fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els 6 princípis de la mística de Casaldàliga

Els comentaris -cautelosos o apocalíptics o clarividents- sobre la conjuntura proliferen, aquests dies, en els mitjans de comunicació. No repetiré allò “que és obvi”. El problema està en saber llegir la conjuntura a la llum dels signes dels temps, descobrint causes, interessos, “efectes col·laterals”, jocs de vida o mort per a la família humana.

21 de gener de 2020

L’obra de Pere Casaldàliga

En aquesta hora kairós de mundialització i de maduresa de consciència, que és, simultàniament, un hora nefasta de noves prepotències, de macrodictadures, de fonamentalismes i de radicalitzacions, se’ns imposa, com un do i com una conquesta, el diàleg, interpersonal, intercultural , ecumènic i macroecumènic.

Un diáleg de pensaments, de paraules i de cors.

No la simple tolerància, que s’assembla massa a la guerra freda, sinó la convivència càlida, l’acollida, la complementarietat.

Aquests processos de canvi, que són somni i missió, reclamen de tots nosaltres, cristians o no, una forta espiritualitat, una mística de vida.

Cadascú la viurà segons la respectiva fe, però sense aquesta espiritualitat no es fa camí.

Pensant en això, i arran del recés espiritual que celebrem cada any, l’equip pastoral de la Prelatura, a la vora de l’Araguaia, en aquell turó acollidor de Santa Terezinha, jo resumia així aquesta espiritualitat, tan nova i tan antiga, com espiritualitat de:

1. Contemplació confiada

 

Obrint-se més gratuïtament al Déu Abbà, que és, per autodefinició suprema, misericòrdia, amor.

Una contemplació, més necessària que mai en aquests temps d’eficiències immediates i de visibilitats.

Confiada, dic, perquè tinc la impressió que torna -o potser mai se n’ha anat- la religió de la por, del càstig, de la prosperitat o del fracàs, segons com cadascú se les hagi vist amb Déu.

Ens falta, doncs, confiança filial, infància evangèlica, la descontraguda llibertat dels petits de Regne.

 

2. Coherència testimoniant

 

Ja s’ha repetit fins a la sacietat que vivim en la civilització de la imatge; que el món vol «veure».

Ser testimoni ha estat sempre una espècie de definició de l’ésser cristià: “sereu els meus testimonis”, deia Ell per tota recomanació, per tot testament.

I aquest testimoni, avui més que mai, quan tot es veu i tot se sap, ha de ser coherent, sense fissures, en la vida personal i en la gestió estructural de l’Església (ja sigui catòlica o evangèlica; el Vaticà, una diòcesi, una congregació religiosa o una comunitat).

Veracitat i transparència demana el Món, tan sotmès a la mentida i a la corrupció.

 

3. Convivència fraterno-sororal

 

A això es redueix el nou manament. Aquest és el desafiament més gran, i el més quotidià per les persones, per les comunitats, pels pobles.

Conviure, no solsament coexistir; conviure carinyosament en fraternitat i sororitat; no només en tolerància mútua. Ajudar a fer agradable la vida.

Ser sal de la Terra vol dir això també.

 

4. Acollida gratuïta i servicial

 

Capacitat de trobada i de diaconia. No solsament baixar de l’ase i atendre al caigut quan per casualitat ens el trobem a la vorera del camí, sinó fer-se trobadís.

Acollir a vegades només amb una paraula o un somriure, però acollir sempre, gratuïtament. Fer de tots els ministeris i de totes les professions aquell servei desinteressat i generós que ens proposava el Senyor que no va venir a ser servit, sinó a servir.

És més fàcil celebrar una Eucaristia ritual que no pas exercir el rentapeus compromès.

 

5. Compromís profètic

 

Segueix sent l’hora -i potser ho és més que mai- de comprometre’ns profèticament contra el déu neoliberal de la mort i l’exclusió i a favor del Déu del Regne de la Vida i de l’Alliberament.

Cal treure de la fe tot el seu suc polític. Cal viure-la militantment, transformadorament.

Fer de la profecia una espècie d’hàbit connatural -fruit específic del baptisme per als cristians i cristianes- de denúncia, d’anunci, de consolació.

La caritat sociopolítica és la forma de caritat més estructural. Va a les causes, no només als efectes. Cuida la Vida. Transforma la Història. Fa Regne.

 

6. Esperança pasqual

 

Després de “la mort de Déu” i “la mort de la Humanitat”, en aquesta posmodernitat fàcilment sense sentit i ja al “final de la història”, sembla que l’esperança no té molt d’espai. Avui més que mai s’imposa l’esperança! És la virtut dels “després de”.

