Al Brasil, els assassinats per conflictes al camp van créixer un 75% el 2021, un augment que reflecteix “l’abandonament i l’acció deliberada contra la vida de les persones” del Govern del president Jair Bolsonaro. La denúncia ha estat feta per la Comissió Pastoral de la Terra (CPT), vinculada a l’Episcopat brasiler, en la presentació del seu informe anual: Quadern de Conflictes al Camp 2021.
La Terra Indígena Yanomami (TIY) ha estat un dels territoris més durament afectats per la violència dels garimpeiros, cercadors d’or clandestins, al Brasil. Reconeguda al 1992, la TIY és la més gran del Brasil en extensió, amb 9,6 milions d’hectàrees (3 vegades el tamany de tota Catalunya). En ella hi viuen els indígenes Yanomami i els Ye’kwana. També hi ha constància de la presència de vuit grups d’indígenes aïllats a la selva, un dels quals és conegut com el poble indígena Moxihatëtëa. Des del 2012, l’activitat clandestina d’extracció minera està en expansió accelerada al país i està tenint un impacte significatiu sobre l’Amazònia.
Durant el 2020, el Centre de Documentació de la CPT – Don Tomás Balduino va registrar 9 morts a conseqüència de conflictes del camp, la major part dins de l’estat d’Amazones (6). El 2021 van ser registrades 109 morts en conseqüència de conflictes, la qual cosa significa augment de 1.110%.
Del total, 101 morts van ser enregistrades dins de l’estat de Roraima. Totes d’indígenes Yanomamis. Totes causades per accions de cercadors d’or clandestins. Des del 2020, l’Associació Hutukara alerta les autoritats dels riscos de l’escalada de violència a les regions de la TIY on l’extracció minera il·legal, el “garimpo”, ha avançat més. Segons dades obtingudes pel Sistema de Vigilància de la Mineria Il·legal dins de la TIY, la llera del riu Uraricoera és la regió més afectada per aquesta activitat, concentrant un 45% de tota l’àrea degradada per la mineria il·legal dins el territori indígena yanomani.
El Brasil va tancar el 2021 amb 1937 rescatats de l’esclavitud, la suma més alta des del 2013. Sérgio Carvalho/MTE
Violència contra les persones: augment del 75% en els assassinats
Al 2021, les dades de la Comissió Pastoral de la Terra evidencien que la violència contra persones va ser brutal. Només en els estats que conformen l’Amazònia Legal es varen registrar 28 assassinats, el 80% del total a tot el Brasil. L’actuació de “pistolers per encàrrec” i de les anomenades “agromilicies”, així com d’agents públics, va ocasionar 35 assassinats per conflictes al camp al Brasil, durant l’any 2021. D’aquest total, 33 eren homes i dos eren dones.
Durant aquest període hi va haver encara 27 temptatives d’assassinat i 132 amenaces de mort. També van ser registrades 75 agressions físiques amb diversos ferits, inúmeres intimidacions i humiliants intents de subjugació, amb 13 registres de tortura practicades principalment per agents privats de grans propietats, terratinents, “fazendeiros ”.
En total, 100 camperols van ser presos el 2021, amb augment de 45% de presons en relació amb l’any anterior.
Cinc persones LGBTI+ són víctimes de violència al camp
Les dades de violència contra les persones, divulgades a la publicació Conflictes al Campo Brasil 2021, presenten, per primera vegada, informacions sobre l’orientació sexual i l’expressió de gènere de les víctimes de la violència al camp. El 2021, cinc persones LGBTI+ van ser al camp víctimes de violència, conforme consta en les dades publicades a l’informe. Les violències esmentades són: humiliació i presó; assassinat; intimidació i tortura.
