D’entrada, en cinc afirmacions podem definir la nostra espiritualitat com el seguiment de Jesús, avui, aquí.
És espiritualitat, i és la nostra. És el seguiment de Jesús: assumint la seva causa, adoptant les seves actituds, vivint segons el seu esperit. Avui, sota l’imperi neoliberal. Aquí, a la nostra Amèrica Llatina, enmig del nostre poble. Podríem tallar aquí el text i submergir-nos en aquestes paraules subratllades. Obrint amb sinceritat el cor al clamor del poble i al vent de l’esperit, no seria tan difícil descobrir quina ha de ser la nostra espiritualitat.
1. Què és, doncs, l’espiritualitat?
L’esperit d’una persona és la part profunda i dinàmica del seu propi ésser: les seves motivacions més grans i últimes, el seu ideal, la seva utopia, la seva passió, la mística amb la qual viu i lluita i contagia.
“Esperit” és el substantiu concret, i “espiritualitat” és el substantiu abstracte. En el llenguatge comú, aquests dos mots s’utilitzen indistintament: “En Fulano té molt esperit, té una espiritualitat profunda”. Quan diem que algú “no té esperit”, volem afirmar que no té passió, ideal, vida profunda. És més que una persona, és un tronc, és una màquina. Hi ha esperits diferents, això sí. I cal distingir-los i discernir-los. Segons alguns codis, quan els apòstols somiaven o actuaven fora del Regne, Jesús els advertia: “No sabeu de quin esperit sou” (Lc 9,55). Hi ha esperit dolent i esperit bo. No es parla ni s’escriu sobre “l’esperit del capitalisme”, sobre “l’esperit del mercat neoliberal”?
2. L’espiritualitat és patrimoni de tots els éssers humans.
Tota persona està animada per una espiritualitat o una altra, perquè tot ésser humà -cristià o no, religiós o no- és un ésser fonamentalment també espiritual. Tota dona, tot home és més que simple biologia. I aquesta quelcom més, o molt més, és el que els distingeix de l’animal simple. Les religions i les filosofies designen aquesta realitat misteriosa, però real, com a “esperit”. Perdre aquesta dimensió profunda és deixar de ser humà, és embrutar-se. Paul Tillich parla d’aquesta “dimensió perduda” com la gran tragèdia dels nostres temps materialistes i consumistes.
3. Tota espiritualitat és també quelcom religiós?
Si entenem la paraula “religió” com una referència explícita a Déu, hem de reconèixer que hi ha espiritualitats no religioses, persones amb molta espiritualitat, amb ideals profunds de lluita i de servei, que són ateus o agnòstics. “No dubtem en afirmar que poden existir i que existiran no només espiritualitats no cristianes, sinó fins i tot no cregudes”, escriu A.M. Besnard.
No obstant això, per a nosaltres, que creiem en Déu com una presència feliçment “inevitable” i animadora de les nostres vides, aigua i llum de tot bon pensament i de tota acció honesta, l’espiritualitat sincera, aquesta profunditat radical humana, és sempre “religiosa”. El gran mestre Orígens deia que “Déu és allò que algú posa per sobre de tot”. I l’inquiet Bisbe d’Hipona, Sant Agustí, va escriure a les seves “confessions” que “Déu és més íntim a mi que la meva pròpia intimitat”.
No obstant això, no és la religiositat el que fa la veritat o la mentida d’una vida humana, sinó l’autenticitat d’aquesta mateixa vida. “En esperit i veritat vol ser adorat el Pare”, recordava Jesús a la samaritana al costat del pou de Jacob.
4. La nostra espiritualitat és cristiana.
A la llum de la fe cristiana (hi ha una fe religiosa quítxua, fe religiosa islàmica, fe religiosa hindú), nosaltres descobrim la presència de Déu en el cosmos, en la vida humana i en la història com a amor gratuït i salvació precisament perquè Jesús, fill de Déu i fill de Maria de Natzaret, amb la seva paraula, activitat, mort i resurrecció, ens fa entrar vitalment en aquest descobriment. A partir d’aquest trobament de fe, la nostra espiritualitat només pot ser “religiosa” (com a tornada cap al Déu viu, revelat per Jesús) i fins i tot “cristiana” (com a seguiment del propi Jesús).
El Déu de Jesús és el nostre Déu. Ell és la profunditat màxima de la nostra vida.
5. La nostra espiritualitat
La nostra espiritualitat és nostra en dos sentits:
1r) Perquè és una espiritualitat personalitzada, perquè nosaltres vivim conscient i lliurement en la condició de persones adultes també en la fe, amb la totalitat del nostre ésser humà, en totes les dimensions de la nostra vida. Jo sóc la meva espiritualitat. Ningú la viu per mi;
2n) Perquè és una espiritualitat explícitament llatinoamericana; i d’una manera clara, espiritualitat de l’alliberament.
Abans de tot és necessari subratllar aquest aspecte, que oportunament la modernitat (la postmodernitat també, al seu mode) va fer sortir a la superfície i que ens allibera del gregarisme, de l’infantilisme, i, finalment, d’una possible, justificada, deserció. L’espiritualitat o és personalitzada o no és espiritualitat. O abasta totes les dimensions del meu ésser (ànima i cos, pensament i voluntat, sexe i fantasia, paraula i acció, interioritat i comunicació, contemplació i lluita, gratuïtat i compromís) o no serà meva, no em realitzaré en ella, acabarà mutilant-me.
Vaig gaudir de poder oferir als companys i companyes de caminada un esquema de referències que m’ha servit molt a la vida, després d’haver experimentat, en certes èpoques, de la formació sobretot, mètodes reduccionistes o unilaterals que ens angoixaven i que reprimeixien la realització personal i el vol de l’esperit.
Així com per corregir una formació espiritual dispersa o mutilada, per ser comptable o per ser dicotòmica i unilateral, i per ser la síntesi de la pròpia existència (aquest és el desafiament!), hem de pensar la vida així:
Tota la nostra vida és:
una problemàtica (a partir de la fe, un misteri);
un desafiament (a partir de la fe, una missió);
un espai (a partir de la fe, do, gràcia); que hem d’assumir amb certes actituds (generades per certs actes o pràxis i, que, al seu torn generen pràxis);
a través de certes mediacions (psicològiques, sociològiques, polítiques, pastorals, evangèliques…);
amb vistes a l’opció fonamental, que donarà sentit, força, alegria i victòria a la nostra vida.
