Al Brasil, els assassinats per conflictes al camp van créixer un 75% el 2021, un augment que reflecteix “l’abandonament i l’acció deliberada contra la vida de les persones” del Govern del president Jair Bolsonaro. La denúncia ha estat feta per la Comissió Pastoral de la Terra (CPT), vinculada a l’Episcopat brasiler, en la presentació del seu informe anual: Quadern de Conflictes al Camp 2021.
La Terra Indígena Yanomami (TIY) ha estat un dels territoris més durament afectats per la violència dels garimpeiros, cercadors d’or clandestins, al Brasil. Reconeguda al 1992, la TIY és la més gran del Brasil en extensió, amb 9,6 milions d’hectàrees (3 vegades el tamany de tota Catalunya). En ella hi viuen els indígenes Yanomami i els Ye’kwana. També hi ha constància de la presència de vuit grups d’indígenes aïllats a la selva, un dels quals és conegut com el poble indígena Moxihatëtëa. Des del 2012, l’activitat clandestina d’extracció minera està en expansió accelerada al país i està tenint un impacte significatiu sobre l’Amazònia.
Durant el 2020, el Centre de Documentació de la CPT – Don Tomás Balduino va registrar 9 morts a conseqüència de conflictes del camp, la major part dins de l’estat d’Amazones (6). El 2021 van ser registrades 109 morts en conseqüència de conflictes, la qual cosa significa augment de 1.110%.
Del total, 101 morts van ser enregistrades dins de l’estat de Roraima. Totes d’indígenes Yanomamis. Totes causades per accions de cercadors d’or clandestins. Des del 2020, l’Associació Hutukara alerta les autoritats dels riscos de l’escalada de violència a les regions de la TIY on l’extracció minera il·legal, el “garimpo”, ha avançat més. Segons dades obtingudes pel Sistema de Vigilància de la Mineria Il·legal dins de la TIY, la llera del riu Uraricoera és la regió més afectada per aquesta activitat, concentrant un 45% de tota l’àrea degradada per la mineria il·legal dins el territori indígena yanomani.
El Brasil va tancar el 2021 amb 1937 rescatats de l’esclavitud, la suma més alta des del 2013. Sérgio Carvalho/MTE
Violència contra les persones: augment del 75% en els assassinats
Al 2021, les dades de la Comissió Pastoral de la Terra evidencien que la violència contra persones va ser brutal. Només en els estats que conformen l’Amazònia Legal es varen registrar 28 assassinats, el 80% del total a tot el Brasil. L’actuació de “pistolers per encàrrec” i de les anomenades “agromilicies”, així com d’agents públics, va ocasionar 35 assassinats per conflictes al camp al Brasil, durant l’any 2021. D’aquest total, 33 eren homes i dos eren dones.
Durant aquest període hi va haver encara 27 temptatives d’assassinat i 132 amenaces de mort. També van ser registrades 75 agressions físiques amb diversos ferits, inúmeres intimidacions i humiliants intents de subjugació, amb 13 registres de tortura practicades principalment per agents privats de grans propietats, terratinents, “fazendeiros ”.
En total, 100 camperols van ser presos el 2021, amb augment de 45% de presons en relació amb l’any anterior.
Cinc persones LGBTI+ són víctimes de violència al camp
Les dades de violència contra les persones, divulgades a la publicació Conflictes al Campo Brasil 2021, presenten, per primera vegada, informacions sobre l’orientació sexual i l’expressió de gènere de les víctimes de la violència al camp. El 2021, cinc persones LGBTI+ van ser al camp víctimes de violència, conforme consta en les dades publicades a l’informe. Les violències esmentades són: humiliació i presó; assassinat; intimidació i tortura.
En el rescat més gran del 2021, Souza Paiol va ser considerat responsable de mantenir 116 treballadors esclavitzats a la collita de palla per als seus cigarrets (Foto: Grup d’Inspecció Mòbil Especial/Divulgació)
Treball esclau: major nombre de rescatats des del 2013
El 2021, la fiscalia del treball va rescatar de la situació d’esclavatge 1.726 persones, el nombre més gran des del 2013. Un augment de 113% en relació a la xifra de 2020. Van ser 169 casos de treball esclau en ambient rural el 2021, augment de 76% en relació a l’any anterior. Essent l’estat de Minas Gerais el que lidera la llista, amb 51 casos i 757 persones rescatades. De seguida ve l’estat del Pará, amb 27 casos, i el de Goiás amb 17.
Del total de rescatats d’aquesta pràctica criminal, 64 eren nens i adolescents, la qual cosa correspon a un augment del 121% en relació amb l’any anterior. Les regions Sud-Est i Centre-Oest van concentrar el nombre més gran de menors d’edat esclavitzats, 19 cadascuna.
Aquestes dues regions es on es van detectar també més casos de treball esclau: a la regió Sud-est van ser registrats 59 casos i 919 rescatats, mentre que al Centre-Oest van ser 37 casos i 415 rescatats el 2021.
Augmenten els intents de destrucció de les condicions d’existència dels pobles del camp
Durant el 2021 hi va haver 2.143 famílies desallotjades judicialment, més del 12% en relació amb l’any 2020. De la mateixa manera va haver-hi un augment del 18% de la quantitat de famílies expulsades violentament de les seves terres. El nombre va passar de 469, el 2020, a 555, el 2021.
Més de 71 milions d’hectàrees van estar o encara estan en conflicte. Les terres indígenes constitueixen la majoria aclaparadora d’aquestes terres que pateixen intrusions amb violència i agressius saquejos, corresponent al 81% de les àrees en situació de tensió social i conflicte. Els anomenats sense-terra constitueixen la segona categoria d’identitat amb més àrees sota cruenta pressió i conflicte, seguits pels “posseiros”.
L’alt percentatge de negres entre els esclaus rescatats és un símptoma de la realitat que viuen els negres encara avui al Brasil (Fotografia: Sergio Carvalho – Subsecretari d’Inspecció de Treball del Ministeri d’Economia)
Pel que fa a les dades sobre el nombre de famílies implicades en conflictes per terra en els darrers deu anys, salta a la vista l’augment espectacular de la quantitat de famílies que han tingut les seves terres envaïdes des de l’inici de l’actual govern (2019-2021): ni més ni menys que 206% a més en relació al 2018.
