Aquests són els desafiaments per en Damià i el seu poble

Al 1966, avions de la Força Aèria Brasilera van deportar als 264 Xavante que vivien a la Terra Indígena Marãiwatsédé, aquí, a la regió de l’Araguaia, a uns 1.200Km a nord-oest de Brasília.

Un terratinent havia “comprat” la seva terra i en ella hi instal·laria el major latifundi d’Amèrica Llatina: la meitat de tot Catalunya.

Transportats a més de 400 km. de la que va ser casa seva durant segles, els indígenes van ser rebuts per una epidèmia de xarampió que, sense defenses, va matar més de 100 persones.

La política d’incentius fiscals perquè les grans empreses anessin a “ocupar” l’Amazònia es va fer a costa de l’expulsió de milers d’indígenes de les seves terres ancestrals. Font: Arxiu FUNAI

«Lluny de la seva llar i amb la seva estructura social afeblida es va produir la fragmentació del grup per diverses Terres Indígenes Xavante. Els romanents de Marãiwatséde “sempre han reclamat el retorn a la seva regió, realitzant viatges anuals […] per a visitar els vells llogarets i cementiris, i també per recol·lectar llavors i fruites natives”, que no trovaben a les altres Terres Indígenes on els van dur», explica el nostre company indigenista, que ha viscut amb ells, Marcos Ramires.

La lluita dels Xavante deportats per a poder tornar al seu territori va continuar durant dècades, fins que al 2012, després de més de 50 anys lluitant contra els interessos de polítics i empresaris, van aconseguir recuperar les seves terres ancestrals.

L’origen del conflicte a l’Araguaia

Explica Antonio Canuto en el seu recent llibre, que «fa poc més de 20 anys, quan va començar a circular la notícia que els Xavante tornarien a les seves terres, a la “hisenda” Suiá-Missú, molts a la regió arrufaven el nas i deien que això era parlar per parlar, que mai havien vist un indígena Xavante per allí».

La realitat, però, és que hi ha registres orals dels Xavante a l’Araguaia des dels anys 50, quan es van produir diversos contactes entre els indígenes i alguns no-índis que anaven arribant a poc a poc a la regió.

Els no-indígenes van començar a arribar a l’Araguaia als anys 50 i, poc a poc, es van produir els primers contactes, alguns violents, amb els pobles indígenes. Font: Arxiu FUNAI

De fet, aquesta regió de l’Araguaia va començar a ser ocupada per no-indígenes a principis del segle XX, en una migració espontània de famílies que venien del nord-oest del Brasil a la recerca d’un tros de terra per a viure.

Com a resultat d’aquest moviment de migrants, va néixer el poble de São Félix do Araguaia , així com molts altres, tots ells a la vora del gran Riu Araguaia. D’allí, algunes famílies s’aventuraven terra endins, és a dir, a l’interior de la regió -lluny del riu-, fins llavors ocupada només pels Xavante”, ens explica Marcos Ramires.

No obstant això, abans de 1960, les trobades amb els Xavante van ser ocasionals, enmig de la immensitat de la selva-savana que hi havia a la regió. Sí que hi ha, però, diversos regitres orals d’encontres, tant pacífics com violents.

Ara bé, com explica l’històric Agent Pastoral, Canuto, «La mort d’un camperol o d’un missioner sempre ha estat amplificada per a subratllar el caràcter salvatge i violent dels indígenes. El que van fer als indígenes, s’invisibilitza».

El detonant: el latifundi més gran d’Amèrica Latina

La Llei 4.216 de 1963, que va estendre a l’Amazònia els beneficis fiscals previstos per al Nord-oest, va inaugurar una agressiva política d’incentius governamentals per a les empreses que tinguessin interès a emprendre en aquella regió.

La idea del govern militar era clara: «emmarcat en un discurs nacionalista, els militars predicaven la unificació del país. A més, era necessari protegir la selva contra la “internacionalització”. Així, per exemple, al 1966, el president brasiler Castelo Branco parlava de “integrar per a no lliurar”», explica la BBC.

