«La teologia de l’alliberament és teologia, tracta de Déu, de les relacions amb Déu, és teologia cristiana. I és de l’església catòlica, només que té unes característiques, el lloc i l’hora en què s’explicita: a Amèrica Llatina, en les dècades de la revolució, de la reivindicació de l’autonomia, de la reivindicació davant de la dependència; i insisteix a treure les conseqüències socials i polítiques que l’autèntic evangeli també concep: el compromís dels cristians i cristianes en la transformació de la societat.»

La consigna: Ser Lliures

«Volem un alliberament integral, l’alliberament de la ignorància, l’alliberament de la por, l’alliberament de l’egoisme i del pecat, i també l’alliberament de les opressions econòmiques i socials que degradin la dignitat de la persona humana. En aquest sentit és una teologia també política, perquè arriba i incideix les estructures polítiques i socials. Els profetes -que van acabar tots malament- es van aixecar contra els reis, contra els invasors i van anunciar al poble de Déu seus drets, la seva llibertat.»

«Jesús va optar pels pobres, va contestar als poderosos del temple, del latifundi, l’imperi, i clar … .Jesús va ser polític, més que polític .

No va ser diputat, no va ser senador, no va ser president de la república, però va viure i va anunciar el regne de Déu, la justícia, la fraternitat, la llibertat, la cultura pròpia, segons l’ètnia de cadascú.»

El mètode: L’acció

«Ara bé, la teologia de l’alliberament no es queda en pensament, en llibres, en conferències, recolza l’espiritualitat de l’alliberament, la pastoral de l’alliberament, i d’aquí sorgeixen aquestes diverses pastorals, la de la terra, la de l’indi, la de la dona marginada, de la infància, de la comunicació, de l’habitatge. Totes aquestes pastorals que desbrossen un lloc pel poble».

El començament: el social i l’econòmic

«Aquestes pastorals segueixen tenint vigència en aquesta època. Les comunitats eclesials de base, que són típiques de la teologia de l’alliberament, hi són. Només que per als mitjans de comunicació la teologia de l’alliberament no té el ganxo que tenia trenta anys enrere, va passar la novetat.

Jo recordo que arribaven els periodistes i em deien, Don Pedro, disculpi, que és això de la “teoria” de l’alliberament; eren moments molt crítics per a la societat i per a l’església, tenia novetat, ara no té, però segueix existint. Més encara, en els primers anys de la teologia de l’alliberament es diferenciava evangeli i política.»

L’evolució: les causes

«Posteriorment es van anar afegint sectors protagonistes que havien estat una mica anul·lats, la dona, el negre, l’indígena, donar valor a la cultura, donar valor a l’ètnia. En un primer moment la revolució es preocupava del que politicoeconòmic.

O sigui que la teologia de l’alliberament s’ha enriquit amb aquests moviments sectorials, ia més ha enriquit el diàleg ecumènic, el diàleg entre les religions.

Avui dia el diàleg és macroecumènic; amb el fenomen de l’emigració …… fa trenta anys qui pensava en el món musulmà?»

Una definició

Prenem prestada l’explicació que José Manuel Vidal ens ofereix en Religió Digital :

«La Teologia de l’Alliberament (TdL) és un corrent teològica integrada per diverses vessants cristianes, nascuda a Amèrica Llatina que venien ja forjant com hem assenyalat i es van consolidar després del Concili Vaticà II (1959-1962) i la seva aplicació per a Amèrica Llatina a la i Conferència de l’Episcopat Llatinoamericà de Medellín (CELAM, Colòmbia, 1968) i les comunitats eclesials de Base (CEB) que van sorgir al Brasil en els anys 60.

Per saber-ne més

Deixem a qui estigui interessat, unes lectures recomanades, sense pretendre ser exhaustius ni massa acadèmics per aprofundir més:

Història Breu de la Teologia de l’Alliberament (1962-1990) , de Roberto OLIVEROS MAQUEO SJ, em Castellà.

O que é Comunidade Eclesial de Base . Frei Betto, en Portugés.

L’opció pels pobres a la recerca del Regne de Déu. Leo Burone, en Català.

I, més que citar aquí la quantitat d’obres que hi ha sobre el tema, us recomanem passar per la Biblioteca de la pàgina amiga Serveis Koinonia. on trobareu un ampli catàleg de documents en català, castellà i portugués.

Article publicat el 2 d’agost de 2017 al web de l’Institut Humana Unisinos, referint-se al testimoni del pintor claretià Maximino Cerezo Barredo, autor dels murals de les Esglèsies de la Prelatura de São Félix do Araguaia i considerat el “pintor de l’Alliberament”.

«En una de les meves visites al Pere Casaldàliga, va sorgir la idea de fer una capella al pati del darrera, però necessàriament havia d’ésser un espai obert als arbres, als veïns, al sol i a l’ombra.

Vaig dibuixar la idea a mà alçada en un dels sobres de revistes que el Pere rebia a casa seva. Un esbóç amb les mides, els detalls constructius i el disseny fonamental, a partir del qual va començar a treballar Pere Solà , que era claretià i un dels primers companys de Casaldàliga al Brasil. Com a mestre d’obres, moltes de les esglésies que es van construir a la Prelatura en els seus primers anys es deuen a ell. També la catedral de São Félix.»

La capella de casa el Pere Casaldàliga és un espai senzill, obert, ple de símbols. Cada dia, a les 7:30 hi fem una petita oració matinal. I els dimecres a les 12h, una missa oberta, familiar i fraterna.

Una capella oberta al món

«Aquesta capella oberta de la casa del Pere és una de les obres de les que em sento més orgullós. La capella està igual avui. Lloc de pregària, de celebració de l’Eucaristia diària entre la remor de les fulles dels arbres, el cant dels galls i un indolent passeig dels gats que vaguen pel pati.

Lloc de reunió setmanal amb els agents pastorals més propers. A més, moltes de les entrevistes de Casaldàliga amb periodistes d’arreu del món també van ser gravades allà.»

A la capella, hi ha guardades dues relíquies: una peça de la túnica sagnant de l’arquebisbe Romero quan el van assassinar i un fragment del crani d’Ignacio Ellacuría, assassinat a El Salvador al 1989.

Lloc de pregària i record

«Amb el temps, vaig afegir-hi algunes coses: la pintura de la tenda, la part frontal de l’altar i la placa d’alumini en relleu, feta d’una peça que vaig tallar d’una vella nevera rescatada d’un abocador de la ciutat, que serveix de fons per a la caixa de relíquies de màrtirs: una peça de la túnica sagnant de l’arquebisbe Romero i un fragment del crani d’Ignacio Ellacuría. També hi ha fotografies de Dom Romero, Dom Angelelli, Pare João Bosco, Rodolfo Lunkenbein, Francisco Jentel i dels estudiants claretians màrtirs de Barbastro.

Durant molts anys, va tenir sobre l’altar una petita imatge d’un colom de la pau que vaig portar-li d’Ica, Perú. La va fer un camperol que havia estat torturat per les forces de seguretat del país i va ser alliberat gràcies a les denúncies i mesures de la Comissió de Drets Humans de la regió.»