“Que en Pere va sembrar és una evidència”. És una de les moltes frases que aquest dilluns al vespre han mostrat ben viu el llegat de Pere Casaldàliga. Dues-centes persones s’han aplegat a Barcelona la vigília de Sant Pere per agrair el mestratge de qui va ser bisbe de São Félix do Araguaia. Amb un encàrrec compartit: el món continua ferit i cal militar en l’esperança.
Pocs líders religiosos aconsegueixen tant de quòrum en la seva predicació. A ningú se li ha fet estrany que aquest dilluns s’hagi parlat del “Regne de Déu” a la plaça del Rei. Una promesa evangèlica que Casaldàliga va perseguir per fer arribar la justícia i la pau per a tothom. I fer-ho “ara i aquí”, com han subratllat els periodistes Antoni Bassas i Mònica Terribas, conductors d’aquest homenatge cívic. Un acte organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, l’Associació Araguaia i la Fundació Pere Casaldàliga que s’ha emès en directe i que es pot recuperar aquí.
Un dels vídeos que s’han projectat durant l’homenatge ha recordat el testament vital del bisbe Pere: “Opteu veritablement pels pobres, opteu per una Església comunitat, de germans i germanes iguals, sense poder”, deia. Desenes de representats d’entitats diverses, amics i companys de militància, des de Catalunya al Mato Grosso, han subratllat el seu estil de vida sobri i coherent. I han descrit “el privilegi” d’haver conegut una persona excepcional. Exemple honest, un referent ètic per als descreguts. Com ha dit el periodista i activista social David Fernández: “Pere Casaldàliga sempre serà l’utopia fèrtil; les coses ben fetes, les de debò, duren per sempre”.
“Moltes gràcies a totes les entitats amigues que heu assumit les causes del Pere com a eina transformadora de tota la societat per la que treballem junts”, ha dit Glòria Casaldàliga, presidenta de la nova Fundació Pere Casaldàliga. “Sabem que vivim temps complexos que la tasca no serà senzilla”, ha apuntat i ha recordat les dificultats que viu el Brasil i la regió de l’Araguaia
S’hi han sumat les veus de l’actor Eduard Fernández, el teòleg i col·laborador de l’Agenda Llatinoamericana Jordi Corominas, l’artista catalano-brasilera Priscila Barbosa, l’activista Arcadi Oliveres, poc abans de la seva mort, passant pel caputxí Michael Moore, l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, la dominica Lucía Caram o l’actriu Núria Valls, entre d’altres amics i companys de Casaldàliga.
Com a religiós, com a bisbe al Brasil, com a poeta universal. Va defensar sempre els drets dels pagesos i dels sense terra. Ho va fer amb sensibilitat poètica, amb tenacitat i també sentit de l’humor. “Als meus catòlics i catòliques de Catalunya: ens hem de prendre l’Església amb una mica de bon humor”, deia. I sobretot, sostingut en l’esperança, eix d’aquest nou homenatge conjunt.
Han assistit a l’homenatge una bona representació dels missioners claretians a Catalunya, amb Joan Soler, de l’Associació Araguaia, el provincial de Sant Pau, Ricard Costa-Jussà, el delegat a Catalunya, Màxim Muñoz, el president de l’ONG Enllaç Solidari, Josep Roca, i la directora del Casal Claret de Vic, Anna Larios. També hi ha hagut representació política, amb l’alcaldessa de Balsareny, poble natal de Casaldàliga, Noèlia Ramírez, i Albert Batlle, regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Així com de familiars de Casaldàliga i de personalitats i entitats amigues, com la teresiana M. Victòria Molins, la delegada de Mans Unides Barcelona, Mireia Angerri, Eudald Vendrell, Miquel Torres i Josep Maria Fisa, president, director i consiliari de Justícia i Pau Barcelona respectivament, Xavier Garí en representació de Cristianisme i Justícia.
L’Ajuntament de Barcelona, l’Associació Araguaia i la Fundació Pere Casaldàliga retran un homenatge conjunt a Pere Casaldàliga a la ciutat de Barcelona. Tindrà lloc el proper dilluns 28 de juny.
