Al 2005, el Cardenal Ratzinger va ser escollit Papa. En ocasió d’aquella data, la Cadena Ser trucava a Pere Casaldàliga a São Félix do Araguaia.
En aquesta entrevista, un lúcid i brillant Pere repassa el nomenament de Ratzinger i els desafiaments de l’Església, per què «les grans institucions només canvien amb molta pressió de baix».
Escolteu-lo amb calma…
Read more
«Vaig conèixer Pere Casaldàliga el 1970, quan, juntament amb altres tres companys, vam arribar a São Félix do Araguaia per treballar al Gimnàs Estatal d’Araguaia».
Així comença aquest relat d’Eunice Dias de Paula, que va arribar a la Prelatura d’en Pere Casaldàliga amb poc més de 20 anys i que ha estat més de 40 anys al costat del Poble Indígena Apyãwa.
Doctora en Lletres i Lingüística per la Universitat Federal de Goiás, la seva opció de vida a la Prelatura de Casaldàliga ha estat fonamental per al reconeixement, l’ensenyament i l’ús social de la llengua indígena dels Apyãwa (Tapirapé).
«Vaig conèixer Pere Casaldàliga el 1970, quan, juntament amb altres tres companys, vam arribar a São Félix do Araguaia per treballar al Gimnàs Estatal d’Araguaia. Aquesta escola va ser construïda per en Pere i el seu equip per atendre les urgents necessitats educatives, ja que en aquell moment l’analfabetisme era predominant a la regió. Vam ser jo i altres tres companys, joves que havien deixat el seminari claretià, per començar una experiència que marcaria les nostres vides. Viuríem aïllats dels grans centres urbans i inserits entre una població de cultures ribereñas i indígenes.
Aquest sistema es va trencar amb l’arribada de latifundis que (…) van començar a construir tanques en grans àrees i a desallotjar els residents que hi vivien. Inclusivament es va produir la deportació massiva d’alguns pobles indígenes, com els A’uwẽ Xavante i diversos pobles del Parc Indígena Xingu, per deixar lliure pas als invasors.
El sistema d’ordenament territorial de la regió abans de l’arribada dels claretians Pere Casaldàliga i Manoel Luzón, el 1968, tenia certa similitud amb el que es podia observar entre els pobles indígenes. Els “sertanejos” (pagesos aïllats) que havien vingut sobretot d’altres estats del Nordest brasiler, s’instal·laren en terres que pertanyien als pobles originaris. Seguint el curs dels rius, anaren ocupant de mica en mica l’espai sense molestar-se a traçar els límits de la propietat. La majoria estaven formats per “vaquers” que criaven bestiar en àrees comunes, desproveïdes de tanques, i que mantenen una forta relació d’ajuda mútua. Aquest sistema es va trencar amb l’arribada de latifundis, proveïts de documents legals o falsos que acreditaven la seva propietat, i van començar a construir tanques en grans àrees i a desallotjar els residents que hi vivien. Inclusivament es va produir la deportació massiva d’alguns pobles indígenes, com els A’uwẽ Xavante i diversos pobles del Parc Indígena Xingu, per deixar lliure pas als invasors.
Pedro Casaldáliga amb l’autora d’aquest text, Eunice, el seu marit Luiz i el seu fill André poc després d’arribar a la comunitat indígena Apyãwa.
Davant aquest enfrontament entre forces desproporcionades, donat que el latifundi comptava amb abundant finançament i un fort suport del govern militar dictatorial, Pere Casaldàliga va assumir des del principi una postura: de seguida es va posar al costat dels més febles, dels indígenes, dels migrants, dels habitants que començaven a formar nuclis urbans i dels peons que van ser portats de lluny per ser explotats en un règim de treball esclau a les finques que s’estaven establint.
Avui dia, és comú sentir antics veïns de la Prelatura dir: si no fos per en Pere i la Prelatura, aquest lloc nostre ja no existiria. Testimonis com aquest ens donen una dimensió del que Casaldàliga i la Prelatura van representar i representen per a aquesta regió de l’interior del Brasil.
Poc a poc, Casaldàliga va constituir el seu equip i aviat es va convertir en un punt de suport per a la gent de la regió. Van millorar l’educació, amb la creació del Gimnàs de l’Estat d’Araguaia; van millorar l’atenció sanitària, amb l’arribada de les infermeres religioses; van donar suport a les famílies del camp per afrontar els grans terratinents que arribaven amenaçant d’expulsar els habitants de la regió. Avui dia, és comú sentir antics veïns de la Prelatura dir: si no fos per en Pere i la Prelatura, aquest lloc nostre ja no existiria. Testimonis com aquest donen una dimensió del que Casaldàliga i la Prelatura van representar i representen per aquesta regió de l’interior del Brasil.
En Pere Casaldàliga, sens dubte, va ser un profeta. El profetisme d’en Pere es revela per dos costats: en l’anunci de la Bona Nova als pobres, a través dels gestos concrets i el testimoni de la seva vida, senzilla i austera, i, d’altra banda, en la denúncia constant dels actes comesos pels perseguidors de la gent que vivia a la Prelatura.
