Tots els corrents espirituals i teològics ens han estat proposats des del colonialisme. Per tant, cal alliberar-nos i refer-los completament.
Que ningú s’estranyi amb aquesta invitació. De fet, de la mateixa manera que tot el sistema educatiu i que la nostra mirada sobre la vida, també cal que descolonitzem les teologies i les espiritualitats. I aquesta tasca no és només dels religiosos i religioses.
Les espiritualitats, és a dir, la manera de donar sentit a la vida i de viure l’amor més profund, són un repte per a tota persona humana. Tot camí espiritual es basa en una visió teològica, és a dir, parteix d’una concepció de Déu, del món i de la vida. I això influeix molt en la manera d’organitzar la societat i les relacions humanes. Tots els corrents espirituals i teològics ens han estat proposats des del colonialisme. Per tant, cal alliberar-nos i refer-los completament.
En expressar en els llibres la saviesa inherent a aquestes tradicions espirituals, el llenguatge i la lògica segueixen sent els de la societat dominant. El colonialisme té moltes formes, nivells i disfresses i hem d’estar sempre alertes.
Un primer pas important és entendre com les teologies cristianes legitimaven la colonització: a aquestes terres, que anomenem Brasil i Amèrica Llatina, s’hi va arribar amb la bandera de l’empresonament i l’objectivació, per no dir la bestialització, de cossos no blancs. Malauradament, la Teologia que va recolzar i legitimar el cristianisme occidental no només en va ser connivent, sinó que va participar en la tasca de transformar els pobles originaris del continent africà en esclaus, legitimant el poder suprem del colonitzador que pretenia representar Déu.
El poble indígena Xavante, de la regió de l’Araguaia, va tenir una forta influència catòlica a la dècada dels 70.
Durant segles i fins avui, les tradicions espirituals dels pobles originals i les comunitats afrodescendents han estat la resistència en moltes comunitats víctimes del colonialisme. Tanmateix, avui en dia, sovint també es veuen obligats a expressar-se en la llengua i en les categories de les cultures dominants. Conviuen amb l’economia capitalista per sobreviure. A més, és gairebé inevitable que, en expressar en els llibres la saviesa inherent a aquestes tradicions espirituals, el llenguatge i la lògica segueixin sent les de la societat dominant.
El colonialisme té moltes formes, nivells i disfresses i hem d’estar sempre alertes. Tanmateix, com els dos que escrivim aquesta pàgina som sacerdots cristians i parlem amb els peus i el cor a Amèrica Llatina, víctima del projecte europeu del Cristianisme colonial, demanem permís per centrar la nostra reflexió en les espiritualitats i teologies descolonials cristianes.
Segurament, els i les que accepteu la nostra invitació us pregunteu com viure espiritualitats i fer teologies descolonials en la pràctica. Sense voler tancar el tema, proposem alguns elements i precaucions que ens poden ajudar en aquest esforç profètic:
1) Reprendre el principi segons el qual tota bona teologia procedeix de la praxi transformadora.
Des dels anys 70, els teòlegs de l’alliberament ens diuen que el primer acte és la praxi. D’ella se’n deriva l’elaboració teològica. Per a una teologia decolonial, la pràctica ja ha de ser abans de res anticolonial i fins i tot postcolonial.
Als anys 60, desobeint l’orientació sempre conservadora de les jerarquies eclesiàstiques, a Amèrica Llatina i al Carib, cristians de diverses Esglésies van participar en moviments socials transformadors i es van adherir a la praxi revolucionària. Pastors i teòlegs van començar a reflexionar sobre la fe, ja no basada en l’obediència, sinó en la desobediència civil. Les teologies van aprofundir en la dimensió evangèlica de la protesta i la revolta i ja no de la submissió. Avui cal tornar als fonaments d’aquestes teologies, construïdes a contracor de la societat dominant i de les Esglésies. Va ser així, que van sorgir les teologies cristianes des de baix, és a dir, des dels moviments populars, fruit del camí dels pobles indígenes i les comunitats negres.
