A São Félix do Araguaia, les comunitats rurals continuen immerses en la lluita contra la COVID-19 que assola el món. Per desenes de famílies de petits agricultors, treballar i viure de la terra significa també gestionar els afectes, els ànims i els sentiments davant del dolor causat per la pèrdua i la tristesa que provoca una malaltia que ja ha matat a gairebé 450.000 persones a tot Brasil.
La recepta per a aquests mesos és la cura de la convivència familiar, el valor de la presència solidària i de les condicions de salut dels éssers estimats. Destinar temps a les oracions o als records que ens connecten amb allò diví i també, lògicament garantir una bona alimentació per a tota la família. Ara més que mai, la cura dels horts familiars s’ha tornat fonamental.
Família Alderice Silva de Sousa, Casulo Vida Nova – Foto de Lucas Pimentel.
Al costat d’aquestes famílies camperoles, la nostra sòcia local, l’ Associació d’Educació i Assistència Social Nossa Senhora da Assunção (ANSA) , juntament amb Mans Unides i MISEREOR ha ampliat i reforçat el suport a aquelles activitats productives orientades a garantir la seguretat alimentària. Per això, s’han distribuït més materials i hem reforçat l’assessorament tècnic en les hortes i a les plantacions d’arbres fruiters que donen de menjar les famíiles.
Altres cadenes productives que estem incentivant són la recol·lecció de llavors forestals que es venen a la Xarxa de Llavors del Xingu per a la recuperació d’àrees degradades i la fàbrica de polpa de fruita “Araguaia polpa de Fruites”, que transforma en suc natural la fruita recol·lectada per les famílies que viuen als assentaments de la regió.
Família Selma Torquatro Lima, Casulo Vida Nova – Foto de Lucas Pimentel.
Actualment, trenta-una famílies han pogut ampliar les seves hortes i garantir una alimentació de qualitat per a tots els seus membres. En una segona etapa, que iniciarem amb les primeres pluges, 28 famílies més podran tenir les seves pròpies hortes.
Es tracta d’iniciatives marcades pel protagonisme de les dones, que van demandar l’adopció de mesures per millorar l’alimentació de les famílies en situació de vulnerabilitat.
Actualment, trenta-una famílies estan sent ateses en les accions desenvolupades per la nostra sòcia local ANSA mitjançant la millora de petits horts i gràcies a la concessió de mini-crèdits solidaris per donar suport a altres iniciatives de generació d’ingressos a les comunitats. En una segona etapa, 28 famílies més podran organitzar les seves hortes i millorar les seves plantacions d’arbres fruiters als assentaments Dom Pedro, Mãe Maria, Casulo Vida Nova, Casulo Boa Esperança, PDS Bordolândia, Zeca da Doca i Patizal.
La planificació de les hortes i fruiters es fa col·lectivament, tenint en compte les característiques de cada família i de cada àrea. Després, decidim junts/es els materials que cada horta necessitarà, els comprem i els transportem fins a les cases. Mentrestant, cada família prepara l’espai, el tanca perquè no hi entrin animals, l’abona, etc. Després ja ve la sembra d’hortalisses com ara l’enciam, la rúcala, els tomàquets, la col, les cebes, l’albergínia, … i moltes altres varietats locals. Sempre, sense ús de verins.
Família Alderice Silva de Sousa, Casulo Vida Nova – Foto de Lucas Pimentel.
Amb tota aquesta tasca, les famílies aprofundeixen en la cura de la salut en aquesta època de pandèmia, posant en pràctica els principis fonamentals per superar el COVID-19: bona alimentació, cura de les bones relacions familiars i de comunitat i seguiment dels protocols de distanciament social necessaris per a la protecció de la vida. Amb l’augment dels casos de COVID-19 a les comunitats, aquestes cures s’han intensificat cada vegada més per evitar la propagació del virus.
A més d’aquestes accions destinades a la Sobernia Alimentària de les famílies, ha estat necessari garantir que totes les famílies comptaven amb els equips de protecció necessaris i per a això hem distribuït kits amb productes d’higiene com mascaretes d’un sol ús, alcohol en gel, sabó en barra i sabó en pols, etc. amb un objectiu molt clar: que cada familia es pugui protegir adequadament independentement del seu nivell d’ingressos.
Des de l’inici de la pandèmia que va començar al març de 2020, hem lliurat també més de 200 cistelles d’aliments a famílies en situació de vulnerabilitat social, que no tenien el mínim per alimentar-se.
Enguany hem repartit més de 200 cistelles amb aliments essencials.