Presentat per Mònica Terribas i Antoni Bassas, comptarà amb la participació dels actors Eduard Fernàndez, Clara Segura i Núria Valls, així com de l’artista catalano-brasilera Priscila Barbosa.
La paraula directa, clara i sempre lúcida de Casaldàliga en serà la principal protagonista, acompanyada al piano pel músic Carles Cases i acaronada per desenes de testimonis que van treballar amb ell i que l’han conegut profundament, tant al nostre país com al Brasil.
Casaldàliga va ser un dels més importants referents en la lluita per la terra i a favor dels Pobles Indígenes de l’Amazònia. D’ençà de la seva mort, el passat 8 d’agost, i degut a la pandèmia, les entitats convocants no havien pogut acomiadar-se d’aquest claretià internacional com haurien volgut. Per això, una vegada les restriccions ho han permès, i coincidint amb la vigília de Sant Pere, es realitzarà aquest acte de record en format presencial i obert a la ciutadania.
Degut a la situació actual, hi haurà limitacions d’aforament, però l’acte complet es podrà seguir en directe per la pàgina web de la Fundació Pere Casaldàliga (www.fperecasaldaliga.org), pel seu compte de Facebook i pel canal de YouTube de l’Ajuntament de Barcelona.
El 26 de març de 2021 el ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar per unanimitat atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cívic, a títol pòstum, a Pere Casaldàliga “en reconeixement al seu combat permanent contra els abusos de poder i l’explotació, i pel seu ferm compromís a favor de la justícia social, de la igualtat i de la dignitat dels pobles indígenes”.
Amb més o menys lucidesa, amb lògica vital més o menys conseqüent, ja hem descobert la societat feta sistema, dins de l’estructura que ens envolta i condiciona, sota la inevitable sol·licitació de la conjuntura diària.
L’Església, experta en eternitat i menys experta en història, durant segles, moltes vegades, fàcilment només veia persones; o individus, només; o, més dicotòmicament encara, de vegades només veia ànimes …
Sense deixar d’enfrontar mai aquesta globalitat estructural en la qual es forja la història humana i dins la qual esdevé el Regne, hauríem ara redescobrir, compromesament, la persona membre de la societat i protagonista de la història i del Regne.
L’Home -l’home i la dona- és un ésser estructurat i estructurant. La història, el sistema i el Regne el construeixen, però, al seu torn, ell construeix el sistema, la història i el Regne.
A la nostra Amèrica Llatina, per exemple, tan desperta avui convulsivament per al segon alliberament total, dos grans homes marxistes van proclamar, amb les seves paraules i amb la seva vida -i amb la seva mort-, la utopia de l’home nou, el somni incontenible de l’«home matinal»: el Ché i Mariátegui. I a la revista «Amanecer» de març i abril d’aquest any de mort i de Gràcia de 1982 acabo de llegir un fragment del llibre premiat del comandant sandinista, Omar Cabezas, sobre «la mirada de l’home nou» i «l’home nou que és a la muntanya…».
La reflexió i la vivència d’una espiritualitat de l’alliberament, a Amèrica Llatina (al Tercer Món, en el món més en general, penso jo sincerament), han de tenir com a consideració i exigència bàsiques la utopia necessària de l’home nou.
Fa dies que intento delinear, per a mi mateix, els trets fonamentals de l’home nou. I aquest intent és el que ofereixo ara, com una contribució primera al llibre del DEI sobre «Espiritualitat i alliberament a Amèrica Llatina».
Els nostres teòlegs, els nostres sociòlegs, els nostres psicòlegs i els nostres pastoralistes diran la seva paraula major, científicament. I els nostres sants i els nostres màrtirs faran veritat -la fan ja, amb cabalosa efusió- el rostre Llatinoamericà de l’home nou.
Els trets de l’home nou serien, al meu parer:
1. LA LUCIDESA CRÍTICA
Una actitud de crítica «total» davant suposats valors, mitjans de comunicació, consum, estructures, tractats, lleis, codis, conformisme, rutina …
Una actitud d’alerta, insubornable.
