fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Com està afectant el coronavirus a les famílies de l’Araguaia

Com està afectant el coronavirus a les famílies de l’Araguaia

Com està afectant el coronavirus a les famílies de l’Araguaia

31 de març de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

A Amèrica Llatina ja s’han confirmat casos de coronavirus a tots els països del Continent. A l’Amazònia, la Rede Eclesial Panamazónica (REPAM) informa que hi ha 1.580 casos confirmats i 49 morts, a 7 d’abril del 2020. Per tant, aqui, la pandèmia no està tan estesa i no afecta tantes persones com ho està fent a Europa o a l’Àsia. Podem dir que aquí encara es troba en la fase inicial.

Tanmateix, hi ha una gran preocupació per part de la població per l’impacte i les conseqüències que podria tenir la crisi de coronavirus.

La regió d’Araguaia té més de 150.000Km2, per tant, és més gran que alguns països europeus, com Portugal, per exemple … però sense gairebé cap hospital i molt menys respiradors o els medicaments necessaris per al tractament de la malaltia.

Com en molts altres llocs del Brasil, el treball informal, sovint al carrer, és la base de la subsistència per a moltes famílies que viuen en condicions precàries. Només a São Félix do Araguaia, la nostra associació atén més de 500 persones (sobre una població de 5.000) que viuen per sota del llindar de la pobresa. És a dir, sobreviuen a menys d’un euro al dia per persona. En aquest context, doncs, les condicions de nutrició i de defenses prèvies són força deficients.

Aquest escenari de fragilitat social i econòmica explica per què des de l’inici de l’amenaça s’han pres mesures preventives basades en el confinament i l’aïllament social. Aquí, les conseqüències poden ser molt tràgiques.

Així mateix, els pobles indígenes són els més vulnerables a la propagació del virus. Les tribus Karajá, Tapirapé i Xavante, que viuen amb nosaltres a l’Araguaia, tenen moltes dificultats per accedir al (mínim) sistema sanitari: per exemple, des de la terra Marãiwatsédé, on viuen 1.200 Xavante, fins a l’hospital més proper (sense UCI i amb només 1 respirador), es trigua més de 5 hores de viatge.

Els pobles indígenes es troben en una situació vulnerable i necessiten cura, atenció i respecte.

Aquí, els pobles Tapirapé, Karajá i Xavante són els més vulnerables.

QUÈ ESTEM FENT PER COMBATRE EL CORONAVIRUS

A l’Associació hem seguit les mesures recomanades pels organismes públics responsables i estem en contacte permanent amb les comunitats per tal d’avaluar la millor manera d’adaptar els nostres projectes, tenint en compte les circumstàncies i com vagi evolucionant la situació.

De moment, ningú del nostre equip o de les famílies que atenem està afectat per la malaltia.

Tanmateix, com a forma de prevenció, hem establert mesures que redueixen la nostra exposició a zones o factors de risc i que permeten continuar part de la nostra activitat.

A les zones potencialment de risc, principalment als assentaments i comunitats indígenes, hem suspès temporalment la nostra activitat perquè, ara, el més important és la seguretat de les persones amb qui treballem, així com del nostre equip i dels altres ciutadans/es.

Als assentaments i comunitats indígenes, suspenem temporalment la nostra activitat perquè, ara, el més important és la seguretat de les persones.

La seu de l’Associació a São Félix do Araguaia està preparada per fer força feina a distància.

En aquest sentit, hem adoptat les iniciatives següents:

Coordinació amb les autoritats municipals per vigilar l’evolució del risc.

– Pertanyem a la xarxa de protecció social del ciutadà brasiler en situació de vulnerabilitat social.

– Suport perquè les comunitats obtinguin el menjar de proximitat i hagin de moure’s el mínim necessari.

– Estem en contacte permanent amb les famílies que viuen a les comunitats i pobles on treballem, per saber com estan i per assisitir-les si fos necessari.

La contenció i la mitigació de la propagació de la malaltia són responsabilitat de tota la societat i, per això, cal romandre a casa.

Ara més que mai tenir cura de la nostra salut és tenir cura de la salut de tothom i la nostra associació disposa de la tecnologia i els equipaments necessaris per continuar fent feina de forma telemàtica.

Així que quedem-nos a casa. Cuidem-nos i cuidem dels/les més vulnerables.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Encara hi ha els pobres i Déu

Encara hi ha els pobres i Déu

«Quan s’opta pels pobres s’opta contra les causes, les estructures, els sistemes que fan pobres als pobres i els impedeixen viure amb dignitat aquesta condició humana». Què significa realment fer “opció pels pobres”. En Pere Casaldàliga ens ho explicava.

read more
Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

read more

Read more
La iniciativa de lluita contra la pobresa que funciona

La iniciativa de lluita contra la pobresa que funciona

La iniciativa de lluita contra la pobresa que funciona

La regió de l’Araguaia posseeix una riquesa singular de fruites tropicals. Són sabors únics, propis d’aquí,… com la cagaita, la bacaba o la mangaba. Valorar el conreu de plantes autòctones tot incentivant el planter d’arbres fruiters emprant tècniques ecològiques adaptades a l’Amazònia, és estar construint una alternativa de vida per centenars de famílies al camp i lluitar per la preservació de l’Amazònia.