A la primera fila d’aquesta lluita contra el Coronavirus a l’Araguaia, l’Agent de Salut de la comunitat rural anomenada “Trevo do Macaco”, a l’Assentament Dom Pedro de São Félix do Araguaia, Rosilene Alves da Silva, lamenta que algunes persones, encara que siguin una minoria, tot i tantes morts causades per la malaltia, continuen negant-se a seguir les directrius dels agents de salut per adoptar cures preventives com l’aïllament social, l’ús de mascaretes i la realització de procediments higiènics rigorosos que poden salvar vides.
Fins a finals de juny, el COVID19 ha provocat 34 morts només al municipi de São Felix do Araguaia i ha causat més de 530.000 a tot el país.
Rosilene destaca la importància de la vacuna. Per a ella, tot aquest cura és una expressió d’amor al proïsme, impedint que els éssers estimats hagin de acomiadar-se de nosaltres, a causa de l’agreujament de la malaltia, que fins a finals de juny ja ha provocat 34 morts només al municipi de Són Felix do Araguaia i més de 530 mil a tot el país.
Unim les nostres mans i continuem amb la força de l’agricultura familiar per sembrar bones llavors, bones pràctiques i ser conscients davant aquesta situació dramàtica.
Per actualitzar-se sobre els casos de COVID19 al Brasil, poden accedir a dades oficials: AQUI.
“Que en Pere va sembrar és una evidència”. És una de les moltes frases que aquest dilluns al vespre han mostrat ben viu el llegat de Pere Casaldàliga. Dues-centes persones s’han aplegat a Barcelona la vigília de Sant Pere per agrair el mestratge de qui va ser bisbe de São Félix do Araguaia. Amb un encàrrec compartit: el món continua ferit i cal militar en l’esperança.
Pocs líders religiosos aconsegueixen tant de quòrum en la seva predicació. A ningú se li ha fet estrany que aquest dilluns s’hagi parlat del “Regne de Déu” a la plaça del Rei. Una promesa evangèlica que Casaldàliga va perseguir per fer arribar la justícia i la pau per a tothom. I fer-ho “ara i aquí”, com han subratllat els periodistes Antoni Bassas i Mònica Terribas, conductors d’aquest homenatge cívic. Un acte organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, l’Associació Araguaia i la Fundació Pere Casaldàliga que s’ha emès en directe i que es pot recuperar aquí.
Un dels vídeos que s’han projectat durant l’homenatge ha recordat el testament vital del bisbe Pere: “Opteu veritablement pels pobres, opteu per una Església comunitat, de germans i germanes iguals, sense poder”, deia. Desenes de representats d’entitats diverses, amics i companys de militància, des de Catalunya al Mato Grosso, han subratllat el seu estil de vida sobri i coherent. I han descrit “el privilegi” d’haver conegut una persona excepcional. Exemple honest, un referent ètic per als descreguts. Com ha dit el periodista i activista social David Fernández: “Pere Casaldàliga sempre serà l’utopia fèrtil; les coses ben fetes, les de debò, duren per sempre”.
“Moltes gràcies a totes les entitats amigues que heu assumit les causes del Pere com a eina transformadora de tota la societat per la que treballem junts”, ha dit Glòria Casaldàliga, presidenta de la nova Fundació Pere Casaldàliga. “Sabem que vivim temps complexos que la tasca no serà senzilla”, ha apuntat i ha recordat les dificultats que viu el Brasil i la regió de l’Araguaia
S’hi han sumat les veus de l’actor Eduard Fernández, el teòleg i col·laborador de l’Agenda Llatinoamericana Jordi Corominas, l’artista catalano-brasilera Priscila Barbosa, l’activista Arcadi Oliveres, poc abans de la seva mort, passant pel caputxí Michael Moore, l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, la dominica Lucía Caram o l’actriu Núria Valls, entre d’altres amics i companys de Casaldàliga.
Com a religiós, com a bisbe al Brasil, com a poeta universal. Va defensar sempre els drets dels pagesos i dels sense terra. Ho va fer amb sensibilitat poètica, amb tenacitat i també sentit de l’humor. “Als meus catòlics i catòliques de Catalunya: ens hem de prendre l’Església amb una mica de bon humor”, deia. I sobretot, sostingut en l’esperança, eix d’aquest nou homenatge conjunt.