La passió per la veritat.
2. LA GRATUÏTAT admirada, enlluernada
La gratuïtat contemplativa, oberta a la transcendència i acollidora de l’Esperit. La gratuïtat de la fe, la vivència de la Gràcia. Viure en estat d’oració.
La capacitat de sorprendre, de descobrir, d’agrair.
Alba cada dia.
La humilitat i la tendresa de la infància evangèlica.
El perdó major, sense mesquineses i sense servilismes.
3. LA LLIBERTAT DESINTERESSADA
Ser pobres per ser lliures davant dels poders i a les seduccions.
La lliure austeritat dels que peregrinen sempre.
Una morigerada vida de combat.
La llibertat total dels que estan disposats a morir pel Regne.
4. LA CREATIVITAT EN FESTA
La creativitat intuïtiva, desembarassada, humorada, lúdica, artística.
Viure en estat d’alegria, de poesia, d’ecologia.
L’afirmació de la autoctonia.
Sense repeticions, sense esquematismes, sense dependències.
5. LA CONFLICTIVITAT ASSUMIDA COM MILITÀNCIA
La passió per la justícia, en esperit de lluita, per la veritable pau.
La tossuderia incansable.
La denúncia profètica.
La política, com a missió i com a servei.
Estar sempre definit, ideològica i vivencialment, de la banda dels més pobres.
La revolució diària.
6. LA FRATERNITAT IGUALITÀRIA
O la igualtat fraterna.
L’ecumenisme, per sobre de races i d’edats i de sexes i de credos.
Conjugar la més generosa comunió amb la salvaguarda de la pròpia identitat ètnica, cultural i personal.
La socialització, sense privilegis.
La real superació, econòmica i social de les classes que hi són, amb vista a l’aparició de la sola classe humana.
7. EL TESTIMONI COHERENT
Ser el que s’és. Parlar del que es creu. Creure el que es predica. Viure el que es proclama. Fins a les últimes conseqüències i en les menudeses diàries.
La disposició habitual per al testimoni del martiri.
8. L’ESPERANÇA UTÒPICA
Històrica i escatològica. Des del avui per al demà. L’esperança creïble dels testimonis i constructors de la resurrecció i de el Regne.
Es tracta d’utopia, la utopia de l’Evangeli. L’home nou no viu només de pa; viu de pa i d’utopia.
Només homes nous poden fer el món nou. Penso que aquests trets corresponen als trets de l’Home Nou Jesús. Així de utòpicament va viure Ell; això va ensenyar a Betlem, a la Muntanya i en la Pasqua; així ens configura treballosament el seu Esperit, vessat en nosaltres.
Publicat en el llibre “Experiència de Déu i passió pel poble. Escrits Pastorals”, el 1983.
Una de les lluites més intenses i significatives dels pobles indígenes en tot Brasil va ser la represa de la Terra Indígena Marãiwatsédé , a l’estat brasiler del Mato Grosso, que va tenir lloc el 2012, després de 50 anys de lluita, no sempre pacífica.
Al 1965, les famílies Xavante van ser tretes a la força de les seves terres ancestrals pel govern militar i transportades en avions de la Força Àrea Nacional (FAB) a la Missió Salesiana de São Marcos, a més de 600Km de casa seva. El grup agrícola Ometto s’havia fet “propietària” amb la zona. Com a resultat d’aquest trasllat forçós van morir més de 150 indígenes i les famílies de la vila Xavante de Maraiwãtsédé van ser separades.
[…] I els blancs van començar a acostar-se per robar la terra. Així, van anar arribant-ne més i més. La nostra tradició era dividir el poble, perquè l’espai era gran. Era a prop de abare’u fer la cerimònia, però quan els blancs ja eren a prop, el nostre uuu no havia fet la cerimònia. Llavors va començar a posar-nos un parany darrere de la terra. Eren intel·ligents.
Tserewa’wa Declaració a l’MPF
Les terres dels Xavante van ser venudes posteriorment a holdings agroindustrials internacionals, com la italiana Agip Petroli, que hi va crear la finca sua-Missu, construïda sobre la deportació de tot un poble i que arribaria a ser el latifundi més gran d’Amèrica Llatina: del tamany d’un terç de tota Catalunya, com explica Pere Casaldàliga a la seva Carta Pastoral de 1971.
Durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient de 1992, celebrada a Rio de Janeiro, el Poble Xavante va pressionar a les autoritats nacionals i internacionals i el president d’Agip, Gabriele Cagliari , -que se suïcidaria poc després en una presó italiana, acusat de corrupció- es va comprometre públicament a tornar la zona als Xavante.
No obstant això, com explicava el diari italià La Repubblica el 1993 : «el somni dels Xavante, expulsats de les seves terres al 1966, s’ha quedat en un somni. Les 168 mil hectàrees [que tenia la propietat als anys 90 després de diverses vendes] de la hisenda Suiá Missú, al Mato Grosso, un any després, segueixen sent propietat d’Agip Petroli».
El litigi amb els Xavante va romandre sota la inacció de govern brasiler durant més de cinc anys , fins que la Terra Indígena Marãiwatsédé va ser legalment reconeguda pel president de la República brasilera, Fernando Henrique Cardoso al 1998.
Abans, però, el govern de São Félix do Araguaia i alguns agricultors de la regió van animar 2.000 ocupants il·legals a envair la zona. El conflicte es va fer imminent: al 2004 va córrer la notícia de que tres terratinents havien contractat un assassí a sou perquè matés Pere Casaldàliga. Tot i ésser amenaçat, però, Casaldàliga va rebutjar l’escorta policial i va continuar la seva tasca pastoral i social amb normalitat, dient que només acceptaria protecció quan tots els camperols també en tinguessin dret.
Al llarg de 50 anys d’exili forçós, els Xavante van ser constants en la defensa dels seus drets. Quan van ser expulsats, deportats -aquesta és la paraula, van ser deportats – , van seguir sempre lligats a aquesta terra, i hi venien tots els anys a recollir pati, una palmera per fer adorns.
“La Terra Marãiwatsédé és al nostre cor”
Tot i ser una àrea legalment reconeguda el 1998, no va ser fins al 2012 que el Suprem Tribunal Federal de Brasil (STF) va ordenar la retirada real dels invasors i l’entrada efectiva de el Poble Xavante a la Terra Indígena Marãiwatsédé. El dia 7 novembre 2012 van començar a lliurar els avisos que demanaven els invasors que s’anessin. Finalment, després de quaranta-sis anys d’exili, els Xavante van veure reconegut definitivament el dret al seu territori.
La sortida dels invasors, però, no va ser pacífica i va ser necessària la intervenció de la Força Nacional per desallotjar les persones que romanien a la zona. Va haver-hi enfrontaments organitzats amb la policia i vandalisme per destruir (encara més) la terra indígena. A causa d’aquest conflicte, Pere Casaldàliga va haver d’abandonar casa seva, a São Félix do Araguaia, degut a les amenaces de mort que va rebre.
Marãiwatsédé hÃ
Tôtsena ti’a na watsiri’ãmo Wahõiba vaig durar
Höiba-téb’ré Ha, Ãhawimbã Dóna’t itsanidza’ra hÃ
Ahãta et Oto aimatsa’ti ‘a na Ítémé we’re’iwadzõ
Mori ha adza Oto estima wawa’utudza’rani
Ti’a’a’a’ana … Ai’uté hà estima ipótódza’ra hÃ
Tedza Oto estima tsitébrè ti’a’a’a’ana.
La Terra Marãiwatsédé és als nostres cors i a les nostres ànimes.
Quan encara érem petits ens van treure d’aquest lloc.
Però avui hem reconquerit la nostra terra,
aqui a la nostra llar ara vull reposar en aquesta terra,
en aquesta terra, en aquesta terra …
Aquí vaig néixer i en aquesta terra es criaran els nostres fills.
Marcio Tserehité Tsererãi’ré
No obstant això, la terra que els indígenes van recuperar era molt diferent de la que se’ls va expulsar: al 2012, almenys dos terços de les 165 mil hectàrees de la reserva havien estat desforestades per ramaders i ocupants il·legals. Marãiwatsédé va arribar a liderar el rànquing de les terres indígenes més desforestades de país.
