fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Así concretamos las causas de Casaldáliga en el Araguaia

Así concretamos las causas de Casaldáliga en el Araguaia

Así concretamos las causas de Casaldáliga en el Araguaia

Pedro Casaldáliga es una figura global. Reconocido en todo el mundo por su compromiso, su coherencia y su lucha a favor de los campesinos sin tierra, los Pueblos Indígenas y de aquellos que más sufren. Pero, ¿cómo es su trabajo concreto, día a día, en la región donde vive hace más de 50 años?

29 de febrero de 2020 (actualitzado)

Las causas de Pedro Casaldáliga

EJE DE TRABAJO 1

Campesinos/as sin tierra

La región del Araguaia tiene el mismo tamaño que países como Portugal o Guatemala. Con la mayoría de carreteras sin asfaltar, para atravesarla necesitamos más de 10 horas de autobús entre barro o polvo, según sea estación seca o de lluvias.

El Araguaia es una tierra marcada por una historia de grandes terratenientes que, todavía hoy, mantienen imperios agroindustriales dedicados a la producción de soja o a la cría de ganado para carne.

Son hectáreas y hectáreas de plantaciones, cuyos productos se envían a Europa, junto a millares de cabezas de ganado cuya carne se envía sobretodo a China.

En los primeros años de la llegada de Casaldáliga al Araguaia, en 1972, el principal problema era el acceso a la tierra: los pequeños campesinos no tenían donde plantar. Así, el surgimiento de las primeras ciudades se hizo sobre la base del enfrentamiento abierto y sangriento entre terratenientes y campesinos.

Los Pueblos Indígenas fueron simplemente expulsados de sus tierras o diezmados de sus formas de vida hasta que desaparecieron del lugar. La “ley del 38” era la única Ley y tomar partido como lo hicieron Casaldáliga y su equipo, era un acto donde se jugaba la vida. Muchos fueron torturados y asesinados.

Subscriba el BOLETÍN con contenidos inéditos

Conozca MÁS de Pedro Casaldáliga y su trabajo en la Amazonía.

Hecho desde el Araguaia y desde Barcelona!

Hoy, la violencia en el campo continúa siendo una realidad palpable en esta región de la Amazonía y, por desgracia, vivimos casos de agresiones, expulsiones y amenazas. Quizás los enfrentamientos no son tan habituales o tan violentos como lo fueron en las décadas de 70 y 80, pero todavía hoy vivir en el Araguaia y defender a los sin tierra o a los indígenas, es correr riesgo.

Además, si bien algunas tierras se conquistaron en la década de los 70 y 80, en buena parte gracias a la fuerza de Casaldáliga, todavía estamos lejos de conseguir que el campo brasileño sea un buen lugar para vivir. El latifundio continua siendo predominante y el pequeño campesino olvidado.

Desde los años 2000, la principal dedicación del equipo de Casaldáliga es, por tanto, trabajar junto a los campesinos que tienen la “posse” (el usufructo) de una pequeña parcela de tierra, para que puedan alimentar a su familia con el fruto de su esfuerzo.

Construyendo huertas junto a las familias

La alimentación de las familias es nuestra prioridad.

Todavía tenemos problemas graves de desnutrición, sobretodo infantil, que abordamos ayudando a las familias a tener su propia producción de alimentos: arroz, mandioca, maíz, calabaza, etc son productos que se pueden cultivar en el Araguaia y que forman la base de la alimentación regional.

Por eso, nos dedicamos a proveer mangueras, bombas, alambre, etc para que más o menos 50 familias al año puedan hacer su pequeña huerta y alimentar mejor a sus familias.

Después, a lo largo de todo el año, nuestros técnicos agrónomos visitan las plantaciones y acompañan las dificultades y el proceso para asegurarse de que está yendo bien.

Subscriba el BOLETÍN con contenidos inéditos

Conozca MÁS de Pedro Casaldáliga y su trabajo en la Amazonía.

