by Administrador/a | 9 febr., 2021 | Les causes de Pere Casaldàliga
Aquest dilluns (08.02), quan es compleixen 6 mesos de la mort de Pere Casaldàliga, l’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldáliga de Catalunya i la família Casaldàliga, representada per les seves nebodes, han anunciat la creació de la Fundació Pere Casaldàliga. Lanova entitat tindrà fronts d’actuació al Brasil i a Catalunya per tal de mantenir viva la història de vida del bisbe, considerat un dels noms més importants de l’Església catòlica al Brasil.
Segons han explicat els fundadors, l’objectiu de la Fundació és recuperar, aprofundir i difondre el pensament de Pere Casaldàliga promovent estudis, investigacions, conferències i reunions de persones interessades en el llegat del bisbe. “El llegat de Pere Casaldàliga és molt ampli i l’objectiu de la Fundació és preservar-lo, donar-lo a conèixer i continuar-lo. A més, vetlla pel bon nom de la figura de Pere Casaldàliga i el seu missatge ”, diuen.
A més de preservar la memòria de Casaldàliga, la Fundació pretén col·laborar activament en la defensa de causes com la reforma agrària, les causes indígenes, la quilombola i les ecològiques, qüestions que van ser el centre de les lluites del “Bisbe del Poble ”, com es coneixia a Pere Casaldàliga.
El treball de la Fundació també contribuirà a reforçar la tasca de l’Associació ANSA, de São Félix do Araguaia, que treballa en la recuperació ambiental de zones de l’Amazònia i del Cerrado que han estat destruïdes degut a la implementació del model de l’agroindustria. A més, ANSA promou i dona suport a la construcció d’hortes per alimentar les famílies que viuen al camp. Per a això, s’imparteixen periòdicament cursos, reunions i conferències tant de formació tècnica com política.
D’aquesta manera, la Fundació desenvoluparà activitats editorials, d’arxiu, culturals, educatives i de sensibilització. “Ens comprometem a donar a conèixer la vida, l’obra i les causes del bisbe Pere Casaldàliga, essent referència del seu missatge i lluitant per les seves causes. La Fundació ajudarà també en la cura de la memòria i el llegat de Pere Casaldàliga, a Catalunya i al Brasil, i continuarà la seva lluita a favor de les seves causes”, diuen.
Escrit de Safira Campos en portuguès, per pnbonline.com.br
Traducció: Raul Vico
Read more
by Administrador/a | 25 nov., 2020 | Les causes de Pere Casaldàliga
Una Església comunitària, sense jerarquies, amb plena igualtat i sense etiquetes. Aquesta és l’Església que el bisbe claretià, Pere Casaldàliga, va impulsar a la seva diòcesi, São Félix do Araguaia. Després de la seva mort el mes d’agost han estat moltes les veus dedicades a recordar el seu tarannà i estil eclesial. El diàri Alvorada han publicat cinc breus testimonis de dones que han compartit la fe i la missió evangèlica amb el bisbe Pere.
“En Pere ens va convidar a crear un model circular i inclusiu d’Església, inserit en la vida del poble, en les seves lluites i resistències, davant les amenaces i la violència del latifundi i l’absència i omissió de l’Estat”. És el testimoni de Jeane Bellini, integrant de l’equip de Casaldàliga entre 1983 i 2005.
Bellini explica que des d’un començament els va proposar “formar equips mixts d’homes i dones, laics, religiosos i sacerdots, sense jerarquies”. Convivien amb la gent al poble i afrontaven els reptes junts. “Vam aprendre molt, va ser un camí marcat per moments forts de victòries, però també de moltes derrotes”, valora.
Una Església-Poble-de-Déu sense jerarquies
Tot plegat amb una vivència religiosa: “Vam beure l’espiritualitat d’en Pere, que impregnava tot el que feia. Ho celebravem tot, la vida, la mort, la lluita, la derrota i la victòria”, diu Bellini.
Subratlla el privilegi, al llarg de 22 anys, “de formar part de la construcció d’un model d’Església-Poble-de-Déu, sense jerarquies”. No feien servir títols ni de laic, laica, sacerdot, germana o bisbe. “Ens vam reconèixer pel nom, no per la categoria. Cada membre de l’Església, de l’equip pastoral, va assumir i va compartir aquella missió”.
És el cas també de Selme de Lima Pontim, que va viure més de 20 anys a la Prelatura de Casaldàliga: “Al llarg de la meva estada a São Félix, vaig dir missa moltes vegades, fins i tot a la catedral. Mai no m’ho van prohibir, al contrari, sempre em van animar a fer-ho i a preparar-me”.
De Lima va fer un curs al Centre d’Estudis Bíblics, el CEBI, per correspondència i Teologia del pluralisme religiós per internet. Recorda “sentir sempre l’alegria d’en Pere” en veure que avançava en la formació. A missa, no només llegia l’Evangeli, sinó que va fer alguna homilia, recorda.
“Mai no hi va haver cap reunió separada entre sacerdots i monges per prendre decisions”
La mare de Dailir Rodrigues da Silva, també era una dona activa a la comunitat d’en Casaldàliga. La Dailir va néixer i viure a la Prelatura de São Félix do Araguaia. Durant sis anys, va ser agent pastoral. Va formar part dels consells en diverses comunitats locals, regionals i també de l’assemblea general de la Prelatura. “Eren espais on tothom tenia dret, veu i vot”, apunta Rodrigues.
La cultura democràtica impregnava el dia a dia de les comunitats, sense distingir homes i dones, laics i ordenats: “Mai no hi va haver cap reunió separada entre sacerdots i monges per prendre decisions sobre la vida de la comunitat o de la prelatura”. I recorda: “Tant en Pere com els altres teníem el mateix dret a parlar i decidir que tot es debatia, es reflexionava o es votava”.
