La Prelatura de São Félix do Araguaia va ser creada el 13 de maig de 1969 per la Butlla Quo Commodius del Papa Pau VI. Va ser confiada per la Santa Seu a la cura de la Congregació dels Fills Missioners de l’Immaculat Cor de Maria (els claretians). Al principi, Pere Casaldàliga va ser nomenat administrador apostòlic d’aquesta nova “diòcesi”, fins que al 1971 va ser consagrat bisbe.
Aquestes són algunes de les claus per conèixer aquesta particular església que es convertiria en un referent mundial de la lluita per la Justícia.
1. De la mida d’un país
La Prelatura de São Félix do Araguaia ocupa una àrea de gairebé 130.000 km2 dins de l’Amazònia Legal, al nord-est de l’estat de Mato Grosso, a 1.200Km al nord de Brasília i a 2.000Km de Rio de Janeiro. Es troba situada entre dos dels grans rius brasilers que desemboquen a l’Amazones: el Riu Araguaia -que més endevant perd el nom i s’anomena Tocantins, i el Riu Xingu.
Si la regió fos un estat de la Federació Brasilera, seria el divuitè en extensió, ja que té una superfície més gran que la d’estats com el Pernambuco o Santa Catarina. De fet, l’àrea que ocupa la Prelatura de São Félix do Araguaia té una superfície més gran que la de països sencers com Portugal o Guatemala.
Per això, els desplaçaments diaris de les persones estan marcats per aquesta realitat d’enormes distàncies i escasses infraestructures: una cita amb el metge, una gestió al banc o una visita a algun familiar és sovint sinònim d’un viatge en autobús de 4, 6, 8, 10 o fins i tot 24 hores.
Pere Casaldàliga, que sempre viatjava per la regió amb autobús, sempre deia que “a l’autobús es perd temps, però es guanya gent” .
Mapa de la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia
2. En la trobada de dos dels biomes més biodiversos del món
La regió que ocupa la Prelatura de São Félix do Araguaia té el privilegi de ser testimoni de la rica transició de 2 dels biomes brasilers més importants: el Cerrado (poc conegut, però que és més gran que tota Europa) i l’Amazònia. Aquest fet li confereix una diversitat única de formes de vida vegetals i animals, que s’estén des de les sabanes del Cerrado fins la densa selva amazònica.
És enmig d’aquests impressionants i diversos paisatges on es troba la Prelatura de São Félix do Araguaia. El majestuós riu Araguaia i la seva fauna salvatge, les terres baixes inundades amb les seves palmeres, la imponent selva que anuncia la proximitat de l’Amazones, això és la Regió d’Araguaia. Enmig de l’abundància de la transició del Cerrado a l’Amazònia, la regió compta amb diverses espècies autòctones de fruites, herbes i plantes i el gust popular per elles. Són sabors únics, intensos, d’espècies poc conegudes com la cagaita, la bacaba o la mangaba. Sabors, culinària, costums i tradicions que configuren la vida de les comunitats locals i formen part indissociable de la cultura dels pobles indígenes.
El model de desenvolupament construït sobre la base del latifundi i apalancat sobre la concentració de la renda en mans d’uns pocs ha conduït a una ràpida depredació ambiental. Es calcula que ja s’ha desforestat una superfície més gran que països sencers com Haití o Bèlgica.
No obstant això, aquests paisatges naturals competeixen cada vegada més amb els núvols de fum, les pastures monòtones i les immenses plantacions de soja. De fet, el model productiu dominant es caracteritza per un ús extensiu de la terra amb escassa utilització de mà d’obra per a una producció poc diversificada i de baix valor afegit, adreçada al mercat de fora de la regió.
Les enormes plantacions (principalment de soja) representen un crim mediambiental i estan provocant la pèrdua de la diversitat ecològica, social i cultural de l’Araguaia.
3. Terra d’emigrants i de barreja cultural
L’Araguaia és una enorme regió situada a la “porta” d’entrada de l’Amazònia. Està localitzada entre dos dels rius més grans del Brasil, que li donen el seu nom, l’Araguaia i el Xingu.