16 de febrer de 2020

Les causes de Casaldàliga

Creada per l’associació que Casaldàliga i el seu equip van fundar l’any 1974 a São Félix do Araguaia, l’Associació ANSA, aquesta iniciativa persegueix millorar l’alimentació i nutrició de les famílies que viuen al camp, però també ésser una forma d’obtenir ingressos pels camperols i Pobles Indígenes que viuen en aquesta regió de l’Amazònia brasilera.

El projecte el vam batejar com “Araguaia Polpa de Frutas”, ja que consisteix en incentivar i recolzar el planter d’arbres fruiters al camp, per tal que després es traslladin a una petita indústria on fabriquem polpa congelada i es vengui el producte final al mercat regional, per fer-ne suc (que és molt consumit al Brasil).

La fàbrica existeix de forma estructurada des de 2005 i produeix polpes naturals congelades de 20 fruites autòctones i conreades a la regió per petits camperols o bé collides pels Pobles Indígenes.

El projecte va néixer amb l’objectiu d’estructurar una cadena productiva basada en les fruites ecològiques, que ajudés a la inclusió social, l’obtenció de renda i la preservació ambiental. D’aquesta manera, es pretén obrir el camí cap a altres formes de producció i generació d’ingressos a la regió, que incloguin totes les persones i siguin respectuoses amb el Medi Ambient.

Anualment, prop de 250 persones en situació d’exclusió aconsegueixen una part dels seus ingressos a través del projecte “Araguaia Polpa de Frutas” i es dediquen al planter o a la collita de fruites.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

A més de les fruites recol·lectades de l’hort i els camps, com ara mango, pinya, goiaba, fruita de la passió, etc, moltes famílies planten fruites autòctones, que només creixen aquí, com el pequi o la bacaba. Al “varjão”, com s’anomenen les zones baixes que s’inunden en època de pluges, les famílies recullen també fruits molt tradicionals, que creixen espontàniament, com el murici o el buriti. D’aquesta manera, donem un valor econòmic a les fruites de la regió i desincentivem que es tal.lin o cremin per fer-hi grans conreus.

“Recollim la fruita sota la pluja, sota el sol, amb aigua al canyell, però per a nosaltres és molt gratificant collir aquesta fruita, la netegem, la ordenem bé. I els diners són una benedicció, puc pagar les meves factures”, diu una de les agricultores familiars implicades en el projecte.

Cada any, es realitza una veritable operació logística a l’assentament Dom Pedro, on viuen més de 400 famílies, durant la collita del caju (anacard). La comunitat s’organitza per preparar la collita i per dur la fruita fins a la fàbrica. Per ajudar-los, des de l’associació hem establert set punts de recollida, amb congeladors i balança, per tal que les famílies hi puguin anar duent les seves collites.

Així aconseguim que cada any, moltes famílies es dediquin a la collita de l’anacard (caju) de temporada.

Les polpes produïdes a la fàbrica es venen als supermercats i restaurants de la regió.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Els residus de les fruites que surten de la fàbrica de polpa s’utilitzen al viver que tenim al poble, primer, per fer-ne compost; però, a més, emprem les llavors de les fruites ja exprimides, per fer planter.

Una altra activitat interessant és que la fàbrica i el viver, com que són els únics que hi ha a la regió, reben cada any la visita d’estudiants en pràctiques, que miren d’aprendre les tècniques d’agricultura ecològica que fem servir.

En els darrers anys, la fàbrica de polpa de fruita s’ha modernitzat per tal de millorar la seva capacitat de suport als camperols i poder atendre l’augment de fruites que arriben. Així, vàrem aconseguir comprar una màquina per tal d’automatitzar l’envasat de les polpes i es va fer una renovació de l’espai perquè permetés moure càrregues pesades.

Al mateix temps, es van dissenyar nous envasos i es van produir nous materials publicitaris. D’aquesta manera, la intenció és augmentar les vendes de polpa, arribant al mercat regional d’una manera més sòlida.

D’aquesta manera, poc a poc, el projecte avança cap al seu major repte futur: fer que la fruita ecològica i l’extractivisme de fruites autòctones siguin possibilitats reals de treballar la terra per als agricultors familiars de la regió.

És clar que una intervenció decisiva i dirigida per part dels poders públics seria necessària per a un canvi real, i que el projecte sol no té, ni hauria de tenir, aquesta capacitat. Però Araguaia Polpa de Frutas, conjuntament amb altres iniciatives que s’estan fent, és una peça que contribueix, de manera real i local, a la construcció d’aquest major repte.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Encara hi ha els pobres i Déu

Encara hi ha els pobres i Déu

«Quan s’opta pels pobres s’opta contra les causes, les estructures, els sistemes que fan pobres als pobres i els impedeixen viure amb dignitat aquesta condició humana». Què significa realment fer “opció pels pobres”. En Pere Casaldàliga ens ho explicava.

read more
Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Així va ser l’ordenació episcopal de Casaldàliga

Avui fa 50 anys que Pere Casaldàliga va ser ordentat bisbe a la vora del Riu Araguaia. Una consagració sense anell, sense mitra i sense bàcul. Una cerimònia senzilla a l’aire lliure que marcà un punt d’inflexió en la història del Brasil.

read more

Read more
Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Als 11 anys, el nen Damià Paridzané va ser traslladat de casa en un avió de la Força Aèria Brasilera juntament amb tota la seva família i parents.