Han assistit a l’homenatge una bona representació dels missioners claretians a Catalunya, amb Joan Soler, de l’Associació Araguaia, el provincial de Sant Pau, Ricard Costa-Jussà, el delegat a Catalunya, Màxim Muñoz, el president de l’ONG Enllaç Solidari, Josep Roca, i la directora del Casal Claret de Vic, Anna Larios. També hi ha hagut representació política, amb l’alcaldessa de Balsareny, poble natal de Casaldàliga, Noèlia Ramírez, i Albert Batlle, regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Així com de familiars de Casaldàliga i de personalitats i entitats amigues, com la teresiana M. Victòria Molins, la delegada de Mans Unides Barcelona, Mireia Angerri, Eudald Vendrell, Miquel Torres i Josep Maria Fisa, president, director i consiliari de Justícia i Pau Barcelona respectivament, Xavier Garí en representació de Cristianisme i Justícia.
L’Ajuntament de Barcelona, l’Associació Araguaia i la Fundació Pere Casaldàliga retran un homenatge conjunt a Pere Casaldàliga a la ciutat de Barcelona. Tindrà lloc el proper dilluns 28 de juny.
Presentat per Mònica Terribas i Antoni Bassas, comptarà amb la participació dels actors Eduard Fernàndez, Clara Segura i Núria Valls, així com de l’artista catalano-brasilera Priscila Barbosa.
La paraula directa, clara i sempre lúcida de Casaldàliga en serà la principal protagonista, acompanyada al piano pel músic Carles Cases i acaronada per desenes de testimonis que van treballar amb ell i que l’han conegut profundament, tant al nostre país com al Brasil.
Casaldàliga va ser un dels més importants referents en la lluita per la terra i a favor dels Pobles Indígenes de l’Amazònia. D’ençà de la seva mort, el passat 8 d’agost, i degut a la pandèmia, les entitats convocants no havien pogut acomiadar-se d’aquest claretià internacional com haurien volgut. Per això, una vegada les restriccions ho han permès, i coincidint amb la vigília de Sant Pere, es realitzarà aquest acte de record en format presencial i obert a la ciutadania.
Degut a la situació actual, hi haurà limitacions d’aforament, però l’acte complet es podrà seguir en directe per la pàgina web de la Fundació Pere Casaldàliga (www.fperecasaldaliga.org), pel seu compte de Facebook i pel canal de YouTube de l’Ajuntament de Barcelona.
El 26 de març de 2021 el ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar per unanimitat atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cívic, a títol pòstum, a Pere Casaldàliga “en reconeixement al seu combat permanent contra els abusos de poder i l’explotació, i pel seu ferm compromís a favor de la justícia social, de la igualtat i de la dignitat dels pobles indígenes”.
Amb més o menys lucidesa, amb lògica vital més o menys conseqüent, ja hem descobert la societat feta sistema, dins de l’estructura que ens envolta i condiciona, sota la inevitable sol·licitació de la conjuntura diària.
L’Església, experta en eternitat i menys experta en història, durant segles, moltes vegades, fàcilment només veia persones; o individus, només; o, més dicotòmicament encara, de vegades només veia ànimes …
Sense deixar d’enfrontar mai aquesta globalitat estructural en la qual es forja la història humana i dins la qual esdevé el Regne, hauríem ara redescobrir, compromesament, la persona membre de la societat i protagonista de la història i del Regne.
L’Home -l’home i la dona- és un ésser estructurat i estructurant. La història, el sistema i el Regne el construeixen, però, al seu torn, ell construeix el sistema, la història i el Regne.
A la nostra Amèrica Llatina, per exemple, tan desperta avui convulsivament per al segon alliberament total, dos grans homes marxistes van proclamar, amb les seves paraules i amb la seva vida -i amb la seva mort-, la utopia de l’home nou, el somni incontenible de l’«home matinal»: el Ché i Mariátegui. I a la revista «Amanecer» de març i abril d’aquest any de mort i de Gràcia de 1982 acabo de llegir un fragment del llibre premiat del comandant sandinista, Omar Cabezas, sobre «la mirada de l’home nou» i «l’home nou que és a la muntanya…».
La reflexió i la vivència d’una espiritualitat de l’alliberament, a Amèrica Llatina (al Tercer Món, en el món més en general, penso jo sincerament), han de tenir com a consideració i exigència bàsiques la utopia necessària de l’home nou.
Fa dies que intento delinear, per a mi mateix, els trets fonamentals de l’home nou. I aquest intent és el que ofereixo ara, com una contribució primera al llibre del DEI sobre «Espiritualitat i alliberament a Amèrica Llatina».
Els nostres teòlegs, els nostres sociòlegs, els nostres psicòlegs i els nostres pastoralistes diran la seva paraula major, científicament. I els nostres sants i els nostres màrtirs faran veritat -la fan ja, amb cabalosa efusió- el rostre Llatinoamericà de l’home nou.