Al principi, els pobles indígenes com els Karajá, els Tapirapé o els Xavante vivien principalment de les riqueses naturals que existien. L’arribada de “l’home blanc” va tenir lloc a partir dels anys 50-60, amb grups vinguts de l’empobrit nordest brasiler que van arribar espontàniament per l’Illa de Bananal. Venien amb els seus animals, els seus bous, aprofitant aquesta riquesa de pastures naturals. Aquella immensitat de món, de la mida d’un país, podia acollir a tots, indígenes i nou-vinguts, de forma poc conflictiva. La natura era abundant i generosa.
Les famílies de pagesos són víctimes de la cobdícia d’altri, de la inconsciència dels patrons, de l’explotació dels tres polítics que apareixen a la regió d’elecció en elecció (…). Aquestes persones desafortunades, plenes de plagues i malalties, viuen amb l’ombra d’un futur incert. Malgrat tot, segueixen guanyant-se el pa de cada dia, perquè per a ells només hi ha dos drets: el dret a néixer i el dret a morir.
Pere Casaldàliga, 1971
Famílies treballant la terra a Santa Terezinha, al 1976. Ben aviat la Prelatura de Casaldàliga va ajudar-los amb les plantacions i va dur el primer tractor de la regió.
A partir del 1950, però, es va redefinir la política d’ocupació i colonització de Mato Grosso “amb l’objectiu d’incorporar la frontera agrícola de la regió a l’economia nacional”. La ideia era que aquella inmensa regió servís per absorbir els excedents de població d’altres regions brasileres i per això es van promoure diversos projectes de “colonització” a base d’incentius fiscals i beneficis a les empreses que decidien instal.lar-s’hi. D’aquesta manera, el govern militar va privilegiar la instal·lació de grans latifundis que, en realitat només tenien interès en especular amb la terra i en cobrar les generoses subvencions.
La gent arribava d’aquí i d’allà a la recerca de terra, treball, abundància, vida. Els primers van arribar del Sud, després de Goiás-Tocantins, Minas Gerais, altres parts del Mato Grosso, del Nord i del Nordest, en fi, de tots els racons. Actualment, hi ha unes 40 comunitats, la més propera a 33 km de l’ajuntament (Confresa) i la més llunyana a 110 km.
Equip Pastoral de Confresa.
Butlletí Alvorada, Maig-Juny 2006.
La instal·lació de grans hisendes, els projectes de colonització i el creixement dels serveis públics van atreure persones de totes les regions del Brasil, que van anar ocupant la regió. De fet, avui dia conviuen a l’Araguaia cultures molt diferents, com les dels gauchos de sud, els nordestinos i, per descomptat, les diverses cultures de cada un dels Pobles Indígenes.
4. Patrimoni indígena i el bressol del nou indigenisme
Entre els rius Xingu i Araguaia viuen 21 mil indígenes de 22 grups ètnics diferents en 16 Terres Indígenes.
La Prelatura de São Félix do Araguaia ha tingut un paper determinant perquè entenguem l’indigenisme actual. Un cas paradigmàtic és la missió de vida de les Germanetes de Jesús que van conviure amb el poble Tapi’itawa durant més de 50 anys sense cap intent d’evangelització, “conversió” i molt menys d’integració, i que van permetre la supervivència d’aquest poble.
Però l’acció local de les germanetes i de tants que van dedicar la seva vida a la Causa Indígena va tenir una dimensió nacional i internacional: el seu compromís, el seu treball, la seva formació i la seva militància activa són el bressol de les polítiques indígenes modernes i de les reivindicacions indígenes que busquen l’alliberament.
Desde hace 500 años, “el indio es el que debe morir”. 500 años prohibidos para estos pueblos clasificados con un apodo genérico, sus identidades negadas, su vida diferente y alternativa criminalizada. 500 años de sucesivos imperios invasores y sucesivas oligarquías herederas de la dominación secular. 500 años bajo la prepotencia de una civilización hegemónica que ha ido masacrando cuerpos con armas y trabajo esclavo y almas con un dios exclusivo. Por economía de mercado, por política imperial, por religión impuesta, por bulas y decretos y ordenanzas pseudocivilizadas y pseudocivilizados.
