fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Aquest era el paper de la dona a la diòcesi de Casaldàliga

Aquest era el paper de la dona a la diòcesi de Casaldàliga

Una Església comunitària, sense jerarquies, amb plena igualtat i sense etiquetes. Aquesta és l’Església que el bisbe claretià, Pere Casaldàliga, va impulsar a la seva diòcesi, São Félix do Araguaia. Després de la seva mort el mes d’agost han estat moltes les veus dedicades a recordar el seu tarannà i estil eclesial. El diàri Alvorada han publicat cinc breus testimonis de dones que han compartit la fe i la missió evangèlica amb el bisbe Pere.

“En Pere ens va convidar a crear un model circular i inclusiu d’Església, inserit en la vida del poble, en les seves lluites i resistències, davant les amenaces i la violència del latifundi i l’absència i omissió de l’Estat”. És el testimoni de Jeane Bellini, integrant de l’equip de Casaldàliga entre 1983 i 2005.

Bellini explica que des d’un començament els va proposar “formar equips mixts d’homes i dones, laics, religiosos i sacerdots, sense jerarquies”. Convivien amb la gent al poble i afrontaven els reptes junts. “Vam aprendre molt, va ser un camí marcat per moments forts de victòries, però també de moltes derrotes”, valora.

Una Església-Poble-de-Déu sense jerarquies

 

Tot plegat amb una vivència religiosa: “Vam beure l’espiritualitat d’en Pere, que impregnava tot el que feia. Ho celebravem tot, la vida, la mort, la lluita, la derrota i la victòria”, diu Bellini.

Subratlla el privilegi, al llarg de 22 anys, “de formar part de la construcció d’un model d’Església-Poble-de-Déu, sense jerarquies”. No feien servir títols ni de laic, laica, sacerdot, germana o bisbe. “Ens vam reconèixer pel nom, no per la categoria. Cada membre de l’Església, de l’equip pastoral, va assumir i va compartir aquella missió”.

És el cas també de Selme de Lima Pontim, que va viure més de 20 anys a la Prelatura de Casaldàliga: “Al llarg de la meva estada a São Félix, vaig dir missa moltes vegades, fins i tot a la catedral. Mai no m’ho van prohibir, al contrari, sempre em van animar a fer-ho i a preparar-me”.

De Lima va fer un curs al Centre d’Estudis Bíblics, el CEBI, per correspondència i Teologia del pluralisme religiós per internet. Recorda “sentir sempre l’alegria d’en Pere” en veure que avançava en la formació. A missa, no només llegia l’Evangeli, sinó que va fer alguna homilia, recorda.

“Mai no hi va haver cap reunió separada entre sacerdots i monges per prendre decisions”

 

La mare de Dailir Rodrigues da Silva, també era una dona activa a la comunitat d’en Casaldàliga. La Dailir va néixer i viure a la Prelatura de São Félix do Araguaia. Durant sis anys, va ser agent pastoral. Va formar part dels consells en diverses comunitats locals, regionals i també de l’assemblea general de la Prelatura. “Eren espais on tothom tenia dret, veu i vot”, apunta Rodrigues.

La cultura democràtica impregnava el dia a dia de les comunitats, sense distingir homes i dones, laics i ordenats: “Mai no hi va haver cap reunió separada entre sacerdots i monges per prendre decisions sobre la vida de la comunitat o de la prelatura”. I recorda: “Tant en Pere com els altres teníem el mateix dret a parlar i decidir que tot es debatia, es reflexionava o es votava”.

De fons hi havia una responsabilitat conjunta: “Ni l’Evangeli ni el fet de compartir la paraula eren exclusivitat dels capellans, sinó una responsabilitat de tota la comunitat”. I així mateix “les cases dels equips pastorals eren cases de la comunitat, no la casa del capellà” on “les dones i els homes eren rebuts i tractats amb el mateix afecte i respecte”.

“Per què les dones no poden celebrar missa?”

 

Tânia Oliveira va passar 20 anys amb Casaldàliga. I va viure a casa de Casaldàliga durant tres anys. El primer any, amb ell i la germana Irene. “Sempre em vaig sentir respectada i valorada com a missionera laica”, apunta.

Una vegada la seva filla, encara petita, amb sis o set anys, li va preguntar: “Pere, per què les dones no poden celebrar missa?”. En Pere, va respondre, amb un ampli somriure: “Gabriella, tenia esperança en veure això passar. Crec que no viuré prou per veure-ho, potser ho veurà la teva mare, però mantinc viva l’esperança de que tu sí que ho veuràs”. I va afegir: “No hi ha res que impedeixi les dones fer el mateix que fem els capellans i, de fet, crec que ho podeu fer molt millor!”

Casaldàliga tenia un caràcter interpel·lador. Ho mostra també l’anècdota de Maria Aparecida Rezende, que va néixer i viu a l’Araguaia. Amb 14 o 15 anys i, després de la primera comunió, va començar a ser catequista. “En una ocasió, vam tenir una reunió de joves per preparar la missa. Era festa major i calia arreglar l’església i preparar la missa amb en Pere i el pare Clélio”.

Es va obrir una discussió perquè “els nois volien preparar la missa perquè eren homes i no volien netejar l’església i els bancs”. En un moment determinat, en Pere va dir al grup: “Avui farem una missa de dones. Els nois rentaran l’església”.

Rezende ho recorda amb estranyesa: “Els nois farien ‘la feina de les dones’?” I diu que quan ho vaig explicar a casa, els seus germans van dir que la gent de la Prelatura era molt estranya. I conclou: “En Pere ens va ensenyar que fer menjar, rentar plats o preparar la casa també era cosa d’homes. La gent de l’interior, del camp, ho veia molt estrany, però, poc a poc, s’hi van acostumar”.

 

Fotografia de Selme de Lima Pontim

Read more
4 raons que expliquen la destrucció de l’Amazònia

4 raons que expliquen la destrucció de l’Amazònia

4 raons que expliquen la destrucció de l’Amazònia

1 de novembre de 2020

Les Causes de Pere Casaldàliga

A mitjans de l’any passat esclatava la notícia: l’Amazònia està patint una onada d’incendis sense precedents.

Al telenotícies, als diaris i als portals d’internet circulaven fotografies impactants dels focs arrassant aquesta part de Món.

Moltes ONGs també se’n feien ressó, aquí i allà, i van exigien mesures per parar aquest crim ambiental contra la Humanitat.

Incendi en un dels assentaments on treballem a l’Araguaia. Fotografia: Associação ANSA

La realitat, però, és que fa molts anys que l’Amazònia crema a taxes insuportables.

Fa molt de temps que les famílies de camperols que viviu en aquest racó de món, venen denunciant que la destrucció de la selva afecta les collites, la salut i les possibilitats d’alimentar-nos.

