M’agradaria evocar aquí la memòria de Pere Casaldàliga, intentant delinear un esbós de la seva multifacètica figura, concentrant-me en tres trets de la seva personalitat: el seu ésser poeta, el seu ésser profeta i el seu ésser pastor.
Els tres de manera conjunta -doncs s’il·luminen i retroalimenten mútuament- i a manera de “fòrmula” introductòria, diria: a la vida de Pere Casaldàliga, la paraula poètica es torna anunci i denúncia profètica, exterioritzada sense embuts, com essent l’obligació de qui ha de pasturar un poble trepitjat en la seva dignitat.
1. Pere-poeta
En primer lloc i, sobretot, Pere-poeta, doncs així es va autodefinir ell moltes vegades:
“La poesia ha significat i significa molt en mi. Jo penso a vegades que, si alguna cosa sóc, és això, poeta. I que fins i tot com a religiós i com a sacerdot i com a bisbe, sóc poeta. Intueixo, sento, parlo, dic o faig moltes coses, perquè sóc poeta. Per a mi la poesia és la paraula emocionada, la realitat intuïda i expressada en una paraula d’emoció.”
(T. Cabestrero, Diálogos en Mato Grosso con Pedro Casaldáliga, Salamanca, Sígueme 1978, 175).
Poesia, acotaria jo, per cantar la bellesa sense pretendre dissecar-la i per cridar tant dolor sense banalitzar-lo. En Pere-poeta va trobar en el versos-sense-vers el seu alleujament i el nostre consol. Va descobrir el logos poètic com a arma pacífica per defensar(se) i explicar(se): “Després de la sang, la paraula és el “poder” més gran. Per ella hom s’anomena i anomena l’Univers, el Proïsme, el Poble, la Mort, la Vida, Déu, càlidament.” (T. Cabestrero, El sueño de Galilea. Confesiones eclesiales de Pedro Casaldáliga, Madrid, Claretianas 1992, 131).
Amb la paraula poètica creada amb llavis ben oberts i els punys ben apretats, Casaldàliga va nomenar, va rescatar i ho va recrear tot (les coses, la natura, l’home, les seves històries, etc.) des d’una profunda experiència del Misteri -amb majúscula- que el va transformar en un veritable místic “d’ulls oberts” (JB Metz), és a dir, en aquell que sospita i descobreix a Déu on sembla no estar: en el sense-sentit gris i en el patiment innocent.
Llegint la seva poesia, descobreixo que hi ha, d’una banda, una necessitat inajornable d’anomenar el Misteri (en llenguatge no dogmàtic) i, per l’altra, un pudorós respecte davant això Últim per evitar manipular-lo i no pretendre esgotar-lo ni definir-lo. Per il·luminar el primer element, el testimoni d’un Misteri que l’envolta, el desborda i l’empeny a comunicar, només cal recordar:
“Yo hago versos y creo en Dios.
Mis versos
andan llenos de Dios, como pulmones
llenos del aire vivo”.
Primer es declara poeta … i després creient! La veritat és que Casaldàliga és ple de Déu. Els seus pulmons, les seves entranyes, les seves ganes van plenes de Déu, per això necessita compartir aquesta bona nova. Parlant de si mateix, reconeix:
“Si no parlés un Déu i de Jesús el seu Fill, em sentiria un traïdor a mi mateix, mut, mort. Salvades les apostòliques distàncies, «ai de mi si no evangelitzo!», ai de mi si fes poesia no evangèlica, no evangelitzadora! “
(T. Cabestrero, El sueño…, 133).
Per Casaldàliga cal, doncs, cridar el Misteri perquè aquest és part essencial de la nostra vida; l’hem de conservar, l’hem d’anunciar i hem de callar:
EL MISTERIO
Os quedaréis sin la vida
si le quitáis el misterio.
Hay que salvar el aroma
de la madera cortada.
La mano de Dios confina
con las murallas del mundo,
con la esperanza del hombre.
Jugarse el tipo, de gracia,
como los niños que juegan.
Servir bajo el día a día.
Crecer contra la evidencia.
Decir siempre una palabra
última de lucha, para
caer luego de rodillas
en silencio.
Silenci i paraula; paraula i silenci:
“Derramando palabras,
de mis silencios vengo
y a mis silencios voy.
Y en Tus silencios labras
el grito que sostengo
y el silencio que soy”.
I en aquest anar vessant paraules que busquen anomenar l’Innombrable, el poeta és conscient del constant risc de manipulació què correm en parlar d’allò Totalment Altre :
“Com deixar-te ser només Tu mateix, / sense reduir-te, sense manipular-te?”.
Manipulació que moltes vegades va de la mà del fet de confondre Déu amb les nostres experiències i representacions, sempre les nostres i, per tant, sempre fal·libles, sempre incipients, com escriu en una de les seves “Antífones”:
“Voy a decir de ti / mi última palabra. / (Siempre penúltima / y mía siempre)”.
Tenim tant per aprendre tots el que que tenim la possibilitat de parlar de Déu: bisbes, sacerdots, teòlegs, catequistes, predicadors … Sempre seran paraules nostres que interpreten l’Inefable, ja que en veritat coneixem Déu … però el coneixem com a totes les altres realitats : a la manera humana.
Concloent aquesta primera aproximació, vull citar unes paraules del propi Casaldàliga on defineix la seva vessant poètica:
“La poesia és la resposta sensibilitzada a tot i tothom, en una trobada que prem l’ànima i compromet les opcions. La meva pràctica poètica és “sobre la marxa”: vivint, impressionat per un moment fort, emocionat per una trobada, a partir d’una lectura, evocant, somiant el demà, pregant.”
(T. Cabestrero, El sueño…, 131).
Una poesia, diria jo, nascuda del cor caminant i amant, i dels peus cansats i nus, com suggereix en el poema “Piensa también con los pies”:
PIENSA TAMBIÉN CON LOS PIES
Piensa también
con los pies
sobre el camino
cansado
por tantos pies caminantes.
Piensa también, sobre todo,
con el corazón
abierto
a todos los corazones
que laten igual que el tuyo,
como hermanos,
peregrinos,
heridos también de vida,
heridos quizá de muerte.
“Per a mi, tot poeta és un profeta (…) Fixa’t que tot poeta ausculta al seu poble i el tradueix en crit, en clam. Fixa’t que tot poeta li dóna al seu poble, en el moment històric si és un poeta més èpic, o a cada membre del seu poble en el moment sentimental si és un poeta més líric, aquella paraula, aquella pista, aquell clima que el fa vibrar, que el fa viure.”
(T. Cabestrero, Diálogos…, 175-176).
Abans de res, l’escolta i, en un segon moment, la verbalització, donant paraules sobretot als sense-veu. Poesia que arrenca de la història concreta: des dels peus enfangats i passant pel cor commogut, neix dels seus llavis la paraula compromesa:
“Per la meva vocació personal i per legítima ideologia assumida, no crec en poesia neutral. Un s’emociona amb ira enfront de la injustícia i la misèria i la prepotència. Un s’emociona amb entranyes de compassió davant dels pobres, davant el dolor humà.”
(T. Cabestrero, El sueño…, 133-134).
És aquesta santa ira la que empeny a un home “en el bon sentit de la paraula, bo” (A. Machado), a llençar malediccions com fletxes que es disparen contra les injustícies de la història i que recorden els famosos “ais” -“ai de vosaltres …!”- de l’altre profeta, el de Natzaret (cf. Mt 23,13 ss.):
TIERRA NUESTRA, LIBERTAD
(…)
¡Malditas sean
las cercas vuestras,
las que os cercan
por dentro,
gordos,
solos,
como cerdos cebados;
cerrando
con su alambre y sus títulos,
fuera de vuestro amor
a los hermanos!
(¡Fuera de sus derechos,
sus hijos
y sus llantos
y sus muertos,
sus brazos y su arroz!)
¡Cerrándoos
fuera de los hermanos
y de Dios!
¡Malditas sean
todas las cercas!
¡Malditas todas las
propiedades privadas
que nos privan
de vivir y de amar!