A l’Amazònia s’han registrat el 64,5% de les amenaces d’expulsió, el 63% de les contaminacions per agrotòxics, el 78% de la desforestació il·legal, el 87% de les expulsions, el 81% de les grillagens (acaparament il·legal de terres ), el 82% de les invasions, el 69% dels registres de sicaris i pistolers, el 73% de les omissions/connivències de l’Estat i el 70% de violacions de les condicions d’existència.
Resistència
Les accions d’ocupació i represa de terres van tenir també un augment expressiu el 2021. En total, aquestes accions de resistència van passar de 29 al 2020, a 50 al llarg de 2021, un augment de 72%, i de 1.391 famílies al 2020, fins a 4.761 famílies que van ocupar i recuperar terres al 2021. Un augment de 242%.
Al nostre llibre “Espiritualitat de l’alliberament”, José María Vigil i jo reconeixíem, ja a la primera línia del primer capítol, que “espiritualitat” és una paraula infeliç, desmoralitzada, per l’abús teòric i pràctic amb què ha estat utilitzada – encara ho és com esfera distant de la vida real, com espiritualisme desencarnat i fugida de compromís. Si espiritualitat deriva d’“esperit”, i si l’esperit s’oposa a la matèria, al cos, una persona serà espiritual quan visqui sense preocupar-se del que és material ni tan sols del seu propi cos, instal·lant-se en etèries realitats espirituals.
Aquesta concepció d’esperit i espiritualitat com a realitats oposades al material corporal, provenen de la cultura grega. A les cultures indígenes no és així. I tampoc al món cultural semític de la Bíblia. La paraula de Déu és molt més integradora[1].
En aquesta darrera dècada, després de certes decepcions, aprenent de la història i per un veritable procés de maduració, hem de reconèixer, agraïts al Déu que ens acompanya i als germans i germanes que van donar per nosaltres la seva sang, que “l’espiritualitat” ja no és una paraula infeliç. Avui és un horitzó que necessitem, un clam que ve de dins, aigua viva pel nostre caminar. Hi ha una autèntica i profunda set d’espiritualitat a les comunitats eclesials, als agents de pastoral, als militants cristians, a la joventut més desperta.
Es multipliquen les trobades, publicacions, conferències, entitats que estudien, propaguen i dinamitzen l’espiritualitat i, més concretament, la nostra espiritualitat. Cada dia són més les persones que volen “beure al pou”.
1. Què és aleshores espiritualitat?
L’esperit d’una persona és allò profund i dinàmic del seu propi ésser: les seves motivacions més grans i últimes, el seu ideal, la seva utopia, la seva passió, la mística per la qual viu i lluita i amb la qual contagia.
“Esperit” és el substantiu concret, i “espiritualitat” és el substantiu abstracte. En llenguatge comú aquestes dues paraules es fan servir indistintament: “Fulano té molt esperit, té una espiritualitat profunda”.
Quan diem d’algú que no té esperit, volem afirmar que no té passió, ideal, vida profunda. És més que una persona és un tronc, és una màquina.
Hi ha esperits diferents, això sí. I cal distingir destriar. Segons alguns còdexs, quan els apòstols somiaven o actuaven fora del Regne, Jesús els advertia: “No sabeu de quin esperit són” (Lc 9,55). Hi ha esperit dolent i esperit bo. No es parla i escriu sobre “l’esperit del capitalisme”, sobre l’“esperit del mercat neoliberal”?
2. L’espiritualitat és patrimoni de tots els éssers humans
Tota persona està animada per una espiritualitat o per una altra, perquè tot ésser humà –cristià o no, religiós o no– és un ésser també fonamentalment espiritual. Tota dona i tot home són més que simple biologia. Les religions i filosofies designen aquesta realitat misteriosa, però real, com a “esperit”. Perdre aquesta dimensió profunda és deixar de ser humà, és embrutir-se. Paul Tillich parla d’aquesta “dimensió perduda” com de la gran tragèdia dels nostres temps materialistes i consumistes.
3. Tota espiritualitat és també quelcom religiós?
Si entenem la paraula “religió” com una referència explícita a Déu, haurem de reconèixer que hi ha espiritualitats no religioses, persones amb molta espiritualitat, amb profunds ideals de lluita i de servei, que són atees, o agnòstiques. “No dubtem a afirmar que poden existir i que existiran no només espiritualitats no cristianes, sinó fins i tot no creients”, escriu A.M. Besnard.
Tanmateix, per a nosaltres, que creiem en Déu com a presència feliçment “inevitable” i animadora de les nostres vides, aigua i llum de tot pensament bo i de tota acció honesta, l’espiritualitat sincera, aquesta radical profunditat humana, sempre és “religiosa”. El gran mestre Orígens deia que “Déu és allò que algú posa per sobre de tot”. I l’inquiet Bisbe d’Hipona, Sant Agustí, va deixar escrit a les seves “confessions” que “Déu m’és més íntim que la meva pròpia intimitat”.
Tanmateix, no és la religiositat allò que fa la veritat o la mentida d’una vida humana, sinó l’autenticitat d’aquesta vida. “En esperit i veritat vol ser adorat el Pare”, recordava Jesús a la samaritana al costat del pou de Jacob (Jn 4,23).
4. La nostra espiritualitat és cristiana
A la llum de la fe cristiana (hi ha una fe religiosa quichua, fe religiosa islàmica, fe religiosa hindú) nosaltres descobrim la presència de Déu al cosmos, a la vida humana i a la història com a amor gratuït i salvació precisament perquè Jesús, fill de Déu i fill de Maria de Natzaret, amb la seva paraula, activitat, mort i resurrecció, ens fa entrar vitalment en aquest descobriment.
A partir de la trobada amb la fe, la nostra espiritualitat només pot ser “religiosa” (com a tornada cap al Déu viu, revelat per Jesús) i fins i tot “cristiana” (com a seguiment del mateix Jesús).
El Déu de Jesús és el nostre Déu. Ell és la profunditat màxima de la nostra vida.
La causa de Jesús és la nostra causa.
El nostre viure és Crist (Fil 1,21). Ell és la nostra passió i el seu esperit és la nostra espiritualitat.
5. La nostra espiritualitat
La nostra espiritualitat és nostra en dos sentits:
Perquè és una espiritualitat personalitzada, perquè nosaltres vivim conscientment i lliurement en la condició de persones adultes també en la fe, amb la totalitat del nostre ésser humà, en totes les dimensions de la nostra vida. Jo sóc la meva espiritualitat. Ningú la viu per mi;
Perquè és una espiritualitat explícitament llatinoamericana; i de manera clara, espiritualitat de l’alliberament.
