fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Aquesta és la dona que va viure més de 30 anys amb el Pere Casaldáliga

Aquesta és la dona que va viure més de 30 anys amb el Pere Casaldáliga

Aquesta és la dona que va viure més de 30 anys amb el Pere Casaldáliga

Va oferir una tassa de cafè als militars que registraven la seva escola per subversiva; va dur a imprimir clandestinament el primer document episcopal de Casaldàliga …en un avió de l’exèrcit!; a més, és la responsable de que l’Arxiu de la Prelatura tingui més de 300.000 documents i sigui una referència de la història de Brasil i d’Amèrica Llatina.

12 de novembre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

Vivia a casa del Pere Casaldàliga, a São Félix do Araguaia. Ocupava una petita habitació que donava el pati interior on succeeix una bona part de la vida d’aquella casa. Al costat del seu petit llit de fusta, tan típic en la majoria de les cases de la Prelatura, destacava un piano protegit de la pols de l’Araguaia amb una manta fina de color marró.

De tant en tant, s’escoltaven les notes d’aquell vell piano i la casa s’enlairava -encara més-, com en una hora de pau divina que sortia de la Terra i del compromís radical del Pere i la Irene.

Desafiant els poders establerts i jugant-se la vida cada dia, el compromís de Casaldàliga va ser com un reclam per un gran nombre de religiosos i laics que volien canviar les coses al Brasil.

Irene Franceschini, la Tia Irene, va ser una d’aquelles persones. Era religiosa, de l’ordre de la Germanetes de Sant Josep. Va arribar a São Félix quan la situació era més tensa i difícil, ho va deixar tot enrera i es va entregar en cos i ànima a una gent i a una terra que van passar a ser, definitivament, la seva gent i la seva terra.

Francesc Escribano

El Periódico de Cataluña, 2008

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

Qui va ser?

Irene Maria Paula Franceschini, nascuda Sao Paulo el 1919, era filla d’un músic italobrasiler que va arribar a ocupar la cadira número 28 de l’Acadèmia Brasilera de la Música. Neta del Compte José Vicente de Azevedo per part de mare. Tan fràgil i delicada, com obstinada i perseverant. Pianista, professora de música i religiosa de la Congregació de les Germanes de San Josep de Chambéry.

Després de dedicar la meitat de la vida a ensenyar música a l’escola de la seva congregació a São Paulo, la Germana Irene va sentir l’impuls de ser missionera i en saber que es demanen voluntaris per anar a la recentment creada Prelatura de São Félix do Araguaia, va decidir presentar-s’hi.

D’aquesta manera, va arribar a l’Araguaia al 1971, després d’un viatge de més de tres setmanes d’autobús i a cavall, des del seu São Paulo natal fins a l’interior de l’Amazònia: 1918 km.

«Era una època molt dura. Es vivia sota el règim militar i tot estava prohibit excepte allò que dictaven els militars. I inclús a aquests senyors la germana Irene va enfrontar-se, amb una calma i una fermesa que els va desconcertar.

Maria José Souza Moraes

Advocada de la Prelatura de São Félix do Araguaia des de 1982

La dona del bisbe ?

La germana Irene va acabar passant més de 30 anys al costat del bisbe Casaldàliga, encarregant-se de la gestió de casa seva, d’atendre discretament a les visites que el Pere rebia i també entregant-se completament a la missió de treballar amb i pel poble.

Molts camperols que anaven regularment a casa del bisbe Pere buscant menjar, conversa o algun recolzament, no molt coneixedors de les castes imposicions de l’Església-catòlica-apostòlica-romana, sempre tan distant dels tròpics, deien amb tota naturalitat i innocència que els havia atès “la dona del bisbe”. La sempre fidel i present Irene.

Però més enllà del seu paper de “cancillera” de casa, a la regió de l’Araguaia, la Germana Irene va ser coneguda com la “Tia Irene”: va contribuir decisivament perquè moltes dones aprenguéssin a llegir i a escriure, doncs va ser una de les fundadores i impulsores dels primers projectes d’alfabetització d’adults de l’Amazònia.

Amb elles, a més, va formar grups organitzats que, per primera vegada van lluitar pels seus drets i organitzar-se per actuar políticament per les seves llibertats.