Al 2019 però (i anem pel mateix camí aquest 2020), l’Amazònia va cremar com feia dècades. La destrucció d’aquest bioma fonamental va arribar a límits insospitables.

Per què? Què ha passat en aquesta regió de l’Araguaia? Com és que es crema tant? Us en donem les claus!

 

1. L’escenari perfecte

 

La regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia ocupa una superfície aproximada de 150.000 km2 dins l’Amazònia Legal, al nord-est de l’estat de Mato Grosso, a aproximadament 1.200 Km al nord de la capital del Brasil, Brasília.

El primer element que hem de considerar per entendre els incendis són, doncs, “les distàncies”: l’espai ocupat per la Prelatura de São Félix do Araguaia és més gran que tota Grècia, o tota Nicaragua.

La regió de l’Araguaia es troba a l’extrem sud de l’Amazònia Legal brasilera, a 1.200 Km de Brasília

En aquesta regió tenim el privilegi de presenciar una rica transició de biomes: del Cerrado, el bioma més ric del món, a l’Amazònia. Aquest fet, confereix una diversitat única de formes de vida vegetals i animals, que s’estén des de les sabanes del Cerrado a la densa selva amazònica.

La característica geogràfica més “marcant”, però, és que aquesta regió està situada entre dos dels grans rius d’Amèrica Llatina: el riu Araguaia i el riu Xingu, que desemboquen a l’Amazones.

També té en els seus límits dos grans i llegendàries terres indígenes i de protecció ambiental: el Parc Indígena del Xingu, a l’oest i l’Illa del Bananal, a l’est.

Aquesta configuració fa que la regió tingui poques vies d’accés,  moltes de les quals es troben en condicions precàries.

La carretera principal és l’anomenada BR-158, que travessa la regió de nord a sud i que encara té més de 200 km sense asfaltar. Això fa que, aquí, viatjar a qualsevol ciutat de més 50 mil habitants vol dir fer entre 15 i 24 hores d’autobús.

Vista aèrea del poble de São Félix do Araguaia.

Es tracta d’una regió poc poblada, doncs al 2010 (últim cens oficial) hi vivien 125.271 persones. Cap dels 15 municipis que formen l’àrea de la Prelatura de São Félix do Araguaia supera els 35 mil habitants. En ells, el 43% de la població viu al camp.

D’una banda, la ciutat de Confresa, amb 30.000 habitants, i de l’altra, el poblet de Serra Nova Dourada, amb 1.365, són els municipis més gran i més petit respectivament.

Cal entendre doncs l’Amazònia com una enorme extensió de terra, on els pobles estan separats per grans distàncies i on les vies d’accés són molt precàries.

2. El material inflamable

 

Aqui a l’Araguaia, el principal sector econòmic són els serveis, que representen la meitat de l’economia regional. L’altra economia important és la producció agrícola.

Els serveis inclouen activitats com el comerç, la construcció i les relacionades amb l’administració pública.

La producció al camp es redueix, però, a la ramaderia extensiva i a la producció de soja a gran escala. Es tracta de les dues úniques cadenes productives estructurades a la regió.

De fet, una de les peculiaritats de l’ocupació del territori a l’Araguaia i, en general a tota l’Amazònia, és la relació entre la població humana i el ramat de bestiar: Aquí hi ha 22 caps de bestiar per cada persona.

A l’Amazònia hi ha 53 milions d’hectàreas dedicades a la ramaderia: una àrea equivalent a tota França.

Certament, hi ha una estreta causalitat entre la baixa densitat de població i el pes del bestiar: la ramaderia extensiva necessita grans territoris per desenvolupar-se, amb mà d’obra escassa i no qualificada, de manera que es generin processos d’acumulació de capital limitats en relació amb l’espai ocupat.

El resultat són baixes taxes de densitat de població i desenvolupament humà en comparació amb altres regions amb una economia més avançada i diversificada.

Aquest model econòmic va ser construit sobre la base d’una forta política d’incentius fiscals que pretenia la instal.lació de grans projectes agrícoles a l’Amazònia i que es va començar a promoure sistemàticament a la dècada de 1960…i que s’ha reforçat en les darreres dècades.

Al mateix temps, les polítiques públiques dirigides a les petites explotacions i als petits camperols han prioritzat el mateix model productiu que les grans explotacions: s’ha animat i recolzat (via subvencions i/o crèdtis “tous”), la deforestació i la ramaderia extensiva.

El model econòmic que els poderos ha escollit per a la regió duu desenvolupant-se fa 60 anys: primer, recolzat i finançat per la dictadura militar i executat pel latifundi; i en les darreres dècades, facilitat per grans empreses transnacionals, el finançament públic (de nou) i l’escassetat de polítiques realistes dirigides a l’agricultura familiar.

3. El combustible més eficaç

 

Al mateix temps que l’activitat ramadera ha augmentat exponencialment durant els últims 15 anys (concretament en 15 milions de caps de bestiar més), hi ha una presència creixent d’agricultura industrial a gran escala a la regió. La soja és el principal cultiu, que ocupa gairebé el 80% del total d’àrees agrícoles de la regió i es concentra principalment al municipi veí de Querência.

Per la collita d’aquest 2020, es calcula que es recolliran 34 milions de tones de soja, d’un total de 9,82 milions d’hectàres plantades, només a l’Estat del Mato Grosso: 3 Catalunyes senceres… sense un arbre, plantades de soja.

Al Brasil hi ha 36 milions d’hectàreas de terra plantades amb soja: l’equivalent a tota Alemanya, sense un arbre i amb un únic cultiu.

Vídeo de la carretera que recorre la regió de l’Araguaia on es poden veure els camps de soja. Vídeo: Associació ANSA

La relació és molt clara i no admet massa discussió: el model agroindustrial és la principal causa de la destrucció ambiental de l’Amazònia.

Per poder plantar gans camps de soja o per criar bestiar, el primer que es fa es cremar la selva, doncs amb els arbres destruits pel foc és molt més fàcil començar a preparar la terra per la soja.

D’aquesta manera, cada any, enormes porcions de selva són intencionadament cremades per tal de -com diuen aquí-, “obrir noves àreas” per l’agricultura industrial, de gran escala, destinada a l’exportació i controlada pel gran capital.

4. El piròman

 

En el marc d’aquest escenari que vivim, hi hem d’afegir les declaracions i polítiques que s’estan duent a terme en el nou govern de Bolsonaro.

I és que al Brasil l’extrema dreta és al poder des de gener de 2019 i ha engegat una sèrie d’accions destinades a acabar amb la (ja minça) política ambiental, de suport als petits camperols o als Pobles Indígenes i dissenyada per afavorir als grans productors de soja i de bestiar.