2) Deslegitimar les teologies colonials del cristianisme i del neocristianisme, actualment encara tan freqüents en seminaris i púlpits.
Des de la celebració del 5è centenari de la conquesta, l’any 1992, papes, bisbes i autoritats evangèliques han demanat perdó als pobles indígenes i comunitats negres pels pecats que els cristians en el passat van cometre contra aquests pobles.
Ara, malauradament, aquest tipus d’espiritualitat i teologia que legitimava la conquesta, l’esclavitud i altres crims socials, persisteix encara avui en no pocs cercles catòlics, evangèlics i pentecostals.
Alguns varen dir que es tractava dels pecats comesos “per alguns fills de l’Església”. No obstant això, els que van cometre aquests pecats van ser papes i bisbes, representants oficials de la institució, i ho van fer perquè l’espiritualitat i la teologia oficials no només permetien aquests pecats, sinó que també per què els van promoure com a necessitat de la missió.
L’esglèsia evangèlica brasilera és un poder polític i cultura de molt força al país. Foto: Isac Nóbrega/PR
Ara, malauradament, aquest tipus d’espiritualitat i teologia que legitimava la conquesta, l’esclavitud i altres crims socials, persisteix encara avui en no pocs cercles catòlics, evangèlics i pentecostals. La manera com, fins avui, sectors de la jerarquia catòlica tracten les dones no és casual.
L’homofòbia manifestada per nombrosos sacerdots, pastors i grups cristians té els seus fonaments en aquesta mateixa comprensió de la fe. El racisme religiós, responsable d’agressions i atacs a les cases de pregària indígenes i afrodescendents, no es deu només al desconeixement dels fanàtics religiosos.
No es pot construir teologia i espiritualitat decolonial sense revelar la contradicció amb l’Evangeli de Jesús continguda en algunes espiritualitats i teologies encara vigents.
El menyspreu per la sacralitat de la Terra i la mercantilització de la natura provenen de la mateixa font. Hi ha una teologia i una espiritualitat que legitimen aquests crims. No es pot construir teologia i espiritualitat decolonial sense revelar la contradicció amb l’Evangeli de Jesús continguda en algunes espiritualitats i teologies encara vigents.
La fe en un Déu d’Amor requereix una interpretació de la Bíblia amorosa, inclusiva i basada en la Vida, de la mateixa manera com Jesús va proposar el dissabte al servei de l’ésser humà i no al revés. Les teologies decolonials comencen per ser anticolonials i esdevenen postcolonials. Finalment, esdevenen decolonials, perquè parteixen de principis propis i autònoms.
3) Amb colors, amb moviments, amb olors i amb sabors del Sud, abraçar les teologies inscrites en els cossos i fetes des de la corporalitat.
Abraçar el cos de la dona, el cos indígena i negre, els cossos diferents i bells de la diversitat de gènere és el fonament de les teologies decolonials que redescobreixen la bellesa de l’erotisme, l’espiritualitat del plaer i la dignitat de les revolucionsque proposen restaurar la vida de les persones i l’Univers. Tot això ens fa ésser testimonis de l’acció de l’Esperit Diví en l’encantament dels esperits del bosc (els Encantats), en la saviesa dels avantpassats, en la força dels Orixàs i en el somriure negre i indígena de la Vida.
Pere Casaldàliga a les comunitats de la seva Prelatura.
Aquest cos a abraçar és el mateix cos que les colonialitats de poder, coneixement i ésser, descrites per Anibal Quijano, continuen optant per negar, esclavitzar, ferir. Ara bé, és en aquest cos on, a partir del dret que, com deia Paulo Freire, cada subjecte ha de dir la seva paraula, podem ballar la seva dansa i esperar amb l’espiritualitat que ens impulsa l’acció de l’Esperit.