Els trets de l’home nou serien, al meu parer:
1. LA LUCIDESA CRÍTICA
Una actitud de crítica «total» davant suposats valors, mitjans de comunicació, consum, estructures, tractats, lleis, codis, conformisme, rutina …
Una actitud d’alerta, insubornable.
La passió per la veritat.
2. LA GRATUÏTAT admirada, enlluernada
La gratuïtat contemplativa, oberta a la transcendència i acollidora de l’Esperit. La gratuïtat de la fe, la vivència de la Gràcia. Viure en estat d’oració.
La capacitat de sorprendre, de descobrir, d’agrair.
Alba cada dia.
La humilitat i la tendresa de la infància evangèlica.
El perdó major, sense mesquineses i sense servilismes.
3. LA LLIBERTAT DESINTERESSADA
Ser pobres per ser lliures davant dels poders i a les seduccions.
La lliure austeritat dels que peregrinen sempre.
Una morigerada vida de combat.
La llibertat total dels que estan disposats a morir pel Regne.
4. LA CREATIVITAT EN FESTA
La creativitat intuïtiva, desembarassada, humorada, lúdica, artística.
Viure en estat d’alegria, de poesia, d’ecologia.
L’afirmació de la autoctonia.
Sense repeticions, sense esquematismes, sense dependències.
5. LA CONFLICTIVITAT ASSUMIDA COM MILITÀNCIA
La passió per la justícia, en esperit de lluita, per la veritable pau.
La tossuderia incansable.
La denúncia profètica.
La política, com a missió i com a servei.
Estar sempre definit, ideològica i vivencialment, de la banda dels més pobres.
La revolució diària.
6. LA FRATERNITAT IGUALITÀRIA
O la igualtat fraterna.
L’ecumenisme, per sobre de races i d’edats i de sexes i de credos.
Conjugar la més generosa comunió amb la salvaguarda de la pròpia identitat ètnica, cultural i personal.
La socialització, sense privilegis.
La real superació, econòmica i social de les classes que hi són, amb vista a l’aparició de la sola classe humana.
7. EL TESTIMONI COHERENT
Ser el que s’és. Parlar del que es creu. Creure el que es predica. Viure el que es proclama. Fins a les últimes conseqüències i en les menudeses diàries.
La disposició habitual per al testimoni del martiri.
8. L’ESPERANÇA UTÒPICA
Històrica i escatològica. Des del avui per al demà. L’esperança creïble dels testimonis i constructors de la resurrecció i de el Regne.
Es tracta d’utopia, la utopia de l’Evangeli. L’home nou no viu només de pa; viu de pa i d’utopia.
Només homes nous poden fer el món nou. Penso que aquests trets corresponen als trets de l’Home Nou Jesús. Així de utòpicament va viure Ell; això va ensenyar a Betlem, a la Muntanya i en la Pasqua; així ens configura treballosament el seu Esperit, vessat en nosaltres.
Publicat en el llibre “Experiència de Déu i passió pel poble. Escrits Pastorals”, el 1983.
Una de les lluites més intenses i significatives dels pobles indígenes en tot Brasil va ser la represa de la Terra Indígena Marãiwatsédé , a l’estat brasiler del Mato Grosso, que va tenir lloc el 2012, després de 50 anys de lluita, no sempre pacífica.
Al 1965, les famílies Xavante van ser tretes a la força de les seves terres ancestrals pel govern militar i transportades en avions de la Força Àrea Nacional (FAB) a la Missió Salesiana de São Marcos, a més de 600Km de casa seva. El grup agrícola Ometto s’havia fet “propietària” amb la zona. Com a resultat d’aquest trasllat forçós van morir més de 150 indígenes i les famílies de la vila Xavante de Maraiwãtsédé van ser separades.
[…] I els blancs van començar a acostar-se per robar la terra. Així, van anar arribant-ne més i més. La nostra tradició era dividir el poble, perquè l’espai era gran. Era a prop de abare’u fer la cerimònia, però quan els blancs ja eren a prop, el nostre uuu no havia fet la cerimònia. Llavors va començar a posar-nos un parany darrere de la terra. Eren intel·ligents.
Tserewa’wa Declaració a l’MPF
Les terres dels Xavante van ser venudes posteriorment a holdings agroindustrials internacionals, com la italiana Agip Petroli, que hi va crear la finca sua-Missu, construïda sobre la deportació de tot un poble i que arribaria a ser el latifundi més gran d’Amèrica Llatina: del tamany d’un terç de tota Catalunya, com explica Pere Casaldàliga a la seva Carta Pastoral de 1971.
Durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient de 1992, celebrada a Rio de Janeiro, el Poble Xavante va pressionar a les autoritats nacionals i internacionals i el president d’Agip, Gabriele Cagliari , -que se suïcidaria poc després en una presó italiana, acusat de corrupció- es va comprometre públicament a tornar la zona als Xavante.