Deportat de la seva terra natal, en Damià aviat es va quedar tot sol, sense família: el seu pare i el seu germà van morir a causa d’una infecció de xarampió a l’exili. La seva mare va ser portada a una altra comunitat.

El 2012, però, després de mig segle de lluita, en Damià, ja amb 60 anys, cap de la seva tribu, va aconseguir trepitjar de nou la seva terra natal i dur la seva gent amb ell.

10 de gener de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Al 1966, avions de la Força Aèria Brasilera van deportar als 264 Xavante que vivien a la Terra Indígena Marãiwatsédé, aquí, a la regió de l’Araguaia, a uns 1.200Km a nord-oest de Brasília.

Un terratinent havia “comprat” la seva terra i en ella hi instal·laria el major latifundi d’Amèrica Llatina: la meitat de tot Catalunya.

Transportats a més de 400 km. de la que va ser casa seva durant segles, els indígenes van ser rebuts per una epidèmia de xarampió que, sense defenses, va matar més de 100 persones.

Al 1966, quan jo tenia 11 anys, un avió de la Força Aèria Brasilera (FAB) va sobrevolar Marãiwatsédé. (…) Aquest avió va aterrar en el nostre llogaret i ens va portar al llogaret de São Marcos.

El govern va aprofitar que no parlàvem portuguès i va arribar per sorpresa per prendre la nostra terra.

Quan ens van fer entrar a l’avió, vam haver de deixar les nostres pertinences a la pista. Tots es van pujar a l’avió plorant. No ens van deixar dur les nostres robes, ni els nostres estris…

Ens ho van fer deixar tot!

Cap Damião Paridzané

Entrevista donada a Pere Casaldàliga

La política d’incentius fiscals perquè les grans empreses anessin a “ocupar” l’Amazònia es va fer a costa de l’expulsió de milers d’indígenes de les seves terres ancestrals. Font: Arxiu FUNAI

«Lluny de la seva llar i amb la seva estructura social afeblida es va produir la fragmentació del grup per diverses Terres Indígenes Xavante. Els romanents de Marãiwatséde “sempre han reclamat el retorn a la seva regió, realitzant viatges anuals […] per a visitar els vells llogarets i cementiris, i també per recol·lectar llavors i fruites natives”, que no trovaben a les altres Terres Indígenes on els van dur», explica el nostre company indigenista, que ha viscut amb ells, Marcos Ramires.

La lluita dels Xavante deportats per a poder tornar al seu territori va continuar durant dècades, fins que al 2012, després de més de 50 anys lluitant contra els interessos de polítics i empresaris, van aconseguir recuperar les seves terres ancestrals.

L’origen del conflicte a l’Araguaia

Explica Antonio Canuto en el seu recent llibre, que «fa poc més de 20 anys, quan va començar a circular la notícia que els Xavante tornarien a les seves terres, a la “hisenda” Suiá-Missú, molts a la regió arrufaven el nas i deien que això era parlar per parlar, que mai havien vist un indígena Xavante per allí».

La realitat, però, és que hi ha registres orals dels Xavante a l’Araguaia des dels anys 50, quan es van produir diversos contactes entre els indígenes i alguns no-índis que anaven arribant a poc a poc a la regió.

Els no-indígenes van començar a arribar a l’Araguaia als anys 50 i, poc a poc, es van produir els primers contactes, alguns violents, amb els pobles indígenes. Font: Arxiu FUNAI

De fet, aquesta regió de l’Araguaia va començar a ser ocupada per no-indígenes a principis del segle XX, en una migració espontània de famílies que venien del nord-oest del Brasil a la recerca d’un tros de terra per a viure.

Com a resultat d’aquest moviment de migrants, va néixer el poble de São Félix do Araguaia , així com molts altres, tots ells a la vora del gran Riu Araguaia. D’allí, algunes famílies s’aventuraven terra endins, és a dir, a l’interior de la regió -lluny del riu-, fins llavors ocupada només pels Xavante”, ens explica Marcos Ramires.

No obstant això, abans de 1960, les trobades amb els Xavante van ser ocasionals, enmig de la immensitat de la selva-savana que hi havia a la regió. Sí que hi ha, però, diversos regitres orals d’encontres, tant pacífics com violents.

Ara bé, com explica l’històric Agent Pastoral, Canuto, «La mort d’un camperol o d’un missioner sempre ha estat amplificada per a subratllar el caràcter salvatge i violent dels indígenes. El que van fer als indígenes, s’invisibilitza».

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

El detonant: el latifundi més gran d’Amèrica Latina

La Llei 4.216 de 1963, que va estendre a l’Amazònia els beneficis fiscals previstos per al Nord-oest, va inaugurar una agressiva política d’incentius governamentals per a les empreses que tinguessin interès a emprendre en aquella regió.

La idea del govern militar era clara: «emmarcat en un discurs nacionalista, els militars predicaven la unificació del país. A més, era necessari protegir la selva contra la “internacionalització”. Així, per exemple, al 1966, el president brasiler Castelo Branco parlava de “integrar per a no lliurar”», explica la BBC.

En alguns casos, aquests incentius van arribar al 100% del valor dels projectes proposats per les empreses. La política va ser, lògicament, un gran èxit…de concentració de terres i de dispendi de diners públics als amics dels militars.

