by Administrador/a | 30 set., 2021 | La vida de Pere Casaldàliga
La Prelatura de São Félix do Araguaia va ser creada el 13 de maig de 1969 per la Butlla Quo Commodius del Papa Pau VI. Va ser confiada per la Santa Seu a la cura de la Congregació dels Fills Missioners de l’Immaculat Cor de Maria (els claretians). Al principi, Pere Casaldàliga va ser nomenat administrador apostòlic d’aquesta nova “diòcesi”, fins que al 1971 va ser consagrat bisbe.
Aquestes són algunes de les claus per conèixer aquesta particular església que es convertiria en un referent mundial de la lluita per la Justícia.
1. De la mida d’un país
La Prelatura de São Félix do Araguaia ocupa una àrea de gairebé 130.000 km2 dins de l’Amazònia Legal, al nord-est de l’estat de Mato Grosso, a 1.200Km al nord de Brasília i a 2.000Km de Rio de Janeiro. Es troba situada entre dos dels grans rius brasilers que desemboquen a l’Amazones: el Riu Araguaia -que més endevant perd el nom i s’anomena Tocantins, i el Riu Xingu.
Si la regió fos un estat de la Federació Brasilera, seria el divuitè en extensió, ja que té una superfície més gran que la d’estats com el Pernambuco o Santa Catarina. De fet, l’àrea que ocupa la Prelatura de São Félix do Araguaia té una superfície més gran que la de països sencers com Portugal o Guatemala.
Per això, els desplaçaments diaris de les persones estan marcats per aquesta realitat d’enormes distàncies i escasses infraestructures: una cita amb el metge, una gestió al banc o una visita a algun familiar és sovint sinònim d’un viatge en autobús de 4, 6, 8, 10 o fins i tot 24 hores.
Pere Casaldàliga, que sempre viatjava per la regió amb autobús, sempre deia que “a l’autobús es perd temps, però es guanya gent” .
Mapa de la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia
2. En la trobada de dos dels biomes més biodiversos del món
La regió que ocupa la Prelatura de São Félix do Araguaia té el privilegi de ser testimoni de la rica transició de 2 dels biomes brasilers més importants: el Cerrado (poc conegut, però que és més gran que tota Europa) i l’Amazònia. Aquest fet li confereix una diversitat única de formes de vida vegetals i animals, que s’estén des de les sabanes del Cerrado fins la densa selva amazònica.
És enmig d’aquests impressionants i diversos paisatges on es troba la Prelatura de São Félix do Araguaia. El majestuós riu Araguaia i la seva fauna salvatge, les terres baixes inundades amb les seves palmeres, la imponent selva que anuncia la proximitat de l’Amazones, això és la Regió d’Araguaia. Enmig de l’abundància de la transició del Cerrado a l’Amazònia, la regió compta amb diverses espècies autòctones de fruites, herbes i plantes i el gust popular per elles. Són sabors únics, intensos, d’espècies poc conegudes com la cagaita, la bacaba o la mangaba. Sabors, culinària, costums i tradicions que configuren la vida de les comunitats locals i formen part indissociable de la cultura dels pobles indígenes.
El model de desenvolupament construït sobre la base del latifundi i apalancat sobre la concentració de la renda en mans d’uns pocs ha conduït a una ràpida depredació ambiental. Es calcula que ja s’ha desforestat una superfície més gran que països sencers com Haití o Bèlgica.
No obstant això, aquests paisatges naturals competeixen cada vegada més amb els núvols de fum, les pastures monòtones i les immenses plantacions de soja. De fet, el model productiu dominant es caracteritza per un ús extensiu de la terra amb escassa utilització de mà d’obra per a una producció poc diversificada i de baix valor afegit, adreçada al mercat de fora de la regió.
Les enormes plantacions (principalment de soja) representen un crim mediambiental i estan provocant la pèrdua de la diversitat ecològica, social i cultural de l’Araguaia.
3. Terra d’emigrants i de barreja cultural
L’Araguaia és una enorme regió situada a la “porta” d’entrada de l’Amazònia. Està localitzada entre dos dels rius més grans del Brasil, que li donen el seu nom, l’Araguaia i el Xingu.
Al principi, els pobles indígenes com els Karajá, els Tapirapé o els Xavante vivien principalment de les riqueses naturals que existien. L’arribada de “l’home blanc” va tenir lloc a partir dels anys 50-60, amb grups vinguts de l’empobrit nordest brasiler que van arribar espontàniament per l’Illa de Bananal. Venien amb els seus animals, els seus bous, aprofitant aquesta riquesa de pastures naturals. Aquella immensitat de món, de la mida d’un país, podia acollir a tots, indígenes i nou-vinguts, de forma poc conflictiva. La natura era abundant i generosa.
