L’educació com a instrument de lluita i transformació social
El món està experimentant actualment els efectes devastadors de la pandèmia causada per la COVID19. Tenim un sistema sanitari col·lapsat per poder atendre persones amb coronavirus o a aquelles que necessiten tractament per a les seqüeles que els provoca. Una guerra devastadora, duta a terme per Rússia contra Ucraïna i els seus aliats. Retallades en sanitat, educació i cultura; privatització de l’educació i homogeneïtzació de l’ensenyament; creixement de les taxes de fracàs i d’abandonament escolar. Augment d’agrotòxics en la nostra alimentació, amb el vist i plau dels “representants del poble”; extermini deliberat de negres pobres i de dones.
L’escenari caòtic, d’incerteses i desmantellament de conquestes populars, fruit de les accions deliberades del neoliberalisme globalitzat, materialitzat en un conjunt de crisis (crisi política, ambiental, econòmica, sanitària, educativa…), augmenta la vulnerabilitat i les incerteses, especialment de les classes populars.
Davant les incerteses, la societat busca alternatives per mitigar els seus dilemes. L’educació encara es veu com una de les estratègies per afrontar les crisis humanitàries, especialment les desigualtats i les injustícies socials.
“Ensenyar requereix entendre que l’educació és una forma d’intervenció en el món”
Paulo Freire
En aquesta perspectiva, ens inspirem en el pensament del fi lòsof Theodor Adorno, en defensar, l’any 1969, l’educació per a l’emancipació com a única manera d’evitar la repetició de la barbàrie que va portar a Auschwitz a Alemanya, en temps de Hitler. “Qualsevol debat sobre objectius educatius no té sentit ni importància davant d’aquest objectiu: que Auschwitz no es repeteixi” (ADORNO, 1995, pàg. 119)
En una perspectiva semblant, Paulo Freire, educador brasiler, proposa l’educació com una possibilitat emancipadora. Concep l’educació com un acte eminentment polític, que cal entendre com la pràctica de llibertat; Freire va idealitzar un projecte educatiu basat en la realitat concreta de la classe obrera, amb la fi nalitat de promoure, des d’una lectura crítica del món i de la paraula, la formació de la consciència fi ns que els treballadors i les treballadores esdevinguin subjectes de les seves accions i la seva història. Pel que fa al paper de l’educació, deia Freire (1996, pàg. 61), “ensenyar requereix entendre que l’educació és una forma d’intervenció en el món”.
Partint dels mateixos supòsits que l’autor, Pere Casaldàliga, quan va arribar a la regió d’Araguaia, al nord-est de Mato Grosso, l’any 1968, on predominava l’analfabetisme, l’absència de polítiques públiques de salut, educació o treball i una intensa concentració de terres, les conseqüències del qual van ser/són l’explotació de la classe obrera i els freqüents confl ictes per la Reforma Agrària, va veure en l’educació un instrument de lluita i una possibilitat d’alliberar la població pobre i exclosa dels programes socials. Per això, l’educació, en aquella època, es pensava des de la perspectiva d’una educació que “està guiada pel diàleg de la Pedagogia Crítica, amb objectius polítics d’emancipació, de lluita per la justícia i la igualtat social”. (CALDART, 2004, pàg. 18).
Petjades educatives a Araguaia. L’educació com a instrument de lluita i transformació social
Una lectura atenta de les petjades que ens han deixat les lluites en defensa dels camperols, dels indígenes, de la sanitat o de l’educació que van tenir lloc a la comarca de l’Araguaia, a l’Amanzònia brasilera, ens pot aportar elements importants per a la reinvenció de les lluites actuals.
Amb l’arribada de Pere Casaldàliga, la regió va veure néixer una nova manera de ser Església i de fer Educació. L’Església, sota la direcció de Casaldàliga, a més de les qüestions essencialment religioses, també va assumir qüestions socials amb el ferm propòsit de construir mecanismes d’emancipació dels pobres i vulnerables: indígenes, camperols i treballadors de la regió.
