfície i que ens allibera del gregarisme, de l’infantilisme, i, finalment, d’una possible, justificada, deserció. L’espiritualitat o és personalitzada o no és espiritualitat. O abasta totes les dimensions del meu ésser (ànima i cos, pensament i voluntat, sexe i fantasia, paraula i acció, interioritat i comunicació, contemplació i lluita, gratuïtat i compromís) o no serà meva, no em realitzaré en ella, acabarà mutilant-me.
Vaig gaudir de poder oferir als companys i companyes de caminada un esquema de referències que m’ha servit molt a la vida, després d’haver experimentat, en certes èpoques, de la formació sobretot, mètodes reduccionistes o unilaterals que ens angoixaven i que reprimeixien la realització personal i el vol de l’esperit.
Així com per corregir una formació espiritual dispersa o mutilada, per ser comptable o per ser dicotòmica i unilateral, i per ser la síntesi de la pròpia existència (aquest és el desafiament!), hem de pensar la vida així:
Tota la nostra vida és:
una problemàtica (a partir de la fe, un misteri);
un desafiament (a partir de la fe, una missió);
un espai (a partir de la fe, do, gràcia); que hem d’assumir amb certes actituds (generades per certs actes o pràxis i, que, al seu torn generen pràxis);
a través de certes mediacions (psicològiques, sociològiques, polítiques, pastorals, evangèliques…);
amb vistes a l’opció fonamental, que donarà sentit, força, alegria i victòria a la nostra vida.
Al llarg d’aquest text – i espero que, sobretot, al llarg de cadascuna de les nostres vides -, anirà apareixent millor el que estic volent dir quan parlo de “la nostra” espiritualitat cristiana. L’esperit és qui en sap d’això. Ell és qui ens ensenya a qui vulgui entrar en la seva escola gratuïta i amorosa. De la meva part em sento cada vegada amb menys coratge per donar lliçons d’espiritualitat, perquè la vida no s’ensenya. Ningú pot substituir al Mestre, que és l’Esperit de Déu, ni tan sols el deixeble, que és l’esperit de cadascun de nosaltres.
Puc indicar on vaig ensopegar, això sí, i compartir gaudis i descobriments; perquè també és cert que, en Crist, som un sol cos i que és un sol esperit el que ens anima (cf. 1 Co 12,12, s).
En el nostre llibre “Espiritualitat de l’alliberament”, expliquem llargament el que entenem per Esperit / esperit / espiritualitat, les diferents accepcions d’aquestes paraules, la complementarietat amb què es deu viure l’espiritualitat “natural” i “llatinoamericana” com l’espiritualitat “cristiana”, per part d’una persona simultàniament humana, batejada i llatinoamericana. Amb aquest fi, el nostre llibre està dividit en tres grans capítols: I. L’Esperit i l’Espiritualitat; II. L’Esperit alliberador a la nostra gran pàtria; III. En l’esperit de Jesucrist alliberador.
Als tres capítols hi afegim “les 7 característiques del poble nou”, conscients que “de dones noves i homes nous neix el poble nou”:
1ª. la lucidesa crítica;
2ª. la contemplació en el camí;
3ª. la llibertat dels pobres;
4ª. la solidaritat fraternal;
5ª. la creu i la conflictivitat;
6ª. la insurrecció evangèlica (la revolució de la Bona Nova);
7ª. l’esperança pasqual tenaç.
I presentem també les “constants de l’espiritualitat de l’alliberament”:
la profunditat personal;
el reinocentrisme;
una espiritualitat d’allò essencial i universal cristià;
la ubicació: en la realitat, en la història, en el lloc, en els pobres, en la política;
la crítica;
la praxi;
la integralitat, sense dicotomies i sense reduccionismes.
Amb altres paraules, més o menys sinònimes, també podríem caracteritzar l’espiritualitat de l’alliberament com:
cristològica, de la pràctica de Jesús, en el seu seguiment;
situada, ubicada, política, històrica; “trobant-se amb Déu dels pobres” (Leonardo Boff), trobant a Déu en les pràctiques més quotidianes, més socials, més comunitàries;
en la creu de la profecia i del conflicte, assumides pasqualment;
“entre la gratuïtat i l’exigència” (G. Gutiérrez);
sent contemplatius en l’alliberament, descodificant el Regne o l’Anti-Regne en la realitat, aquí i ara;
arrelada en les nostres cultures i en la nostra història;
heredera compromesa de la sang màrtir;
profèticament alternativa al sistema de la mort i de l’exclusió;
en una co-responsabilitat eclesial, adulta, lliure i serena;
amb esperit ecumènic i macroecumènic.
6. Avui, Aquí.
Tota l’Amèrica Llatina, que forma part del tercer món, passa per una hora de mundialització, de neoliberalisme, de postmodernitat. Aquesta hora té, sens dubte, molt de “poder de les tenebres”, però pot tenir-ne molt més si creiem en l’esperit, “caiguts del Regne”.
Hi ha, sens dubte, una crisi d’estratègies alliberadores “clàssiques”, una desconcert entre els militants, un sentiment de “sense sortida”, de depressió psicosocial. Per a molts deixebles, en aquest capvespre pel camí del segur, la sensació d’hora baixa és la mateixa dels deixebles cabizbaixos d’Emmaús: “Nosaltres esperàvem que…” (Lc 24,21). S’hi afegeix, per major desorientació, aquesta allau de fundamentalismes, exotismes i esoterismes que convulsionen el món.
La mundialització s’està imposant com a neoliberal, de sistema únic, de mercat total, mercantilitzador de la vida humana, idolàtric, d’una escatologia immediatista en un estúpid “fi de la història”, immolador de les majories sota les urpes del progrés consumista, privatitzador de la societat, sense alternativa socialitzadora possible.