A l’Araguaia, a l’ampar d’aquest “incentiu fiscal” es van instal·lar -entre altres- les grans “hisendes” CODEARA -protagonista de conflictes molt violents al nord de la regió-, amb 600.000 hectàrees i la Suiá-Missú, que va arribar a tenir una superfície de 1,5 milions d’hectàrees, l’equivalent a la província de Toledo sencera.

Al mateix temps, molts grups industrials i financers, tant nacionals com estrangers, van començar a instal·lar latifundis en altres regions de l’Amazònia brasilera: «al nord-est de l’estat del Mato Grosso, nord de Goiás i sud del Pará: Anderson Clayton, Goodyear, Nestlé, Mitsubishi, Liquifarm, Bordon, Swift Armour, Camargo Correa, Bradesco, Mappin, Eletrobrás, etc. A més de grans terratinents del sud del Brasil que van sumar el seu esperit emprenedor a la generositat de les arques de l’Estat», expliquen Fernando Henrique Cardoso i Geraldo Müller, al 2008.

L’empresa Suiá-Missú es va instal·lar en la Terra Indígena de Marãiwatsédé, a 1.200 Km. al nord de Brasília, a l’Amazònia Legal. En plena àrea dels Xavante. Font: Agência Pública

En el context d’aquesta (mal)anomenada “política d’ocupació” de l’Amazònia, l’empresari de São Paulo Ariosto da Riva va comprar a l’Estat de Mato Grosso la zona on vivien els Xavante.

Més tard, es va unir a la (encara avui molt influent) família Ometto i van fundar l’Agropecuária Suiá-Missu S/A, dedicada a la cria extensiva de bestiar.

El latifundi va ser creat al bell mig del territori de Marãiwatsédé i a més per convertir la selva existent en pastura van comptar amb l’ús de mà d’obra indígena, a canvi d’engrunes.

L’empresa comptava inicialment amb més d’1,5 milions d’hectàrees i va arribar a ser considerada per alguns com el latifundi més gran d’Amèrica Llatina.

…i els blancs van començar a acostar-se per a robar la terra. Després, cada vegada més, van venir. […].

Llavors van començar els paranys per a quedar-se amb la nostra terra.

Eren molt llestos.

Tserewa'wa

Declaració a la Fiscalia Federal del Brasil

Però, com expliquen Armando Wilson Tafner Júnior i Fábio Carlos da Silva, «a mesura que el ramat creixia, augmentava també la necessitat de noves pastures, la qual cosa provocava un augment de la superfície desforestada i, amb ella, l’esclat de conflictes. Ariosto da Riva, que inicialment es va associar amb els Ometto, aviat es va retirar de l’empresa i va vendre la seva part de les terres al Grup Ometto a causa dels conflictes amb els indis.

Aquests conflictes van acabar per incomodar també al Grup Ometto. Ariosto va buscar noves terres desocupades, més al nord en Mato Grosso, on avui està el municipi d’Alta Floresta.

El Grup Ometto va fer el mateix, va vendre les seves terres a l’empresa Liquifarm del Brasil S/A», filial de la italiana Agip Petroli, al 1970. La italiana, òbviament, tenia interés en els beneficis fiscals que concedia el govern brasiler de l’època, més que no pas en tenir terres a l’Amazònia.

En Pere Casaldàliga ens dona detalls del conflicte i ens explica la situació en que es trobaven dels Xavante a la seva històrica Carta Pastoral de 1971. Per primera vegada, el conflicte i la dramàtica situació dels Xavante, sortien a la llum i el cas adquiria rellevància internacional.

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

La terra és Xavante

Tant és així, que durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient de 1992 (ECO-92), celebrada a Rio de Janeiro, els Xavante van pressionar a les autoritats nacionals i internacionals i sobretot al llavors president d’Agip Petroli, Gabriele Càller, que es va comprometre públicament a retornar la terra als Xavante.

La realitat però va ser una mica diferent, doncs com informava un any després el diari italià La Repubblica: “el somni dels Xavante, expulsats de les seves terres al 1966, continua sent un somni. Les 168.000 hectàrees de la hisenda Suiá-Missu al Mato Grosso, un any després, continuen sent propietat de l’Agip Petroli”.

D’aquesta manera, el litigi amb els Xavante va romandre sota la inacció del govern brasiler durant més de 5 anys, fins que al 1998, la Terra Indígena Marãiwatsédé va ser oficialment reconeguda com a terra dels Xavante pel President de la República Brasilera, Fernando Henrique Cardoso.

El cap Damião Paridzané, que sempre ha lluitat pels drets del seu poble, continua dient que els blancs poden oferir-los cotxes, bous o combustible, però que això aviat s’acaba. Tanmateix, la terra que pot deixar als seus descendents no perd el seu valor i no s’acaba en poc temps. Font: ANSA i OPAN ; Foto: Luís Mena.

Pero la tardança del govern brasiler per a reconèixer oficialment l’àrea i els interessos dels agricultors i polítics de la regió van conduir a la invasió massiva de les terres dels Xavante.

De fet, la lluita dels indígenes era ben coneguda a la regió, però els 6 anys que van passar des de la promesa de devolució de la terra (a l’ECO-92) fins al reconeixement oficial al 1998, van incentivar la invasió de l’àrea per part dels no-indígenes.

Polítics i empresaris de la regió, amb la complicitat d’advocats i fins i tot de notaris, van promoure una fraudulenta “reforma agrària privada” amb la intenció d’ocupar la zona i obstaculitzar el retorn dels Xavante.

