fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
4 raons que expliquen la destrucció de l’Amazònia

4 raons que expliquen la destrucció de l’Amazònia

4 raons que expliquen la destrucció de l’Amazònia

1 de novembre de 2020

Les Causes de Pere Casaldàliga

A mitjans de l’any passat esclatava la notícia: l’Amazònia està patint una onada d’incendis sense precedents.

Al telenotícies, als diaris i als portals d’internet circulaven fotografies impactants dels focs arrassant aquesta part de Món.

Moltes ONGs també se’n feien ressó, aquí i allà, i van exigien mesures per parar aquest crim ambiental contra la Humanitat.

Incendi en un dels assentaments on treballem a l’Araguaia. Fotografia: Associação ANSA

La realitat, però, és que fa molts anys que l’Amazònia crema a taxes insuportables.

Fa molt de temps que les famílies de camperols que viviu en aquest racó de món, venen denunciant que la destrucció de la selva afecta les collites, la salut i les possibilitats d’alimentar-nos.

Al 2019 però (i anem pel mateix camí aquest 2020), l’Amazònia va cremar com feia dècades. La destrucció d’aquest bioma fonamental va arribar a límits insospitables.

Per què? Què ha passat en aquesta regió de l’Araguaia? Com és que es crema tant? Us en donem les claus!

 

1. L’escenari perfecte

 

La regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia ocupa una superfície aproximada de 150.000 km2 dins l’Amazònia Legal, al nord-est de l’estat de Mato Grosso, a aproximadament 1.200 Km al nord de la capital del Brasil, Brasília.

El primer element que hem de considerar per entendre els incendis són, doncs, “les distàncies”: l’espai ocupat per la Prelatura de São Félix do Araguaia és més gran que tota Grècia, o tota Nicaragua.

La regió de l’Araguaia es troba a l’extrem sud de l’Amazònia Legal brasilera, a 1.200 Km de Brasília

En aquesta regió tenim el privilegi de presenciar una rica transició de biomes: del Cerrado, el bioma més ric del món, a l’Amazònia. Aquest fet, confereix una diversitat única de formes de vida vegetals i animals, que s’estén des de les sabanes del Cerrado a la densa selva amazònica.

La característica geogràfica més “marcant”, però, és que aquesta regió està situada entre dos dels grans rius d’Amèrica Llatina: el riu Araguaia i el riu Xingu, que desemboquen a l’Amazones.

També té en els seus límits dos grans i llegendàries terres indígenes i de protecció ambiental: el Parc Indígena del Xingu, a l’oest i l’Illa del Bananal, a l’est.

Aquesta configuració fa que la regió tingui poques vies d’accés,  moltes de les quals es troben en condicions precàries.

La carretera principal és l’anomenada BR-158, que travessa la regió de nord a sud i que encara té més de 200 km sense asfaltar. Això fa que, aquí, viatjar a qualsevol ciutat de més 50 mil habitants vol dir fer entre 15 i 24 hores d’autobús.

Vista aèrea del poble de São Félix do Araguaia.

Es tracta d’una regió poc poblada, doncs al 2010 (últim cens oficial) hi vivien 125.271 persones. Cap dels 15 municipis que formen l’àrea de la Prelatura de São Félix do Araguaia supera els 35 mil habitants. En ells, el 43% de la població viu al camp.

D’una banda, la ciutat de Confresa, amb 30.000 habitants, i de l’altra, el poblet de Serra Nova Dourada, amb 1.365, són els municipis més gran i més petit respectivament.

Cal entendre doncs l’Amazònia com una enorme extensió de terra, on els pobles estan separats per grans distàncies i on les vies d’accés són molt precàries.

2. El material inflamable

 

Aqui a l’Araguaia, el principal sector econòmic són els serveis, que representen la meitat de l’economia regional. L’altra economia important és la producció agrícola.

Els serveis inclouen activitats com el comerç, la construcció i les relacionades amb l’administració pública.

La producció al camp es redueix, però, a la ramaderia extensiva i a la producció de soja a gran escala. Es tracta de les dues úniques cadenes productives estructurades a la regió.

De fet, una de les peculiaritats de l’ocupació del territori a l’Araguaia i, en general a tota l’Amazònia, és la relació entre la població humana i el ramat de bestiar: Aquí hi ha 22 caps de bestiar per cada persona.

A l’Amazònia hi ha 53 milions d’hectàreas dedicades a la ramaderia: una àrea equivalent a tota França.

Certament, hi ha una estreta causalitat entre la baixa densitat de població i el pes del bestiar: la ramaderia extensiva necessita grans territoris per desenvolupar-se, amb mà d’obra escassa i no qualificada, de manera que es generin processos d’acumulació de capital limitats en relació amb l’espai ocupat.

El resultat són baixes taxes de densitat de població i desenvolupament humà en comparació amb altres regions amb una economia més avançada i diversificada.

Aquest model econòmic va ser construit sobre la base d’una forta política d’incentius fiscals que pretenia la instal.lació de grans projectes agrícoles a l’Amazònia i que es va començar a promoure sistemàticament a la dècada de 1960…i que s’ha reforçat en les darreres dècades.

Al mateix temps, les polítiques públiques dirigides a les petites explotacions i als petits camperols han prioritzat el mateix model productiu que les grans explotacions: s’ha animat i recolzat (via subvencions i/o crèdtis “tous”), la deforestació i la ramaderia extensiva.

El model econòmic que els poderos ha escollit per a la regió duu desenvolupant-se fa 60 anys: primer, recolzat i finançat per la dictadura militar i executat pel latifundi; i en les darreres dècades, facilitat per grans empreses transnacionals, el finançament públic (de nou) i l’escassetat de polítiques realistes dirigides a l’agricultura familiar.

3. El combustible més eficaç

 

Al mateix temps que l’activitat ramadera ha augmentat exponencialment durant els últims 15 anys (concretament en 15 milions de caps de bestiar més), hi ha una presència creixent d’agricultura industrial a gran escala a la regió. La soja és el principal cultiu, que ocupa gairebé el 80% del total d’àrees agrícoles de la regió i es concentra principalment al municipi veí de Querência.

Per la collita d’aquest 2020, es calcula que es recolliran 34 milions de tones de soja, d’un total de 9,82 milions d’hectàres plantades, només a l’Estat del Mato Grosso: 3 Catalunyes senceres… sense un arbre, plantades de soja.