La feina que s’havia aconseguit fer en els darrers 40 anys, de conscienciació; de mirar de diversificar la producció; de garantir la Sobirania Alimentaria de les famílies del camp; de re-plantar zones de selva que havien estat desforestades, etc, està seriosament amenaçada.

Bolsonaro està eliminant els mecanismes financers que ajudaven a la preservació de l’Amazònia, desmantellant els orgamismes públics que es dediquen a la vigilància ambiental, fent declaracions que animen a la deforestació i recolzant obertament als grans terratinents.

Així doncs, si sobre una història caracteritzada per la distribució desigual de terres, per l’escassa presència de l’estat i per la implantació d’un model productiu basat en la monocultura de la soja i la ramaderia extensiva a la selva, hi sumem un discurs institucional que exalta als grans productors i nega la destrucció de l’Amazònia, una retallada dràstica de fons públics per l’agricultura familiar i un recolzament financer generós a la indústria agropecuaria, tenim el còctel perfecte per què es provoquin i quedin sense càstig els incendis massius que estan destruïnt l’Amazònia.

Raul Vico, Associació ANSA i Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga

 

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

«Les poesies de Casaldàliga no són simplement estètiques, sinó místiques, com les de Joan de la Creu, que ens obren a el Misteri últim. A un Tú amb el qual estableix una relació no merament individual i religiosa, sinó històrica.» (Victor Codina)

read more

Read more
Objectiu assolit: 100 famílies protegides de la COVID19

Objectiu assolit: 100 famílies protegides de la COVID19

Objectiu assolit: 100 famílies protegides de la COVID19

Amb més de 480 casos confirmats i 12 pobles afectats, la pandèmia de la COVID19 ja és a l’Araguaia. La campanha que iniciavem al maig, però, ens ha permès protegir més de 100 famílies. Això és el què em pogut fet.

22 de juny de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

335.000 casos confirmats i més de 12.000 morts és el balanç de la pandèmia a l’Amazònia, segons dades de la Xarxa Eclesial Panamazònica (REPAM), a 19 de juny. Entre els pobles indígenes ja hi ha més de 100 morts i 34 pobles afectats. A més, Brasil és el lloc del món on la pandèmia s’extén més ràpidament, fins i tot a les comunitats més aïllades.

A l’Araguaia ja s’han diagnosticat 480 casos, tot i les grans distàncies i les altes temperatures. Però sobretot hem de lamentar la recent mort d’un nadó indígena de 8 mesos, del poble Xavante, el passat 20 de maig. Malauradament, ara, ja hi ha més d’una desena d’indígenes Xavante que han donat positiu i és la situació més preocupant que tenim.

Ara, els  3 detonants que estan duent al Brasil a ser l’epicentre mundial de la pandèmia, que us explicàvem al nostre blog, es fan sentir de primera mà a l’Araguaia.

En aquest marc, el passat mes de maig vem iniciar la campanya de solidaritat, COVID:19, crida des de l’Araguaia, amb l’objectiu principal de garantir l’alimentació de les famílies més vulnerables.

Això és el que hem pogut fer amb tota la solidaritat rebuda:

Les “bones” notícies

Si és que alguna de les notícies relacionades amb la COVID19 es pot considerar “bona”, sí volem celebrar que gràcies a la solidaritat de més d’una setantena de persones, hem assolit l’objectiu de distribuir 100 cistelles amb aliments mínims essencials per les famílies més necessitades de l’Araguaia.

A més, gràcies a totes les donacions rebudes, hem pogut augmentar la producció de mascaretes: ja n’hem cosit i distribuit 3.000! 

Les mascaretes les hem confeccionat a la seu de l’Associació ANSA i dut a les comunitats rurals i indígenes on treballem: l’Assentament Dom Pedro, l’Assentament Mãe Maria, l’Assentament Vida Nova i les “aldeias” indígenes dels Pobles Karajá, Tapirapé i Xavante.

Costura de mascaretes a l'Araguaia

Hem augmentat la producció de mascaretes per atendre la població més vulnerable.

Les famílies ateses

La prioritat d’aquests mesos ha estat fer el possible perquè les famílies més vulnerables es puguin quedar a casa i no hagin de sortir al carrer per guanyar-se la vida.

Com us dèiem, a l’Araguaia hi ha només 1 respirador per atendre una àrea del tamany de tota Catalunya, així que la prevenció és gairebé l’única oportunitat de cuidar-se.

Per això, a més de comprar les cistelles amb els aliments, ens hem desplaçat a les comunitats per dur el menjar casa per casa. Us expliquem alguns casos: 

Famílies a São Félix do Araguaia

El municipi de São Félix do Araguaia, on més treballem, fa 16.848,22 Km2, l’equivalent a mitja Catalunya.

La història de terratinents i grans latifundis ha marcat la distribució extremadament desigual de la terra i els recursos, deixant al marge a milers de famílies.

Família venezolana a São Félix do Araguaia

La Maristela, el Rosimal, l’Isaac, el José, l’Elin Maria i la Yulis viuen a São Félix do Araguaia des de fa només 7 mesos. Han vingut des de Venezuela fugint de la situació econòmica en que estaven allà.

No parlen bé el portuguès i tampoc tenen amistats o família que els puguin ajudar.

Donat el nombre de persones que viuen a la casa, 6 en total, necessitaran més d’una cistella d’aliments per passar aquest temps de confinament. No tenen cap altra ingrès i els haurem de donar un cop de mà per pagar també els serveis mínims que necessiten: llum, aigua i gas per cuinar. 

Famílies a l’Assentament Dom Pedro

Les comunitats rurals de l’Araguaia es caracteritzen per dos factors: les distàncies i l’absència de la presència de l’Estat. L’Assentament Dom Pedro, per exemple, té la mateixa superfície que el Maresme, però està comunicat per camins de terra en mal estat i hi viuen “només” 400 famílies. Aquest és un factor que condiciona totes i cada una de les activitats que s’hi fan.

Els camins que uneixen les comunitats rurals són de terra i sense manteniment

Els camins de terra i sense cap manteniment, dificulten els desplaçaments per les comunitats rurals de l’Araguaia.

A més, en aquest Assentament (que duu el nom del Pere Casaldàliga, “Dom Pedro”), no hi ha cap servei mèdic. Només hi ha dues “agents comunitàries de salut” que, amb molt bona voluntat, però sense recursos, miren de fer una tasca informativa, de prevenció i acompanyament dels malalts de la comunitat. Ara bé, per poder anar al ginecòleg cal fer 24 hores d’autobús.