En el rescat més gran del 2021, Souza Paiol va ser considerat responsable de mantenir 116 treballadors esclavitzats a la collita de palla per als seus cigarrets (Foto: Grup d’Inspecció Mòbil Especial/Divulgació)
Treball esclau: major nombre de rescatats des del 2013
El 2021, la fiscalia del treball va rescatar de la situació d’esclavatge 1.726 persones, el nombre més gran des del 2013. Un augment de 113% en relació a la xifra de 2020. Van ser 169 casos de treball esclau en ambient rural el 2021, augment de 76% en relació a l’any anterior. Essent l’estat de Minas Gerais el que lidera la llista, amb 51 casos i 757 persones rescatades. De seguida ve l’estat del Pará, amb 27 casos, i el de Goiás amb 17.
Del total de rescatats d’aquesta pràctica criminal, 64 eren nens i adolescents, la qual cosa correspon a un augment del 121% en relació amb l’any anterior. Les regions Sud-Est i Centre-Oest van concentrar el nombre més gran de menors d’edat esclavitzats, 19 cadascuna.
Aquestes dues regions es on es van detectar també més casos de treball esclau: a la regió Sud-est van ser registrats 59 casos i 919 rescatats, mentre que al Centre-Oest van ser 37 casos i 415 rescatats el 2021.
Augmenten els intents de destrucció de les condicions d’existència dels pobles del camp
Durant el 2021 hi va haver 2.143 famílies desallotjades judicialment, més del 12% en relació amb l’any 2020. De la mateixa manera va haver-hi un augment del 18% de la quantitat de famílies expulsades violentament de les seves terres. El nombre va passar de 469, el 2020, a 555, el 2021.
Més de 71 milions d’hectàrees van estar o encara estan en conflicte. Les terres indígenes constitueixen la majoria aclaparadora d’aquestes terres que pateixen intrusions amb violència i agressius saquejos, corresponent al 81% de les àrees en situació de tensió social i conflicte. Els anomenats sense-terra constitueixen la segona categoria d’identitat amb més àrees sota cruenta pressió i conflicte, seguits pels “posseiros”.
L’alt percentatge de negres entre els esclaus rescatats és un símptoma de la realitat que viuen els negres encara avui al Brasil (Fotografia: Sergio Carvalho – Subsecretari d’Inspecció de Treball del Ministeri d’Economia)
Pel que fa a les dades sobre el nombre de famílies implicades en conflictes per terra en els darrers deu anys, salta a la vista l’augment espectacular de la quantitat de famílies que han tingut les seves terres envaïdes des de l’inici de l’actual govern (2019-2021): ni més ni menys que 206% a més en relació al 2018.
A l’Amazònia s’han registrat el 64,5% de les amenaces d’expulsió, el 63% de les contaminacions per agrotòxics, el 78% de la desforestació il·legal, el 87% de les expulsions, el 81% de les grillagens (acaparament il·legal de terres ), el 82% de les invasions, el 69% dels registres de sicaris i pistolers, el 73% de les omissions/connivències de l’Estat i el 70% de violacions de les condicions d’existència.
Resistència
Les accions d’ocupació i represa de terres van tenir també un augment expressiu el 2021. En total, aquestes accions de resistència van passar de 29 al 2020, a 50 al llarg de 2021, un augment de 72%, i de 1.391 famílies al 2020, fins a 4.761 famílies que van ocupar i recuperar terres al 2021. Un augment de 242%.
Som les Causes que assumim, les que vivim, per les que lluitem, i per les que estem disposats a morir. Jo sóc jo i les meves causes. La meva vida valdrà allò que les meves Causes valguin.
Amèrica Llatina és el Continent més conscient de la seva identitat comunitària. Per la seva unitat histórico-militant, de sang i utopia, de mort i esperança, pot parlar col·lectivament d’unes Causes pròpies.
I aquestes Causes, com a llatinoamericanes i com a assumides com a desafiament existencial i com a procés polític, comporten tres constants, tan utòpiques com necessàries, i complementàries entre si:
a) l’opció pels pobres; opció pel poble;
b) l’alliberament integral;
c) la solidaritat fraterna.
Quatre són les grans Causes de la Pàtria Gran que aquesta Agenda privilegia, per creure-les fonamentals en la contextura social i espiritual d’aquesta “hora”.