(…)
Però tota aquesta crua denúncia que en més d’una ocasió ha desemmascarat el pecat i el mal en el món (i a l’església) se sosté i il·lumina des d’un ferm horitzó d’esperança:
“La mort continua sent per a mi el més seriós de la vida. «Em fa la guitza». En alguns moments gairebé m’he desesperat, i li he preguntat a Déu per què tantes morts estúpides, sense sentit, morts de fam, per distàncies, per no tenir un mínim d’infraestructura, assistència mèdica, etc., per què tanta injustícia , «morts matades», com es diu aquí, morts embogides. D’altra banda, és clar, és «la pasqua del Senyor». Jo tinc fe, tinc esperança … aquí la meva esperança s’ha aguditzat, s’ha esmolat com una navalla a mesura que he anat tallant la carn de la mort present. Només puc tenir esperança. No hi ha una altra possibilitat.”
(T. Cabestrero, Diálogos…, 100).
Voldria il·luminar aquest tret de profeta esperançat amb un sonet dels molts que va escriure sobre el tema:
ENTONCES LO VEREMOS COMO ES
Porque lo espero a Él, y porque espero
que, al encontrarlo, todos nos veamos
restablecidos por el sol primero
y el corazón seguro de que amamos;
porque no acepto esa mirada fría
y creo en el rescoldo que ella esconde;
porque tu soledad también es mía;
y todo yo soy una herida, donde
alguna sangre mana; y donde espera
un muerto, yo reclamo primavera,
muerto con él ya antes de mi muerte;
porque aprendí a esperar a contramano
de tanta decepción: te juro, hermano,
que espero tanto verLo como verte.
I permetin-me subratllar només tres notes: el cel, la felicitat definitiva, el destí últim de l’home, no serà només veure i abraçar a Déu, sinó també a tots els que ens van precedir (d’una manera particular, a les víctimes de les diverses injustícies ): “espero tant veure-ho com veure’T”.
En segon lloc, aquesta aposta per l’abraçada ressuscitat es valida a partir de la capacitat prèvia de morir amb aquests que han mort abans d’hora:
“donde espera
un muerto, yo reclamo primavera,
muerto con él ya antes de mi muerte”.
I, finalment, la invitació que ens fa el poeta a “esperar contra sentit / de tanta decepció”, que ens convida a pensar ara, a cada un de nosaltres, quines han estat i són les decepcions -personals i institucionals – amb les quals i malgrat les quals seguim creient, esperant i estimant…
3. Pere-Pastor
I l’última perspectiva que vull compartir en aquest ràpid esbós del retrat és la dimensió d’en Pere-pastor; i vull fer-ho recordant que només va acceptar ser consagrat bisbe quan es va sentir “fraternalment pressionat” i convençut per la seva pròpia gent perquè accedís a aquest ministeri de servei. Nascut poeta, va ser “fet” bisbe, com comenta amb subtil ironia:
“Per a informació dels amics i sense possible discussió, és bo fer constar el parer ni més ni menys que del Papa Joan Pau II, qui, a més, és poeta: «És més fàcil fer un bon poeta que fer un bon bisbe». I ho deia de mi, quan en el seu primer viatge a Brasil li vaig dedicar aquell poema «João Paulo, Pedro só». Ja se sap que el poeta neix però que, fins ara almenys, als bisbes els fan.”
(T. Cabestrero, El sueño…, 132)
Des de l’inici, allò simbòlic va marcar tot el programa de com seria el seu pasturatge: mai va usar bàcul, anell ni mitra “tradicionals”, sinó una mena de rem, un anell de palmera (tucum) i un barret de palla. Elements que fan referència a aquesta terra indígena oprimida, i que incomoden quan, encara avui, se segueixen mantenint tants signes que molt tenen a veure amb l’Imperi romà d’altre temps i poc amb una església samaritana. Commovedores -i imagino que interpel·lants per més d’un bisbe- ressonen les paraules que va escriure a la targeta d’invitació-recordatori de la seva consagració episcopal (23-10-1971):
“Tu mitra será un sombrero de paja sertanejo; el sol y el claro de luna; la lluvia y el sereno; la mirada de los pobres con quienes caminas y la mirada gloriosa de Cristo, el Señor. Tú báculo será la verdad del evangelio y la confianza de tu pueblo en ti. Tu anillo será la fidelidad a la nueva alianza del Dios liberador y la fidelidad al pueblo de esta tierra. No tendrás otro escudo que la fuerza de la esperanza y la libertad de los hijos de Dios, ni usarás otros guantes que el servicio del amor”.
Mai va acceptar ser anomenat amb aquests títols de dignitat que tant abunden i agraden a certs sectors eclesiàstics, però que tan poc tenen a veure amb l’evangeli: monsenyor, excel·lència, il·lustríssima, santedat, eminència, etc … Demanava ser anomenat “Pere” o “Pedrinho “. Mai va deixar de somiar una altra església que -a més d’una, santa, catòlica i apostòlica- tingui com a nota definitòria la nuesa:
Yo, pecador y obispo, me confieso
de soñar con la Iglesia
vestida solamente de Evangelio y sandalias.
Aquest vers em retrotrau a una fotografia de l’any passat, en alguna de les celebracions fúnebres, on es veuen els seus peus nafrats, nus, tot just coberts amb el llibre de la Paraula. Tot un símbol del que va ser la seva recerca de Regne des de l’església. Una església despullada de tantes exterioritats i superficialitats, de ritus insignificants i paraules buides per, des de la pobresa, concentrar-se en allò que és essencial:
POBREZA EVANGÉLICA
No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada.
No pedir nada.
Y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.
Solamente el Evangelio,
como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo, dada. Y
este sol y estos ríos
y esta tierra comprada,
por testigos de la Revolución ya estallada.
¡Y mais nada!
“Somiar” una església diferent implica també esgotar la utopia, encoratjar i implementar reformes concretes. En un reportatge de 1986 -30 anys abans que el papa Francesc l’instal·lés com a tema prioritari de l’agenda eclesial-, enumerant algunes ombres de l’Església, Casaldàliga denunciava: “La lentitud pseudo-eterna de les nostres reformes en cúries i codis. Especialista en eternitat, l’Església deixa passar, amb freqüència, el Temps…” (P. Casaldáliga, Al acecho del Reino, Madrid, Nueva Utopía 1989, 179).
I, acotaria jo que, deixar passar el temps no és només una qüestió cronològica sinó kairológica: “El pitjor no serà / perdre el tren de la Història, / sinó perdre el Déu viu / que viatja en aquest tren”. I sense certes reformes ja no urgents sinó impostergables, serà l’església qui vegi passar de llarg aquest tren.
Pere de l’Araguaia, perquè primer ho va fer amb el seu exemple des de São Felix, es va animar després a interpel·lar fins i tot Pere de Roma, en aquell dur poema dedicat a Joan Pau II que comença:
“Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas”.
Va lluitar per una església pobra, des dels pobres i per als pobres … perquè no hi hagi més pobres! Perquè estava convençut que el que Déu vol és la igualtat de tots els seus fills perquè puguin viure en veritable i lliure fraternitat, com escriu en un irònic poema titulat “Igualtat”:
“Si Cristo es
la riqueza
de los pobres,
¿por qué no es
la pobreza
de los ricos,
para ser
la igualdad
de todos?”
I una última nota per subratllar la sintonia amb la tan esmentada “església en sortida”. En el poema ja esmentat, dedicat a un antecessor (“Deixa la cúria, Pedro”) l’exhorta -i, en ell, a tots els creients-, a desplaçar-se cap a les perifèries, on el Poble (sobre)viu, abandonat. Cito només uns versos:
Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.
La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.
Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.
El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.
Per concloure aquest ràpid i incomplet esbós de la seva captivador figura, vull recordar un petit poema que, potser, pugui resumir la seva triple vessant de poeta, profeta i pastor o, millor encara, el que va ser tota la seva vocació: buscar el veritable i sempre inabastable Rostre de Déu per poder modelar i canviar la seva pròpia vida i, després, oferir-ho com “condició de possibilitat” per poder humanitzar una mica més l’Església i el Món, des de la seva proposta programàtica d’“humanitzar la humanitat practicant la proximitat”:
Para cambiar de vida
hay que cambiar de Dios.
Hay que cambiar de Dios
para cambiar la Iglesia.