La gent que és aquí [no-indígenes] vol treballar, vol viure d’aquesta terra, perquè l’indi ve aquí i no produirà res. Si els indis treballessin, produïssin, llavors d’acord, respectaríem el seu dret també, però ells s’interposaran en el progrés de la nostra regió.

Filemon Limoeiro

Ex-alcalde de São Félix do Araguaia i terratinent, 20 de juny de 1992

De fet, el mateix any 1992, així que l’empresa italiana va anunciar públicament que retornaria la terra als indígenes, molts polítics locals, empresaris i advocats animaven a la població a envair el territori dels Xavante. L’estratègia era tensar el conflicte ocupant l’àrea, per tal de dificultar el retorn dels indígenes.

Un exemple d’això és aquest enregistrament del 20 de juny de 1992 d’una reunió entre invasors i polítics a l’àrea en conflicte. Podeu sentir l’àudio complert en portuguès, original:

Aquest intent de repartir-se una àrea que era dels Xavante, no obstant, es va produir en la lògica dels empresaris: «La divisió de l’àrea, no va tenir lloc de manera equitativa.

Les terres considerades de “bona qualitat”, es van quedar en mans de figures “importants” de la regió, els boscos baixos, situats en regions amb terres considerades dolentes, van ser assignats i lliurats als petits ocupants il·legals que encara haurien de talar molta vegetació per a plantar i criar els seus animals», explica Marcos Ramires.

El territori dels Xavante va ser ocupat i la seva vegetació destruïda. A la fotografia, feta per nosaltres fa pocs mesos, es pot veure clarament el grau de destrucció d’una àrea que era selva. Foto: Liebe Lima / AXA.

Després de tants anys d’invasió i de formació de granges per a la cria de bestiar -grans, mitjanes i petites-, la terra de Marãiwatsédé, que significa “selva alta” en la llengua Xavante, havia perdut el 80% de la seva vegetació original.

De fet, aquesta tendència ha continuat fins als dies d’avui, ja que les invasions i incursions il·legals han continuat. Com a resultat, fins al 2017 tenim càlculs que ens indiquen que han estat desforestades 105.062 hectàrees de la Terra Indígena dels Xavante.

Però la nostra selva no està, ja no hi ha res.

Només hem trobat pastures per tot arreu, no hi ha la selva,…

Estevão Tsimitsuté

Declaració al MPF (Fiscalia)

En Damià i la seva gent tornen a casa

Al 2003, els ancians de Marãiwatsédé van expressar el seu desig de tornar a la terra dels seus avantpassats abans de morir. Els joves guerrers es van sentir obligats a donar-los aquest retorn i per això, aquell mateix any, 280 persones (nens, joves, adults i ancians) es van dirigir a les portes de les seves terres amb intenció de reprendre-les i viure (i morir) en elles.

No obstant això, en intentar entrar a la zona -que havia estat reconeguda legalment feia 5 anys- els Xavante van ser impedits pels invasors, que van bloquejar l’única carretera que dóna accés a la regió amb l’ajuda de polítics i grans terratinents.

Quan els Xavante van intentar tornar a la seva terra ancestral, els invasors van interceptar els camins i, amb l’ajuda d’empresaris i polítics amb interessos en la zona, van impedir l’entrada dels indígenes. Foto: Arxiu FUNAI

Sense poder retornar a la seva pròpia terra, els Xavante es van veure obligats a romandre acampats, sota lones negres, a les portes de casa seva durant més de 8 mesos.

Al llarg d’aquells mesos difícils, sense assistència i sense recursos, al voral de la carretea, 3 nens Xavante van morir i altres 14 van haver de ser hospitalitzats.

Davant aquesta situació, el Tribunal Suprem del Brasil finalment va autoritzar el retorn dels Xavante i va jutjar unànimement que els ocupants no-indígenes havien actuat “de mala fe” i que, per tant, no tenien dret a qualsevol compensació.

No obstant això, «la decisió va ser recorreguda i al setembre, el vicepresident de TRF1, Daniel Dias, va suspendre novament el procés degut als recursos presentats pels agricultors, representats per l’advocat Luiz Alfredo Feresin d’Abreu, germà de la senadora Kátia Abreu, presidenta de la Confederació Nacional d’Agricultura i Ramaderia del Brasil (CNA)”, explica l’agència de periodisme independent Repórter Brasil.

A la regió, tots sabíem que el conflicte podia ser imminent i que la situació creada difícilment podia acabar bé.

L’expulsió dels invasors i l’entrada efectiva del Poble Xavante al Territori Indígena de Marãiwatsédé va ser finalment determinada pel Suprem Tribunal Federal (STF).

Així, el dia 7 de novembre de 2012 es van començar a lliurar in loco les notificacions oficials que ordenaven als invasors que abandonessin l’àrea Xavante.

Per fi, després de quaranta-sis anys d’exili, els Xavante tenien reconegut definitivament el dret a l’úsdefruit del seu territori.

Marãiwatsédé hã
Tôtsena ti’a na watsiri’ãmo Wahõiba duré
Höiba-téb’ré hã, Ãhawimbã Date itsanidza’ra hã
Ahãta te Oto aimatsa’ti’ a na Ítémé we’re’iwadzõ
mori hã adza Oto ãma wawa’utudza’rani
Ti’a’a’a’ana… Ai’uté hã ãma ipótódza’ra hã
Tedza Oto ãma tsitébrè ti’a’a’a’ana.