Aíxí, Marãiwatsédé, que va ser el pròsper llar dels Xavante durant segles, s’enfronta avui al desafiament vital de l’escassetat d’aliments, l’escassetat d’aigua, els sòls degradats per la desforestació i, a més, les invasions puntuals i els incendis intencionats que , fins i tot avui dia, se segueixen registrant a la zona.
No obstant això, poc a poc i sempre en lluita, els Xavante estan aconseguint viure a la seva terra ancestral i estan construint pobles i organitzant-se. Més de 1.200 indígenes viuen avui a les terres de Marãiwatsédé.
El camí és i ha estat llarg i serà molt difícil. No falten les amenaces. Però el Poble Xavante de Marãiwatsédé no té por. Per a ells, l’esperança sempre guanya.
Setmana Santa. De nit, immensa, la lluna plena entre els arbres frondosos de Luciara. I ràfegues de pluja i un silenci colpidor. Bancs de peixos remunten l’Araguaia i la pesca es va fent, aquests dies, com un joc fàcil. Anem a celebrar el Sopar del Senyor.
«Al meu presbiteri», dispers, cada sacerdot és enmig de les seves comunitats, tots lluny. Jo, bisbe malgrat tot, amb ells, amb tot aquest poble de Déu al camp. Cristià com tots; volent ser-ho. Bisbe de tots ells. Aquesta és la meva heretat en aquesta pàtria que m’ha assignat l’Esperit.
Aquí, a Luciara, he consagrat avui els sants olis. Diguem que allà on hi ha el bisbe, està també la seva catedral.
Un noi, ja home, em pregunta en nom dels seus companys si “fa mal” jugar a cartes avui, a casa, només per passar el temps, en aquesta total abstinència de bars, billar i música. Amb el peix de l’abstinència -aquí tan a l’abast de la mà- es menja també avui ritualment la patata dolça i la carabassa, banyades en llet de coco.
La canalla -amb les espelmes i els mosquits, els tolls i la tènue llum dels carrers- i altres ja menys nois també omplen el viacrucis de carrer.
La Vetlla Pasqual serà a la vora de l’Araguaia. Una alta foguera sota la lluna íntegra. L’aigua del riu en un pot dels indis Karajá, el ciri i les espelmes, la llum de Crist i la seva Eucaristia, la nova Pasqua, la nostra Pasqua. He dut la comunió a onze malalts o impossibilitats, ja en el llindar de la pau diversos d’ells. I demà serà «aquell dia que el Senyor va fer», per sempre.
La solitud i la simplicitat tornen la fe accessible. I el mal de món fa la Pasqua apassionadament desitjable.
En aquesta paret crua de casa nostra -també els fulls de palmera envellits i els ratpenats-, el Crist de Dalí, com vist des del Pare, s’abalança, ofert, sobre el món. I el món és un caos de núvols, potser de mar, retrat de la creació primera; però ja trenca en ell -avançant el Dia- la llum del Ressucitat. Una altra llum, potser la de la fe, ve del món i allarga generosament el braç esquerre de Crist en una ombra inacabable, com el perdó, com la caritat.
A la vora de l’Araguaia hem beneït el foc nou de la Pasqua i l’aigua baptismal. La lluna ens ha presidit com una immensa lluerna. I en la processó d’espelmes i cants i el pot karajá hem anat fins a l’església per celebrar l’eucaristia de la Vigília més gran.
Jo portava el ciri pasqual, per aprendre a ser diaca servidor, potser. De sobte, una ràfega de vent ha apagat el ciri i gairebé totes les espelmes. Però al meu costat, com un símbol evangèlic, una nena molt petita seguia amb la seva espelma encesa, i ha tornat la llum al bisbe i a tota la comunitat.
Utilitzem 'galetes' per garantir que us donem la millor experiència al nostra lloc web. Si continueu uilitzant aquest lloc, assumirem que hi esteu d'acord.D'acordPolítica de privadesa
Recent Comments