Les denúncies es van fer a través de documents pioners en la història de la lluita per la terra al Brasil com “Esclavitud y Feudalismo en el Norte de Mato Grosso”, redactat fins i tot abans de la seva consagració com a bisbe, i la Carta Pastoral “Una Iglesia en la Amazonía en conflicto con el latifundio y la marginación social”. En la introducció del primer document, en Pere afirma:
«Escric això per deure de consciència, com a imperatiu de la més elemental justícia cristiana. En els últims mesos, la tragèdia ha esclatat en termes que ja no poden ésser silenciats».
Portada del document original “Uma Igreja da Amazônia…” que Casaldáliga va publicar el mateix dia de la seva consagració episcopal i que va commoure el Brasil.
La denúncia, per a en Pere, parteix de la fidelitat a l’Evangeli, dels preceptes cristians que defensen una vida plena per a tots. A la Carta Pastoral (1971, p. 40) afirma:
«No podem acceptar la dicotomia entre evangelització i promoció humana, perquè creiem en Crist, com a Senyor ressuscitat que allibera tot l’home i el món sencer i ens salva en plenitud: progressiva i dolorosament aquí a la Terra, definitivament i amb glòria al Cel».
Veure les persones esclavitzades pel latifundi, exposades a condicions inhumanes, va provocar una profunda indignació a en Pere, expressada també en diversos dels seus poemes, com en «Confissões do Latifundio»:
On vaig passar,
vaig plantar tanques punxegudes,
vaig plantar focs.
On vaig passar,
vaig matar la tribu en silenci,
el camp suat,
la terra esperada…
On vaig passar,
tenint-ho tot en llei,
jo vaig plantar el no-res.
La forma de vida d’en Pere també va ser una proclamació profètica. La seva casa senzilla, com les altres cases de la regió, no recorda de cap manera a un “palau episcopal”. Les portes estan sempre obertes, acollint des de pagesos fins a indis, magistrats, polítics, periodistes que el buscaven. Pere rebia càlidament a tothom, deixant immediatament qualsevol tasca que estigués fent i dedicant tota l’atenció a qui el visitava.
A aquells que li deien que seria millor viatjar en avió i evitar aquests inconvenients, en Pere els responia amb un somriure dient-los “en autobús es perd temps, però es guanya gent”.
Sempre feia els seus viatges en autobús, el que el portava molts dies a la carretera. Amb el temps de pluges, sobretot, les carreteres de terra embarrades provocaben retardaments considerables. A aquells que li deien que seria millor viatjar en avió i evitar aquests inconvenients, Pere els responia amb un somriure dient-los “en autobús es perd temps, però es guanya gent”. En Pere parlava amb els passatgers tot el temps durant el viatge, els preguntava sobre les seves famílies, sobre la seva salut, sobre la feina que estaven fent. El viatge es convertia en una veritable visita pastoral.
Pere Casaldàliga en un viatge per la regió de l’Araguaia (més gran que tot Portugal) en camió.
El profetisme d’en Pere també es va manifestar en l’experiència d’una Església – Poble de Déu, que presuposa relacions horitzontals més que jeràrquiques. Fins i tot quan va rebre la invitació per assumir l’episcopat, va reflexionar amb els membres de l’equip pastoral i amb el seu amic Don Tomás Balduino, si convenia acceptar-ho o no. Tots els equips es reunien 3 vegades a l’any: primer, en una reunió d’estudi i programació, anomenada “Bolão”, en què s’asseien les cadires en cercle i tots els temes es discutien junts; segon, en un Retir, un temps de pregària, i després en una Assemblea Popular, en què es prenien importants decisions sobre la Prelatura juntament amb representants de totes les comunitats. En una d’aquestes Assemblees es va elaborar el Manual de la Prelatura que, en el seu objectiu, inclou les paraules pronunciades per un pagès:
«Seguint Jesucrist i en fraternal comunió amb tota l’Església, l’objectiu general de la nostra Església de São Félix do Araguaia és viure i anunciar la Bona Nova de l’Evangeli amb alegria, humilitat i passió, acollir el Regne de Déu i contribuir aquí a la Terra en l’esperança del Regne Definitiu».
Els equips mixtos, formats per sacerdots, laics i religioses, són un altre exemple d’horitzontalitat en l’experiència del servei al Regne. Les dones exercien la diaconia sempre que era necessari.
És d’aquesta experiència profundament evangèlica d’on neix el testimoni i el crit profètic de Pere Casaldàliga, aquest home senzill, humil, fràgil, sant que porta en la seva poesia i en les seves paraules inspirades la veu, la història i la vida dels pobres d’aquesta terra!
La solidaritat amb altres països d’Amèrica Llatina, la Pàtria Gran, també mostra la profunda comunió d’en Pere amb els desposseïts del nostre continent. Pere va realitzar diverses visites a països d’Amèrica Central que patien en les lluites per la lliberació. L’assassinat de Don Óscar Romero, amb qui tenia una forta amistat i compromís amb les causes dels pobres, el va deixar commocionat profundament.
A causa d’aquesta aliança amb els empobrits, Pere va patir moltes amenaces de mort i persecució per part de diferents ordres. Els terratinents fins i tot van pressionar el Nunci Apostòlic perquè l’expulsés del Brasil.