Para cambiar el Mundo
hay que cambiar de Dios
Autor: Michael Moore. Traducció: Raul Vico, Fundació Pere Casaldàliga
Publicat per primera vegada a la Revista Latinoamericana de Teología 113, 2021. Reproduït amb permís de l’autor.
Coneix més sobre la poesia de Casaldàliga al llibre de l’autor, ara també en català: “Quan la fe es fa poesia”: AQUI
‘Celebrem la vida viscuda de Pere Casaldàliga’ és la nova iniciativa de la Fundació Pere Casaldàliga per recordar el bisbe claretià. L’entitat pretén commemorar anualment el naixement de Casaldàliga, al 16 de febrer, oferint un moment per “parar-se, escoltar el seu missatge i deixar-se interpel·lar pel seu compromís”. Aquest dimecres, dia que el bisbe claretià celebraria 94 anys, la fundació ha volgut “recordar que encara és molt viu i molt present entre nosaltres”.
L’homenatge es concreta en un vídeo que comença amb la lectura del poema “Encara avui respiro en català” del bisbe claretià. Posteriorment, Llorenç Planes i Núria Gómez fan un recorregut per la vida i els pensaments de Pere Casaldàliga des de Cal Lleter de Balsareny, la seva casa natal. “Ho fem amb el cor, ple de gratitud, saudades, enyorança, per la seva vida viscuda i donada enmig del poble”, exposen.
Homenatge a Pere Casaldàliga en el 94è aniversari del seu naixement des de Balsareny
La casa natal, vídeos històrics i fotografies es combinen a la pantalla mentre es parla de la lluita del bisbe claretià a favor de la justícia, la pau i la llibertat. “Hem volgut donar les gràcies a en Pere per la seva vida viscuda. Que les seves grans causes omplin d’utopia els nostres cors i les nostres vides i que el seu testimoni i lluita il·lumini la nostra caminada amb tota la força i tendresa que ens va donar”, conclou l’homenatge.
El Cardenal Carlo M. Martini, jesuita, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acolliment, de renovació a fons, tant de l’Església com de la Societat. Al seu llibre de confidències i confessions Col·loquis nocturns a Jerusalem, declara:
«Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; en la qual s’extirpés d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud; que donés ànims, especialment, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc més aquests somnis».
Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.
Ell i milions de persones a l’Església somiem amb l’«altra Església possible», al servei de l’«altre Món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.
Tant a l’Església (a l’Església de Jesús que són diverses Esglésies) com en a la Societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar en la cerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l’alteritat, del veritable progrés dins de l’ecologia profunda. I com diu Bobbio «cal instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat»; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l’altra globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres famolencs…
No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna.
La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no es resoldrà amb cap mena de capitalisme, perquè no cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el Sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En idioma xinès la paraula crisi es desdoblega en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.
En la campanya electoral dels EUA es va enarborar repetidament «el somni de Luther King», volent actualitzar aquest somni; i, en ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Concili Vaticà II, s’ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l’Església serva i pobra. En el 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Sacerdots Conciliars van celebrar l’Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i van signar el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari de naixement del qual estem celebrant enguany, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l’Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la corresponsabilitat de l’esglèsia com a Poble de Déu, i en l’obertura al món i en l’acolliment fratern.
Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Continuem rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que soterrada en la pobresa i en la fam a una gran majoria de la Humanitat. I continuarem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça.
Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Continuem rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que soterrada en la pobresa i en la fam a una gran majoria de la Humanitat. I continuarem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial,OMC…). Ens comprometem a viure una «ecològica profunda i integral», propiciant una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, dels agrotòxics. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per a una democràcia d’«alta intensitat».
L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).
Com a Església volem viure, a la llum de l’Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser l’Església de l’opció pels pobres, comunitat ecumènica i macroecumènica també. El Déu en qui creiem, l’Abbá de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d’exclusions, d’inclusions absorbents, d’orgull proselitista. Ja n’hi ha prou amb fer del nostre Déu l’únic Déu veritable. «El meu Déu, em deixa veure a Déu?». Amb tot respecte per l’opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no sols és possible, és necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona en la vida i en els ministeris de l’Església.
Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L’Església serà una xarxa de comunitats orants, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d’acolliment, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els camins de la Humanitat. Continuarem fent que es visqui en la pràctica eclesial l’advertiment de Jesús: «No serà així entre vosaltres» (Mt 21,26). Sigui l’autoritat servei. El Vaticà deixarà de ser Estat i el Papa no serà més Cap d’Estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l’Evangeli i la ministerialitat compartida. L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).
Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. «Encara cantem, encara somiem». Ens atenim a la paraula de Jesús: «Foc he vingut a portar a la Terra; i què puc voler sinó que cremi» (Lc 12,49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment de Jesús, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent-hi crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums Socials, les “Vias Campesinas“, els Moviments populars, les conquestes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de La nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, una vegada més i sempre «jo m’atinc al que s’ha dit: l’Esperança».
A cadascun i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la grandària d’aquests somnis. Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una espècie de postguerra»; no necessàriament de claudicació. El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.
Aquestes són algunes de les actituds profundes, urgents i necessàries, que sorgeixen d’una altra visió sistèmica, totalment ecològica i que poden ajudar a salvar la vida i el planeta. Les cimeres o els lleugers compromisos entre països obliden que és necessari un canvi de paradigma, un canvi de marc de pensament, un profund canvi de sistema.
1. SUPERAR L’AMBIENTALISME
En general, moltes persones, empreses, ONGs i Governs estan preocupats/as per l’ambient, per l’ecologia; són el que en solem dir «ambientalistes»: estan compromesos amb cuidar l’ambient, la natura, el planeta… a aquesta actitud l’anomenem «ambientalisme», que afortunadament ha anat creixent en els anys passats. Però ara se’ns demana anar més enllà de l’ambientalisme i passar a una actitud d’«ecologia integral»… Quina és la diferència entre les dues actituds?
L’ambientalisme, una actitud ecològica incompleta
Els estrictament «ambientalistes» actuen com a bombers, apagant focs: avui demanen que un parc sigui declarat nacional, demà protesten contra la construcció d’una resclosa, demà passat contra una mina… Està molt bé el que fan, i és necessari fer-ho, però no n’hi ha prou, només això no resol els problemes; simplement en cura alguns símptomes, posa pedaços, però permet que el problema principal, la causa més profunda, continuï.
Els Pobles Indígenes són un exemple de canvi de paradigma. De vida Humana que es confon amb el Planeta.
Aquest ambientalisme superficial identifica els problemes en allò que impedeix el funcionament de la «societat moderna desenvolupada» (esgotament o contaminació dels recursos, desastres…). Confia que les solucions tecnològiques podran mantenir els danys dins de límits suportables. No qüestiona el mite del desenvolupament il·limitat, del creixement econòmic constant…
Mentalment, l’ambientalisme continua dins del sistema, és deutor de la mateixa mentalitat que ha causat els problemes ecològics. Proposa una política de solucions que no tallen el mal d’arrel, sinó que simplement tracten d’alleujar les seves conseqüències, i així el prolonguen…
És a dir, mentalment, l’ambientalisme continua dins del sistema, és deutor de la mateixa mentalitat que ha causat els problemes ecològics. Proposa una política de solucions que no tallen el mal, sinó que simplement tracten d’alleujar les seves conseqüències, i amb això ho prolonguen…
L’actitud ecològica radical
Una altra actitud és la radical, perquè vol anar a l’arrel del problema. Els diversos corrents ecològics que aquí s’agrupen coincideixen a identificar aquesta arrel en les idees i representacions que han possibilitat la depredació de la natura i han portat al món occidental cap a l’autodestrucció. Aquesta és l’arrel del problema, perquè és l’arrel del sistema que l’ha causat.
Per això, aquests ecologistes proposen lluitar per un canvi en les idees profundes que sostenen la nostra civilització i configuren la nostra forma de relació amb la natura, relació que ens ha portat al desastre actual i a la possible catàstrofe inminent.
L’actitud ecològica radical implica una crítica als fonaments culturals d’Occident. Qüestiona fonamentalment:
a) La primacia absoluta que donem als criteris econòmico-materials per a mesurar la felicitat i el progrés; la creença en la possibilitat d’un creixement constant i il·limitat tant en economia com en comoditats i en població humana, com si no hi hagués límits o no els estiguéssim ja sobrepassant;
b) La creença que la tecnologia i el creixement solucionaran tots els problemes;
c) L’absurd d’una economia que tot el quantifica menys els costos ecològics, i sobretot, la ignorància crassa sobre la complexitat de la vida, la sacralitat de la matèria i la força espiritual de l’Univers.