És en la dimensió del cos de la terra on es manifesta en la vida, tot i que encara gemega i espera la manifestació dels fills i filles de Déu (Rm 8, 19-22). És en la comunió de l’univers, el seu temple i residència (1Co 6,19; 3:16), on es manifesta l’Amor que crea i recrea maneres de manifestar la seva energia creadora. Així, creiem que l’Amor Diví és sempre nou, cada matí i, en aquest moment, recrea l’univers. Està a cada molècula i cada cèl·lula de la vida. Està amb nosaltres i en nosaltres per restaurar les relacions i transformar el món. La norma és l’inesperat. Tots som éssers d’esperança i podem somiar. Aquest somni s’adapta a tots i a tothom. Si estem en això és perquè estàvem marcats per l’Amor Major. Per a nosaltres, que escrivim aquestes línies, Jesús de Natzaret és qui ens obre el cor i ens envia cap a la descolonialitat i a ser testimonis de la Divina Tendresa de l’Esperit present en la diversitat de cultures i religions, com en tot moviment d’Alliberament i de Vida.
Així, encara que de manera incompleta, us convidem a completar aquest camí, perquè es tracta de construcció col·lectiva.
Amb l’esperança que vosaltres, que ens llegiu, respongueu a aquesta invitació: la decolonització de les nostres teologies i espiritualitats es materialitza en el terreny de la vida real, on l’amor es materialitza i ens permet veure els rostres i escoltar les veus de la multitud de germans i germanes que el colonialisme va intentar silenciar.
[1]– Marcelo Barros és monjo benedictí (78), teòleg i escriptor. Al Brasil, assessora les comunitats eclesials de base i els moviments socials.
[2]– Josias Vieira és pastor de l’Església Baptista de Coqueiral, teòleg de formació, però ecologista de conversió i fundador del Moviment Nosaltres en la Creació – Abya Yala.
Com cada any (i ja en van 34!), l’Associació Araguaia i, ara, la seva “filla”, la Fundació Pere Casaldàliga, organitzem una campanya de sensibilització al voltant d’alguna de les causes que en Pere Casaldàliga ens va inspirar amb el seu exemple.
Per aquest 2024, aprofundirem en el tema que ens proposa l’Agenda Llatinoamericana Mundial: La decolonització del món i de la vida. Una reflexió sobre les nostres pròpies arrels culturals, costums, formes de veure el món i tots els àmbits de la vida que la colonització ha infectat i que ens fa partícips d’un model planetari que des de fa molt temps és insostenible.
Decolonitzar implica permetre que la diversitat de civilitzacions i les seves cultures es desenvolupin amb les seves pròpies cosmovisions, costums i estils de vida.
L’única convenció a complir és que no ha d’haver-hi pretensions colonitzadores. Ni eurocèntrics, ni asiaticocèntrics, ni americocèntrics, ni indigenocèntrics, ni andinocèntrics, ni africanocèntrics, ni arabigocèntrics, ni llatinoamericanocèntrics, ni cap altra cosmovisió que s’atribueixi la missió d’exportar a totes les nacions la seva única veritat.
Som susceptibles de pretendre imposar la nostra veritat, de reconèixer l’“error” de qui pensa diferent, de fer el que faci falta per desplaçar aquest món caduc i donar pas a un de nou, suposadament més just, però igualment imposat.
Creiem que és un tema trascendental, que ens afecta a tots i totes no només de manera abstracta i llunyana, sinó que de forma molt íntima en molts dels pensaments, paraules, accions i formes de veure la vida. La Campanya d’enguany doncs, ens proposa també un creixement personal.
El 17 de febrer tindrà lloc La Trobada, l’acte central de la Campanya, que enguay organitzem juntament amb el Llegat de Jaume Botey i Vallés, a l’Hospitalet de Llobregat. Per aquell dia us proposem:
9:30 Arribada, inscripcions i salutacions
10:00 Benvinguda
10:15 Xerrada amb José Fernández, frare dominic brasiler, assessor de diversos moviments socials i coordinador de l’Agenda Llatinoamericana Mundial en aquell país.