Abans que res cal subratllar aquest aspecte, que oportunament la modernitat (la postmodernitat també, a la seva manera) va fer sortir a la superfície i que ens allibera del gregarisme, de l’infantilisme, i, finalment, d’una possible, justificada, deserció.
L’espiritualitat és personalitzada o no és espiritualitat. O abasta totes les dimensions del meu ésser (ànima i cos, pensament i voluntat, sexe i fantasia, paraula i acció, interioritat i comunicació, contemplació i lluita, gratuïtat i compromís) o no serà meva, no em realitzaré, acabarà mutilant-me .
És un plaer oferir als companys i companyes de caminada un esquema de referències que m’ha servit molt a la vida, després d’haver experimentat, en certes èpoques, de la formació sobretot, mètodes reduccionistes o unilateralitats que ens angoixaven i que reprimien la realització personal i el vol de l’esperit.
Així com per corregir una formació espiritual dispersa o mutilada, per ser comptabilista o per ser dicotòmica i unilateral, i per ser la síntesi de la pròpia existència (aquest és el desafiament!), hem de pensar la vida així:
Tota la nostra vida és:
una problemàtica (a partir de la fe, un misteri);
un desafiament (a partir de la de, una missió);
un espai (a partir de la fe, do, gràcia); que hem d’assumir amb certes actituds (generades per certs actes o praxis i que, alhora, generen praxis);
a través de certes mediacions (psicològiques, sociològiques, polítiques, pastorals, evangèliques…);
amb vista a l’opció fonamental, que donarà sentit, força, alegria i victòria a la nostra vida.
Al llarg d’aquest text –i espero que, sobretot, al llarg de cadascuna de les nostres vides–, anirà apareixent millor allò que estic volent dir quan parlo de “la nostra” espiritualitat cristiana. L’esperit és qui en sap. Ell és qui ensenya a qui vulgui entrar a la seva escola gratuïta i amorosa.
De part meva em sento cada vegada amb menys coratge per donar lliçons d’espiritualitat, perquè la vida no s’ensenya. Ningú no pot substituir el Mestre, que és l’Esperit de Déu, ni tan sols el deixeble o la deixeble, que és l’esperit de cadascun de nosaltres.
Puc indicar on vaig ensopegar, això sí, i compartir goigs i descobriments; perquè també és veritat que, en Crist, som un sol cos i que és un sol l’esperit que ens anima (cf 1 Cor 12,12, s).
Al nostre llibre “Espiritualitat de l’alliberament”, expliquem llargament el que entenem per Esperit/esperit/espiritualitat, les diferents accepcions d’aquestes paraules, la complementarietat amb què s’ha de viure l’espiritualitat “natural” i “llatinoamericana” com l’espiritualitat “cristiana ”, per part d’una persona simultàniament humana, batejada i llatinoamericana. Amb aquesta finalitat, el nostre llibre està dividit en tres grans capítols: I. L’Esperit i l’Espiritualitat; II. L’Esperit alliberador a la nostra pàtria gran; III. En l’esperit de Jesucrist alliberador.
Als tres capítols afegim “les 7 característiques del poble nou”, conscients que “de dones noves i d’homes nous neix el poble nou”:
la lucidesa crítica;
la contemplació a la caminada;
la llibertat dels pobres;
la solidaritat fraterna;
la creu i la conflictivitat;
la insurrecció evangèlica (la revolució de la Bona Nova);
la tenaç esperança pasqual.
I presentem també les “constants de l’espiritualitat de l’alliberament”:
la profunditat personal;
el regnecentrisme;
una espiritualitat del que és allò essencial i universal cristià;
la ubicació: a la realitat, a la història, al lloc, als pobres, a la política;
la critica;
la praxi;
la integralitat, sense dicotomies i sense reduccionismes.
Amb altres paraules, més o menys sinònimes, podríem caracteritzar també l’espiritualitat de l’alliberament com:
cristològica, de la pràctica de Jesús, en el seguiment;
situada, ubicada, política, històrica; “entropessant amb el Déu dels pobres” (Leonardo Boff), trobant Déu en les pràctiques més diàries, més socials, més comunitàries;
a la creu de la profecia i del conflicte, assumits pasqualment;
entre la gratuïtat i l’exigència (G. Gutiérrez);
sent contemplatius en l’alliberament, descodificant el Regne o l’Anti-Regne en la realitat, aquí i ara;
arrelada a les nostres cultures i a la nostra història;
hereva compromesament de la sang màrtir;
profèticament alternativa al sistema de la mort i de l’exclusió;
en una coresponsabilitat eclesial, adulta, lliure i serena;
amb esperit ecumènic i macroecumènic.
6. Avui, Aquí.
Tota Amèrica Llatina, que forma part del tercer món, passa per una hora de mundialització, de neoliberalisme, de postmodernitat. Aquesta hora té, certament, molt de poder de les tenebres, però pot tenir molt més si creiem en l’esperit, “caiguts del Regne”.
Hi ha, sens dubte, una crisi d’estratègies alliberadores “clàssiques”, un desconcert entre els i les militants, un sentiment de “sense sortida”, de depressió psicosocial. Per a molts deixebles, en aquest capvespre pel camí de l’assegurança, la sensació d’hora baixa és la mateixa dels deixebles capcots d’Emaús: “Nosaltres esperàvem que…” (Lc 24,21). Afegeixi’s, per a major desorientació, aquesta allau de fonamentalismes, exotismes i esoterismes que convulsionen el món.
La mundialització s’està imposant com a neoliberal, de sistema únic, de mercat total, mercantilitzador de la vida humana, idòlatra, d’una escatologia immediatista en una estúpida “fi de la història”, immoladora de les majories sota les urpes del progrés consumista, privatitzador de la societat, sense alternativa socialitzadora possible.
La postmodernitat nega la radicalitat espiritual, el compromís, la utopia; substitueix l’ètica per l’estètica, allò utòpic pel fruitiu; ignora els pobres i deixa de banda la justícia; renúncia als “grans relats”; és narcisista: fins i tot diuen que passem de Prometeu a Narcís. Tot a la vida ha de ser ligth, segons l’instant i l’instint.