La Terra de Marãiwatsédé
està en els nostres cors i en les nostres ànimes
Sent petits ens van treure d’aquest lloc
Però avui hem reconquerit la nostra terra,
la nostra llar Ara de tornada descansaré en aquesta terra,
en aquesta terra, en aquesta terra…
Aquí vaig néixer i en aquesta terra els nostres fills seran criats.

Marcio Tserehité Tsererãi’ré

No obstant això, la sortida dels invasors no va ser pacífica i va ser necessària la intervenció de la Força Nacional per a retirar a les persones que romanien en la zona. Va haver-hi enfrontaments organitzats amb la policia i actes vandàlics per a destruir (encara més) la terra dels indígenes.

Fruit d’aquests mesos de tensió que viviem a l’Araguaia, el Bisbe Pere Casaldáliga va haver d’abandonar casa seva, als 84 anys, per les amenaces de mort rebudes i amb la finalitat de facilitar, en la mesura del possible, la devolució de les terres als Xavante amb el menor conflicte possible.

En aquest territori, els nostres avantpassats, els nostres besavis vivien a la terra.
Aquest territori és l’origen del poble de Marãiwatsédé,
en aquesta benvolguda terra es va crear el poble de Marãiwatsédé.
Ara la devolució ha començat, els ancians estan esperant fa molt temps per a treure als no-indis de la terra, han sofert molt.
Tota la seva vida patint, esperant perquè expulsessin als grans tierratenientes.

Damião Paradizané

Primer Cacique de Marãiwatsédé

La situació dels Xavante, avui

Més de 1.200 Xavante viuen ara a la recuperada Terra Indígena de Marãiwatsédé.

No obstant això, els A’uwê Uptabi (“gent veritable”), com s’autodenomina aquest poble, han tornat a una terra que ha estat arrasada; molt diferent de la que van conèixer fa 50 anys.

Marãiwatsédé, que va ser el cor dels Xavante durant segles, s’enfronta avui al repte vital de l’escassetat d’aliments, la falta d’aigua, la terra empobrida per la desforestació, les re-invasions periòdiques i els incendis provocats, que encara es registren en la zona…

Tornar a una terra que ha estat desforestada, cremada i envaïda durant més de 50 anys és el desafiament que enfronten els joves Xavante de Marãiwatsédé. Foto: Liebe Lima / AXA.

Però malgrat aquestes dificultats, els Xavante estan aconseguint apropiar-se a poc a poc del seu territori ancestral i construint nous llogarets, com és el seu costum.

Poc a poc van plantant a la seva terra, però sabem que és un procés que portarà dècades. Gradualment estan recuperant els seus rituals i reconstruint la forma de vida que els dóna identitat i els fa ser Xavante. Poc a poc.

El camí que tenen per endevant és llarg i serà molt difícil. Les amenaces no falten.

Però, sempre guiats per la saviesa del seu Cap (“Cacique”) Damià Paridzané, avui amb més de 60 anys, el poble Xavante de Marãiwatsédé no té por. Per a ells, l’esperança sempre guanya!

Amb això no s’hi juga. […]

Aquesta terra és sagrada, és la nostra vida.

Damião Paradizané

Cacique de Marãiwatsédé

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

Read more
Com vivim, plantem i cuidem l’Amazònia

Com vivim, plantem i cuidem l’Amazònia

Com vivim, plantem i cuidem l’Amazònia

A l’Amazònia brasilera, entre les conques dels rius Xingu i Araguaia, més de 100 famílies d’agricultors conreen les seves terres i cuiden de la selva. Enmig d’una enorme riquesa sociobiològica que està sent destruïda per l’agroindústria de la soja i la carn, trobem experiències que conjuguen producció d’aliments saludables, generació de renda i protecció ambiental.

20 de novembre de 2019

Liebe Lima

La regió compresa entre els grans rius Xingu i Araguaia forma part de l’Amazônia legal, a l’estat brasiler del Mato Grosso.

Es troba en una área de transició entre l’exhuberant selva amazònica i la savana més biodiversa del món, anomenada Cerrado. Per això, hi trobem formacions vegetals úniques, que van des de zones que romanen inundades gairebé la meitat de l’any, on hi proliferen fruites autòctones de sabors intensos, fins a grans fanjes d’arbustos i palmeres de major alçada que ajuden a conservar l’aigua del subsòl i permeten la voluptuositat de l’Amazònia. 

Aquesta immensa riquesa de biomes entrellaçats es tradueix en una paraula: «diversitat», i, en això, el Brasil n’és el país més ric del món.

Vista aèria de São Félix do Araguaia. La regió es troba a la zona de transició entre dos dels biomes més importants del món: el Cerrado i l’Amazònia. Això fa que presenti característiques particulars, que no es troben enlloc més.

250 famílies vivint amb la selva

És en aquesta diversitat que cada anys, al voltant de 250 persones que viuen en assentaments rurals, en petits pobles i en llogarets indígenes treballen recollint un variat ventall de fruites autòctones. Una vegada cullen les fruites, les lliuren a l’associació que el Pere Casaldàliga va fundar a l’Araguaia, l’Associació ANSA (Associació d’Educació i Assistència Social Nostra Senyora de l’Assumpció).