La postmodernitat nega la radicalitat espiritual, el compromís, la utopia; substitueix l’ètica per l’estètica, l’utòpic pel fruitiu; ignora els pobres i deixa de banda la justícia; renuncia als “grans relats”; és narcisista: diuen fins i tot que passem de Prometeu a Narcís. Tot a la vida ha de ser light, segons l’instant i l’instint. Jo mateix ja vén alertant, al llarg del temps, cap a tres grans temptacions que ens amenaçen en aquesta hora neoliberal de “nit fosca dels pobres” i dels seus aliats i aliades: la temptació de renunciar a la memòria i a la història; la temptació de renunciar a la creu i a la militància; la temptació de renunciar a l’esperança i a la utopia.
Per part nostra, creiem que la mundialització legítima, l’altra mundialització, és voluntat de l’únic Déu, destinació de la família humana que és una sola, en una sola casa a la terra i als cels. La intercomunicació, la intersolidaritat, l’autoritat plural en la unitat humana, el concert universal de tots els pobles, respectats igualment, complementaris entre sí, totes les persones “iguals i diferents” al mateix temps, en la macro-harmonia criatural que Déu va somiar.
Creiem també en una legítima modernitat / postmodernitat que potencia l’autonomia, subjectivitat, llibertat, igualtat, somni lúcid i plaent, fricció del cosmos i de la vida, cantar diari de les aigües properes, en la interioritat, en la família, en l’amistat, en la ciutadania; la integració de la persona humana en la festa de la creació divina.
En l’Església d’aquesta hora hem entrat, fa temps, segons el teòleg Rahner, en una mena d’hivern involucionista, després de la bella primavera oberta pel Concili Vaticà II. Víctor Codina parla de “por i inseguretat a l’Església”. Moltes pors, moltes perplexitats, molts tallades, moltes irritacions. El mateix Jubileu de l’any 2000 -més del legítim per a la celebració penitencial i agraïda de la nostra fe i de la història de la nostra Església- pot convertir-se en una evasió, un festival catolicista o cristianista, quan hauria de ser el temps fort de renunciar profèticament a l’anti-Regne neoliberal i d’anunciar profèticament el Regne del Déu de la vida, de la justícia i de la pau: el perquè i per a què Déu es va fer en Jesucrist el Déu -tan- plenament -amb nosaltres-!.
També, parlant de l’Església, podem cantar, en contrapartida, una letania de realitzacions esperançadores, en l’espiritualitat, en la litúrgia, en la teologia, en la vivència bíblica; en les comunitats eclesials, en la vida religiosa i inserida, en les pastorals específiques; en la diversitat dels misteris, en el profetisme dels laics i de les laiques, amb una creixent presència conqueridora de la dona fins i tot a l’altar; en l’ecumenisme de les bases i de certs líders generosos; en el diàleg interreligiós o macroecumènic; en la presència i participació de l’Església compromesa per la lluita dels drets humans, per la ciutadania, per l’ecologia, per la terra, per la salut, per l’habitatge, per l’educació, per la comunicació.
El bisbe màrtir d’Argentina, Enrique Angelelli, pastor de “terra endins”, en el període de plena dictadura militar al seu país, proclamava una esperança inquebrantable amb aquestes paraules evangèliques: “em sento feliç de viure en l’època en què vivo. Tot això que estem vivint és sens dubte ple de vida. L’Església es fa més evangèlica, més senzilla, més missionera, compromesa amb el seu poble. Quan nosaltres, els cristians, netegem el nostre rostre brut i convertim el nostre cor de carn en cor pasqual, és l’Església qui viu; la nostra Església es rejuveneix, camina i es fa més servidora, lloant el Pare dels Cels. És aquí on la nostra Església es fa forta amb la força de l’Esperit Sant. Es fa més lliure i no s’emmarca en interessos que la facin infidel a la seva missió. Resplendeix millor com el gran sagrament de Jesucrist entre nosaltres”.
També nosaltres, com Angelelli, podem sentir-nos feliços – ell en plena dictadura militar, nosaltres en ple neoliberalisme – sempre que, com ell, ens despullis i ens comprometem, sempre que canviem el nostre cor de pedra per un “cor pasqual”.
Paulo Freire, educador brasiler, proposa l’educació com una possibilitat emancipadora. Concep l’educació com un acte eminentment polític, que cal entendre com la pràctica de llibertat; Freire va idear un projecte educatiu basat en la realitat concreta de la classe obrera, amb la finalitat de promoure, des d’una lectura crítica del món i de la paraula, la formació de la consciència fins que els treballadors i les treballadores esdevinguin subjectes de les seves accions i la seva història. Pel que fa al paper de l’educació, deia Freire (1996, pàg. 61), “ensenyar requereix entendre que l’educació és una forma d’intervenció en el món”.
Partint dels mateixos supòsits, Pere Casaldàliga, quan va arribar a la regió d’Araguaia, al nord-est de Mato Grosso, l’any 1968, predominava l’analfabetisme, l’absència de polítiques públiques de salut, educació o treball i una intensa concentració de terres, les conseqüències del qual van ser/són l’explotació de la classe obrera i els freqüents conflictes per la Reforma Agrària, va veure en l’educació un instrument de lluita i una possibilitat d’alliberar la població pobre i exclosa dels programes socials.
Per això, l’educació, en aquella època, es pensava des de la perspectiva d’una educació que “està guiada pel diàleg de la Pedagogia Crítica, amb objectius polítics d’emancipació, de lluita per la justícia i la igualtat social”. (CALDART, 2004, pàg. 18).
No obstant això, el llegat de Pere Casaldàliga en l’educació acostuma a ser un àmbit certament desconegut de la seva influència. Els efectes de la revolució educativa que es va dur a terme a l’Araguaia, en plena repressió militar i en un entorn marcat per la pobresa i l’aïllament encara són netament perceptibles en la societat d’aquella regió. Per aquest motiu, enguany volem aprofundir i conèixer més sobre la influència de Pere Casaldàliga en l’educació.