A São Félix va ser secretària de l’escola GEA, fou fundadora i presidenta de l’Associació Nostra Senyora de l’Assumpció (ANSA), va treballar fent feines d’administració i “cancelleria”, va assumir moltíssimes feines pastorals i va ser fins la seva mort l’ànima del ric arxiu de la Prelatura. Va ser confident i consellera, especialment de les dones i amb elles va crear el Club de les Mares. Els pobres i els que més pateixen sempre van trobar en ella un cor comprensiu.

Pere Casaldàliga, 2008

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

La revolució delicada i ferma

El 1972 va començar una intensa repressió militar a l’Araguaia. Els soldats entraven a les cases agitant el fantasma del comunisme, tan “útil” a Llatinoamèrica, i van registrar també la petita escola de la Prelatura buscant armes o qualsevol indici de la seva vinculació amb la Guerrilla de l’Araguaia, que estava, en realitat, molt més a l’est.

La Tia Irene va deixar registrades les seves impressions en aquell moment: “ells creien que teniem vincles amb la guerrilla. Però estava molt lluny d’aquí, a l’estat del Pará. Desconfiats, els soldats volíen registrar-ho tot. Van cridar-nos a totes per fotografiar-nos i prendre les empremtes. Les noies, senzilles com eren, van anar a arreglar-se el cabell perquè el cap i a la fi anaven a fer-les una foto…”. Enmig de tot aquest enrenou, la Tia Irene els va oferir una tasseta de cafè, per tal que l’espera no se’ls fes tan feixuga.

Sabent molt bé la càrrega política de la seva activitat i dedicant-se a ella amb la força de qui sap que es troba fent un acte de resistència, la Tia Irene era plenament conscient del risc que corria i de la situació de repressió que estaven vivint.

De fet, no van tenir tanta sort altres dels seus companys detinguts, torturats o assassinats, com el pare João Bosco Penido Burnier, que va rebre dos trets d’un policia militar a la ciutat de Ribeirão Cascalheira situada més al sud de la regió, mentre mirava de defensar dues dones que estaven sent torturades a la comissaria.

Radicalment coherent, directa i “estricta”

La germana Irene, juntament amb el bisbe Pere Casaldàliga, va fundar l’Associació ANSA, l’organització de solidaritat al servei de la dignitat i dels drets dels pobles indígenes, dels camperols i dels que més pateixen a l’Araguaia. Més de 45 anys després, l’Associació ANSA encara és una referència a tota la regió.

Però, sobretot, la germana Irene va treballar al costat de les dones del poble. Dones que patien (i pateixen) directament els crus efectes d’una societat tremendamente masclista. Les dones que en aquesta terra “del llunyà oest” eren condemnades a les a les feines domèstiques i a la subordinació dels “seus homes”: primer el seu pare, després els seus germans homes, més tard els seus marits i, moltes vegades, per acabar, fins i tot els propis seus fills homes. La Tia Irene les va ajudar a descobrir la seva força, els seus drets i la seva lluita. Essent amb elles i compartint el dia a dia com una més, va facilitar que es tornessin subjectes polítics d’aquesta història a l’Araguaia.

Era firma, directa, estricta, no tergiversava, no transigia ni feia concessions quan es tractava de drets i de justícia, principalment quan estaven en joc qüestions relacionades amb el sense-terra, amb els indígenes o les dones.

Tenia una capacitat admirable per indignar-se amb les injustícies i les veia de lluny, inclús en aquells actes revestits d’una aparença de justos. L’educació, la salut sempre van ser les seves preocupacions i es va dedicar a elles.

Les organitzacions de dones que existeixen avui a la regió són fruit del treball de la Tia Irene.

Maria José Souza Moraes, 2008

Que sigui aquest el nostre petit -i sempre insuficient- homenatge, als 11 anys de la seva resurrecció, i als 100 anys del seu naixement a São Paulo, el 16 novembre 1919.

Obrigado Tia, muito obrigado.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

30 de juliol: arribem a un món sense retorn

30 de juliol: arribem a un món sense retorn

Casaldàliga arriba a l’Amazònia brasilera el 30 de juliol de 1968. Mai més va tornar a Catalunya. Aquest és un fragment del seu testimoni escrit en primera persona i algunes de les primeres imatges que es conserven de la seva arribada.