1. Les cultures arrel i testimoni
Perseguides i fins i tot prohibides; marginades i fins i tot massacrades. La cultura indígena, la cultura negra, la cultura mestissa, la cultura migrant. Cadascuna amb la seva especificitat; més o menys conflictiva, segons els temps i les latituds.
Avui, les quatre -esquelet i carn, sang i pell de la nostra Amèrica- es veuen enfrontades amb aquesta anivelladora «cultura advenient», que nega les identitats, prohibeix l’alteritat i subjuga neocolonitzadorment.
Totes quatre defensen la seva autoctònia. I, per sobreviure i, particularment, per contribuir amb la seva originalitat, cal fer aliança fraterna i defensar-se dels nous invasors, com una sola Amèrica plural. Índia, negra, mestissa, migrant, sigui cada cop més ella mateixa, aquesta Nostra Amèrica singular.
2. Allò popular i alternatiu
El socialisme llatinoamericà, la democràcia integral, la civilització de la pobresa compartida però militant, la lluita pels drets humans i per les transformacions socials juntament amb la gratuïtat i la festa.
Mort «el socialisme real», visca el socialisme utòpic! Visca la democràcia popular! i que es vagi morint la democràcia neoliberal que es considera única eixida de la societat
humana i «fi de la història».
Allò popular, i per ser popular, «alternatiu» -diferent del que se’ns dóna, contrari al que se’ns imposa, creatiu davant del fatalisme rutinari-, és el programa més realista i el desafiament històric més eficaç per als Pobles llatinoamericans; per als seus líders i polítics, per als seus partits i sindicats, per a les Esglésies que vulguin ser llatinoamericanament cristianes i per a aquest nou subjecte emergent col·lectiu que és el Moviment Popular.
3. La Dona
Ella, ni més ni menys. Secularment marginada a gairebé totes les cultures; també, és clar, en aquesta masclista Amèrica Llatina que, de per si, és més Matria que Patria
Gran, Abia Yala -terra verge mare en constant fecunditat-.
Les dones, totes les dones -també les negres, també, i les índies, també, i les pobres i les utilitzades i les sotmeses- s’estan posant dempeus en col·lectiva i organitzada consciència, i són, amb molta freqüència, suport i majoria a les diferents esferes del moviment popular. I ho seran cada cop més. I no només a la praxis sinó també al pensament; no sols en la militància, sinó també en el lideratge. I els homes i la Societat i l’Església hauran de reconèixer i respectar i dialogar, perquè la dona llatinoamericana ja es reconeix altivament, exigeix el respecte de la igualtat i dialoga fraternalment. Ni accepta els privilegis de cert feminisme primermundista, ni acceptarà fàcilment que la Societat o l’Església segueixin declarant com a dogma de fe la presència i l’acció de la dona en un segon pla sotmès.
4. L’ecologia integral
La comunió harmoniosa amb la Natura, mare i esposa, hàbitat i vehicle. Una ecologia contemplativa alhora que funcional. Sense les distàncies interessades amb què fàcilment el Primer Món defensa l’ecologia llunyana… En intersolidaritat ecològica, dels diferents Pobles del Continent, dels Continents entre si i fins i tot a la quotidianitat del veïnat.
Herència ancestral dels Pobles indígenes que tan bé han sabut estimar i respectar la Natura, Amèrica Llatina pot donar i ha de donar al món aquesta lliçó actualíssima de l’ecologia integral. Ni volem la Terra com un museu intocable, ni acceptem la tècnica, la indústria o el mercat com la llei i el futur omnipotents. El primer element essencial per a la nostra ecologia és el propi ésser humà, l’espècie viva més amenaçada d’extinció per l’ambició de la pròpia espècie.
Nosaltres mateixos volem ser ecologia conscient, convivència pacífica, terra cultivada i somniada utopia.