Petjades educatives a Araguaia. L’educació com a instrument de lluita i transformació social
Una lectura atenta de les petjades que ens han deixat les lluites en defensa dels camperols, dels indígenes, de la sanitat o de l’educació que van tenir lloc a la comarca de l’Araguaia, a l’Amazònia brasilera, ens pot aportar elements importants per a la reinvenció de les lluites actuals i per això també volem conèixer diverses iniciatives populars que s’estan duent a terme en l’àmbit de l’educació i que estan deixant petjada al nostre país.
El llegat que ens deixa la revolució educativa duta a terme a la comarca de la Prelatura de São Félix do Araguaia entre 1970 i 1990, confirma el potencial i les possibilitats que van nèixer a partir dels diversos projectes educatius alliberadors i que afavoriren la visibilitat social de la classe treballadora, posant damunt la taula temes com el dret a la terra, a la salut, al medi ambient, a la diversitat i als Drets Humans, tal com varen defensar, Paulo Freire i Pere Casaldàliga.
A casa nostra, projectes innovadors, emancipadors i transformadors que treballen cada dia arreu del territori com el Casal Claret, l’Associació Tapís o el Projecte Lliures, esdevenen llums d’esperança en la transformació social tan necessaria. Per això, enguany volem donar-los a conèixer i aprofundir en allò que fan.
Experiències com aquestes desenvolupades a l’Araguaia i arreu de Catalunya ens poden donar claus per l’esperança.
El programa de la Campanya
Per poder aprofundir en el llegat de Casaldàliga en l’àmbit de l’educació hem convidat la pedagoga brasilera Lourdes Jorge. Com ella mateixa es defineix:
«Sóc una dona, negra i camperola. Tota la meva formació personal i professional està marcada pels principis i les causes defensades per en Pere Casaldàliga a la meva comarca de São Félix do Araguaia»
Especialista en educació popular i part de l’equip Casaldáliga a l’Araguaia, la Lourdes ha liderat experiències educatives «alliberadores» que avui són referència a l’Amazònia. Ha conviscut amb en Pere Casaldàliga des de la infància i ha participat activament en les lluites que han transformat la comarca de l’Araguaia. A més, és autora de diversos treballs en l’àmbit de l’educació popular i sobre el llegat de Casaldàliga en la transformació educativa del Brasil.
La Lourdes vindrà des de São Félix do Araguaia, en un viatge de més de 2 dies (24 hores en autobús) per parlar-nos de la seva experiència i, per això, serà:
13/04 a l’Escola de Balsareny 14/04 a Manresa, amb Justicia i Pau 16/04 a Vic, a La Trobada de la Fundació 20/04 a Tarragona, a la Facultat de Pedagogia 24/04 a Barcelona, a la Casa Amèrica Catalunya
Veniu a compartir amb nosaltres tota aquesta vivència!
Si necessiteu més informació, no dubteu en escriure’ns a: info@fperecasaldaliga.org
Al nostre llibre “Espiritualitat de l’alliberament”, José María Vigil i jo reconeixíem, ja a la primera línia del primer capítol, que “espiritualitat” és una paraula infeliç, desmoralitzada, per l’abús teòric i pràctic amb què ha estat utilitzada – encara ho és com esfera distant de la vida real, com espiritualisme desencarnat i fugida de compromís. Si espiritualitat deriva d’“esperit”, i si l’esperit s’oposa a la matèria, al cos, una persona serà espiritual quan visqui sense preocupar-se del que és material ni tan sols del seu propi cos, instal·lant-se en etèries realitats espirituals.
Aquesta concepció d’esperit i espiritualitat com a realitats oposades al material corporal, provenen de la cultura grega. A les cultures indígenes no és així. I tampoc al món cultural semític de la Bíblia. La paraula de Déu és molt més integradora[1].
En aquesta darrera dècada, després de certes decepcions, aprenent de la història i per un veritable procés de maduració, hem de reconèixer, agraïts al Déu que ens acompanya i als germans i germanes que van donar per nosaltres la seva sang, que “l’espiritualitat” ja no és una paraula infeliç. Avui és un horitzó que necessitem, un clam que ve de dins, aigua viva pel nostre caminar. Hi ha una autèntica i profunda set d’espiritualitat a les comunitats eclesials, als agents de pastoral, als militants cristians, a la joventut més desperta.
Es multipliquen les trobades, publicacions, conferències, entitats que estudien, propaguen i dinamitzen l’espiritualitat i, més concretament, la nostra espiritualitat. Cada dia són més les persones que volen “beure al pou”.
1. Què és aleshores espiritualitat?
L’esperit d’una persona és allò profund i dinàmic del seu propi ésser: les seves motivacions més grans i últimes, el seu ideal, la seva utopia, la seva passió, la mística per la qual viu i lluita i amb la qual contagia.
“Esperit” és el substantiu concret, i “espiritualitat” és el substantiu abstracte. En llenguatge comú aquestes dues paraules es fan servir indistintament: “Fulano té molt esperit, té una espiritualitat profunda”.
Quan diem d’algú que no té esperit, volem afirmar que no té passió, ideal, vida profunda. És més que una persona és un tronc, és una màquina.
Hi ha esperits diferents, això sí. I cal distingir destriar. Segons alguns còdexs, quan els apòstols somiaven o actuaven fora del Regne, Jesús els advertia: “No sabeu de quin esperit són” (Lc 9,55). Hi ha esperit dolent i esperit bo. No es parla i escriu sobre “l’esperit del capitalisme”, sobre l’“esperit del mercat neoliberal”?