Si no erradiquem la manera de pensar que és la causa que estiguem destrossant el planeta, no serviran de molt les actituds ambientalistes, apagant els focs causats per aquesta mentalitat.
Aquesta forma tradicional de pensar, aquest vell paradigma, que té arrels filosòfiques i fins a religioses, és el que ens ha posat històricament en guerra contra la natura, contra la biodiversitat, contra els boscos, els rius, l’atmosfera, els oceans…
Només canviant aquesta vella manera de pensar ens podrem reconciliar amb el planeta. Si no erradiquem la manera de pensar que és la causa que estiguem destrossant el planeta, no serviran de molt les actituds ambientalistes, apagant els focs causats per aquesta mentalitat, deixant que segueixi en peus la mentalitat vella, fent desastres ecològics tots els dies.
Incendi a la regió de l’Araguaia provocat per a cremar la selva i “obrir” noves àrees per al bestiar.
Una visió holística
Tot això és una visió nova, no antropocèntrica, sinó holística: mirem ara des del tot (natura), i no des de la part (l’ésser humà).
I creiem en la primacia del tot sobre la part. L’ésser humà necessita de la Natura per a subsistir, la Natura funciona molt bé sense l’ésser humà.
L’humanisme clàssic postulava que l’ésser humà era l’únic portador de valors i significat, i que tota la resta era matèria bruta al seu servei… Ha estat una visió greument equivocada, que ens ha posat en contra de la natura, i que ha de ser erradicada.
Només si abordem una «reconversió ecològica» dels nostres estils de vida, de la nostra mentalitat, fins i tot de la nostra espiritualitat… estarem en capacitat de «tornar a la nostra Casa Comuna», a la Natura, de la qual, indegudament, ens vam autoexiliar en algun moment del passat.
Captar aquests motius més profunds, els motius que van a l’arrel, descobrir l’ecologia com a camí integral de saviesa per a la nostra pròpia realització personal, social i espiritual, això és el que significa arribar a descobrir l’«ecologia integral». Amb ella podrem viure en plenitud la comunió i l’harmonia amb tot el que existeix, i amb tot que som, sabent-ho i assaborint-ho, d’una manera integralment ecològica, sense quedar-nos en actituds incomplertes, simplement ambientalistes, a mig camí.
Només si abordem una «reconversió ecològica» dels nostres estils de vida, de la nostra mentalitat, fins i tot de la nostra espiritualitat… estarem en capacitat de «tornar a la nostra Casa Comuna», a la Natura, de la qual, indegudament, ens vam autoexiliar en algun moment del passat.
2. ADOPTAR UNA NOVA COSMOLOGIA
El món que avui coneixem és totalment diferent del món en el qual pensàvem que estàvem. Som «éssers-en-el-món». La ciència ens ha transformat, perquè ens fa conscients que estem en un altre món. I aquest altre món no sols es diferencia en les seves dimensions (infinitament majors en espai, en temps), sinó en la seva història, i sobretot en la seva naturalesa i en la seva complexitat. És «un altre món». I per això, nosaltres, que som part i fruit d’aquesta nova visió del món, som una altra cosa que el que pensàvem.
Des d’aquesta nova visió que la ciència fa possible avui dia –per primera vegada en la història de la humanitat– cal ara «re-convertir-ho tot», replantejar i reformular tot el que fins ara crèiem: la nostra idea del món, del cosmos, de la matèria, de la vida, de nosaltres mateixos, de l’espiritualitat… Tot és diferent des de la nova visió.
Ens hem de reinventar, reconvertint-ho tot, des de la nova visió de l’ecologia integral.
3. TENIR UNA NOVA VISIÓ DEL MÓN
Només hi ha un arbre genealògic en aquest planeta, que agrupa i inclou a tots els éssers vius (inclosos els humans).
Les persones i la societat són deutores de la visió tradicional del món, que el concebia com un aglomerat d’objectes (no com una comunitat d’éssers vius ni, molt menys, com un quasi-organisme viu).
Durant els últims segles ha estat totalment dominant la divisió cartesiana de la realitat en coses materials, extenses (físiques, inanimades, materials, organitzades mecànicament) i entitats espirituals, pensants, amb consciència, incorpòreas.
Allò extens estaria compost de matèria, aquesta realitat física compacta, inanimada, passiva, sense vida, estèril per si mateixa. Els animals mateixos no deixarien de ser màquines ben organitzades, però desproveïdes d’entitat mental o espiritual. Tot serien objectes, tot un món d’objectes, en el qual estaríem decebedorament sols, sense ningú amb qui compartir-ho a part de nosaltres mateixos.
La realitat però és que només hi ha un arbre genealògic en aquest planeta, que agrupa i inclou a tots els éssers vius (inclosos els humans).
Una altra visió de la vida
La visió tradicional que hem tingut dels éssers vius és la d’éssers inferiors a nosaltres, classificats en espècies i famílies separades «creades» d’una manera fixa i estable des del principi, independents, sense parentiu. Avui les ciències ecològiques ens donen una visió totalment diferent.
Sense que sapiguem encara si la vida va brollar en el nostre planeta o va arribar aquí des de fora portada per meteorits, la veritat és que tota la vida del planeta està emparentada. És només una, perquè és la mateixa, únicament que evolucionada amb una creativitat inimaginable.
La ciència avui ens fa veure que no existeixen famílies vegetals i animals independents, que comparteixin només aparences externes… sinó que tots els éssers vius d’aquest planeta són membres d’una mateixa i única família. Només hi ha un arbre genealògic en aquest planeta, que agrupa i inclou a tots els éssers vius (inclosos els humans).
La biosfera
No és un aglomerat d’éssers vius amuntegats en la superfície d’aquest planeta. És una xarxa de sistemes, de sistemes de sistemes, interdependents, retroalimentats, que depenen d’interaccions de variables subtils que mantenen estables els equilibris dels quals depèn el benestar comú.
Vista aèria del poble de São Félix do Araguaia, on Casaldàliga va viure més de 50 anys.
4. …I UNA NOVA VISIÓ DE NOSALTRES MATEIXOS
Des de fa milers d’anys ens hem vist com «una altra cosa», com una cosa diferent de tot el que hi ha al món, un ser infinitament superior, i per això mateix amb dret de domini absolut sobre tot el que hi ha en la Terra.
Durant molt de temps, hem cregut que nosaltres veníem de dalt (de Déu), no de baix (de la Terra); de fora d’aquest món (som espirituals i immortals), no de dins… Però les actuals noves ciències cosmològiques veuen les coses d’una altra manera.
Per a entendre-ho i expressar-ho hem creat creences i mites religiosos que ho «justifiquen»: hauríem estat creats per Déu a part, en el 6è dia de la creació, «a imatge i semblança seva», només nosaltres. Nosaltres veníem de dalt (de Déu), no de baix (de la Terra); de fora d’aquest món (som espirituals, i immortals), no de dins… Però les actuals noves ciències cosmològiques veuen les coses d’una altra manera:
Som terra
No venim de fora, sinó de dins: és a dir, venim de la terra. El nostre cos està fet d’elements, d’àtoms que no són eterns, que tenen data de fabricació, que van ser elaborats per les estrelles, en l’explosió de les supernoves, que van permetre l’aparició –per primera vegada– del calci per als nostres ossos, del ferro per a la nostra sang, del fòsfor per al nostre cervell… Tot el que ha passat en aquests milers de milions d’anys d’evolució de la Terra per a fer-nos possibles a nosaltres, és la nostra pròpia «història sagrada», no sols els 4000 anys dels relats sagrats de les nostres religions.
No venim de dalt, no hem caigut del cel com un paquet ja fet i preparat, sinó que som una espècie emergent, formada per evolució a partir d’altres anteriors. Som primats, de la família dels grans simis, i som, això sí, l’única espècie que queda de les vàries del gènere homo que van fer el recorregut evolutiu d’una major encefalització, amb la qual hem accedit a un nivell de consciència i autoconsciència únic en el conjunt de la Comunitat de la Vida d’aquest planeta.