Hecho desde el Araguaia y desde Barcelona!

Mini-industria de zumo de fruta

Además de legumbres y algunas hortalizas, la fruta también nos hace falta. Por eso, trabajamos con los pequeños campesinos para que planten frutales en sus tierras. Les damos materiales de riego, construímos pozos para el agua, llevamos semillas y plantones, etc.

El excedente, lo pueden vender a la mini-industria que tenemos en São Félix do Araguaia, donde hacemos zumo que después vendemos por la región.

Es un proceso largo, porque los árboles necesitan su tiempo para dar fruta; además, estamos siempre sujetos a los riesgos de una agricultura desarrollada en tierras que han sido ambientalmente destruídas (con escasos nutrientes); y enfrentamos la enorme dificultad que supone no disponer de agua todo el año.

Pero, a pesar de ello, cada año conseguimos comprar 50.000 quilos de frutas tropicales que transformamos en zumo naturalísimo!

EJE DE TRABAJO 2

Pueblos Indígenas

En Brasil hay más de 250 Pueblos Indígenas, que hablan 150 lenguas diferentes. Casi 1 millón de personas que pertencen a alguna de las poblaciones ancestrales que poblaban Brasil antes de la ocupación europea.

En el Araguaia conviven los Pueblos Tapirapé (Apyãwa), Karajá (Iny) y Xavante (A’uwe). Desde que la región empezó a ser ocupada por los “blancos”, la historia de los indígenas está marcada por la violencia, la pérdida de sus tierras y el saqueo de sus recursos naturales.

En un momento histórico en que el pensamiento único se propaga y en el que parece que sólo hay una forma aceptable de sentir, de hablar y de vivir, algunos pueblos indígenas se encuentran en el desafío de (re)construir su identidad y de (re)situarse en el contexto global en que vivimos.

En 2012, el Pueblo Xavante, a 120 Km de casa de Pedro, en São Félix do Araguaia, recuperó su territorio ancestral: la Tierra Indígena Marãiwatsédé.

No obstante, tras más de 50 años estando ocupada por los blancos, el área no tiene más que el 15% de su vegetación original y sufre de falta de agua, de suelos sin nutrientes, etc.

En esta situación, nuestro día a día, se basa en apoyar las plantaciones de alimentos para las más de 800 persones que viven en Marãiwatsédé; ayudar en la construcción de pozos y ruedas para que tengan agua; y, en general, apoyamos las actividades de recuperación cultural que una organización especializada en la Causa Indígena realiza en el área.

Para llegar a la tierra Marãiwatsédé tardamos 4 horas en coche, y las condiciones de vida allí son muy duras. Además, hace falta que las personas que están en la aldea conozcan la cosmovisión Xavante reflejada a través de sus costumbres, creencias y valores, así como sus formas de participación y de organización, etc.

Subscriba el BOLETÍN con contenidos inéditos

Conozca MÁS de Pedro Casaldáliga y su trabajo en la Amazonía.

Hecho desde el Araguaia y desde Barcelona!

EJE DE TRABAJO 3

Con las familias que viven debajo el umbral de la pobreza

En São Félix do Araguaia, el 30% de la población vive con menos de 1 euro al día. La mayoría no tienen un empleo registrado y el acceso al hospital con especialistas más cercano está a 24 horas de autobús.

Mejorar su salud

Uno de los primeros derechos necesidades universales es la salud. En el Araguaia no está garantizado. Y está lejos de serlo.

Como complemento y prevención, creemos en la efectividad de las plantas, yerbas y frutas medicinales, cuyos beneficios son conocidos por toda la comunidad y se transfieren de padres a hijos de generación en generación, sin derechos de propiedad.

Recuperar y dar valor a los saberes tradicionales, que forman el patrimonio de la Humanidad, forma parte de nuestras convicciones.