Si Amèrica Llatina és la nostra Causa, aquestes grans Causes de la Pàtria Gran hauran de ser, diàriament, les nostres grans Causes al llarg de l’any 1993, que segueix el 1992 famós. La vivència entusiasmada, la defensa militant i la diària utopia d’aquestes quatre grans Causes ens possibilitarà viure 500 anys més, però molt «altres»…; cinc-cents i milers més… I serem
demà l’ahir màrtir ja florit, «i serem milions»…
Així, des de la nostra alteritat assumida i respectada, podrem donar la contribució específica que de nosaltres espera l’únic Món Humà, ja sense primer ni tercer.
I aquesta convivència d’Amèrica Llatina amb els altres Pobles de la Terra Humana s’anirà semblant cada cop més al Regne de Déu.
El laboratori de l’Hospital Comarcal de l’Araguaia ha rebut aquest dijous, 10 de març de 2022, nous equipaments per millorar la seva capacitat i qualitat assistencial. L’espai ha estat completament renovat i adaptat per oferir una estructura capaç d’atendre els pacients dels municipis de São Félix do Araguaia, Luciara i Alto Boa Vista.
Novos equipamentos foram adquiridos para atender os pacientes de São Félix do Araguaia, Luciara e Alto Boa Vista
Responsable d’atendre una població de més de 20 mil persones, entre ells als pobles Karajá i Xavante, les millores rebudes són el resultat d’un projecte de col·laboració entre la Fundació Pere Casaldàliga, la seva sòcia local (l’Associação ANSA) i el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i permetran augmentar la quantitat i qualitat d’anàlisis i proves diagnòstiques que es podran realitzar localment, evitant llargs desplaçaments i demores per la població més vulnerable de la zona.
El laboratori ha estat equipat per millorar la qualitat de les anàlisis i proves.
El Consórcio Intermunicipal de Saúde (CISA), responsable públic de l’Hospital Comarcal ha coordinat els treballs i ha dut a terme la renovació de l’espai i les adequacions tècniques necessaries per a la instal·lació dels nous l’equipaments, en una mostra més del seu compromís amb la salut de la comarca de l’Araguaia.
A la cerimònia d’inauguració van ser presents les representants de la sòcia local de la Fundació, l’Associação ANSA, els alcaldes dels municipis de São Félix do Araguaia, Luciara i Alto Boa Vista, i una representació dels regidors i regidores dels ajuntaments implicats.
Moment de l’acte d’inauguració del nou laboratori de l’Hospital Comarcal de l’Araguaia.
Els Iny-Karajá viuen des de fa milers d’anys a la vora del riu Araguaia. Tanmateix, com molts altres pobles indígenes del Brasil, s’enfronten al repte d’una vida digna a les seves comunitats. El sistema sanitari a la majoria de pobles és precari i en aquesta ocasió hem pogut aconseguir una mica de suport per preservar les històries clíniques dels pacients d’una de les seves comunitats.
Habitants seculars de la riba del riu Araguaia als estats de Goiás, Tocantins i Mato Grosso, els Karajá tenen una llarga relació amb la societat no-indígena, que, tot i així, no els ha impedit mantenir els costums tradicionals del grup com ara: una llengua pròpia, les nines de ceràmica, la pesca familiar, rituals com la Festa d’Aruanã i la Casa Grande (Hetohoky), ornaments de plomes, cistelleria i artesania de fusta o una pintura corporal pròpia, com els característics dos cercles de la cara. Alhora, el Poble Iny-Karajá freqüenta els poblets no-indígenes per tal de reivindicar els seus drets territorials, l’accés a la sanitat o l’educació bilingüe, entre d’altres.
Localització i habitants
Els Karajá són habitants immemorials de la conca del riu Araguaia, les seves terres s’extenen per l’Illa do Bananal i els seus voltants, ocupant un territori que cobreix les fronteres entre els estats de Tocantins, Pará, Mato Grosso i Goiás.
L’illa fluvial més gran del planeta, amb uns vint mil quilòmetres quadrats de longitud, l’Illa do Bananal està formada per la bifurcació del riu Araguaia en un ramal més petit, el riu Javaés, que, més tard, uns 340 km més enllà, torna a trobar-se amb l’Araguaia, ja a la frontera entre els estats del Pará i el Tocantins.