2. L’espiritualitat és patrimoni de tots els éssers humans
Tota persona està animada per una espiritualitat o per una altra, perquè tot ésser humà –cristià o no, religiós o no– és un ésser també fonamentalment espiritual. Tota dona i tot home són més que simple biologia. Les religions i filosofies designen aquesta realitat misteriosa, però real, com a “esperit”. Perdre aquesta dimensió profunda és deixar de ser humà, és embrutir-se. Paul Tillich parla d’aquesta “dimensió perduda” com de la gran tragèdia dels nostres temps materialistes i consumistes.
3. Tota espiritualitat és també quelcom religiós?
Si entenem la paraula “religió” com una referència explícita a Déu, haurem de reconèixer que hi ha espiritualitats no religioses, persones amb molta espiritualitat, amb profunds ideals de lluita i de servei, que són atees, o agnòstiques. “No dubtem a afirmar que poden existir i que existiran no només espiritualitats no cristianes, sinó fins i tot no creients”, escriu A.M. Besnard.
Tanmateix, per a nosaltres, que creiem en Déu com a presència feliçment “inevitable” i animadora de les nostres vides, aigua i llum de tot pensament bo i de tota acció honesta, l’espiritualitat sincera, aquesta radical profunditat humana, sempre és “religiosa”. El gran mestre Orígens deia que “Déu és allò que algú posa per sobre de tot”. I l’inquiet Bisbe d’Hipona, Sant Agustí, va deixar escrit a les seves “confessions” que “Déu m’és més íntim que la meva pròpia intimitat”.
Tanmateix, no és la religiositat allò que fa la veritat o la mentida d’una vida humana, sinó l’autenticitat d’aquesta vida. “En esperit i veritat vol ser adorat el Pare”, recordava Jesús a la samaritana al costat del pou de Jacob (Jn 4,23).
4. La nostra espiritualitat és cristiana
A la llum de la fe cristiana (hi ha una fe religiosa quichua, fe religiosa islàmica, fe religiosa hindú) nosaltres descobrim la presència de Déu al cosmos, a la vida humana i a la història com a amor gratuït i salvació precisament perquè Jesús, fill de Déu i fill de Maria de Natzaret, amb la seva paraula, activitat, mort i resurrecció, ens fa entrar vitalment en aquest descobriment.
A partir de la trobada amb la fe, la nostra espiritualitat només pot ser “religiosa” (com a tornada cap al Déu viu, revelat per Jesús) i fins i tot “cristiana” (com a seguiment del mateix Jesús).
El Déu de Jesús és el nostre Déu. Ell és la profunditat màxima de la nostra vida.
La causa de Jesús és la nostra causa.
El nostre viure és Crist (Fil 1,21). Ell és la nostra passió i el seu esperit és la nostra espiritualitat.
5. La nostra espiritualitat
La nostra espiritualitat és nostra en dos sentits:
Perquè és una espiritualitat personalitzada, perquè nosaltres vivim conscientment i lliurement en la condició de persones adultes també en la fe, amb la totalitat del nostre ésser humà, en totes les dimensions de la nostra vida. Jo sóc la meva espiritualitat. Ningú la viu per mi;
Perquè és una espiritualitat explícitament llatinoamericana; i de manera clara, espiritualitat de l’alliberament.
Abans que res cal subratllar aquest aspecte, que oportunament la modernitat (la postmodernitat també, a la seva manera) va fer sortir a la superfície i que ens allibera del gregarisme, de l’infantilisme, i, finalment, d’una possible, justificada, deserció.
L’espiritualitat és personalitzada o no és espiritualitat. O abasta totes les dimensions del meu ésser (ànima i cos, pensament i voluntat, sexe i fantasia, paraula i acció, interioritat i comunicació, contemplació i lluita, gratuïtat i compromís) o no serà meva, no em realitzaré, acabarà mutilant-me .
És un plaer oferir als companys i companyes de caminada un esquema de referències que m’ha servit molt a la vida, després d’haver experimentat, en certes èpoques, de la formació sobretot, mètodes reduccionistes o unilateralitats que ens angoixaven i que reprimien la realització personal i el vol de l’esperit.
Així com per corregir una formació espiritual dispersa o mutilada, per ser comptabilista o per ser dicotòmica i unilateral, i per ser la síntesi de la pròpia existència (aquest és el desafiament!), hem de pensar la vida així:
Tota la nostra vida és:
una problemàtica (a partir de la fe, un misteri);
un desafiament (a partir de la de, una missió);
un espai (a partir de la fe, do, gràcia); que hem d’assumir amb certes actituds (generades per certs actes o praxis i que, alhora, generen praxis);
a través de certes mediacions (psicològiques, sociològiques, polítiques, pastorals, evangèliques…);
amb vista a l’opció fonamental, que donarà sentit, força, alegria i victòria a la nostra vida.
Al llarg d’aquest text –i espero que, sobretot, al llarg de cadascuna de les nostres vides–, anirà apareixent millor allò que estic volent dir quan parlo de “la nostra” espiritualitat cristiana. L’esperit és qui en sap. Ell és qui ensenya a qui vulgui entrar a la seva escola gratuïta i amorosa.
De part meva em sento cada vegada amb menys coratge per donar lliçons d’espiritualitat, perquè la vida no s’ensenya. Ningú no pot substituir el Mestre, que és l’Esperit de Déu, ni tan sols el deixeble o la deixeble, que és l’esperit de cadascun de nosaltres.
Puc indicar on vaig ensopegar, això sí, i compartir goigs i descobriments; perquè també és veritat que, en Crist, som un sol cos i que és un sol l’esperit que ens anima (cf 1 Cor 12,12, s).