Amb una actitud coherent amb tota la seva vida, Casaldàliga no es va callar, sinó que va continuar denunciant la violència i la injustícia. La seva última denúncia pública va ser el document “Convoco la V Conferencia General del Episcopado Latinoamericano y del Caribe”, en què va posar de manifest les contradiccions de l’Església i va cridar a recuperar la missió profètica.
Finalment, Pere ens deixa un llegat de compromís amb la justícia, la solidaritat i els drets humans. Un llegat que ens convida a seguir lluitant per un món més just i equitatiu, on totes les persones puguin viure amb dignitat. Com a profeta, la seva veu continuarà ressonant i inspirant-nos per afrontar els desafiaments del nostre temps i treballar pel bé comú.
Els profetes mai moren, continuen vivint a través dels seus testimonis i del seu exemple. És així com Pere Casaldàliga continua present entre nosaltres, en la memòria i en l’esperança d’una societat més justa i humana.
Read more
Pere Casaldàliga, bisbe i teòleg de profunda convicció, es va destacar com un incansable lluitador pels drets humans. El seu llegat és una font inesgotable d’inspiració per a tots aquells que busquen construir un món més just i solidari.
Casaldàliga va dedicar la seva vida a defensar als més vulnerables, donant veu als marginats i denunciant les injustícies socials.
El seu esperit solidari i el seu compromís amb la justícia ressonaven en cada acció que emprendia. No tolerava el silenci davant les violacions de drets humans ni les desigualtats que assetgen tantes persones al nostre món.
Casaldàliga ens va ensenyar que no hem de conformar-nos amb una societat injusta. Ens va animar a actuar, a alçar les nostres veus i a estendre les nostres mans cap a aquells que més ho necessiten.
«Opteu per la militància social i política, també. Si la nostra fe; la nostra opció pel Regne no es tradueix en praxi social i política, llavors ens quedarem a mig camí.»
Pere Casaldàliga
El seu llegat ens inspira a ser agents de canvi, a treballar incansablement per un món més just i equitatiu. Ens recorda que cadascun de nosaltres té el poder de marcar la diferència en la vida dels altres i ens animava incansablement a participar de les comunitats i grups compromesos amb les Causes de la Vida.
Pere insistia en la necessitat de “lluitar”, de fer política en el nostre dia a dia. No va estar “simplement” al costat dels més pobres, sinó que es va posicionar i es va posar del seu costat i en contra dels opressors.
La teologia de la lliberació ha dit, i és veritat, que el nostre problema principal no és l’ateisme, és la idolatria del consumisme, del lucre… Per això dic sempre, i ho diuen altres molts, que el capitalisme no té salvació, no es pot batejar el capitalisme. Si és capitalisme, és el lucre, l’acumulació, el privilegi, la marginació i el diner per sobre de la persona humana, la negació fins i tot de les pròpies pàtries a causa de les multinacionals i transnacionals.
Pere Casaldàliga
Seguim el seu exemple, participem activament en les lluites per la lliberació, alcem la nostra veu contra la injustícia social i mostrem solidaritat amb els qui estan marginats. Com ell sempre deia: «amb la pau militant del Regne».
No deixem que el foc interior del compromís s’apagui!
Cada any, quan recordem la seva resurrecció («Si Crist va ressuscitar, nosaltres també ressuscitem, és la certesa, clara i rotunda, de la nostra fe cristiana.»), el llegat de Pere Casaldàliga brilla amb una llum encara més intensa. La seva partida va deixar un buit immens als nostres cors, però també ens inspira a seguir el seu exemple d’amor, valentia i compromís amb la Justícia.
El funeral de Pere Casaldàliga va ser un homenatge pòstum ple d’emoció i gratitud. Les seves paraules plenes de saviesa i la seva incansable lluita per la justícia social ens acompanyaran sempre. El seu llegat perdurarà en cada vida que va tocar i en cada causa que va defensar.
En aquests dies en què revivim la seva comiat, recordem les ensenyances de Pere Casaldàliga: el valor d’alçar la veu pels que no poden fer-ho, la importància de defensar els drets humans sense importar les adversitats i la necessitat imperant de construir un món més just i solidari.
La seva partida ens recorda que la nostra existència té un propòsit més gran: deixar empremta en aquest món, ser agents del canvi i marcar la diferència. Seguim el seu exemple valent i sincer per convertir-nos en millors éssers humans.
Pere Casaldàliga viurà eternament en els nostres cors com una flama ardenta que il·lumina el camí cap a un futur més equitatiu. En el seu honor, continuem treballant per un món on tots puguin viure amb dignitat i esperança.
Que el record de la seva Pasqua sigui un comiat emocionant però també una celebració de l’impacte positiu que va tenir a les nostres vides. Honrem la seva memòria portant endavant els seus ideals amb passió i inspiració.
Endavant! Seguim caminant junts cap a un món millor, recordant sempre el llegat de Pere Casaldàliga, un home que ens va ensenyar que cadascun de nosaltres té el poder de canviar el món.