De fons hi havia una responsabilitat conjunta: “Ni l’Evangeli ni el fet de compartir la paraula eren exclusivitat dels capellans, sinó una responsabilitat de tota la comunitat”. I així mateix “les cases dels equips pastorals eren cases de la comunitat, no la casa del capellà” on “les dones i els homes eren rebuts i tractats amb el mateix afecte i respecte”.
“Per què les dones no poden celebrar missa?”
Tânia Oliveira va passar 20 anys amb Casaldàliga. I va viure a casa de Casaldàliga durant tres anys. El primer any, amb ell i la germana Irene. “Sempre em vaig sentir respectada i valorada com a missionera laica”, apunta.
Una vegada la seva filla, encara petita, amb sis o set anys, li va preguntar: “Pere, per què les dones no poden celebrar missa?”. En Pere, va respondre, amb un ampli somriure: “Gabriella, tenia esperança en veure això passar. Crec que no viuré prou per veure-ho, potser ho veurà la teva mare, però mantinc viva l’esperança de que tu sí que ho veuràs”. I va afegir: “No hi ha res que impedeixi les dones fer el mateix que fem els capellans i, de fet, crec que ho podeu fer molt millor!”
Casaldàliga tenia un caràcter interpel·lador. Ho mostra també l’anècdota de Maria Aparecida Rezende, que va néixer i viu a l’Araguaia. Amb 14 o 15 anys i, després de la primera comunió, va començar a ser catequista. “En una ocasió, vam tenir una reunió de joves per preparar la missa. Era festa major i calia arreglar l’església i preparar la missa amb en Pere i el pare Clélio”.
Es va obrir una discussió perquè “els nois volien preparar la missa perquè eren homes i no volien netejar l’església i els bancs”. En un moment determinat, en Pere va dir al grup: “Avui farem una missa de dones. Els nois rentaran l’església”.
Rezende ho recorda amb estranyesa: “Els nois farien ‘la feina de les dones’?” I diu que quan ho vaig explicar a casa, els seus germans van dir que la gent de la Prelatura era molt estranya. I conclou: “En Pere ens va ensenyar que fer menjar, rentar plats o preparar la casa també era cosa d’homes. La gent de l’interior, del camp, ho veia molt estrany, però, poc a poc, s’hi van acostumar”.
Fotografia de Selme de Lima Pontim
Read more
by Administrador/a | 25 nov., 2020 | La vida de Pere Casaldàliga
Text de Joan Coromines a l’Agenda Llatinoamericana 2021:
Una cosa es pot afirmar amb certesa: la continuació de l’estatus quo, del sistema capitalista global tal i com el coneixem actualment, és una impossibilitat ecològica.
El capitalisme, per mantenir-se estable, requereix d’una taxa constant de creixement. Una taxa de creixement relativament modesta del 3% anual implica duplicar l’economia mundial cada 25 anys. Per tant, un creixement “saludable” implica sempre un creixement exponencial.
Com va assenyalar fa molt temps l’economista Kenneth Boulding, només un boig o un economista podrien creure que el creixement exponencial pot continuar per sempre en un món finit.
Pels pobles indígenes l’acumulació no existeix; els deutes no existeixen. Fotografia: Associação ANSA
Avui, el decreixement no és una opció, sinó que és una necessitat imposada per la impossibilitat d’un creixement econòmic etern, del qual ja n’experimentem efectes devastadors. Serge Latouche ho expressa amb claredat en el seu lema: “Decreixement o barbàrie”. Només pot continuar creixent una part de la humanitat matant literalment l’altra.
L’única possibilitat que la humanitat en el seu conjunt té de sobreviure està basada en la frugalitat i l’autolimitació.
El gran enemic del decreixement és el sistema econòmic i la religió que el manté: el consumisme desaforat i l’obsessió per l’enriquiment econòmic.
En un món on els milionaris són envejats i la població queda enlluernada per la lluïssor dels grans luxes, el decreixement no sembla pas quelcom atractiu. No obstant això, nombrosos “estudis de felicitat” verifiquen allò que els ensenyaments religiosos tradicionals sempre han mantingut: més enllà de cert punt, amb més consum no augmenta la felicitat general.
Uns hàbits austers i unes altes dosis de solidaritat i empatia millorarien la vida física de la majoria de la humanitat i la vida espiritual de les minories riques.
[Als mitjans] no s’hi trobaran esbossos d’un sistema econòmic que ens permeti evitar la catàstrofe.
Es diu que és més fàcil d’imaginar la fi del món que no pas la fi del capitalisme i, en efecte, els mitjans de comunicació de masses no paren d’evocar escenaris apocalíptics: III Guerra Mundial, hivern nuclear, virus que maten la major part de la humanitat, entrada en el punt de no retorn del canvi climàtic.
No s’hi trobaran esbossos d’un sistema econòmic que ens permeti evitar la catàstrofe, el punt de no retorn. No obstant això, des de la segona meitat del segle XX, quan va quedar clar que el model soviètic de planificació central ja no funcionava, s’han realitzat moltes investigacions sobre aquestes alternatives viables al capitalisme.
Les raons per les quals s’han divulgat i conegut tan poc són diverses, la més òbvia és que els privilegiats del sistema actual defensen amb ungles i dents els seus privilegis, però també és cert que sempre és més fàcil destruir que no pas construir, ser endevinaire que no pas dibuixar futurs possibles, deixar-se dur per la por que no pas invertir esforços en la reflexió per tirar endavant.
Entre els diferents models em sembla molt interessant el de la “Democràcia Econòmica” de David Schweickart, que…
Demana la teva Agenda Llatinoamericana 2021
Truca’ns: 623 03 88 75
Read more
Recent Comments