Al nostre llibre “Espiritualitat de l’alliberament”, expliquem llargament el que entenem per Esperit/esperit/espiritualitat, les diferents accepcions d’aquestes paraules, la complementarietat amb què s’ha de viure l’espiritualitat “natural” i “llatinoamericana” com l’espiritualitat “cristiana ”, per part d’una persona simultàniament humana, batejada i llatinoamericana. Amb aquesta finalitat, el nostre llibre està dividit en tres grans capítols: I. L’Esperit i l’Espiritualitat; II. L’Esperit alliberador a la nostra pàtria gran; III. En l’esperit de Jesucrist alliberador.
Als tres capítols afegim “les 7 característiques del poble nou”, conscients que “de dones noves i d’homes nous neix el poble nou”:
la lucidesa crítica;
la contemplació a la caminada;
la llibertat dels pobres;
la solidaritat fraterna;
la creu i la conflictivitat;
la insurrecció evangèlica (la revolució de la Bona Nova);
la tenaç esperança pasqual.
I presentem també les “constants de l’espiritualitat de l’alliberament”:
la profunditat personal;
el regnecentrisme;
una espiritualitat del que és allò essencial i universal cristià;
la ubicació: a la realitat, a la història, al lloc, als pobres, a la política;
la critica;
la praxi;
la integralitat, sense dicotomies i sense reduccionismes.
Amb altres paraules, més o menys sinònimes, podríem caracteritzar també l’espiritualitat de l’alliberament com:
cristològica, de la pràctica de Jesús, en el seguiment;
situada, ubicada, política, històrica; “entropessant amb el Déu dels pobres” (Leonardo Boff), trobant Déu en les pràctiques més diàries, més socials, més comunitàries;
a la creu de la profecia i del conflicte, assumits pasqualment;
entre la gratuïtat i l’exigència (G. Gutiérrez);
sent contemplatius en l’alliberament, descodificant el Regne o l’Anti-Regne en la realitat, aquí i ara;
arrelada a les nostres cultures i a la nostra història;
hereva compromesament de la sang màrtir;
profèticament alternativa al sistema de la mort i de l’exclusió;
en una coresponsabilitat eclesial, adulta, lliure i serena;
amb esperit ecumènic i macroecumènic.
6. Avui, Aquí.
Tota Amèrica Llatina, que forma part del tercer món, passa per una hora de mundialització, de neoliberalisme, de postmodernitat. Aquesta hora té, certament, molt de poder de les tenebres, però pot tenir molt més si creiem en l’esperit, “caiguts del Regne”.
Hi ha, sens dubte, una crisi d’estratègies alliberadores “clàssiques”, un desconcert entre els i les militants, un sentiment de “sense sortida”, de depressió psicosocial. Per a molts deixebles, en aquest capvespre pel camí de l’assegurança, la sensació d’hora baixa és la mateixa dels deixebles capcots d’Emaús: “Nosaltres esperàvem que…” (Lc 24,21). Afegeixi’s, per a major desorientació, aquesta allau de fonamentalismes, exotismes i esoterismes que convulsionen el món.
La mundialització s’està imposant com a neoliberal, de sistema únic, de mercat total, mercantilitzador de la vida humana, idòlatra, d’una escatologia immediatista en una estúpida “fi de la història”, immoladora de les majories sota les urpes del progrés consumista, privatitzador de la societat, sense alternativa socialitzadora possible.
La postmodernitat nega la radicalitat espiritual, el compromís, la utopia; substitueix l’ètica per l’estètica, allò utòpic pel fruitiu; ignora els pobres i deixa de banda la justícia; renúncia als “grans relats”; és narcisista: fins i tot diuen que passem de Prometeu a Narcís. Tot a la vida ha de ser ligth, segons l’instant i l’instint.
Jo mateix vinc alertant, cap al temps, de cara a tres grans temptacions que ens assetgen en aquesta hora neoliberal de “nit fosca dels pobres” i dels seus aliats i aliades: la temptació de renunciar a la memòria i la història; la temptació de renunciar a la creu i la militància; la temptació de renunciar a l’esperança i la utopia.
Per part nostra, creiem que la mundialització legítima, l’altra mundialització, és voluntat del Déu únic, destí de la família humana que és una sola, en una sola casa a la terra i al cel. La intercomunicació, la intersolidaritat, l’autoritat plural a la unitat humana, el concert universal de tots els pobles, respectats igualment, complementaris entre si, totes les persones “iguals i diferents” alhora, a la macroharmonia criatural que Déu va somiar .
Creiem també en una legítima modernitat/postmodernitat que potencia l’autonomia, subjectivitat, llibertat, igualtat, somni lúcid i plaent, fricció del cosmos i de la vida, diari cantar de les aigües properes, a la interioritat, a la família, a l’amistat, a la ciutadania; en la integració de la persona humana a la festa de la creació divina.
A l’Església d’aquesta hora hem entrat, fa temps, segons el teòleg Rahner, en una mena d’hivern involucionista, després de la bella primavera oberta pel Concili Vaticà II. Víctor Codina parla de “por i inseguretat a l’Església”. Moltes pors, moltes perplexitats, molts talls, moltes irritacions. El mateix Jubileu de l’any 2000 -més del que és legítim per a la celebració penitencial i agraïda de la nostra fe i de la història de la nostra Església- es pot convertir en una evasió, un festival catolicista o cristianista, quan és temps de renunciar profèticament l’anti-Regne neoliberal i d’anunciar profèticament el Regne del Déu de la vida de la justícia i de la pau: El per què i per a què Déu es va fer en Jesucrist el Déu -tan- plenament -amb nosaltres-!.
També, parlant de l’església podem cantar, en contrapartida, una lletania de realitzacions esperançadores, a l’espiritualitat, a la litúrgia, a la teologia, a la vivència bíblica; a les comunitats eclesials, a la vida religiosa i inserida, a les pastorals específiques; en la diversitat dels misteris, en el profetisme dels laics i laiques, amb una creixent presència conqueridora de la dona fins a l’altar; en ecumenisme de les bases i de certs líders generosos; en el diàleg interreligiós o macroecumènic; en la presència i la participació de l’Església compromesa per la lluita dels drets humans, per la ciutadania, per l’ecologia, per la terra, per la salut, per l’habitatge, per l’educació, per la comunicació.