A la vora del Riu Araguaia, al “cementiri dels karajá”, sota un arbre de pequi, es troba la tomba senzilla de Pere Casaldàliga, un túmul de terra amb una creu de fusta i una petita làpida amb el poema, en portuguès, que ell mateix va escriure com a epitafi: Per descansar jo vull això: aquesta creu de fusta pluja i sol aquests set palmells [de terra] i la Resurrecció.
A aquest lloc Pere havia fet molts enterros de camperols i peons desposseïts de tot, prostitutes, indis i suïcides, i també de cossos de persones sense identificar. Hi ha entre els arbres sepultures sense nom, acompanyant la seva. Uns metres més enllà, el riu enorme avança silenciós, entre Sao Félix i l’illa do Bananal.
En un altre poema, deia Casaldàliga:
Que m’enterrin en el riu
a prop d’una garça blanca.
Allò altre ja serà meu
I aquella corrent lliure
que jo, passant, demanava,
serà pàtria recuperada. <…>
A aquest riu-vida de Casaldàliga i a aquesta tomba bressol de la resurrecció, us convidem a visitar avui, en l’aniversari de la seva Pasqua:
>> VISITAR VIRTUALMENT LA TOMBA DE PERE CASALDÀLIGA <<
Read more
El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més d’una setmana de viatge en camió. El seu objectiu era fundar una missió claretiana a l’Amazònia, però va resultar ser la “missió” de les seves vides. Casaldàliga mai més va tornar a Catalunya i aquella va esdevenir la seva terra. Aquest és el seu testimoni.
Fragment del llibre “Yo creo en la justicia y la esperanza”, del 1975, que podeu trobar de franc al nostre web, fent click AQUI
El dia 26 de gener de 1968, en Manuel i jo canviavem els 11 graus sota zero de Madrid pels 38 graus sobre zero de l’aeroport del Galeão, a Rio de Janeiro. Era un salt al buit de l’altre món. Jo havia aconseguit, per fi, el que havia somiat i demanat i buscat, insistentment, durant tots els dies de la meva vida de vocació: «les Missions», un clima heroic per viure heroicament —em deia jo aleshores, ingenu i tossut i , potser, fidel.
Va ser al juliol de 1968. Arribavem a un món sense retorn
La Missió tenia 150.000 quilòmetres quadrats, de rius i sertões i floresta, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’Amazònia anomenada «legal», entre els rius Araguaia i Xingu, inclosa també l’Illa do Bananal que és la major illa fluvial del món. Sense cap altra «base» eclesiàstica que casa nostra, de 4 per 8, a la vora de l’Araguaia, meravellós i tèrbol. Sense saber nosaltres per on començar, sense saber ni tan sols qui habitava la regió, on les distàncies de tota espècie justificaven totes les indecisions.
L’única carretera que existia s’estava obrint encara, vermella i polsegosa, al bell mig de la selva que acabàvem de travessar, i la «onça», materialment concreta, tenia ple dret de tallar-nos el camí, davant del camió. No hi havia cap metge. No hi havia correu, ni llum elèctrica, ni telèfon ni telègraf. Hi havia 3 jeeps vells a tot São Félix i eren els únics cotxes del lloc. La professora més qualificada era una generosa negra, amb tot just any i mig de curs elemental, moltes vegades embriagada, que ja n’hi havia donat classes, protegida dels jaguars i dels indis per homes armats apostats a la porta de l’escola de palla.
Una de les primeres imatges de l’arribada de Pere Casaldàliga i Manuel Luzón a l’Araguaia, a l’agost de 1968
Vam poder comprovar de prop la presència, múltiple, aclaparadora, de la malaltia i de la mort, a la regió. Verminosi, deshidratació, malària, hepatitis, tètanus umbilical, tota mena de molèsties de la pell… Subnutrició, malaltia crònica.
El dia 15 d’agost començava el meu Diari:
«Potser», escrivia, «perquè aquí necessitaré més que mai el diàleg interior enmig detants silencis»… «Hem arribat a la Missió el dia 30 de juliol i ja he pensat, sentit, temut i esperat i gaudit moltes coses. Dels homes, de la natura, de Déu…»
Els primers mesos en Manuel i jo vam fer d’enfermers, obrint-nos pas a cegues a les llistes de «contraindicacions». I vam poder comprovar de prop la presència, múltiple, aclaparadora, de la malaltia i de la mort, a la regió. Verminosi, deshidratació, malària, hepatitis, tètanus umbilical, tota mena de molèsties de la pell… Subnutrició, malaltia crònica. La primera setmana de la nostra estada a São Félix van morir quatre nens i van passar per casa acapsetes de cartró, com sabates, camí d’aquell cementiri sobre el riu on posteriorment hauríem d’enterrar tants nens —cada família compta amb tres, quatre, fills difunts— i tants grans —morts o matats—, sovint sense taud i fins i tot sense nom.
«Escolten» —escrivia també al Diari—, «de vegades somriuen, callen gairebé sempre. A quina distància estan les meves paraules de la seva ànima senzilla, elemental, endurida pel patiment i l’abandonament?»
…gent de càrrega, que va i bé portada per l’onatge de la pobresa, de la solitud, del crim, propi o aliè… (del col·lectiu crim de la injustícia social!)… Gent senzilla, gent que porta la creu… Aquests són —malgrat tot el que es pugui dir en contra— els pobres de l’Evangeli.»