Al llarg d’aquest text – i espero que, sobretot, al llarg de cadascuna de les nostres vides -, anirà apareixent millor el que estic volent dir quan parlo de “la nostra” espiritualitat cristiana. L’esperit és qui en sap d’això. Ell és qui ens ensenya a qui vulgui entrar en la seva escola gratuïta i amorosa. De la meva part em sento cada vegada amb menys coratge per donar lliçons d’espiritualitat, perquè la vida no s’ensenya. Ningú pot substituir al Mestre, que és l’Esperit de Déu, ni tan sols el deixeble, que és l’esperit de cadascun de nosaltres.
Puc indicar on vaig ensopegar, això sí, i compartir gaudis i descobriments; perquè també és cert que, en Crist, som un sol cos i que és un sol esperit el que ens anima (cf. 1 Co 12,12, s).
En el nostre llibre “Espiritualitat de l’alliberament”, expliquem llargament el que entenem per Esperit / esperit / espiritualitat, les diferents accepcions d’aquestes paraules, la complementarietat amb què es deu viure l’espiritualitat “natural” i “llatinoamericana” com l’espiritualitat “cristiana”, per part d’una persona simultàniament humana, batejada i llatinoamericana. Amb aquest fi, el nostre llibre està dividit en tres grans capítols: I. L’Esperit i l’Espiritualitat; II. L’Esperit alliberador a la nostra gran pàtria; III. En l’esperit de Jesucrist alliberador.
Als tres capítols hi afegim “les 7 característiques del poble nou”, conscients que “de dones noves i homes nous neix el poble nou”:
1ª. la lucidesa crítica;
2ª. la contemplació en el camí;
3ª. la llibertat dels pobres;
4ª. la solidaritat fraternal;
5ª. la creu i la conflictivitat;
6ª. la insurrecció evangèlica (la revolució de la Bona Nova);
7ª. l’esperança pasqual tenaç.
I presentem també les “constants de l’espiritualitat de l’alliberament”:
la profunditat personal;
el reinocentrisme;
una espiritualitat d’allò essencial i universal cristià;
la ubicació: en la realitat, en la història, en el lloc, en els pobres, en la política;
la crítica;
la praxi;
la integralitat, sense dicotomies i sense reduccionismes.
Amb altres paraules, més o menys sinònimes, també podríem caracteritzar l’espiritualitat de l’alliberament com:
cristològica, de la pràctica de Jesús, en el seu seguiment;
situada, ubicada, política, històrica; “trobant-se amb Déu dels pobres” (Leonardo Boff), trobant a Déu en les pràctiques més quotidianes, més socials, més comunitàries;
en la creu de la profecia i del conflicte, assumides pasqualment;
“entre la gratuïtat i l’exigència” (G. Gutiérrez);
sent contemplatius en l’alliberament, descodificant el Regne o l’Anti-Regne en la realitat, aquí i ara;
arrelada en les nostres cultures i en la nostra història;
heredera compromesa de la sang màrtir;
profèticament alternativa al sistema de la mort i de l’exclusió;
en una co-responsabilitat eclesial, adulta, lliure i serena;
amb esperit ecumènic i macroecumènic.
6. Avui, Aquí.
Tota l’Amèrica Llatina, que forma part del tercer món, passa per una hora de mundialització, de neoliberalisme, de postmodernitat. Aquesta hora té, sens dubte, molt de “poder de les tenebres”, però pot tenir-ne molt més si creiem en l’esperit, “caiguts del Regne”.
Hi ha, sens dubte, una crisi d’estratègies alliberadores “clàssiques”, una desconcert entre els militants, un sentiment de “sense sortida”, de depressió psicosocial. Per a molts deixebles, en aquest capvespre pel camí del segur, la sensació d’hora baixa és la mateixa dels deixebles cabizbaixos d’Emmaús: “Nosaltres esperàvem que…” (Lc 24,21). S’hi afegeix, per major desorientació, aquesta allau de fundamentalismes, exotismes i esoterismes que convulsionen el món.
La mundialització s’està imposant com a neoliberal, de sistema únic, de mercat total, mercantilitzador de la vida humana, idolàtric, d’una escatologia immediatista en un estúpid “fi de la història”, immolador de les majories sota les urpes del progrés consumista, privatitzador de la societat, sense alternativa socialitzadora possible.
La postmodernitat nega la radicalitat espiritual, el compromís, la utopia; substitueix l’ètica per l’estètica, l’utòpic pel fruitiu; ignora els pobres i deixa de banda la justícia; renuncia als “grans relats”; és narcisista: diuen fins i tot que passem de Prometeu a Narcís. Tot a la vida ha de ser light, segons l’instant i l’instint. Jo mateix ja vén alertant, al llarg del temps, cap a tres grans temptacions que ens amenaçen en aquesta hora neoliberal de “nit fosca dels pobres” i dels seus aliats i aliades: la temptació de renunciar a la memòria i a la història; la temptació de renunciar a la creu i a la militància; la temptació de renunciar a l’esperança i a la utopia.
Per part nostra, creiem que la mundialització legítima, l’altra mundialització, és voluntat de l’únic Déu, destinació de la família humana que és una sola, en una sola casa a la terra i als cels. La intercomunicació, la intersolidaritat, l’autoritat plural en la unitat humana, el concert universal de tots els pobles, respectats igualment, complementaris entre sí, totes les persones “iguals i diferents” al mateix temps, en la macro-harmonia criatural que Déu va somiar.
Creiem també en una legítima modernitat / postmodernitat que potencia l’autonomia, subjectivitat, llibertat, igualtat, somni lúcid i plaent, fricció del cosmos i de la vida, cantar diari de les aigües properes, en la interioritat, en la família, en l’amistat, en la ciutadania; la integració de la persona humana en la festa de la creació divina.