En alguns casos, aquests incentius van arribar al 100% del valor dels projectes proposats per les empreses. La política va ser, lògicament, un gran èxit…de concentració de terres i de dispendi de diners públics als amics dels militars.

A l’Araguaia, a l’ampar d’aquest “incentiu fiscal” es van instal·lar -entre altres- les grans “hisendes” CODEARA -protagonista de conflictes molt violents al nord de la regió-, amb 600.000 hectàrees i la Suiá-Missú, que va arribar a tenir una superfície de 1,5 milions d’hectàrees, l’equivalent a la província de Toledo sencera.

Al mateix temps, molts grups industrials i financers, tant nacionals com estrangers, van començar a instal·lar latifundis en altres regions de l’Amazònia brasilera: «al nord-est de l’estat del Mato Grosso, nord de Goiás i sud del Pará: Anderson Clayton, Goodyear, Nestlé, Mitsubishi, Liquifarm, Bordon, Swift Armour, Camargo Correa, Bradesco, Mappin, Eletrobrás, etc. A més de grans terratinents del sud del Brasil que van sumar el seu esperit emprenedor a la generositat de les arques de l’Estat», expliquen Fernando Henrique Cardoso i Geraldo Müller, al 2008.

L’empresa Suiá-Missú es va instal·lar en la Terra Indígena de Marãiwatsédé, a 1.200 Km. al nord de Brasília, a l’Amazònia Legal. En plena àrea dels Xavante. Font: Agência Pública

En el context d’aquesta (mal)anomenada “política d’ocupació” de l’Amazònia, l’empresari de São Paulo Ariosto da Riva va comprar a l’Estat de Mato Grosso la zona on vivien els Xavante.

Més tard, es va unir a la (encara avui molt influent) família Ometto i van fundar l’Agropecuária Suiá-Missu S/A, dedicada a la cria extensiva de bestiar.

El latifundi va ser creat al bell mig del territori de Marãiwatsédé i a més per convertir la selva existent en pastura van comptar amb l’ús de mà d’obra indígena, a canvi d’engrunes.

L’empresa comptava inicialment amb més d’1,5 milions d’hectàrees i va arribar a ser considerada per alguns com el latifundi més gran d’Amèrica Llatina.

Però, com expliquen Armando Wilson Tafner Júnior i Fábio Carlos da Silva, «a mesura que el ramat creixia, augmentava també la necessitat de noves pastures, la qual cosa provocava un augment de la superfície desforestada i, amb ella, l’esclat de conflictes. Ariosto da Riva, que inicialment es va associar amb els Ometto, aviat es va retirar de l’empresa i va vendre la seva part de les terres al Grup Ometto a causa dels conflictes amb els indis.

Aquests conflictes van acabar per incomodar també al Grup Ometto. Ariosto va buscar noves terres desocupades, més al nord en Mato Grosso, on avui està el municipi d’Alta Floresta.

El Grup Ometto va fer el mateix, va vendre les seves terres a l’empresa Liquifarm del Brasil S/A», filial de la italiana Agip Petroli, al 1970. La italiana, òbviament, tenia interés en els beneficis fiscals que concedia el govern brasiler de l’època, més que no pas en tenir terres a l’Amazònia.

En Pere Casaldàliga ens dona detalls del conflicte i ens explica la situació en que es trobaven dels Xavante a la seva històrica Carta Pastoral de 1971. Per primera vegada, el conflicte i la dramàtica situació dels Xavante, sortien a la llum i el cas adquiria rellevància internacional.

La terra és Xavante

Tant és així, que durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient de 1992 (ECO-92), celebrada a Rio de Janeiro, els Xavante van pressionar a les autoritats nacionals i internacionals i sobretot al llavors president d’Agip Petroli, Gabriele Càller, que es va comprometre públicament a retornar la terra als Xavante.

La realitat però va ser una mica diferent, doncs com informava un any després el diari italià La Repubblica: “el somni dels Xavante, expulsats de les seves terres al 1966, continua sent un somni. Les 168.000 hectàrees de la hisenda Suiá-Missu al Mato Grosso, un any després, continuen sent propietat de l’Agip Petroli”.

