Celebrem la teva vida lliurada caminant al costat de la humanitat més empobrida.

Celebrem la teva poesia que canta la tendresa i la denúncia com a sagrament al servei de la vida.

Celebrem la teva passió per la Utopia, late-motiv de la teva existència.

Celebrem el teu testimoniatge fet Bona noticia en Jesús de Natzaret, tot acompanyant l’alliberament de tots els pobles oprimits.

Amb alegria volem celebrar, també avui, la teva profunda mística que ens mostra Déu en el rostre de l’empobrit menyspreat.

I volem donar gràcies per la teva Vida viscuda, mirall d’un amor més enllà del donar-te, el teu cant d’alliberament més enllà de tu mateix.

Gràcies per la transcendència de la teva petjada sobre aquesta terra vermella acompanyada sempre de profunda realitat i compromís.

Gràcies per la teva Esperança que ens ensenya que més enllà de tot, és posible creure i esperar en la Humanitat nova que està arribant.

Des del més profund del teu martirial silenci, ens convoques a tots a treballar pel Regne aquí i ara, i encara que la teva paraula estigui avui empresonada en un silenci sagrat, continua il·luminant el nostre camí.

Gràcies, Pere, germà, mestre i amic.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Vivia a casa del Pere Casaldàliga, a São Félix do Araguaia. Ocupava una petita habitació que donava el pati interior on succeeix una bona part de la vida d’aquella casa. Al costat del seu petit llit de fusta, tan típic en la majoria de les cases de la Prelatura, destacava un piano protegit de la pols de l’Araguaia amb una manta fina de color marró.

De tant en tant, s’escoltaven les notes d’aquell vell piano i la casa s’enlairava -encara més-, com en una hora de pau divina que sortia de la Terra i del compromís radical del Pere i la Irene.

Qui va ser?

Irene Maria Paula Franceschini, nascuda Sao Paulo el 1919, era filla d’un músic italobrasiler que va arribar a ocupar la cadira número 28 de l’Acadèmia Brasilera de la Música. Neta del Compte José Vicente de Azevedo per part de mare. Tan fràgil i delicada, com obstinada i perseverant. Pianista, professora de música i religiosa de la Congregació de les Germanes de San Josep de Chambéry.

Després de dedicar la meitat de la vida a ensenyar música a l’escola de la seva congregació a São Paulo, la Germana Irene va sentir l’impuls de ser missionera i en saber que es demanen voluntaris per anar a la recentment creada Prelatura de São Félix do Araguaia, va decidir presentar-s’hi.

D’aquesta manera, va arribar a l’Araguaia al 1971, després d’un viatge de més de tres setmanes d’autobús i a cavall, des del seu São Paulo natal fins a l’interior de l’Amazònia: 1918 km.

La dona del bisbe ?

La germana Irene va acabar passant més de 30 anys al costat del bisbe Casaldàliga, encarregant-se de la gestió de casa seva, d’atendre discretament a les visites que el Pere rebia i també entregant-se completament a la missió de treballar amb i pel poble.

Molts camperols que anaven regularment a casa del bisbe Pere buscant menjar, conversa o algun recolzament, no molt coneixedors de les castes imposicions de l’Església-catòlica-apostòlica-romana, sempre tan distant dels tròpics, deien amb tota naturalitat i innocència que els havia atès “la dona del bisbe”. La sempre fidel i present Irene.

Però més enllà del seu paper de “cancillera” de casa, a la regió de l’Araguaia, la Germana Irene va ser coneguda com la “Tia Irene”: va contribuir decisivament perquè moltes dones aprenguéssin a llegir i a escriure, doncs va ser una de les fundadores i impulsores dels primers projectes d’alfabetització d’adults de l’Amazònia.

Amb elles, a més, va formar grups organitzats que, per primera vegada van lluitar pels seus drets i organitzar-se per actuar políticament per les seves llibertats.

La revolució delicada i ferma

El 1972 va començar una intensa repressió militar a l’Araguaia. Els soldats entraven a les cases agitant el fantasma del comunisme, tan “útil” a Llatinoamèrica, i van registrar també la petita escola de la Prelatura buscant armes o qualsevol indici de la seva vinculació amb la Guerrilla de l’Araguaia, que estava, en realitat, molt més a l’est.