Families vulnerables a l'Assntament Dom Pedro

La família del Raimundo i la Valmeci fa 20 anys que viuen a l’Assentament Dom Pedro.

Sempre els ha agradat plantar i són dels pocs que fan una gran horta cada any. Els ajuda que a la terra que ocupen hi ha força aigua, doncs a d’altres llocs de l’assentament gairebé no n’hi ha ni per beure.

Durant aquest temps d’aïllament, però, no poden anar a la fira quinzenal que s’organitza al poble i on venen les seves hortalisses i verdures. No tenen cap altra font d’ingressos.

Fa anys que treballem amb ells per garantir que poden fer l’horta, ajudant-los amb la compra de més bàsic: una bomba de l’aigua, mangueres, eines, etc. Ara, però, han necessitat una cistella d’aliments, doncs els cal ajuda emergencial fins que acabi de la situació d’aïllament i puguin tornar a vendre les seves verdures a la fira.

Famílies als barris de la perifèria

Donada l’extensió dels municipis i la quantitat de “fazendas” (grans propietats) que hi ha, les famílies amb menys recursos són obligades a buscar un lloc per viure lluny dels centres dels pobles.

Això fa que els serveis no els arribin i acabin vivint en condicions extremes, sense cap presència o ajuts públics.

Aquestes famílies acostumen a muntar petits negocis de subsistència, com ara un taller de reparació de bicicletes, una sabateria, una petita fleca casolana, etc.

Entrega de cistelles amb aliments per les famílies vulnerbales de São Félix do Araguaia

L’Osmar i la seva família són 7 persones. Viuen a un dels barris perifèrics de São Félix do Araguaia. Paleta amb molta experiència, l’Osmar s’ha guanyat sempre la vida reformant o fent petites construccions al seu poble. Com la majoria dels treballadors per compte pròpia, ho fa en la informalitat i no té, per tant, dret a cap cobertura social.

Fa dos mesos, però que no treballa. Les obres estan parades i ningú fa reformes a casa seva. Dos mesos sense cap ingrés que han dut a l’Osmar a una situació desesperant.

De moment, els hem pogut entregar 1 cistella d’aliments, però n’haurem de donar més i també els volem ajudar a que puguin pagar la llum, l’aigua i el gas butà. 

Poc a poc, amb les donacions solidàries que ens heu fet arribar, anem atenent a les famílies que més ho necessiten en aquest moment. Tot i això, sabem que les carències són moltes.

Per això no parem d’exigir que els poders públics assumeixin la seva responsabilitat. Estem participant activament del comité de crisi de l’Ajuntament de São Félix do Araguaia i garantint que hi sigui representada la veu dels camperols i dels Pobles Indígenes. 

Garantir que cap família s’hagi de veure obligada a la tria inconcebible entre la salut i l’alimentació ha de ser compromís de tota la societat.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

«Les poesies de Casaldàliga no són simplement estètiques, sinó místiques, com les de Joan de la Creu, que ens obren a el Misteri últim. A un Tú amb el qual estableix una relació no merament individual i religiosa, sinó històrica.» (Victor Codina)

read more

Read more
3 motius que han dut al Brasil a ser el centre de la COVID19

3 motius que han dut al Brasil a ser el centre de la COVID19

3 motius que han dut al Brasil a ser el centre de la COVID19

Amb 700.000 casos confirmats i més de 36.000 morts, Brasil ja és el tercer país del món més afectat pel Coronavirus. A l’Amazònia, els contagis ja són més de 180.000. Quins són els motius que expliquen aquesta rápida evolució de la COVID-19 al Brasil?

8 de juny de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Brasil és el tercer país del món amb més defuncions per Coronavirus, just darrera dels Estats Units i Regne Unit. Tot i que, òbviament, la incidència del virus es manifesta especialment en les ciutats més densament poblades, l’elevada quantitat de positius detectats a l’Amazònia, amb zones molt aïllades i temperatures altes, sorprèn a les autoritats.

El més preocupant, però, no són només les dades absolutes, sinó que Brasil és el país del món on la pandèmia s’està propagant més ràpidament.

Què explica aquesta evolució per sobre de la mitjana mundial?

1. L’actitud del seu president

Des de l’inici de la pandèmia, i imitant a Trump, el Predisent Bolsonaro ha engegat una campanya per minimitzar la gravetat de la COVID-19.

Contrari a qualsevol mesura d’aïllament o confinament, el president d’extrema dreta ha mantingut un discurs basat en que el Coronavirus és una “gripezinha”.

Des de que va assumir la presidència del Brasil al 2019, Bolsonaro s’ha caracteritzat per les seves declaracions xenòfobes, homòfobes, contraries als Pobles Indígenes i inclús favorables a la dictadura militar i a la tortura. Al seu govern hi ha més de 3.000 militars ocupants diversos càrrecs de responsabilitat, que han substituit a tècnics, científics i acadèmics.

Les idees extravagants i provocatives de Bolsonaro han fet que 2 ministres de sanitat hagin dimitit en menys de 4 mesos, en plena pandèmia.

La relació és clara: cada vegada que Bolsonaro surt a la televisió, a la ràdio o als diaris minimitzant la gravetat de la COVID19, més gent surt al carrer ignorant les mesures de confinament que alcaldes i governadors intenten implantar.

2. Un dels països més desiguals del món

La família de la Darlete viu a l'Assentament Dom Pedro

La Darlete i els seus 7 fills viuen a l’Assentament Dom Pedro. El govern els dona 35 euros al mes.

La Darlete viu a l’Assentament “Don Pedro”, una extensa comunitat rural on viuen 400 famílies. Mare de 7 fills menors d’edat, els seus ingressos depenen exclusivament del que aconsegueix vendre a la fira quinzenal que s’organitza al poblet de São Félix do Araguaia: una mica de fruita, verdura i alguns llegums que duu fins al mercat en un viatge de 6 hores sobre la carroceria d’un camió.

L’única ajuda que la família de la Darlete rep són els 205 reals mensuals, uns 35 euros, que el govern li ingressa.

A la comunitat on viu la Darlete, per anar al metge -o al banc, o a correus-, s’han de fer 3 hores de viatge per una carretera de terra que a l’època de les pluges es converteix en un fanguer. Com ella, les altres 400 famílies que viuen a l’Assentament Dom Pedro tampoc tenen aigua corrent o xarxa de clavegueram.

La situació no és massa diferent a les grans ciutats: Al Brasil, el 6% de la població -més de 12 milions de persones- viu en “favelas”,
comunitats informals que creixen al voltant o dins mateix de les ciutats grans del país
.