11:30 Taula rodona, conduïda per Natàlia Rosetti, on coneixerem les experiències de:
Al 2005, el Cardenal Ratzinger va ser escollit Papa. En ocasió d’aquella data, la Cadena Ser trucava a Pere Casaldàliga a São Félix do Araguaia.
En aquesta entrevista, un lúcid i brillant Pere repassa el nomenament de Ratzinger i els desafiaments de l’Església, per què «les grans institucions només canvien amb molta pressió de baix».
La “Missa dos Quilombos” va ser celebrada el 20 de novembre de 1981 a la ciutat de Recife (PE), per a més de 8 mil persones. És considerada una expressió artística i religiosa que busca honrar la lluita i la resistència del poble negre al Brasil.
La Missa dos Quilombos combina elements de la tradició catòlica amb ritmes i melodies afrobrasileres, creant una fusió única de música sacra i folclore. L’obra s’inspira en la història i la cultura dels “quilombos”, que eren comunitats de persones negres fugitives que buscaven la llibertat i l’autonomia durant l’època de l’esclavitud al Brasil.
La Missa dos Quilombos representa un homenatge a la cultura negra, una celebració de la resistència i un recordatori de la importància de la justícia social i la inclusió en la societat brasilenya i més enllà.
En el nom de Déu suposadament blanc i colonitzador, que nacions cristianes han adorat com si fos el Déu i Pare del Nostre Senyor Jesucrist, milions de negres van ser sotmesos, durant segles, a l’esclavitud, a la desesperació i a la mort. Al Brasil, a l’Amèrica, a la mare Àfrica, al Món.
Deportats, com a “peces” de l’ancestral Aruanda, van omplir de mà d’obra barata els canyars i les mines i van col·lapsar els pobles de persones sense cultura, clandestins, inviables. (Encara omplen de subgent -per als senyors blancs i les dames blanques i la llei dels blancs- les cuines, els molls, els bordells, les faveles, els arrabals, les presons).
Per escàndol de molts fariseus i per alleujament de molts penedits, la Missa dos Quilombos confessa, davant de Déu i de la Història, aquesta màxima culpa cristiana.
Però un dia, una nit, van sorgir els Quilombos, i entre tots ells, el Sinaí Negre de Palmares, i va néixer, de Palmares, el Moisès Negre, Zumbi. I la llibertat impossible i la identitat prohibida van florir, “en el nom del Déu de tots els noms”, “que fa tota carn, la negra i la blanca, vermelles en la sang”.
Vinguts “del fons de la terra”, “de la carn del flagell”, “de l’exili de la vida”, els Negres van decidir forçar “els nous Albes” i reconquerir Palmares i tornar a Aruanda.
I estant-hi, drets, trencant les moltes cadenes a casa, al carrer, al treball, a l’església, resplendents de negres sota el sol de la Lluita i de l’Esperança.
Cartell del CD que es va gravar posteriorment amb la música de la Missa dos Quilombos
Per escàndol de molts fariseus i per alleujament de molts penedits, la Missa dos Quilombos confessa, davant de Déu i de la Història, aquesta màxima culpa cristiana.
En la música del negre miner Milton i dels seus cantants i músics, ofereix a l’únic Senyor “la feina, les lluites, el martiri del Poble Negre de tots els temps i llocs”.
Com tota veritable Missa, la Missa dos Quilombos és pasqual.
I garanteix al Poble negre la Pau conquerida de la Lliberació. Pels rius de la sang negra, vessada al món. Per la sang de l’Home “sense figura humana” sacrificat pels poders de l’Imperi i del Temple, però ressuscitat de la Ignomínia de la Mort per l’Esperit de Déu, el seu Pare.
Com tota veritable Missa, la Missa dos Quilombos és pasqual: celebra la Mort i la Resurrecció del Poble Negre, en la Mort i la Resurrecció de Crist.