La Tia Irene va deixar registrades les seves impressions en aquell moment: “ells creien que teniem vincles amb la guerrilla. Però estava molt lluny d’aquí, a l’estat del Pará. Desconfiats, els soldats volíen registrar-ho tot. Van cridar-nos a totes per fotografiar-nos i prendre les empremtes. Les noies, senzilles com eren, van anar a arreglar-se el cabell perquè el cap i a la fi anaven a fer-les una foto…”. Enmig de tot aquest enrenou, la Tia Irene els va oferir una tasseta de cafè, per tal que l’espera no se’ls fes tan feixuga.

Sabent molt bé la càrrega política de la seva activitat i dedicant-se a ella amb la força de qui sap que es troba fent un acte de resistència, la Tia Irene era plenament conscient del risc que corria i de la situació de repressió que estaven vivint.

De fet, no van tenir tanta sort altres dels seus companys detinguts, torturats o assassinats, com el pare João Bosco Penido Burnier, que va rebre dos trets d’un policia militar a la ciutat de Ribeirão Cascalheira situada més al sud de la regió, mentre mirava de defensar dues dones que estaven sent torturades a la comissaria.

Radicalment coherent, directa i “estricta”

La germana Irene, juntament amb el bisbe Pere Casaldàliga, va fundar l’Associació ANSA, l’organització de solidaritat al servei de la dignitat i dels drets dels pobles indígenes, dels camperols i dels que més pateixen a l’Araguaia. Més de 45 anys després, l’Associació ANSA encara és una referència a tota la regió.

Però, sobretot, la germana Irene va treballar al costat de les dones del poble. Dones que patien (i pateixen) directament els crus efectes d’una societat tremendamente masclista. Les dones que en aquesta terra “del llunyà oest” eren condemnades a les a les feines domèstiques i a la subordinació dels “seus homes”: primer el seu pare, després els seus germans homes, més tard els seus marits i, moltes vegades, per acabar, fins i tot els propis seus fills homes. La Tia Irene les va ajudar a descobrir la seva força, els seus drets i la seva lluita. Essent amb elles i compartint el dia a dia com una més, va facilitar que es tornessin subjectes polítics d’aquesta història a l’Araguaia.

Que sigui aquest el nostre petit -i sempre insuficient- homenatge, als 11 anys de la seva resurrecció, i als 100 anys del seu naixement a São Paulo, el 16 novembre 1919.

Obrigado Tia, muito obrigado.

POTSER US INTERESSARÁ

L’arribada a un “altre” món

“La primera setmana de la nostra estada a São
Félix van morir quatre nens i van passar per casa en
capsetes de cartró, com sabates, camí d’aquell
cementiri sobre el riu en el qual posteriorment hauríem
d’enterrar tants nens i a tants
altres adults, potser sense caixa i
fins i tot sense nom”.

Jo crec en la Justicia i l’Esperança. Pere Casaldàliga, 1975

Set dies en camió des de São Paulo. Era el juliol del 1968 i els missioners Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arrivaben a les terres de São Félix do Araguaia, a l’Amazònia, a uns 1.200 Km al nord de Brasilia. Una àrea del tamany de tot Portugal, “de rius i camps i selva, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’Amazònia anomenada «legal», entre els rius Araguaiai Xingu”, era la seva “missió” i acabaria sent també la seva terra.

La regió de l’Araguaia pertany políticament a l’Estat brasiler del Mato Grosso, una àrea el doble del tamany d’Espanya, però amb 3 milions d’habitants: un “desert” verd, al cor del Brasil, on la selva amazònica comença i on acaba un dels biomes més importants del món (tot i que força desconegut), anomenat Cerrado.

En Pere explica que “el primer que em va cridar l’atenció, van ser les distàncies. Geogràfiques, sociològiques i espirituals. Era com aterrar en un altre món. Hi havia propietaris de fins a un milió d’hectàrees de terra. Era el ferotge capitalisme finançat pels militars. Era terra de ningú, on néixer i morir era fàcil, i on el difícil era viure. Però era també terra de somnis lucratius per als rics”.

Néixer, morir o matar. Els drets bàsics.

Davant la violència, la pobresa i l’esclavitut, calia decidir: o s’estava al costat dels meus pobres, amb totes les conseqüències, o es feia la vista grossa i s’afavoria als rics. Com ens explica Francesc Escribano: “Allà les posicions tèbies i les mitges tintes no només són inútils, sinó que també són impossibles. Per això Casaldàliga va haver de prendre partit. Ho va fer de manera inequívoca i radical a favor dels pobres i dels oprimits.”

Aquesta posició, però, no era fàcil: suposava declarar la guerra, obertament, als terratinents i, de retruc, als militars. Suposava posar en el punt de mira de la Dictadura aquella Esglèsia i les persones que hi participaven.

