I llavors el gener del 68 vam venir el company Manuel Luzón i jo. Vam fer el curs de quatre mesos del CfI (Centre de Formació Intercultural). Si el Manuel i jo haguéssim vingut directament de Madrid al Mato Grosso ens obríem perduts. En els quatre mesos, malgrat que estàvem en una dictadura militar, vam tenir professors molt bons i xerrades molt bones. Ens van ajudar a llegir els diaris en les entrelínies: que els camperols estaven sent massacrats, que els indígenes estaven essent assetjats…, i que hi havia molts brasils; perquè si ets només a São Paulo a Porto Alegre do Sul, potser a casa d’uns religiosos que tenen la comunitat al centre de la ciutat, al barri més “chic”, difícilment et fas càrrec de la situació.
Vam venir previnguts. A més a més van venir diversos joves brasilers voluntaris (que van patir bastant amb nosaltres) i ens van obligar a seguir parlant portuguès i ens van passar la cultura (literatura, música, manera de parlar en aquesta regió…). Crec que va ser valuós, perquè fins i tot aquesta vivència va ajudar també a crear el mateix signe religiós missioner que tenim aquí.
Pere Casaldàliga amb els indis Xavante tot just havent arribat a l’Amazònia.
No hi havia infraestructura, salut, comunicació, educació, no hi havia pràcticament cap òrgan del govern que pugués atendre. Nosaltres vam haver de fer fins i tot, i encara ara ho fem, de vegades, l’apostolat de la suplència.
Ens va tocar viure aquesta regió que és entrada de l’Amazònia, anomenada Amazònia legal i ens va tocar viure a l’entrada de la dictadura militar. Vaig arribar aquí l’any 68. Era entrada del latifundi; va ser una mena d’assaig de latifundi amb els incentius fiscals que donava el govern: industrials del sud s’apoderaven d’una porció de terra d’aquestes regions i rebien els anomenats incentius fiscals, se’ls dispensaven molts impostos, se’ls permetia comprar maquinària a l’exterior sense gravàmens. I això significa prendre una decisió: amb el latifundi, amb la dictatura, o contra ells, a favor de les víctimes del latifundi, que eren els indígenes, els peons (treballadors del propi latifundi) i els “posseiros”, aquests pagesos sense terra que d’una manera força espontània en aquella època, sense organització, sabien que a Mato Grosso, a l’Amazònia, hi havia molta terra sense ningú i venien. Van ser uns autèntics “desvravadors”, com diem aquí, perquè ells van ser els que van patir les distàncies, manca d’infraestructura total. Quan varem fer pública aquella primera Carta Pastoral el dia de la meva ordenació precisament la titulem: “Una Església de l’Amazònia en conflicte són el latifundi i la marginació social”. No hi havia infraestructura, salut, comunicació, educació, no hi havia pràcticament cap òrgan del govern que pogués atendre. Nosaltres vam haver de fer fins i tot, i encara ara ho fem, de vegades, l’apostolat de la suplència.
I a l’Església estàvem vivint les conseqüències del Vaticà II i Medellín, que va ser pràcticament el nostre Vaticà II. Hi va haver molt Esperit Sant pel mig i gent lúcida, oberta, el clima era bo, malgrat tota la violència.
Es va viure un cert clima de profecia, inserció, superació de barreres. Fins i tot aquí al Brasil per a molts parlar de comunisme, de marxisme no espantava tant, perquè també el mateix marxisme aquí a l’Amèrica Llatina es va viure de manera molt més popular, molt menys soviètica. Mariátegui, marxista peruano, parla de l’ànima matinal, hi havia molta poesia marxista llatinoamericana i la causa indígena començava a sobresortir, a exigir reconeixement, el món negre també. Aquells subjectes emergents que hem dit a les nostres pastorals.
Pere Casaldàliga – 2007