Pere Casaldàliga i Manuel Luzón, amb els indis Xavante tot just havent arribat a l’Amazònia, l’agost de 1968
S’imposava una revisió total de criteris i de programes. Per on començar? Què demanava el poble? Què podíem fer nosaltres? Què era ser Església allà? Teníem una església de fang i d’uralita, a mercè dels tornados. I molta superstició. I el vell costum de les «desobrigues» o visites de compliment pasqual que els Pares feien als descampats del Nord i Centre Oest, d’on venien els habitants de la regió. Nosaltres mateixos hauríem de prosseguir amb aquestes desobrigues durant el primer any i mig de Missió; per conèixer el terreny i el poble que ens havia tocat en herència sacerdotal. Tot i no creient en l’eficàcia apostòlica d’aquests «compliments» en què s’acumulaven centenars d’animals i persones, casaments al vol, batejos, confessions, borratxeres, baralles, trets…
Néixer, morir, matar, aquests sí, eren els drets bàsics, els verbs conjugats amb una sorprenent naturalitat.
Va ser en aquestes «desobrigues» on vam començar a sentir el problema de la terra. Ningú tenia terra pròpia. Ningú tenia un futur assegurat. Tothom era «retirant», emigrant d’altres àrees del país ja castigades pel latifundi. Tots venien del Nord-est, del Nord, amb els seus 8 o 10 fills, buscant les terres «gerais» sense amo, i tots havien atravessat un dia l’Araguaia com qui passa el Mar Roig a la recerca de la Terra Promesa.
L’estat del Mato Grosso era, encara és, una terra sense llei. Algú el va classificar com «l’estat curral» del país. No hi havia cap infraestructura administrativa, cap organització laboral, cap fiscalització. El dret era del més fort o del més salvatge. Els diners i el 38 s’imposaven. Néixer, morir, matar, aquests sí, eren els drets bàsics, els verbs conjugats amb una sorprenent naturalitat.
La seu de l’alcaldia de São Félix és, encara avui, a 700 quilòmetres d’aquí, a Barra de Garças. De vegades sembla que no existim…
Predominava l’analfabetisme. I l’educació dels fills, com una sortida a un somiat futur diferent al trist destí dels pares, interessava més al poble que el dret mateix de tenir terra i menjar. Des del primer moment de la nostra arribada, ens van ploure les demandes: anàvem a fer classe, construiríem un col·legi, organitzaríem un internat, podíem fins i tot quedar-nos amb els fills aliens, adoptar-los i educar-los… No es concebia la presència d’uns capellans o d’unes germanes que no abordessin aquest problema.
Pere Casaldàliga, 1975
Read more
Casaldàliga va anar a Roma i de Roma va tornar. Allí va ser rebut pel Cardenal Ratzinger i el Cardenal Gantin que li van fer diverses preguntes, “un examen de revàlida eclesiàstica”, com deia Casaldàliga fent broma.
Després la trobada amb el papa, una visita a la ciutat dels màrtirs, el retrobament amb amics i familiars, Assís… De tot això parla Casaldàliga en una carta de la qual reproduïm amplis fragments. És una carta que en Pere dirigeix tots els seus amics i en la que s’aprecia la fermesa, la poesia i l’humor d’un home que va caminar pel món amb Llibertat.
Jo no havia complert cap vegada amb la visita ad limina que els bisbes hem de fer, anant a Roma, cada cinc anys. Ja fa 17 anys que sóc bisbe. I vaig rebre de la Congregació dels Bisbes del Brasil dues cartes agres que em demanven que fes aquesta visita i em retreien -nou anys després- suposats comptes pendents de la Visita Apostòlica que havíem rebut, a la Prelatura, com a conseqüència de les acusacions d’un bisbe ultraconservador.
Vaig decidir apel·lar al papa -de bisbe de São Félix al bisbe de Roma- i li vaig escriure, el 22 de febrer de 1986, una llarga carta de desfocs eclesials. “Si vostè ho creu oportú -li deia en ella- em pot indicar una data apropiada perquè el visiti personalment”.
Aquesta data va ser ara, al mes de juny. Al meu ara tan intermitent diari hi vaig escriure:
Vaig a Roma de «pregrinatge». Videre Petrum, videre Martyres, videre Franciscum. Roma i Assís. La pedra, la sang i el colom. Des d’Amèrica Llatina, amb l’espiga de blat de moro, fecundada per tanta sang màrtir i estretament fraterna en la voluntat d’Alliberament.
El dia 16, amb un anorac que em van deixar, vaig ser rebut, a l’avantsala , per monsenyor Re, secretari de la Congregació dels bisbes i que havia estat a la nunciatura de Panamà. “Cum Petro et sub Petro”, m’aconsellava, persistent. I “un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme”, afegia jo, perquè la confusió fos més gran. Em va recordar també que dissabte, a l’entrevista conjunta amb els cardenals Gantin i Ratzinger, jo hauria d’anar vestit amb hàbit adequat. (Que seria sotana i faixa claretianes, cedides molt gentilment pel veterà pare Garde, negre collaret indígena i la tau franciscana).