L’Associació organitza les famílies i passa casa per casa recollint la collita. Després les duu fins la fàbrica que té a São Félix do Araguaia (a 100Km de les comunitats) i les transforma en suc de fruita naturalíssim, que ven per la regió.

L’objectiu d’aquest projecte de l’Associació ANSA és ser una alternativa per generar ingresos i alhora cuidar de l’Amazònia i del Cerrado.

Sociobiodiversitat s’escriu tot junt

Sociobiodiversitat és una paraula que uneix comunitats humanes i diversitat vegetal i animal. Un mot que significa el paper de les famílies en la preservació dels ecosistemes, establint una relació recíproca entre l’ésser humà i la natura, en què tots dos conviuen en la cura de la vida.

Així, diem que les “cadenes de valor de la sociobiodiversitat” són activitats de producció agrícola que es realitzen a partir de la gestió, la collita i el processament de productes naturals, respectant els seus cicles i la seva capacitat de regenerar-se i continuar existint, produint i generant ingressos.

Essencialment, són pràctiques que s’oposen als models de producció extensius, industrials i massificats, que, per existir, els cal negar i extingir la diversitat.

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

Però, com es planta en zones que han estat deforestades?

Plantar en árees que han estat deforestades vol dir enfrontar-se a una terra sense nutrients, exposada a l’erosió i al sol escaldant de l’Amazònia. Per això, per poder plantar-hi cal temps, feina…i recursos.

Entre els agricultors, les camperoles, els pobles indígenes i els tècnics de les diverses organitzacions que treballem en aquest zona, s’han desenvolupat algunes formes de planter, però una de les que més èxit ha donat al llarg del temps està basat en el que tècnicament s’anomenen sistemes agroforestals.

A la regió de Xingu Araguaia, aquesta forma de plantar i de relacionar-se amb la natura s’anomena popularment “casadão”, doncs és el “casament” entre un ampli nombre d’espècies vegetals, en una mateixa àrea.

Primer, es van fer petits projectes i es van oferir planter i llavors per tal que les famílies poguéssin començar a posar en pràctica el sistema a les seves parcel.les. També va ser necessari proveïr-los dels materials bàsics per començar: bombes d’aigua i mangueres sobretot…doncs sense pluja 6 mesos l’any és gairebé impossible plantar.

El viver que l’associació ANSA té a São Félix do Araguaia forma part d’aquest engranatge, doncs és d’on provenen moltes de les plantes que s’utilitzen a les plantacions de “Casadão”: cada anys surten del viver 6.000 arbres de 20 espècies diferents que tornen a la terra d’on provenen.

Sí, el viver aprofita les llavors de les fruites col.lectades per les famílies del camp i entregades a la fàbrica de sucs de fruita i també la matèria orgànica que resultant del procés de fabricació.

Així, els cicles de plantació, fructificació, recol·lecció i processament de fruites es nodreixen de les mans dels pagesos, indígenes i col·laboradors d’ANSA que es dediquen a aquest projecte.

Així és el dia-a-dia del projecte

El Genésio Alves té 40 anys i al 2005 va començar a treballar a la fàbrica de sucs. Han passat gairebé 15 anys i diu que li “agrada molt estar entre els agricultors perquè cada dia apren una cosa nova, una història interessant”.

Al setembre és el moment de la collita d’anacards (caju) i el Genésio ha de recórrer fins a 170 quilòmetres per recollir la fruita de les famílies. Com les carreteres no estan asfaltades, tan bon punt plou, es tornen un fangal i la majoria de vegades s’ha de quedar un parell o tres de dies a les comunitats. En cada viatge acostuma a portar 400-500 kg de fruita…i així, viatge a vitge fins als 15 mil kg l’any de caju que transporta fins de les terres de les famílies a la fàbrica de São Félix.

L’època de pluges, que va d’octubre a abril més o menys, és la temportada de major producció de fruita a la regió: pinya, fruita de la passió (maracujá), mango (que en portuguès és “manga” ?) són algunes de les més conegudes, però la fàbrica també fa suc de fruites autòctones, molt apreciades allà: cagaita, mangaba, buriti, murici…i fins a 20 varietats de suc amb només una cosa: fruita.

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

Per a Maria Aparecida, una altra de les col·laboradores de la fàbrica de sucs, que s’ocupa del processament de fruites a la línia de producció, la fortalesa del projecte rau en el treball amb les famíiles, doncs és important “motivar a la gent a plantar cada cop més”, doncs la tradició de la regió és ramadera i, a més, sense accès a tecnologia i treballant en sòls degradats, cal molta “firmeza”.

Abans no s’arriba al producte final, al suc, s’han fet moltes xerrades i reunions per anar construint una cultura comunitaria de valorització de les activitats productives integrades a la natura. Cal anar augmentant la consciència de les comunitats sobre la importància de preservar els recursos forestals i l’aigua.

Aquests són els resultats fins ara i els reptes que tenim per endevant

Fins a l’octubre del 2019, hem reflorestat 395 hectàrees de selva que havien estat cremades i tal.lades per posar-hi bestiar. Per fer-ho hem plantat, al llarg de 10 anys, més de 50 mil arbres.

D’altra banda, s’han collit 670 tones de fruita, que generen prop de 100.000 euros per les 250 famílies que participen del projecte i es dona feina directa a 5 persones que participen de les activitats de la fàbrica.

