by Administrador/a | 25 nov., 2020 | La vida de Pere Casaldàliga
Text de Joan Coromines a l’Agenda Llatinoamericana 2021:
Una cosa es pot afirmar amb certesa: la continuació de l’estatus quo, del sistema capitalista global tal i com el coneixem actualment, és una impossibilitat ecològica.
El capitalisme, per mantenir-se estable, requereix d’una taxa constant de creixement. Una taxa de creixement relativament modesta del 3% anual implica duplicar l’economia mundial cada 25 anys. Per tant, un creixement “saludable” implica sempre un creixement exponencial.
Com va assenyalar fa molt temps l’economista Kenneth Boulding, només un boig o un economista podrien creure que el creixement exponencial pot continuar per sempre en un món finit.
Pels pobles indígenes l’acumulació no existeix; els deutes no existeixen. Fotografia: Associação ANSA
Avui, el decreixement no és una opció, sinó que és una necessitat imposada per la impossibilitat d’un creixement econòmic etern, del qual ja n’experimentem efectes devastadors. Serge Latouche ho expressa amb claredat en el seu lema: “Decreixement o barbàrie”. Només pot continuar creixent una part de la humanitat matant literalment l’altra.
L’única possibilitat que la humanitat en el seu conjunt té de sobreviure està basada en la frugalitat i l’autolimitació.
El gran enemic del decreixement és el sistema econòmic i la religió que el manté: el consumisme desaforat i l’obsessió per l’enriquiment econòmic.
En un món on els milionaris són envejats i la població queda enlluernada per la lluïssor dels grans luxes, el decreixement no sembla pas quelcom atractiu. No obstant això, nombrosos “estudis de felicitat” verifiquen allò que els ensenyaments religiosos tradicionals sempre han mantingut: més enllà de cert punt, amb més consum no augmenta la felicitat general.
Uns hàbits austers i unes altes dosis de solidaritat i empatia millorarien la vida física de la majoria de la humanitat i la vida espiritual de les minories riques.
[Als mitjans] no s’hi trobaran esbossos d’un sistema econòmic que ens permeti evitar la catàstrofe.
Es diu que és més fàcil d’imaginar la fi del món que no pas la fi del capitalisme i, en efecte, els mitjans de comunicació de masses no paren d’evocar escenaris apocalíptics: III Guerra Mundial, hivern nuclear, virus que maten la major part de la humanitat, entrada en el punt de no retorn del canvi climàtic.
No s’hi trobaran esbossos d’un sistema econòmic que ens permeti evitar la catàstrofe, el punt de no retorn. No obstant això, des de la segona meitat del segle XX, quan va quedar clar que el model soviètic de planificació central ja no funcionava, s’han realitzat moltes investigacions sobre aquestes alternatives viables al capitalisme.
Les raons per les quals s’han divulgat i conegut tan poc són diverses, la més òbvia és que els privilegiats del sistema actual defensen amb ungles i dents els seus privilegis, però també és cert que sempre és més fàcil destruir que no pas construir, ser endevinaire que no pas dibuixar futurs possibles, deixar-se dur per la por que no pas invertir esforços en la reflexió per tirar endavant.
Entre els diferents models em sembla molt interessant el de la “Democràcia Econòmica” de David Schweickart, que…
Demana la teva Agenda Llatinoamericana 2021
Truca’ns: 623 03 88 75
Read more
by Administrador/a | 17 juny, 2020 | Les causes de Pere Casaldàliga
3 motius que han dut al Brasil a ser el centre de la COVID19
Amb 700.000 casos confirmats i més de 36.000 morts, Brasil ja és el tercer país del món més afectat pel Coronavirus. A l’Amazònia, els contagis ja són més de 180.000. Quins són els motius que expliquen aquesta rápida evolució de la COVID-19 al Brasil?
Les causes de Pere Casaldàliga
Brasil és el tercer país del món amb més defuncions per Coronavirus, just darrera dels Estats Units i Regne Unit. Tot i que, òbviament, la incidència del virus es manifesta especialment en les ciutats més densament poblades, l’elevada quantitat de positius detectats a l’Amazònia, amb zones molt aïllades i temperatures altes, sorprèn a les autoritats.
