«Per descansar
només vull
aquesta creu de fusta
la pluja i el sol,
aquests set pams
i la Ressurecció!»

Poema “Cemitério do Sertão”, Pere Casaldàliga
[Originalment escrit en portuguès. Traducció nostra.]

La maledicció de l’esclavitut

El dia 1 de novembre de fa uns 20 anys, en Pere Casaldàliga deia la missa del dia dels difunts en un dels cementiris de São Félix do Araguaia, a [l’estat del] Mato Grosso. Al final de la celebració, en presència de tot el poble i dels agents pastorals, va dir:

L’“aquí” era el lloc que la gent de la regió anomena “Cementiri Karajá”, on van ser enterrats molts indígenes i altres tants treballadors rurals (“peons”) que arribaven de diversos indrets del Brasil i acabaven essent explotats pels grans terratinents. El lloc on van ser enterrades les persones més humils d’aquesta terra. El cementiri dels més pobres.

De les coses que més van impactar a Casaldàliga quan va arribar a aquesta regió de l’Amazònia el 1968, va ser la situació dels “peons”: treballadors assalariats que migraven d’altres parts del Brasil per treballar a les grans propietats. Aquestes grans “fazendes” els reclutaven pels pobles més pobres del Brasil, els prometien molts avantatges i una vida millor, però ja durant el viatge i sobretot després durant la feina els anaven atribuint deutes i més deutes: la maledicció de l’esclavitud pel deute.

L’explotació, les condicions de vida i la violència que patien feia que molts miressin de fugir. Eren, però, durament reprimits… fins i tot hi havia la macabre tradició de tallar les orelles a tot treballador que intentés escapar d’aquell martiri.

A la regió amb més concentració de terres del Brasil, els terratinents feien esclaus als Pobles Indígenes i els peons.

Els camperols i en Pere Casaldàliga

Durant la dictadura militar brasilera, que acabaria formalment al 1985, l’Araguaia era la regió del Brasil amb la major concentració de terres en mans de pocs propietaris. Així, expulsats dels seus territoris o impedits de tenir un tros de terra per viure, la situació dels petits camperols i dels Pobles Indígenes de l’Araguaia era molt semblant a la dels peons.

De fet, l’eix central de la Carta Pastoral que Casaldàliga va publicar el dia de la seva Consagració Episcopal, al 1971, “Una Església de l’Amazònia en Conflicte amb el Latifundi i la Marginalització Social” és una forta, oberta i detallada denúncia de totes les situacions d’explotació i abusos que els grans terratinents duien a terme contra els més pobres. D’aquesta manera, 4 anys després d’arribar a la regió, Casaldàliga posiciona públicament l’Església de l’Araguaia al costat dels més pobres i contra el latifundi.

El latifundi continúa molt present

El latifundi encara és una de les principals preocupacions de Casaldàliga, 52 anys després de la seva arribada al Brasil. El Bisbe Pere sempre ha tingut aquesta comprensió profunda de que els canvis estructurals no passen només per una victòria més de l’esquerra a les eleccions. Ell sap que els canvis més importants han de néixer de la consciència i l’organització de les persones.

De fet, la vida pastoral de Casaldàliga ha contribuit decisivament en l’organització de moltes persones que lluiten pels drets econòmics, socials, polítics i ambientals, arreu del Brasil.

No és d’extranyar doncs que, ara, tota aquesta història profunda de reflexions i d’actuació política decidida hagi estat etiquetada pels partidaris de Bolsonaro a São Félix del Araguaia i a la regió, com a l’opinió d’un “bisbe comunista”…

Pere Casaldàliga celebrant missa en una de les comunitats de la seva Prelatura.

Com està el Bisbe Casaldàliga

El bisbe Pere, com li diuen al poble, continua a São Félix do Araguaia. El “germà Parkison”, amb qui conviu fa 20 anys, l’afecta molt. Els 92 anys, les 8 malàries que ha patit i les centenars d’hores a cavall que ha fet per aquest Mato Grosso, també. La seva mobilitat és molt reduïda i té assistència 24 hores.

Casaldàliga ja no es pot expressar amb paraules o escrits, sempre tan essencials en la seva comunicació. Certament aquesta limitació és un gran patiment per ell. Però en Pere es comunica d’altres formes: amb gestos, mirades i encaixades de mans.

Tots i totes al poble sabem que és aquí, que és el nostre bisbe Pere, i ell ens sent aprop.

Casa seva continúa sent un refugi per als indígenes Karajá que passen per São Félix vinguts d’alguna de les diverses comunitats que hi ha a l’Illa del Bananal, a l’altre costat del riu Araguaia. Saben que a casa del bisbe Pere sempre hi tindran un got d’aigua fresca, un plat a taula i un lloc per descansar.