Pere Casaldàliga va visitar el Vaticà al juny de 1988
El cardenal Gantin, prefecte de la Congregació, m’anticipava: “Serà una trobada de plena sinceritat, amb plena llibertat, en plena fraternitat“. Vaig sentir després, -feia broma jo, després d’aquest pròleg- que seria sotmès a un examen de revàlida eclesiàstica: de disciplina, per part de la Congregació dels bisbes; de teologia, per part de la Congregació de la Doctrina de la fe.
Va ser dissabte, dia 18. Durant una hora i mitja. També a la Congregació dels Bisbes. Amb el cardenal Gantin, el seu secretari Re i un sotssecretari; amb el cardenal Ratzinger i el seu secretari monsenyor Bovone, i monsenyor Amèric, portuguès, de la Secretaria d’Estat: els monsenyors ho anotaven tot i portaven fotocòpies de textos meus. Expectativa, serietat i tacte. Sense agressions. Personalment, crec que vaig parlar amb llibertat. Ratzinger somreia, sovint. Jo vaig posar èmfasi en declarar que, gràcies a Déu, no tinc problemes de fe tot i que tingui les meves discrepàncies en teologia; com tampoc tinc problemes de comunió tot i que discrepi en aspectes relatius a la disciplina.
El cardenal Gantin va començar llegint una pàgina que em recordava la solemnitat del moment, com de tota visita ad limina. Reconeixia els nostres patiments i la nostra dedicació al poble. (De vegades em sentia com un interpel·lat col·lectiu, potser pel plurifacètic “voi” italià). “Però tenim seriosos advertiments, que li farem el cardenal Ratzinger i jo”, afegia. Va citar, angoixat, el cas Lefébvre que estava, aleshores, en la seva tensió màxima.
-¿Accepteu els documents de la Santa Seu sobre la Teologia de l’Alliberament?
La meva resposta: Tots dos, complexivament, i juntament amb la carta que el papa ens va dirigir als bisbes de Brasil, en què afirma que la Teologia de l’Alliberament “no només és oportuna sinó útil i necessària”…, complexivament els tres textos i en substància, els accepto. Discrepo en alguns aspectes de Teologia i de Sociologia, en algunes afirmacions que el primer document fa respecte als nostres teòlegs. Són instruccions, a més. El mateix papa exigeix que a la primera, tan negativa, se li afegissin els 5 títols introductoris, vaig recordar jo. Més encara, el papa va declinar la paternitat sobre aquesta instrucció, dient: “del cardenal Ratzinger“. Bromes que es fan, va replicar el cardenal.
-Vostè ha escrit que cal entendre l’Opció pels Pobres “classistament”. Nosaltres preferim parlar d’amor preferencial pels Pobres. “Classistament” és una paraula carregada de sentit que no es pot eludir.
La meva resposta:
Efectivament, la paraula està carregada de sentit i de sentit vàlid, al meu parer. Si no es vol parlar de lluita de classes, es parli de “conflicte de classes”, com ho fan les instruccions. Però el conflicte hi és. Nosaltres, a Amèrica Llatina, volem evitar que es pensi en els pobres com a espontàniament pobres, aïllats, fora d’una estructura que els explota i marginalitza; per això parlem dels “empobrits”. El mateix papa ha dit diverses vegades, a Amèrica Llatina precisament, que “els rics són cada vegada més rics a costa d’uns pobres cada vegada més pobres”. Aquest “a costa de” és estructural i, si em permet una paraula escandalosa, dialèctic.
-Vostès parlen de pecat social. I el pecat personal?
La meva resposta: Tinc la pràctica de recordar sempre simultàniament les dues vessants del pecat. A la Romeria dels Màrtirs, a Ribeirão Bonito, cremem a la foguera penitencial tant els pecats personals com els socials, enumerats explícitament els uns i els altres. El Nou Testament denuncia “el pecat del món”. Alguna cosa hi hauria d’estructura social en aquest pecat: la sinagoga, l’imperi, l’esclavitud… Pequen les persones, és evident, però dins d’unes estructures que fan pecaminoses i que en certa mesura fan aquestes persones. Som estructurants i estructurats.
-Vostès celebren l’Eucaristia com un ritu social.
La meva resposta: Dubto molt que se’m pugui acusar de reduccionisme. Jo precisament tinc el costum d’explicitar que la Missa és “la Pasqua de Jesús, la nostra Pasqua, la Pasqua del món”, Mort i Vida, Passió i Resurrecció. En presentar l’Hòstia a l’assemblea eucarística acostumo a dir: “Aquest és l’Anyell de Déu que treu el pecat, l’esclavitud i la mort del món”. Parlem de la passió, mort i resurrecció de cadascun de nosaltres, i del Poble; és clar que sí. Per això també és l’Eucaristia. Perquè tinguéssim vida Crist va donar la seva. Tradicionalment l’Església ens fa repetir, a l’ofertori: “fruit de la terra i del treball humà”. Alguna cosa hi haurà de social en aquesta terra, en aquesta feina… Els recordo als cardenals la Missa de la Terra sense mals i la Missa dels Quilombos que el Vaticà ens va prohibir i les defenso. Al cardenal Gantín, africà, li cito amb especial èmfasi la Missa dels Quilombos, oració per la Causa Negra. Reclamo que costi tant a l’Església inculturar-se i reivindico el dret de les altres cultures, del nostre Tercer Món.