Casaldàliga: crònica i carta del meu viatge a Roma (I)

Casaldàliga: crònica i carta del meu viatge a Roma (I)

Document històric: Aquesta és la crònica detallada de l’interrogatori al que Ratzinger i Gantin van sotmetre Casaldàliga en la seva primera visita ad límia al Vaticà, el juny de 1988. De lectura obligada!

Read more
Per això les cartes del Vaticà eren a la cuina de Casaldàliga

Per això les cartes del Vaticà eren a la cuina de Casaldàliga

Per això les cartes del Vaticà eren a la cuina de Casaldàliga

Viure o freqüentar la casa d’un bisbe sense abans haver tingut massa contacte amb l’Església és descobrir que hi ha un món paral·lel passant al costat del nostre, al dels “civils”. Si aquest bisbe es diu Pere Casaldàliga i la casa està en un poblet de l’Amazònia brasilera, els dies acaben sent una sorpresa rere l’altra. Com a mínim.

5 de novembre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

A casa de Pere arriben moltes comunicacions. Cada matí, el Paulinho, ajudant de la Prelatura, portava les correspondències més variades: cartes de tota mena, revistes, llibres, diaris, futlletons…

El Pere està subscrit a un munt de publicacions, del Brasil  i d’arreu, sempre “ligado” (connectat) a la informació i atent al que passa al seu voltant.

El Paulinho també s’endu a l’oficineta de Correus de São Félix totes les cartes que el Pere li va deixant al primer calaix del rebedor. És el ritual diari, perfectamente sincronitzat, de molts anys d’anades i vingudes de Correus: la caixa postal 05, la caixa “do bispo Pedro”, desborda a la petita oficina de correus de São Félix do Araguaia com cap altra.

Ser comunicació … vaticana

No és cap secret que en Pere Casaldàliga sempre ha dit que de no haver estat bisbe, li hauria agradat ser periodista. El Pere sempre ha tingut molt clar que explicar quina era la situació de la gent; donar a conèixer el què succeeix a l’Araguaia i mantenir-se en constant “comunió” comunicativa formava part de la seva vocació.

Per això, la seva obra escrita inclou més de 20 títols, de prosa i poesia, i ha respòs a centenars d’entrevistes. Cada any, a més el Pere enviava sovint les sevs “Cartes Circulars”, tant al seu equip de la Prelatura com als amics i amigues de l’estranger, per tal de mantenir-los informats de com anaven les coses. 

«Creo que escribir ha sido siempre una especie de carisma mío. Me gusta, me sale, necesito ejercitarlo. Creo en la Palabra de Dios y en nuestras palabras para comunicar la Buena Nueva. Siempre me ha parecido el escribir un don apostólico y yo se lo he agradecido a Dios desde mis años de seminario y en mis tiempos de cura joven.»

Pere Casaldàliga

1983

Però d’entre totes aquests futlletons, llibres, revistes i cartes, de tant en tant, arribaven unes que a mi em cridaven especialment l’atenció (com no!): les que portaven el segell del Vaticà al sobre.

Poc acostumats com estem a rebre cartes que no siguin del banc o d’hisenda, volent-ho o no, una carta amb el logotip de la Ciutat del Vaticà desperta curiositat…durava poc.

Els secrets pontificis al “suru” de la cuina

Assegut a la taula de fusta fosca del pati interior de casa seva, en Pere anava obrint parsiminosament cadascuna de les correspondències: les que requerien resposta a una pila; les que eren per l’Arxiu en un altre; les que volien una lectura més llarga en un altre … tot en ordre.

En acabar, aquella figura prima, amb pantalons de pana a 35 graus, camisa i “chinelos” (xancletes), s’aixecava, agafava una xinxeta i enganxava els documents o futlletons que ell creia que eren d’interès de tots al quadre dels avisos de suro, entre la porta d’entrada a casa i la cuina. Tot el que havia de saber-se, comunicats i cartes del Vaticà incloses.

L’any 2003, en complir 75 anys, Pere Casaldàliga va presentar la seva renúncia com a bisbe, com suggereix en Dret Canònic. El que va succeir després van ser moments tensos, d’incertesa sobre quina seria la línia del nou bisbe. Substituir Casaldàliga després de 30 anys era un desafiament important! Es va demanar per activa i per passiva, que el Vaticà escoltés a l’equip que estava treballant a la regió abans de decidir…imposible. Què passaria amb el treball de Casaldàliga? A qui ens enviarien. Angoixava.