Què podeu fer per cuidar de l’Amazònia

Si mirem d’avaluar quantitativament tot el que s’ha fet fins ara treballant amb les comunitats més aïllades i amb menys recursos materials, podem dir que gran part del que hem aconseguit és un símbol. Una mostra.

Allò que sembrem i collim, però, és real i beneficia les famílies, és clar, però sobretot cal valorar el camí que anem fent plegats/des, teixint relacions en l’àmbit de la solidaritat per consolidar comunitats unides i vinculades orgànicament amb la natura que les envolta.

Ja sigui aquí o allà, ja siguin indígenes, camperols, inmigrants o refugiats: en la línia de la història, tots/es es troben entre els/les que han estat oprimits/des per una estructura social que ofereix molt per pocs i poc per a molts.

Aqui al Brasil, som uns dels països més desiguals del món: el 5% de la població té la mateixa riquesa que el 95% restant.

Per això…hem d’anar plegats/des.

Plantar, collir i consumir fruita i aliments de les families que viuen al camp, valorar i preferir els productes regionals i les cadenes de subministrament solidàries o comunitàries ajuda a construir un món millor.

Tots/es podem donar la nostra petita contribució.

Publicat originalment a la pàgina de l’Articulació Xingu Araguaia (AXA).

SUBSCRIU

EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

Read more
La urgència d’una ecologia integral

La urgència d’una ecologia integral

La urgència d’una ecologia integral

El text següent és de l’autor Leonardo Boff , teòleg brasiler i company de Casaldàliga. L’escrit es va publicar per primera vegada en blog personal Boff, el 10 de novembre de 2015. Us n’oferim una síntesi.

Una de les afirmacions bàsiques del nou paradigma científic i civilitzatori és el reconeixement de la inter-retro-relació de tots amb tots, per constituir la gran xarxa terrestre i còsmica de la realitat.

Consistentment, la Carta de la Terra, un dels documents clau d’aquesta nova visió, afirma: «Els nostres reptes mediambientals, econòmics, polítics, socials i espirituals estan interconnectats i junts podem crear solucions inclusives» (Preàmbul, 3).

Una encíclica profètica

El Papa Francesc en la seva encíclica sobre La cura de la Casa Comuna s’associa a aquesta lectura i argumenta que «uma vegada que tot està estretament relacionat i que els problemes actuals requereixen una mirada que consideri tots els aspectes de la crisi mundial» (n.137), es necessita una reflexió sobre l’ecologia integral, doncs només des d’aquesta prespectiva podrem enfrontar els problemes de la situació mundial actual.

Aquesta interpretació holística i integral ha aconseguit un reforç inestimable donada l’autoritat del Papa i la dimensió de la seva encíclica, adreçada a tota la humanitat i a cadascun dels seus habitants.

Ja no es tracta només de com es dona la nostra relació amb la natura, sinó la de tots els éssers humans amb la Terra en general i amb els béns i serveis naturals, doncs són aquests els únics que poden mantenir les condicions físiques, químiques i biològiques de la vida i garantir un futur per a la nostra civilització.

El dia és ara

El temps és urgent i corre en contra nostre. Per això, tots els coneixements han de ser ecologitzats, és a dir, relacionats entre ells i orientats cap al bé de la comunitat de la vida.

De la mateixa manera, totes les tradicions espirituals i religiosos són interpel.lades a despertar la consciència de la humanitat a la seva missió de ser cuidadora d’aquesta herència sagrada rebuda de l’univers i del Creador, que és la Terra viva, l’única Casa que tenim per viure.

Juntament amb la intel·ligència intel·lectual ha de venir una intel·ligència sensible i cordial i, sobretot, la intel·ligència espiritual, doncs és la que ens relaciona directament amb la Creador i amb el Crist ressuscitat que estan fermentant en la creació, portant-la amb nosaltres fins a la seva plenitud en Déu (nn.100; 243).

El Papa cita l’emotiu final de la  Carta de la Terra que resumeix bé l’esperança que deposita en Déu i en el compromís dels éssers humans: «Que el nostre temps segui recordat pel despertar d’una nova reverència envers la vida, pel ferm compromís amb la sostenibilitat; per la intensificació de la lluita per la justícia i la pau, i l’alegre celebració de la vida” (n. 207).

La sensibilitat perduda

El drama de l’ésser humà actual és que ha perdut la capacitat de viure un sentiment de pertinença, que les religions sempre havien garantit. El que s’oposa a la religió no és l’ateisme ni la negació de la divinitat. El que s’oposa és la incapacitat de connectar i tornar a connectar-se amb totes les coses.

Avui les persones estan desarrelades, desconnectades de la Terra i de l’ànima que és l’expressió de la sensibilitat i l’espiritualitat.

Si no recuperem avui la raó sensible, que és una dimensió essencial de l’ànima, difícilment avançarem cap a respectar el valor intrínsec de tot ésser, en estimar la Mare Terra amb tots els seus ecosistemes i en viure la compassió envers el patiment de la natura i la humanitat.

Leonardo Boff. Text complet i original AQUÍ.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

POTSER US INTERESSARÁ

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

I Casaldàliga arribà a l’Araguaia

El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més de 10 dies en camió. Així és com ho explicava el mateix Casaldàliga.

Read more

Pin It on Pinterest