-Vostès fàcilment anomenen màrtirs Monsenyor Romero, Camilo Torres,… És bo recordar certs personatges que es van dedicar a un Poble, però anomenar-los màrtirs!
La meva resposta: Nosaltres sabem distingir entre els màrtirs “canònics”, oficialment reconeguts per l’Església, i aquests molts altres màrtirs, que anomenem màrtirs del Regne; que van donar la vida per la justícia, per l’alliberament; cristians, molts i que van morir també explícitament per causa de l’Evangeli. Sí, jo vaig escriure un poema a “San Romero de América”. Així el considero, sant màrtir, nostre.
-Vostè ha parlat de “revolucionar” l’Església.
La meva resposta: La frase completa va sorgir arran de la “Inserrucció Evangèlica” de Nicaragua. Cal revolucionar-se constantment, en la pròpia vida personal, per la metanoia o conversió; cal revolucionar constantment la Societat, sigui quin sigui el sistema o el règim, i cal revolucionar també constantment la mateixa Església, perquè sigui sempre més evangèlica. Jo parlava per a sectors menys “eclesiàstics”. Podria haver dit que l’Església és “semper renovanda”. I parlem del pluralisme, de la nostra Teologia, de les Conferències Epicopals, del nomenament de bisbes.
– Vostè s’ha referit al Pretori i al Sanedrí, em diu Ratzinger, sorneguer. Jo faig que sí, amb el mateix to.
Monsenyor Bovone em llegeix el telegrama que 10 bisbes brasilers vam enviar a Roma, per ocasió de la primera censura pública contra Leonardo Boff. Seient també. Ell afegeix:
-Vostè ha escrit que el segon document sobre Teologia de l’Alliberament corregeix el primer.
Responc que sí i que és veritat. El corregeix perquè el completa. Si el primer hagués estat bo no hauria calgut el segon.
El cardenal Ratzinger ha apuntat, en cert moment, que totes les paraules es poden explicar, com suggerint que és fàcil donar posteriorment interpretacions correctes a anteriors incorreccions. El cardenal Gantin toca, seriós, el problema de les meves visites a Nicaragua. “Això és ja un ‘fatto’!” subratlla, un ‘fatto’.
“Deixar la pròpia diòcesi per anar a un altre país, interferir en un altre episcopat…!”
Jo intento explicar-me. Però al llarg d’aquestes trobades romanes vaig veure que Nicaragua és el que menys es pot “explicar” allà. Cuent per què vaig anar a Nicaragua, durant el dejuni contra l’agressió i amb el suport de 23 companys bisbes; cito la meva amistat anterior amb els nicaragüencs, les meves cartes als bisbes del país, les meves anades a altres països centreamericans i la bona acollida de germans bisbes d’aquests països. Parlo de la solidaritat, del que significa Nicaragua per a tota Amèrica Llatina. Recordo que hi ha cristians, catòlics més concretament, a banda i banda i que l’Església com a jerarquia té l’obligació d’atendre l’altra banda també. Cito l’escàndol que aquell altre costat pateix. No ens “convencem”.
-Vostè ha dit que la visita ad limina era inútil, m’aborda Gantin.
Vaig dir que era “gairebé” inútil, feia broma. I repeteixo la queixa de tantíssims al món sencer, sobre el particular. Reconec que hi va haver una manera nova, a l’última visita de l’episcopat brasiler, amb l’anada a Roma dels 21 bisbes en els tres dies que ells i els dicasteris van discutir obertament davant del papa. Recordo que el mateix papa, a la carta que va dirigir a la CNBB, reconeixia aquesta manera nova de visita com a més col·legial i que serviria de model per a altres episcopats.
-Vostè està sent utilitzat; en la paraula, en l’acció, en els escrits.
Tots som utilitzats, responc; vostès també, també el papa. A més, hem de veure qui i com ens fan servir. Parlo de la comunicació, de l’opinió pública –també dins de l’Església–, de la col·legialitat i la coresponsabilitat. Penso que cultivem un secretisme excessiu…
Des del principi de l’entrevista m’havien insinuat un text possible, unes proposicions que jo signaria. Ara, quan em van formular més concretament la proposta, els vaig respondre que no signaria res sense prou temps per pensar-ho i consultar-ho. Que jo no demanaria a ningú un tipus de signatura així.
Van reaccionar:
– Això no és un tribunal, no. Vostè tindrà temps per pensar-ho.
Recordo al cardenal Gantin que a la seva carta em prometia una trobada amb el papa. Ell m’ho confirma. Aquella mateixa tarda es trobarien; per explicar al pontífex la nostra entrevista, vaig entendre.
Ens aixequem. Vaig demanar que reséssim junts. Perquè fóssim sempre fidels al Regne, per ajudar l’Església a ser sempre més evangèlica.
“Per revolucionar-la, no?”, em diu Ratzinger, somrient.
“Doncs, sí, per revolucionar-la evangèlicament”, afegeixo.