Por eso, nos dedicamos a enseñar la fabricación de medicamentos caseros, naturales, a partir del conocimiento local, y hacemos jarabe contra la tos, jabón contra los piojos, caramelos expectorantes, etc.

La mayoría de familias que atendemos no tienen la menor condición de tratar a sus hijos en clínicas privadas y la salud pública es muy deficiente, así que intentamos prevenir tanto como podemos la complicación de enfermedades que les obligarían a enfrentar 24 horas de autobús y a terminar con las ya de por sí escasas economías familiares.

Apoyar el auto-empleo

La falta de empleo y de renta para la familia condena a muchos a la pobreza extrema. Una realidad que afecta sobretodo a mujeres, que ven como su papel social y familiar es sometido por una cultura machista, que las aprisiona en “sus labores”.

Pensando en eso, ya en el año 2000, empezamos un proyecto de microcrédito solidario para que las personas en situación de pobreza pudieran montar pequeños negocios y ganarse la vida con ellos.

Atendemos sobretodo a mujeres y les facilitamos un préstamo de entre 120 y 300 euros, para que puedan empezar una pequeña panadería, un taller de remiendos y costura, una cría de gallinas, una huerta, etc.

No pedimos avales, ni garantía de ingresos ni nada: sólo que se junten con otras 2 o 3 personas y que se comprometan a devolver el préstamo.

Cada año, hacemos más de 300 créditos, pues muchas mujeres renuevan y amplían sus préstamos para continuar creciendo y mejorar la vida de sus familias.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Aquesta és la carta de Casaldáliga al Papa

Aquesta és la carta que Casaldàliga va enviar a el Papa i en la qual exposa, critica i suggereix renovacions en diferents àmbits de l’Església i del papat. Un “col·loqui fratern -en sinceritat humana i amb la llibertat de l’Esperit-“.

read more

Read more
Pere Casaldàliga del Llobregat i l’Araguaia

Pere Casaldàliga del Llobregat i l’Araguaia

Pere Casaldàliga del Llobregat i l’Araguaia

L’arribada a un “altre” món

“La primera setmana de la nostra estada a São
Félix van morir quatre nens i van passar per casa en
capsetes de cartró, com sabates, camí d’aquell
cementiri sobre el riu en el qual posteriorment hauríem
d’enterrar tants nens i a tants
altres adults, potser sense caixa i
fins i tot sense nom”.

Jo crec en la Justicia i l’Esperança. Pere Casaldàliga, 1975

Set dies en camió des de São Paulo. Era el juliol del 1968 i els missioners Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arrivaben a les terres de São Félix do Araguaia, a l’Amazònia, a uns 1.200 Km al nord de Brasilia. Una àrea del tamany de tot Portugal, “de rius i camps i selva, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’Amazònia anomenada «legal», entre els rius Araguaiai Xingu”, era la seva “missió” i acabaria sent també la seva terra.

La regió de l’Araguaia pertany políticament a l’Estat brasiler del Mato Grosso, una àrea el doble del tamany d’Espanya, però amb 3 milions d’habitants: un “desert” verd, al cor del Brasil, on la selva amazònica comença i on acaba un dels biomes més importants del món (tot i que força desconegut), anomenat Cerrado.

En Pere explica que “el primer que em va cridar l’atenció, van ser les distàncies. Geogràfiques, sociològiques i espirituals. Era com aterrar en un altre món. Hi havia propietaris de fins a un milió d’hectàrees de terra. Era el ferotge capitalisme finançat pels militars. Era terra de ningú, on néixer i morir era fàcil, i on el difícil era viure. Però era també terra de somnis lucratius per als rics”.

Aquesta és la primera imatge que tenim de l’arribada de Pere Casaldàliga i Manuel Luzón a l’Araguaia. Era l’agost de 1968 i el Pere tenia 40 anys.

Néixer, morir o matar. Els drets bàsics.