“Contra tota esperança” (productivista, consumista, immediatista, passiva), esperem.

Hem de proclamar humilment però sense complexos la nostra esperança pasqual i escatològica. I hem de fer-la creïble aquí i ara. Perquè esperem, actuem. El temps i la història són l’espai sacramental de l’esperança.

 

Pere Casaldàliga, Carta Circular de 2002.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

30 de juliol: arribem a un món sense retorn

30 de juliol: arribem a un món sense retorn

Casaldàliga arriba a l’Amazònia brasilera el 30 de juliol de 1968. Mai més va tornar a Catalunya. Aquest és un fragment del seu testimoni escrit en primera persona i algunes de les primeres imatges que es conserven de la seva arribada.

read more
Comença la Campanya 2023 de la Fundació

Comença la Campanya 2023 de la Fundació

Pere Casaldàliga i el seu equip van revolucionar la comarca de l’Araguaia. Les seves iniciatives són avui referència en les polítiques públiques al Brasil i han inspirat lluites arreu. Enguany volem conèixer quina ha estat la petjada de Casaldàliga en l’educació.

read more
La utopia continua

La utopia continua

Per en Pere Casaldàliga, «la Utopia no és una quimera, sinó un desafiament». Per això, fa un temps, ens preguntava: com anem d’Utopia?… Li responem?

read more

Read more
Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Text elaborat a partir do treball de Marluce Scaloppe, de la UFMT: Jornal Alvorada: registro e história das lutas do povo do Araguaia em tempos de ditadura.

Quan es va inaugurar el diari Alvorada al 1970, els mitjans de comunicació al Brasil vivien sota una forta censura imposada per les autoritats militars.

La censura a la premsa també va caure sobre l’Església progressista, de dues formes: la censura de l’acció i dels pronunciaments de bisbes i religiosos; i la censura en els mitjans de comunicació de les diòcesis de tot el país.

Els militars d’una banda i les jerarquies de l’altra, controlaven el que es deia, el que es feia i el que es publicava.

No obstant això, els sectors progressistes de l’Església Catòlica, unint-se i articulant-se amb moviments populars i d’esquerra, van declarar la resistència al govern militar i, a poc a poc, van anar assumint un important paper polític al Brasil.

És en aquest context que la recentment creada Prelatura de São Félix do Araguaia, decideix crear el primer mitjà escrit de l’Amazònia, el diari Alvorada. Avui, 49 anys després i amb freqüència bimestral, encara se n’imprimeixen i es distribueixen 2.000 còpies.

Efectivament, el naixement del diari es dóna en un moment en què alguns líders episcopals, encoratjats per la CELAM , a Medellín, comencen a adoptar pràctiques “alliberadores”, moltes vegades en contra de la jerarquia eclesiàstica i sempre en contra de la dictadura.

Per això, l’aparició de ràdios comunitàries, revistes populars, circulars o diaris s’estén a través de les diverses diòcesis i prelatures del país com una forma d’oposició al poder i de posició al costat dels més pobres.

Així, des de la seva creació, el diari Alvorada es configuraria com el principal vehicle de comunicació entre les gents de l’Araguaia: una àrea d’aproximadament 150.000 km² al nord-oest de Mato Grosso, a l’Amazònia brasilera, comptava amb el primer mitjà de comunicació popular escrit.

En aquella època, al “vall dels oblidats”, com l’anomenen els vilatans, no hi havia telèfon, televisió, ràdio ni oficina de correus. Ni tan sols hi havia electricitat.

El diari, llegit moltes vegades en comunitat, a la llum d’espelmes, pels pocs que sabien llegir, es transformaria en un mitjà de comunicació de referència per a l’Araguaia.

ALVORADA en la tierra y en nuestras vidas.
Sol que abrasa y lluvia fuerte sobre el Araguaia.
El Araguaia lo trae todo en tu oleaje,
basta con saber mirar.

El verano seco de persecución
nos ha herido, dolido y enseñado.
Pero quien tiene coraje y Esperanza está de pie.
ALVORADA viene a decirnos que la vida continúa,
ALVORADA es un momento de conversación entre nosotros,
somos el Pueblo de Dios,
que se ha derramado en este campo, entre el Araguaia y el Xingu.