5. “No oblideu que aquí es va vessar sang”: Una configuració social construïda en la lluita
A la regió de la Prelatura de São Félix do Araguaia, els conflictes violents i els grans crims ambientals s’han donat sobretot sobre els pobles indígenes i els treballadors rurals, com són els casos recents de la Terra Indígena Marãiwatsédé, a Bom Jesus do Araguaia, o l’ocupació sistemàtica de zones delimitades i homologades que té lloc a la terra indígena Urubu Branco, entre Santa Terezinha, Porto Alegre do Norte i Confresa.
A el mateix temps, la manca de polítiques públiques realistes de suport a l’Agricultura Familiar (en una regió amb 75 assentaments) i la pressió de l’agronegoci cerealista i ramader, condemnen a la majoria de les famílies rurals a una economia de subsistència i de precarietat.
Teodomiro Monteiros dos Santos va morir aquí, a São Félix, el 28 de juliol (de 1970). El vaig enterrar jo mateix. Venia de la hisenda “sua-Missu”, en un estat extrem d’hepatitis, ja sense cap esperança. Un cas com tants altres que hauria d’haver estat atès molt abans i enviat a Goiânia o Brasília.
Pere Casaldàliga
Esclavitud i feudalisme al nord de Mato Grosso. setembre 1970
La família de la senyora Lena, a l’assentament de Dom Pedro, lluita cada dia per sobreviure al camp. La Fundació dóna suport a la seva família amb assessorament i materials perquè pugui plantar.
Per aquesta raó, avui en dia, el terme “conflictes de terres” ha adquirit un significat molt més ampli . No només es refereix als tradicionals enfrontaments, de vegades bastant violents, entre camperols i terratinents, o entre militants sense terra i les forces repressives de l’Estat que van tenir lloc a la regió de l’Araguaia als anys 70 i 80.
En l’actualitat, el concepte abasta també els endarreriments i traves governamentals i dels lobbys empresarials a la demarcació de les terres indígenes i els desplaçaments de població deguts a megaprojectes, com, per exemple, la construcció de grans centrals hidroelèctriques o la implantació de grans explotacions agrícoles o plantacions de soja que obliguen a desplaçar a les famílies.
Els enfrontaments i la violència explícita del passat, sense haver acabat encara, han donat pas a la pobresa, a la marginació estructural i al racisme institucional actuals.
Un jove de São Félix va explicar la seva impressió profundament impactada a l’veure els peons, alguns d’ells casats, pares de família, plorant a la vora de l’Araguaia, a Santa Terezinha, i suplicant per compassió el pas en els vaixells, per allunyar-se de les empreses …
Pere Casaldàliga
Esclavitud i feudalisme al nord del Mato Grosso. Setembre de 1970
En aquest sentit, conèixer veritablement la regió on actua la Prelatura de São Félix do Araguaia implica també ser conscient que la realitat actual és el resultat de la lluita entre forces oposades: per una banda, els petits agricultors, les famílies sense-terra i els indígenes; de l’altra, els terratinents, les empreses dedicades a l’agronegoci, els seus capatassos i el mateix Estat, que sempre s’ha posat al costat dels grups dominants.
El mateix dia de la seva ordenació com a bisbe, Pere Casaldàliga va publicar un ampli document on denunciava la situació d’esclavitud en que vivien la majoria dels camperols de l’Amazònia. El document també qüestionava l’església i posava nom als opressors… aviat va la repressió va caure sobre ell i el seu equip. Poc després però, aquell document canviava la posició sobre l’Amazònia.
El mateix dia en que va ser consagrat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, el 23 d’octubre de 1971, Pere Casaldàliga va publicar la primera denúncia global sobre la situació a l’Amazònia.
El document “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social” es convertiria en un document històric, que imprès clandestinament i distribuit a la majoria de mitjans brasilers, significà un punt d’inflexió en la reivindicació i la defensa dels pobles indígenes, de les families de camperols, del medi ambient, de la situació de les dones i de la lluita per la terra.
Era la primera vegada que un bisbe es posicionava clara i obertament sobre el que passava a l’Amazònia, aportant dades, casos i testimonis concrets. Era la primera vegada que el Brasil continental -que vivia d’esquenes a la llunyana Amazònia, era coneixedora de la realitat d’explotació i violència que s’estava imposant en aquella regió.