Davant la violència, la pobresa i l’esclavitut, calia decidir: o s’estava al costat dels meus pobres, amb totes les conseqüències, o es feia la vista grossa i s’afavoria als rics. Com ens explica Francesc Escribano: “Allà les posicions tèbies i les mitges tintes no només són inútils, sinó que també són impossibles. Per això Casaldàliga va haver de prendre partit. Ho va fer de manera inequívoca i radical a favor dels pobres i dels oprimits.”

Aquesta posició, però, no era fàcil: suposava declarar la guerra, obertament, als terratinents i, de retruc, als militars. Suposava posar en el punt de mira de la Dictadura aquella Esglèsia i les persones que hi participaven.

“Va ser hora d’opció, esquinçada opció que violentava el propi temperament, les ganes naturals d’estar a bé amb tots, la formació de «mansuetud» evangèlica rebuda, la vella norma pastoral de «no apagar la metxa que encara fumeja »… Esquinçament que continua deixant en tensa creu la vida d’un”.

La radicalitat de Casaldàliga, però, no s’ha de confondre amb la “rauxa”. En Pere té una claredat d’idees absoluta, és cert; un compromís inquebrantable, tamé; però sobretot una intel.ligència privilegiada que l’ha dut a ser capaç d’oposar-se als poderosos i protegir als més febles. Pere Casaldàliga és, sobretot, saviesa.

Un bisbe sense “parafernàlia”

Des del primer dia, Casaldàliga va voler ser un bisbe diferent. Va decidir no utilitzar mitra, ni bàcul. L’anell episcopal que porta és el que li van regalar els indis tapirapés. Sempre ha dit que no vol cap luxe o comoditat que no pugui trobar en les cases dels seus veïns. L’habitatge del bisbe de Sao Félix, oberta sempre a tots, no tenia tele i fins que no va cumplir 70 anys, no va tenir nevera.

L’habitació de Pere Casaldàliga no ha tingut mai porta.

En Pere és una persona “normal”. Amb un sentit de l’humor brillant i molt “murri”. Deia en Paco Escribano en el mateix article del Diari Ara que: “Si hagués de destacar un tret característic de la seva personalitat, per quedar bé diria la coherència, la radicalitat, l’espiritualitat…, però la veritat és que el que sempre m’ha sorprès més d’ell és el seu sentit de l’humor.”

Casaldàliga és capaç de veure més enllà, de sentir coses que els altres no sentim. De fer-nos sentir una intensa onada de renovació interior als que hi hem conviscut; però al mateix temps, el bisbe renta els plats de casa, neteja una roba bruta i escombra el pati amb tota naturalitat. L’humiltat de Casaldàliga està interioritzada i es viu amb tota tranquil.litat. El luxe, o fins i tot les comoditats, no són part de la seva vida. La pobresa és i ha estat la seva forma normal de viure.

El canvi mundial que Pere Casaldàliga ha promogut

Pensem que no és exagerat afirmar que el món no és igual després de la vida, l’obra i la tasca de Pere Casaldàliga. Arriba a una regió oblidada, on “no trobem cap infraestructura administrativa, cap organització laboral, cap fiscalització. El Dret era del més fort o del més brut. Els diners i el 38 s’imposaven” i, 50 anys després, trobem un poble viu, que lluita. Uns moviments socials que acaronen els que més pateixen i, sobretot, una societat més conscient dels desafiaments.

Si avui podem parlar amb certa tranquil.litat de medi ambient, de desigualtats, dels pobles indígenes o de drets laborals és, en bona part, gràcies a la feina i la visió de Casaldàliga.

És cert que a l’Araguaia encara patim les conseqüències d’enfrontar-nos amb els poderosos. És cert que la pobresa i la fam encara formen part de la quotidianitat d’aquesta regió. No podem dir que s’ha guanyat la guerra. Però sí que Pere Casaldàliga ha estat fonamental perquè, avui, sobretot a Amèrica Llatina hi hagi sindicats, pastorals socials, ONGs, moviments associatius i fins i tot una Esglèsia diferent, que són esperança.

