by Administrador/a | 9 febr., 2021 | Les causes de Pere Casaldàliga
Aquest dilluns (08.02), quan es compleixen 6 mesos de la mort de Pere Casaldàliga, l’Associació Araguaia amb el bisbe Casaldáliga de Catalunya i la família Casaldàliga, representada per les seves nebodes, han anunciat la creació de la Fundació Pere Casaldàliga. Lanova entitat tindrà fronts d’actuació al Brasil i a Catalunya per tal de mantenir viva la història de vida del bisbe, considerat un dels noms més importants de l’Església catòlica al Brasil.
Segons han explicat els fundadors, l’objectiu de la Fundació és recuperar, aprofundir i difondre el pensament de Pere Casaldàliga promovent estudis, investigacions, conferències i reunions de persones interessades en el llegat del bisbe. “El llegat de Pere Casaldàliga és molt ampli i l’objectiu de la Fundació és preservar-lo, donar-lo a conèixer i continuar-lo. A més, vetlla pel bon nom de la figura de Pere Casaldàliga i el seu missatge ”, diuen.
A més de preservar la memòria de Casaldàliga, la Fundació pretén col·laborar activament en la defensa de causes com la reforma agrària, les causes indígenes, la quilombola i les ecològiques, qüestions que van ser el centre de les lluites del “Bisbe del Poble ”, com es coneixia a Pere Casaldàliga.
El treball de la Fundació també contribuirà a reforçar la tasca de l’Associació ANSA, de São Félix do Araguaia, que treballa en la recuperació ambiental de zones de l’Amazònia i del Cerrado que han estat destruïdes degut a la implementació del model de l’agroindustria. A més, ANSA promou i dona suport a la construcció d’hortes per alimentar les famílies que viuen al camp. Per a això, s’imparteixen periòdicament cursos, reunions i conferències tant de formació tècnica com política.
D’aquesta manera, la Fundació desenvoluparà activitats editorials, d’arxiu, culturals, educatives i de sensibilització. “Ens comprometem a donar a conèixer la vida, l’obra i les causes del bisbe Pere Casaldàliga, essent referència del seu missatge i lluitant per les seves causes. La Fundació ajudarà també en la cura de la memòria i el llegat de Pere Casaldàliga, a Catalunya i al Brasil, i continuarà la seva lluita a favor de les seves causes”, diuen.
Escrit de Safira Campos en portuguès, per pnbonline.com.br
Traducció: Raul Vico
Read more
by Administrador/a | 25 nov., 2020 | Les causes de Pere Casaldàliga
Una Església comunitària, sense jerarquies, amb plena igualtat i sense etiquetes. Aquesta és l’Església que el bisbe claretià, Pere Casaldàliga, va impulsar a la seva diòcesi, São Félix do Araguaia. Després de la seva mort el mes d’agost han estat moltes les veus dedicades a recordar el seu tarannà i estil eclesial. El diàri Alvorada han publicat cinc breus testimonis de dones que han compartit la fe i la missió evangèlica amb el bisbe Pere.
“En Pere ens va convidar a crear un model circular i inclusiu d’Església, inserit en la vida del poble, en les seves lluites i resistències, davant les amenaces i la violència del latifundi i l’absència i omissió de l’Estat”. És el testimoni de Jeane Bellini, integrant de l’equip de Casaldàliga entre 1983 i 2005.
Bellini explica que des d’un començament els va proposar “formar equips mixts d’homes i dones, laics, religiosos i sacerdots, sense jerarquies”. Convivien amb la gent al poble i afrontaven els reptes junts. “Vam aprendre molt, va ser un camí marcat per moments forts de victòries, però també de moltes derrotes”, valora.
Una Església-Poble-de-Déu sense jerarquies
Tot plegat amb una vivència religiosa: “Vam beure l’espiritualitat d’en Pere, que impregnava tot el que feia. Ho celebravem tot, la vida, la mort, la lluita, la derrota i la victòria”, diu Bellini.