La nostra reflexió, la nostra espiritualitat, i potser l’actual secularitat i la post-religionalitat… són l’evolució de la Terra i de la Vida més enllà de l’evolució biològica i genètica, més enllà de l’evolució cultural… És la Terra, i la Vida que l’anima, qui viu i s’expressa en nosaltres i ens transcendeix.
Plantejar-nos tot això i replantejar-nos tota aquella vella manera de mirar-nos com a separats del món, com a superiors a ell, com a aliens a tot el còsmic i ecològic… significa que estem tornant a la nostra casa, a la nostra llar ecològica, d’on mai haguéssim d’haver-nos anat. És tornar a posar els peus en la Terra, en el sòl de la Vida.
El Sr. João Carlos recol·lecta llavors d’espècies natives a l’Assentament Dom Pedro, a l’Araguaia. Ell viu en la terra i per a la terra.
5. SENTIR UNA NOVA ESPIRITUALITAT
L’ecologia integral és una manera de mirar (un paradigma) que ho incorpora tot al marc de la natura: tot és considerat com a part de la natura, del món, de la realitat còsmica. També allò espiritual i el religiós? Sí, també, tot.
Tradicionalment no era així. Es considerava que allò espiritual era totalment diferent a aquest món material. Espiritual era tot allò no material, no corporal, no terrenal. Crèiem que la dimensió espiritual pertanyia a un altre món, el món celestial, o com també es deia, a allò sobre-natural. Donàvem per descomptat un dualisme, una separació radical, entre aquests dos àmbits.
Eco-Espiritualitat: experiència espiritual
L’eco-espiritualitat és una experiència d’admiració extasiada de la bellesa colpidora del cosmos percebuda com a veritable epifania del Misteri. És una experiència contemplativa transformadora, unitiva, fruitiva i alhora d’èxtasi, que ens treu de nosaltres mateixos i ens trasllada a un món inefable.
L’EE no és un saber intel·lectual, un conjunt d’idees, sinó un saber-sabor cordial, processat amb la intel·ligència eco-sensible, amb el cor.
És una experiència d’admiració extasiada de la bellesa colpidora del cosmos percebuda com a veritable epifania del Misteri. És una experiència contemplativa transformadora, unitiva, fruitiva i alhora d’èxtasi, que ens treu de nosaltres mateixos i ens trasllada a un món inefable… Acaba produint un sentit de comunió no dual (no estem separats del Misteri que ens extasia), i amb això un sentit de pertinença a la Natura, a la Terra, a la Vida, a l’Univers, al Tot Misteriós.
No es necessita apartar-se del món (tot el contrari!), ni sotmetre’s a un procés iniciàtic complicat: està a l’abast de qualsevol que es posi a la feina.
Eco-Espiritualitat i praxi
Veure i sentir d’una altra manera, ens porta inevitablement a actuar de manera diferent. Ulls que veuen, cor que sent, i mans que actuen. Sentir-nos pertanyents a la Terra ens porta a sentir-la i defensar-la com al nostre propi cos, com a la nostra Casa Comuna.
Recuperar una espiritualitat ecocentrada, lliure d’aquella mil·lenària alienació que ens ha fet sentir-nos més fills del cel que de la Terra, és l’única esperança per a salvar la Vida i el Planeta, perquè només deixarem de destruir la Terra quan sentim el seu caràcter sagrat, i ens sentim a nosaltres integralment part del seu Cos diví.
6. RECONVERTIR-NOS ECOLÒGICAMENT
Cada dia els mitjans de comunicació apel·len al «creixement econòmic», com a l’única cosa important. Créixer en renda econòmica, en diners, a costa del que sigui. És un discurs hegemònic en la nostra societat.
Com en el conte d’Andersen: és ja bastant gent la que intueix que és fals, que és precisament el contrari el que estem necessitant: no tant créixer, sinó simplement desenvolupar-nos, és a dir, organitzar-nos millor, distribuir més equitativament, i deixar de destruir el nostre propi hàbitat, cuidar el nostre nínxol ecològic, trencar amb hàbits i luxes superflus i nocius. I sobretot, canviar el patró energètic actual, a base d’energies fòssils que enverinen constantment l’aire que respirem.
Només si canviéssim molt, moltíssim, i només si ho féssim molt ràpidament, podríem evitar aquesta catàstrofe que ara mateix és el més probable. Si no ho aconseguim, o –el que és pitjor– si simplement no fem res –encara que sigui sense deixar de «parlar» del tema– la catàstrofe està garantida.
Siguem realistes i diguem la veritat: ja estem en la 6a gran extinció; en el camí cert que condueix a la gran catàstrofe. Una altra cosa és que «teòricament» poguéssim detenir-nos… La realitat és que portem una gran inèrcia que ens fa dificilíssim parar, i a sobre, no estem convençuts de la necessitat de fer-ho, ni estem disposats a assumir els grans sacrificis que això comportaria.
Només si aconseguíssim fer una reconversió socio-politico-econòmica-productiva descomunal de la nostra societat, i una transformació radical del nostre estil de vida, del nostre patró energètic i del nostre sistema de producció, podríem detenir-nos.
Només si canviéssim molt, moltíssim, i només si ho féssim molt ràpidament, podríem evitar aquesta catàstrofe que ara mateix és el més probable. Si no ho aconseguim, o –el que és pitjor– si simplement no fem res –encara que sigui sense deixar de «parlar» del tema– la catàstrofe està garantida. Continuar tenint por de dir-ho és un error, i un fals servei a la humanitat. Cal dir-ho.
La Valmeci i en Raimundo viuen a 100Km de São Félix do Araguaia de forma humil, en pau amb la natura i cuidant del Planeta.
7. PRACTICAR L’ECOLOGIA INTEGRAL
Urgeix posar en marxa un nou sistema econòmic que sigui integralment funcional a la conservació i al creixement de la Comunitat de la Vida en aquest planeta, i al Bon Viure de la humanitat en harmonia amb la nostra germana Mare Terra. Aquesta és la gran transformació que urgeix posar en marxa.
Donada la nova visió ecològica crítica a la qual avui hem arribat, és obvi que hem de canviar. Si sabem que el món no és com l’havíem imaginat; si ens percebem a nosaltres mateixos d’una altra manera; si la nostra conducta equivocada ens ha dut cap a un camí d’autodestrucció… hem de ser coherents amb aquesta nova visió ecològica: urgeix abandonar l’actual model de civilització, bolcat completament cap al «creixement econòmic», a costa de la vida –que estem destruint en la nova extinció massiva que hem deslligat–.
Urgeix posar en marxa un nou sistema econòmic que sigui integralment funcional a la conservació i al creixement de la Comunitat de la Vida en aquest planeta, i al Bon Viure de la humanitat en harmonia amb la nostra germana Mare Terra. Aquesta és la gran transformació que urgeix posar en marxa.
Amb els nous fonaments teòrics (la nova visió que la ciència ha fet possible), i amb la força interior que ens dóna la nova sensibilitat espiritual cap a la naturalesa, podem/hem de posar en marxa noves pràctiques integrades amb aquesta visió integralment ecològica. Hem d’assumir-les amb plena convicció, en la nostra pròpia vida en primer lloc, i tractar de difondre-les militantment.
Ja no hi ha temps per a discutir, només urgeix tallar radicalment l’emissió de més CO2. Cal reduir dràsticament l’ús dels combustibles fòssils.
Un canvi radical de sistema energètic
Òbviament necessitem energia per a viure, i en la Terra, i sobretot en els raigs del sol, n’hi ha més que suficient. El problema és que ingènuament, hem muntat la nostra civilització sobre l’energia del carboni, el diòxid del qual (CO₂) només molt tard hem sabut que enverina l’atmosfera i produeix l’efecte d’hivernacle, que ja està en marxa fa temps, i que avui sabem que s’accelera indubitablement: tots els anys d’aquest segle XXI són dels més calents coneguts. Ja no hi ha temps per a discutir, només urgeix tallar radicalment l’emissió de més CO2. Cal reduir dràsticament l’ús dels combustibles fòssils (petroli, gasolina, gas, carbó…) en favor d’energies netes i renovables.