Periódico Alvorada, edición de enero de 1974

Fins a finals de la dècada de 1970, diverses persones de la Prelatura col·laboraven en els escrits i l’elaboració del diari. En primera línia sempre, la presència del bisbe Pere Casaldàliga, la germana Irene, el pare Falieiro (que va fer les il·lustracions del diari) i un grup de joves agents pastorals, entre ells Pontim i Moura.

El diari Alvorada per a nosaltres, per a moltes persones a São Felix és com la Bíblia, entens? Només estem segurs … si rebem algunes notícies aquí a Mato Gosso […] a la Cadena Globo […] parem atenció, però només estarem segurs, només ho confiarem quan surti a l’Alvorada. Així que considero que, per a mi i per a molts, llegir l’Alvorada és com si fos la Bíblia, entens? Per tant, és una cosa sagrada per a nosaltres.

Lindaura Paiva

Fins avui, el diari Alvorada està fet amb un llenguatge senzill, proper; i té moltes fotos i il·lustracions, especialment del pintor Cerezo Barredo , el pintor de l’alliberament.

Totes les activitats de la Prelatura hi tenen un espai important, així com la informació, la difusió i la formació permanent. El diari té una pàgina de formació bíblica i altres de salut i educació, així com d’altres que tracten els problemes socials històrics de la regió. [ Gonzaga, Agnaldo Divino ]

En una regió, encara marcada per les necessitats i les distàncies que dificulten la comunicació, el diari Alvorada és un vehicle d’unió i comunió important.

Crònica d’un període històric fosc, la publicació ens mostra la veu del poble entre el poble. La veu de la gent parlant-li a la seva gent.

A més, actualment, també es distribueix en diverses regions del Brasil i en altres països. [ Gonzaga, Divino Agnaldo ]

Coneix Pere Casaldàliga i les seves causes

Subscriu-te al nostre butlletí mensual.

T’enviarem només informació del Pere Casaldàliga i de la feina que fem al Brasil.

Read more
Casaldàliga denuncia la situació a l’Amazònia

Casaldàliga denuncia la situació a l’Amazònia

Casaldàliga denuncia la situació a l’Amazònia

El mateix dia de la seva ordenació com a bisbe, Pere Casaldàliga va publicar un ampli document on denunciava la situació d’esclavitud en que vivien la majoria dels camperols de l’Amazònia. El document també qüestionava l’església i posava nom als opressors… aviat va la repressió va caure sobre ell i el seu equip. Poc després però, aquell document canviava la posició sobre l’Amazònia.

El dia de la seva consagració com a bisbe, al 1971, Pere Casaldàliga va publicar la primera denúncia global sobre la situació a l’Amazònia.

La Carta Pastoral “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social” és un document històric que marca un moment únic en la defensa dels pobles indígenes, del medi ambient, de la situació de les dones i de la lluita per la terra.

Era la primera vegada que un bisbe es posicionava tan clara i obertament sobre el que passava a l’Amazònia.

Com deia Berta Camprubí al seu article Pedro Casaldáliga, 90: Un dia a la casa del bisbe dels pobres , publicat a El Periódico de Catalunya:

En aquells anys, les terres de Mato Grosso estaven dominades per la superposició de títols de propietat, heretats principalment de la Llei del sòl de 1850, que distribuïa il·legalment territoris ancestrals indígenes, creant grans explotacions, algunes de fins a 7.000 quilòmetres quadrats.

Eren terres de pistolers, d’abandonament legal i institucional.

Allà, la violència era el mètode mitjançant el qual es resolien tots els conflictes.

Casaldáliga va enterrar a molts pagesos sense terra i indígenes en aquells temps.

Berta Camprubí

El Periódico de Catalunya

De què parlava concretament el document

Al llarg de les 80 pàgines de la Carta Pastoral, el bisbe Pere analitza amb rigor la situació d’esclavitud i violència en què vivien els pobles i les comunitats de l’Amazones; denunciava els problemes ambientals que començaven a percebre’s com a tals en aquella regió; i, sobretot, posava nom al genocidi que els grans terratinents estaven duent a terme sobre els pobles indígenes, amb la complicitat del govern militar brasiler.

El document detallava els casos d’explotació més significatius de l’època, apuntant directamente els noms dels responsables –alguns grans propietaris de terres- i informant de la situació dels sense-terra, dels indis i dels treballadors braçals.

Els primers pioners de la regió són els anomenats “posseiros”. Viuen aquí des de fa 5, 10, 15, 20 i alguns fins a 40 anys. Conreant el sòl mitjançant els mètodes més primitius, plantant arròs, blat de moro, iuca. Agricultura de pura subsistència. Criant bestiar. No hi ha assistència sanitària ni higiènica, no hi ha protecció legal, ni hi ha mitjans tècnics disponibles. S’ajunten en poblats petits, anomenats “Patrimônios” (que l’estat els venia com a terres verges – Santa Terezinha, Porto Alegre/Cedrolândia, Pontinópolis) o escampats pel camp a una distància de 12 a 20 km els uns dels altres.