En aquest context, va arribar una carta particular que portava el segell pompós (i morbós) de “secreto pontifício”. La carta esperada on s’anunciaria el nom del nou bisbe: no havien passat ni 10 minuts i el “secretum” s’havia revelat: la carta on es comunicava el nom del nou bisbe de la Prelatura, ja estava gaudint del panell de suro de la cuina i de la lectura de qualsevol dels que freqüentàvem casa: o és que, després de tot, saber qui seria el seu nou bisbe no és d’interès de tot el poble?

El “secret pontifici” comunitàriament millor guardat; la consagració episcopal radicalment “partilhada” amb el poble.

SUBSCRIBA EL BOLETÍN

Conozca a Pedro Casaldáliga
y sus causas en la Amazonía

POTSER US INTERESSARÁ

30 de juliol: arribem a un món sense retorn

30 de juliol: arribem a un món sense retorn

Casaldàliga arriba a l’Amazònia brasilera el 30 de juliol de 1968. Mai més va tornar a Catalunya. Aquest és un fragment del seu testimoni escrit en primera persona i algunes de les primeres imatges que es conserven de la seva arribada.

Casaldàliga: crònica i carta del meu viatge a Roma (I)

Casaldàliga: crònica i carta del meu viatge a Roma (I)

Document històric: Aquesta és la crònica detallada de l’interrogatori al que Ratzinger i Gantin van sotmetre Casaldàliga en la seva primera visita ad límia al Vaticà, el juny de 1988. De lectura obligada!

Read more
Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Text elaborat a partir do treball de Marluce Scaloppe, de la UFMT: Jornal Alvorada: registro e história das lutas do povo do Araguaia em tempos de ditadura.

Quan es va inaugurar el diari Alvorada al 1970, els mitjans de comunicació al Brasil vivien sota una forta censura imposada per les autoritats militars.

La censura a la premsa també va caure sobre l’Església progressista, de dues formes: la censura de l’acció i dels pronunciaments de bisbes i religiosos; i la censura en els mitjans de comunicació de les diòcesis de tot el país.

Els militars d’una banda i les jerarquies de l’altra, controlaven el que es deia, el que es feia i el que es publicava.

No obstant això, els sectors progressistes de l’Església Catòlica, unint-se i articulant-se amb moviments populars i d’esquerra, van declarar la resistència al govern militar i, a poc a poc, van anar assumint un important paper polític al Brasil.

És en aquest context que la recentment creada Prelatura de São Félix do Araguaia, decideix crear el primer mitjà escrit de l’Amazònia, el diari Alvorada. Avui, 49 anys després i amb freqüència bimestral, encara se n’imprimeixen i es distribueixen 2.000 còpies.

Efectivament, el naixement del diari es dóna en un moment en què alguns líders episcopals, encoratjats per la CELAM , a Medellín, comencen a adoptar pràctiques “alliberadores”, moltes vegades en contra de la jerarquia eclesiàstica i sempre en contra de la dictadura.

Per això, l’aparició de ràdios comunitàries, revistes populars, circulars o diaris s’estén a través de les diverses diòcesis i prelatures del país com una forma d’oposició al poder i de posició al costat dels més pobres.

Així, des de la seva creació, el diari Alvorada es configuraria com el principal vehicle de comunicació entre les gents de l’Araguaia: una àrea d’aproximadament 150.000 km² al nord-oest de Mato Grosso, a l’Amazònia brasilera, comptava amb el primer mitjà de comunicació popular escrit.

En aquella època, al “vall dels oblidats”, com l’anomenen els vilatans, no hi havia telèfon, televisió, ràdio ni oficina de correus. Ni tan sols hi havia electricitat.

El diari, llegit moltes vegades en comunitat, a la llum d’espelmes, pels pocs que sabien llegir, es transformaria en un mitjà de comunicació de referència per a l’Araguaia.

ALVORADA en la tierra y en nuestras vidas.
Sol que abrasa y lluvia fuerte sobre el Araguaia.
El Araguaia lo trae todo en tu oleaje,
basta con saber mirar.