Viure amb austeritat, sense luxes innecessaris, sense nivells de vida ofensius per a la immensa major part de la població mundial, que viu en la pobresa. Erradicar en mi el consumisme.
Un canvi d’estil de vida
Moltes persones, en molts llocs, fent coses petites, en tots els aspectes de la seva vida, marcaran un canvi profund en la vida d’aquest planeta i donaran principi a una civilització nova, civilització de l’austeritat compartida i del Viure Bé i en harmonia amb la Mare Terra:
• Viure amb austeritat, sense luxes innecessaris, sense nivells de vida ofensius per a la immensa major part de la població mundial, que viu en la pobresa. Erradicar en mi el consumisme. No comprar el que no necessito. No pretendre tenir «l’últim model». Zero despeses innecessàries. Retallar comoditats innecessàries i invertir-les a favor de l’ecologia.
• Utilitzar menys aigua calenta.
• Cero menjar tirat a les escombraries. No a la dieta obsessivament càrnica.
• Apagar les llums innecessàries, no utilitzar l’standby dels electrodomèstics. No comprar nous aparells quan no ens són necessaris.
• Les «cinc erres»: reutilitzar, reduir, reparar, reciclar, regular.
Es tracta d’una «reconversió ecològica», tant com d’una «revolució cultural»: tot és diferent, i és l’única sortida. El vell estil de vida és «ecocida»: si no ens convertim, ens suïcidem.
Una opció pel decreixement
El «decreixement» és una correcció de l’estil de vida que avui es fa imprescindible per a desfer part del camí recorregut en l’autodestrucció del planeta. És un tema delicat, perquè té molts enemics, ja que toca un dels «dogmes» més sensibles del sistema econòmic, el del «creixement continu, il·limitat». Però en un planeta finit, on ja hem ocupat molt del que ell necessita per a reposar el nostre consum, advocar per un creixement il·limitat resulta insostenible (suïcida fins i tot).
Continuar reivindicant el creixement il·limitat per a donar a tota la població mundial el nivell de vida actual dels països desenvolupats implicaria poder disposar de diversos planetes; però només tenim aquest. Pretendre continuar creixent d’aquesta manera és optar per autoasfixiar-nos.
La vida humil, senzilla, és clau per canviar les coses. El Sr. Antonio sempre ha viscut així.
Una nova visió, integralment ecològica
Per a una bona pràctica, dos canvis previs:
• Canvi de pensament. Ulls que no veuen, cor que no sent… Una persona que encara té la vella imatge, que encara està pensant que és un ser celestial que viu enmig d’un món de mers objectes i animals inferiors, menysprearà el món, sense adonar-se de les meravelles que li envolten enmig de la Comunitat de la Vida d’aquest planeta, i sense parar esment als misteris insondables del Cosmos del qual som part.
• Canvi d’espiritualitat. L’espiritualitat tradicional mirava només al cel dels esperits, no al món natural d’aquesta Terra, i només ens remetia a textos sagrats espirituals. Semblava que s’era tant més espiritual com més s’allunyava un d’aquesta Terra. Avui estem canviant; intuïm que l’esperit és immanent a la matèria, que el món no és enemic de l’ànima, i que podem/hem de tornar a la Terra com la nostra llar espiritual…
Aquest text és un resum de la publicació en l’Agenda Llatinoamericana de 2017.
Casaldàliga no va pretendre mai ser bisbe. Mai li va agradar la idea de formar part de la jerarquia de l’església. Per això, la seva primera reacció en rebre l’anunci del seu nomenament episcopal va ser dir “no”. Per què va acabar acceptant?
Només havien passat tres anys des que havien arribat al poblet de São Felix do Araguaia. Poc a poc estaven conseguint formar una comunitat fixa. Una “missió” del tamany de tot Portugal a l’Amazònia, al nordest de l’estat brasiler del Mato Grosso.
Casaldàliga va arribar a l’Araguaia el juliol de 1968, acompanyat per Manuel Luzón, tots dos de la Congregació de Claretians. Després d’una breu etapa a São Paulo, van arribar a l’Amazònia després d’un viatge amb camió que va durar una setmana.
Allà, però, la tasca principal d’estructurar una església estable a la regió s’enfrontà ràpidament amb la realitat: una regió de migrants que arribaven de moltes parts del Brasil atrets per les anomenades “polítiques de colonització de l’Amazònia” que el govern militar de l’època estava posant en marxa per tal “d’ocupar” l’immens territori amazònic.
Aquesta és la primera fotografia que tenim de l’arribada de Casaldàliga i del seu company claretià Manuel Luzón a la regió de l’Araguaia el 1968.
Situada a més de 1.200 km de la capital de l’estat, Cuiabá, i a altres tants de la jove Brasília, l’escassa presència del poder públic condemnava als seus habitants a l’absència de qualsevol servei sanitari, educatiu, de seguretat o que garantís els drets més essencials.
L’estructura de la propietat de la terra, caracteritzada per grans propietats (“fazendas”, en portuguès) que arribaven a tenir el tamany d’estats, configurava una societat trencada al mig: d’una banda, els grans terratinents, els seus gerents i els seus “pistolers”. De l’altra, com ens explicava el mateix Casaldàliga:
«Camperols del nord-est, procedents directament dels [estats del] Maranhão, Pará, Ceará, Piauí … o passant per Goiás. Migrants, “sense-terra”. Persones senzilles i dures, que fan camí com si això fos el seu únic destí, en una migració forçada i desorientada, amb l’hamaca de dormir a l’esquena, els molts fills, algun cavall prim i quatre estris de cuina carregats dins d’una bossa».
Pere Casaldàliga
La parella Luiz Gouveia i Eunice Dias de Paula van ser uns dels primers a arribar el 1973. Van viure amb els indígenes de Tapirapé i encara avui hi viuen. Han fet de professors bilingües al poblat indígena, ajudant en la formació dels professors indígenes i, per això, són en molta part responsables del fet que la llengua Tapirapé encara existeixi.
Arrivabem a un món sense retorn. La Missió tenia 150 mil quilòmetres quadrats de rius, savanes i selves, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’anomenada Amazònia “legal”, entre els rius Araguaia i Xingu, incloent-hi l’Illa del Bananal, l’illa fluvial més gran del món.
Sense una altra “base” eclesiàstica que la nostra casa, de 4x8m, a la riba de l’Araguaia, meravellós i enterbolit, sense saber per on començar, sense saber qui vivia a la regió, on les distàncies de totes les classes justificaven totes les indecisions.
L’única carretera que existia estava sent encara construïda, vermella i plena de pols, a la selva i a les savanes que anem creuant. El “jaguar”, materialment concret, té tot el dret de tallar-nos la carretera davant del camió.
Només hi havia un metge a la zona, no hi havia correu, electricitat, telèfon, telègraf, hi havia només 3 jeeps antics a tot el poblat i eren els únics cotxes del poble.
Pere Casaldàliga
Una esglèsia compromesa amb el poble
Aviat, els problemes de la terra, la pobresa i la violència contra els treballadors braçals i els sense terra van impactar Casaldàliga i el seu equip. Durant els primers anys, va haver d’enterrar centenars de treballadors “sovint sense nom” que havien arribat a aquella regió per mirar de sobreviure. Va ser allà, llavors, on Casaldàliga va decidir comprometre’s radicalment amb la aquella gent. Mai més tornaria a Catalunya.
Mato Grosso era, encara ho és, una terra sense llei. Algú ha dit que és l’“estat corral” del país. No hi havia infraestructures administratives, organització laboral ni inspecció. La llei era la llei del més fort. La dels diners i el 38. Nèixer, morir i matar eren els drets bàsics. Verbs conjugats amb una facilitat increïble.
Pere Casaldàliga, 1971
La construcció d’una església organitzada i estructurada va començar per atendre de les necessitats més urgents: la salut i l’educació eren la prioritat. Com fer només missa o administrar els sagraments sense comprometre’s abans amb les necessitats més dures i urgents de les famílies?
Gradualment van poder construir una petita escola (que després donaria a llum a un projecte pedagògic que es convertiria en un referent per a l’educació popular a l’Amazònia); van organitzar un centre de salut primària; van fer d’infermers i …, en aquesta acció, es van anar comprometent a favor dels sense-terra i posicionant-se clarament contra el grans terratinents.