Jo mateix vinc alertant, cap al temps, de cara a tres grans temptacions que ens assetgen en aquesta hora neoliberal de “nit fosca dels pobres” i dels seus aliats i aliades: la temptació de renunciar a la memòria i la història; la temptació de renunciar a la creu i la militància; la temptació de renunciar a l’esperança i la utopia.
Per part nostra, creiem que la mundialització legítima, l’altra mundialització, és voluntat del Déu únic, destí de la família humana que és una sola, en una sola casa a la terra i al cel. La intercomunicació, la intersolidaritat, l’autoritat plural a la unitat humana, el concert universal de tots els pobles, respectats igualment, complementaris entre si, totes les persones “iguals i diferents” alhora, a la macroharmonia criatural que Déu va somiar .
Creiem també en una legítima modernitat/postmodernitat que potencia l’autonomia, subjectivitat, llibertat, igualtat, somni lúcid i plaent, fricció del cosmos i de la vida, diari cantar de les aigües properes, a la interioritat, a la família, a l’amistat, a la ciutadania; en la integració de la persona humana a la festa de la creació divina.
A l’Església d’aquesta hora hem entrat, fa temps, segons el teòleg Rahner, en una mena d’hivern involucionista, després de la bella primavera oberta pel Concili Vaticà II. Víctor Codina parla de “por i inseguretat a l’Església”. Moltes pors, moltes perplexitats, molts talls, moltes irritacions. El mateix Jubileu de l’any 2000 -més del que és legítim per a la celebració penitencial i agraïda de la nostra fe i de la història de la nostra Església- es pot convertir en una evasió, un festival catolicista o cristianista, quan és temps de renunciar profèticament l’anti-Regne neoliberal i d’anunciar profèticament el Regne del Déu de la vida de la justícia i de la pau: El per què i per a què Déu es va fer en Jesucrist el Déu -tan- plenament -amb nosaltres-!.
També, parlant de l’església podem cantar, en contrapartida, una lletania de realitzacions esperançadores, a l’espiritualitat, a la litúrgia, a la teologia, a la vivència bíblica; a les comunitats eclesials, a la vida religiosa i inserida, a les pastorals específiques; en la diversitat dels misteris, en el profetisme dels laics i laiques, amb una creixent presència conqueridora de la dona fins a l’altar; en ecumenisme de les bases i de certs líders generosos; en el diàleg interreligiós o macroecumènic; en la presència i la participació de l’Església compromesa per la lluita dels drets humans, per la ciutadania, per l’ecologia, per la terra, per la salut, per l’habitatge, per l’educació, per la comunicació.
El bisbe màrtir d’Argentina, Enrique Angelelli, pastor de “terra endins”, en el període de plena dictadura militar al seu país, proclamava una esperança indestructible amb aquestes paraules evangèliques: “em sento feliç de viure en l’època en què visc. Tot això que estem vivint és certament ple de vida. L´Església es fa més evangèlica, més senzilla, més missionera, compromesa amb el seu poble. Quan nosaltres, els cristians, netegem la nostra cara bruta i convertim el nostre cor de carn en cor pasqual, és l’Església la que hi viu; la nostra Església rejoveneix, camina i es fa més servidora, lloant el Pare dels Cels. És on la nostra Església es fa forta amb la força de l’Esperit Sant. Es fa més lliure i no s’amarra a interessos que la facin infidel a la seva missió. Respon més bé al gran sagrament de Jesucrist entre nosaltres”.
També nosaltres, com Angelelli, podem sentir-nos feliços – ell en plena dictadura militar, nosaltres en ple neoliberalisme – sempre que, com ell, ens desposseïm i ens comprometem, sempre que canviem el nostre cor de pedra per un “cor pasqual”.
Pere Casaldàliga Nuestra Espiritualidad
[Podeu baixar i llegir lliurement aquest títol de Casaldàliga]
Som les Causes que assumim, les que vivim, per les que lluitem, i per les que estem disposats a morir. Jo sóc jo i les meves causes. La meva vida valdrà allò que les meves Causes valguin.
Amèrica Llatina és el Continent més conscient de la seva identitat comunitària. Per la seva unitat histórico-militant, de sang i utopia, de mort i esperança, pot parlar col·lectivament d’unes Causes pròpies.
I aquestes Causes, com a llatinoamericanes i com a assumides com a desafiament existencial i com a procés polític, comporten tres constants, tan utòpiques com necessàries, i complementàries entre si:
a) l’opció pels pobres; opció pel poble;
b) l’alliberament integral;
c) la solidaritat fraterna.
Quatre són les grans Causes de la Pàtria Gran que aquesta Agenda privilegia, per creure-les fonamentals en la contextura social i espiritual d’aquesta “hora”.
1. Les cultures arrel i testimoni
Perseguides i fins i tot prohibides; marginades i fins i tot massacrades. La cultura indígena, la cultura negra, la cultura mestissa, la cultura migrant. Cadascuna amb la seva especificitat; més o menys conflictiva, segons els temps i les latituds.
Avui, les quatre -esquelet i carn, sang i pell de la nostra Amèrica- es veuen enfrontades amb aquesta anivelladora «cultura advenient», que nega les identitats, prohibeix l’alteritat i subjuga neocolonitzadorment.
Totes quatre defensen la seva autoctònia. I, per sobreviure i, particularment, per contribuir amb la seva originalitat, cal fer aliança fraterna i defensar-se dels nous invasors, com una sola Amèrica plural. Índia, negra, mestissa, migrant, sigui cada cop més ella mateixa, aquesta Nostra Amèrica singular.
2. Allò popular i alternatiu
El socialisme llatinoamericà, la democràcia integral, la civilització de la pobresa compartida però militant, la lluita pels drets humans i per les transformacions socials juntament amb la gratuïtat i la festa.
Mort «el socialisme real», visca el socialisme utòpic! Visca la democràcia popular! i que es vagi morint la democràcia neoliberal que es considera única eixida de la societat
humana i «fi de la història».
Allò popular, i per ser popular, «alternatiu» -diferent del que se’ns dóna, contrari al que se’ns imposa, creatiu davant del fatalisme rutinari-, és el programa més realista i el desafiament històric més eficaç per als Pobles llatinoamericans; per als seus líders i polítics, per als seus partits i sindicats, per a les Esglésies que vulguin ser llatinoamericanament cristianes i per a aquest nou subjecte emergent col·lectiu que és el Moviment Popular.