D’aquesta manera, el litigi amb els Xavante va romandre sota la inacció del govern brasiler durant més de 5 anys, fins que al 1998, la Terra Indígena Marãiwatsédé va ser oficialment reconeguda com a terra dels Xavante pel President de la República Brasilera, Fernando Henrique Cardoso.

El cap Damião Paridzané, que sempre ha lluitat pels drets del seu poble, continua dient que els blancs poden oferir-los cotxes, bous o combustible, però que això aviat s’acaba. Tanmateix, la terra que pot deixar als seus descendents no perd el seu valor i no s’acaba en poc temps. Font: ANSA i OPAN ; Foto: Luís Mena.

Pero la tardança del govern brasiler per a reconèixer oficialment l’àrea i els interessos dels agricultors i polítics de la regió van conduir a la invasió massiva de les terres dels Xavante.

De fet, la lluita dels indígenes era ben coneguda a la regió, però els 6 anys que van passar des de la promesa de devolució de la terra (a l’ECO-92) fins al reconeixement oficial al 1998, van incentivar la invasió de l’àrea per part dels no-indígenes.

Polítics i empresaris de la regió, amb la complicitat d’advocats i fins i tot de notaris, van promoure una fraudulenta “reforma agrària privada” amb la intenció d’ocupar la zona i obstaculitzar el retorn dels Xavante.

De fet, el mateix any 1992, així que l’empresa italiana va anunciar públicament que retornaria la terra als indígenes, molts polítics locals, empresaris i advocats animaven a la població a envair el territori dels Xavante. L’estratègia era tensar el conflicte ocupant l’àrea, per tal de dificultar el retorn dels indígenes.

Un exemple d’això és aquest enregistrament del 20 de juny de 1992 d’una reunió entre invasors i polítics a l’àrea en conflicte. Podeu sentir l’àudio complert en portuguès, original:

Aquest intent de repartir-se una àrea que era dels Xavante, no obstant, es va produir en la lògica dels empresaris: «La divisió de l’àrea, no va tenir lloc de manera equitativa.

Les terres considerades de “bona qualitat”, es van quedar en mans de figures “importants” de la regió, els boscos baixos, situats en regions amb terres considerades dolentes, van ser assignats i lliurats als petits ocupants il·legals que encara haurien de talar molta vegetació per a plantar i criar els seus animals», explica Marcos Ramires.

El territori dels Xavante va ser ocupat i la seva vegetació destruïda. A la fotografia, feta per nosaltres fa pocs mesos, es pot veure clarament el grau de destrucció d’una àrea que era selva. Foto: Liebe Lima / AXA.

Després de tants anys d’invasió i de formació de granges per a la cria de bestiar -grans, mitjanes i petites-, la terra de Marãiwatsédé, que significa “selva alta” en la llengua Xavante, havia perdut el 80% de la seva vegetació original.

De fet, aquesta tendència ha continuat fins als dies d’avui, ja que les invasions i incursions il·legals han continuat. Com a resultat, fins al 2017 tenim càlculs que ens indiquen que han estat desforestades 105.062 hectàrees de la Terra Indígena dels Xavante.

En Damià i la seva gent tornen a casa

Al 2003, els ancians de Marãiwatsédé van expressar el seu desig de tornar a la terra dels seus avantpassats abans de morir. Els joves guerrers es van sentir obligats a donar-los aquest retorn i per això, aquell mateix any, 280 persones (nens, joves, adults i ancians) es van dirigir a les portes de les seves terres amb intenció de reprendre-les i viure (i morir) en elles.

No obstant això, en intentar entrar a la zona -que havia estat reconeguda legalment feia 5 anys- els Xavante van ser impedits pels invasors, que van bloquejar l’única carretera que dóna accés a la regió amb l’ajuda de polítics i grans terratinents.