En aquells anys, les terres de Mato Grosso estaven dominades per la superposició de títols de propietat, heretats principalment de la Llei del sòl de 1850, que distribuïa il·legalment territoris ancestrals indígenes, creant grans explotacions, algunes de fins a 7.000 quilòmetres quadrats. Eren terres de pistolers, d’abandonament legal i institucional. Allà, la violència era el mètode mitjançant el qual es resolien tots els conflictes. Casaldáliga va enterrar a molts pagesos sense terra i indígenes en aquells temps.
De què parlava concretament el document
Al llarg de 80 pàgines farcides de casos i d’anàlisis sociològiques que puntualment d’havien fet en aquella regió, el document pastoral (Carta Pastoral) del bisbe Pere analitza amb rigor la situació d’esclavitud i violència en què vivien els pobles i les comunitats de l’Amazones; denunciava els problemes ambientals que començaven a percebre’s com a tals; i, sobretot, posava nom i cognoms als responsables del genocidi que els grans terratinents estaven duent a terme contra els pobles indígenes, amb la complicitat del govern militar brasiler.
El document detallava els casos d’explotació més significatius de l’època, apuntant directament els noms dels responsables –alguns grans propietaris de terres- i informava, sense intermediaris, de la situació dels sense-terra, dels indis i dels treballadors braçals.
Els primers pioners de la regió són els anomenats “posseiros” (les persones que no tenen el títol de propietat de la seva terra). Viuen aquí des de fa 5, 10, 15, 20 i alguns fins a 40 anys. Conreant amb els mètodes més primitius, plantant arròs, blat de moro, iuca. Agricultura de pura subsistència. Criant bestiar. No hi ha assistència sanitària ni higiènica, no hi ha protecció legal, ni hi ha mitjans tècnics disponibles. S’ajunten en poblats petits, anomenats “patrimônios” (que l’estat els venia com a terres verges – Santa Terezinha, Porto Alegre/Cedrolândia, Pontinópolis) o escampats pel camp a una distància de 12 a 20 km els uns dels altres. Pere Casaldàliga, 1971
Com diria a la seva propia carta, citant al professor Helio de Souza Reis:
Independentment de tot, [els camperols] intenten guanyar pa cada dia, perquè només hi ha dos drets: el de néixer i el de morir.
Als anys 60 i 70, l’Amazònia era el vast territori que la dictadura brasilera s’obssessionava en “desenvolupar“. Era el territori “selvatge” al qual la majoria del país en donava l’esquena. Una extensió equivalent a la meitat de tota Europa que el govern brasiler pretenia repartir entre els seus amics i les grans empreses que donaven suport al règim.
Per això, quan gairebé ningú parlava de la causa indígena; quan la preocupació pel medi ambient no estava a la taula de cap discussió; i quan l’extrema pobresa dels treballadors rurals, sovint esclavitzats, era un tema allunyat de qualsevol focus de la premsa o de l’Església, aquesta Carta Pastoral de Casaldàliga va sacsejar el país, destapant-ne les vergonyes. Va ser un cop directe a la propaganda de la dictadura que venia un país en creixement, cap al desenvolupament. Per primera vegada, s’internacionalitza la crueltat de la situació econòmica, social i ambiental de l’Amazònia.
Com va ser l’impacte del document
El document va haver de ser imprès fora de la regió de l’Araguaia per la fidel col·laboradora de Casaldàliga, la germana Irene Franceschini. Amb aquestes paraules ens ho explicava la Martixu Ayuso al seu article Crònica des de São Félix, del 2008:
Aquella dona que, en plena dictadura, va dur la primera carta pastoral del Pere Casaldàliga com a bisbe dins d’una caixa embolicada en un mocador en un avió militar! Quan se li va preguntar què hi duia, va respondre “medicaments, alguna roba, coses poc importants…si voleu obrir-la…”.
La carta del bisbe Pere es va fer ressò a la majoria de diaris i publicacions del Brasil i va provocar una revolució en plena repressió militar.