3. La Dona
Ella, ni més ni menys. Secularment marginada a gairebé totes les cultures; també, és clar, en aquesta masclista Amèrica Llatina que, de per si, és més Matria que Patria
Gran, Abia Yala -terra verge mare en constant fecunditat-.
Les dones, totes les dones -també les negres, també, i les índies, també, i les pobres i les utilitzades i les sotmeses- s’estan posant dempeus en col·lectiva i organitzada consciència, i són, amb molta freqüència, suport i majoria a les diferents esferes del moviment popular. I ho seran cada cop més. I no només a la praxis sinó també al pensament; no sols en la militància, sinó també en el lideratge. I els homes i la Societat i l’Església hauran de reconèixer i respectar i dialogar, perquè la dona llatinoamericana ja es reconeix altivament, exigeix el respecte de la igualtat i dialoga fraternalment. Ni accepta els privilegis de cert feminisme primermundista, ni acceptarà fàcilment que la Societat o l’Església segueixin declarant com a dogma de fe la presència i l’acció de la dona en un segon pla sotmès.
4. L’ecologia integral
La comunió harmoniosa amb la Natura, mare i esposa, hàbitat i vehicle. Una ecologia contemplativa alhora que funcional. Sense les distàncies interessades amb què fàcilment el Primer Món defensa l’ecologia llunyana… En intersolidaritat ecològica, dels diferents Pobles del Continent, dels Continents entre si i fins i tot a la quotidianitat del veïnat.
Herència ancestral dels Pobles indígenes que tan bé han sabut estimar i respectar la Natura, Amèrica Llatina pot donar i ha de donar al món aquesta lliçó actualíssima de l’ecologia integral. Ni volem la Terra com un museu intocable, ni acceptem la tècnica, la indústria o el mercat com la llei i el futur omnipotents. El primer element essencial per a la nostra ecologia és el propi ésser humà, l’espècie viva més amenaçada d’extinció per l’ambició de la pròpia espècie.
Nosaltres mateixos volem ser ecologia conscient, convivència pacífica, terra cultivada i somniada utopia.
Si Amèrica Llatina és la nostra Causa, aquestes grans Causes de la Pàtria Gran hauran de ser, diàriament, les nostres grans Causes al llarg de l’any 1993, que segueix el 1992 famós. La vivència entusiasmada, la defensa militant i la diària utopia d’aquestes quatre grans Causes ens possibilitarà viure 500 anys més, però molt «altres»…; cinc-cents i milers més… I serem
demà l’ahir màrtir ja florit, «i serem milions»…
Així, des de la nostra alteritat assumida i respectada, podrem donar la contribució específica que de nosaltres espera l’únic Món Humà, ja sense primer ni tercer.
I aquesta convivència d’Amèrica Llatina amb els altres Pobles de la Terra Humana s’anirà semblant cada cop més al Regne de Déu.
M’agradaria evocar aquí la memòria de Pere Casaldàliga, intentant delinear un esbós de la seva multifacètica figura, concentrant-me en tres trets de la seva personalitat: el seu ésser poeta, el seu ésser profeta i el seu ésser pastor.
Els tres de manera conjunta -doncs s’il·luminen i retroalimenten mútuament- i a manera de “fòrmula” introductòria, diria: a la vida de Pere Casaldàliga, la paraula poètica es torna anunci i denúncia profètica, exterioritzada sense embuts, com essent l’obligació de qui ha de pasturar un poble trepitjat en la seva dignitat.
1. Pere-poeta
En primer lloc i, sobretot, Pere-poeta, doncs així es va autodefinir ell moltes vegades:
“La poesia ha significat i significa molt en mi. Jo penso a vegades que, si alguna cosa sóc, és això, poeta. I que fins i tot com a religiós i com a sacerdot i com a bisbe, sóc poeta. Intueixo, sento, parlo, dic o faig moltes coses, perquè sóc poeta. Per a mi la poesia és la paraula emocionada, la realitat intuïda i expressada en una paraula d’emoció.”
(T. Cabestrero, Diálogos en Mato Grosso con Pedro Casaldáliga, Salamanca, Sígueme 1978, 175).
Poesia, acotaria jo, per cantar la bellesa sense pretendre dissecar-la i per cridar tant dolor sense banalitzar-lo. En Pere-poeta va trobar en el versos-sense-vers el seu alleujament i el nostre consol. Va descobrir el logos poètic com a arma pacífica per defensar(se) i explicar(se): “Després de la sang, la paraula és el “poder” més gran. Per ella hom s’anomena i anomena l’Univers, el Proïsme, el Poble, la Mort, la Vida, Déu, càlidament.” (T. Cabestrero, El sueño de Galilea. Confesiones eclesiales de Pedro Casaldáliga, Madrid, Claretianas 1992, 131).
Amb la paraula poètica creada amb llavis ben oberts i els punys ben apretats, Casaldàliga va nomenar, va rescatar i ho va recrear tot (les coses, la natura, l’home, les seves històries, etc.) des d’una profunda experiència del Misteri -amb majúscula- que el va transformar en un veritable místic “d’ulls oberts” (JB Metz), és a dir, en aquell que sospita i descobreix a Déu on sembla no estar: en el sense-sentit gris i en el patiment innocent.
Llegint la seva poesia, descobreixo que hi ha, d’una banda, una necessitat inajornable d’anomenar el Misteri (en llenguatge no dogmàtic) i, per l’altra, un pudorós respecte davant això Últim per evitar manipular-lo i no pretendre esgotar-lo ni definir-lo. Per il·luminar el primer element, el testimoni d’un Misteri que l’envolta, el desborda i l’empeny a comunicar, només cal recordar:
“Yo hago versos y creo en Dios.
Mis versos
andan llenos de Dios, como pulmones
llenos del aire vivo”.
Primer es declara poeta … i després creient! La veritat és que Casaldàliga és ple de Déu. Els seus pulmons, les seves entranyes, les seves ganes van plenes de Déu, per això necessita compartir aquesta bona nova. Parlant de si mateix, reconeix:
“Si no parlés un Déu i de Jesús el seu Fill, em sentiria un traïdor a mi mateix, mut, mort. Salvades les apostòliques distàncies, «ai de mi si no evangelitzo!», ai de mi si fes poesia no evangèlica, no evangelitzadora! “
(T. Cabestrero, El sueño…, 133).