El bisbe Pere està sempre acompanyat i, ara, el poble del qual ha tingut cura més de 50 anys, el cuida a ell.

A mode d’epíleg

A l’epígraf hi hem posat només la primera part del poema “Cementiri del Sertão”. Però en Pere continua:

«Però per viure
vull ara mateix
la part que em pertoca
del latifundi teu:
que la terra no és teva
Sr. Ningú!
La terra és de tots
perquè la terra és de Déu.»

La lluita de Pere Casaldàliga i la seva Església compromesa sempre ha estat  per la justícia i la vida.

En Pere és lluita. En Pere és inspiració. En Pere és exemple. I la malaltia i la vellesa d’en Pere no han de ser enteses només com un patiment. Ens han de provocar una “profunda reflexió sobre el significat de 90 anys de vida dedicats a la resistència contra el capital i en defensa dels pobres”, en paraules de la professora i lluitadora mineira Maria José Silva.

I que puguem, tots i totes nosaltres, inspirar-nos en en Pere Casaldàliga en aquests temps tant difícils que està atravessant el nostre país i el món.

Que l’esperança activa i indignada ens guiï!

Maria Júlia Gomes Andrade. Antropòloga i coordinadora del Movimento pela Soberania Popular na Mineração (MAM).

Adaptació, actualització i traducció: Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga.

Text originalment publicat en portuguès al web Brasil de Fato.

Actualitzat el 25 de juliol de 2020.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Diari de Pere Casaldàliga:

«La feina és més intensa aquests dies. La tensió, la preocupació, l’esforç per acompanyar, per sembrar, per conscienciar, per evangelitzar ha estat dur…, però les alegries són moltes també. Ahir mateix vam tenir una reunió amb el «Conselho de Vizinhança» —que nosaltres suggerim com a autoritat popular—: quatre nois molt macos, de debó. El poble va votar meravellosament bé i amb maduresa. Ahir també vam reunir els responsables de l’Oració comunitària del diumenge —dos homes casats, una dona casada i una noia; dues dones més que es faran càrrec de la neteja, llum, flors…

Les “campanyes missioneres” eren visites periòdiques a cadascuna de les comunitats de la Prelatura de Casaldàliga (que té el tamany de tota Grècia). Sempre a cavall, aquesta feina s’allargava durant mesos.

El poble, en comunitat, està acabant de construir la seva església —«Casa do povo de Deus»—, tota ella de material fet per ells mateixos, fusta, fang, troncs de palmera,… i amb les eines de la seva feina, de la seva vida, presidint el culte: una aixada, un «facão» (matxet),… un «pilão» on es neteja l’arròs…[…]

«Les campanyes missioneres» són una experiència rica, impressionant. Vàlida, de debò. Una nova compenetració amb el poble i els seus problemes i esperances. Una evangelització senzilla, directa, «total». Un bon principi de comunitat cristiana… Perquè serà a partir de la Campanya quan caldrà concretar, conrear, comprometre, la veritable comunitat (8-6-71).

Podria explicar-vos moltes vivències d’aquesta primera Campanya Missionera… Estem en plena tensió evangèlico-social: tot és el mateix en definitiva. Déu va fer a l’home perquè fos feliç i sant. Un fill de Déu és sempre un príncep, el mateix Crist. Sento adoració per la menor d’aquestes criatures “sertanejas” [camperoles]!

El diumenge vaig batejar 73 nous cristians: alguns crescudets. Vam tenir preparació per als pares i padrins. Diumenge que ve celebraran la Primera Eucaristia uns 60 nois i noies, la gran majoria ben crescuts ja. El dia 26 el poble votarà el seu «Conselho de vizinhança»: una espècie d’autoritat popular que ens hem inventat per promoure la unió i el progrés d’aquests «patrimonis» [poblets aïllats en formació].

Conviure amb la gent del poble, compartint les seves lluites, esperances i derrotes, ha estat un dels trets característics de la “missió” de Casaldàliga: a l’Araguaia tothom el coneix i l’anomena “Pedro”.

Estem celebrant una litúrgia molt viva, molt pròxima, molt clara.

I en mil circumstàncies ens compenetrem cada vegada més amb el poble. 

Vaig molt a cavall: ahir varem fer uns 12 o 15 quilòmetres per fer un casament: la núvia està esperant el tercer fill i no podia venir fins aquí; i el marit em va venir a buscar: em portava una mula digna d’un bisbe de l’Edat Mitjana… Aquests encontres són fabulosos: es crea un clima d’amistat apostòlica, s’aproximen a Déu molts que estaven distants, s’estimula la consciència i la dignitat humanes, es defensen els drets dels pobres, es fa comunitat, Església…

A primers de juliol faré una visita «al nostre» patrimoni de Serra Nova —la del conflicte major—. Hem decidit començar allí la segona Campanya Missionera, el dia 6 d’agost. Els «fazendeiros» [terratinents] estan nerviosos i aquell poble necessita una «empara», clerical si voleu, però, és l’únic que poden tenir, per desgràcia de les estructures… Pregueu ja per la segona Campanya. És un pla apostòlic que necessita moltes palanques.

