La maledicció de l’esclavitut

Fa uns 20 anys, Don Pere Casaldàliga va celebrar una missa el dia de finats en un dels cementiris de São Félix de l’Araguaia, a Mato Grosso. Al final, en presència del poble i agents pastorals, va dir: “Vull que tots vostès escoltin molt bé, perquè vaig a dir-vos una cosa molt seriosa: aquí és on vull ser enterrat”. El “aquí” era el que el poble de la regió anomena “Cementiri Karajá”, on van ser enterrats molts indígenes i altres tants treballadors rurals ( “peons”) que venien de moltes parts i eren explotats en les hisendes de bestiar. El lloc on va ser enterrada la gent més humil d’aquella terra. El cementiri dels més pobres.

De les coses que més van xocar al Pere quan va arribar a aquesta regió de Mato Grosso el 1968, va ser la situació dels “peons”: treballadors assalariats que migraven d’altres estats de Brasil amb la il·lusió que la seva vida havia de millorar treballant en les grans hisendes. Quines els reclutaven, els prometien molts avantatges, però ja durant el viatge i sobretot després a la feina els anaven atribuint deutes i més deutes … La maledicció de l’esclavitud per deute. Els seus fuites eren durament reprimides, fins i tot hi va haver la tradició de tallar les orelles a tot treballador que intentés escapar d’aquell martiri.

Els camperols i en Pere Casaldàliga

La situació dels petits camperols i dels diversos pobles indígenes de la regió no era molt diferent a la regió amb major concentració agrària durant la dictadura militar. A la Carta Pastoral de 1971, “Una Església de l’Amazònia en Conflicte amb el Latifundi i la Marginalització Social”, Pedro fa una forta denúncia de totes aquestes situacions, posicionant a l’Església -la recentment creada Prelatura de São Félix de l’Araguaia – del costat dels més pobres.

El latifundi continúa al cor

El latifundi encara era present al centre de les preocupacions de Casaldàliga, 34 anys després de la seva arribada al Brasil. El Bisbe Pere sempre va tenir aquest reflex profund de la comprensió que els canvis estructurals no passaven només per una victòria més esquerra a les eleccions. Els canvis més importants haurien de provenir de la consciència i organització de les persones. I la vida pastoral de Pedro va contribuir fortament a l’organització de les persones en la seva lluita pels drets, a la regió de Mato Grosso que va optar per viure. No obstant això, tota aquesta història profunda, de reflexions i d’actuació política va ser etiquetada pels partidaris de Bolsonaroen de São Félix del Araguaia i de la regió, com a opinió d’un “bisbe de PT” (del PT, el Partit dels Treballadors), en aquestes eleccions. eleccions presidencials despolititzades i manipulades el 2018. Un bisbe del PT que encara ha de lluitar.

Com està el Bisbe Casaldàliga

I el bisbe Pere, com és anomenat a la ciutat, continua aquí. El fort avanç del “Germà Parkison” amb el qual conviu fa uns 20 anys deixa forts marques. Els 90 anys (gairebé 91!) També. No s’expressa amb profusió de paraules i escrits, que sempre han estat molt marcats. I això certament és un gran sofriment. Però Pedro es comunica d’altres formes, amb gestos, mirades, encaixades fortes a les nostres mans, i ens dóna la benedicció amb els gestos de les mans d’ell. La gent sap que ell està allà, que és Pedro, i que ell ens reconeix. I tracta bé a tots els que arriben a casa, sigui la gent del poble que van a veure-ho, sigui algun indígena Karajá (Iny), sigui alguna visita que ve de lluny.

La seva casa segueix sent un refugi per als Karajá que passen per São Félix vinguts d’alguna de les diversos llogarets que hi ha a l’Illa del Bananal, a l’altre costat del riu Araguaia. Saben que hi van a tenir un got d’aigua fresca, van a tenir un lloc per descansar de les aventures per la ciutat. I saben que sempre se’ls donarà un plat de menjar a l’hora de dinar. Vaig estar cinc dies a São Félix i, cada dia, va passar per allà algun Iny, la majoria del poble Santa Isabel, la que està més a prop de la ciutat. En el penúltim dia, un jove Iny estava emmalaltint i es va dirigir cap allà. Semblava sentir molt dolor i va dir que havia vomitat sang. Vam aconseguir parlar amb la responsable del districte de salut indígena regional, que va enviar un cotxe per recollir-lo. Aquell jove indígena sabia que tindria un refugi en aquella casa, amb la “gent del bisbe Pere”.

A mode d’epígraf

En l’epígraf està només la primera part del poema “Cementiri del Sertão”. Però Pedro continua: “Però per viure, jo ja vull tenir, la part que em cap, al latifundi seu, que la terra no és seva, el seu doctor Ningú. Però per viure, terra i llibertat, necessito tenir “. La lluita de Pere i la seva Església compromesa sempre ha estat per la justícia i la vida.

Pere és lluita. Pere és inspiració. Pere és exemple. I la malaltia i la vellesa de Pere no han de ser enteses només com un sofriment. Ens ha de provocar una “profunda reflexió sobre el significat dels 90 anys de vida dedicats a la resistència contra el capital i en defensa dels pobres”, en paraules de la professora i lluitadora minera Maria José Silva. I que puguem, tots i totes nosaltres, inspirar-nos en Don Pere Casaldàliga per als temps difícils que travessarà el nostre país i … travessarà. Que l’esperança activa i indignada ens guiï!

Aquest text està dedicat al pare Félix Valenzuela i a la Telma Araújo, persones molt amigues, des de fa molt de temps, de Pere.

Maria Júlia Gomes Andrade Antropòloga i coordinadora del Movimento pela Soberania Popular na Mineração (MAM).

Text originalment publicat en portuguès al web Brasil de Fato, a l’article: Pedro Casaldáliga do Araguaia.