Per Casaldàliga cal, doncs, cridar el Misteri perquè aquest és part essencial de la nostra vida; l’hem de conservar, l’hem d’anunciar i hem de callar:
EL MISTERIO
Os quedaréis sin la vida
si le quitáis el misterio.
Hay que salvar el aroma
de la madera cortada.
La mano de Dios confina
con las murallas del mundo,
con la esperanza del hombre.
Jugarse el tipo, de gracia,
como los niños que juegan.
Servir bajo el día a día.
Crecer contra la evidencia.
Decir siempre una palabra
última de lucha, para
caer luego de rodillas
en silencio.
Silenci i paraula; paraula i silenci:
“Derramando palabras,
de mis silencios vengo
y a mis silencios voy.
Y en Tus silencios labras
el grito que sostengo
y el silencio que soy”.
I en aquest anar vessant paraules que busquen anomenar l’Innombrable, el poeta és conscient del constant risc de manipulació què correm en parlar d’allò Totalment Altre :
“Com deixar-te ser només Tu mateix, / sense reduir-te, sense manipular-te?”.
Manipulació que moltes vegades va de la mà del fet de confondre Déu amb les nostres experiències i representacions, sempre les nostres i, per tant, sempre fal·libles, sempre incipients, com escriu en una de les seves “Antífones”:
“Voy a decir de ti / mi última palabra. / (Siempre penúltima / y mía siempre)”.
Tenim tant per aprendre tots el que que tenim la possibilitat de parlar de Déu: bisbes, sacerdots, teòlegs, catequistes, predicadors … Sempre seran paraules nostres que interpreten l’Inefable, ja que en veritat coneixem Déu … però el coneixem com a totes les altres realitats : a la manera humana.
Concloent aquesta primera aproximació, vull citar unes paraules del propi Casaldàliga on defineix la seva vessant poètica:
“La poesia és la resposta sensibilitzada a tot i tothom, en una trobada que prem l’ànima i compromet les opcions. La meva pràctica poètica és “sobre la marxa”: vivint, impressionat per un moment fort, emocionat per una trobada, a partir d’una lectura, evocant, somiant el demà, pregant.”
(T. Cabestrero, El sueño…, 131).
Una poesia, diria jo, nascuda del cor caminant i amant, i dels peus cansats i nus, com suggereix en el poema “Piensa también con los pies”:
PIENSA TAMBIÉN CON LOS PIES
Piensa también
con los pies
sobre el camino
cansado
por tantos pies caminantes.
Piensa también, sobre todo,
con el corazón
abierto
a todos los corazones
que laten igual que el tuyo,
como hermanos,
peregrinos,
heridos también de vida,
heridos quizá de muerte.
“Per a mi, tot poeta és un profeta (…) Fixa’t que tot poeta ausculta al seu poble i el tradueix en crit, en clam. Fixa’t que tot poeta li dóna al seu poble, en el moment històric si és un poeta més èpic, o a cada membre del seu poble en el moment sentimental si és un poeta més líric, aquella paraula, aquella pista, aquell clima que el fa vibrar, que el fa viure.”
(T. Cabestrero, Diálogos…, 175-176).
Abans de res, l’escolta i, en un segon moment, la verbalització, donant paraules sobretot als sense-veu. Poesia que arrenca de la història concreta: des dels peus enfangats i passant pel cor commogut, neix dels seus llavis la paraula compromesa:
“Per la meva vocació personal i per legítima ideologia assumida, no crec en poesia neutral. Un s’emociona amb ira enfront de la injustícia i la misèria i la prepotència. Un s’emociona amb entranyes de compassió davant dels pobres, davant el dolor humà.”
(T. Cabestrero, El sueño…, 133-134).
És aquesta santa ira la que empeny a un home “en el bon sentit de la paraula, bo” (A. Machado), a llençar malediccions com fletxes que es disparen contra les injustícies de la història i que recorden els famosos “ais” -“ai de vosaltres …!”- de l’altre profeta, el de Natzaret (cf. Mt 23,13 ss.):
TIERRA NUESTRA, LIBERTAD
(…)
¡Malditas sean
las cercas vuestras,
las que os cercan
por dentro,
gordos,
solos,
como cerdos cebados;
cerrando
con su alambre y sus títulos,
fuera de vuestro amor
a los hermanos!
(¡Fuera de sus derechos,
sus hijos
y sus llantos
y sus muertos,
sus brazos y su arroz!)
¡Cerrándoos
fuera de los hermanos
y de Dios!
¡Malditas sean
todas las cercas!
¡Malditas todas las
propiedades privadas
que nos privan
de vivir y de amar!
(…)
Però tota aquesta crua denúncia que en més d’una ocasió ha desemmascarat el pecat i el mal en el món (i a l’església) se sosté i il·lumina des d’un ferm horitzó d’esperança:
“La mort continua sent per a mi el més seriós de la vida. «Em fa la guitza». En alguns moments gairebé m’he desesperat, i li he preguntat a Déu per què tantes morts estúpides, sense sentit, morts de fam, per distàncies, per no tenir un mínim d’infraestructura, assistència mèdica, etc., per què tanta injustícia , «morts matades», com es diu aquí, morts embogides. D’altra banda, és clar, és «la pasqua del Senyor». Jo tinc fe, tinc esperança … aquí la meva esperança s’ha aguditzat, s’ha esmolat com una navalla a mesura que he anat tallant la carn de la mort present. Només puc tenir esperança. No hi ha una altra possibilitat.”
(T. Cabestrero, Diálogos…, 100).
Voldria il·luminar aquest tret de profeta esperançat amb un sonet dels molts que va escriure sobre el tema:
ENTONCES LO VEREMOS COMO ES
Porque lo espero a Él, y porque espero
que, al encontrarlo, todos nos veamos
restablecidos por el sol primero
y el corazón seguro de que amamos;
porque no acepto esa mirada fría
y creo en el rescoldo que ella esconde;
porque tu soledad también es mía;
y todo yo soy una herida, donde
alguna sangre mana; y donde espera
un muerto, yo reclamo primavera,
muerto con él ya antes de mi muerte;
porque aprendí a esperar a contramano
de tanta decepción: te juro, hermano,
que espero tanto verLo como verte.