Pedro Tierra i jo, ja hem emparat la nostra paraula, airadament fraterna, amb la Causa dels Pobles indígenes, amb la “Missa de la Terra sense mals”; i empararem ara la mateixa paraula amb la Causa del Poble Negre, amb aquesta Missa dos Quilombos.
Ha arribat el moment de cantar el Quilombo que s’acosta: estem en el moment de celebrar la Missa dos Quilombos, amb rebel esperança, amb tots “els Negres d’Àfrica, els Afros d’Amèrica, els Negres del Món, en Aliança amb tots els pobres de la Terra”.
Pere Casaldàliga. Presentació de la Missa dos Quilombos, 1982
«Vaig conèixer Pere Casaldàliga el 1970, quan, juntament amb altres tres companys, vam arribar a São Félix do Araguaia per treballar al Gimnàs Estatal d’Araguaia».
Així comença aquest relat d’Eunice Dias de Paula, que va arribar a la Prelatura d’en Pere Casaldàliga amb poc més de 20 anys i que ha estat més de 40 anys al costat del Poble Indígena Apyãwa.
Doctora en Lletres i Lingüística per la Universitat Federal de Goiás, la seva opció de vida a la Prelatura de Casaldàliga ha estat fonamental per al reconeixement, l’ensenyament i l’ús social de la llengua indígena dels Apyãwa (Tapirapé).
«Vaig conèixer Pere Casaldàliga el 1970, quan, juntament amb altres tres companys, vam arribar a São Félix do Araguaia per treballar al Gimnàs Estatal d’Araguaia. Aquesta escola va ser construïda per en Pere i el seu equip per atendre les urgents necessitats educatives, ja que en aquell moment l’analfabetisme era predominant a la regió. Vam ser jo i altres tres companys, joves que havien deixat el seminari claretià, per començar una experiència que marcaria les nostres vides. Viuríem aïllats dels grans centres urbans i inserits entre una població de cultures ribereñas i indígenes.
Aquest sistema es va trencar amb l’arribada de latifundis que (…) van començar a construir tanques en grans àrees i a desallotjar els residents que hi vivien. Inclusivament es va produir la deportació massiva d’alguns pobles indígenes, com els A’uwẽ Xavante i diversos pobles del Parc Indígena Xingu, per deixar lliure pas als invasors.
El sistema d’ordenament territorial de la regió abans de l’arribada dels claretians Pere Casaldàliga i Manoel Luzón, el 1968, tenia certa similitud amb el que es podia observar entre els pobles indígenes. Els “sertanejos” (pagesos aïllats) que havien vingut sobretot d’altres estats del Nordest brasiler, s’instal·laren en terres que pertanyien als pobles originaris. Seguint el curs dels rius, anaren ocupant de mica en mica l’espai sense molestar-se a traçar els límits de la propietat. La majoria estaven formats per “vaquers” que criaven bestiar en àrees comunes, desproveïdes de tanques, i que mantenen una forta relació d’ajuda mútua. Aquest sistema es va trencar amb l’arribada de latifundis, proveïts de documents legals o falsos que acreditaven la seva propietat, i van començar a construir tanques en grans àrees i a desallotjar els residents que hi vivien. Inclusivament es va produir la deportació massiva d’alguns pobles indígenes, com els A’uwẽ Xavante i diversos pobles del Parc Indígena Xingu, per deixar lliure pas als invasors.
Pedro Casaldáliga amb l’autora d’aquest text, Eunice, el seu marit Luiz i el seu fill André poc després d’arribar a la comunitat indígena Apyãwa.
Davant aquest enfrontament entre forces desproporcionades, donat que el latifundi comptava amb abundant finançament i un fort suport del govern militar dictatorial, Pere Casaldàliga va assumir des del principi una postura: de seguida es va posar al costat dels més febles, dels indígenes, dels migrants, dels habitants que començaven a formar nuclis urbans i dels peons que van ser portats de lluny per ser explotats en un règim de treball esclau a les finques que s’estaven establint.