Els refereixo la recent amenaça de mort que la UDR m’acabava de fer arribar i els asseguro que si caic serà pel Regne i per l’Església també… Resem el Pare Nostre, en llatí, i una invocació a Maria, mare de l’Església.
Un dels monsenyors em surt a trobar, ja a l’escala, per demanar-me que no transmeti res de la nostra conversa als periodistes. Li responc que només els parlaré després de la meva audiència amb el papa; i que si no expliquem als periodistes la veritat, els obliguem a inventar-se, potser mentides. Insisteixo en el dret i el deure de la comunicació. Vaig saber després que Ràdio Vaticana havia rebut ordres superiors de no comunicar res del meu pas per Roma.
Abans de l’audiència, a la sala d’espera hi havia un calendari d’ACNUR, dedicat als refugiats. Recordo amb especial afecte els refugiats guatemalencs. La llegenda del calendari deia així: “És molt fàcil ser un refugiat; la teva raça i les teves opinions diferents poden ser suficients”.
A la sala d’espera, després de l’entrevista, hi havia tres bells dibuixos a tinta, amb gall d’indis i lleons devorant un xai i serps enroscades en una columna; un quadre de la Verge de Guadalupe i un Crucifix. Fellini hi hauria fet una festa maliciosa.
Pere Casaldàliga
Bisbe de São Félix do Araguaia, MT
Juliol de 1988
I llavors el gener del 68 vam venir el company Manuel Luzón i jo. Vam fer el curs de quatre mesos del CfI (Centre de Formació Intercultural). Si el Manuel i jo haguéssim vingut directament de Madrid al Mato Grosso ens obríem perduts. En els quatre mesos, malgrat que estàvem en una dictadura militar, vam tenir professors molt bons i xerrades molt bones. Ens van ajudar a llegir els diaris en les entrelínies: que els camperols estaven sent massacrats, que els indígenes estaven essent assetjats…, i que hi havia molts brasils; perquè si ets només a São Paulo a Porto Alegre do Sul, potser a casa d’uns religiosos que tenen la comunitat al centre de la ciutat, al barri més “chic”, difícilment et fas càrrec de la situació.
Vam venir previnguts. A més a més van venir diversos joves brasilers voluntaris (que van patir bastant amb nosaltres) i ens van obligar a seguir parlant portuguès i ens van passar la cultura (literatura, música, manera de parlar en aquesta regió…). Crec que va ser valuós, perquè fins i tot aquesta vivència va ajudar també a crear el mateix signe religiós missioner que tenim aquí.
Pere Casaldàliga amb els indis Xavante tot just havent arribat a l’Amazònia.
No hi havia infraestructura, salut, comunicació, educació, no hi havia pràcticament cap òrgan del govern que pugués atendre. Nosaltres vam haver de fer fins i tot, i encara ara ho fem, de vegades, l’apostolat de la suplència.
Ens va tocar viure aquesta regió que és entrada de l’Amazònia, anomenada Amazònia legal i ens va tocar viure a l’entrada de la dictadura militar. Vaig arribar aquí l’any 68. Era entrada del latifundi; va ser una mena d’assaig de latifundi amb els incentius fiscals que donava el govern: industrials del sud s’apoderaven d’una porció de terra d’aquestes regions i rebien els anomenats incentius fiscals, se’ls dispensaven molts impostos, se’ls permetia comprar maquinària a l’exterior sense gravàmens. I això significa prendre una decisió: amb el latifundi, amb la dictatura, o contra ells, a favor de les víctimes del latifundi, que eren els indígenes, els peons (treballadors del propi latifundi) i els “posseiros”, aquests pagesos sense terra que d’una manera força espontània en aquella època, sense organització, sabien que a Mato Grosso, a l’Amazònia, hi havia molta terra sense ningú i venien. Van ser uns autèntics “desvravadors”, com diem aquí, perquè ells van ser els que van patir les distàncies, manca d’infraestructura total. Quan varem fer pública aquella primera Carta Pastoral el dia de la meva ordenació precisament la titulem: “Una Església de l’Amazònia en conflicte són el latifundi i la marginació social”. No hi havia infraestructura, salut, comunicació, educació, no hi havia pràcticament cap òrgan del govern que pogués atendre. Nosaltres vam haver de fer fins i tot, i encara ara ho fem, de vegades, l’apostolat de la suplència.
I a l’Església estàvem vivint les conseqüències del Vaticà II i Medellín, que va ser pràcticament el nostre Vaticà II. Hi va haver molt Esperit Sant pel mig i gent lúcida, oberta, el clima era bo, malgrat tota la violència.
Es va viure un cert clima de profecia, inserció, superació de barreres. Fins i tot aquí al Brasil per a molts parlar de comunisme, de marxisme no espantava tant, perquè també el mateix marxisme aquí a l’Amèrica Llatina es va viure de manera molt més popular, molt menys soviètica. Mariátegui, marxista peruano, parla de l’ànima matinal, hi havia molta poesia marxista llatinoamericana i la causa indígena començava a sobresortir, a exigir reconeixement, el món negre també. Aquells subjectes emergents que hem dit a les nostres pastorals.
Pere Casaldàliga – 2007
Read more
Recent Comments