El bisbe màrtir d’Argentina, Enrique Angelelli, pastor de “terra endins”, en el període de plena dictadura militar al seu país, proclamava una esperança indestructible amb aquestes paraules evangèliques: “em sento feliç de viure en l’època en què visc. Tot això que estem vivint és certament ple de vida. L´Església es fa més evangèlica, més senzilla, més missionera, compromesa amb el seu poble. Quan nosaltres, els cristians, netegem la nostra cara bruta i convertim el nostre cor de carn en cor pasqual, és l’Església la que hi viu; la nostra Església rejoveneix, camina i es fa més servidora, lloant el Pare dels Cels. És on la nostra Església es fa forta amb la força de l’Esperit Sant. Es fa més lliure i no s’amarra a interessos que la facin infidel a la seva missió. Respon més bé al gran sagrament de Jesucrist entre nosaltres”.
També nosaltres, com Angelelli, podem sentir-nos feliços – ell en plena dictadura militar, nosaltres en ple neoliberalisme – sempre que, com ell, ens desposseïm i ens comprometem, sempre que canviem el nostre cor de pedra per un “cor pasqual”.
Pere Casaldàliga Nuestra Espiritualidad
[Podeu baixar i llegir lliurement aquest títol de Casaldàliga]
En una de les seves darreres manifestacions, Pere Casaldàliga ens convocava a “optar veritablement pels pobres”. Però, sabem realment el que implica? Ell mateix ens ho explicava.
5 de desembre de 2021
Les causes de Pere Casaldàliga
L’opció pels pobres segueix sent l’opció per als pobres, textualment.
Vull dir: continúa essent una consciència de que els pobres són l’opció de Déu, del Déu de Jesus. Tota la Bíblia i, sobretot, la paraula, la vida, la mort i la resurrecció de Jesús, ens confirmen en aquesta consciència teològica, teologal, de que Déu va triar, tria i continuarà triant els pobres, els seus fills -majoria- prohibits d’ésser plenament humans, per sistemes d’arrogància i de marginació.
L’opció pels pobres és “per als pobres”: fonamentalment, els que no tenen, els que no poden, aquells que viuen les «carències» de la vida normal, econòmicament: manca de terra, d’habitatge, de salut, d’educació, de participació.
La diocèsi de São Félix do Araguaia ha construït la seva identitat al voltant dels més pobres. Sense “mitjes tintes”. Fotografia: Arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia | Consulta: Fundació Pere Casaldàliga
Escollir sempre significa “fixar-se en”, entregar-se, comprometre’s.
Quan escollim els pobres, també escollim ser contra les causes, les estructures i els sistemes que fan pobres els pobres i els impedeixin viure dignament aquesta condició humana, històrica, de fills i filles de Déu, germans i germanes.
Avui en dia aquesta opció per als pobres encara és més rellevant. Hi ha dues raons per això. Els pobres són cada cop més, a Amèrica Llatina, a tot el món. I són més pobres; l’empobriment és major […].
L’opció per als pobres també és més actual avui en dia, perquè hi ha molts interessos que volen desactualitzar-la. Entre els poderosos, per descomptat, però també en la consciència de molts cristians cansats, o adormits, o egoistes.
Molts estan cansats, em diuen, de sentir parlar de l’opció per als pobres … doncs, m’agrada respondre’ls que els pobres probablement estan molt més cansats de ser pobres.
A l’Assentament Dom Pedro, a l’Araguaia, les famílies viuen amb menys de 100 euros al mes. Fotografia: Associação ANSA
Al mateix temps, aquesta opció és més actual que mai, perquè també s’ha tornat més dialèctica. Aquest cansament, aquesta voluntat de marginar la mateixa opció, de considerar-la ja passada, es troba davant amb un moviment a l’alça de la consciència popular, a Amèrica Llatina d’una manera molt especial, però també a tot el Tercer Món i als sectors de solidaritat de la societat del primer món, als mitjans de comunicació alternatius, etc.
Podríem dir d’una manera global que les majories oprimides, prohibides i marginades (com ho són els pobres, econòmicament; però també algunes cultures, fins ara considerades subcultures, cultures menors, cultures marginals) adquireixen una consciència clara no només dels seus drets, iguals als drets de qualsevol altra poble o cultura, o qualsevol altra persona humana; estan prenent consciència del seu protagonisme en la història.
Els teòlegs i els sociòlegs de l’alliberament ens han parlat amb freqüència de «la lògica de les majories». Podríem, hauríem de parlar avui de la consciència creixent de les majories i del protagonisme de les majories.
D’una manera difusa unes vegades, d’una manera més conscient altres, se sent, es palpa en la vida social la reivindicació de la igualtat entre els diversos sectors de cada país i dels països o nacions entre si.
Les estructures (l’ONU mateixa, l’FMI, el Banc Mundial) segueixen marginant, excloent i aquesta mateixa exclusió crea una consciència major de la iniquitat del sistema sociopolític-econòmic que se’ns ha imposat, com a exasperació, com el «no va més» del capitalisme, transnacionalizat, que fa de la societat humana un simple mercat, que proclama el dret exclusiu d’una minoria insignificant, i justifica la immensa exclusió de la immensa majoria.
Al contrari del que la Bíblia mateixa -la paraula de Déu- diu sobre el “descans d’Israel ”- símbol sacramental de tota la humanitat, progressivament alliberat i salvat – el neoliberalisme proclama el dret i el futur d’una minoria que exclou la gran majoria de la humanitat.
El triomf del neoliberalisme coincideix -és causa en part, en part efecte- amb la caiguda del socialisme real, amb la reculada -o la transició almenys- d’unes certes revolucions socials, polítiques, més radicals.