En l’Església d’aquesta hora hem entrat, fa temps, segons el teòleg Rahner, en una mena d’hivern involucionista, després de la bella primavera oberta pel Concili Vaticà II. Víctor Codina parla de “por i inseguretat a l’Església”. Moltes pors, moltes perplexitats, molts tallades, moltes irritacions. El mateix Jubileu de l’any 2000 -més del legítim per a la celebració penitencial i agraïda de la nostra fe i de la història de la nostra Església- pot convertir-se en una evasió, un festival catolicista o cristianista, quan hauria de ser el temps fort de renunciar profèticament a l’anti-Regne neoliberal i d’anunciar profèticament el Regne del Déu de la vida, de la justícia i de la pau: el perquè i per a què Déu es va fer en Jesucrist el Déu -tan- plenament -amb nosaltres-!.
També, parlant de l’Església, podem cantar, en contrapartida, una letania de realitzacions esperançadores, en l’espiritualitat, en la litúrgia, en la teologia, en la vivència bíblica; en les comunitats eclesials, en la vida religiosa i inserida, en les pastorals específiques; en la diversitat dels misteris, en el profetisme dels laics i de les laiques, amb una creixent presència conqueridora de la dona fins i tot a l’altar; en l’ecumenisme de les bases i de certs líders generosos; en el diàleg interreligiós o macroecumènic; en la presència i participació de l’Església compromesa per la lluita dels drets humans, per la ciutadania, per l’ecologia, per la terra, per la salut, per l’habitatge, per l’educació, per la comunicació.
El bisbe màrtir d’Argentina, Enrique Angelelli, pastor de “terra endins”, en el període de plena dictadura militar al seu país, proclamava una esperança inquebrantable amb aquestes paraules evangèliques: “em sento feliç de viure en l’època en què vivo. Tot això que estem vivint és sens dubte ple de vida. L’Església es fa més evangèlica, més senzilla, més missionera, compromesa amb el seu poble. Quan nosaltres, els cristians, netegem el nostre rostre brut i convertim el nostre cor de carn en cor pasqual, és l’Església qui viu; la nostra Església es rejuveneix, camina i es fa més servidora, lloant el Pare dels Cels. És aquí on la nostra Església es fa forta amb la força de l’Esperit Sant. Es fa més lliure i no s’emmarca en interessos que la facin infidel a la seva missió. Resplendeix millor com el gran sagrament de Jesucrist entre nosaltres”.
També nosaltres, com Angelelli, podem sentir-nos feliços – ell en plena dictadura militar, nosaltres en ple neoliberalisme – sempre que, com ell, ens despullis i ens comprometem, sempre que canviem el nostre cor de pedra per un “cor pasqual”.
Pere Casaldàliga, bisbe i teòleg de profunda convicció, es va destacar com un incansable lluitador pels drets humans. El seu llegat és una font inesgotable d’inspiració per a tots aquells que busquen construir un món més just i solidari.
Casaldàliga va dedicar la seva vida a defensar als més vulnerables, donant veu als marginats i denunciant les injustícies socials.
El seu esperit solidari i el seu compromís amb la justícia ressonaven en cada acció que emprendia. No tolerava el silenci davant les violacions de drets humans ni les desigualtats que assetgen tantes persones al nostre món.
Casaldàliga ens va ensenyar que no hem de conformar-nos amb una societat injusta. Ens va animar a actuar, a alçar les nostres veus i a estendre les nostres mans cap a aquells que més ho necessiten.
«Opteu per la militància social i política, també. Si la nostra fe; la nostra opció pel Regne no es tradueix en praxi social i política, llavors ens quedarem a mig camí.»
Pere Casaldàliga
El seu llegat ens inspira a ser agents de canvi, a treballar incansablement per un món més just i equitatiu. Ens recorda que cadascun de nosaltres té el poder de marcar la diferència en la vida dels altres i ens animava incansablement a participar de les comunitats i grups compromesos amb les Causes de la Vida.
Pere insistia en la necessitat de “lluitar”, de fer política en el nostre dia a dia. No va estar “simplement” al costat dels més pobres, sinó que es va posicionar i es va posar del seu costat i en contra dels opressors.
La teologia de la lliberació ha dit, i és veritat, que el nostre problema principal no és l’ateisme, és la idolatria del consumisme, del lucre… Per això dic sempre, i ho diuen altres molts, que el capitalisme no té salvació, no es pot batejar el capitalisme. Si és capitalisme, és el lucre, l’acumulació, el privilegi, la marginació i el diner per sobre de la persona humana, la negació fins i tot de les pròpies pàtries a causa de les multinacionals i transnacionals.
Pere Casaldàliga
Seguim el seu exemple, participem activament en les lluites per la lliberació, alcem la nostra veu contra la injustícia social i mostrem solidaritat amb els qui estan marginats. Com ell sempre deia: «amb la pau militant del Regne».
No deixem que el foc interior del compromís s’apagui!
El funeral com un retrobament per honorar la seva memòria i celebrar el seu llegat
Cada any, quan recordem la seva resurrecció («Si Crist va ressuscitar, nosaltres també ressuscitem, és la certesa, clara i rotunda, de la nostra fe cristiana.»), el llegat de Pere Casaldàliga brilla amb una llum encara més intensa. La seva partida va deixar un buit immens als nostres cors, però també ens inspira a seguir el seu exemple d’amor, valentia i compromís amb la Justícia.
El funeral de Pere Casaldàliga va ser un homenatge pòstum ple d’emoció i gratitud. Les seves paraules plenes de saviesa i la seva incansable lluita per la justícia social ens acompanyaran sempre. El seu llegat perdurarà en cada vida que va tocar i en cada causa que va defensar.
En aquests dies en què revivim la seva comiat, recordem les ensenyances de Pere Casaldàliga: el valor d’alçar la veu pels que no poden fer-ho, la importància de defensar els drets humans sense importar les adversitats i la necessitat imperant de construir un món més just i solidari.
La seva partida ens recorda que la nostra existència té un propòsit més gran: deixar empremta en aquest món, ser agents del canvi i marcar la diferència. Seguim el seu exemple valent i sincer per convertir-nos en millors éssers humans.