Al Brasil hi ha 36 milions d’hectàreas de terra plantades amb soja: l’equivalent a tota Alemanya, sense un arbre i amb un únic cultiu.

Vídeo de la carretera que recorre la regió de l’Araguaia on es poden veure els camps de soja. Vídeo: Associació ANSA

La relació és molt clara i no admet massa discussió: el model agroindustrial és la principal causa de la destrucció ambiental de l’Amazònia.

Per poder plantar gans camps de soja o per criar bestiar, el primer que es fa es cremar la selva, doncs amb els arbres destruits pel foc és molt més fàcil començar a preparar la terra per la soja.

D’aquesta manera, cada any, enormes porcions de selva són intencionadament cremades per tal de -com diuen aquí-, “obrir noves àreas” per l’agricultura industrial, de gran escala, destinada a l’exportació i controlada pel gran capital.

4. El piròman

 

En el marc d’aquest escenari que vivim, hi hem d’afegir les declaracions i polítiques que s’estan duent a terme en el nou govern de Bolsonaro.

I és que al Brasil l’extrema dreta és al poder des de gener de 2019 i ha engegat una sèrie d’accions destinades a acabar amb la (ja minça) política ambiental, de suport als petits camperols o als Pobles Indígenes i dissenyada per afavorir als grans productors de soja i de bestiar.

La feina que s’havia aconseguit fer en els darrers 40 anys, de conscienciació; de mirar de diversificar la producció; de garantir la Sobirania Alimentaria de les famílies del camp; de re-plantar zones de selva que havien estat desforestades, etc, està seriosament amenaçada.

Bolsonaro està eliminant els mecanismes financers que ajudaven a la preservació de l’Amazònia, desmantellant els orgamismes públics que es dediquen a la vigilància ambiental, fent declaracions que animen a la deforestació i recolzant obertament als grans terratinents.

Així doncs, si sobre una història caracteritzada per la distribució desigual de terres, per l’escassa presència de l’estat i per la implantació d’un model productiu basat en la monocultura de la soja i la ramaderia extensiva a la selva, hi sumem un discurs institucional que exalta als grans productors i nega la destrucció de l’Amazònia, una retallada dràstica de fons públics per l’agricultura familiar i un recolzament financer generós a la indústria agropecuaria, tenim el còctel perfecte per què es provoquin i quedin sense càstig els incendis massius que estan destruïnt l’Amazònia.

Raul Vico, Associació ANSA i Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga

 

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Arriba La Trobada 2024: decolonitzar el món i la vida

Arriba La Trobada 2024: decolonitzar el món i la vida

La Campanya anual de la Fundació Pere Casaldàliga tractarà sobre la decolonització del món i de la vida i tindrà com a acte central La Trobada 2024 a l’Hospitalet de Llobregat, organitzada conjuntament amb el Llegat de Jaume Botey i Vallés.

read more
Àudio: entrevista a Casaldàliga

Àudio: entrevista a Casaldàliga

Al 2005, el Cardenal Ratzinger va ser escollit Papa. En ocasió d'aquella data, la Cadena Ser trucava a Pere Casaldàliga a São Félix do Araguaia. En aquesta entrevista, un lúcid i brillant Pere repassa el nomenament de Ratzinger i els desafiaments de l'Església, per...

read more
Tribut a la lluita i resistència: Descobreix la Missa dos Quilombos en el Dia de la Consciència Negra

Tribut a la lluita i resistència: Descobreix la Missa dos Quilombos en el Dia de la Consciència Negra

La Missa dos Quilombos és una emotiva obra musical que reconeix la valentia i perseverança del poble negre en el Dia de la Consciència Negra. A través de la fusió de la tradició catòlica amb els ritmes afrobrasilers, celebra la cultura negra i subratlla la necessitat de la justícia social. És un testimoni vibrant de la resiliència i una oportunitat per aprofundir en la història i la lluita dels quilombos en el context de l’esclavitud al Brasil.

read more

Read more
La meva Creu de Sant Jordi

La meva Creu de Sant Jordi

La meva Creu de Sant Jordi

El 23 de gener de 1990, Pere Casaldàliga rebia la Creu de Sant Jordi. Aquest és un extracte de l’emotiu discurs d’acceptació.

23 d’abril de 2020

La vida de Pere Casaldàliga

Jo em vaig trobar amb Sant Jordi durant la guerra que dèiem “nostra”, anant a costura i a doctrina, clandestinament, amb les noies de Cal Tico, veïnes de casa.

En la que Sant Jordi empunya
Bandera de color blanc
Hi ha l’escut de Catalunya
Amb quatre barres de sang”.

Al mateix llibre primari, on el sant Cavaller cavalcava a l’esquena d’aquestes quartetes rodones, em vaig trobar també, prematurament i per sempre, amb la Poesia, Sant Jordi, el llibre, la rosa.

Després va venir la guerra mundial, la vocació missionera, el sacerdoci –des de l’estadi, ara olímpic, de Montjuïc-, la missió, Àfrica, l’Amèrica definitivament. I a cops de vida i de Gràcia, a trets de mort i d’Història, encalçant utopies i a l’aguait del Regne, he anat entenent millor, qui era el drac, qui la princesa, què hi feia Sant Jordi a cavall i amb la llança, què hauríem de fer tots plegats per a ésser també una mica sants Jordis…

Ara, vell o “usat” com repliquen els “sertanejos” brasilers, de lluny estant i fet a una asserenada enyorança, em donen LA CREU DE SANT JORDI.

Ho agraeixo de tot cor. A la Generalitat –que pel propi nom deu ésser el més col·lectiu dels governs del món- i al seu honorable president, Jordi. Ho agraeixo emocionadament a tot el Poble meu de Catalunya.

Al capdavall, la creu ha d’escaure-li sempre a un cristià, i a un bisbe potser només hauria d’escaure-li la creu.

Essent la Creu de Sant Jordi suposo que sempre escau bé a un català.

Deixant a part la modèstia i fent com el mateix Sant Pau, jo puc retreure títols de catalanitat de soca-rel, amb força rauxa sinó amb prou seny, fill com sóc de fills de pagès de la casa pairal de Candàliga, fill de fills de pastors i tractants entre Vic, Berga i Manresa, nascut al Bages, a Balsareny, vora el riu Llobregat. I a més a més de la colla apostólica del meu veí de Sallent, Sant Antoni Maria Claret, que és també una manera d’ ésser català missionerament.