Les famílies de pagesos són víctimes de la cobdícia d’altri, de la inconsciència dels patrons, de l’explotació dels tres polítics que apareixen a la regió d’elecció en elecció (…). Aquestes persones desafortunades, plenes de plagues i malalties, viuen amb l’ombra d’un futur incert. Malgrat tot, segueixen guanyant-se el pa de cada dia, perquè per a ells només hi ha dos drets: el dret a néixer i el dret a morir.
Pere Casaldàliga, 1971
Famílies treballant la terra a Santa Terezinha, al 1976. Ben aviat la Prelatura de Casaldàliga va ajudar-los amb les plantacions i va dur el primer tractor de la regió.
A partir del 1950, però, es va redefinir la política d’ocupació i colonització de Mato Grosso “amb l’objectiu d’incorporar la frontera agrícola de la regió a l’economia nacional”. La ideia era que aquella inmensa regió servís per absorbir els excedents de població d’altres regions brasileres i per això es van promoure diversos projectes de “colonització” a base d’incentius fiscals i beneficis a les empreses que decidien instal.lar-s’hi. D’aquesta manera, el govern militar va privilegiar la instal·lació de grans latifundis que, en realitat només tenien interès en especular amb la terra i en cobrar les generoses subvencions.
La gent arribava d’aquí i d’allà a la recerca de terra, treball, abundància, vida. Els primers van arribar del Sud, després de Goiás-Tocantins, Minas Gerais, altres parts del Mato Grosso, del Nord i del Nordest, en fi, de tots els racons. Actualment, hi ha unes 40 comunitats, la més propera a 33 km de l’ajuntament (Confresa) i la més llunyana a 110 km.
Equip Pastoral de Confresa.
Butlletí Alvorada, Maig-Juny 2006.
La instal·lació de grans hisendes, els projectes de colonització i el creixement dels serveis públics van atreure persones de totes les regions del Brasil, que van anar ocupant la regió. De fet, avui dia conviuen a l’Araguaia cultures molt diferents, com les dels gauchos de sud, els nordestinos i, per descomptat, les diverses cultures de cada un dels Pobles Indígenes.
4. Patrimoni indígena i el bressol del nou indigenisme
Entre els rius Xingu i Araguaia viuen 21 mil indígenes de 22 grups ètnics diferents en 16 Terres Indígenes.
La Prelatura de São Félix do Araguaia ha tingut un paper determinant perquè entenguem l’indigenisme actual. Un cas paradigmàtic és la missió de vida de les Germanetes de Jesús que van conviure amb el poble Tapi’itawa durant més de 50 anys sense cap intent d’evangelització, “conversió” i molt menys d’integració, i que van permetre la supervivència d’aquest poble.
Però l’acció local de les germanetes i de tants que van dedicar la seva vida a la Causa Indígena va tenir una dimensió nacional i internacional: el seu compromís, el seu treball, la seva formació i la seva militància activa són el bressol de les polítiques indígenes modernes i de les reivindicacions indígenes que busquen l’alliberament.
Desde hace 500 años, “el indio es el que debe morir”. 500 años prohibidos para estos pueblos clasificados con un apodo genérico, sus identidades negadas, su vida diferente y alternativa criminalizada. 500 años de sucesivos imperios invasores y sucesivas oligarquías herederas de la dominación secular. 500 años bajo la prepotencia de una civilización hegemónica que ha ido masacrando cuerpos con armas y trabajo esclavo y almas con un dios exclusivo. Por economía de mercado, por política imperial, por religión impuesta, por bulas y decretos y ordenanzas pseudocivilizadas y pseudocivilizados.
Pedro Casaldáliga
Prólogo del libro Povos Indígenas aqueles que devem viver: Manifesto contra os decretos de extermínio, del CIMI.
Aldea Tapirapé Tapi’itawa. Urubu Branco, Confresa. 1976
5. “No oblideu que aquí es va vessar sang”: Una configuració social construïda en la lluita
A la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia, els conflictes violents i els grans crims ambientals s’han donat sobretot sobre els pobles indígenes i els treballadors rurals, com són els casos recents de la Terra Indígena Marãiwatsédé, a Bom Jesus do Araguaia, o l’ocupació sistemàtica de zones delimitades i homologades que té lloc a la terra indígena Urubu Branco, entre Santa Terezinha, Porto Alegre do Norte i Confresa.
A el mateix temps, la manca de polítiques públiques realistes de suport a l’Agricultura Familiar (en una regió amb 75 assentaments) i la pressió de l’agronegoci cerealista i ramader, condemnen a la majoria de les famílies rurals a una economia de subsistència i de precarietat.
Teodomiro Monteiros dos Santos va morir aquí, a São Félix, el 28 de juliol (de 1970). El vaig enterrar jo mateix. Venia de la hisenda “sua-Missu”, en un estat extrem d’hepatitis, ja sense cap esperança. Un cas com tants altres que hauria d’haver estat atès molt abans i enviat a Goiânia o Brasília.
