Com de perillós és el coronavirus?

Depèn d’on et trobis en el moment del brot local de COVID-19: nivell inicial, nivell màxim, tardà. També depèn del tipus resposta que estiguin donant les institucions de salut pública a la teva regió. De quines són les seves dades demogràfiques, quants anys tens, si estàs immunològicament sa en el moment del contagi, o quina és la teva salut subjacent. També pots ser una persona no diagnosticable per la teva immunogenètica, la genètica subjacent que et dona una resposta immune al virus, i es possible que el virus no presente símptomes.

Aleshores, tot aquest rebombori al voltant del virus és només una estratègia per espantar les persones?

No, certament no. El COVID-19 registrava una taxa de letalitat o d’estadístiques de mort pel virus (CFR –Case Fatality Rate-) d’entre 2 i 4% al començament del brot a Wuhan. Fora de Wuhan, el CFR sembla caure més o menys a l’1% i fins i tot per sota, però també sembla augmentar en punts aquí i allà, fins i tot en llocs d’Itàlia i els Estats Units. El seu rang no sembla molt elevat en comparació amb, per exemple, la Síndrome Respiratòria Aguda Greu (SARS) al 10%; la grip de 1918, 5-20%; la grip aviar H5N1, el 60%; i, en alguns punts, l’Ebola, el 90%. Però certament, supera el 0,1% de CFR de la incidència de la grip estacional. No obstant això, el perill no és només una qüestió de taxa de mortalitat, sinó que també hem d’afrontar el que s’anomena penetració de la taxa d’atac comunitari: quina penetració té el brot entre el conjunt de la població mundial.

Pots ser més específic?

La xarxa global de viatges té una connectivitat rècord. Sense vacunes ni antivírics específics per al coronavirus ni cap immunitat en aquests moments, fins i tot un virus amb només un 1% de mortalitat pot suposar un perill considerable. Amb un període d’incubació de fins a dues setmanes i cada vegada més evidències que hi ha transmissió abans de la malaltia –abans que sapiguem que les persones estan infectades–, pocs llocs estarien lliures d’infecció. Si, per exemple, COVID-19 registra un 1% de víctimes mortals, el procés d’infecció de quatre mil milions de persones suposarà 40 milions de morts. Una petita proporció d’un gran nombre pot representar un gran nombre.

Aquestes son dades alarmants tenint en compte que la virulència del patogen es considerablement menor…

Absolutament, i només estem al començament del brot. És important comprendre que moltes infeccions noves canvien en el transcurs de les epidèmies. La infectivitat, la virulència o ambdues poden atenuar-se. D’altra banda, altres brots augmenten en virulència. La primera onada de la pandèmia de grip, la primavera de 1918, va ser una infecció relativament lleu. Van ser la segona i tercera onada d’aquell hivern i fins al 1919 les que van matar milions de persones.

Però els epidemiòlegs escèptics sostenen que hi ha menys persones infectades i mortes pel coronavirus que per la grip estacional típica. Què en penses?

Seria el primer a celebrar-ho si aquest brot demostra ser un fracàs. Però aquests esforços per descartar COVID-19 com un possible perill, citant altres malalties mortals -especialment la grip-, són un recurs retòric mal utilitzat per parlar de la preocupació sobre el coronavirus. 

Llavors, la comparació amb la grip estacional coixeja?

Té poc sentit comparar dos patògens en diferents moments de les seves corbes de desenvolupament. Sí, la grip estacional infecta molts milions a tot el món, matant, segons estimacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), fins a 650.000 persones a l’any. El COVID-19, no obstant això, només està començant el seu viatge epidemiològic, i a diferència de la grip, no tenim vacuna ni immunitat col·lectiva per frenar la infecció i protegir les poblacions més vulnerables.

Fins i tot, si la comparació és enganyosa, tots dos virus pertanyen al grup específic ARN, tots dos afecten l’àrea de la boca i la gola i, a vegades, també els pulmons. Tots dos són bastant contagiosos.