El decret de concessió de la Creu de Sant Jordi diu que s’atorga aquest guardó a “persones que s’hagin destacat pels serveis prestats a Catalunya en la tasca de defensa de la seva identitat i de restauració de la seva personalitat…”. És clar que jo he fet ben poc en aquest sentit. Primerament a causa dels anys que viviem, aclaparat pel centralisme políticament i eclesiasticament. Després, perque fa molt de temps que sóc lluny de Catalunya.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Tanmateix la meva condició de fill d’una Pàtria secularment prohibida i amb una llengua sistemàticament arraconada, m’ha ajudat a entendre amb passió els Pobles prohibits de l’Amerindia o de l’Africa i els Drets Humans trepitjats pels imperis i pels privilegis i les reivindicacions d’autoctonia i identitat de les nacions o les esglèsies marginals.

Ésser català m’ha fet més solidàriament humà. De la soca pairal estant m’he trobat més ecumènicament al món. Com voldria desfer tots els imperis i veure brollar elles i lliures, totes les persones, totes les ètnies, tots els continents!

Català reconegut ara, amb la Creu de Sant Jordi a la mà, al cor, a la vida, goso demanar a tota la gent nostrada que siguem sempre catalans de mena i universalment catalans: defensant, amb la nostra identitat sobirana, la autonomia i igualtat de tots els pobles; ajudant a construir, amb la nostra solidaritat fraterna, una sola comunitat humana, sense móns primer, segon, tercer, quart…

El drac de les moltes morts és prou ferotge encara però la princesa de la Vida s’ho mereix tot. No ens mancarà la força alliberadora d’Aquell que ja ha ventçut la mort i és la nostra Vida Nova.

En la creu d’aquest compromís i en la cavalcada d’aquesta utopia, de l’ Araguaia estant abraço Catalunya!

Pere Casaldàliga, São Felix do Araguaia. Gener de 1990

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Arriba La Trobada 2024: decolonitzar el món i la vida

Arriba La Trobada 2024: decolonitzar el món i la vida

La Campanya anual de la Fundació Pere Casaldàliga tractarà sobre la decolonització del món i de la vida i tindrà com a acte central La Trobada 2024 a l’Hospitalet de Llobregat, organitzada conjuntament amb el Llegat de Jaume Botey i Vallés.

read more
Àudio: entrevista a Casaldàliga

Àudio: entrevista a Casaldàliga

Al 2005, el Cardenal Ratzinger va ser escollit Papa. En ocasió d'aquella data, la Cadena Ser trucava a Pere Casaldàliga a São Félix do Araguaia. En aquesta entrevista, un lúcid i brillant Pere repassa el nomenament de Ratzinger i els desafiaments de l'Església, per...

read more
Tribut a la lluita i resistència: Descobreix la Missa dos Quilombos en el Dia de la Consciència Negra

Tribut a la lluita i resistència: Descobreix la Missa dos Quilombos en el Dia de la Consciència Negra

La Missa dos Quilombos és una emotiva obra musical que reconeix la valentia i perseverança del poble negre en el Dia de la Consciència Negra. A través de la fusió de la tradició catòlica amb els ritmes afrobrasilers, celebra la cultura negra i subratlla la necessitat de la justícia social. És un testimoni vibrant de la resiliència i una oportunitat per aprofundir en la història i la lluita dels quilombos en el context de l’esclavitud al Brasil.

read more

Read more
El missatge del Papa als moviments socials

El missatge del Papa als moviments socials

El missatge del Papa als moviments socials

El Papa Francesc considera que és el moment d’establir salari universal per als treballadors més humils i sense drets

20 d’abril de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Als germans i germanes dels moviments i organitzacions populars

Benvolguts amics:

Amb freqüència recordo les nostres trobades: dues al Vaticà i una a Santa Cruz de la Sierra i els confesso que aquesta “memòria” em fa bé, m’acosta a vostès, em fa repensar en molts diàlegs durant aquestes trobades i en tantes il·lusions que van néixer i créixer allí i moltes d’elles es van fer realitat. Ara, enmig d’aquesta pandèmia, els torno a recordar de manera especial i vull ser a prop.

En aquests dies de tanta angoixa i dificultat, molts s’han referit a la pandèmia que patim amb metàfores bèl·liques. Si la lluita contra el COVID és una guerra, vostès són un veritable exèrcit invisible que lluita en les més perilloses trinxeres. Un exèrcit sense més arma que la solidaritat, l’esperança i el sentit de la comunitat que reverdeix en aquests dies en què ningú se salva sol. Vostès són per a mi, com els vaig dir en les nostres trobades, veritables poetes socials, que des de les perifèries oblidades creen solucions dignes per als problemes més urgents dels exclosos.

Sé que moltes vegades no se’ls reconeix com cal perquè per a aquest sistema són veritablement invisibles. A les perifèries no arriben les solucions del mercat i escasseja la presència protectora de l’Estat. Tampoc vostès tenen els recursos per a realitzar la seva tasca. Els miren amb desconfiança pel fet de voler superar la simple filantropia a través de l’organització comunitària o reclamar els seus drets en comptes de quedar-se resignats esperant a veure si cau alguna engruna d’aquells que tenen el poder econòmic. Moltes vegades masteguen brega i impotència en veure com les desigualtats persisteixen fins i tot en aquells moments on s’acaben totes les excuses per a sostenir els privilegis. No obstant això, no es queden en la queixa: s’arromanguen i continuen treballant per les seves famílies, pels seus barris, pel bé comú. Aquesta actitud de vostès m’ajuda, qüestiona i ensenya molt.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Penso en les persones, sobretot dones, que multipliquen el pa en els menjadors comunitaris cuinant amb dues cebes i un paquet d’arròs un deliciós guisat per a centenars de nens, penso en els malalts, penso en els més grans. Mai surten en els grans mitjans. Tampoc els pagesos i agricultors familiars que continuen llaurant per a produir aliments sans sense destruir la natura, sense acaparar ni especular amb la necessitat del poble. Vull que sàpiguen que el nostre Pare Celestial els mira, els valora, els reconeix i enforteix en la seva opció.