Pere Casaldàliga
Esclavitud i feudalisme al nord de Mato Grosso. setembre 1970
La família de la senyora Lena, a l’assentament de Dom Pedro, lluita cada dia per sobreviure al camp. La Fundació dóna suport a la seva família amb assessorament i materials perquè pugui plantar.
Per aquesta raó, avui en dia, el terme “conflictes de terres” ha adquirit un significat molt més ampli . No només es refereix als tradicionals enfrontaments, de vegades bastant violents, entre camperols i terratinents, o entre militants sense terra i les forces repressives de l’Estat que van tenir lloc a la regió de l’Araguaia als anys 70 i 80.
En l’actualitat, el concepte abasta també els endarreriments i traves governamentals i dels lobbys empresarials a la demarcació de les terres indígenes i els desplaçaments de població deguts a megaprojectes, com, per exemple, la construcció de grans centrals hidroelèctriques o la implantació de grans explotacions agrícoles o plantacions de soja que obliguen a desplaçar a les famílies.
Els enfrontaments i la violència explícita del passat, sense haver acabat encara, han donat pas a la pobresa, a la marginació estructural i al racisme institucional actuals.
Un jove de São Félix va explicar la seva impressió profundament impactada a l’veure els peons, alguns d’ells casats, pares de família, plorant a la vora de l’Araguaia, a Santa Terezinha, i suplicant per compassió el pas en els vaixells, per allunyar-se de les empreses …
Pere Casaldàliga
Esclavitud i feudalisme al nord del Mato Grosso. Setembre de 1970
En aquest sentit, conèixer veritablement la regió on actua la Prelatura de São Félix do Araguaia implica també ser conscient que la realitat actual és el resultat de la lluita entre forces oposades: per una banda, els petits agricultors, les famílies sense-terra i els indígenes; de l’altra, els terratinents, les empreses dedicades a l’agronegoci, els seus capatassos i el mateix Estat, que sempre s’ha posat al costat dels grups dominants.
Read more
by Administrador/a | 6 set., 2021 | L'obra de Pere Casaldàliga, La vida de Pere Casaldàliga
El mateix dia de la seva ordenació com a bisbe, Pere Casaldàliga va publicar un ampli document on denunciava la situació d’esclavitud en que vivien la majoria dels camperols de l’Amazònia. El document també qüestionava l’església i posava nom als opressors… aviat va la repressió va caure sobre ell i el seu equip. Poc després però, aquell document canviava la posició sobre l’Amazònia.
El mateix dia en que va ser consagrat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, el 23 d’octubre de 1971, Pere Casaldàliga va publicar la primera denúncia global sobre la situació a l’Amazònia.
El document “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social” es convertiria en un document històric, que imprès clandestinament i distribuit a la majoria de mitjans brasilers, significà un punt d’inflexió en la reivindicació i la defensa dels pobles indígenes, de les families de camperols, del medi ambient, de la situació de les dones i de la lluita per la terra.
Era la primera vegada que un bisbe es posicionava clara i obertament sobre el que passava a l’Amazònia, aportant dades, casos i testimonis concrets. Era la primera vegada que el Brasil continental -que vivia d’esquenes a la llunyana Amazònia, era coneixedora de la realitat d’explotació i violència que s’estava imposant en aquella regió.
Com deia Berta Camprubí al seu article “Pedro Casaldáliga, 90: Un dia a la casa del bisbe dels pobres”, publicat a El Periódico de Catalunya:
En aquells anys, les terres de Mato Grosso estaven dominades per la superposició de títols de propietat, heretats principalment de la Llei del sòl de 1850, que distribuïa il·legalment territoris ancestrals indígenes, creant grans explotacions, algunes de fins a 7.000 quilòmetres quadrats. Eren terres de pistolers, d’abandonament legal i institucional. Allà, la violència era el mètode mitjançant el qual es resolien tots els conflictes. Casaldáliga va enterrar a molts pagesos sense terra i indígenes en aquells temps.
De què parlava concretament el document
Al llarg de 80 pàgines farcides de casos i d’anàlisis sociològiques que puntualment d’havien fet en aquella regió, el document pastoral (Carta Pastoral) del bisbe Pere analitza amb rigor la situació d’esclavitud i violència en què vivien els pobles i les comunitats de l’Amazones; denunciava els problemes ambientals que començaven a percebre’s com a tals; i, sobretot, posava nom i cognoms als responsables del genocidi que els grans terratinents estaven duent a terme contra els pobles indígenes, amb la complicitat del govern militar brasiler.
El document detallava els casos d’explotació més significatius de l’època, apuntant directament els noms dels responsables –alguns grans propietaris de terres- i informava, sense intermediaris, de la situació dels sense-terra, dels indis i dels treballadors braçals.