Els indígenes constitueixen una petita part dels habitants de l’Araguaia. Els Xavante: caçadors, forts, valents fa només uns anys quan van sembrar el terror per aquestes contrades. Molt nobles. Els Carajá: pescadors, comunicatius, fàcils de fer amistat, festers, artesans del fang, de les plomes d’ocell i la palla de palma; delicats i malaltissos, especialment atacats pels contactes prematurs i deshonests amb l’anomenada Civilització, a través dels funcionaris, del turisme i del comerç; amb la beguda, el tabac, la prostitució i les malalties importades. Els Tapirapé : pagesos, pacifics i sensibles; molt comunitaris i d’una hospitalitat delicada.
Pere Casaldàliga. Carta Pastoral de 1971.
Considerat un dels santuaris ecològics més importants del Brasil, ja que es troba a la zona de transició entre la selva amazònica i el cerrado, el territori del Poble Iny-Karajá alberga una gran diversitat de fauna i flora.
L’illa Bananal és l’illa fluvial més gran del món i cobreix les fronteres entre els estats de Tocantins, Pará, Mato Grosso i Goiás.
Les comunitats de Santa Isabel do Morro (Háwalò) i Fontoura (Btõiry), situades a la riba occidental de l’illa Bananal, banyades pel riu Araguaia, a la frontera amb l’estat de Mato Grosso, són els assentaments més antics i les comunitats Karajá més grans. Actualment amb uns 680 i 650 habitants respectivament.
Altres pobles tradicionals són els de Krehãwa (São Domingos), Itxala, Macaúba, Buridina (Aruanã), Mirindiba i Maranduba. Dels assentaments més recents i més petits, tenim els pobles de Wataù, Háwalora, Ibutuna, Nova Tytema, JK, Teribrè, Awixe i Wrebia.
Per conèixer més sobre el Poble Iny-Karajá i sobre els altres pobles indígenes del Brasil, podeu consultar, en castellà, : AQUÍ
Una petita aportació
En resposta a una petició dels professionals sanitaris que treballen al centre sanitari de la comunitat de Santa Isabel do Morro, la Fundació ha facilitat l’adquisició de 2.000 carpetes de plàstic per tal que es puguin guardar les fitxes personals i la història clínica de cada pacient. L’estat en que es trobaven aquestes fitxes feia preveure la seva desaparició i, per tant, la pèrdua de dades importants per la salut dels indígenes.
Situació de les històries clíniques de pacients de Santa Isabel.
Evidentment es tracta d’una aportació mínima per tal de protegir, almenys, les històries clíniques dels residents. Tanmateix, les necessitats són lògicament molt més grans i exigeixen l’ajuda de tothom i, sobretot, el compromís del Govern Federal amb els Pobles Indígenes.
El Cardenal Carlo M. Martini, jesuita, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acolliment, de renovació a fons, tant de l’Església com de la Societat. Al seu llibre de confidències i confessions Col·loquis nocturns a Jerusalem, declara:
«Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; en la qual s’extirpés d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud; que donés ànims, especialment, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc més aquests somnis».
Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.
Ell i milions de persones a l’Església somiem amb l’«altra Església possible», al servei de l’«altre Món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.
Tant a l’Església (a l’Església de Jesús que són diverses Esglésies) com en a la Societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar en la cerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l’alteritat, del veritable progrés dins de l’ecologia profunda. I com diu Bobbio «cal instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat»; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l’altra globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres famolencs…
No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna.
La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no es resoldrà amb cap mena de capitalisme, perquè no cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el Sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En idioma xinès la paraula crisi es desdoblega en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.
En la campanya electoral dels EUA es va enarborar repetidament «el somni de Luther King», volent actualitzar aquest somni; i, en ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Concili Vaticà II, s’ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l’Església serva i pobra. En el 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Sacerdots Conciliars van celebrar l’Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i van signar el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari de naixement del qual estem celebrant enguany, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l’Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la corresponsabilitat de l’esglèsia com a Poble de Déu, i en l’obertura al món i en l’acolliment fratern.
Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Continuem rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que soterrada en la pobresa i en la fam a una gran majoria de la Humanitat. I continuarem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça.
Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Continuem rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que soterrada en la pobresa i en la fam a una gran majoria de la Humanitat. I continuarem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial,OMC…). Ens comprometem a viure una «ecològica profunda i integral», propiciant una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, dels agrotòxics. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per a una democràcia d’«alta intensitat».
L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).
Com a Església volem viure, a la llum de l’Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser l’Església de l’opció pels pobres, comunitat ecumènica i macroecumènica també. El Déu en qui creiem, l’Abbá de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d’exclusions, d’inclusions absorbents, d’orgull proselitista. Ja n’hi ha prou amb fer del nostre Déu l’únic Déu veritable. «El meu Déu, em deixa veure a Déu?». Amb tot respecte per l’opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no sols és possible, és necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona en la vida i en els ministeris de l’Església.
Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L’Església serà una xarxa de comunitats orants, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d’acolliment, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els camins de la Humanitat. Continuarem fent que es visqui en la pràctica eclesial l’advertiment de Jesús: «No serà així entre vosaltres» (Mt 21,26). Sigui l’autoritat servei. El Vaticà deixarà de ser Estat i el Papa no serà més Cap d’Estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l’Evangeli i la ministerialitat compartida. L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).
Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. «Encara cantem, encara somiem». Ens atenim a la paraula de Jesús: «Foc he vingut a portar a la Terra; i què puc voler sinó que cremi» (Lc 12,49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment de Jesús, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent-hi crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums Socials, les “Vias Campesinas“, els Moviments populars, les conquestes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de La nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, una vegada més i sempre «jo m’atinc al que s’ha dit: l’Esperança».
A cadascun i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la grandària d’aquests somnis. Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una espècie de postguerra»; no necessàriament de claudicació. El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.
El poble on va néixer Pere Casaldàliga aprofundeix en el seu llegat amb un treball escolar i una matinal per recordar la lluita del bisbe i esperonar a agafar-ne el testimoni.
El poble de Balsareny continua aprofundint en el seu coneixement sobre la tasca i l’emprempta que Pere Casaldàliga ha deixat.
Aquesta vegada, la Fundació Pere Casaldàliga i les entitats socials i educatives del poble han organitzat dos actes per tal d’apropar la figura del bisbe a la ciutadania i conèixer amb més profunditat quina va ser la seva tasca a Amèrica Llatina.
Una activitat escolar per aprofundir en el coneixement de la tasca de Casaldàliga
El divendres 3 de desembre, l’Escola Guillem va organitzar una xerrada de la brasilera Zilda Martins, col.laboradora de la Fundació Pere Casaldàliga, nascuda a l’Araguaia i responsable de l’Arxiu del bisbe entre 2013 i 2017.
L’Escola Guillem de Balsareny aprofundeix en la figura i el llegat del Bisbe Pere Casaldàliga.
Els nens i nenes de 4art d’ESO es van mostrar molt actius i interessats, fent moltes preguntes i volent saber moltes coses de la vida del bisbe i de la regió on va viure més de 50 anys.
La Zilda va poder explicar en primera persona com era en Pere Casaldàliga, com actuava i què feia en el seu dia a dia. També va poder apropar als alumnes la realitat de São Félix do Araguaia, fent-los conscients de les dificultats en matèria d’educació o salut que encara es pateixen en aquella regió de l’Amazònia. Els nens i nenes de 4art d’ESO es van mostrar molt actius i interessats, fent moltes preguntes i volent saber moltes coses de la vida del bisbe i de la regió on va viure més de 50 anys.
Una matinal popular per recordar la lluita de Casaldàliga
Posteriorment, el dimecres 8 de desembre, a pocs dies de la celebració del Dia Internacional dels Drets Humans, més de 100 persones van participar de la matinal per recordar el bisbe i apel.lar per la continuïtat a la seva tasca.