Aquestes són similituds superficials que no tenen en compte una diferència important entre els dos patògens. Sabem molt sobre la dinàmica de la grip. Sabem molt poc sobre COVID-19, que està ple d’incògnites. De fet, hi ha molta informació del comportament del COVID-19 que es no coneixerem fins que el brot es desenvolupi per complet. Al mateix temps, és important comprendre que no es tracta de COVID-19 versus grip estacional. És el COVID-19 i la grip. El fet de l’aparició de múltiples infeccions capaces de convertir-se en una pandèmia, atacant les poblacions de manera combinada, hauria de ser la preocupació principal i central.

Has estat investigant epidèmies i les seves causes durant diversos anys. En el teu llibre ‘Big Farms Make Big Flu’ intentes establir connexions entre les pràctiques agrícoles industrials, l’agricultura orgànica i l’epidemiologia viral. Quines són?

El veritable perill de cada nou brot és el fracàs, o millor dit, la negativa voluntària a intentar comprendre que cada nou COVID-19 no és un incident aïllat. L’augment de l’aparició de virus està estretament relacionat amb la producció d’aliments i la rendibilitat de les corporacions multinacionals. Qualsevol que pretengui comprendre per què els virus s’estan tornant més perillosos ha d’investigar el model industrial d’agricultura i, més específicament, la producció ramadera. En l’actualitat, pocs governs i pocs científics estan preparats per fer-ho, tot el contrari. Quan sorgeixen els nous brots, els governs, els mitjans de comunicació i, fins i tot, la majoria dels centres mèdics estan tan concentrats en l’emergència per separat, que descarten les causes estructurals que estan conduint múltiples patògens marginats a un fenomen global inesperat.

Qui són els responsables?

He esmentat l’agricultura industrial. El gran capital encapçala l’acaparament de terres en els últims boscos primaris i terres de cultiu de petits propietaris a tot el món. Aquestes inversions impulsen la desforestació i un desenvolupament que condueix a l’aparició de malalties. La diversitat funcional i la complexitat que representen aquestes enormes extensions de terra s’estan racionalitzant de tal manera que els patògens, prèviament tancats, s’estan estenent a les comunitats locals de bestiar i humans. En resum, els centres de capital, llocs com Londres, Nova York i Hong Kong, han de considerar-se els nostres principals punts crítics de malaltia.

Per a quines malalties parlem?

En aquest moment, no hi ha patògens lliures de la influència del capital. Fins i tot els més remots es veuen afectats encara que sigui des de la llunyania. L’ebola, el zika, els coronavirus, la febre groga novament, una varietat de grips aviàries i la pesta porcina africana es troben entre molts dels patògens que surten de les zones més remotes de l’interior (dels ecosistemes salvatges) cap a les zones periurbans, les capitals regionals i, finalment, cap a la xarxa global de viatges. Dels ratpenats al Congo fins a matar gent que pren el sol a Miami en poques setmanes.

El planeta Terra és en gran part un Planet Farm (planeta granja), tant pel que fa a biomassa com a terra utilitzada. L’agronegoci té com a objectiu acaparar el mercat d’aliments. La gairebé totalitat del projecte neoliberal s’organitza entorn dels esforços per donar suport a les empreses amb seu als països industrialitzats més avançats per robar la terra i els recursos dels països més febles. Com a resultat, molts d’aquests nous patògens prèviament controlats per ecologies forestals de llarga evolució estan sent alliberats, amenaçant el món sencer.

Quins efectes tenen els mètodes de producció de l’agronegoci?

L’agricultura dirigida pel capital que reemplaça les ecologies més naturals ofereix els mitjans perfectes pels quals els patògens poden desenvolupar els fenotips més virulents i infecciosos. No es podria dissenyar un sistema millor per engendrar malalties mortals.

Com és possible això?

L’expansió dels monocultius genètics d’animals domèstics elimina qualsevol tallafoc immune disponible per desaccelerar la transmissió. Les grans dimensions i densitats de població faciliten majors taxes de transmissió. Tals condicions d’amuntegament deprimeixen la resposta immune. L’alta productivitat, com a part indissoluble de qualsevol producció industrial, proveeix contínuament el subministrament de nous materials susceptibles al virus, i que alimenten l’evolució de la virulència. En altres paraules, l’agronegoci està tan enfocat en els guanys, que la selecció d’un virus que podria matar mil milions de persones es considera un risc que paga la pena assumir.