Els primers pioners de la regió són els anomenats “posseiros” (les persones que no tenen el títol de propietat de la seva terra). Viuen aquí des de fa 5, 10, 15, 20 i alguns fins a 40 anys. Conreant amb els mètodes més primitius, plantant arròs, blat de moro, iuca. Agricultura de pura subsistència. Criant bestiar. No hi ha assistència sanitària ni higiènica, no hi ha protecció legal, ni hi ha mitjans tècnics disponibles. S’ajunten en poblats petits, anomenats “patrimônios” (que l’estat els venia com a terres verges – Santa Terezinha, Porto Alegre/Cedrolândia, Pontinópolis) o escampats pel camp a una distància de 12 a 20 km els uns dels altres.
Pere Casaldàliga, 1971
Com diria a la seva propia carta, citant al professor Helio de Souza Reis:
Independentment de tot, [els camperols] intenten guanyar pa cada dia, perquè només hi ha dos drets: el de néixer i el de morir.
Als anys 60 i 70, l’Amazònia era el vast territori que la dictadura brasilera s’obssessionava en “desenvolupar“. Era el territori “selvatge” al qual la majoria del país en donava l’esquena. Una extensió equivalent a la meitat de tota Europa que el govern brasiler pretenia repartir entre els seus amics i les grans empreses que donaven suport al règim.
Per això, quan gairebé ningú parlava de la causa indígena; quan la preocupació pel medi ambient no estava a la taula de cap discussió; i quan l’extrema pobresa dels treballadors rurals, sovint esclavitzats, era un tema allunyat de qualsevol focus de la premsa o de l’Església, aquesta Carta Pastoral de Casaldàliga va sacsejar el país, destapant-ne les vergonyes. Va ser un cop directe a la propaganda de la dictadura que venia un país en creixement, cap al desenvolupament. Per primera vegada, s’internacionalitza la crueltat de la situació econòmica, social i ambiental de l’Amazònia.
Com va ser l’impacte del document
El document va haver de ser imprès fora de la regió de l’Araguaia per la fidel col·laboradora de Casaldàliga, la germana Irene Franceschini. Amb aquestes paraules ens ho explicava la Martixu Ayuso al seu article Crònica des de São Félix, del 2008:
Aquella dona que, en plena dictadura, va dur la primera carta pastoral del Pere Casaldàliga com a bisbe dins d’una caixa embolicada en un mocador en un avió militar! Quan se li va preguntar què hi duia, va respondre “medicaments, alguna roba, coses poc importants…si voleu obrir-la…”.
La carta del bisbe Pere es va fer ressò a la majoria de diaris i publicacions del Brasil i va provocar una revolució en plena repressió militar.
En aquella època, els interessos econòmics i els amics del règim s’estaven repartint el centre-oest del país a costa dels pobles indígenes i del medi ambient, i un bisbe com Casaldáliga molestava.
Després de diversos mesos de rumors i calúmnies, amenaces d’arrest, de mort, de “visites” de la policia i l’exèrcit federal, (…) la primera setmana de setembre, el senyor Ariosto da Riva, pare i mentor dels terratinents, acompanyat d’un sacerdot religiós, es va presentar al Senyor Nunci a Rio [de Janeiro] per intentar evitar la meva consagració [com a bisbe]…
I és que, com afirma el sociòleg José de Souza Martins (1995), “el document és un dels més importants de la història social del Brasil” i això no ho podien tolerar els militars.
En la seva carta pastoral de 1971, Casaldáliga proposa una nova manera de veure aquesta [sobreexplotació i manca de drets dels treballadors rurals], fa una denúncia llarga i dura i inicia una treball pastoral consistent a la Prelatura que comença primer desnaturalitzant aquesta violència i després construint una xarxa de solidaritat entre els treballadors migrants i l’església local.
Lucilene Aparecida Castravechi. XXVII Simpòsi Nacional d’Història. Natal 2013.
«Després de la publicació d’aquesta carta-document, que es va fer ressò de l’Església, interna i externament, altres documents del mateix caràcter van començar a aparèixer en diferents regions brasileres. Dels bisbes del noroest va arribar el text “He sentit els crits del meu poble”, al 1973. Al mateix any, els bisbes i missioners de l’Amazones van publicar el document urgent “Y-Juca-Pirama. L’indígena: aquell que ha de morir”.
Des de l’oest del país, els seus bisbes van publicar el text “Marginació d’un poble, el clam de les esglésies”, el 1974.
No seria però fins 10 anyes després, en un document de caràcter més institucional que els anteriors, que la CNBB [la Conferència Episcopal Brasilera] va pronunciar-se públicament a través del document “L’esglèsia i els problemes de terra”. En ell, s’analitzen i denuncien els resultats del desenvolupament capitalista al camp brasiler», ens explica Marco António Mitidero, a “A geografia dos documentos eclesiais: o envolvimento da Igreja Católica com a questão agrária brasileira”, de la Universitat Federal de Sergipe, del 2010.