En aquella època, els interessos econòmics i els amics del règim s’estaven repartint el centre-oest del país a costa dels pobles indígenes i del medi ambient, i un bisbe com Casaldáliga molestava.
Després de diversos mesos de rumors i calúmnies, amenaces d’arrest, de mort, de “visites” de la policia i l’exèrcit federal, (…) la primera setmana de setembre, el senyor Ariosto da Riva, pare i mentor dels terratinents, acompanyat d’un sacerdot religiós, es va presentar al Senyor Nunci a Rio [de Janeiro] per intentar evitar la meva consagració [com a bisbe]…
I és que, com afirma el sociòleg José de Souza Martins (1995), “el document és un dels més importants de la història social del Brasil” i això no ho podien tolerar els militars.
En la seva carta pastoral de 1971, Casaldáliga proposa una nova manera de veure aquesta [sobreexplotació i manca de drets dels treballadors rurals], fa una denúncia llarga i dura i inicia una treball pastoral consistent a la Prelatura que comença primer desnaturalitzant aquesta violència i després construint una xarxa de solidaritat entre els treballadors migrants i l’església local.
Lucilene Aparecida Castravechi. XXVII Simpòsi Nacional d’Història. Natal 2013.
«Després de la publicació d’aquesta carta-document, que es va fer ressò de l’Església, interna i externament, altres documents del mateix caràcter van començar a aparèixer en diferents regions brasileres. Dels bisbes del noroest va arribar el text “He sentit els crits del meu poble”, al 1973. Al mateix any, els bisbes i missioners de l’Amazones van publicar el document urgent “Y-Juca-Pirama. L’indígena: aquell que ha de morir”.
Des de l’oest del país, els seus bisbes van publicar el text “Marginació d’un poble, el clam de les esglésies”, el 1974.
No seria però fins 10 anyes després, en un document de caràcter més institucional que els anteriors, que la CNBB [la Conferència Episcopal Brasilera] va pronunciar-se públicament a través del document “L’esglèsia i els problemes de terra”. En ell, s’analitzen i denuncien els resultats del desenvolupament capitalista al camp brasiler», ens explica Marco António Mitidero, a “A geografia dos documentos eclesiais: o envolvimento da Igreja Católica com a questão agrária brasileira”, de la Universitat Federal de Sergipe, del 2010.
Aquest és el text del document original (en castellà)
Quina és la rellevància social, política i eclesial dels 50 anys del Bisbat de Pere Casaldàliga a São Félix do Araguaia? Com s’ho van fer aquest grup de religiosos, religioses i militants per plantar cara als «amos dels latifundis i de l’Estat dictatorial» i a les «estructures de la pròpia esglèsia»?
Coneix de la mà d’Antonio Canuto l’organització interna, l’acció política, l’activitat pastoral i la tasca social que han fet del Bisbat de São Félix do Araguaia «una referència obligada per a la comprensió dels projectes econòmics i els models de societat que estaven en disputa a l’Amazònia; així com dels projectes eclesials» enfrontats.
[A la venda a l’Editorial Claret a finals de 2021]
Des del seu naixement, el Bisbat de São Félix do Araguaia va posar al centre de les seves preocupacions els greus crims contra els pobles indígenes, els ribeirinhos, els posseiros (sense terra)i altres pobles tradicionals i contra l’espantosa devastació de l’Amazònia.
La lluita de David contra Goliat, que a més es va lliurar enmig de les circumstàncies més desfavorables, mentre tenien en contra el govern militar i el seu projecte d’”ocupació” i “desenvolupament” de l’Amazònia que s’estava duent a terme amb mà de ferro, sense cap mena de respecte pel poble que hi vivia i sense cap mena de cura per la natura. El govern va finançar la implantació de grans latifundis a l’Amazònia i va “legalitzar” així l’ocupació del territori, la deforestació de la selva i la seva conversió en grans àrees de pastura.
El bisbat tenia en contra a tot el gran capital nacional i internacional, tant el comercial com l’industrial i el financer. El capital gaudia d’exempció d’impostos, de grans subsidis, de finançaments generosos, i tot amb el recolzament militar i jurídic que calgués per a incentivar i, fins i tot, per encobrir els crims ambientals i humans que estaven cometent.