Pere Casaldàliga viurà eternament en els nostres cors com una flama ardenta que il·lumina el camí cap a un futur més equitatiu. En el seu honor, continuem treballant per un món on tots puguin viure amb dignitat i esperança.
Que el record de la seva Pasqua sigui un comiat emocionant però també una celebració de l’impacte positiu que va tenir a les nostres vides. Honrem la seva memòria portant endavant els seus ideals amb passió i inspiració.
Endavant! Seguim caminant junts cap a un món millor, recordant sempre el llegat de Pere Casaldàliga, un home que ens va ensenyar que cadascun de nosaltres té el poder de canviar el món.
Una visita virtual a la seva tomba: una invitació al compromís
A la vora del Riu Araguaia, al “cementiri dels karajá”, sota un arbre de pequi, es troba la tomba senzilla de Pere Casaldàliga, un túmul de terra amb una creu de fusta i una petita làpida amb el poema, en portuguès, que ell mateix va escriure com a epitafi: Per descansar jo vull això: aquesta creu de fusta pluja i sol aquests set palmells [de terra] i la Resurrecció.
A aquest lloc Pere havia fet molts enterros de camperols i peons desposseïts de tot, prostitutes, indis i suïcides, i també de cossos de persones sense identificar. Hi ha entre els arbres sepultures sense nom, acompanyant la seva. Uns metres més enllà, el riu enorme avança silenciós, entre Sao Félix i l’illa do Bananal.
En un altre poema, deia Casaldàliga:
Que m’enterrin en el riu a prop d’una garça blanca. Allò altre ja serà meu I aquella corrent lliure que jo, passant, demanava, serà pàtria recuperada. <…>
A aquest riu-vida de Casaldàliga i a aquesta tomba bressol de la resurrecció, us convidem a visitar avui, en l’aniversari de la seva Pasqua:
El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més d’una setmana de viatge en camió. El seu objectiu era fundar una missió claretiana a l’Amazònia, però va resultar ser la “missió” de les seves vides. Casaldàliga mai més va tornar a Catalunya i aquella va esdevenir la seva terra. Aquest és el seu testimoni.
Fragment del llibre “Yo creo en la justicia y la esperanza”, del 1975, que podeu trobar de franc al nostre web, fent click AQUI
El dia 26 de gener de 1968, en Manuel i jo canviavem els 11 graus sota zero de Madrid pels 38 graus sobre zero de l’aeroport del Galeão, a Rio de Janeiro. Era un salt al buit de l’altre món. Jo havia aconseguit, per fi, el que havia somiat i demanat i buscat, insistentment, durant tots els dies de la meva vida de vocació: «les Missions», un clima heroic per viure heroicament —em deia jo aleshores, ingenu i tossut i , potser, fidel.
Va ser al juliol de 1968. Arribavem a un món sense retorn
La Missió tenia 150.000 quilòmetres quadrats, de rius i sertões i floresta, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’Amazònia anomenada «legal», entre els rius Araguaia i Xingu, inclosa també l’Illa do Bananal que és la major illa fluvial del món. Sense cap altra «base» eclesiàstica que casa nostra, de 4 per 8, a la vora de l’Araguaia, meravellós i tèrbol. Sense saber nosaltres per on començar, sense saber ni tan sols qui habitava la regió, on les distàncies de tota espècie justificaven totes les indecisions.
L’única carretera que existia s’estava obrint encara, vermella i polsegosa, al bell mig de la selva que acabàvem de travessar, i la «onça», materialment concreta, tenia ple dret de tallar-nos el camí, davant del camió. No hi havia cap metge. No hi havia correu, ni llum elèctrica, ni telèfon ni telègraf. Hi havia 3 jeeps vells a tot São Félix i eren els únics cotxes del lloc. La professora més qualificada era una generosa negra, amb tot just any i mig de curs elemental, moltes vegades embriagada, que ja n’hi havia donat classes, protegida dels jaguars i dels indis per homes armats apostats a la porta de l’escola de palla.
Una de les primeres imatges de l’arribada de Pere Casaldàliga i Manuel Luzón a l’Araguaia, a l’agost de 1968
Vam poder comprovar de prop la presència, múltiple, aclaparadora, de la malaltia i de la mort, a la regió. Verminosi, deshidratació, malària, hepatitis, tètanus umbilical, tota mena de molèsties de la pell… Subnutrició, malaltia crònica.
El dia 15 d’agost començava el meu Diari:
«Potser», escrivia, «perquè aquí necessitaré més que mai el diàleg interior enmig detants silencis»… «Hem arribat a la Missió el dia 30 de juliol i ja he pensat, sentit, temut i esperat i gaudit moltes coses. Dels homes, de la natura, de Déu…»
Els primers mesos en Manuel i jo vam fer d’enfermers, obrint-nos pas a cegues a les llistes de «contraindicacions». I vam poder comprovar de prop la presència, múltiple, aclaparadora, de la malaltia i de la mort, a la regió. Verminosi, deshidratació, malària, hepatitis, tètanus umbilical, tota mena de molèsties de la pell… Subnutrició, malaltia crònica. La primera setmana de la nostra estada a São Félix van morir quatre nens i van passar per casa acapsetes de cartró, com sabates, camí d’aquell cementiri sobre el riu on posteriorment hauríem d’enterrar tants nens —cada família compta amb tres, quatre, fills difunts— i tants grans —morts o matats—, sovint sense taud i fins i tot sense nom.
«Escolten» —escrivia també al Diari—, «de vegades somriuen, callen gairebé sempre. A quina distància estan les meves paraules de la seva ànima senzilla, elemental, endurida pel patiment i l’abandonament?»
…gent de càrrega, que va i bé portada per l’onatge de la pobresa, de la solitud, del crim, propi o aliè… (del col·lectiu crim de la injustícia social!)… Gent senzilla, gent que porta la creu… Aquests són —malgrat tot el que es pugui dir en contra— els pobres de l’Evangeli.»