I permetin-me subratllar només tres notes: el cel, la felicitat definitiva, el destí últim de l’home, no serà només veure i abraçar a Déu, sinó també a tots els que ens van precedir (d’una manera particular, a les víctimes de les diverses injustícies ): “espero tant veure-ho com veure’T”.
En segon lloc, aquesta aposta per l’abraçada ressuscitat es valida a partir de la capacitat prèvia de morir amb aquests que han mort abans d’hora:
“donde espera
un muerto, yo reclamo primavera,
muerto con él ya antes de mi muerte”.
I, finalment, la invitació que ens fa el poeta a “esperar contra sentit / de tanta decepció”, que ens convida a pensar ara, a cada un de nosaltres, quines han estat i són les decepcions -personals i institucionals – amb les quals i malgrat les quals seguim creient, esperant i estimant…
3. Pere-Pastor
I l’última perspectiva que vull compartir en aquest ràpid esbós del retrat és la dimensió d’en Pere-pastor; i vull fer-ho recordant que només va acceptar ser consagrat bisbe quan es va sentir “fraternalment pressionat” i convençut per la seva pròpia gent perquè accedís a aquest ministeri de servei. Nascut poeta, va ser “fet” bisbe, com comenta amb subtil ironia:
“Per a informació dels amics i sense possible discussió, és bo fer constar el parer ni més ni menys que del Papa Joan Pau II, qui, a més, és poeta: «És més fàcil fer un bon poeta que fer un bon bisbe». I ho deia de mi, quan en el seu primer viatge a Brasil li vaig dedicar aquell poema «João Paulo, Pedro só». Ja se sap que el poeta neix però que, fins ara almenys, als bisbes els fan.”
(T. Cabestrero, El sueño…, 132)
Des de l’inici, allò simbòlic va marcar tot el programa de com seria el seu pasturatge: mai va usar bàcul, anell ni mitra “tradicionals”, sinó una mena de rem, un anell de palmera (tucum) i un barret de palla. Elements que fan referència a aquesta terra indígena oprimida, i que incomoden quan, encara avui, se segueixen mantenint tants signes que molt tenen a veure amb l’Imperi romà d’altre temps i poc amb una església samaritana. Commovedores -i imagino que interpel·lants per més d’un bisbe- ressonen les paraules que va escriure a la targeta d’invitació-recordatori de la seva consagració episcopal (23-10-1971):
“Tu mitra será un sombrero de paja sertanejo; el sol y el claro de luna; la lluvia y el sereno; la mirada de los pobres con quienes caminas y la mirada gloriosa de Cristo, el Señor. Tú báculo será la verdad del evangelio y la confianza de tu pueblo en ti. Tu anillo será la fidelidad a la nueva alianza del Dios liberador y la fidelidad al pueblo de esta tierra. No tendrás otro escudo que la fuerza de la esperanza y la libertad de los hijos de Dios, ni usarás otros guantes que el servicio del amor”.
Mai va acceptar ser anomenat amb aquests títols de dignitat que tant abunden i agraden a certs sectors eclesiàstics, però que tan poc tenen a veure amb l’evangeli: monsenyor, excel·lència, il·lustríssima, santedat, eminència, etc … Demanava ser anomenat “Pere” o “Pedrinho “. Mai va deixar de somiar una altra església que -a més d’una, santa, catòlica i apostòlica- tingui com a nota definitòria la nuesa:
Yo, pecador y obispo, me confieso
de soñar con la Iglesia
vestida solamente de Evangelio y sandalias.
Aquest vers em retrotrau a una fotografia de l’any passat, en alguna de les celebracions fúnebres, on es veuen els seus peus nafrats, nus, tot just coberts amb el llibre de la Paraula. Tot un símbol del que va ser la seva recerca de Regne des de l’església. Una església despullada de tantes exterioritats i superficialitats, de ritus insignificants i paraules buides per, des de la pobresa, concentrar-se en allò que és essencial:
POBREZA EVANGÉLICA
No tener nada.
No llevar nada.
No poder nada.
No pedir nada.
Y, de pasada,
no matar nada;
no callar nada.
Solamente el Evangelio,
como una faca afilada.
Y el llanto y la risa en la mirada.
Y la mano extendida y apretada.
Y la vida, a caballo, dada. Y
este sol y estos ríos
y esta tierra comprada,
por testigos de la Revolución ya estallada.
¡Y mais nada!
“Somiar” una església diferent implica també esgotar la utopia, encoratjar i implementar reformes concretes. En un reportatge de 1986 -30 anys abans que el papa Francesc l’instal·lés com a tema prioritari de l’agenda eclesial-, enumerant algunes ombres de l’Església, Casaldàliga denunciava: “La lentitud pseudo-eterna de les nostres reformes en cúries i codis. Especialista en eternitat, l’Església deixa passar, amb freqüència, el Temps…” (P. Casaldáliga, Al acecho del Reino, Madrid, Nueva Utopía 1989, 179).
I, acotaria jo que, deixar passar el temps no és només una qüestió cronològica sinó kairológica: “El pitjor no serà / perdre el tren de la Història, / sinó perdre el Déu viu / que viatja en aquest tren”. I sense certes reformes ja no urgents sinó impostergables, serà l’església qui vegi passar de llarg aquest tren.
Pere de l’Araguaia, perquè primer ho va fer amb el seu exemple des de São Felix, es va animar després a interpel·lar fins i tot Pere de Roma, en aquell dur poema dedicat a Joan Pau II que comença:
“Deja la curia, Pedro,
desmantela el sinedrio y la muralla,
ordena que se cambien todas las filacterias impecables
por palabras de vida, temblorosas”.
Va lluitar per una església pobra, des dels pobres i per als pobres … perquè no hi hagi més pobres! Perquè estava convençut que el que Déu vol és la igualtat de tots els seus fills perquè puguin viure en veritable i lliure fraternitat, com escriu en un irònic poema titulat “Igualtat”:
“Si Cristo es
la riqueza
de los pobres,
¿por qué no es
la pobreza
de los ricos,
para ser
la igualdad
de todos?”
I una última nota per subratllar la sintonia amb la tan esmentada “església en sortida”. En el poema ja esmentat, dedicat a un antecessor (“Deixa la cúria, Pedro”) l’exhorta -i, en ell, a tots els creients-, a desplaçar-se cap a les perifèries, on el Poble (sobre)viu, abandonat. Cito només uns versos:
Vamos al Huerto de las bananeras,
revestidos de noche, a todo riesgo,
que allí el Maestro suda la sangre de los Pobres.