Fotograma de la mini-sèrie “Descalç sobre la terra vermella” emès el 2012.
El Bisbat va patir també l’atac sistemàtic de la premsa escrita, radiofònica i televisiva: diaris i revistes, ràdios i cadenes de televisió, van engegar una guerra constant d’informacions distorsionades, calúmnies, mentides i difamacions amb les quals es titllava aquella esglèsia d’estar “contra el progrés” del país i vinculada a interessos estrangers que perseguien la “internacionalització de l’Amazònia”.
L’estratègia era que el crit ofegat dels expulsats de llur terra, dels indígenes desplaçats o delmats arribés a l’opinió pública i sensibilitzés a la resta de l’Església i de la societat.
Tot el que va passar al Bisbat de São Félix, va ser un “trailer” del desastre anunciat que s’escamparia per tota l’Amazònia en els anys posteriors, amb una diferència notable: al bisbat hi va haver, des del primer moment, la denúncia documentada dels excessos ambientals i socials soferts i també de la resistència coratjosa dels petits camperols amb el recolzament de l’Església local. L’estratègia era que el crit ofegat dels expulsats de llur terra, dels indígenes desplaçats o delmats arribés a l’opinió pública i sensibilitzés a la resta de l’Església i de la societat.
El Bisbat de Casaldàliga es va situar al capdavant o al costat de les principals iniciatives que s’enfrontaven a aquesta situació crítica ecocida en relació amb la terra, les aigües i la selva; etnocida en relació amb els pobles indígenes, genocida en relació amb els posseiros i els ribeirinhos.
“Vents de profecia a l’Amazònia” manté viva la memòria subversiva d’allò que ha representat per a l’Església i la societat, el profetisme del Bisbat de Pere Casaldàliga a l’Araguaia.
Portada de l’edició brasilera: «Ventos de profecia na Amazônia»
El llibre està dividit en cinc blocs:
1. El primer ens permet conèxier com s’organitzaven les comunitats abans de l’arribada de Pere Casaldàliga.
2. La segona part duu per títol : «Una Església perseguida en temps de repressió» i descobrirem com és que aquell petit Bisbat de l’Amazònia va trobar-se a l’ull de l’huracà en oposar-se coratjosa i profèticament a la violència dels terratinents.
3. La tercera part està dedicada a mostrar-nos la vida interna d’aquella Església. Veurem com eren les seves comunitats de base i pastorals, com va ser el naixement dels ministeris laicals, quin era el paper de les dones o com es prenien les decisions administratives que van fonamentar aquella comunitat enfrontada als grans interessos.
4.A la quarta part coneixerem les accions pastorals, socials i polítiques del Bisbat, en el camp de la comunicació amb el seu butlletí mensual Alvorada, en el camp de l’educació popular i indígena, de la cultura, de la salut, de la militància a favor dels drets humans i de les estratègies que es van seguir en les tasques de formació i actuació en l’àmbit polític i social.
5. La darrera part està dedicada a la renuncia per edat dels bisbe Pere Casaldàliga, presentada en cumplir els 75 anys, el dia 16 de febrer del 2003. Va anar seguida d’una anguniosa espera pel nomenament del seu successor i l’arribada, finalment, del nou bisbe el 2005.
Felicitacions al seu autor, Antônio Canuto, i el meu agraïment profund per haver recuperat la història del Bisbat de São Félix do Araguaia, inserit en la caminhada de l’Església del Brasil i companya i sòcia de tantes altres Esglésies de la Pàtria Gran Llatino-americana, passió i compromís de tota una vida, per part de Pere Casaldàliga.
José Oscar Beozzo
Sao Paulo, 12 de juny del 2021 – Vigília de la festa de Sant Antoni
[Programa dels actes a Catalunya al final de la pàgina]
El proper dia 8 d’agost de 2021, es compleix un any de la mort de Pere Casaldàliga. El seu cos descansa ara al Cementiri Karajá de São Félix do Araguaia, on ell mateix va enterrar «centenars de treballadors braçals i indígenes, moltes vegades sense nom i gairebé sempre sense taüt».