Pere Casaldàliga i Manuel Luzón, amb els indis Xavante tot just havent arribat a l’Amazònia, l’agost de 1968
S’imposava una revisió total de criteris i de programes. Per on començar? Què demanava el poble? Què podíem fer nosaltres?Què era ser Església allà? Teníem una església de fang i d’uralita, a mercè dels tornados. I molta superstició. I el vell costum de les «desobrigues» o visites de compliment pasqual que els Pares feien als descampats del Nord i Centre Oest, d’on venien els habitants de la regió. Nosaltres mateixos hauríem de prosseguir amb aquestes desobrigues durant el primer any i mig de Missió; per conèixer el terreny i el poble que ens havia tocat en herència sacerdotal. Tot i no creient en l’eficàcia apostòlica d’aquests «compliments» en què s’acumulaven centenars d’animals i persones, casaments al vol, batejos, confessions, borratxeres, baralles, trets…
Néixer, morir, matar, aquests sí, eren els drets bàsics, els verbs conjugats amb una sorprenent naturalitat.
Va ser en aquestes «desobrigues» on vam començar a sentir el problema de la terra. Ningú tenia terra pròpia. Ningú tenia un futur assegurat. Tothom era «retirant», emigrant d’altres àrees del país ja castigades pel latifundi. Tots venien del Nord-est, del Nord, amb els seus 8 o 10 fills, buscant les terres «gerais» sense amo, i tots havien atravessat un dia l’Araguaia com qui passa el Mar Roig a la recerca de la Terra Promesa.
L’estat del Mato Grosso era, encara és, una terra sense llei. Algú el va classificar com «l’estat curral» del país. No hi havia cap infraestructura administrativa, cap organització laboral, cap fiscalització. El dret era del més fort o del més salvatge. Els diners i el 38 s’imposaven. Néixer, morir, matar, aquests sí, eren els drets bàsics, els verbs conjugats amb una sorprenent naturalitat.
La seu de l’alcaldia de São Félix és, encara avui, a 700 quilòmetres d’aquí, a Barra de Garças. De vegades sembla que no existim…
Predominava l’analfabetisme. I l’educació dels fills, com una sortida a un somiat futur diferent al trist destí dels pares, interessava més al poble que el dret mateix de tenir terra i menjar. Des del primer moment de la nostra arribada, ens van ploure les demandes: anàvem a fer classe, construiríem un col·legi, organitzaríem un internat, podíem fins i tot quedar-nos amb els fills aliens, adoptar-los i educar-los… No es concebia la presència d’uns capellans o d’unes germanes que no abordessin aquest problema.
Casaldàliga va anar a Roma i de Roma va tornar. Allí va ser rebut pel Cardenal Ratzinger i el Cardenal Gantin que li van fer diverses preguntes, “un examen de revàlida eclesiàstica”, com deia Casaldàliga fent broma.
Després la trobada amb el papa, una visita a la ciutat dels màrtirs, el retrobament amb amics i familiars, Assís… De tot això parla Casaldàliga en una carta de la qual reproduïm amplis fragments. És una carta que en Pere dirigeix tots els seus amics i en la que s’aprecia la fermesa, la poesia i l’humor d’un home que va caminar pel món amb Llibertat.
Jo no havia complert cap vegada amb la visita ad limina que els bisbes hem de fer, anant a Roma, cada cinc anys. Ja fa 17 anys que sóc bisbe. I vaig rebre de la Congregació dels Bisbes del Brasil dues cartes agres que em demanven que fes aquesta visita i em retreien -nou anys després- suposats comptes pendents de la Visita Apostòlica que havíem rebut, a la Prelatura, com a conseqüència de les acusacions d’un bisbe ultraconservador.
Vaig decidir apel·lar al papa -de bisbe de São Félix al bisbe de Roma- i li vaig escriure, el 22 de febrer de 1986, una llarga carta de desfocs eclesials. “Si vostè ho creu oportú -li deia en ella- em pot indicar una data apropiada perquè el visiti personalment”.
Aquesta data va ser ara, al mes de juny. Al meu ara tan intermitent diari hi vaig escriure:
Vaig a Roma de «pregrinatge». Videre Petrum, videre Martyres, videre Franciscum. Roma i Assís. La pedra, la sang i el colom. Des d’Amèrica Llatina, amb l’espiga de blat de moro, fecundada per tanta sang màrtir i estretament fraterna en la voluntat d’Alliberament.
El dia 16, amb un anorac que em van deixar, vaig ser rebut, a l’avantsala , per monsenyor Re, secretari de la Congregació dels bisbes i que havia estat a la nunciatura de Panamà. “Cum Petro et sub Petro”, m’aconsellava, persistent. I “un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme”, afegia jo, perquè la confusió fos més gran. Em va recordar també que dissabte, a l’entrevista conjunta amb els cardenals Gantin i Ratzinger, jo hauria d’anar vestit amb hàbit adequat. (Que seria sotana i faixa claretianes, cedides molt gentilment pel veterà pare Garde, negre collaret indígena i la tau franciscana).
Pere Casaldàliga va visitar el Vaticà al juny de 1988
El cardenal Gantin, prefecte de la Congregació, m’anticipava: “Serà una trobada de plena sinceritat, amb plena llibertat, en plena fraternitat“. Vaig sentir després, -feia broma jo, després d’aquest pròleg- que seria sotmès a un examen de revàlida eclesiàstica: de disciplina, per part de la Congregació dels bisbes; de teologia, per part de la Congregació de la Doctrina de la fe.
Va ser dissabte, dia 18. Durant una hora i mitja. També a la Congregació dels Bisbes. Amb el cardenal Gantin, el seu secretari Re i un sotssecretari; amb el cardenal Ratzinger i el seu secretari monsenyor Bovone, i monsenyor Amèric, portuguès, de la Secretaria d’Estat: els monsenyors ho anotaven tot i portaven fotocòpies de textos meus. Expectativa, serietat i tacte. Sense agressions. Personalment, crec que vaig parlar amb llibertat. Ratzinger somreia, sovint. Jo vaig posar èmfasi en declarar que, gràcies a Déu, no tinc problemes de fe tot i que tingui les meves discrepàncies en teologia; com tampoc tinc problemes de comunió tot i que discrepi en aspectes relatius a la disciplina.