Que difícil és quedar-se a casa pels que viuen en un petit habitatge precari o per aquells als que directament els manca un sostre. Que difícil és per als migrants, per les persones privades de llibertat o per a aquells que s’estan recuperant de les seves addiccions. Vostès són allà, unint el propi cos al costat del seu, per a fer que les coses siguin menys difícils, menys doloroses. Els felicito i agraeixo de tot cor. Espero que els governs comprenguin que els paradigmes tecnocràtics (siguin estatcèntrics, siguin mercatcèntrics) no són suficients per a abordar aquesta crisi ni els altres grans problemes de la humanitat. Ara més que mai, són les persones, les comunitats, els pobles els que han d’estar al centre, units per a curar, cuidar, compartir.

Sé que vostès han estat exclosos dels beneficis de la globalització. No gaudeixen d’aquests plaers superficials que anestesien tantes consciències. Malgrat això, n’han de partir els seus perjudicis. Els mals que afligeixen a tots, a vostès els colpegen doblement. Molts de vostès viuen el dia a dia sense cap mena de garanties legals que els protegeixin. Els venedors ambulants, els recicladors, els firaires, els petits agricultors, els constructors, els costurers, els que fan diferents tasques de cura. Vostès, treballadors informals, independents o de l’economia popular, no tenen un salari estable per a resistir aquest moment… i les quarantenes se’ls fan insuportables. Tal vegada sigui el temps de pensar en un salari universal que reconegui i dignifiqui les nobles i insubstituïbles tasques que realitzen; capaç de garantir i fer realitat aquesta consigna tan humana i tan cristiana: cap treballador sense drets.

També voldria convidar-los a pensar en “el després” perquè aquesta tempesta acabarà i les seves greus conseqüències ja se senten. Vostès no són uns improvisats, tenen la cultura, la metodologia però principalment la saviesa que es pasta amb el llevat de sentir el dolor de l’altre com a propi. Vull que pensem en el projecte de desenvolupament humà integral que anhelem, centrat en el protagonisme dels Pobles en tota la seva diversitat i l’accés universal a aquestes tres T que vostès defensen: terra, sostre i treball. Espero que aquest moment de perill ens tregui del pilot automàtic, sacsegi les nostres consciències adormides i permeti una conversió humanista i ecològica que acabi amb la idolatria dels diners i posi la dignitat i la vida en el centre. La nostra civilització, tan competitiva i individualista, amb els seus ritmes frenètics de producció i consum, els seus luxes excessius i guanys desmesurats per a pocs, necessita canviar, repensar-se, regenerar-se. Vostès són constructors indispensables d’aquest canvi impostergable; és més, vostès són una veu autoritzada per a testimoniar que això és possible. Vostès en saben de crisis i privacions… que amb pudor, dignitat, compromís, esforç i solidaritat aconsegueixen transformar en promesa de vida per a les seves famílies i comunitats.

Segueixin amb la seva lluita i cuidin-se com a germans. Reso per vostès, reso amb vostès i vull demanar-li al nostre Pare Déu que els beneeixi, els ompleni amb el seu amor i els defensi en el camí donant-los aquesta força que ens manté en peus i no defrauda: l’esperança. Si us plau, resin per mi que també ho necessito.

Fraternalment,

Ciutat del Vaticà, 12 d’abril de 2020, Diumenge de Pàsqua

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Arriba La Trobada 2024: decolonitzar el món i la vida

Arriba La Trobada 2024: decolonitzar el món i la vida

La Campanya anual de la Fundació Pere Casaldàliga tractarà sobre la decolonització del món i de la vida i tindrà com a acte central La Trobada 2024 a l’Hospitalet de Llobregat, organitzada conjuntament amb el Llegat de Jaume Botey i Vallés.

read more
Àudio: entrevista a Casaldàliga

Àudio: entrevista a Casaldàliga

Al 2005, el Cardenal Ratzinger va ser escollit Papa. En ocasió d'aquella data, la Cadena Ser trucava a Pere Casaldàliga a São Félix do Araguaia. En aquesta entrevista, un lúcid i brillant Pere repassa el nomenament de Ratzinger i els desafiaments de l'Església, per...

read more
Tribut a la lluita i resistència: Descobreix la Missa dos Quilombos en el Dia de la Consciència Negra

Tribut a la lluita i resistència: Descobreix la Missa dos Quilombos en el Dia de la Consciència Negra

La Missa dos Quilombos és una emotiva obra musical que reconeix la valentia i perseverança del poble negre en el Dia de la Consciència Negra. A través de la fusió de la tradició catòlica amb els ritmes afrobrasilers, celebra la cultura negra i subratlla la necessitat de la justícia social. És un testimoni vibrant de la resiliència i una oportunitat per aprofundir en la història i la lluita dels quilombos en el context de l’esclavitud al Brasil.

read more

Read more
Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

Opció pels pobres i espiritualitat

L’Opció pels Pobres (OP) és sens dubte l’esdeveniment més important que ha tingut lloc a les Esglésies cristianes des de la Reforma protestant del segle XVI. Però com s’aplica en el nostre dia-a-dia més enllà d’allò obvi?

7 d’abril de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

Opció pels pobres:

la mateixa espiritualitat cristiana.

L’Opció pels Pobres, en cristià, és la mateixa opció pel Regne de Déu en aquest món subjugat estructuralment per l’anti-Regne, en aquest món malparat de Déu.

L’Opció pels Pobres no és només un tret de l’espiritualitat cristiana. És la mateixa espiritualitat cristiana, si entenem que el Regne és l’opció de Jesús, perquè és la voluntat del Pare. El Regne, vist des d’aquí, és desafiament, conquesta, pràctica, resposta nostra… Mirat des d’allà -on ja no hi haurà ni rics ni pobres-, el Regne serà pura gratuïtat, pur do: el Pare acollint-nos a tots. El Fill de Déu, el Verb, per a contestar l’anti-Regne que el pecat del món venia establint en la terra dels fills de Déu, no sols «es va fer home», no sols es fa humà, sinó que es fa també pobre, es fa colonitzat, incomprès, perseguit, prohibit, exclòs, excomunicat, condemnat, executat, maleït… L’Opció pels Pobres de Jesús és la quenosi de Crist. I l’Opció pels Pobres és l’actitud quenòtica de tot cristià.