En Pere, però, sempre deia que anàvem de «vius a ressucitats» i per això estem segurs que ara viu en tots i totes nosaltres i en cadascuna de les causes -de les lluites- a les que va dedicar la seva vida.
Nascut a Balsareny al 1928, Pere Casaldàliga va ingressar a la Congregació dels Claretians de ben petit i, alguns anys després d’ordenar-se sacerdot al Castell de Monjuïc de Barcelona, ja amb 40 anys, va marxar a l’amazònia brasilera per fundar una «missió» claretiana.
Allà es va trobar amb una terra «oblidada», un «far west» on l’única llei era «la del 38». Els grans terratinents, recolzats pel govern militar havien imposat un estat de violència, esclavitud i repressió sobre els Pobles Indígenes i els petits camperols. La manca d’assistència sanitària, d’educació, de sistema judicial o de qualsevol estructura pública havia encès un seguit de conflictes per causa de la terra que deixaven morts, ferits i refugiats a centenars.
Ben aviat Casaldàliga va prendre partit a favor dels sense-terra i els Pobles Indígenes i va fer públiques diverses denuncies sobre la situació d’explotació que es vivia a l’Amazònia, que van sacsejar Brasil. La persecució, l’empresonament i la tortura no van trigar en caure sobre el bisbat de Casaldàliga. També els sectors conservadors de l’esglèsia es van conxorxar contra aquella petita diòcesi recen fundada a més de 1.200Km al nord de Brasília.
El llegat de Pere Casaldàliga és universal. Les seves lluites són ara assumides per molts i moltes. És una guia i un far per aquests temps.
Casaldàliga sempre es va mantenir fidel als seus ideals, va ser conseqüent amb el seu pensament fins al final. A més, va impulsar i crear diversos moviments socials al Brasil, que avui són referència en la lluita a favor dels treballadors rurals i els Pobles Indígenes. Va aconseguir que a la regió de la seva diocesi més de 14.000 famílies tinguin avui un tros de terra per viure i gràcies a ell avui són polítiques públiques consolidades la lluita contra el treball esclau i pels drets dels treballadors. Casaldàliga va crear una esglèsia-comunitat participativa, oberta, plural, on les decisions es prenien de manera assamblearia. A més, la seva influència, visió i perseverància van fer que la Conferència Episcopal Brasilera (CNBB amb les seves sigles en portuguès) fos de caràcter progessista i es posicionés públicament contra el capitalisme.
El llegat de Pere Casaldàliga és universal. Les seves lluites són ara assumides per molts i moltes. És una guia i un far per aquests temps d’incerteses i de grans desafiaments per la Humanitat.
Per això, en el primer aniversari de la seva Pasqua, el poble on va nèixer, Balsareny, i el poble al que va dedicar mitja vida, São Félix do Araguaia, acolliran diverses celebracions amb un lema comú: L’esperança i la lluita per l’alliberament.
A Balsareny la celebració serà el dia 8 d’agost a partir de les 19:30h al Castell de Balsareny i tindrà la següent programació:
19:30h Celebració de l’Eucaristia, a l’Ermita Romànica.
20:30hSopar a la fresca amb zona de picnic habilitada i servei de Food Truck, a l’exterior del Castell.
21:15h Il.luminarem el Castell de Balsareny amb l’Esperança de Pere Casaldàliga i les seves causes.
21:30h Recital de poemes, al Saló del Tinell del Castell de Balsareny.
Seguidament, podrem seguir l’Homenatge a Pere Casaldàliga que emetrà el Canal 33 per l’ocasió.
22:45h Concert de Xavier Calvet amb Vidal Soler, al Pati d’Armes del Castell.
L’entrada és lliure, tot i que limitada a l’aforament legal permès.
Les despeses de l’acte es cobriran en format de taquilla inversa per a aquells que hi vulguin col.laborar.
Al Brasil, a la regió de l’Araguaia o telemàticament, els actes es prolongaran durant tota la quinzena i comptaran amb conferències on-line de testimonis i especialistes que analitzaran el llegat de Pere Casaldàliga des de diverses vessants.
A més, tota la comunitat de São Félix hi estarà involucrada amb celebracions, misses i una visita popular a la tomba on descansa prop del Riu Araguaia.