Com?

Aquestes companyies poden externalitzar els costos de les seves operacions epidemiològicament perilloses en tota la resta. Des dels propis animals fins als consumidors, els treballadors agrícoles, els entorns locals i els governs de totes les jurisdiccions. Els danys són tan extensos, que si retornéssim aquests costos als balanços de la companyia, els agronegocis, com sabem, acabarien per sempre. Cap companyia podria suportar els costos del mal que causa.

Molts mitjans situen el punt de partida del coronavirus en un mercat d’aliments exòtics a Wuhan. És així?

Sí i no. Hi ha pistes espacials que apunten aquí. El seguiment de contactes d’infeccions vinculades es remunta al mercat majorista d’aliments marins de Hunan a Wuhan, on es van vendre animals salvatges. El mostreig ambiental sembla assenyalar l’extrem oest del mercat, on hi havia aquests animals salvatges. Però, com d’enrere i amb quina amplitud hem d’investigar? Quan, exactament, va començar l’emergència? L’enfocament en el mercat perd els orígens de l’agricultura silvestre a l’interior i la seva creixent capitalització. A nivell mundial, i a la Xina, els aliments silvestres s’estan formalitzant com a sector econòmic. Però la seva relació amb l’agricultura industrial s’estén més enllà de simplement compartir les mateixes bosses de diners. A mesura que la producció industrial (porcina, d’aviram i similars) s’expandeix cap al bosc primari, va pressionant tots aquells que cultiven aliments silvestres a endinsar-se més al bosc per trobar animals salvatges, la qual cosa augmenta la interfície i la propagació de nous patògens, inclòs el COVID-19 .

El COVID-19 no és el primer virus que es desenvolupa a la Xina i el govern tracta d’ocultar.

Sí, però aquesta no és una manera d’actuar específicament xinesa. Els Estats Units i Europa també han servit com a origen per a noves grips, recentment l’H5N2 i l’H5Nx, i les seves multinacionals i representants neocolonials van impulsar l’aparició de l’ebola a l’Àfrica occidental i el zika al Brasil. Els funcionaris de salut pública dels EUA van protegir els agronegocis durant els brots de l’H1N1 (el 2009) i l’H5N2.

L’OMS ha declarat ara una emergència sanitària d’interès internacional. És adequat?

Sí. El perill de tal patogen és que les autoritats sanitàries no tenen un control sobre la distribució estadística del risc. No tenim idea de com pot respondre el patogen. Passem d’un brot en un mercat a infeccions a tot el món en qüestió de setmanes. El patogen podria cremar-se. Això seria genial, però no ho sabem. Una millor preparació milloraria les probabilitats de soscavar la velocitat de fuita del patogen. La declaració de l’OMS també és part del que jo anomeno “teatre pandèmic”. Les organitzacions internacionals han mort davant la inacció. La Lliga de les Naciones (previ a l’ONU) retorna a la ment. El grup d’organitzacions de l’ONU sempre està preocupat per la seva rellevància, poder i finançament. En canvi, aquesta organització i les seves diferents agències podrien haver convergit en la preparació i prevenció reals que el món necessita per interrompre les cadenes de transmissió del COVID-19.

La reestructuració neoliberal del sistema d’atenció mèdica ha empitjorat tant la recerca com l’atenció general dels pacients, per exemple als hospitals. Quina diferència podria comportar un sistema de salut més ben dotat per combatre el virus?

Existeix la terrible història de l’empleat de la companyia de dispositius mèdics de Miami que, en tornar de la Xina amb símptomes similars a la grip, va fer el correcte per a la seva família i comunitat i va exigir que un hospital local l’examinés de COVID-19. El preocupava que la seva opció mínima de l’Obamacare no cobrís les proves. Ell estava en el correcte, atès que la prova costava 3.720 dòlars. Una demanda estatunidenca podria ser una ordre d’emergència que estipuli que durant un brot de pandèmia, el govern federal pagarà totes les factures mèdiques pendents relacionades amb la prova d’infecció i el tractament després d’un positiu. Volem encoratjar les persones a buscar ajuda, després de tot, en lloc d’amagar-se i infectar altra gent, perquè no poden pagar el tractament. La solució òbvia és un servei nacional de salut, amb tot el personal necessari i equipat per gestionar les emergències de tota la comunitat, de manera que mai es desencoratgi la cooperació comunitària.