El més preocupant, però, no són només les dades absolutes, sinó que Brasil és el país del món on la pandèmia s’està propagant més ràpidament.
Què explica aquesta evolució per sobre de la mitjana mundial?
1. L’actitud del seu president
Des de l’inici de la pandèmia, i imitant a Trump, el Predisent Bolsonaro ha engegat una campanya per minimitzar la gravetat de la COVID-19.
Contrari a qualsevol mesura d’aïllament o confinament, el president d’extrema dreta ha mantingut un discurs basat en que el Coronavirus és una “gripezinha”.
Des de que va assumir la presidència del Brasil al 2019, Bolsonaro s’ha caracteritzat per les seves declaracions xenòfobes, homòfobes, contraries als Pobles Indígenes i inclús favorables a la dictadura militar i a la tortura. Al seu govern hi ha més de 3.000 militars ocupants diversos càrrecs de responsabilitat, que han substituit a tècnics, científics i acadèmics.
Les idees extravagants i provocatives de Bolsonaro han fet que 2 ministres de sanitat hagin dimitit en menys de 4 mesos, en plena pandèmia.
La relació és clara: cada vegada que Bolsonaro surt a la televisió, a la ràdio o als diaris minimitzant la gravetat de la COVID19, més gent surt al carrer ignorant les mesures de confinament que alcaldes i governadors intenten implantar.
2. Un dels països més desiguals del món
La Darlete i els seus 7 fills viuen a l’Assentament Dom Pedro. El govern els dona 35 euros al mes.
La Darlete viu a l’Assentament “Don Pedro”, una extensa comunitat rural on viuen 400 famílies. Mare de 7 fills menors d’edat, els seus ingressos depenen exclusivament del que aconsegueix vendre a la fira quinzenal que s’organitza al poblet de São Félix do Araguaia: una mica de fruita, verdura i alguns llegums que duu fins al mercat en un viatge de 6 hores sobre la carroceria d’un camió.
L’única ajuda que la família de la Darlete rep són els 205 reals mensuals, uns 35 euros, que el govern li ingressa.
A la comunitat on viu la Darlete, per anar al metge -o al banc, o a correus-, s’han de fer 3 hores de viatge per una carretera de terra que a l’època de les pluges es converteix en un fanguer. Com ella, les altres 400 famílies que viuen a l’Assentament Dom Pedro tampoc tenen aigua corrent o xarxa de clavegueram.
La situació no és massa diferent a les grans ciutats: Al Brasil, el 6% de la població -més de 12 milions de persones- viu en “favelas”,
comunitats informals que creixen al voltant o dins mateix de les ciutats grans del país.
En aquestes grans comunitats, a vegades de centenars de milers de persones, la densitat poblacional és molt alta i la renda mitjana no arriba als 100 euros mensuals. Tampoc acostuma a haver-hi aigua corrent, clavegueram o recollida d’escombraries…
Per això, tant al camp com a les ciutats, al Brasil, quedar-se a casa és sinònim de passar gana. Per moltes famílies, sortir al carrer, relacionar-se, fer venda ambulant, anar a les fires i continuar fent la seva feina diària és l’única opció que tenen per poder continuar subsistint.
3. Un sistema sanitari en ruïnes
Una gran part del sistema sanitari del Brasil és privat. A més, si bé és cert que en els darrers anys s’han millorat alguns aspectes del sector públic de la salut, és un sistema molt precari i que no arriba a una bona part de la població. Al Brasil, la majoria de la població no té cap mena d’assistència mèdica.
A l’Araguaia, una de les regions més distants i aïllades, un sol hospital, amb 1 únic respirador, és el responsable d’atendre una àrea equivalent a tota Catalunya i moltes de les comunitats on viuen centenars de famílies estan a 3 o 4 hores del metge més proper.
En aquest context, el descontrol de l’enfermetat és evident i, a més, és plausible pensar que hi ha moltíssims més casos que els que ens diuen les xifres oficials.
Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes
LES DARRERES PUBLICACIONS
Read more
Recent Comments