El cardenal Gantin va començar llegint una pàgina que em recordava la solemnitat del moment, com de tota visita ad limina. Reconeixia els nostres patiments i la nostra dedicació al poble. (De vegades em sentia com un interpel·lat col·lectiu, potser pel plurifacètic “voi” italià). “Però tenim seriosos advertiments, que li farem el cardenal Ratzinger i jo”, afegia. Va citar, angoixat, el cas Lefébvre que estava, aleshores, en la seva tensió màxima.
Primera pregunta de Ratzinger
-¿Accepteu els documents de la Santa Seu sobre la Teologia de l’Alliberament?
La meva resposta: Tots dos, complexivament, i juntament amb la carta que el papa ens va dirigir als bisbes de Brasil, en què afirma que la Teologia de l’Alliberament “no només és oportuna sinó útil i necessària”…, complexivament els tres textos i en substància, els accepto. Discrepo en alguns aspectes de Teologia i de Sociologia, en algunes afirmacions que el primer document fa respecte als nostres teòlegs. Són instruccions, a més. El mateix papa exigeix que a la primera, tan negativa, se li afegissin els 5 títols introductoris, vaig recordar jo. Més encara, el papa va declinar la paternitat sobre aquesta instrucció, dient: “del cardenal Ratzinger“. Bromes que es fan, va replicar el cardenal.
Segona pregunta
-Vostè ha escrit que cal entendre l’Opció pels Pobres “classistament”. Nosaltres preferim parlar d’amor preferencial pels Pobres. “Classistament” és una paraula carregada de sentit que no es pot eludir.
La meva resposta:
Efectivament, la paraula està carregada de sentit i de sentit vàlid, al meu parer. Si no es vol parlar de lluita de classes, es parli de “conflicte de classes”, com ho fan les instruccions. Però el conflicte hi és. Nosaltres, a Amèrica Llatina, volem evitar que es pensi en els pobres com a espontàniament pobres, aïllats, fora d’una estructura que els explota i marginalitza; per això parlem dels “empobrits”. El mateix papa ha dit diverses vegades, a Amèrica Llatina precisament, que “els rics són cada vegada més rics a costa d’uns pobres cada vegada més pobres”. Aquest “a costa de” és estructural i, si em permet una paraula escandalosa, dialèctic.
Tercera pregunta
-Vostès parlen de pecat social. I el pecat personal?
La meva resposta: Tinc la pràctica de recordar sempre simultàniament les dues vessants del pecat. A la Romeria dels Màrtirs, a Ribeirão Bonito, cremem a la foguera penitencial tant els pecats personals com els socials, enumerats explícitament els uns i els altres. El Nou Testament denuncia “el pecat del món”. Alguna cosa hi hauria d’estructura social en aquest pecat: la sinagoga, l’imperi, l’esclavitud… Pequen les persones, és evident, però dins d’unes estructures que fan pecaminoses i que en certa mesura fan aquestes persones. Som estructurants i estructurats.
Quarta pregunta
-Vostès celebren l’Eucaristia com un ritu social.
La meva resposta: Dubto molt que se’m pugui acusar de reduccionisme. Jo precisament tinc el costum d’explicitar que la Missa és “la Pasqua de Jesús, la nostra Pasqua, la Pasqua del món”, Mort i Vida, Passió i Resurrecció. En presentar l’Hòstia a l’assemblea eucarística acostumo a dir: “Aquest és l’Anyell de Déu que treu el pecat, l’esclavitud i la mort del món”. Parlem de la passió, mort i resurrecció de cadascun de nosaltres, i del Poble; és clar que sí. Per això també és l’Eucaristia. Perquè tinguéssim vida Crist va donar la seva. Tradicionalment l’Església ens fa repetir, a l’ofertori: “fruit de la terra i del treball humà”. Alguna cosa hi haurà de social en aquesta terra, en aquesta feina… Els recordo als cardenals la Missa de la Terra sense mals i la Missa dels Quilombos que el Vaticà ens va prohibir i les defenso. Al cardenal Gantín, africà, li cito amb especial èmfasi la Missa dels Quilombos, oració per la Causa Negra. Reclamo que costi tant a l’Església inculturar-se i reivindico el dret de les altres cultures, del nostre Tercer Món.
Cinquena pregunta
-Vostès fàcilment anomenen màrtirs Monsenyor Romero, Camilo Torres,… És bo recordar certs personatges que es van dedicar a un Poble, però anomenar-los màrtirs!
La meva resposta: Nosaltres sabem distingir entre els màrtirs “canònics”, oficialment reconeguts per l’Església, i aquests molts altres màrtirs, que anomenem màrtirs del Regne; que van donar la vida per la justícia, per l’alliberament; cristians, molts i que van morir també explícitament per causa de l’Evangeli. Sí, jo vaig escriure un poema a “San Romero de América”. Així el considero, sant màrtir, nostre.
Sisena pregunta
-Vostè ha parlat de “revolucionar” l’Església.
La meva resposta: La frase completa va sorgir arran de la “Inserrucció Evangèlica” de Nicaragua. Cal revolucionar-se constantment, en la pròpia vida personal, per la metanoia o conversió; cal revolucionar constantment la Societat, sigui quin sigui el sistema o el règim, i cal revolucionar també constantment la mateixa Església, perquè sigui sempre més evangèlica. Jo parlava per a sectors menys “eclesiàstics”. Podria haver dit que l’Església és “semper renovanda”. I parlem del pluralisme, de la nostra Teologia, de les Conferències Epicopals, del nomenament de bisbes.
– Vostè s’ha referit al Pretori i al Sanedrí, em diu Ratzinger, sorneguer. Jo faig que sí, amb el mateix to.
Monsenyor Bovone em llegeix el telegrama que 10 bisbes brasilers vam enviar a Roma, per ocasió de la primera censura pública contra Leonardo Boff. Seient també. Ell afegeix:
-Vostè ha escrit que el segon document sobre Teologia de l’Alliberament corregeix el primer.