En aquestes grans comunitats, a vegades de centenars de milers de persones, la densitat poblacional és molt alta i la renda mitjana no arriba als 100 euros mensuals. Tampoc acostuma a haver-hi aigua corrent, clavegueram o recollida d’escombraries…

Per això, tant al camp com a les ciutats, al Brasil, quedar-se a casa és sinònim de passar gana. Per moltes famílies, sortir al carrer, relacionar-se, fer venda ambulant, anar a les fires i continuar fent la seva feina diària és l’única opció que tenen per poder continuar subsistint. 

3. Un sistema sanitari en ruïnes

Una gran part del sistema sanitari del Brasil és privat. A més, si bé és cert que en els darrers anys s’han millorat alguns aspectes del sector públic de la salut, és un sistema molt precari i que no arriba a una bona part de la població. Al Brasil, la majoria de la població no té cap mena d’assistència mèdica.

A l’Araguaia, una de les regions més distants i aïllades, un sol hospital, amb 1 únic respirador, és el responsable d’atendre una àrea equivalent a tota Catalunya i moltes de les comunitats on viuen centenars de famílies estan a 3 o 4 hores del metge més proper.

En aquest context, el descontrol de l’enfermetat és evident i, a més, és plausible pensar que hi ha moltíssims més casos que els que ens diuen les xifres oficials.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

«Les poesies de Casaldàliga no són simplement estètiques, sinó místiques, com les de Joan de la Creu, que ens obren a el Misteri últim. A un Tú amb el qual estableix una relació no merament individual i religiosa, sinó històrica.» (Victor Codina)

read more

Read more
El missatge del Papa als moviments socials

El missatge del Papa als moviments socials

El missatge del Papa als moviments socials

El Papa Francesc considera que és el moment d’establir salari universal per als treballadors més humils i sense drets

20 d’abril de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Als germans i germanes dels moviments i organitzacions populars

Benvolguts amics:

Amb freqüència recordo les nostres trobades: dues al Vaticà i una a Santa Cruz de la Sierra i els confesso que aquesta “memòria” em fa bé, m’acosta a vostès, em fa repensar en molts diàlegs durant aquestes trobades i en tantes il·lusions que van néixer i créixer allí i moltes d’elles es van fer realitat. Ara, enmig d’aquesta pandèmia, els torno a recordar de manera especial i vull ser a prop.

En aquests dies de tanta angoixa i dificultat, molts s’han referit a la pandèmia que patim amb metàfores bèl·liques. Si la lluita contra el COVID és una guerra, vostès són un veritable exèrcit invisible que lluita en les més perilloses trinxeres. Un exèrcit sense més arma que la solidaritat, l’esperança i el sentit de la comunitat que reverdeix en aquests dies en què ningú se salva sol. Vostès són per a mi, com els vaig dir en les nostres trobades, veritables poetes socials, que des de les perifèries oblidades creen solucions dignes per als problemes més urgents dels exclosos.

Sé que moltes vegades no se’ls reconeix com cal perquè per a aquest sistema són veritablement invisibles. A les perifèries no arriben les solucions del mercat i escasseja la presència protectora de l’Estat. Tampoc vostès tenen els recursos per a realitzar la seva tasca. Els miren amb desconfiança pel fet de voler superar la simple filantropia a través de l’organització comunitària o reclamar els seus drets en comptes de quedar-se resignats esperant a veure si cau alguna engruna d’aquells que tenen el poder econòmic. Moltes vegades masteguen brega i impotència en veure com les desigualtats persisteixen fins i tot en aquells moments on s’acaben totes les excuses per a sostenir els privilegis. No obstant això, no es queden en la queixa: s’arromanguen i continuen treballant per les seves famílies, pels seus barris, pel bé comú. Aquesta actitud de vostès m’ajuda, qüestiona i ensenya molt.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Penso en les persones, sobretot dones, que multipliquen el pa en els menjadors comunitaris cuinant amb dues cebes i un paquet d’arròs un deliciós guisat per a centenars de nens, penso en els malalts, penso en els més grans. Mai surten en els grans mitjans. Tampoc els pagesos i agricultors familiars que continuen llaurant per a produir aliments sans sense destruir la natura, sense acaparar ni especular amb la necessitat del poble. Vull que sàpiguen que el nostre Pare Celestial els mira, els valora, els reconeix i enforteix en la seva opció.

Que difícil és quedar-se a casa pels que viuen en un petit habitatge precari o per aquells als que directament els manca un sostre. Que difícil és per als migrants, per les persones privades de llibertat o per a aquells que s’estan recuperant de les seves addiccions. Vostès són allà, unint el propi cos al costat del seu, per a fer que les coses siguin menys difícils, menys doloroses. Els felicito i agraeixo de tot cor. Espero que els governs comprenguin que els paradigmes tecnocràtics (siguin estatcèntrics, siguin mercatcèntrics) no són suficients per a abordar aquesta crisi ni els altres grans problemes de la humanitat. Ara més que mai, són les persones, les comunitats, els pobles els que han d’estar al centre, units per a curar, cuidar, compartir.

Sé que vostès han estat exclosos dels beneficis de la globalització. No gaudeixen d’aquests plaers superficials que anestesien tantes consciències. Malgrat això, n’han de partir els seus perjudicis. Els mals que afligeixen a tots, a vostès els colpegen doblement. Molts de vostès viuen el dia a dia sense cap mena de garanties legals que els protegeixin. Els venedors ambulants, els recicladors, els firaires, els petits agricultors, els constructors, els costurers, els que fan diferents tasques de cura. Vostès, treballadors informals, independents o de l’economia popular, no tenen un salari estable per a resistir aquest moment… i les quarantenes se’ls fan insuportables. Tal vegada sigui el temps de pensar en un salari universal que reconegui i dignifiqui les nobles i insubstituïbles tasques que realitzen; capaç de garantir i fer realitat aquesta consigna tan humana i tan cristiana: cap treballador sense drets.

També voldria convidar-los a pensar en “el després” perquè aquesta tempesta acabarà i les seves greus conseqüències ja se senten. Vostès no són uns improvisats, tenen la cultura, la metodologia però principalment la saviesa que es pasta amb el llevat de sentir el dolor de l’altre com a propi. Vull que pensem en el projecte de desenvolupament humà integral que anhelem, centrat en el protagonisme dels Pobles en tota la seva diversitat i l’accés universal a aquestes tres T que vostès defensen: terra, sostre i treball. Espero que aquest moment de perill ens tregui del pilot automàtic, sacsegi les nostres consciències adormides i permeti una conversió humanista i ecològica que acabi amb la idolatria dels diners i posi la dignitat i la vida en el centre. La nostra civilització, tan competitiva i individualista, amb els seus ritmes frenètics de producció i consum, els seus luxes excessius i guanys desmesurats per a pocs, necessita canviar, repensar-se, regenerar-se. Vostès són constructors indispensables d’aquest canvi impostergable; és més, vostès són una veu autoritzada per a testimoniar que això és possible. Vostès en saben de crisis i privacions… que amb pudor, dignitat, compromís, esforç i solidaritat aconsegueixen transformar en promesa de vida per a les seves famílies i comunitats.