A l’Araguaia, més de 10.000 famílies no tenen accés a aigua corrent o atenció mèdica. Fotografia: Associação ANSA
El pragmatisme del neoliberalisme es fonamenta feliç sobre l’enfonsament de moltes utopies. I aquest pragmatisme, que té a les seves mans l’economia i els mitjans de comunicació, fàcilment justifica -en la consciència immadura, o cansada, o fatalista, de molts-, el que les coses siguin d’aquesta manera.
La “dretització” de l’economia és també, amb molta freqüència, de les esglésies, de les religions. El «no va más» proclamat pel neoliberalisme, d’una manera conformista o d’una manera fatalista, acaba també sent amb molta freqüència el «no va más» d’una acceptació del mateix poble.
És curiós recordar amb quina obsessió es vol polir, perfilar, condicionar, l’opció pels pobres, afegint-li aquell «ni exclusiva ni excloent», i s’oblida que l’economia, la política, la societat en les seves estructures i en els seus poders, són cada vegada més exclusives i excloents.
Avui, com mai, l’opció pels pobres hauria de ser radical. Hauria de ser al servei de les majories, incloent també -això sí, amb molta lucidesa, i fins a les últimes conseqüències- l’opció pels pobres «altres», l’opció per les cultures -valgui la paraula- «empobrides» pel fet d’ésser prohibides, marginades, desconsiderades.
No és que tot sigui fosc, ni que puguem acceptar el pessimisme com a horitzó. D’una manera difusa, informal -com es dóna l’economia informal en la societat- en la mateixa societat i a l’Església molt concretament, dins del moviment popular social o eclesial, hi ha una consciència, una organització i una praxi alternativa i ascendent dels mateixos pobres.
Cap llei, cap prohibició, cap conferència episcopal podrá autar aquesta «caminhada», com diem al Brasil.
Déu no vol que esperem d’una manera absurda. A Déu li agrada ser transparent. A Déu li agrada sortir a la trobada del nostre propi cor, en un tu-a-tu amorós i lúcid. Els drets dels humans són els interessos de Déu en última instància. Imatges seves som com a persones, imatges individuals; imatges col·lectives seves, com a pobles.
De l’opció pels pobres, doncs, queden els pobres i queda el Déu alliberador dels pobres.
Decolonitzar la nostra teologia i espiritualitat? Desconstruir la visió eurocentrista i abraçar amb totes les conseqüències una teologia no colonitzada? Aquesta és la invitació d’aquest text.
La Campanya anual de la Fundació Pere Casaldàliga tractarà sobre la decolonització del món i de la vida i tindrà com a acte central La Trobada 2024 a l’Hospitalet de Llobregat, organitzada conjuntament amb el Llegat de Jaume Botey i Vallés.
Al 2005, el Cardenal Ratzinger va ser escollit Papa. En ocasió d'aquella data, la Cadena Ser trucava a Pere Casaldàliga a São Félix do Araguaia. En aquesta entrevista, un lúcid i brillant Pere repassa el nomenament de Ratzinger i els desafiaments de l'Església, per...
La Missa dos Quilombos és una emotiva obra musical que reconeix la valentia i perseverança del poble negre en el Dia de la Consciència Negra. A través de la fusió de la tradició catòlica amb els ritmes afrobrasilers, celebra la cultura negra i subratlla la necessitat de la justícia social. És un testimoni vibrant de la resiliència i una oportunitat per aprofundir en la història i la lluita dels quilombos en el context de l’esclavitud al Brasil.
Descobreix el testimoni de Eunice Dias de Paula, col·laboradora de Casaldàliga i indigenista, que va conviure amb el bisbe durant més de 40 anys. Coneix de primera mà la seva dedicació i compromís en la defensa dels drets humans i les comunitats indígenes. Una visió única sobre la vida i obra de Pere Casaldàliga.
Descobreix l’espiritualitat de l’alliberament de la mà de Pere Casaldàliga. Una reflexió profunda sobre el seguiment de Jesús i sobre com ha de ser la nostra espiritualitat. Endinsa’t en aquesta obra inspiradora.
El mateix dia de la seva ordenació com a bisbe, Pere Casaldàliga va publicar un ampli document on denunciava la situació d’esclavitud en que vivien la majoria dels camperols de l’Amazònia. El document també qüestionava l’església i posava nom als opressors… aviat va la repressió va caure sobre ell i el seu equip. Poc després però, aquell document canviava la posició sobre l’Amazònia.
El mateix dia en que va ser consagrat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, el 23 d’octubre de 1971, Pere Casaldàliga va publicar la primera denúncia global sobre la situació a l’Amazònia.
El document “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social” es convertiria en un document històric, que imprès clandestinament i distribuit a la majoria de mitjans brasilers, significà un punt d’inflexió en la reivindicació i la defensa dels pobles indígenes, de les families de camperols, del medi ambient, de la situació de les dones i de la lluita per la terra.
Era la primera vegada que un bisbe es posicionava clara i obertament sobre el que passava a l’Amazònia, aportant dades, casos i testimonis concrets. Era la primera vegada que el Brasil continental -que vivia d’esquenes a la llunyana Amazònia, era coneixedora de la realitat d’explotació i violència que s’estava imposant en aquella regió.
En aquells anys, les terres de Mato Grosso estaven dominades per la superposició de títols de propietat, heretats principalment de la Llei del sòl de 1850, que distribuïa il·legalment territoris ancestrals indígenes, creant grans explotacions, algunes de fins a 7.000 quilòmetres quadrats. Eren terres de pistolers, d’abandonament legal i institucional. Allà, la violència era el mètode mitjançant el qual es resolien tots els conflictes. Casaldáliga va enterrar a molts pagesos sense terra i indígenes en aquells temps.