El verano seco de persecución
nos ha herido, dolido y enseñado.
Pero quien tiene coraje y Esperanza está de pie.
ALVORADA viene a decirnos que la vida continúa,
ALVORADA es un momento de conversación entre nosotros,
somos el Pueblo de Dios,
que se ha derramado en este campo, entre el Araguaia y el Xingu.

Periódico Alvorada, edición de enero de 1974

Fins a finals de la dècada de 1970, diverses persones de la Prelatura col·laboraven en els escrits i l’elaboració del diari. En primera línia sempre, la presència del bisbe Pere Casaldàliga, la germana Irene, el pare Falieiro (que va fer les il·lustracions del diari) i un grup de joves agents pastorals, entre ells Pontim i Moura.

El diari Alvorada per a nosaltres, per a moltes persones a São Felix és com la Bíblia, entens? Només estem segurs … si rebem algunes notícies aquí a Mato Gosso […] a la Cadena Globo […] parem atenció, però només estarem segurs, només ho confiarem quan surti a l’Alvorada. Així que considero que, per a mi i per a molts, llegir l’Alvorada és com si fos la Bíblia, entens? Per tant, és una cosa sagrada per a nosaltres.

Lindaura Paiva

Fins avui, el diari Alvorada està fet amb un llenguatge senzill, proper; i té moltes fotos i il·lustracions, especialment del pintor Cerezo Barredo , el pintor de l’alliberament.

Totes les activitats de la Prelatura hi tenen un espai important, així com la informació, la difusió i la formació permanent. El diari té una pàgina de formació bíblica i altres de salut i educació, així com d’altres que tracten els problemes socials històrics de la regió. [ Gonzaga, Agnaldo Divino ]

En una regió, encara marcada per les necessitats i les distàncies que dificulten la comunicació, el diari Alvorada és un vehicle d’unió i comunió important.

Crònica d’un període històric fosc, la publicació ens mostra la veu del poble entre el poble. La veu de la gent parlant-li a la seva gent.

A més, actualment, també es distribueix en diverses regions del Brasil i en altres països. [ Gonzaga, Divino Agnaldo ]

Coneix Pere Casaldàliga i les seves causes

Subscriu-te al nostre butlletí mensual.

T’enviarem només informació del Pere Casaldàliga i de la feina que fem al Brasil.

Read more
Así concretamos las causas de Casaldáliga en el Araguaia

Así concretamos las causas de Casaldáliga en el Araguaia

Así concretamos las causas de Casaldáliga en el Araguaia

Pedro Casaldáliga es una figura global. Reconocido en todo el mundo por su compromiso, su coherencia y su lucha a favor de los campesinos sin tierra, los Pueblos Indígenas y de aquellos que más sufren. Pero, ¿cómo es su trabajo concreto, día a día, en la región donde vive hace más de 50 años?

29 de febrero de 2020 (actualitzado)

Las causas de Pedro Casaldáliga

EJE DE TRABAJO 1

Campesinos/as sin tierra

La región del Araguaia tiene el mismo tamaño que países como Portugal o Guatemala. Con la mayoría de carreteras sin asfaltar, para atravesarla necesitamos más de 10 horas de autobús entre barro o polvo, según sea estación seca o de lluvias.

El Araguaia es una tierra marcada por una historia de grandes terratenientes que, todavía hoy, mantienen imperios agroindustriales dedicados a la producción de soja o a la cría de ganado para carne.

Son hectáreas y hectáreas de plantaciones, cuyos productos se envían a Europa, junto a millares de cabezas de ganado cuya carne se envía sobretodo a China.

En los primeros años de la llegada de Casaldáliga al Araguaia, en 1972, el principal problema era el acceso a la tierra: los pequeños campesinos no tenían donde plantar. Así, el surgimiento de las primeras ciudades se hizo sobre la base del enfrentamiento abierto y sangriento entre terratenientes y campesinos.

Los Pueblos Indígenas fueron simplemente expulsados de sus tierras o diezmados de sus formas de vida hasta que desaparecieron del lugar. La “ley del 38” era la única Ley y tomar partido como lo hicieron Casaldáliga y su equipo, era un acto donde se jugaba la vida. Muchos fueron torturados y asesinados.

Subscriba el BOLETÍN con contenidos inéditos

Conozca MÁS de Pedro Casaldáliga y su trabajo en la Amazonía.