Segueixin amb la seva lluita i cuidin-se com a germans. Reso per vostès, reso amb vostès i vull demanar-li al nostre Pare Déu que els beneeixi, els ompleni amb el seu amor i els defensi en el camí donant-los aquesta força que ens manté en peus i no defrauda: l’esperança. Si us plau, resin per mi que també ho necessito.

Fraternalment,

Ciutat del Vaticà, 12 d’abril de 2020, Diumenge de Pàsqua

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

«Les poesies de Casaldàliga no són simplement estètiques, sinó místiques, com les de Joan de la Creu, que ens obren a el Misteri últim. A un Tú amb el qual estableix una relació no merament individual i religiosa, sinó històrica.» (Victor Codina)

read more

Read more
“L’agronegoci està disposat a posar en risc de mort milions de persones”

“L’agronegoci està disposat a posar en risc de mort milions de persones”

“L’agronegoci està disposat a posar en risc de mort milions de persones”

El coronavirus manté al món en estat de xoc. En lloc de combatre les causes estructurals de la pandèmia, els governs s’estan centrant només en mesures d’emergència.

31 de març de 2020

Les Causes de Pere Casaldàliga

Conversem amb Rob Wallace sobre els perills del COVID-19, la responsabilitat dels agronegocis i les solucions sostenibles per combatre les malalties infeccioses. Wallace és biòleg evolutiu i fitogeògraf per a la salut pública als Estats Units. Ha treballant sobre diversos aspectes de les noves pandèmies durant 25 anys i és l’autor del llibre Big Farms Make Big Flu (Grans granges fan grans grips, en català).

Com de perillós és el coronavirus?

Depèn d’on et trobis en el moment del brot local de COVID-19: nivell inicial, nivell màxim, tardà. També depèn del tipus resposta que estiguin donant les institucions de salut pública a la teva regió. De quines són les seves dades demogràfiques, quants anys tens, si estàs immunològicament sa en el moment del contagi, o quina és la teva salut subjacent. També pots ser una persona no diagnosticable per la teva immunogenètica, la genètica subjacent que et dona una resposta immune al virus, i es possible que el virus no presente símptomes.

Aleshores, tot aquest rebombori al voltant del virus és només una estratègia per espantar les persones?

No, certament no. El COVID-19 registrava una taxa de letalitat o d’estadístiques de mort pel virus (CFR –Case Fatality Rate-) d’entre 2 i 4% al començament del brot a Wuhan. Fora de Wuhan, el CFR sembla caure més o menys a l’1% i fins i tot per sota, però també sembla augmentar en punts aquí i allà, fins i tot en llocs d’Itàlia i els Estats Units. El seu rang no sembla molt elevat en comparació amb, per exemple, la Síndrome Respiratòria Aguda Greu (SARS) al 10%; la grip de 1918, 5-20%; la grip aviar H5N1, el 60%; i, en alguns punts, l’Ebola, el 90%. Però certament, supera el 0,1% de CFR de la incidència de la grip estacional. No obstant això, el perill no és només una qüestió de taxa de mortalitat, sinó que també hem d’afrontar el que s’anomena penetració de la taxa d’atac comunitari: quina penetració té el brot entre el conjunt de la població mundial.

Pots ser més específic?

La xarxa global de viatges té una connectivitat rècord. Sense vacunes ni antivírics específics per al coronavirus ni cap immunitat en aquests moments, fins i tot un virus amb només un 1% de mortalitat pot suposar un perill considerable. Amb un període d’incubació de fins a dues setmanes i cada vegada més evidències que hi ha transmissió abans de la malaltia –abans que sapiguem que les persones estan infectades–, pocs llocs estarien lliures d’infecció. Si, per exemple, COVID-19 registra un 1% de víctimes mortals, el procés d’infecció de quatre mil milions de persones suposarà 40 milions de morts. Una petita proporció d’un gran nombre pot representar un gran nombre.

Aquestes son dades alarmants tenint en compte que la virulència del patogen es considerablement menor…

Absolutament, i només estem al començament del brot. És important comprendre que moltes infeccions noves canvien en el transcurs de les epidèmies. La infectivitat, la virulència o ambdues poden atenuar-se. D’altra banda, altres brots augmenten en virulència. La primera onada de la pandèmia de grip, la primavera de 1918, va ser una infecció relativament lleu. Van ser la segona i tercera onada d’aquell hivern i fins al 1919 les que van matar milions de persones.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Però els epidemiòlegs escèptics sostenen que hi ha menys persones infectades i mortes pel coronavirus que per la grip estacional típica. Què en penses?

Seria el primer a celebrar-ho si aquest brot demostra ser un fracàs. Però aquests esforços per descartar COVID-19 com un possible perill, citant altres malalties mortals -especialment la grip-, són un recurs retòric mal utilitzat per parlar de la preocupació sobre el coronavirus. 

“El COVID-19 només està començant el seu viatge epidemiològic, i a diferència de la grip, no tenim vacuna ni immunitat col·lectiva per frenar la infecció i protegir les poblacions més vulnerables”

Llavors, la comparació amb la grip estacional coixeja?

Té poc sentit comparar dos patògens en diferents moments de les seves corbes de desenvolupament. Sí, la grip estacional infecta molts milions a tot el món, matant, segons estimacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), fins a 650.000 persones a l’any. El COVID-19, no obstant això, només està començant el seu viatge epidemiològic, i a diferència de la grip, no tenim vacuna ni immunitat col·lectiva per frenar la infecció i protegir les poblacions més vulnerables.

Fins i tot, si la comparació és enganyosa, tots dos virus pertanyen al grup específic ARN, tots dos afecten l’àrea de la boca i la gola i, a vegades, també els pulmons. Tots dos són bastant contagiosos.

Aquestes són similituds superficials que no tenen en compte una diferència important entre els dos patògens. Sabem molt sobre la dinàmica de la grip. Sabem molt poc sobre COVID-19, que està ple d’incògnites. De fet, hi ha molta informació del comportament del COVID-19 que es no coneixerem fins que el brot es desenvolupi per complet. Al mateix temps, és important comprendre que no es tracta de COVID-19 versus grip estacional. És el COVID-19 i la grip. El fet de l’aparició de múltiples infeccions capaces de convertir-se en una pandèmia, atacant les poblacions de manera combinada, hauria de ser la preocupació principal i central.

Subscriu el butlletí amb continguts exclusius

T'està interessant?