Repeteixo: sempre que estiguem d’acord que l’espiritualitat cristiana és l’opció pel Regne: la voluntat del Pare que Jesús anuncia, assumeix, realitza i sofreix, i per la qual, en la qual, i des de la qual ressuscita.

El Poble Xavante, que viu a l’Araguaia, va ser expulsat de la seva terra al 1964 pels grans terratinents. Avui, lluiten per recuperar plenament la seva cultura, tradicions i manera de vida ancestral. Per a saber-ne més, varem publicar la seva història fa un temps. Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Fonament teològic

Aquest és el fonament teològic de l’Opció pels Pobres. Però encara podem dir-ho d’una altra manera.

La teologia cristiana es fonamenta en la paraula, l’actitud, la vivència, la mort i la resurrecció de Jesús. Per això és teologia «cristiana».

Quan parlem de Jesús, parlem, o hem de parlar, automàticament, del Déu de Jesús. Llavors, si aquest Déu de Jesús ens envia al seu propi Fill per a reparar el Regne malparat, per a re-anunciar-lo, perquè la humanitat pugui esperar-lo de nou, i perquè la humanitat col·labori, com deu, en la seva construcció, és evident que la voluntat de Déu sobre la humanitat és la finalitat de la humanitat. No pot ser una altra.

Per a nosaltres els cristians, en l’actual conjuntura, en l’actual contingència de la humanitat, Déu no opta per la humanitat, Déu opta pels pobres en la humanitat. Contestant als que en el privilegi, en el luxe, en el consumisme, en la capacitat d’esclavitzar, de dominar… han negat la condició de germans -i pel mateix la condició de fills de Déu- als altres. Contestant als que han construït en aquest món un anti-Regne, en aquest món que hauria de ser ja una realització del seu Regne, anticipant en esperança la plenitud futura.

Per això, la Bona Notícia és anunciada als pobres. La benaurança es realitza en els pobres. I aquest és el fonament de l’Opció pels Pobres.

Opció pels pobres:
quenosi i encarnació

Recordem la paraula de Pau: ell, Crist Jesús, sent ric, per nosaltres es va fer pobre (Fil 2, 6ss). «Es va fer»: desencarnem totalment aquesta paraula si la pretenem entendre en un sentit només espiritual. Què significa «es va fer»? És una paraula encarnacional, evidentment. Suposa tot un procés històric: la seva manera de vida, els seus conflictes, la seva ubicació geopolítica, cultural… tot el que ell realment va viure.

Les implicacions d’aquesta opció, les exigències d’aquesta espiritualitat també arrenquen del propi seguiment de Jesús. Si jo opto per la majoria dels fills de Déu, sotmesos a una vida d’anti-Regne, prohibits en la seva condició d’éssers humans -en la seva condició de germans i de fills-, automàticament he, en primer lloc, d’acostar-me a ells, conèixer-los, sentir-los, compadir-me de la seva situació, commoure’m per la seva realitat, participar en el seu propi sofriment, en el seu crit, en la seva pobresa, en la seva lluita, en el seu procés.

La quenosi, abans de res i sobretot és la baixada, l’entrada, l’encarnació… Així doncs, una espiritualitat que opta pels pobres és una espiritualitat encarnacionista en el més pur sentit de la paraula.

Alguns han tingut por a la paraula «encarnacionista», com si encarnar-se suposés prescindir d’allò històric, d’allò polític… El Fill de Déu no s’encarna en els núvols: s’encarna en un ésser humà, en un poble, en una cultura, en una estructura, en una conjuntura…

En el poblat de Novo Santo Antônio, la majoria de famílies sobreviu amb menys d’1 euro al dia per persona. Mentrestant, els grans capitals compren terres, les deforesten i planten soja per a exportar. Foto: nostra.

Opció pels pobres:
espiritualitat profètica, revolucionària i utòpica

Suposa també, d’altra banda, a partir de l’opció pel Regne de Déu, a partir del seguiment de Jesús, la contestació profètica, la revolta profètica, la indignació profètica enfront d’aquesta situació que nega el Regne, que impedeix als germans ser germans, que impedeix als fills ser fills. Tots els profetes d’Israel, el gran profeta Jesús, les paraules terminants i indignades de l’evangeli… ens il·luminen, en el seguiment de Jesús, aquesta actitud de profecia, de revolta, en la mesura en què nosaltres ens compenetrem amb la pobresa dels pobres, maleïm la pobresa maleïda dels pobres. La Creu de Crist nega la creu. Maleeix la Creu precisament per a acabar d’una vegada amb totes les creus maleïdes. Almenys en la seva pròpia persona i en esperança per a tots nosaltres.

Aquesta encarnació, aquesta compassió, compenetració, aquest assumir la misèria, el sofriment, la indignació, la revolta, el procés d’alliberament dels pobres, la voluntat de sortir de l’estat en què viuen, ens posarà automàticament en una postura política -revolucionària fins i tot- de transformació radical d’una societat que no respon a la voluntat de Déu, al projecte del Regne.

I ens confrontarà automàticament amb totes les forces i poders que subjecten a la majoria dels germans a la misèria, a la dependència, a la no-vida, a aquest món que està en el pecat, posat en el Maligne, com diu Pau. No estem negant, de cap manera, el pecat personal; al contrari, estem dient que reconeixem els pecats personals acumulats en una estructura de pecat, que és l’anti-Regene visible, diari.

Les implicacions polítiques d’aquesta postura han de ser tan conjunturals com estructurals, tan diàries com utòpiques.

Una veritable espiritualitat de l’Opció pels Pobres és una espiritualitat revolucionària, diem. Per això mateix és una espiritualitat utòpica. Aquest món que és aquí no els serveix als fills de Déu, no serveix als germans, contradiu el Regne de Déu: en volem un altre! Entrem necessàriament en el procés de transformació de la societat, en el procés de la revolució.

Opció pels pobres i solidaritat

Els teòlegs de l’alliberament han recordat amb freqüència que la mateixa contemplació, l’oració dels espirituals de l’alliberament, s’expressa, es tradueix -es comprova sobretot- en les pràctiques no sols socials sinó en les pràctiques explícitament polítiques.

Perquè la caritat no es quedi en «compassió» distant, o en «benevolència» intermitent o transitòria, ha de ser solidaritat política.