No obstant això, com explicava el diari italià La Repubblica el 1993 : «el somni dels Xavante, expulsats de les seves terres al 1966, s’ha quedat en un somni. Les 168 mil hectàrees [que tenia la propietat als anys 90 després de diverses vendes] de la hisenda Suiá Missú, al Mato Grosso, un any després, segueixen sent propietat d’Agip Petroli».
El litigi amb els Xavante va romandre sota la inacció de govern brasiler durant més de cinc anys , fins que la Terra Indígena Marãiwatsédé va ser legalment reconeguda pel president de la República brasilera, Fernando Henrique Cardoso al 1998.
Abans, però, el govern de São Félix do Araguaia i alguns agricultors de la regió van animar 2.000 ocupants il·legals a envair la zona. El conflicte es va fer imminent: al 2004 va córrer la notícia de que tres terratinents havien contractat un assassí a sou perquè matés Pere Casaldàliga. Tot i ésser amenaçat, però, Casaldàliga va rebutjar l’escorta policial i va continuar la seva tasca pastoral i social amb normalitat, dient que només acceptaria protecció quan tots els camperols també en tinguessin dret.
Al llarg de 50 anys d’exili forçós, els Xavante van ser constants en la defensa dels seus drets. Quan van ser expulsats, deportats -aquesta és la paraula, van ser deportats – , van seguir sempre lligats a aquesta terra, i hi venien tots els anys a recollir pati, una palmera per fer adorns.
“La Terra Marãiwatsédé és al nostre cor”
Tot i ser una àrea legalment reconeguda el 1998, no va ser fins al 2012 que el Suprem Tribunal Federal de Brasil (STF) va ordenar la retirada real dels invasors i l’entrada efectiva de el Poble Xavante a la Terra Indígena Marãiwatsédé. El dia 7 novembre 2012 van començar a lliurar els avisos que demanaven els invasors que s’anessin. Finalment, després de quaranta-sis anys d’exili, els Xavante van veure reconegut definitivament el dret al seu territori.
La sortida dels invasors, però, no va ser pacífica i va ser necessària la intervenció de la Força Nacional per desallotjar les persones que romanien a la zona. Va haver-hi enfrontaments organitzats amb la policia i vandalisme per destruir (encara més) la terra indígena. A causa d’aquest conflicte, Pere Casaldàliga va haver d’abandonar casa seva, a São Félix do Araguaia, degut a les amenaces de mort que va rebre.
Marãiwatsédé hÃ
Tôtsena ti’a na watsiri’ãmo Wahõiba vaig durar
Höiba-téb’ré Ha, Ãhawimbã Dóna’t itsanidza’ra hÃ
Ahãta et Oto aimatsa’ti ‘a na Ítémé we’re’iwadzõ
Mori ha adza Oto estima wawa’utudza’rani
Ti’a’a’a’ana … Ai’uté hà estima ipótódza’ra hÃ
Tedza Oto estima tsitébrè ti’a’a’a’ana.
La Terra Marãiwatsédé és als nostres cors i a les nostres ànimes.
Quan encara érem petits ens van treure d’aquest lloc.
Però avui hem reconquerit la nostra terra,
aqui a la nostra llar ara vull reposar en aquesta terra,
en aquesta terra, en aquesta terra …
Aquí vaig néixer i en aquesta terra es criaran els nostres fills.
Marcio Tserehité Tsererãi’ré
No obstant això, la terra que els indígenes van recuperar era molt diferent de la que se’ls va expulsar: al 2012, almenys dos terços de les 165 mil hectàrees de la reserva havien estat desforestades per ramaders i ocupants il·legals. Marãiwatsédé va arribar a liderar el rànquing de les terres indígenes més desforestades de país.
Aíxí, Marãiwatsédé, que va ser el pròsper llar dels Xavante durant segles, s’enfronta avui al desafiament vital de l’escassetat d’aliments, l’escassetat d’aigua, els sòls degradats per la desforestació i, a més, les invasions puntuals i els incendis intencionats que , fins i tot avui dia, se segueixen registrant a la zona.
No obstant això, poc a poc i sempre en lluita, els Xavante estan aconseguint viure a la seva terra ancestral i estan construint pobles i organitzant-se. Més de 1.200 indígenes viuen avui a les terres de Marãiwatsédé.
El camí és i ha estat llarg i serà molt difícil. No falten les amenaces. Però el Poble Xavante de Marãiwatsédé no té por. Per a ells, l’esperança sempre guanya.
Recent Comments