La Glocalització de l’Educació a la Regió de l’Araguaia a través de la Finestra de Casaldàliga
Durant la seva etapa com a bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, Casaldàliga sempre va donar suport als grans projectes educatius de la regió i va estar present a totes les Mostres Regionals d’Educació de l’Araguaia. Amb motiu de la 5a Mostra, va fer una declaració molt lúcida i impactant que va posar de manifest la seva concepció i les confi guracions de l’educació forjades a l’Araguaia. Va abordar l’educació des de la perspectiva de la Glocalització, terme que va utilitzar molt i que es refereix a l’acció local amb pensament global.
Segons Casaldàliga, la naturalesa, la rellevància i els efectes de significat, produïts dins i des de l’educació a l’Araguaia, són suficients per atribuir-li un caràcter de “glocalització”.
Va continuar dient:
«Modestament, però també amb satisfacció històrica, podem recordar que a la nostra contrada, en aquest racó de món entre l’Araguaia i el Xingú, des del Pará fi ns al “travessão”, gràcies a determinats governs populars i amb l’ajuda de la Prelatura, la glocalització i l’educació per a la glocalització ha estat una constant: En l’aplicació del mètode de Paulo Freire, en plena dictadura militar (que ens va costar la coneguda repressió); al famós «Gimnàs Estatal de l’Araguaia GEA»; en l’activitat constant de recerca, d’arxiu, de publicacions… En les iniciatives culturals de l’«Araguaia Pão e Circo», en el teatre de grups juvenils, en les activitats dels grups de “comadres”, en l’estimulació de la capoeira i altres manifestacions de la cultura popular; en l’opció pastoral de la mateixa Prelatura, com a ministeri alliberador i en xarxa de comunitats. En l’activitat indigenista, en les activitats de l’«Associació d’Educació i Assistència Social Nossa Senhora da Assunção, ANSA»; en les experiències d’èxit en la formació del professorat, en cursos ad hoc, com Inajá, Arara Azul, GerAção, Proforma, Parceladas i aquesta Mostra Regional d’Educació de l’Araguaia… En l’obertura constant cap a les lluites del Brasil i d’Amèrica Llatina en general, especialment les de l’estimada Centreamèrica; en l’experiència de la solidaritat, de la intersectorialitat, millor dir. São Félix do Araguaia és un referent de Glocalització humil, però real: Som entre l’Araguaia i el Xingu, som a Amèrica Llatina, som al món! (CASALDÀLIGA, 2004, conferència a la 5a Mostra Regional d’Educació de l’Araguaia).
Solidaritat que ve, solidaritat que va
Segons Casaldàliga, (op. cit), l’educació a l’Araguaia, “un autèntic referent de la Glocalització”, és present a Amèrica Llatina i al món. Una lectura crítica de les petjades que ens deixa l’educació duta a terme a la Prelatura de São Félix do Araguaia entre 1970 i 1990, confirma el potencial i les possibilitats que es van desenvolupar a partir dels diversos projectes educatius alliberadors que afavoriren la visibilitat social de la classe treballadora, que van posar damunt la taula temes com el dret a la terra, a la salut, al medi ambient, a la diversitat i als Drets Humans, tal com defensen Adorno, Paulo Freire i Pere Casaldàliga. Experiències com aquestes desenvolupades a l’Araguaia ens poden donar les claus per l’esperança, perquè, segons el poeta Thiago de Mello:
És moment sobretot
de deixar de ser només
la solitària avantguarda
de nosaltres mateixos.
Es tracta d’anar a l’encontre.
(Dura al pit, crema la clara
veritat dels nostres errors.)
Es tracta d’obrir camí.
Els que vindran, seran poble,
i saber seran, lluitant.
Lourdes Jorge i Luiz Paiva
São Félix do Araguaia, MT
Aparegut primer a l’Agenda Llatinoamericana Mundial del 2023
Recent Comments