Avui dia, és comú sentir antics veïns de la Prelatura dir: si no fos per en Pere i la Prelatura, aquest lloc nostre ja no existiria. Testimonis com aquest ens donen una dimensió del que Casaldàliga i la Prelatura van representar i representen per a aquesta regió de l’interior del Brasil.
Poc a poc, Casaldàliga va constituir el seu equip i aviat es va convertir en un punt de suport per a la gent de la regió. Van millorar l’educació, amb la creació del Gimnàs de l’Estat d’Araguaia; van millorar l’atenció sanitària, amb l’arribada de les infermeres religioses; van donar suport a les famílies del camp per afrontar els grans terratinents que arribaven amenaçant d’expulsar els habitants de la regió. Avui dia, és comú sentir antics veïns de la Prelatura dir: si no fos per en Pere i la Prelatura, aquest lloc nostre ja no existiria. Testimonis com aquest donen una dimensió del que Casaldàliga i la Prelatura van representar i representen per aquesta regió de l’interior del Brasil.
Per què en Pere va ser un profeta?
En Pere Casaldàliga, sens dubte, va ser un profeta. El profetisme d’en Pere es revela per dos costats: en l’anunci de la Bona Nova als pobres, a través dels gestos concrets i el testimoni de la seva vida, senzilla i austera, i, d’altra banda, en la denúncia constant dels actes comesos pels perseguidors de la gent que vivia a la Prelatura.
Les denúncies es van fer a través de documents pioners en la història de la lluita per la terra al Brasil com “Esclavitud y Feudalismo en el Norte de Mato Grosso”, redactat fins i tot abans de la seva consagració com a bisbe, i la Carta Pastoral “Una Iglesia en la Amazonía en conflicto con el latifundio y la marginación social”. En la introducció del primer document, en Pere afirma:
«Escric això per deure de consciència, com a imperatiu de la més elemental justícia cristiana. En els últims mesos, la tragèdia ha esclatat en termes que ja no poden ésser silenciats».
Portada del document original “Uma Igreja da Amazônia…” que Casaldáliga va publicar el mateix dia de la seva consagració episcopal i que va commoure el Brasil.
La denúncia, per a en Pere, parteix de la fidelitat a l’Evangeli, dels preceptes cristians que defensen una vida plena per a tots. A la Carta Pastoral (1971, p. 40) afirma:
«No podem acceptar la dicotomia entre evangelització i promoció humana, perquè creiem en Crist, com a Senyor ressuscitat que allibera tot l’home i el món sencer i ens salva en plenitud: progressiva i dolorosament aquí a la Terra, definitivament i amb glòria al Cel».
Veure les persones esclavitzades pel latifundi, exposades a condicions inhumanes, va provocar una profunda indignació a en Pere, expressada també en diversos dels seus poemes, com en «Confissões do Latifundio»:
On vaig passar,
vaig plantar tanques punxegudes,
vaig plantar focs.
On vaig passar,
vaig matar la tribu en silenci,
el camp suat,
la terra esperada…
On vaig passar,
tenint-ho tot en llei,
jo vaig plantar el no-res.
La forma de vida d’en Pere també va ser una proclamació profètica. La seva casa senzilla, com les altres cases de la regió, no recorda de cap manera a un “palau episcopal”. Les portes estan sempre obertes, acollint des de pagesos fins a indis, magistrats, polítics, periodistes que el buscaven. Pere rebia càlidament a tothom, deixant immediatament qualsevol tasca que estigués fent i dedicant tota l’atenció a qui el visitava.
A aquells que li deien que seria millor viatjar en avió i evitar aquests inconvenients, en Pere els responia amb un somriure dient-los “en autobús es perd temps, però es guanya gent”.