Coneix més sobre en Pere Casaldàliga i la seva feina a l'Amazònia.

Fet des de l'Araguaia i des de Catalunya!

Has estat investigant epidèmies i les seves causes durant diversos anys. En el teu llibre ‘Big Farms Make Big Flu’ intentes establir connexions entre les pràctiques agrícoles industrials, l’agricultura orgànica i l’epidemiologia viral. Quines són?

El veritable perill de cada nou brot és el fracàs, o millor dit, la negativa voluntària a intentar comprendre que cada nou COVID-19 no és un incident aïllat. L’augment de l’aparició de virus està estretament relacionat amb la producció d’aliments i la rendibilitat de les corporacions multinacionals. Qualsevol que pretengui comprendre per què els virus s’estan tornant més perillosos ha d’investigar el model industrial d’agricultura i, més específicament, la producció ramadera. En l’actualitat, pocs governs i pocs científics estan preparats per fer-ho, tot el contrari. Quan sorgeixen els nous brots, els governs, els mitjans de comunicació i, fins i tot, la majoria dels centres mèdics estan tan concentrats en l’emergència per separat, que descarten les causes estructurals que estan conduint múltiples patògens marginats a un fenomen global inesperat.

“L’augment de l’aparició de virus està estretament relacionat amb la producció d’aliments i la rendibilitat de les corporacions multinacionals”

Qui són els responsables?

He esmentat l’agricultura industrial. El gran capital encapçala l’acaparament de terres en els últims boscos primaris i terres de cultiu de petits propietaris a tot el món. Aquestes inversions impulsen la desforestació i un desenvolupament que condueix a l’aparició de malalties. La diversitat funcional i la complexitat que representen aquestes enormes extensions de terra s’estan racionalitzant de tal manera que els patògens, prèviament tancats, s’estan estenent a les comunitats locals de bestiar i humans. En resum, els centres de capital, llocs com Londres, Nova York i Hong Kong, han de considerar-se els nostres principals punts crítics de malaltia.

Per a quines malalties parlem?

En aquest moment, no hi ha patògens lliures de la influència del capital. Fins i tot els més remots es veuen afectats encara que sigui des de la llunyania. L’ebola, el zika, els coronavirus, la febre groga novament, una varietat de grips aviàries i la pesta porcina africana es troben entre molts dels patògens que surten de les zones més remotes de l’interior (dels ecosistemes salvatges) cap a les zones periurbans, les capitals regionals i, finalment, cap a la xarxa global de viatges. Dels ratpenats al Congo fins a matar gent que pren el sol a Miami en poques setmanes.

“Molts nous patògens prèviament controlats per ecologies forestals de llarga evolució estan sent alliberats, amenaçant el món sencer”

Quin és el paper de les empreses multinacionals?

El planeta Terra és en gran part un Planet Farm (planeta granja), tant pel que fa a biomassa com a terra utilitzada. L’agronegoci té com a objectiu acaparar el mercat d’aliments. La gairebé totalitat del projecte neoliberal s’organitza entorn dels esforços per donar suport a les empreses amb seu als països industrialitzats més avançats per robar la terra i els recursos dels països més febles. Com a resultat, molts d’aquests nous patògens prèviament controlats per ecologies forestals de llarga evolució estan sent alliberats, amenaçant el món sencer.

Quins efectes tenen els mètodes de producció de l’agronegoci?

L’agricultura dirigida pel capital que reemplaça les ecologies més naturals ofereix els mitjans perfectes pels quals els patògens poden desenvolupar els fenotips més virulents i infecciosos. No es podria dissenyar un sistema millor per engendrar malalties mortals.

“L’agronegoci està tan enfocat en els guanys, que la selecció d’un virus que podria matar mil milions de persones es considera un risc que paga la pena assumir”

Com és possible això?

L’expansió dels monocultius genètics d’animals domèstics elimina qualsevol tallafoc immune disponible per desaccelerar la transmissió. Les grans dimensions i densitats de població faciliten majors taxes de transmissió. Tals condicions d’amuntegament deprimeixen la resposta immune. L’alta productivitat, com a part indissoluble de qualsevol producció industrial, proveeix contínuament el subministrament de nous materials susceptibles al virus, i que alimenten l’evolució de la virulència. En altres paraules, l’agronegoci està tan enfocat en els guanys, que la selecció d’un virus que podria matar mil milions de persones es considera un risc que paga la pena assumir.

Com?

Aquestes companyies poden externalitzar els costos de les seves operacions epidemiològicament perilloses en tota la resta. Des dels propis animals fins als consumidors, els treballadors agrícoles, els entorns locals i els governs de totes les jurisdiccions. Els danys són tan extensos, que si retornéssim aquests costos als balanços de la companyia, els agronegocis, com sabem, acabarien per sempre. Cap companyia podria suportar els costos del mal que causa.

Molts mitjans situen el punt de partida del coronavirus en un mercat d’aliments exòtics a Wuhan. És així?

Sí i no. Hi ha pistes espacials que apunten aquí. El seguiment de contactes d’infeccions vinculades es remunta al mercat majorista d’aliments marins de Hunan a Wuhan, on es van vendre animals salvatges. El mostreig ambiental sembla assenyalar l’extrem oest del mercat, on hi havia aquests animals salvatges. Però, com d’enrere i amb quina amplitud hem d’investigar? Quan, exactament, va començar l’emergència? L’enfocament en el mercat perd els orígens de l’agricultura silvestre a l’interior i la seva creixent capitalització. A nivell mundial, i a la Xina, els aliments silvestres s’estan formalitzant com a sector econòmic. Però la seva relació amb l’agricultura industrial s’estén més enllà de simplement compartir les mateixes bosses de diners. A mesura que la producció industrial (porcina, d’aviram i similars) s’expandeix cap al bosc primari, va pressionant tots aquells que cultiven aliments silvestres a endinsar-se més al bosc per trobar animals salvatges, la qual cosa augmenta la interfície i la propagació de nous patògens, inclòs el COVID-19 .

El COVID-19 no és el primer virus que es desenvolupa a la Xina i el govern tracta d’ocultar.

Sí, però aquesta no és una manera d’actuar específicament xinesa. Els Estats Units i Europa també han servit com a origen per a noves grips, recentment l’H5N2 i l’H5Nx, i les seves multinacionals i representants neocolonials van impulsar l’aparició de l’ebola a l’Àfrica occidental i el zika al Brasil. Els funcionaris de salut pública dels EUA van protegir els agronegocis durant els brots de l’H1N1 (el 2009) i l’H5N2.

L’OMS ha declarat ara una emergència sanitària d’interès internacional. És adequat?