Com està avui el Pere Casaldàlia

El bisbe Pere continua vivint a São Félix do Araguaia. Mai més ha tornat a Catalunya. Conviu des de fa un grapat d’anys amb el Parquison i, ara, amb 91 anys, “no s’expressa amb profusió de paraules i escrits, que sempre han estat molt marcats. I això certament és un gran sofriment. Però Pedro es comunica d’altres formes, amb gestos, mirades, encaixades fortes a les nostres mans, i ens dóna la benedicció amb els gestos de les mans d’ell. La gent sap que ell està allà, que és Pedro, i que ell ens reconeix”, ens explicava la Maria Júlia Gomes Andrade a la revista Brasil de Fato.

Les més de 2.000 persones que passen anualment per l’associació que ell va fundar a l’Araguaia encara necessiten molt de recolzament, però el camí està orientat i la seva llum és amb nosaltres!

 

El Pere continúa sent inspiració, força i compromís. Des de l’Araguaia treballem amb l’assocaició que ell va fundar al 1974, atenent a treballadors sense-terra, a camperols que volen plantar, a dones en situació de vulnerabilitat i als pobles indígenes que encara enfronten molts desafiaments.

Read more
Com està Pere Casaldàliga

Com està Pere Casaldàliga

Com està Pere Casaldàliga

Para descansar
sólo quiero
esta cruz de madera
como lluvia y sol
estos siete palmos
y la Resurrección!
Poema “Cemitério do Sertão”, Pedro Casaldáliga

La maledicció de l’esclavitut

Fa uns 20 anys, Don Pere Casaldàliga va celebrar una missa el dia de finats en un dels cementiris de São Félix de l’Araguaia, a Mato Grosso. Al final, en presència del poble i agents pastorals, va dir: “Vull que tots vostès escoltin molt bé, perquè vaig a dir-vos una cosa molt seriosa: aquí és on vull ser enterrat”. El “aquí” era el que el poble de la regió anomena “Cementiri Karajá”, on van ser enterrats molts indígenes i altres tants treballadors rurals ( “peons”) que venien de moltes parts i eren explotats en les hisendes de bestiar. El lloc on va ser enterrada la gent més humil d’aquella terra. El cementiri dels més pobres.

De les coses que més van xocar al Pere quan va arribar a aquesta regió de Mato Grosso el 1968, va ser la situació dels “peons”: treballadors assalariats que migraven d’altres estats de Brasil amb la il·lusió que la seva vida havia de millorar treballant en les grans hisendes. Quines els reclutaven, els prometien molts avantatges, però ja durant el viatge i sobretot després a la feina els anaven atribuint deutes i més deutes … La maledicció de l’esclavitud per deute. Els seus fuites eren durament reprimides, fins i tot hi va haver la tradició de tallar les orelles a tot treballador que intentés escapar d’aquell martiri.

Els camperols i en Pere Casaldàliga

La situació dels petits camperols i dels diversos pobles indígenes de la regió no era molt diferent a la regió amb major concentració agrària durant la dictadura militar. A la Carta Pastoral de 1971, “Una Església de l’Amazònia en Conflicte amb el Latifundi i la Marginalització Social”, Pedro fa una forta denúncia de totes aquestes situacions, posicionant a l’Església -la recentment creada Prelatura de São Félix de l’Araguaia – del costat dels més pobres.