De què parlava concretament el document
Al llarg de 80 pàgines farcides de casos i d’anàlisis sociològiques que puntualment d’havien fet en aquella regió, el document pastoral (Carta Pastoral) del bisbe Pere analitza amb rigor la situació d’esclavitud i violència en què vivien els pobles i les comunitats de l’Amazones; denunciava els problemes ambientals que començaven a percebre’s com a tals; i, sobretot, posava nom i cognoms als responsables del genocidi que els grans terratinents estaven duent a terme contra els pobles indígenes, amb la complicitat del govern militar brasiler.
El document detallava els casos d’explotació més significatius de l’època, apuntant directament els noms dels responsables –alguns grans propietaris de terres- i informava, sense intermediaris, de la situació dels sense-terra, dels indis i dels treballadors braçals.
Els primers pioners de la regió són els anomenats “posseiros” (les persones que no tenen el títol de propietat de la seva terra). Viuen aquí des de fa 5, 10, 15, 20 i alguns fins a 40 anys. Conreant amb els mètodes més primitius, plantant arròs, blat de moro, iuca. Agricultura de pura subsistència. Criant bestiar. No hi ha assistència sanitària ni higiènica, no hi ha protecció legal, ni hi ha mitjans tècnics disponibles. S’ajunten en poblats petits, anomenats “patrimônios” (que l’estat els venia com a terres verges – Santa Terezinha, Porto Alegre/Cedrolândia, Pontinópolis) o escampats pel camp a una distància de 12 a 20 km els uns dels altres. Pere Casaldàliga, 1971
Com diria a la seva propia carta, citant al professor Helio de Souza Reis:
Independentment de tot, [els camperols] intenten guanyar pa cada dia, perquè només hi ha dos drets: el de néixer i el de morir.
Als anys 60 i 70, l’Amazònia era el vast territori que la dictadura brasilera s’obssessionava en “desenvolupar“. Era el territori “selvatge” al qual la majoria del país en donava l’esquena. Una extensió equivalent a la meitat de tota Europa que el govern brasiler pretenia repartir entre els seus amics i les grans empreses que donaven suport al règim.
Per això, quan gairebé ningú parlava de la causa indígena; quan la preocupació pel medi ambient no estava a la taula de cap discussió; i quan l’extrema pobresa dels treballadors rurals, sovint esclavitzats, era un tema allunyat de qualsevol focus de la premsa o de l’Església, aquesta Carta Pastoral de Casaldàliga va sacsejar el país, destapant-ne les vergonyes. Va ser un cop directe a la propaganda de la dictadura que venia un país en creixement, cap al desenvolupament. Per primera vegada, s’internacionalitza la crueltat de la situació econòmica, social i ambiental de l’Amazònia.
Com va ser l’impacte del document
El document va haver de ser imprès fora de la regió de l’Araguaia per la fidel col·laboradora de Casaldàliga, la germana Irene Franceschini. Amb aquestes paraules ens ho explicava la Martixu Ayuso al seu article Crònica des de São Félix, del 2008:
Aquella dona que, en plena dictadura, va dur la primera carta pastoral del Pere Casaldàliga com a bisbe dins d’una caixa embolicada en un mocador en un avió militar! Quan se li va preguntar què hi duia, va respondre “medicaments, alguna roba, coses poc importants…si voleu obrir-la…”.
La carta del bisbe Pere es va fer ressò a la majoria de diaris i publicacions del Brasil i va provocar una revolució en plena repressió militar.
En aquella època, els interessos econòmics i els amics del règim s’estaven repartint el centre-oest del país a costa dels pobles indígenes i del medi ambient, i un bisbe com Casaldáliga molestava.
Després de diversos mesos de rumors i calúmnies, amenaces d’arrest, de mort, de “visites” de la policia i l’exèrcit federal, (…) la primera setmana de setembre, el senyor Ariosto da Riva, pare i mentor dels terratinents, acompanyat d’un sacerdot religiós, es va presentar al Senyor Nunci a Rio [de Janeiro] per intentar evitar la meva consagració [com a bisbe]…
I és que, com afirma el sociòleg José de Souza Martins (1995), “el document és un dels més importants de la història social del Brasil” i això no ho podien tolerar els militars.
En la seva carta pastoral de 1971, Casaldáliga proposa una nova manera de veure aquesta [sobreexplotació i manca de drets dels treballadors rurals], fa una denúncia llarga i dura i inicia una treball pastoral consistent a la Prelatura que comença primer desnaturalitzant aquesta violència i després construint una xarxa de solidaritat entre els treballadors migrants i l’església local.
Lucilene Aparecida Castravechi. XXVII Simpòsi Nacional d’Història. Natal 2013.
«Després de la publicació d’aquesta carta-document, que es va fer ressò de l’Església, interna i externament, altres documents del mateix caràcter van començar a aparèixer en diferents regions brasileres. Dels bisbes del noroest va arribar el text “He sentit els crits del meu poble”, al 1973. Al mateix any, els bisbes i missioners de l’Amazones van publicar el document urgent “Y-Juca-Pirama. L’indígena: aquell que ha de morir”.
Des de l’oest del país, els seus bisbes van publicar el text “Marginació d’un poble, el clam de les esglésies”, el 1974.
No seria però fins 10 anyes després, en un document de caràcter més institucional que els anteriors, que la CNBB [la Conferència Episcopal Brasilera] va pronunciar-se públicament a través del document “L’esglèsia i els problemes de terra”. En ell, s’analitzen i denuncien els resultats del desenvolupament capitalista al camp brasiler», ens explica Marco António Mitidero, a “A geografia dos documentos eclesiais: o envolvimento da Igreja Católica com a questão agrária brasileira”, de la Universitat Federal de Sergipe, del 2010.
Aquest és el text del document original (en castellà)
Recent Comments