Tan aviat com es descobreix el virus en un país, els governs de tot el món reaccionen amb mesures autoritàries i punitives, com una quarantena obligatòria d’àrees senceres de terra i ciutats. Estan justificades mesures tan dràstiques?

L’ús d’un brot per provar control autocràtic després del brot demostra la immoralitat i el caràcter deshonest de la gestió capitalista dels desastres. En relació a la salut publica, jo em posiciono al costat de la veritat i la compassió, que de fet son importants variables epidemiològiques. Sense qualsevol de les dues, les lleis perdran el suport de la població. Un sentit de solidaritat i respecte comú és una part fonamental per obtenir la cooperació que necessitem per sobreviure junts a tals amenaces. Les quarantenes automàtiques amb el suport adequat –registres de brigades de veïnats capacitats, camions de subministrament d’aliments que van de porta a porta, permís de treball i assegurança per desocupació– poden generar aquest tipus de cooperació. Tots estem junts en això.

Com sabràs, a Alemanya, l’AfD és un partit nazi ‘de facto’ amb 94 escons al Parlament. La ultradreta i altres grups en associació amb polítics de l’AfD usen la crisi del coronavirus. Difonen falsos informes sobre el virus i exigeixen més mesures autoritàries al govern: restringir els vols i l’entrada a les persones migrants, el tancament de fronteres i la quarantena forçada.

La ultradreta vol utilitzar el que avui són malalties globals per racialitzar les prohibicions de viatjar i el tancament de fronteres. Això és, per descomptat, un sense sentit. En aquest punt, atès que el virus ja s’està propagant per tot arreu, el més assenyat és treballar per desenvolupar la resistència de la salut pública perquè no importi qui hi recorri amb una infecció, perquè tinguem els mitjans per tractar i curar. I, per descomptat, que es deixi de robar la terra als pobles originaris i provocar els èxodes en primer lloc, només així podrem evitar que els patògens emergeixin.

Quins serien els canvis sostenibles?

Per reduir l’aparició de nous brots de virus, la producció d’aliments ha de canviar radicalment. L’autonomia dels agricultors i un sector públic fort poden frenar l’aparició ambiental de cadenes de contagi unidireccionals i les infeccions descontrolades. Introduir varietats de bestiar i cultius, i reestructuració estratègica, tant a nivell de granja com regional. Permetre que els animals per a alimentació es reprodueixin en el lloc per transmetre les immunitats provades. Connectar la producció justa amb la circulació justa. Donar suport als subsidis de preus i als consumidors que afavoreixin la producció agroecològica. És important que es defensin aquestes mesures davant les compulsions que l’economia neoliberal imposa als individus i les comunitats, així com també les amenaces de la repressió de l’Estat dirigides per les forces del capital.

Quines haurien de ser les demandes de l’esquerra revolucionària davant la creixent dinàmica de brots?

L’agroindústria com a manera de reproducció social ha d’acabar per sempre, encara que només sigui per una qüestió de salut pública. La producció d’aliments altament capitalitzada depèn de pràctiques que posen en perill tota la humanitat, en aquest cas ajudant a deslligar una nova pandèmia mortal. Hauríem d’exigir que els sistemes alimentaris se socialitzin de tal manera que, en primer lloc, s’eviti l’aparició d’agents patògens tan perillosos. Això requerirà, primer, reintegrar la producció d’aliments a les necessitats de les comunitats rurals. També requerirà pràctiques agroecològiques que protegeixin el medi ambient i als agricultors en la mesura que conreen els nostres aliments. En general, hem de sanar les falles metabòliques que separen les nostres ecologies de les nostres economies. En resum, tenim un planeta per guanyar.

LES DARRERES PUBLICACIONS