Aquest és el text del document original (en castellà)
Et deixem la carta-document en castellà, cortesia del web Servicios Koinonia i traduïda per Alfonso Pombo Fernández: Uma Igreja da Amazônia em conflito com o latifundio e a marginalização social.
Read more
by Administrador/a | 10 ag., 2021 | La vida de Pere Casaldàliga
Quina és la rellevància social, política i eclesial dels 50 anys del Bisbat de Pere Casaldàliga a São Félix do Araguaia? Com s’ho van fer aquest grup de religiosos, religioses i militants per plantar cara als «amos dels latifundis i de l’Estat dictatorial» i a les «estructures de la pròpia esglèsia»?
Coneix de la mà d’Antonio Canuto l’organització interna, l’acció política, l’activitat pastoral i la tasca social que han fet del Bisbat de São Félix do Araguaia «una referència obligada per a la comprensió dels projectes econòmics i els models de societat que estaven en disputa a l’Amazònia; així com dels projectes eclesials» enfrontats.
[A la venda a l’Editorial Claret a finals de 2021]
Des del seu naixement, el Bisbat de São Félix do Araguaia va posar al centre de les seves preocupacions els greus crims contra els pobles indígenes, els ribeirinhos, els posseiros (sense terra) i altres pobles tradicionals i contra l’espantosa devastació de l’Amazònia.
La lluita de David contra Goliat, que a més es va lliurar enmig de les circumstàncies més desfavorables, mentre tenien en contra el govern militar i el seu projecte d’”ocupació” i “desenvolupament” de l’Amazònia que s’estava duent a terme amb mà de ferro, sense cap mena de respecte pel poble que hi vivia i sense cap mena de cura per la natura. El govern va finançar la implantació de grans latifundis a l’Amazònia i va “legalitzar” així l’ocupació del territori, la deforestació de la selva i la seva conversió en grans àrees de pastura.
El bisbat tenia en contra a tot el gran capital nacional i internacional, tant el comercial com l’industrial i el financer. El capital gaudia d’exempció d’impostos, de grans subsidis, de finançaments generosos, i tot amb el recolzament militar i jurídic que calgués per a incentivar i, fins i tot, per encobrir els crims ambientals i humans que estaven cometent.
Fotograma de la mini-sèrie “Descalç sobre la terra vermella” emès el 2012.
El Bisbat va patir també l’atac sistemàtic de la premsa escrita, radiofònica i televisiva: diaris i revistes, ràdios i cadenes de televisió, van engegar una guerra constant d’informacions distorsionades, calúmnies, mentides i difamacions amb les quals es titllava aquella esglèsia d’estar “contra el progrés” del país i vinculada a interessos estrangers que perseguien la “internacionalització de l’Amazònia”.
L’estratègia era que el crit ofegat dels expulsats de llur terra, dels indígenes desplaçats o delmats arribés a l’opinió pública i sensibilitzés a la resta de l’Església i de la societat.
Tot el que va passar al Bisbat de São Félix, va ser un “trailer” del desastre anunciat que s’escamparia per tota l’Amazònia en els anys posteriors, amb una diferència notable: al bisbat hi va haver, des del primer moment, la denúncia documentada dels excessos ambientals i socials soferts i també de la resistència coratjosa dels petits camperols amb el recolzament de l’Església local. L’estratègia era que el crit ofegat dels expulsats de llur terra, dels indígenes desplaçats o delmats arribés a l’opinió pública i sensibilitzés a la resta de l’Església i de la societat.
El Bisbat de Casaldàliga es va situar al capdavant o al costat de les principals iniciatives que s’enfrontaven a aquesta situació crítica ecocida en relació amb la terra, les aigües i la selva; etnocida en relació amb els pobles indígenes, genocida en relació amb els posseiros i els ribeirinhos.
“Vents de profecia a l’Amazònia” manté viva la memòria subversiva d’allò que ha representat per a l’Església i la societat, el profetisme del Bisbat de Pere Casaldàliga a l’Araguaia.
Portada de l’edició brasilera: «Ventos de profecia na Amazônia»
El llibre està dividit en cinc blocs:
1. El primer ens permet conèxier com s’organitzaven les comunitats abans de l’arribada de Pere Casaldàliga.
2. La segona part duu per títol : «Una Església perseguida en temps de repressió» i descobrirem com és que aquell petit Bisbat de l’Amazònia va trobar-se a l’ull de l’huracà en oposar-se coratjosa i profèticament a la violència dels terratinents.