La terra continua sent un obsessió calenta, vital: un objectiu de Redempció. Crist va fer una Redempció total… Fa pocs dies, anant «de tropa», em deia un dels camperols que m’acompanyaven: «Jo li dic a la gent que val la pena escoltar-los a vostès; que vostès ens diuen el que ningú s’ha atrevit a dir mai; que vostès parlen d’allò que ens afecta…»

I així vam anar parlant, “sertão” [camp] endins, de la «nova Església» que l’Esperit està llaurant per sobre de tradicionalistes i progressistes i curialistas subterranis.»

Pere Casaldàliga, 23 de juny de 1971

LES DARRERES PUBLICACIONS

Nosaltres -bisbe, capellans, germanes, seglars…- som aquí, entre els rius Araguaia i Xingú, en aquest món real i concret, marginat i acusador, que acabo de presentar sumàriament. I nosaltres som aquí l’Església «visible» i «reconeixible». O possibilitem l’encarnació salvadora de Crist en aquest entorn al qual hem estat enviats, o neguem la nostra Fe, ens avergonyim de l’Evangeli i traïm els drets i l’esperança agònica d’un poble de persones que també és poble de Déu: els “sertanejos“ [camperols], els “posseiros” [sense terra], els peons, els indis; aquest tros brasiler de l’Amazònia.

Perquè som aquí, aquí hem de comprometre’ns. Clarament. Fins a la fi. (Solament hi ha una prova sincera, definitiva, d’amor, segons la paraula i l’exemple de Crist.) Jo, com a bisbe, en aquesta hora de la meva consagració, rebo com dirigides a mi les paraules de Pau a Timoteu: «No t’avergonyeixis del testimoniatge del nostre Senyor, ni de mi, el seu presoner. Pateix amb mi per l’Evangeli, enfortit pel poder de Déu» (2 Tim 1,8).

No volem que ens considerin herois, ni originals. Ni pretenem donar lliçons a ningú. Demanem solament la comprensió compromesa d’aquells que comparteixen amb nosaltres una mateixa Esperança.

Mirem amb amor a la terra i als homes de la Prelatura [Diòcesi]. Res d’aquesta terra ni d’aquests homes ens és indiferent. Denunciem fets viscuts i documentats. Qui titlli la nostra actitud d’infantil, torta, poc prudent, agressiva, dramàtica, publicitària, que entri en la seva consciència i llegeixi amb simplicitat l’Evangeli; i vingui a viure aquí en aquest interior de l’Amazònia, tres anys, amb un mínim de sensibilitat humana i de responsabilitat pastoral.

El Vaticà II, Medellín, el Sínode; la veu de les Conferències Episcopals del Tercer Món; l’Evangeli —abans i sempre— no sols són aparences, sinó que també reclamen una acció obertament compromesa. Ja ha passat l’hora de les paraules (encara que no, certament, l’hora de la Paraula), de les conveniències i de les esperes conciliadores. (Serà que alguna vegada va ser aquesta hora?). «Qui no està amb mi, està contra mi; qui no recull amb mi, escampa» (Li 11,23). No n’hi ha prou amb meditar, pensar i parlar. Cal actuar. Aquesta no deixa de ser l’hora de la Paraula, però s’ha de canviar, amb una urgència dramàtica, per l’hora de l’acció» (Medellín, Introducció).

Volem i hem de fer costat al nostre poble, posar-nos al seu costat, patir amb ell i amb ell actuar. Apel·lem a la seva dignitat de fills de Déu i al seu poder d’insistència i d’esperança.

Cridem angoixantment a tota l’Església del Brasil, a la qual pertanyem. Demanem, exigim fraternalment, el seu posicionament, i la corresponsabilitat plena en l’oració, en el testimoniatge, en el compromís, en la col·laboració de la gent i dels mitjans de pastoral. (En la ment dels quals encara lluiten desinteressadament, solament l’Església sembla tenir una possibilitat decisiva en aquesta hora). De la CNBB [la Conferència Episcopal Brasilera] —en la qual confiem— demanem el compliment, ràpid i eficaç, d’un programa decididament realista en el compromís que ella públicament va assumir sobre l’Amazònia, amb caràcter de prioritat.

Extracte del document “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social”, de 1971.

LES DARRERES PUBLICACIONS

LES DARRERES PUBLICACIONS