Poc a poc, joves laics i religiosos anaven arribant a la regió i van anar formant una comunitat plural, unida i participativa; entrellaçada amb la gent, que vivia enmig les comunitats, sense càrrecs imposats ni jerarquies.
Una esglèsia que resava, celebrava missa i administrava els sagraments com qualsevol altra, però que, abans, es mostrava radicalment compromesa en defensar els més pobres: els sense terra, els “peons” i els Pobles Indígenes. Mai no hi va haver cap imposició ni intenció d’evangelitzar, en el sentit antic, arcaic i colonialista de la paraula.
La consagració sense esglèsia
Al juliol de 1971, Casaldàliga va rebre la carta del Vaticà amb el nomenament de bisbe. La seva resposta, de renúncia estricta, la va escriure al moment i la tenia a punt per lliurar al Nunci. Però, l’equip pastoral de São Fèlix i el seu amic, el també bisbe Dom Tomás Balduíno es varen reunir per tractar el tema i, junts/es, comunitàriament van decidir que Casaldàliga havia d’acceptar el nomenament com a bisbe.
Era l’única oportunitat de donar veu als sense veu; de donar a conèixer la situació d’esclavitut a les “fazendas”; l’única manera de cridar l’atenció internacional sobre un problema que Brasil amagava. Ser una “autoritat” de l’Església era l’única opció per poder denunciar tot el que estava passant i no tenir tantes represàlies dels militars. L’acceptació era necessària.
Així, per decisió assembleària, el 23 d’octubre de 1971, després de d’un intent d’assassinat que va fallar per molt poc, Pere Casaldàliga va ser ordenat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, a l’Estat brasiler del Mato Grosso, a l’Amazònia brasilera.
«A l’aire lliure, al costat del riu Araguaia», Casaldàliga va ser ordenat per Fernando Gomes dos Santos, arquebisbe de Goiania, Tomás Balduino, bisbe de la diòcesi de Goiás i l’arquebisbe Juvenal Roriz, de Rubiataba, Goiás.
Imatge d’un dels moments de l’ordenació episcopal de Casaldàliga. La celebració va ser a l’aire lliure i va assistir-hi tota la gent de São Félix do Araguaia.
Aquella nit del 23 d’octubre de 1971, la volta de les estrelles al cel, les aigües de l’Araguaia i tots els que érem allà vam presenciar una cosa nova. Un bisbe va refusar tots els símbols de poder per submergir-se totalment en la vida del poble.
Antônio Canuto. Agent Pastoral de la Prelatura de São Félix do Araguaia
A la tarja de recordació que es va repartir el dia de la seva ordenació, el Pere declarava el bisbe que seria:
«La teva mitra serà un barret de palla camperol; el sol i la llum de la lluna; la pluja i el serè, la mirada dels pobres amb qui camines i la mirada gloriosa de Crist, el Senyor. El teu bàcul serà la veritat de l’Evangeli i la confiança de la teva gent en tu. El teu anell serà fidelitat a la Nova Aliança del Déu Alliberador i la fidelitat a la gent d’aquesta terra. No tindràs cap altre escut que la força de l’Esperança i la Llibertat dels fills de Déu; ni portaràs altres guants que no siguin el servei de l’amor.»
Targeta original de record que es lliurà als presents a l’Ordenació Episcopal de Casaldàliga, al riu Araguaia, el 23 d’octubre de 1971
La primera denuncia mundial sobre la situació de l’Amazònia
El mateix dia de la seva consagració episcopal, Casaldàliga envià a tots els mitjans de comunicació brasilers un document que, poc després, es reconeixeria com “un dels més importants de la història social del Brasil”.
Més de 80 pàgines amb dades estadístiques, referències i anàlisis que demosgren la gravetat de la situació a l’Amazònia.
El document assenyalava noms d’empreses i de gerents; denunciava i exposava casos concrets i va fer possible que el Brasil conegués, per primera vegada, que hi havia treballadors esclaus, explotació i assassinats per conflictes amb la terra i amb els Pobles Indígenes.
L’impacte del document de Casaldàliga, ara bisbe, va ressonar a tot Brasil
La nit del dia vaig signar el document – “a la llum de la lluna” – vaig sortir a veure la lluna gran, respirar l’aire més fresc i oferir-me al Senyor. Aleshores vaig sentir que amb el document també podria haver signat la meva pròpia pena de mort; almenys segur que acabava de signar un desafiament.
De fet, pocs dies després va començar a arribar l’advertència d’un dels majors terratinents del Brasil, tantes vegades repetida després per molts altres propietaris de terres, també veus eclesiàstiques i ‘amics’. Em deien que hagués estat millor no entrar en aquests temes perquè ara em podrien acusar de subversiu; de fet, la policia federal ens controlava; el diputat delegat de São Felix era un agent; els terratinents em demandarien; etc.
Pere Casaldàliga
Però aquell dia va ser un punt d’inflexió: la Prelatura de São Félix do Araguaia i el seu bisbe recentment consagrat, acabaven d’optar radicalment a favor dels pobres i contra el latifundi. En cada gest, en cada paraula i en cada document.
La Prelatura de São Félix do Araguaia va ser creada el 13 de maig de 1969 per la Butlla Quo Commodius del Papa Pau VI. Va ser confiada per la Santa Seu a la cura de la Congregació dels Fills Missioners de l’Immaculat Cor de Maria (els claretians). Al principi, Pere Casaldàliga va ser nomenat administrador apostòlic d’aquesta nova “diòcesi”, fins que al 1971 va ser consagrat bisbe.
Aquestes són algunes de les claus per conèixer aquesta particular església que es convertiria en un referent mundial de la lluita per la Justícia.
1. De la mida d’un país
La Prelatura de São Félix do Araguaia ocupa una àrea de gairebé 130.000 km2 dins de l’Amazònia Legal, al nord-est de l’estat de Mato Grosso, a 1.200Km al nord de Brasília i a 2.000Km de Rio de Janeiro. Es troba situada entre dos dels grans rius brasilers que desemboquen a l’Amazones: el Riu Araguaia -que més endevant perd el nom i s’anomena Tocantins, i el Riu Xingu.
Si la regió fos un estat de la Federació Brasilera, seria el divuitè en extensió, ja que té una superfície més gran que la d’estats com el Pernambuco o Santa Catarina. De fet, l’àrea que ocupa la Prelatura de São Félix do Araguaia té una superfície més gran que la de països sencers com Portugal o Guatemala.
Per això, els desplaçaments diaris de les persones estan marcats per aquesta realitat d’enormes distàncies i escasses infraestructures: una cita amb el metge, una gestió al banc o una visita a algun familiar és sovint sinònim d’un viatge en autobús de 4, 6, 8, 10 o fins i tot 24 hores.
Pere Casaldàliga, que sempre viatjava per la regió amb autobús, sempre deia que “a l’autobús es perd temps, però es guanya gent” .
Mapa de la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia
2. En la trobada de dos dels biomes més biodiversos del món
La regió que ocupa la Prelatura de São Félix do Araguaia té el privilegi de ser testimoni de la rica transició de 2 dels biomes brasilers més importants: el Cerrado (poc conegut, però que és més gran que tota Europa) i l’Amazònia. Aquest fet li confereix una diversitat única de formes de vida vegetals i animals, que s’estén des de les sabanes del Cerrado fins la densa selva amazònica.
És enmig d’aquests impressionants i diversos paisatges on es troba la Prelatura de São Félix do Araguaia. El majestuós riu Araguaia i la seva fauna salvatge, les terres baixes inundades amb les seves palmeres, la imponent selva que anuncia la proximitat de l’Amazones, això és la Regió d’Araguaia. Enmig de l’abundància de la transició del Cerrado a l’Amazònia, la regió compta amb diverses espècies autòctones de fruites, herbes i plantes i el gust popular per elles. Són sabors únics, intensos, d’espècies poc conegudes com la cagaita, la bacaba o la mangaba. Sabors, culinària, costums i tradicions que configuren la vida de les comunitats locals i formen part indissociable de la cultura dels pobles indígenes.
El model de desenvolupament construït sobre la base del latifundi i apalancat sobre la concentració de la renda en mans d’uns pocs ha conduït a una ràpida depredació ambiental. Es calcula que ja s’ha desforestat una superfície més gran que països sencers com Haití o Bèlgica.