3. La tercera part està dedicada a mostrar-nos la vida interna d’aquella Església. Veurem com eren les seves comunitats de base i pastorals, com va ser el naixement dels ministeris laicals, quin era el paper de les dones o com es prenien les decisions administratives que van fonamentar aquella comunitat enfrontada als grans interessos.
4. A la quarta part coneixerem les accions pastorals, socials i polítiques del Bisbat, en el camp de la comunicació amb el seu butlletí mensual Alvorada, en el camp de l’educació popular i indígena, de la cultura, de la salut, de la militància a favor dels drets humans i de les estratègies que es van seguir en les tasques de formació i actuació en l’àmbit polític i social.
5. La darrera part està dedicada a la renuncia per edat dels bisbe Pere Casaldàliga, presentada en cumplir els 75 anys, el dia 16 de febrer del 2003. Va anar seguida d’una anguniosa espera pel nomenament del seu successor i l’arribada, finalment, del nou bisbe el 2005.
Felicitacions al seu autor, Antônio Canuto, i el meu agraïment profund per haver recuperat la història del Bisbat de São Félix do Araguaia, inserit en la caminhada de l’Església del Brasil i companya i sòcia de tantes altres Esglésies de la Pàtria Gran Llatino-americana, passió i compromís de tota una vida, per part de Pere Casaldàliga.
José Oscar Beozzo
Sao Paulo, 12 de juny del 2021 – Vigília de la festa de Sant Antoni
Read more
by Administrador/a | 19 maig, 2021 | La vida de Pere Casaldàliga
El 1978, la Facultat de Teologia de Catalunya, per commemorar el seu 25è aniversari, va decidir per unanimitat del seu claustre acadèmic nomenar Doctor Honoris causa al bisbe Pere Casaldàliga. Però hi va haver un veto de l’Arquebisbe local, adduint que Casaldàliga no era teòleg sinó poeta.
El teòlog benedictí Lluís Duch va escriure: “Casaldàliga no ha estat reconegut oficialment com a teòleg: per a ell potser sigui una sort; per a la institució hagués pogut significar la possibilitat de reconèixer un profeta a la seva pàtria”.
Amb aquest motiu vaig escriure un llarg article sobre la teologia poètica de Casaldàliga que li vaig fer arribar.
Casaldàliga contempla el bell món indígena (l’Araguaia, les garses blanques, el llogaret dels indis Tapirapé ..) bestreta de la Terra sense Mals, ara destruïda pels maleïts latifundis i l’Imperi. Anomena a Romero “Sant Romero d’Amèrica” i li diu a Pere que deixi la cúria. Viu la passió i la creu amb el poble, tem que el matin de peu, puja i baixa del Carmel, sense tenir res, ni portar res, no es cansa d’esperar el Regne. Veu al Ressuscitat a la vora de la mar de Tiberíades, amb les nafres i les brases del pa enceses. Viu sota el vent de l’Esperit i es presenta al Pare amb el cor ple de noms.
Casaldàliga no sabia res del que havia passat a Barcelona i va agrair el meu article. Posteriorment ens varem trobar diverses vegades a Bolívia i una altra a São Paulo en una reunió de bisbes i teòlegs llatinoamericans promoguda per ell.
Casaldàliga ha estat un bon pastor, un místic, profeta i poeta, teòleg dels pobres, d’aquest vuitè sagrament que l’Esperit administra: la veu del Poble! Potser això últim és el que a alguns els costa reconèixer.
Text de Víctor Codina, SJ
Read more
by Administrador/a | 3 maig, 2021 | La vida de Pere Casaldàliga
Aquesta és una consulta sobre el “paper” de Déu davant la pandèmia de la COVID19. Es va rebre al portal teològic amic servicioskoinonia.org. Creiem que el punt de vista que aporta et pot resultar interessant en els dies que estem vivint.
«Si us plau, m’ajudaria molt si em poguéssin indicar alguna reflexió o lectura que m’il·lumini en el següent dilema:
A una família cristiana un dels seus membres es contagia de Coronavirus. Ho passa malament i arriba a anar a la UCI, però finalment es cura i torna a casa sa i estalvi; tota la família dóna gràcies a Déu per la seva misericòrdia, per la seva bondat i per haver tingut cura del seu parent.
A la família veïna, però, també cristiana, un dels seus membres contrau el Coronavirus i, malauradament, mor al cap d’uns dies. Afligits i plens de dolor, no donen gràcies a Déu.
Algú d’una tercera família pensa però, que ‘cal donar gràcies a Déu per tot’.
Com es pot explicar senzilla i teològicament que Déu és misericordiós i bondadós amb TOTS, sempre?»
Hola, amic, salutacions cordials.