Només així serà veritable caritat. Només així estimarà al germà en la realitat en què el germà viu. Només així ajudarà al germà d’una manera eficient. Potser el sacerdot i el levita de la paràbola, en passar al costat del malferit, van tenir un cert sentiment de compassió. No sabem si li van deixar alguna almoina. Allò important, allò dramàtic, el motiu pel que van ser condemnats, és que no fessin l’acció concreta de transformar la realitat en la qual ell vivia, l’acció concreta de portar la seva solidaritat fins a les últimes conseqüències.

Només duem la solidaritat fins a les últimes conseqüències quan fem tot el possible perquè el germà surti de la situació en què està. El mateix Déu no ens hauria demostrat que ens estimava si s’hagués quedat en la seva infinita compassió..allà… Vam tenir necessitat que sortís de la seva compassió i fes el gest extrem… Per això dic jo que Jesús és la pròpia solidaritat de Déu en persona, la solidaritat que va fins a les últimes conseqüències.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

A l’Assentament Don Pedro, a 100Km de São Félix do Araguaia, atenem a 60 families que viuen en situació d’extrema pobresa. Na Alenira i el seu marit són una de les més lluitadores! Fotografia: Casaldàliga-Causes.

Ascètica i mística de l’opció pels pobres

L’ascètica i la mística d’aquesta espiritualitat de l’Opció pels Pobres serà, evidentment, en primer lloc, una actitud de discerniment, de sensibilitat, de percepció, de crítica, d’autocrítica, de descodificació de la realitat, d’anàlisi fins i tot política de la realitat mateixa.

Serà una espiritualitat que camini pel món dels pobres, per enmig de les majories prohibides i oprimides amb els ulls oberts. Hi ha bisbes, sacerdots visitants cristians, persones molt bones, que vénen del primer món: visiten les nostres ciutats, visiten les nostres Esglésies i no descobreixen a aquestes immenses «majories» d’Amèrica Llatina, del tercer món, del món sencer, que viuen realment prohibides.  Així doncs: els ulls oberts a la realitat, l’atenció al «clam» dels oprimits (Medellín i Puebla ens han recordat que el clam és aquí, i és lamentable que fins fa poc l’Església no ha descobert que és un clam col·lectiu, i que és un clam estructural, i que cada vegada és més fragorós…).

En segon lloc, la compassió, la commoció, la compenetració que ha de portar a la convivència: estar-en, estar-amb, seguir, acompanyar als pobres, assumir les seves mateixes privacions, els seus riscos…

S’ha oblidat massa el text mateix de Puebla (1134), que parla d’una opció «clara» i «solidària» pels pobres. «Clara»: diríem que amb una consciència clara fins i tot políticament, per a ser integralment clara. I «solidària». La paraula ve de «in solidum», que significa en bloc amb, conjuntament amb.

Llavors, una opció pels pobres «solidària» exigeix estar amb el pobre, conviure amb el pobre, passar-la malament amb el pobre, arriscar amb el pobre... i, en tot cas, mudar de lloc social  i fins i tot de lloc geogràfic -en la mesura que sigui possible- per a estar enmig dels pobres.

En tercer lloc suposa assumir els processos dels  pobres, les decisions dels pobres, caminar en el seu propi caminar, respectant el seu ritme, entrant en les seves  pròpies  reivindicacions. Podrem optar pels pobres amb tot l’esperit crític necessari, amb tota la lucidesa de la fe, però mai «a distància». Només opta pels pobres aquell que s’aproxima a ells i camina amb ells.

Això exigirà, necessàriament, una gran capacitat de portar la creu, la creu de la privació de la pobresa, de la renúncia, del risc, del silenci a vegades, de la conflictivitat.

I al mateix temps suposarà una gran capacitat de resistència, d’esperança, en el sentit ple de la paraula, aquella esperança de la qual parlava Pau. Si no volem arribar a la desesperació, a la total indignació sense sentit, sense sortida, a la blasfèmia diríem, hem de dur una gran força d’esperança. Penso que com més a prop es viu de la misèria, del sofriment, de la mort, més l’esperança ha de ser expressió quotidiana gairebé espontània de les nostres vides. Aquí els profetes ens ensenyen tant l’anunci del Déu viu i veritable i dels seus plans i projectes, com la denúncia dels ídols, dels antiprojectes que contradiuen el projecte de Déu, com també l’actitud de la consolació: «consoleu al meu poble» (Is 40, 1).

És evident que aquesta espiritualitat exigirà una gran dosi d’oració, de contemplació. Només caminant sempre nu, molt obertament, amb el Déu viu, el Déu i  Pare de Jesús, el consolador dels pobres, el «Pater pauperum», Pare dels pobres… es podrà viure l’espiritualitat de l’Opció pels Pobres amb equanimitat, donant el testimoniatge que s’ha de donar i d’una manera constructiva.

Em sembla que és molt important que l’OP sàpiga també llegir, celebrar, assumir les expressions culturals dels pobres. Aquest seria un tret molt  característic: la seva alegria, la seva festa,  la capacitat d’hospitalitat, de compartir, la resistència passiva en moltes circumstàncies, aquests llargs silencis dels pobres en les seves lluites, en les bones «tàctiques», en el seu procés d’alliberament, en les mateixes revolucions populars, la capacitat que el pobre té d’agrair als propis germans i a Déu.

Jo penso que l’Església tota (seria un veritable error parlar només de l’Església del tercer món) no pot tenir més missió que la missió mateixa de Jesús -i aquesta és l’Opció pels Pobres -: «l’Esperit del Senyor està sobre mi per a…». És a dir, en la mesura en què l’Esperit del Senyor estigui sobre nosaltres, dins de nosaltres, aquest «per a» es farà realitat: anunciarem la bona notícia als pobres, ajudarem a alliberar als captius, proclamarem l’any de gràcia, que és la versió fins i tot temporal, històrica i fins a política i econòmica del Regne… en l’expectativa, és clar de la plenitud del Regne.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Església i opció pels pobres

– Què seria una Església popular?

 Jo vull lamentar una vegada més que s’hagi perdut la llibertat i fins a l’alegria d’usar aquesta expressió. Diverses vegades li ho he «reclamat» als nostres teòlegs, que per una docilitat explicable enmig de certes persecucions que aquests bons teòlegs d’Amèrica Llatina vénen sofrint, es van veure obligats a renunciar a una expressió plena de sentit i de legitimitat.