La túnica inconsútil es esta humilde carne destrozada,
el llanto de los niños sin respuesta,
la memoria bordada de los muertos anónimos.
Legión de mercenarios acosan la frontera de la aurora naciente
y el César los bendice desde su prepotencia.
En la pulcra jofaina Pilatos se abluciona, legalista y cobarde.
El Pueblo es sólo un «resto»,
un resto de Esperanza.
No Lo dejemos sólo entre guardias y príncipes.
Es hora de sudar con Su agonía,
es hora de beber el cáliz de los Pobres
y erguir la Cruz, desnuda de certezas,
y quebrantar la losa—ley y sello— del sepulcro romano,
y amanecer
de Pascua.
Per concloure aquest ràpid i incomplet esbós de la seva captivador figura, vull recordar un petit poema que, potser, pugui resumir la seva triple vessant de poeta, profeta i pastor o, millor encara, el que va ser tota la seva vocació: buscar el veritable i sempre inabastable Rostre de Déu per poder modelar i canviar la seva pròpia vida i, després, oferir-ho com “condició de possibilitat” per poder humanitzar una mica més l’Església i el Món, des de la seva proposta programàtica d’“humanitzar la humanitat practicant la proximitat”:
Para cambiar de vida
hay que cambiar de Dios.
Hay que cambiar de Dios
para cambiar la Iglesia.
Para cambiar el Mundo
hay que cambiar de Dios
Autor: Michael Moore. Traducció: Raul Vico, Fundació Pere Casaldàliga
Publicat per primera vegada a la Revista Latinoamericana de Teología 113, 2021. Reproduït amb permís de l’autor.
Coneix més sobre la poesia de Casaldàliga al llibre de l’autor, ara també en català: “Quan la fe es fa poesia”: AQUI
Els Iny-Karajá viuen des de fa milers d’anys a la vora del riu Araguaia. Tanmateix, com molts altres pobles indígenes del Brasil, s’enfronten al repte d’una vida digna a les seves comunitats. El sistema sanitari a la majoria de pobles és precari i en aquesta ocasió hem pogut aconseguir una mica de suport per preservar les històries clíniques dels pacients d’una de les seves comunitats.
Habitants seculars de la riba del riu Araguaia als estats de Goiás, Tocantins i Mato Grosso, els Karajá tenen una llarga relació amb la societat no-indígena, que, tot i així, no els ha impedit mantenir els costums tradicionals del grup com ara: una llengua pròpia, les nines de ceràmica, la pesca familiar, rituals com la Festa d’Aruanã i la Casa Grande (Hetohoky), ornaments de plomes, cistelleria i artesania de fusta o una pintura corporal pròpia, com els característics dos cercles de la cara. Alhora, el Poble Iny-Karajá freqüenta els poblets no-indígenes per tal de reivindicar els seus drets territorials, l’accés a la sanitat o l’educació bilingüe, entre d’altres.
Localització i habitants
Els Karajá són habitants immemorials de la conca del riu Araguaia, les seves terres s’extenen per l’Illa do Bananal i els seus voltants, ocupant un territori que cobreix les fronteres entre els estats de Tocantins, Pará, Mato Grosso i Goiás.
L’illa fluvial més gran del planeta, amb uns vint mil quilòmetres quadrats de longitud, l’Illa do Bananal està formada per la bifurcació del riu Araguaia en un ramal més petit, el riu Javaés, que, més tard, uns 340 km més enllà, torna a trobar-se amb l’Araguaia, ja a la frontera entre els estats del Pará i el Tocantins.
Els indígenes constitueixen una petita part dels habitants de l’Araguaia. Els Xavante: caçadors, forts, valents fa només uns anys quan van sembrar el terror per aquestes contrades. Molt nobles. Els Carajá: pescadors, comunicatius, fàcils de fer amistat, festers, artesans del fang, de les plomes d’ocell i la palla de palma; delicats i malaltissos, especialment atacats pels contactes prematurs i deshonests amb l’anomenada Civilització, a través dels funcionaris, del turisme i del comerç; amb la beguda, el tabac, la prostitució i les malalties importades. Els Tapirapé : pagesos, pacifics i sensibles; molt comunitaris i d’una hospitalitat delicada.
Pere Casaldàliga. Carta Pastoral de 1971.
Considerat un dels santuaris ecològics més importants del Brasil, ja que es troba a la zona de transició entre la selva amazònica i el cerrado, el territori del Poble Iny-Karajá alberga una gran diversitat de fauna i flora.
L’illa Bananal és l’illa fluvial més gran del món i cobreix les fronteres entre els estats de Tocantins, Pará, Mato Grosso i Goiás.
Les comunitats de Santa Isabel do Morro (Háwalò) i Fontoura (Btõiry), situades a la riba occidental de l’illa Bananal, banyades pel riu Araguaia, a la frontera amb l’estat de Mato Grosso, són els assentaments més antics i les comunitats Karajá més grans. Actualment amb uns 680 i 650 habitants respectivament.
Altres pobles tradicionals són els de Krehãwa (São Domingos), Itxala, Macaúba, Buridina (Aruanã), Mirindiba i Maranduba. Dels assentaments més recents i més petits, tenim els pobles de Wataù, Háwalora, Ibutuna, Nova Tytema, JK, Teribrè, Awixe i Wrebia.
Per conèixer més sobre el Poble Iny-Karajá i sobre els altres pobles indígenes del Brasil, podeu consultar, en castellà, : AQUÍ
Una petita aportació
En resposta a una petició dels professionals sanitaris que treballen al centre sanitari de la comunitat de Santa Isabel do Morro, la Fundació ha facilitat l’adquisició de 2.000 carpetes de plàstic per tal que es puguin guardar les fitxes personals i la història clínica de cada pacient. L’estat en que es trobaven aquestes fitxes feia preveure la seva desaparició i, per tant, la pèrdua de dades importants per la salut dels indígenes.
Situació de les històries clíniques de pacients de Santa Isabel.
Evidentment es tracta d’una aportació mínima per tal de protegir, almenys, les històries clíniques dels residents. Tanmateix, les necessitats són lògicament molt més grans i exigeixen l’ajuda de tothom i, sobretot, el compromís del Govern Federal amb els Pobles Indígenes.
Recent Comments