Mural a favor dels drets humans que es va pintar ahir al matí i que després es va penjar al campanar
Tal com relata Queralt Casals, del diari Regió7, en la seva edició del 9 de desembre de 2021:
Les causes de Casaldàliga i el seu llegat van ser presents a la jornada de la mà de l’activista social i periodista David Fernández i del membre de la Fundació Pere Casaldàliga Raul Vico, que van glossar la figura del qui ha estat i continua sent un símbol de la lluita per combatre les desigualtats socials.
El nom de Pere Casaldàliga, que va morir l’agost de l’any passat, està intrínsecament lligat a la lluita pels drets humans. El bisbe balsarenyenc va dedicar la seva vida a treballar pels drets dels pobles camperols i indígenes de l’Amazònia brasilera. El seu poble natal va voler recollir ahir el seu testimoni universal en una matinal organitzada per la Fundació Pere Casaldàliga, el Cercle Cultural de Balsareny i el Centre Instructiu i Recreatiu, que va tenir lloc al Casino. La jornada va començar amb un esmorzar que destinarà la recaptació a projectes solidaris de la fundació i tots els infants que ho van desitjar van poder donar color a un mural en favor dels drets humans que es penjarà al campanar de l’església.
David Fernández i Raul Vico en un moment de la xerrada
Casaldàliga avui, en la vigília de la diada dels drets humans de l’any 2021, és la millor esmena al món injust dels nostres dies i al mateix temps el millor antídot contra la pitjor versió de nosaltres mateixos.
David Fernàndez
El plat fort de la matinal va arribar amb la xerrada. Per la seva banda, David Fernández, que va reconèixer que a Casaldàliga «no l’he conegut mai i és com si el conegués de sempre», el va definir com «un referent que les coses es poden fer diferents». L’activista social va assegurar que «Casaldàliga avui, en la vigília de la diada dels drets humans de l’any 2021, és la millor esmena al món injust dels nostres dies i al mateix temps el millor antídot contra la pitjor versió de nosaltres mateixos». En la mateixa línia, l’exdiputat de la CUP va afegir que «el Pere és per sort avui el nostre altre món possible i la nostra utopia necessària i practicable contra tots els tirants i els lladres» i va apel·lar al compromís amb seves les causes «que al final són totes les causes del món que tenen alguna cosa a veure amb la dignitat humana».
Els actes van ser organitzats per la Fundació Pere Casaldàliga, el Cercle Cultural de Balsareny i el Centre Instructiu i Recreatiu, i van tenir lloc al Casino de Balsareny.
Casaldàliga no va ser el bisbe dels pobres, va ser el bisbe de la subversió, que va posar de cap per avall la societat de l’Araguaia, el poder polític i la dictadura brasilera i va anar construint una nova societat.
Raul Vico
Al seu torn, Raul Vico, que sí que va conèixer de prop Casaldàliga, amb qui va treballar activament a São Félix do Araguaia, va contextualitzar la tasca del bisbe en defensa dels pobles indígenes. Al seu entendre «no va ser el bisbe dels pobres, va ser el bisbe de la subversió, que va posar de cap per avall la societat de l’Araguaia, el poder polític i la dictadura brasilera i va anar construint una nova societat».
Balsareny té molt més que un bisbe, una persona avançada al seu temps.
Raul Vico
Per tot plegat, l’assessor de l’ONG brasilera ANSA va dir que «Balsareny té molt més que un bisbe, una persona avançada al seu temps que va veure amb una visió profètica quines eren les lluites essencials per fer-nos més humans a nosaltres individualment i com a societat». Per això, va animar als assistents a «mirar més enllà de la figura del bisbe» i a «mantenir net el camí que ha obert».
![“Avui ja no tinc aquests somnis” [Circular fraterna de Pere Casaldàliga]](https://fperecasaldaliga.org/wp-content/uploads/2021/06/IMG_6863_Aw-1080x675.jpg)
Recent Comments