Pere Casaldàliga, 1971

Com diria a la seva propia carta, citant al professor Helio de Souza Reis: “Independentment de tot, [els camperols] intenten guanyar pa cada dia, perquè només hi ha dos drets: el de néixer i el de morir”.

Quan gairebé ningú parlava de la causa indígena; quan la preocupació pel medi ambient no estava a la taula de cap discussió; i quan l’extrema pobresa dels treballadors rurals, sovint esclavitzats, era un tema allunyat de qualsevol focus de la premsa o de l’Església, aquesta Carta Pastoral de Casaldàliga indigna el país i destapa les vergonyes del Brasil. Per primera vegada, s’internacionalitza la crueltat de la situació econòmica, social i ambiental de l’Amazones.

Com va ser l’impacte del document

El document va haver de ser imprès fora de la regió de l’Araguaia per la fidel col·laboradora de Casaldàliga, la germana Irene Franceschini. Amb aquestes paraules ens ho explicava la Martixu Ayuso al seu article Crònica des de São Félix, del 2008:

Aquella dona que, en plena dictadura, va dur la primera carta pastoral del Pere Casaldàliga com a bisbe dins d’una caixa embolicada en un mocador en un avió militar! Quan se li va preguntar què hi duia, va respondre “medicaments, alguna roba, coses poc importants…si voleu obrir-la…”.

Martixu Ayuso

Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga

La carta del bisbe Pere es va fer ressò a la majoria de diaris i publicacions del Brasil i va provocar una revolució en plena repressió militar.

En aquella època, els interessos econòmics i els amics del règim s’estaven repartint el centre-oest del país a costa dels pobles indígenes i del medi ambient, i un bisbe com Casaldáliga molestava.

Després de diversos mesos de rumors i calúmnies, amenaces d’arrest, de mort, de “visites” de la policia i l’exèrcit federal, (…) la primera setmana de setembre, el senyor Ariosto da Riva, pare i mentor dels terratinents, acompanyat d’un sacerdot religiós, es va presentar al Senyor Nunci a Rio [de Janeiro] per intentar evitar la meva consagració [com a bisbe]…

Pere Casaldàliga, 1971

Uma Igreja da Amazônia em conflito com o latifúndio e a marginalização social

I és que, com afirma el sociòleg José de Souza Martins (1995), “el document és un dels més importants de la història social del Brasil” i això no ho podien tolerar els militars.

En la seva carta pastoral de 1971, Casaldáliga proposa una nova manera de veure aquesta [sobreexplotació i manca de drets dels treballadors rurals], fa una denúncia llarga i dura i inicia una treball pastoral consistent a la Prelatura que comença primer desnaturalitzant aquesta violència i després construint una xarxa de solidaritat entre els treballadors migrants i l’església local.

Lucilene Aparecida Castravechi

XXVII Simpòsi Nacional d'Història. Natal. 2013

«Després de la publicació d’aquesta carta-document, que es va fer ressò de l’Església, interna i externament, altres documents del mateix caràcter van començar a aparèixer en diferents regions brasileres. Dels bisbes del noroest va arribar el text “He sentit els crits del meu poble”, al 1973.

Al mateix any, els bisbes i missioners de l’Amazones van publicar el document urgent “Y-Juca-Pirama. L’indígena: aquell que ha de morir”.

Des de l’oest del país, els seus bisbes van publicar el text “Marginació d’un poble, el clam de les esglésies”, el 1974.

Al 1980, en un document de caràcter més institucional que els anteriors, va ser publicat per la CNBB [la Conferència Episcopal Brasilera]:“L’esglèsia i els problemes de terra”. En ell, s’analitzen i denuncien els resultats del desenvolupament capitalista al camp brasiler», ens explica Marco António Mitidero, a “A geografia dos documentos eclesiais: o envolvimento da Igreja Católica com a questão agrária brasileira”, de la Universitat Federal de Sergipe, del 2010.

Aquest és el text del document original escrit

Els deixem la carta-document en portuguès, tal com va ser escrita, al lloc web amic de Koinonia: “Uma Igreja da Amazônia em conflito com o latifundio e a marginalização social”.

Licença Creative Commons

Read more

Pin It on Pinterest