Mira, els tres casos que planteges estan dins d’un mateix supòsit: allà dalt hi ha Déu, que ho veu, ho sap i ho pot tot, i per tant podria evitar-nos qualsevol mal. Aquest «supòsit» és el que filosòficament anomenem «teisme»: una forma d’entendre la Realitat, que inclou un segon pis, un món sobrenatural paral·lel, el cel, en el que habita un Ens suprem, creador, governador del món, al qual els grecs van anomenar Theos … paraula que es va transformar en Deus en llatí, i després en Déu en català. Per això parlem de «teisme». La teva consulta està doncs plantejada «dins d’aquest marc de comprensió» que dones per descomptat, el teisme.
Doncs bé, fixa’t, resulta tan difícil respondre a la teva pregunta, que, de fet, la humanitat no ho ha aconseguit fins ara, i són ja uns sis els mil·lennis que portem fent-nos acompanyar per Theos. Els filòsofs antics -alguns, fins i tot, cristians- ja se la plantejaven fa mil cinc-cents anys en els mateixos termes que avui. El seu dilema era:
Suposem que Theos-Déu és totpoderós i bo:
– Si pot lliurar-nos del mal i no ho vol fer, és que no és bo;
– i si vol lliurar-nos-en, però no ho pot fer, és que no és totpoderós.
Els filòsofs no han trobat la resposta i per això s’ha parlat tradicionalment «del misteri del Mal». Perquè no és un problema, sinó un Misteri; els misteris, en realitat, no es poden resoldre; són inabastables per a la nostra raó; només una «fe» religiosa pot intentar-ho.
Vegem-ho llavors als ulls de la fe tradicional.
Per a alguns, tindria raó la tercera família, perquè la fe ens assegura que Déu ens estima malgrat tot, encara que no ho sembli, fins i tot encara que ens enviï la mort amb la COVID. Per a la fe tot és possible, perquè creure en Déu, significa confiar en ell, cegament, passi el que passi, sembli el que sembli. La fe és una afirmació voluntariosa de la confiança, tossuda, contra tota evidència. La fe teista és un recurs valuosíssim de la naturalesa humana, perquè ens transforma i ens dóna una fortalesa indestructible. No hi ha res impossible per a qui té una fe teista: Déu, sempre estarà amb aquesta persona, amb aquesta comunitat o amb aquest poble.
Aquesta tercera família, té més fe que tu, que dubtes i que et fas preguntes? No, simplement té una fe «teista». Ha recorregut a aquest recurs, i li va bé. Tu també podries fer-ho.
És aquesta «fe en Déu malgrat tot» la resposta que busques al problema del mal? Tingues en compte que segurament no hi ha una única resposta … n’hi ha moltes. I cap és «obligatòria», ni definitiva.
De fet, fa força temps que hi ha bastants cristians que pensen que el teisme, aquesta forma d’entendre la realitat, que diu que hi ha per allí dalt un Ésser Totpoderós i Omniscient que ens cuida i ens protegeix fins i tot amb àngels de la guarda, no seria la millor manera d’imaginar l’estructura i el funcionament de la realitat. Sembla una explicació feta molt a mida de la nostra imaginació. O sigui: una explicació molt nostra, molt humana (antropomòrfica, diuen): a dalt hi ha un Ésser Suprem, un Persona com nosaltres, un Pare precisament, que ho sap i ho pot tot, i ho controla tot, i, lògicament, ens protegeix .
És clar, ens preocupa que aquesta forma d’entendre la realitat -tota ella recolzant-se sobre la clau de volta d’aquesta Persona suprema allà dalt-, no resulti una explicació satisfactòria, perquè, en efecte, hi ha molts casos en què sembla que no funciona, doncs sembla que no ens protegeix. Hi ha bastants creients als que aquesta explicació «teista» no els convenç, i se senten alleujats al saber que no és l’única explicació, i que poden no creure-se-la i buscar una nova manera d’explicar la realitat: sense un segon pis, sense nivell sobrenatural o celestial, sense un Theos allà dalt/allà fora, que intervé per cuidar-nos. Són persones a les quals, pel que han reflexionat, l’explicació clàssica (aquest «teisme») els sembla increïble, com si hagués estat elaborada per a nens.
I si el que hem anomenat Déu fos l’ànima, la potència, el Misteri, la creativitat d’aquest fantàstic cosmos en el qual estem, del qual provenim i cap al que anem, però no un Algú; no un Senyor misteriós per fora o per sobre del món?
I si el cosmos, la Realitat, no tingués dos pisos?, es pregunten. I si l’explicació del món no consisteix en l’existència d’una Super-persona omnipotent i omniscient controladora en un segon pis? I si el que hem anomenat Déu fos l’ànima, la potència, el Misteri, la creativitat d’aquest fantàstic cosmos en el qual estem, del qual provenim i cap al que anem, però no un Algú; no un Senyor misteriós per fora o per sobre del món? Som la primera generació a la qual la ciència actual li ha donat uns coneixements que mai van imaginar els humans que ens han precedit. No té res d’estrany doncs que les explicacions que ells ens van transmetre ja no serveixin; eren explicacions molt perspicaces i plenes de bona intenció, però avui, a nosaltres, ens resulten endarrerides, se’ns queden curtes.