Hecho desde el Araguaia y desde Barcelona!

Hoy, la violencia en el campo continúa siendo una realidad palpable en esta región de la Amazonía y, por desgracia, vivimos casos de agresiones, expulsiones y amenazas. Quizás los enfrentamientos no son tan habituales o tan violentos como lo fueron en las décadas de 70 y 80, pero todavía hoy vivir en el Araguaia y defender a los sin tierra o a los indígenas, es correr riesgo.

Además, si bien algunas tierras se conquistaron en la década de los 70 y 80, en buena parte gracias a la fuerza de Casaldáliga, todavía estamos lejos de conseguir que el campo brasileño sea un buen lugar para vivir. El latifundio continua siendo predominante y el pequeño campesino olvidado.

Desde los años 2000, la principal dedicación del equipo de Casaldáliga es, por tanto, trabajar junto a los campesinos que tienen la “posse” (el usufructo) de una pequeña parcela de tierra, para que puedan alimentar a su familia con el fruto de su esfuerzo.

Construyendo huertas junto a las familias

La alimentación de las familias es nuestra prioridad.

Todavía tenemos problemas graves de desnutrición, sobretodo infantil, que abordamos ayudando a las familias a tener su propia producción de alimentos: arroz, mandioca, maíz, calabaza, etc son productos que se pueden cultivar en el Araguaia y que forman la base de la alimentación regional.

Por eso, nos dedicamos a proveer mangueras, bombas, alambre, etc para que más o menos 50 familias al año puedan hacer su pequeña huerta y alimentar mejor a sus familias.

Después, a lo largo de todo el año, nuestros técnicos agrónomos visitan las plantaciones y acompañan las dificultades y el proceso para asegurarse de que está yendo bien.

Subscriba el BOLETÍN con contenidos inéditos

Conozca MÁS de Pedro Casaldáliga y su trabajo en la Amazonía.

Hecho desde el Araguaia y desde Barcelona!

Mini-industria de zumo de fruta

Además de legumbres y algunas hortalizas, la fruta también nos hace falta. Por eso, trabajamos con los pequeños campesinos para que planten frutales en sus tierras. Les damos materiales de riego, construímos pozos para el agua, llevamos semillas y plantones, etc.

El excedente, lo pueden vender a la mini-industria que tenemos en São Félix do Araguaia, donde hacemos zumo que después vendemos por la región.

Es un proceso largo, porque los árboles necesitan su tiempo para dar fruta; además, estamos siempre sujetos a los riesgos de una agricultura desarrollada en tierras que han sido ambientalmente destruídas (con escasos nutrientes); y enfrentamos la enorme dificultad que supone no disponer de agua todo el año.

Pero, a pesar de ello, cada año conseguimos comprar 50.000 quilos de frutas tropicales que transformamos en zumo naturalísimo!

EJE DE TRABAJO 2

Pueblos Indígenas

En Brasil hay más de 250 Pueblos Indígenas, que hablan 150 lenguas diferentes. Casi 1 millón de personas que pertencen a alguna de las poblaciones ancestrales que poblaban Brasil antes de la ocupación europea.

En el Araguaia conviven los Pueblos Tapirapé (Apyãwa), Karajá (Iny) y Xavante (A’uwe). Desde que la región empezó a ser ocupada por los “blancos”, la historia de los indígenas está marcada por la violencia, la pérdida de sus tierras y el saqueo de sus recursos naturales.

En un momento histórico en que el pensamiento único se propaga y en el que parece que sólo hay una forma aceptable de sentir, de hablar y de vivir, algunos pueblos indígenas se encuentran en el desafío de (re)construir su identidad y de (re)situarse en el contexto global en que vivimos.

En 2012, el Pueblo Xavante, a 120 Km de casa de Pedro, en São Félix do Araguaia, recuperó su territorio ancestral: la Tierra Indígena Marãiwatsédé.

No obstante, tras más de 50 años estando ocupada por los blancos, el área no tiene más que el 15% de su vegetación original y sufre de falta de agua, de suelos sin nutrientes, etc.

En esta situación, nuestro día a día, se basa en apoyar las plantaciones de alimentos para las más de 800 persones que viven en Marãiwatsédé; ayudar en la construcción de pozos y ruedas para que tengan agua; y, en general, apoyamos las actividades de recuperación cultural que una organización especializada en la Causa Indígena realiza en el área.