Nosaltres – bisbe, sacerdots, germanes, laics compromesos – estem aquí, entre l’Araguaia i el Xingu, en aquest món, real i concret, marginat i acusador, que acabo de presentar sumàriament. O possibilitem l’encarnació salvadora de Crist en aquest mitjà, al qual vam ser enviats, o neguem la nostra fe, ens avergonyim de l’Evangeli i traïm els drets i l’esperança agònica d’un poble de gent que és també poble de Déu: els sertanejos, els sense terra, els peons; aquest tros brasiler de l’Amazònia. Perquè estem aquí, aquí ens hem de comprometre. Clarament. Fins a la fi. (Només hi ha una prova sincera, definitiva, de l’amor, segons la paraula i l’exemple de Crist). No volem jugar a ser herois o originals. No pretenem donar lliçons a ningú. Demanem només la comprensió compromesa dels que comparteixen amb nosaltres una mateixa Esperança“. Carta Pastoral 1971.

Pere Casaldàliga

El latifundi continúa al cor

El latifundi encara era present al centre de les preocupacions de Casaldàliga, 34 anys després de la seva arribada al Brasil. El Bisbe Pere sempre va tenir aquest reflex profund de la comprensió que els canvis estructurals no passaven només per una victòria més esquerra a les eleccions. Els canvis més importants haurien de provenir de la consciència i organització de les persones. I la vida pastoral de Pedro va contribuir fortament a l’organització de les persones en la seva lluita pels drets, a la regió de Mato Grosso que va optar per viure. No obstant això, tota aquesta història profunda, de reflexions i d’actuació política va ser etiquetada pels partidaris de Bolsonaroen de São Félix del Araguaia i de la regió, com a opinió d’un “bisbe de PT” (del PT, el Partit dels Treballadors), en aquestes eleccions. eleccions presidencials despolititzades i manipulades el 2018. Un bisbe del PT que encara ha de lluitar.

Com està el Bisbe Casaldàliga

I el bisbe Pere, com és anomenat a la ciutat, continua aquí. El fort avanç del “Germà Parkison” amb el qual conviu fa uns 20 anys deixa forts marques. Els 90 anys (gairebé 91!) També. No s’expressa amb profusió de paraules i escrits, que sempre han estat molt marcats. I això certament és un gran sofriment. Però Pedro es comunica d’altres formes, amb gestos, mirades, encaixades fortes a les nostres mans, i ens dóna la benedicció amb els gestos de les mans d’ell. La gent sap que ell està allà, que és Pedro, i que ell ens reconeix. I tracta bé a tots els que arriben a casa, sigui la gent del poble que van a veure-ho, sigui algun indígena Karajá (Iny), sigui alguna visita que ve de lluny.

La seva casa segueix sent un refugi per als Karajá que passen per São Félix vinguts d’alguna de les diversos llogarets que hi ha a l’Illa del Bananal, a l’altre costat del riu Araguaia. Saben que hi van a tenir un got d’aigua fresca, van a tenir un lloc per descansar de les aventures per la ciutat. I saben que sempre se’ls donarà un plat de menjar a l’hora de dinar. Vaig estar cinc dies a São Félix i, cada dia, va passar per allà algun Iny, la majoria del poble Santa Isabel, la que està més a prop de la ciutat. En el penúltim dia, un jove Iny estava emmalaltint i es va dirigir cap allà. Semblava sentir molt dolor i va dir que havia vomitat sang. Vam aconseguir parlar amb la responsable del districte de salut indígena regional, que va enviar un cotxe per recollir-lo. Aquell jove indígena sabia que tindria un refugi en aquella casa, amb la “gent del bisbe Pere”.

A mode d’epígraf

En l’epígraf està només la primera part del poema “Cementiri del Sertão”. Però Pedro continua: “Però per viure, jo ja vull tenir, la part que em cap, al latifundi seu, que la terra no és seva, el seu doctor Ningú. Però per viure, terra i llibertat, necessito tenir “. La lluita de Pere i la seva Església compromesa sempre ha estat per la justícia i la vida.