Sempre feia els seus viatges en autobús, el que el portava molts dies a la carretera. Amb el temps de pluges, sobretot, les carreteres de terra embarrades provocaben retardaments considerables. A aquells que li deien que seria millor viatjar en avió i evitar aquests inconvenients, Pere els responia amb un somriure dient-los “en autobús es perd temps, però es guanya gent”. En Pere parlava amb els passatgers tot el temps durant el viatge, els preguntava sobre les seves famílies, sobre la seva salut, sobre la feina que estaven fent. El viatge es convertia en una veritable visita pastoral.
Pere Casaldàliga en un viatge per la regió de l’Araguaia (més gran que tot Portugal) en camió.
El profetisme d’en Pere també es va manifestar en l’experiència d’una Església – Poble de Déu, que presuposa relacions horitzontals més que jeràrquiques. Fins i tot quan va rebre la invitació per assumir l’episcopat, va reflexionar amb els membres de l’equip pastoral i amb el seu amic Don Tomás Balduino, si convenia acceptar-ho o no. Tots els equips es reunien 3 vegades a l’any: primer, en una reunió d’estudi i programació, anomenada “Bolão”, en què s’asseien les cadires en cercle i tots els temes es discutien junts; segon, en un Retir, un temps de pregària, i després en una Assemblea Popular, en què es prenien importants decisions sobre la Prelatura juntament amb representants de totes les comunitats. En una d’aquestes Assemblees es va elaborar el Manual de la Prelatura que, en el seu objectiu, inclou les paraules pronunciades per un pagès:
«Seguint Jesucrist i en fraternal comunió amb tota l’Església, l’objectiu general de la nostra Església de São Félix do Araguaia és viure i anunciar la Bona Nova de l’Evangeli amb alegria, humilitat i passió, acollir el Regne de Déu i contribuir aquí a la Terra en l’esperança del Regne Definitiu».
Els equips mixtos, formats per sacerdots, laics i religioses, són un altre exemple d’horitzontalitat en l’experiència del servei al Regne. Les dones exercien la diaconia sempre que era necessari.
És d’aquesta experiència profundament evangèlica d’on neix el testimoni i el crit profètic de Pere Casaldàliga, aquest home senzill, humil, fràgil, sant que porta en la seva poesia i en les seves paraules inspirades la veu, la història i la vida dels pobres d’aquesta terra!
La solidaritat amb altres països d’Amèrica Llatina, la Pàtria Gran, també mostra la profunda comunió d’en Pere amb els desposseïts del nostre continent. Pere va realitzar diverses visites a països d’Amèrica Central que patien en les lluites per la lliberació. L’assassinat de Don Óscar Romero, amb qui tenia una forta amistat i compromís amb les causes dels pobres, el va deixar commocionat profundament.
A causa d’aquesta aliança amb els empobrits, Pere va patir moltes amenaces de mort i persecució per part de diferents ordres. Els terratinents fins i tot van pressionar el Nunci Apostòlic perquè l’expulsés del Brasil.
Amb una actitud coherent amb tota la seva vida, Casaldàliga no es va callar, sinó que va continuar denunciant la violència i la injustícia. La seva última denúncia pública va ser el document “Convoco la V Conferencia General del Episcopado Latinoamericano y del Caribe”, en què va posar de manifest les contradiccions de l’Església i va cridar a recuperar la missió profètica.
Finalment, Pere ens deixa un llegat de compromís amb la justícia, la solidaritat i els drets humans. Un llegat que ens convida a seguir lluitant per un món més just i equitatiu, on totes les persones puguin viure amb dignitat. Com a profeta, la seva veu continuarà ressonant i inspirant-nos per afrontar els desafiaments del nostre temps i treballar pel bé comú.
Els profetes mai moren, continuen vivint a través dels seus testimonis i del seu exemple. És així com Pere Casaldàliga continua present entre nosaltres, en la memòria i en l’esperança d’una societat més justa i humana.
Utilitzem 'galetes' per garantir que us donem la millor experiència al nostra lloc web. Si continueu uilitzant aquest lloc, assumirem que hi esteu d'acord.D'acordPolítica de privadesa
Recent Comments