Subratlla el privilegi, al llarg de 22 anys, “de formar part de la construcció d’un model d’Església-Poble-de-Déu, sense jerarquies”. No feien servir títols ni de laic, laica, sacerdot, germana o bisbe. “Ens vam reconèixer pel nom, no per la categoria. Cada membre de l’Església, de l’equip pastoral, va assumir i va compartir aquella missió”.
És el cas també de Selme de Lima Pontim, que va viure més de 20 anys a la Prelatura de Casaldàliga: “Al llarg de la meva estada a São Félix, vaig dir missa moltes vegades, fins i tot a la catedral. Mai no m’ho van prohibir, al contrari, sempre em van animar a fer-ho i a preparar-me”.
De Lima va fer un curs al Centre d’Estudis Bíblics, el CEBI, per correspondència i Teologia del pluralisme religiós per internet. Recorda “sentir sempre l’alegria d’en Pere” en veure que avançava en la formació. A missa, no només llegia l’Evangeli, sinó que va fer alguna homilia, recorda.
“Mai no hi va haver cap reunió separada entre sacerdots i monges per prendre decisions”
La mare de Dailir Rodrigues da Silva, també era una dona activa a la comunitat d’en Casaldàliga. La Dailir va néixer i viure a la Prelatura de São Félix do Araguaia. Durant sis anys, va ser agent pastoral. Va formar part dels consells en diverses comunitats locals, regionals i també de l’assemblea general de la Prelatura. “Eren espais on tothom tenia dret, veu i vot”, apunta Rodrigues.
La cultura democràtica impregnava el dia a dia de les comunitats, sense distingir homes i dones, laics i ordenats: “Mai no hi va haver cap reunió separada entre sacerdots i monges per prendre decisions sobre la vida de la comunitat o de la prelatura”. I recorda: “Tant en Pere com els altres teníem el mateix dret a parlar i decidir que tot es debatia, es reflexionava o es votava”.
De fons hi havia una responsabilitat conjunta: “Ni l’Evangeli ni el fet de compartir la paraula eren exclusivitat dels capellans, sinó una responsabilitat de tota la comunitat”. I així mateix “les cases dels equips pastorals eren cases de la comunitat, no la casa del capellà” on “les dones i els homes eren rebuts i tractats amb el mateix afecte i respecte”.
“Per què les dones no poden celebrar missa?”
Tânia Oliveira va passar 20 anys amb Casaldàliga. I va viure a casa de Casaldàliga durant tres anys. El primer any, amb ell i la germana Irene. “Sempre em vaig sentir respectada i valorada com a missionera laica”, apunta.
Una vegada la seva filla, encara petita, amb sis o set anys, li va preguntar: “Pere, per què les dones no poden celebrar missa?”. En Pere, va respondre, amb un ampli somriure: “Gabriella, tenia esperança en veure això passar. Crec que no viuré prou per veure-ho, potser ho veurà la teva mare, però mantinc viva l’esperança de que tu sí que ho veuràs”. I va afegir: “No hi ha res que impedeixi les dones fer el mateix que fem els capellans i, de fet, crec que ho podeu fer molt millor!”
Casaldàliga tenia un caràcter interpel·lador. Ho mostra també l’anècdota de Maria Aparecida Rezende, que va néixer i viu a l’Araguaia. Amb 14 o 15 anys i, després de la primera comunió, va començar a ser catequista. “En una ocasió, vam tenir una reunió de joves per preparar la missa. Era festa major i calia arreglar l’església i preparar la missa amb en Pere i el pare Clélio”.
Es va obrir una discussió perquè “els nois volien preparar la missa perquè eren homes i no volien netejar l’església i els bancs”. En un moment determinat, en Pere va dir al grup: “Avui farem una missa de dones. Els nois rentaran l’església”.
Rezende ho recorda amb estranyesa: “Els nois farien ‘la feina de les dones’?” I diu que quan ho vaig explicar a casa, els seus germans van dir que la gent de la Prelatura era molt estranya. I conclou: “En Pere ens va ensenyar que fer menjar, rentar plats o preparar la casa també era cosa d’homes. La gent de l’interior, del camp, ho veia molt estrany, però, poc a poc, s’hi van acostumar”.
Fotografia de Selme de Lima Pontim
Read more
Recent Comments