Pere és lluita. Pere és inspiració. Pere és exemple. I la malaltia i la vellesa de Pere no han de ser enteses només com un sofriment. Ens ha de provocar una “profunda reflexió sobre el significat dels 90 anys de vida dedicats a la resistència contra el capital i en defensa dels pobres”, en paraules de la professora i lluitadora minera Maria José Silva. I que puguem, tots i totes nosaltres, inspirar-nos en Don Pere Casaldàliga per als temps difícils que travessarà el nostre país i … travessarà. Que l’esperança activa i indignada ens guiï!

 

Aquest text està dedicat al pare Félix Valenzuela i a la Telma Araújo, persones molt amigues, des de fa molt de temps, de Pere.

Maria Júlia Gomes Andrade Antropòloga i coordinadora del Movimento pela Soberania Popular na Mineração (MAM).

Text originalment publicat en portuguès al web Brasil de Fato, a l’article: Pedro Casaldáliga do Araguaia.

Vols conèixer el Pere Casaldàliga i les seves causes

Subscriu-te al nostre butlletí mensual.
T’enviarem només informació del Pere Casaldàliga i de la feina que fem al Brasil.

Read more
Pere Casaldàliga: des de Catalunya i l’Amazònia

Pere Casaldàliga: des de Catalunya i l’Amazònia

Pere Casaldàliga: des de Catalunya i l’Amazònia

Encetem un nou camí: Catalunya amb Brasil

Des de l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga estem vivint amb preocupació l’actual conjuntura política del Brasil. Per això volem unir esforços amb el Bisbe Pere Casaldàliga: des de Catalunya i l’Amazònia.

L’extrema dreta governa el País des del passat mes de gener i els discursos d’odi cap als grups minoritaris; en favor de la possessió i l’ús d’armes; en contra de la llibertat dels Pobles Indígenes; negacionistes d’un canvi climàtic evident i contra la dignitat de la dona, es comencen a concretar en polítiques que promouen la pobresa, l’exclusió, el racisme i la manca de llibertats.

Veient que l’avanç de l’extrema dreta i, en general de “la política de l’odi”, no és només un problema brasiler, sinó que ens afecta a totes i tots nosaltres de ben a prop, des de l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga pensem que és necessari donar un pas endavant en el compromís de defensar les “causes del bisbe Pere” que hem estat assumint des de la nostra fundació al 1989.

Multipliquem l’esperança

Per aquests motius, enguany, volem reforçar els llaços amb l’associació que el bisbe Pere va fundar al Brasil, l’Associação ANSA, de São Félix do Araguaia, per tal de recolzar els projectes i les activitats que duen a terme, dia a dia, de forma concreta, en favor de les persones més vulnerables de la regió de l’Araguaia i en lluita per la democràcia, la justícia, la solidaritat i l’esperança.

Compromisso Araguaia

Nous canals de comunicació

Per això, entre totes/s hem posat en marxa dos nous canals de comunicació, per tal que pugueu conèixer de primera mà quina és la situació al Brasil, quines són les problemàtiques de l’Amazònia, com ha estat i és la tasca del bisbe Casaldàliga en tots aquests any, etc… volem fer-ho des d’allà, sense intermediaris ni grans ONGs: des de Catalunya a l’Araguaia.

Junts/es, amb el Bisbe Pere Casaldàliga: des de Catalunya i l’Amazònia.

De moment ja ens podeu seguir a Twitter amb l’usuàri: @Casaldaliga_ i al Facebook a la pàgina Casaldàliga-ANSA que acabem de posar en marxa.

Comuniquem-nos!

Recordeu que, a més, sempre ens podeu escriure al correu electrònicaraguaia@pangea.org o venir-nos a veure cada segon i quart dijous de mes, entre les 18h i les 20h, a la seu de Justícia i Pau, al carrer Roger de Llúria, 126, 3er 1era, de Barcelona.

“Sigueu lúcids. Sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.”
Pere Casaldàliga

Coneix Pere Casaldàliga i les seves causes

Reb el nostre butlletí mensual.

T’enviarem només informació del Pere Casaldàliga i de la feina que fem al Brasil.

Read more

Pin It on Pinterest