Si diem «Església jeràrquica», amb més raó podem dir «Església popular». Per dos motius: l’Església «té» jerarquia, però «és» poble, poble de Déu. La jerarquia és minoritària a l’Església, és un servei a l’Església i, a partir de l’Església, al món. Mentre que el poble, aquest poble de Déu, és la immensa majoria.

D’altra banda, parlar d’Església popular significa parlar d’una «Església en la base», on són els pobres. Una Església en el lloc on es va posar Jesús. Una Església al poble que es reconeix, que recobra la seva identitat, que assumeix el seu procés.

Per a nosaltres, en aquesta Amèrica Llatina, parlar de poble pràcticament és parlar de poble en procés històric. Més encara, poble en procés històric d’alliberament.

Bíblicament parlant, el poble de Déu, «el poble que no era poble i que ara és poble»… «Ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu»…

En fi, es tracta d’una expressió tan bella que jo faig vots perquè sigui recobrada, sense rubors, sense cedir a incomprensions, que podran partir de la millor bona voluntat, però que certament no parteixen de lucidesa teològica ni de visió compromesa pastoral, i que possiblement, sense voler, estan fent el joc als que no volen que el poble sigui poble, a aquells que no volen que l’Església sigui poble, als que no volen que el poble es faci Església…

Jo diria alguns sinònims d’Església popular: Església comunitària, Església participativa, Església realment inculturada, Església autòctona. Crec que es tracta de valors indispensables en la veritable Església de Jesús.

 – Església popular i Església dels pobres serien termes semblants?

Església popular seria l’Església dels pobres conscients, que s’organitzen, en procés, en ferment d’alliberament…

– Diu Leonardo Boff que Església popular no s’oposa a Església jeràrquica, sinó a Església  burgesa…

Evident. I s’oposa també a l’Església clerical, en el sentit pejoratiu de la paraula (una Església clericalizada). L’Església popular acaba sent l’Església poble de Déu, que opta realment pels pobres, que es posa en el seu lloc, que pren partit per ells, que assumeix la seva causa i els seus processos. Una Església també que estira de la jerarquia i del clergat, estira de la teologia, estira de la litúrgia, estira del mateix dret canònic i els fa baixar en una quenosi històrico-pastoral al lloc en què realment es va posar Jesús, que és el mateix poble.

– «Església burgesa» seria una contradicció?

 Evident, evident.

– No pot existir una Església burgesa?

Pregunto: quin seria el real codi canònic evangèlic de l’Església? I responc: el manament nou, les benaurances. En una Església burgesa, una Església de privilegi, una Església d’explotació de les majories, una Església d’expulsió de les majories… hi caben les benaurances? Una Església burgesa ja no seria l’Església de Jesús.

– Però, llavors, el baptisme, la conversió, exigirien canviar de classe?

Pregunto: no és potser el baptisme un submergir-se en la pasqua, en la mort, en la resurrecció? Aquest submergir-se en la mort de Jesús, evidentment, ha de ser la mort de l’egoisme, la mort del privilegi acumulatiu i excluidor. I, en aquest sentit, la mort a una vida burgesa. Una vida burgesa és una vida pecaminosa, estructuralment pecaminosa.

– Què respondries a l’objecció que l’Església és per a tots, que està per sobre de les opcions polítiques?

Respondria que Crist també va venir per a tots, i va optar pels pobres. I va condemnar als rics. I va rebutjar el privilegi. I va ser sentenciat, torturat, executat i col·locat en la creu pels poders del latifundi, de la llei, de l’imperi.

No és possible pensar que l’Evangeli sigui per a tots per igual. El pitjor que es podria dir de l’Evangeli és que l’Evangeli és neutre. Jo solc dir: l’Evangeli és per a tots, però és a favor dels pobres i contra els rics. I m’explico.

A favor dels pobres en el que tenen ells de pobresa evangèlica, i contra la marginació i potser la desesperació en què els toca viure. I contra els rics: contra la possibilitat, la capacitat que ells tenen de viure en un privilegi que espolia a la immensa majoria dels germans, contra la capacitat d’explotar a aquests germans, contra la insensibilitat en què ells viuen, contra la idolatria en què ells estan sumits.

El ric, normalment parlant, està exclòs del Regne dels cels. Només pot entrar en ell si deixa de ser ric.

 

Del llibre “Sobre l’Opció pels Pobres”. Diversos autors. Coordinador: José María Vigil.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Arriba La Trobada 2024: decolonitzar el món i la vida

Arriba La Trobada 2024: decolonitzar el món i la vida

La Campanya anual de la Fundació Pere Casaldàliga tractarà sobre la decolonització del món i de la vida i tindrà com a acte central La Trobada 2024 a l’Hospitalet de Llobregat, organitzada conjuntament amb el Llegat de Jaume Botey i Vallés.

read more
Àudio: entrevista a Casaldàliga

Àudio: entrevista a Casaldàliga

Al 2005, el Cardenal Ratzinger va ser escollit Papa. En ocasió d'aquella data, la Cadena Ser trucava a Pere Casaldàliga a São Félix do Araguaia. En aquesta entrevista, un lúcid i brillant Pere repassa el nomenament de Ratzinger i els desafiaments de l'Església, per...

read more
Tribut a la lluita i resistència: Descobreix la Missa dos Quilombos en el Dia de la Consciència Negra

Tribut a la lluita i resistència: Descobreix la Missa dos Quilombos en el Dia de la Consciència Negra

La Missa dos Quilombos és una emotiva obra musical que reconeix la valentia i perseverança del poble negre en el Dia de la Consciència Negra. A través de la fusió de la tradició catòlica amb els ritmes afrobrasilers, celebra la cultura negra i subratlla la necessitat de la justícia social. És un testimoni vibrant de la resiliència i una oportunitat per aprofundir en la història i la lluita dels quilombos en el context de l’esclavitud al Brasil.

read more

Read more
La iniciativa de lluita contra la pobresa que funciona

La iniciativa de lluita contra la pobresa que funciona

La iniciativa de lluita contra la pobresa que funciona

La regió de l’Araguaia posseeix una riquesa singular de fruites tropicals. Són sabors únics, propis d’aquí,… com la cagaita, la bacaba o la mangaba. Valorar el conreu de plantes autòctones tot incentivant el planter d’arbres fruiters emprant tècniques ecològiques adaptades a l’Amazònia, és estar construint una alternativa de vida per centenars de famílies al camp i lluitar per la preservació de l’Amazònia.