Sí. El perill de tal patogen és que les autoritats sanitàries no tenen un control sobre la distribució estadística del risc. No tenim idea de com pot respondre el patogen. Passem d’un brot en un mercat a infeccions a tot el món en qüestió de setmanes. El patogen podria cremar-se. Això seria genial, però no ho sabem. Una millor preparació milloraria les probabilitats de soscavar la velocitat de fuita del patogen. La declaració de l’OMS també és part del que jo anomeno “teatre pandèmic”. Les organitzacions internacionals han mort davant la inacció. La Lliga de les Naciones (previ a l’ONU) retorna a la ment. El grup d’organitzacions de l’ONU sempre està preocupat per la seva rellevància, poder i finançament. En canvi, aquesta organització i les seves diferents agències podrien haver convergit en la preparació i prevenció reals que el món necessita per interrompre les cadenes de transmissió del COVID-19.

“Les multinacionals i representants neocolonials europeus i estatunidencs van impulsar l’aparició de l’ebola a l’Àfrica occidental i el zika al Brasil”

La reestructuració neoliberal del sistema d’atenció mèdica ha empitjorat tant la recerca com l’atenció general dels pacients, per exemple als hospitals. Quina diferència podria comportar un sistema de salut més ben dotat per combatre el virus?

Existeix la terrible història de l’empleat de la companyia de dispositius mèdics de Miami que, en tornar de la Xina amb símptomes similars a la grip, va fer el correcte per a la seva família i comunitat i va exigir que un hospital local l’examinés de COVID-19. El preocupava que la seva opció mínima de l’Obamacare no cobrís les proves. Ell estava en el correcte, atès que la prova costava 3.720 dòlars. Una demanda estatunidenca podria ser una ordre d’emergència que estipuli que durant un brot de pandèmia, el govern federal pagarà totes les factures mèdiques pendents relacionades amb la prova d’infecció i el tractament després d’un positiu. Volem encoratjar les persones a buscar ajuda, després de tot, en lloc d’amagar-se i infectar altra gent, perquè no poden pagar el tractament. La solució òbvia és un servei nacional de salut, amb tot el personal necessari i equipat per gestionar les emergències de tota la comunitat, de manera que mai es desencoratgi la cooperació comunitària.

“En relació a la salut publica, jo em posiciono al costat de la veritat i la compassió, que son importants variables epidemiològiques. Sense qualsevol de les dues, les lleis perdran el suport de la població”

Tan aviat com es descobreix el virus en un país, els governs de tot el món reaccionen amb mesures autoritàries i punitives, com una quarantena obligatòria d’àrees senceres de terra i ciutats. Estan justificades mesures tan dràstiques?

L’ús d’un brot per provar control autocràtic després del brot demostra la immoralitat i el caràcter deshonest de la gestió capitalista dels desastres. En relació a la salut publica, jo em posiciono al costat de la veritat i la compassió, que de fet son importants variables epidemiològiques. Sense qualsevol de les dues, les lleis perdran el suport de la població. Un sentit de solidaritat i respecte comú és una part fonamental per obtenir la cooperació que necessitem per sobreviure junts a tals amenaces. Les quarantenes automàtiques amb el suport adequat –registres de brigades de veïnats capacitats, camions de subministrament d’aliments que van de porta a porta, permís de treball i assegurança per desocupació– poden generar aquest tipus de cooperació. Tots estem junts en això.

Com sabràs, a Alemanya, l’AfD és un partit nazi ‘de facto’ amb 94 escons al Parlament. La ultradreta i altres grups en associació amb polítics de l’AfD usen la crisi del coronavirus. Difonen falsos informes sobre el virus i exigeixen més mesures autoritàries al govern: restringir els vols i l’entrada a les persones migrants, el tancament de fronteres i la quarantena forçada.

La ultradreta vol utilitzar el que avui són malalties globals per racialitzar les prohibicions de viatjar i el tancament de fronteres. Això és, per descomptat, un sense sentit. En aquest punt, atès que el virus ja s’està propagant per tot arreu, el més assenyat és treballar per desenvolupar la resistència de la salut pública perquè no importi qui hi recorri amb una infecció, perquè tinguem els mitjans per tractar i curar. I, per descomptat, que es deixi de robar la terra als pobles originaris i provocar els èxodes en primer lloc, només així podrem evitar que els patògens emergeixin.

Quins serien els canvis sostenibles?

Per reduir l’aparició de nous brots de virus, la producció d’aliments ha de canviar radicalment. L’autonomia dels agricultors i un sector públic fort poden frenar l’aparició ambiental de cadenes de contagi unidireccionals i les infeccions descontrolades. Introduir varietats de bestiar i cultius, i reestructuració estratègica, tant a nivell de granja com regional. Permetre que els animals per a alimentació es reprodueixin en el lloc per transmetre les immunitats provades. Connectar la producció justa amb la circulació justa. Donar suport als subsidis de preus i als consumidors que afavoreixin la producció agroecològica. És important que es defensin aquestes mesures davant les compulsions que l’economia neoliberal imposa als individus i les comunitats, així com també les amenaces de la repressió de l’Estat dirigides per les forces del capital.

“Per reduir l’aparició de nous brots de virus, la producció d’aliments ha de canviar radicalment”

Quines haurien de ser les demandes de l’esquerra revolucionària davant la creixent dinàmica de brots?

L’agroindústria com a manera de reproducció social ha d’acabar per sempre, encara que només sigui per una qüestió de salut pública. La producció d’aliments altament capitalitzada depèn de pràctiques que posen en perill tota la humanitat, en aquest cas ajudant a deslligar una nova pandèmia mortal. Hauríem d’exigir que els sistemes alimentaris se socialitzin de tal manera que, en primer lloc, s’eviti l’aparició d’agents patògens tan perillosos. Això requerirà, primer, reintegrar la producció d’aliments a les necessitats de les comunitats rurals. També requerirà pràctiques agroecològiques que protegeixin el medi ambient i als agricultors en la mesura que conreen els nostres aliments. En general, hem de sanar les falles metabòliques que separen les nostres ecologies de les nostres economies. En resum, tenim un planeta per guanyar.

Entrevista publicada originalment a Marx.21. Traduïda per Oscar Simón i publicada el 18 de març de 2020 a la Directa, AQUI.

SUBSCRIU-TE AL BUTLLETÍ

Coneix MÉS de Pere Casaldàliga
i les seves causes

.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

Pere Casaldàliga: poeta, profeta i pastor

«Les poesies de Casaldàliga no són simplement estètiques, sinó místiques, com les de Joan de la Creu, que ens obren a el Misteri últim. A un Tú amb el qual estableix una relació no merament individual i religiosa, sinó històrica.» (Victor Codina)

read more

Read more

Pin It on Pinterest