Els nostres besavis pensaven que el món tenia 6.000 anys -com els havia dit la Bíblia-. Després, quan van néixer els nostres pares, es va descobrir que estàvem dins «una» galàxia, i es va pensar que el món era aquesta galàxia. Ara sabem que potser existeixen tres-cents mil milions de galàxies, amb dos-cents mil milions d’estrelles cada una. Ara sabem que la història coneguda d’aquest cosmos no baixa dels 13.700 milions d’anys. Fa només 25 anys (1996) que hem descobert que hi ha planetes fora del nostre sistema solar. I cosmos endins, planetes com el nostre, amb capacitat d’albergar vida … potser són trilions de trilions els planetes que podrien contenir vida … (vegetal, animal, humana, espiritual, religiosa …?). També aquests ‘humans’ s’explicaran la realitat recorrent a l’existència d’un Déu que els va entregar el món i els cuida davant de qualsevol perill local?
Comencen a percebre que hi ha d’haver una explicació més gran, més desintersada, més profunda … que se’ns escapa, que només intuïm; i que és sagrada en totes les seves parts: des de les partícules subatòmiques i el mar profund de sopa quàntica que les constitueix, fins al cos global còsmic que desborda Creativitat i Misteri.
Admirant el misteri profund i bellíssim de la Realitat, de la matèria, de les estrelles, de les galàxies, de l’evolució del cosmos, del sorgiment de la Vida, de les espècies humanes, de l’entrada de la Terra (amb els humans) al nivell de la Consciència, de la reflexió, de l’espiritualitat … els científics, i molts homes i dones reflexius, percebre que hi ha d’haver una explicació més gran, més desintersada, més profunda … que se’ns escapa, que només intuïm; i que és sagrada en totes les seves parts: des de les partícules subatòmiques i el mar profund de sopa quàntica que les constitueix, fins al cos global còsmic que desborda Creativitat i Misteri.
Potser aquest fantàstic Cosmos, tan radicalment diferent d’aquell que s’ens van ensenyar quan erem nens, no necessita d’un rellotger que l’hagi muntat … ni d’un vigilant universal que supervisi qualsevol possible error (que ho sigui o que ens ho sembli a nosaltres), ni que assumeixi el càrrec de protegir la nostra espècie enfront de totes les altres -inclosa la dels desconcertants virus mutants-. Avui dia la ciència pensa que no és segur que nosaltres siguem el més important d’aquest cosmos i que no és molt raonable pensar que per sobre de tot hi ha Algú que s’encarrega de canalitzar-ho tot perquè no ens passi res dolent als humans … ni tan sols davant la COVID.
Moltes de les persones que avui dia pensen així ja no poden seguir creient amb aquella seguretat amb que els nostres avis van creure la història i el sentit del cosmos que les religions els van presentar com una doctrina de fe obligatòria sota pena de pecat mortal (!).
La veritat més certa i humil és que no tenim explicació. La ciència ens diu que «tot just estem obrint els ulls» … Encara no sabem on som: ni què és això, ni d’on ve, ni on va, o què fem nosaltres aquí, o si som només un episodi fugaç d’una aventura còsmica infinitament més gran. Moltes de les persones que avui en dia pensen així ja no poden seguir creient amb aquella seguretat amb la que els nostres avis van creure la història i el sentit del cosmos que les religions els van presentar com una doctrina de fe obligatòria sota pena de pecat mortal (!).
Estem en un moment històric realment interessant: assetjats per un virus, enlluernats per la ciència, decebuts per les nostres antigues seguretats religioses que se’ns han quedat curtes, com la roba que deixem enrere quan creixem. No és fàcil captar tot el conjunt, ni reconèixer i ubicar les limitacions del nostre coneixement. Però és possible que la contemplació del Misteri de la Realitat ens ompli de comprensió, d’humilitat i d’obertura, per seguir creient en la Vida, el Cosmos, i en la Creativitat Misteriosa en la que tot s’impregna.
Fins i tot sense tenir una resposta a la «pregunta sobre Déu, la COVID i el problema del mal», potser podem instal·lar-nos en la Pau i confiar, en comunió amb el savi Misteri Diví del Cosmos, després de fer tot el possible per controlar el Coronavirus. Encara que els seus atacs ens causen dolor i no tenim respostes per a explicar-nos el que està passant, ens podem sentir serens i confiats en aquesta comunió divina amb el Cosmos.
Potser aquesta sigui la nostra millor «resposta».
Resposta a la pàgina: servicioskoinonia.org
Read more
Recent Comments