“Va ser hora d’opció, esquinçada opció que violentava el propi temperament, les ganes naturals d’estar a bé amb tots, la formació de «mansuetud» evangèlica rebuda, la vella norma pastoral de «no apagar la metxa que encara fumeja »… Esquinçament que continua deixant en tensa creu la vida d’un”.

La radicalitat de Casaldàliga, però, no s’ha de confondre amb la “rauxa”. En Pere té una claredat d’idees absoluta, és cert; un compromís inquebrantable, tamé; però sobretot una intel.ligència privilegiada que l’ha dut a ser capaç d’oposar-se als poderosos i protegir als més febles. Pere Casaldàliga és, sobretot, saviesa.

Un bisbe sense “parafernàlia”

Des del primer dia, Casaldàliga va voler ser un bisbe diferent. Va decidir no utilitzar mitra, ni bàcul. L’anell episcopal que porta és el que li van regalar els indis tapirapés. Sempre ha dit que no vol cap luxe o comoditat que no pugui trobar en les cases dels seus veïns. L’habitatge del bisbe de Sao Félix, oberta sempre a tots, no tenia tele i fins que no va cumplir 70 anys, no va tenir nevera.

En Pere és una persona “normal”. Amb un sentit de l’humor brillant i molt “murri”. Deia en Paco Escribano en el mateix article del Diari Ara que: “Si hagués de destacar un tret característic de la seva personalitat, per quedar bé diria la coherència, la radicalitat, l’espiritualitat…, però la veritat és que el que sempre m’ha sorprès més d’ell és el seu sentit de l’humor.”

Casaldàliga és capaç de veure més enllà, de sentir coses que els altres no sentim. De fer-nos sentir una intensa onada de renovació interior als que hi hem conviscut; però al mateix temps, el bisbe renta els plats de casa, neteja una roba bruta i escombra el pati amb tota naturalitat. L’humiltat de Casaldàliga està interioritzada i es viu amb tota tranquil.litat. El luxe, o fins i tot les comoditats, no són part de la seva vida. La pobresa és i ha estat la seva forma normal de viure.

El canvi mundial que Pere Casaldàliga ha promogut

Pensem que no és exagerat afirmar que el món no és igual després de la vida, l’obra i la tasca de Pere Casaldàliga. Arriba a una regió oblidada, on “no trobem cap infraestructura administrativa, cap organització laboral, cap fiscalització. El Dret era del més fort o del més brut. Els diners i el 38 s’imposaven” i, 50 anys després, trobem un poble viu, que lluita. Uns moviments socials que acaronen els que més pateixen i, sobretot, una societat més conscient dels desafiaments.

Si avui podem parlar amb certa tranquil.litat de medi ambient, de desigualtats, dels pobles indígenes o de drets laborals és, en bona part, gràcies a la feina i la visió de Casaldàliga.

És cert que a l’Araguaia encara patim les conseqüències d’enfrontar-nos amb els poderosos. És cert que la pobresa i la fam encara formen part de la quotidianitat d’aquesta regió. No podem dir que s’ha guanyat la guerra. Però sí que Pere Casaldàliga ha estat fonamental perquè, avui, sobretot a Amèrica Llatina hi hagi sindicats, pastorals socials, ONGs, moviments associatius i fins i tot una Esglèsia diferent, que són esperança.

Com està avui el Pere Casaldàlia

El bisbe Pere continua vivint a São Félix do Araguaia. Mai més ha tornat a Catalunya. Conviu des de fa un grapat d’anys amb el Parquison i, ara, amb 91 anys, “no s’expressa amb profusió de paraules i escrits, que sempre han estat molt marcats. I això certament és un gran sofriment. Però Pedro es comunica d’altres formes, amb gestos, mirades, encaixades fortes a les nostres mans, i ens dóna la benedicció amb els gestos de les mans d’ell. La gent sap que ell està allà, que és Pedro, i que ell ens reconeix”, ens explicava la Maria Júlia Gomes Andrade a la revista Brasil de Fato.

Les més de 2.000 persones que passen anualment per l’associació que ell va fundar a l’Araguaia encara necessiten molt de recolzament, però el camí està orientat i la seva llum és amb nosaltres!

El Pere continúa sent inspiració, força i compromís. Des de l’Araguaia treballem amb l’assocaició que ell va fundar al 1974, atenent a treballadors sense-terra, a camperols que volen plantar, a dones en situació de vulnerabilitat i als pobles indígenes que encara enfronten molts desafiaments.