“Que en Pere va sembrar és una evidència”. És una de les moltes frases que aquest dilluns al vespre han mostrat ben viu el llegat de Pere Casaldàliga. Dues-centes persones s’han aplegat a Barcelona la vigília de Sant Pere per agrair el mestratge de qui va ser bisbe de São Félix do Araguaia. Amb un encàrrec compartit: el món continua ferit i cal militar en l’esperança.
Pocs líders religiosos aconsegueixen tant de quòrum en la seva predicació. A ningú se li ha fet estrany que aquest dilluns s’hagi parlat del “Regne de Déu” a la plaça del Rei. Una promesa evangèlica que Casaldàliga va perseguir per fer arribar la justícia i la pau per a tothom. I fer-ho “ara i aquí”, com han subratllat els periodistes Antoni Bassas i Mònica Terribas, conductors d’aquest homenatge cívic. Un acte organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, l’Associació Araguaia i la Fundació Pere Casaldàliga que s’ha emès en directe i que es pot recuperar aquí.
Un dels vídeos que s’han projectat durant l’homenatge ha recordat el testament vital del bisbe Pere: “Opteu veritablement pels pobres, opteu per una Església comunitat, de germans i germanes iguals, sense poder”, deia. Desenes de representats d’entitats diverses, amics i companys de militància, des de Catalunya al Mato Grosso, han subratllat el seu estil de vida sobri i coherent. I han descrit “el privilegi” d’haver conegut una persona excepcional. Exemple honest, un referent ètic per als descreguts. Com ha dit el periodista i activista social David Fernández: “Pere Casaldàliga sempre serà l’utopia fèrtil; les coses ben fetes, les de debò, duren per sempre”.
“Moltes gràcies a totes les entitats amigues que heu assumit les causes del Pere com a eina transformadora de tota la societat per la que treballem junts”, ha dit Glòria Casaldàliga, presidenta de la nova Fundació Pere Casaldàliga. “Sabem que vivim temps complexos que la tasca no serà senzilla”, ha apuntat i ha recordat les dificultats que viu el Brasil i la regió de l’Araguaia
S’hi han sumat les veus de l’actor Eduard Fernández, el teòleg i col·laborador de l’Agenda Llatinoamericana Jordi Corominas, l’artista catalano-brasilera Priscila Barbosa, l’activista Arcadi Oliveres, poc abans de la seva mort, passant pel caputxí Michael Moore, l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, la dominica Lucía Caram o l’actriu Núria Valls, entre d’altres amics i companys de Casaldàliga.
Com a religiós, com a bisbe al Brasil, com a poeta universal. Va defensar sempre els drets dels pagesos i dels sense terra. Ho va fer amb sensibilitat poètica, amb tenacitat i també sentit de l’humor. “Als meus catòlics i catòliques de Catalunya: ens hem de prendre l’Església amb una mica de bon humor”, deia. I sobretot, sostingut en l’esperança, eix d’aquest nou homenatge conjunt.
Han assistit a l’homenatge una bona representació dels missioners claretians a Catalunya, amb Joan Soler, de l’Associació Araguaia, el provincial de Sant Pau, Ricard Costa-Jussà, el delegat a Catalunya, Màxim Muñoz, el president de l’ONG Enllaç Solidari, Josep Roca, i la directora del Casal Claret de Vic, Anna Larios. També hi ha hagut representació política, amb l’alcaldessa de Balsareny, poble natal de Casaldàliga, Noèlia Ramírez, i Albert Batlle, regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Així com de familiars de Casaldàliga i de personalitats i entitats amigues, com la teresiana M. Victòria Molins, la delegada de Mans Unides Barcelona, Mireia Angerri, Eudald Vendrell, Miquel Torres i Josep Maria Fisa, president, director i consiliari de Justícia i Pau Barcelona respectivament, Xavier Garí en representació de Cristianisme i Justícia.
Utilitzem 'galetes' per garantir que us donem la millor experiència al nostra lloc web. Si continueu uilitzant aquest lloc, assumirem que hi esteu d'acord.D'acordPolítica de privadesa
Recent Comments