Para llegar a la tierra Marãiwatsédé tardamos 4 horas en coche, y las condiciones de vida allí son muy duras. Además, hace falta que las personas que están en la aldea conozcan la cosmovisión Xavante reflejada a través de sus costumbres, creencias y valores, así como sus formas de participación y de organización, etc.

Subscriba el BOLETÍN con contenidos inéditos

Conozca MÁS de Pedro Casaldáliga y su trabajo en la Amazonía.

Hecho desde el Araguaia y desde Barcelona!

EJE DE TRABAJO 3

Con las familias que viven debajo el umbral de la pobreza

En São Félix do Araguaia, el 30% de la población vive con menos de 1 euro al día. La mayoría no tienen un empleo registrado y el acceso al hospital con especialistas más cercano está a 24 horas de autobús.

Mejorar su salud

Uno de los primeros derechos necesidades universales es la salud. En el Araguaia no está garantizado. Y está lejos de serlo.

Como complemento y prevención, creemos en la efectividad de las plantas, yerbas y frutas medicinales, cuyos beneficios son conocidos por toda la comunidad y se transfieren de padres a hijos de generación en generación, sin derechos de propiedad.

Recuperar y dar valor a los saberes tradicionales, que forman el patrimonio de la Humanidad, forma parte de nuestras convicciones.

Por eso, nos dedicamos a enseñar la fabricación de medicamentos caseros, naturales, a partir del conocimiento local, y hacemos jarabe contra la tos, jabón contra los piojos, caramelos expectorantes, etc.

La mayoría de familias que atendemos no tienen la menor condición de tratar a sus hijos en clínicas privadas y la salud pública es muy deficiente, así que intentamos prevenir tanto como podemos la complicación de enfermedades que les obligarían a enfrentar 24 horas de autobús y a terminar con las ya de por sí escasas economías familiares.

Apoyar el auto-empleo

La falta de empleo y de renta para la familia condena a muchos a la pobreza extrema. Una realidad que afecta sobretodo a mujeres, que ven como su papel social y familiar es sometido por una cultura machista, que las aprisiona en “sus labores”.

Pensando en eso, ya en el año 2000, empezamos un proyecto de microcrédito solidario para que las personas en situación de pobreza pudieran montar pequeños negocios y ganarse la vida con ellos.

Atendemos sobretodo a mujeres y les facilitamos un préstamo de entre 120 y 300 euros, para que puedan empezar una pequeña panadería, un taller de remiendos y costura, una cría de gallinas, una huerta, etc.

No pedimos avales, ni garantía de ingresos ni nada: sólo que se junten con otras 2 o 3 personas y que se comprometan a devolver el préstamo.

Cada año, hacemos más de 300 créditos, pues muchas mujeres renuevan y amplían sus préstamos para continuar creciendo y mejorar la vida de sus familias.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Memòria d’activitats 2022

Memòria d’activitats 2022

Ja podeu consultar la Memòria d’Activitats 2022 de la Fundació Pere Casaldàliga. El document recull els avenços aconseguits per la nostra organització en el treball a favor de la Justícia i la Pau que en Pere Casaldàliga ens va inspirar. També podràs veure la feina que hem fet per preservar i donar a conèixer la vida i l’obra del bisbe Pere, així com les col.laboracions concretes que hem dut a terme al Brasil, a la regió de l’Araguaia.

read more
El cristianisme no ha fet més que començar

El cristianisme no ha fet més que començar

«Més que mirar amb nostàlgia un passat cristià que ja no existeix, hem d’anar endavant per a evangelitzar el món d’avui secularitzat, agnòstic i postmodern.» Què podem fer? Què pot aportar el cristianisme avui? Aquesta és la reflexió del jesuïta Victor Codina.

read more
La huida de un pueblo amazónico por la expansión de la soja

La huida de un pueblo amazónico por la expansión de la soja

No es la primera vez que el pueblo Khikatxi, en territorio indígena wawi, se reubica en lo más profundo de la selva para preservar la salud y el bienestar de sus habitantes. ¿Será la última? Cada noche, los hombres kisêdjê llevan sillas de plástico al centro de un...

read more
I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

read more

Read more

Pin It on Pinterest