Responc que sí i que és veritat. El corregeix perquè el completa. Si el primer hagués estat bo no hauria calgut el segon.
El cardenal Ratzinger ha apuntat, en cert moment, que totes les paraules es poden explicar, com suggerint que és fàcil donar posteriorment interpretacions correctes a anteriors incorreccions. El cardenal Gantin toca, seriós, el problema de les meves visites a Nicaragua. “Això és ja un ‘fatto’!” subratlla, un ‘fatto’.
“Deixar la pròpia diòcesi per anar a un altre país, interferir en un altre episcopat…!”
Jo intento explicar-me. Però al llarg d’aquestes trobades romanes vaig veure que Nicaragua és el que menys es pot “explicar” allà. Cuent per què vaig anar a Nicaragua, durant el dejuni contra l’agressió i amb el suport de 23 companys bisbes; cito la meva amistat anterior amb els nicaragüencs, les meves cartes als bisbes del país, les meves anades a altres països centreamericans i la bona acollida de germans bisbes d’aquests països. Parlo de la solidaritat, del que significa Nicaragua per a tota Amèrica Llatina. Recordo que hi ha cristians, catòlics més concretament, a banda i banda i que l’Església com a jerarquia té l’obligació d’atendre l’altra banda també. Cito l’escàndol que aquell altre costat pateix. No ens “convencem”.
-Vostè ha dit que la visita ad limina era inútil, m’aborda Gantin.
Vaig dir que era “gairebé” inútil, feia broma. I repeteixo la queixa de tantíssims al món sencer, sobre el particular. Reconec que hi va haver una manera nova, a l’última visita de l’episcopat brasiler, amb l’anada a Roma dels 21 bisbes en els tres dies que ells i els dicasteris van discutir obertament davant del papa. Recordo que el mateix papa, a la carta que va dirigir a la CNBB, reconeixia aquesta manera nova de visita com a més col·legial i que serviria de model per a altres episcopats.
-Vostè està sent utilitzat; en la paraula, en l’acció, en els escrits.
Tots som utilitzats, responc; vostès també, també el papa. A més, hem de veure qui i com ens fan servir. Parlo de la comunicació, de l’opinió pública –també dins de l’Església–, de la col·legialitat i la coresponsabilitat. Penso que cultivem un secretisme excessiu…
Des del principi de l’entrevista m’havien insinuat un text possible, unes proposicions que jo signaria. Ara, quan em van formular més concretament la proposta, els vaig respondre queno signaria res sense prou temps per pensar-ho i consultar-ho. Que jo no demanaria a ningú un tipus de signatura així.
Van reaccionar:
– Això no és un tribunal, no. Vostè tindrà temps per pensar-ho.
Recordo al cardenal Gantin que a la seva carta em prometia una trobada amb el papa. Ell m’ho confirma. Aquella mateixa tarda es trobarien; per explicar al pontífex la nostra entrevista, vaig entendre.
Ens aixequem. Vaig demanar que reséssim junts. Perquè fóssim sempre fidels al Regne, per ajudar l’Església a ser sempre més evangèlica.
“Per revolucionar-la, no?”, em diu Ratzinger, somrient.
“Doncs, sí, per revolucionar-la evangèlicament”, afegeixo.
Els refereixo la recent amenaça de mort que la UDR m’acabava de fer arribar i els asseguro que si caic serà pel Regne i per l’Església també… Resem el Pare Nostre, en llatí, i una invocació a Maria, mare de l’Església.
Un dels monsenyors em surt a trobar, ja a l’escala, per demanar-me que no transmeti res de la nostra conversa als periodistes. Li responc que només els parlaré després de la meva audiència amb el papa; i que si no expliquem als periodistes la veritat, els obliguem a inventar-se, potser mentides. Insisteixo en el dret i el deure de la comunicació. Vaig saber després que Ràdio Vaticana havia rebut ordres superiors de no comunicar res del meu pas per Roma.
Abans de l’audiència, a la sala d’espera hi havia un calendari d’ACNUR, dedicat als refugiats. Recordo amb especial afecte els refugiats guatemalencs. La llegenda del calendari deia així: “És molt fàcil ser un refugiat; la teva raça i les teves opinions diferents poden ser suficients”.
A la sala d’espera, després de l’entrevista, hi havia tres bells dibuixos a tinta, amb gall d’indis i lleons devorant un xai i serps enroscades en una columna; un quadre de la Verge de Guadalupe i un Crucifix. Fellini hi hauria fet una festa maliciosa.
Pere Casaldàliga
Bisbe de São Félix do Araguaia, MT
Juliol de 1988
El món està experimentant actualment els efectes devastadors de la pandèmia causada per la COVID19. Tenim un sistema sanitari col·lapsat per poder atendre persones amb coronavirus o a aquelles que necessiten tractament per a les seqüeles que els provoca. Una guerra devastadora, duta a terme per Rússia contra Ucraïna i els seus aliats. Retallades en sanitat, educació i cultura; privatització de l’educació i homogeneïtzació de l’ensenyament; creixement de les taxes de fracàs i d’abandonament escolar. Augment d’agrotòxics en la nostra alimentació, amb el vist i plau dels “representants del poble”; extermini deliberat de negres pobres i de dones.
L’escenari caòtic, d’incerteses i desmantellament de conquestes populars, fruit de les accions deliberades del neoliberalisme globalitzat, materialitzat en un conjunt de crisis (crisi política, ambiental, econòmica, sanitària, educativa…), augmenta la vulnerabilitat i les incerteses, especialment de les classes populars.
Davant les incerteses, la societat busca alternatives per mitigar els seus dilemes. L’educació encara es veu com una de les estratègies per afrontar les crisis humanitàries, especialment les desigualtats i les injustícies socials.