Quan els Xavante van intentar tornar a la seva terra ancestral, els invasors van interceptar els camins i, amb l’ajuda d’empresaris i polítics amb interessos en la zona, van impedir l’entrada dels indígenes. Foto: Arxiu FUNAI

Sense poder retornar a la seva pròpia terra, els Xavante es van veure obligats a romandre acampats, sota lones negres, a les portes de casa seva durant més de 8 mesos.

Al llarg d’aquells mesos difícils, sense assistència i sense recursos, al voral de la carretea, 3 nens Xavante van morir i altres 14 van haver de ser hospitalitzats.

Davant aquesta situació, el Tribunal Suprem del Brasil finalment va autoritzar el retorn dels Xavante i va jutjar unànimement que els ocupants no-indígenes havien actuat “de mala fe” i que, per tant, no tenien dret a qualsevol compensació.

No obstant això, «la decisió va ser recorreguda i al setembre, el vicepresident de TRF1, Daniel Dias, va suspendre novament el procés degut als recursos presentats pels agricultors, representats per l’advocat Luiz Alfredo Feresin d’Abreu, germà de la senadora Kátia Abreu, presidenta de la Confederació Nacional d’Agricultura i Ramaderia del Brasil (CNA)”, explica l’agència de periodisme independent Repórter Brasil.

A la regió, tots sabíem que el conflicte podia ser imminent i que la situació creada difícilment podia acabar bé.

L’expulsió dels invasors i l’entrada efectiva del Poble Xavante al Territori Indígena de Marãiwatsédé va ser finalment determinada pel Suprem Tribunal Federal (STF).

Així, el dia 7 de novembre de 2012 es van començar a lliurar in loco les notificacions oficials que ordenaven als invasors que abandonessin l’àrea Xavante.

Per fi, després de quaranta-sis anys d’exili, els Xavante tenien reconegut definitivament el dret a l’úsdefruit del seu territori.

No obstant això, la sortida dels invasors no va ser pacífica i va ser necessària la intervenció de la Força Nacional per a retirar a les persones que romanien en la zona. Va haver-hi enfrontaments organitzats amb la policia i actes vandàlics per a destruir (encara més) la terra dels indígenes.

Fruit d’aquests mesos de tensió que viviem a l’Araguaia, el Bisbe Pere Casaldáliga va haver d’abandonar casa seva, als 84 anys, per les amenaces de mort rebudes i amb la finalitat de facilitar, en la mesura del possible, la devolució de les terres als Xavante amb el menor conflicte possible.

La situació dels Xavante, avui

Més de 1.200 Xavante viuen ara a la recuperada Terra Indígena de Marãiwatsédé.

No obstant això, els A’uwê Uptabi (“gent veritable”), com s’autodenomina aquest poble, han tornat a una terra que ha estat arrasada; molt diferent de la que van conèixer fa 50 anys.

Marãiwatsédé, que va ser el cor dels Xavante durant segles, s’enfronta avui al repte vital de l’escassetat d’aliments, la falta d’aigua, la terra empobrida per la desforestació, les re-invasions periòdiques i els incendis provocats, que encara es registren en la zona…

Tornar a una terra que ha estat desforestada, cremada i envaïda durant més de 50 anys és el desafiament que enfronten els joves Xavante de Marãiwatsédé. Foto: Liebe Lima / AXA.

Però malgrat aquestes dificultats, els Xavante estan aconseguint apropiar-se a poc a poc del seu territori ancestral i construint nous llogarets, com és el seu costum.

Poc a poc van plantant a la seva terra, però sabem que és un procés que portarà dècades. Gradualment estan recuperant els seus rituals i reconstruint la forma de vida que els dóna identitat i els fa ser Xavante. Poc a poc.

El camí que tenen per endevant és llarg i serà molt difícil. Les amenaces no falten.

Però, sempre guiats per la saviesa del seu Cap (“Cacique”) Damià Paridzané, avui amb més de 60 anys, el poble Xavante de Marãiwatsédé no té por. Per a ells, l’esperança sempre guanya!

POTSER US INTERESSARÁ