16 de febrer de 2020

Les causes de Casaldàliga

Creada per l’associació que Casaldàliga i el seu equip van fundar l’any 1974 a São Félix do Araguaia, l’Associació ANSA, aquesta iniciativa persegueix millorar l’alimentació i nutrició de les famílies que viuen al camp, però també ésser una forma d’obtenir ingressos pels camperols i Pobles Indígenes que viuen en aquesta regió de l’Amazònia brasilera.

El projecte el vam batejar com “Araguaia Polpa de Frutas”, ja que consisteix en incentivar i recolzar el planter d’arbres fruiters al camp, per tal que després es traslladin a una petita indústria on fabriquem polpa congelada i es vengui el producte final al mercat regional, per fer-ne suc (que és molt consumit al Brasil).

La fàbrica existeix de forma estructurada des de 2005 i produeix polpes naturals congelades de 20 fruites autòctones i conreades a la regió per petits camperols o bé collides pels Pobles Indígenes.

El projecte va néixer amb l’objectiu d’estructurar una cadena productiva basada en les fruites ecològiques, que ajudés a la inclusió social, l’obtenció de renda i la preservació ambiental. D’aquesta manera, es pretén obrir el camí cap a altres formes de producció i generació d’ingressos a la regió, que incloguin totes les persones i siguin respectuoses amb el Medi Ambient.

Anualment, prop de 250 persones en situació d’exclusió aconsegueixen una part dels seus ingressos a través del projecte “Araguaia Polpa de Frutas” i es dediquen al planter o a la collita de fruites.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

A més de les fruites recol·lectades de l’hort i els camps, com ara mango, pinya, goiaba, fruita de la passió, etc, moltes famílies planten fruites autòctones, que només creixen aquí, com el pequi o la bacaba. Al “varjão”, com s’anomenen les zones baixes que s’inunden en època de pluges, les famílies recullen també fruits molt tradicionals, que creixen espontàniament, com el murici o el buriti. D’aquesta manera, donem un valor econòmic a les fruites de la regió i desincentivem que es tal.lin o cremin per fer-hi grans conreus.

“Recollim la fruita sota la pluja, sota el sol, amb aigua al canyell, però per a nosaltres és molt gratificant collir aquesta fruita, la netegem, la ordenem bé. I els diners són una benedicció, puc pagar les meves factures”, diu una de les agricultores familiars implicades en el projecte.

Cada any, es realitza una veritable operació logística a l’assentament Dom Pedro, on viuen més de 400 famílies, durant la collita del caju (anacard). La comunitat s’organitza per preparar la collita i per dur la fruita fins a la fàbrica. Per ajudar-los, des de l’associació hem establert set punts de recollida, amb congeladors i balança, per tal que les famílies hi puguin anar duent les seves collites.

Així aconseguim que cada any, moltes famílies es dediquin a la collita de l’anacard (caju) de temporada.

Les polpes produïdes a la fàbrica es venen als supermercats i restaurants de la regió.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Els residus de les fruites que surten de la fàbrica de polpa s’utilitzen al viver que tenim al poble, primer, per fer-ne compost; però, a més, emprem les llavors de les fruites ja exprimides, per fer planter.

Una altra activitat interessant és que la fàbrica i el viver, com que són els únics que hi ha a la regió, reben cada any la visita d’estudiants en pràctiques, que miren d’aprendre les tècniques d’agricultura ecològica que fem servir.

En els darrers anys, la fàbrica de polpa de fruita s’ha modernitzat per tal de millorar la seva capacitat de suport als camperols i poder atendre l’augment de fruites que arriben. Així, vàrem aconseguir comprar una màquina per tal d’automatitzar l’envasat de les polpes i es va fer una renovació de l’espai perquè permetés moure càrregues pesades.

Al mateix temps, es van dissenyar nous envasos i es van produir nous materials publicitaris. D’aquesta manera, la intenció és augmentar les vendes de polpa, arribant al mercat regional d’una manera més sòlida.

D’aquesta manera, poc a poc, el projecte avança cap al seu major repte futur: fer que la fruita ecològica i l’extractivisme de fruites autòctones siguin possibilitats reals de treballar la terra per als agricultors familiars de la regió.

És clar que una intervenció decisiva i dirigida per part dels poders públics seria necessària per a un canvi real, i que el projecte sol no té, ni hauria de tenir, aquesta capacitat. Però Araguaia Polpa de Frutas, conjuntament amb altres iniciatives que s’estan fent, és una peça que contribueix, de manera real i local, a la construcció d’aquest major repte.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Arriba La Trobada 2024: decolonitzar el món i la vida

Arriba La Trobada 2024: decolonitzar el món i la vida

La Campanya anual de la Fundació Pere Casaldàliga tractarà sobre la decolonització del món i de la vida i tindrà com a acte central La Trobada 2024 a l’Hospitalet de Llobregat, organitzada conjuntament amb el Llegat de Jaume Botey i Vallés.

read more
Àudio: entrevista a Casaldàliga

Àudio: entrevista a Casaldàliga

Al 2005, el Cardenal Ratzinger va ser escollit Papa. En ocasió d'aquella data, la Cadena Ser trucava a Pere Casaldàliga a São Félix do Araguaia. En aquesta entrevista, un lúcid i brillant Pere repassa el nomenament de Ratzinger i els desafiaments de l'Església, per...

read more
Tribut a la lluita i resistència: Descobreix la Missa dos Quilombos en el Dia de la Consciència Negra

Tribut a la lluita i resistència: Descobreix la Missa dos Quilombos en el Dia de la Consciència Negra

La Missa dos Quilombos és una emotiva obra musical que reconeix la valentia i perseverança del poble negre en el Dia de la Consciència Negra. A través de la fusió de la tradició catòlica amb els ritmes afrobrasilers, celebra la cultura negra i subratlla la necessitat de la justícia social. És un testimoni vibrant de la resiliència i una oportunitat per aprofundir en la història i la lluita dels quilombos en el context de l’esclavitud al Brasil.

read more

Read more

Pin It on Pinterest