No obstant això, aquests paisatges naturals competeixen cada vegada més amb els núvols de fum, les pastures monòtones i les immenses plantacions de soja. De fet, el model productiu dominant es caracteritza per un ús extensiu de la terra amb escassa utilització de mà d’obra per a una producció poc diversificada i de baix valor afegit, adreçada al mercat de fora de la regió.
Les enormes plantacions (principalment de soja) representen un crim mediambiental i estan provocant la pèrdua de la diversitat ecològica, social i cultural de l’Araguaia.
3. Terra d’emigrants i de barreja cultural
L’Araguaia és una enorme regió situada a la “porta” d’entrada de l’Amazònia. Està localitzada entre dos dels rius més grans del Brasil, que li donen el seu nom, l’Araguaia i el Xingu.
Al principi, els pobles indígenes com els Karajá, els Tapirapé o els Xavante vivien principalment de les riqueses naturals que existien. L’arribada de “l’home blanc” va tenir lloc a partir dels anys 50-60, amb grups vinguts de l’empobrit nordest brasiler que van arribar espontàniament per l’Illa de Bananal. Venien amb els seus animals, els seus bous, aprofitant aquesta riquesa de pastures naturals. Aquella immensitat de món, de la mida d’un país, podia acollir a tots, indígenes i nou-vinguts, de forma poc conflictiva. La natura era abundant i generosa.
Les famílies de pagesos són víctimes de la cobdícia d’altri, de la inconsciència dels patrons, de l’explotació dels tres polítics que apareixen a la regió d’elecció en elecció (…). Aquestes persones desafortunades, plenes de plagues i malalties, viuen amb l’ombra d’un futur incert. Malgrat tot, segueixen guanyant-se el pa de cada dia, perquè per a ells només hi ha dos drets: el dret a néixer i el dret a morir.
Pere Casaldàliga, 1971
Famílies treballant la terra a Santa Terezinha, al 1976. Ben aviat la Prelatura de Casaldàliga va ajudar-los amb les plantacions i va dur el primer tractor de la regió.
A partir del 1950, però, es va redefinir la política d’ocupació i colonització de Mato Grosso “amb l’objectiu d’incorporar la frontera agrícola de la regió a l’economia nacional”. La ideia era que aquella inmensa regió servís per absorbir els excedents de població d’altres regions brasileres i per això es van promoure diversos projectes de “colonització” a base d’incentius fiscals i beneficis a les empreses que decidien instal.lar-s’hi. D’aquesta manera, el govern militar va privilegiar la instal·lació de grans latifundis que, en realitat només tenien interès en especular amb la terra i en cobrar les generoses subvencions.
La gent arribava d’aquí i d’allà a la recerca de terra, treball, abundància, vida. Els primers van arribar del Sud, després de Goiás-Tocantins, Minas Gerais, altres parts del Mato Grosso, del Nord i del Nordest, en fi, de tots els racons. Actualment, hi ha unes 40 comunitats, la més propera a 33 km de l’ajuntament (Confresa) i la més llunyana a 110 km.
Equip Pastoral de Confresa.
Butlletí Alvorada, Maig-Juny 2006.
La instal·lació de grans hisendes, els projectes de colonització i el creixement dels serveis públics van atreure persones de totes les regions del Brasil, que van anar ocupant la regió. De fet, avui dia conviuen a l’Araguaia cultures molt diferents, com les dels gauchos de sud, els nordestinos i, per descomptat, les diverses cultures de cada un dels Pobles Indígenes.
4. Patrimoni indígena i el bressol del nou indigenisme
Entre els rius Xingu i Araguaia viuen 21 mil indígenes de 22 grups ètnics diferents en 16 Terres Indígenes.
La Prelatura de São Félix do Araguaia ha tingut un paper determinant perquè entenguem l’indigenisme actual. Un cas paradigmàtic és la missió de vida de les Germanetes de Jesús que van conviure amb el poble Tapi’itawa durant més de 50 anys sense cap intent d’evangelització, “conversió” i molt menys d’integració, i que van permetre la supervivència d’aquest poble.
Però l’acció local de les germanetes i de tants que van dedicar la seva vida a la Causa Indígena va tenir una dimensió nacional i internacional: el seu compromís, el seu treball, la seva formació i la seva militància activa són el bressol de les polítiques indígenes modernes i de les reivindicacions indígenes que busquen l’alliberament.
Desde hace 500 años, “el indio es el que debe morir”. 500 años prohibidos para estos pueblos clasificados con un apodo genérico, sus identidades negadas, su vida diferente y alternativa criminalizada. 500 años de sucesivos imperios invasores y sucesivas oligarquías herederas de la dominación secular. 500 años bajo la prepotencia de una civilización hegemónica que ha ido masacrando cuerpos con armas y trabajo esclavo y almas con un dios exclusivo. Por economía de mercado, por política imperial, por religión impuesta, por bulas y decretos y ordenanzas pseudocivilizadas y pseudocivilizados.
5. “No oblideu que aquí es va vessar sang”: Una configuració social construïda en la lluita
A la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia, els conflictes violents i els grans crims ambientals s’han donat sobretot sobre els pobles indígenes i els treballadors rurals, com són els casos recents de la Terra Indígena Marãiwatsédé, a Bom Jesus do Araguaia, o l’ocupació sistemàtica de zones delimitades i homologades que té lloc a la terra indígena Urubu Branco, entre Santa Terezinha, Porto Alegre do Norte i Confresa.
A el mateix temps, la manca de polítiques públiques realistes de suport a l’Agricultura Familiar (en una regió amb 75 assentaments) i la pressió de l’agronegoci cerealista i ramader, condemnen a la majoria de les famílies rurals a una economia de subsistència i de precarietat.
Teodomiro Monteiros dos Santos va morir aquí, a São Félix, el 28 de juliol (de 1970). El vaig enterrar jo mateix. Venia de la hisenda “sua-Missu”, en un estat extrem d’hepatitis, ja sense cap esperança. Un cas com tants altres que hauria d’haver estat atès molt abans i enviat a Goiânia o Brasília.
Pere Casaldàliga
Esclavitud i feudalisme al nord de Mato Grosso. setembre 1970
La família de la senyora Lena, a l’assentament de Dom Pedro, lluita cada dia per sobreviure al camp. La Fundació dóna suport a la seva família amb assessorament i materials perquè pugui plantar.
Per aquesta raó, avui en dia, el terme “conflictes de terres” ha adquirit un significat molt més ampli . No només es refereix als tradicionals enfrontaments, de vegades bastant violents, entre camperols i terratinents, o entre militants sense terra i les forces repressives de l’Estat que van tenir lloc a la regió de l’Araguaia als anys 70 i 80.
En l’actualitat, el concepte abasta també els endarreriments i traves governamentals i dels lobbys empresarials a la demarcació de les terres indígenes i els desplaçaments de població deguts a megaprojectes, com, per exemple, la construcció de grans centrals hidroelèctriques o la implantació de grans explotacions agrícoles o plantacions de soja que obliguen a desplaçar a les famílies.
Els enfrontaments i la violència explícita del passat, sense haver acabat encara, han donat pas a la pobresa, a la marginació estructural i al racisme institucional actuals.
Un jove de São Félix va explicar la seva impressió profundament impactada a l’veure els peons, alguns d’ells casats, pares de família, plorant a la vora de l’Araguaia, a Santa Terezinha, i suplicant per compassió el pas en els vaixells, per allunyar-se de les empreses …
Pere Casaldàliga
Esclavitud i feudalisme al nord del Mato Grosso. Setembre de 1970
En aquest sentit, conèixer veritablement la regió on actua la Prelatura de São Félix do Araguaia implica també ser conscient que la realitat actual és el resultat de la lluita entre forces oposades: per una banda, els petits agricultors, les famílies sense-terra i els indígenes; de l’altra, els terratinents, les empreses dedicades a l’agronegoci, els seus capatassos i el mateix Estat, que sempre s’ha posat al costat dels grups dominants.
![“Avui ja no tinc aquests somnis” [Circular fraterna de Pere Casaldàliga]](https://fperecasaldaliga.org/wp-content/uploads/2021/06/IMG_6863_Aw-1080x675.jpg)
Recent Comments