“Ensenyar requereix entendre que l’educació és una forma d’intervenció en el món”
Paulo Freire
En aquesta perspectiva, ens inspirem en el pensament del fi lòsof Theodor Adorno, en defensar, l’any 1969, l’educació per a l’emancipació com a única manera d’evitar la repetició de la barbàrie que va portar a Auschwitz a Alemanya, en temps de Hitler. “Qualsevol debat sobre objectius educatius no té sentit ni importància davant d’aquest objectiu: que Auschwitz no es repeteixi” (ADORNO, 1995, pàg. 119)
En una perspectiva semblant, Paulo Freire, educador brasiler, proposa l’educació com una possibilitat emancipadora. Concep l’educació com un acte eminentment polític, que cal entendre com la pràctica de llibertat; Freire va idealitzar un projecte educatiu basat en la realitat concreta de la classe obrera, amb la fi nalitat de promoure, des d’una lectura crítica del móni de la paraula, la formació de la consciència fi ns que els treballadors i les treballadores esdevinguin subjectes de les seves accions i la seva història. Pel que fa al paper de l’educació, deia Freire (1996, pàg. 61), “ensenyar requereix entendre que l’educació és una forma d’intervenció en el món”.
Partint dels mateixos supòsits que l’autor, Pere Casaldàliga, quan va arribar a la regió d’Araguaia, al nord-est de Mato Grosso, l’any 1968, on predominava l’analfabetisme, l’absència de polítiques públiques de salut, educació o treball i una intensa concentració de terres, les conseqüències del qual van ser/són l’explotació de la classe obrera i els freqüents confl ictes per la Reforma Agrària, va veure en l’educació un instrument de lluita i una possibilitat d’alliberar la població pobre i exclosa dels programes socials. Per això, l’educació, en aquella època, es pensava des de la perspectiva d’una educació que “està guiada pel diàleg de la Pedagogia Crítica, amb objectius polítics d’emancipació, de lluita per la justícia i la igualtat social”. (CALDART, 2004, pàg. 18).
Petjades educatives a Araguaia. L’educació com a instrument de lluita i transformació social
Una lectura atenta de les petjades que ens han deixat les lluites en defensa dels camperols, dels indígenes, de la sanitat o de l’educació que van tenir lloc a la comarca de l’Araguaia, a l’Amanzònia brasilera, ens pot aportar elements importants per a la reinvenció de les lluites actuals.
Amb l’arribada de Pere Casaldàliga, la regió va veure néixer una nova manera de ser Església i de fer Educació. L’Església, sota la direcció de Casaldàliga, a més de les qüestions essencialment religioses, també va assumir qüestions socials amb el ferm propòsit de construir mecanismes d’emancipació dels pobres i vulnerables: indígenes, camperols i treballadors de la regió.
La Glocalització de l’Educació a la Regió de l’Araguaia a través de la Finestra de Casaldàliga
Durant la seva etapa com a bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, Casaldàliga sempre va donar suport als grans projectes educatius de la regió i va estar present a totes les Mostres Regionals d’Educació de l’Araguaia. Amb motiu de la 5a Mostra, va fer una declaració molt lúcida i impactant que va posar de manifest la seva concepció i les confi guracions de l’educació forjades a l’Araguaia. Va abordar l’educació des de la perspectiva de la Glocalització, terme que va utilitzar molt i que es refereix a l’acció local amb pensament global.
Segons Casaldàliga, la naturalesa, la rellevància i els efectes de significat, produïts dins i des de l’educació a l’Araguaia, són suficients per atribuir-li un caràcter de “glocalització”.
Va continuar dient:
«Modestament, però també amb satisfacció històrica, podem recordar que a la nostra contrada, en aquest racó de món entre l’Araguaia i el Xingú, des del Pará fi ns al “travessão”, gràcies a determinats governs populars i amb l’ajuda de la Prelatura, la glocalització i l’educació per a la glocalització ha estat una constant: En l’aplicació del mètode de Paulo Freire, en plena dictadura militar (que ens va costar la coneguda repressió); al famós «Gimnàs Estatal de l’Araguaia GEA»; en l’activitat constant de recerca, d’arxiu, de publicacions… En les iniciatives culturals de l’«Araguaia Pão e Circo», en el teatre de grups juvenils, en les activitats dels grups de “comadres”, en l’estimulació de la capoeira i altres manifestacions de la cultura popular; en l’opció pastoral de la mateixa Prelatura, com a ministeri alliberador i en xarxa de comunitats. En l’activitat indigenista, en les activitats de l’«Associació d’Educació i Assistència Social Nossa Senhora da Assunção, ANSA»; en les experiències d’èxit en la formació del professorat, en cursos ad hoc, com Inajá, Arara Azul, GerAção, Proforma, Parceladas i aquesta Mostra Regional d’Educació de l’Araguaia… En l’obertura constant cap a les lluites del Brasil i d’Amèrica Llatina en general, especialment les de l’estimada Centreamèrica; en l’experiència de la solidaritat, de la intersectorialitat, millor dir. São Félix do Araguaia és un referent de Glocalització humil, però real: Som entre l’Araguaia i el Xingu, som a Amèrica Llatina, som al món! (CASALDÀLIGA, 2004, conferència a la 5a Mostra Regional d’Educació de l’Araguaia).
Solidaritat que ve, solidaritat que va
Segons Casaldàliga, (op. cit), l’educació a l’Araguaia, “un autèntic referent de la Glocalització”, és present a Amèrica Llatina i al món. Una lectura crítica de les petjades que ens deixa l’educació duta a terme a la Prelatura de São Félix do Araguaia entre 1970 i 1990, confirma el potencial i les possibilitats que es van desenvolupar a partir dels diversos projectes educatius alliberadors que afavoriren la visibilitat social de la classe treballadora, que van posar damunt la taula temes com el dret a la terra, a la salut, al medi ambient, a la diversitat i als Drets Humans, tal com defensen Adorno, Paulo Freire i Pere Casaldàliga. Experiències com aquestes desenvolupades a l’Araguaia ens poden donar les claus per l’esperança, perquè, segons el poeta Thiago de Mello:
És moment sobretot
de deixar de ser només
la solitària avantguarda
de nosaltres mateixos.
Es tracta d’anar a l’encontre.
(Dura al pit, crema la clara
veritat dels nostres errors.)
Es tracta d’obrir camí.
Els que vindran, seran poble,
i saber seran, lluitant.
Recent Comments