fbpx
Logotip Fundació Pere Casaldàliga
Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Poble Xavante: 50 anys de genocidi

Als 11 anys, el nen Damià Paridzané va ser traslladat de casa en un avió de la Força Aèria Brasilera juntament amb tota la seva família i parents.

Deportat de la seva terra natal, en Damià aviat es va quedar tot sol, sense família: el seu pare i el seu germà van morir a causa d’una infecció de xarampió a l’exili. La seva mare va ser portada a una altra comunitat.

El 2012, però, després de mig segle de lluita, en Damià, ja amb 60 anys, cap de la seva tribu, va aconseguir trepitjar de nou la seva terra natal i dur la seva gent amb ell.

10 de gener de 2020

Les causes de Pere Casaldàliga

Al 1966, avions de la Força Aèria Brasilera van deportar als 264 Xavante que vivien a la Terra Indígena Marãiwatsédé, aquí, a la regió de l’Araguaia, a uns 1.200Km a nord-oest de Brasília.

Un terratinent havia “comprat” la seva terra i en ella hi instal·laria el major latifundi d’Amèrica Llatina: la meitat de tot Catalunya.

Transportats a més de 400 km. de la que va ser casa seva durant segles, els indígenes van ser rebuts per una epidèmia de xarampió que, sense defenses, va matar més de 100 persones.

Al 1966, quan jo tenia 11 anys, un avió de la Força Aèria Brasilera (FAB) va sobrevolar Marãiwatsédé. (…) Aquest avió va aterrar en el nostre llogaret i ens va portar al llogaret de São Marcos.

El govern va aprofitar que no parlàvem portuguès i va arribar per sorpresa per prendre la nostra terra.

Quan ens van fer entrar a l’avió, vam haver de deixar les nostres pertinences a la pista. Tots es van pujar a l’avió plorant. No ens van deixar dur les nostres robes, ni els nostres estris…

Ens ho van fer deixar tot!

Cap Damião Paridzané

Entrevista donada a Pere Casaldàliga

La política d’incentius fiscals perquè les grans empreses anessin a “ocupar” l’Amazònia es va fer a costa de l’expulsió de milers d’indígenes de les seves terres ancestrals. Font: Arxiu FUNAI

«Lluny de la seva llar i amb la seva estructura social afeblida es va produir la fragmentació del grup per diverses Terres Indígenes Xavante. Els romanents de Marãiwatséde “sempre han reclamat el retorn a la seva regió, realitzant viatges anuals […] per a visitar els vells llogarets i cementiris, i també per recol·lectar llavors i fruites natives”, que no trovaben a les altres Terres Indígenes on els van dur», explica el nostre company indigenista, que ha viscut amb ells, Marcos Ramires.

La lluita dels Xavante deportats per a poder tornar al seu territori va continuar durant dècades, fins que al 2012, després de més de 50 anys lluitant contra els interessos de polítics i empresaris, van aconseguir recuperar les seves terres ancestrals.

L’origen del conflicte a l’Araguaia

Explica Antonio Canuto en el seu recent llibre, que «fa poc més de 20 anys, quan va començar a circular la notícia que els Xavante tornarien a les seves terres, a la “hisenda” Suiá-Missú, molts a la regió arrufaven el nas i deien que això era parlar per parlar, que mai havien vist un indígena Xavante per allí».

La realitat, però, és que hi ha registres orals dels Xavante a l’Araguaia des dels anys 50, quan es van produir diversos contactes entre els indígenes i alguns no-índis que anaven arribant a poc a poc a la regió.

Els no-indígenes van començar a arribar a l’Araguaia als anys 50 i, poc a poc, es van produir els primers contactes, alguns violents, amb els pobles indígenes. Font: Arxiu FUNAI

De fet, aquesta regió de l’Araguaia va començar a ser ocupada per no-indígenes a principis del segle XX, en una migració espontània de famílies que venien del nord-oest del Brasil a la recerca d’un tros de terra per a viure.

Com a resultat d’aquest moviment de migrants, va néixer el poble de São Félix do Araguaia , així com molts altres, tots ells a la vora del gran Riu Araguaia. D’allí, algunes famílies s’aventuraven terra endins, és a dir, a l’interior de la regió -lluny del riu-, fins llavors ocupada només pels Xavante”, ens explica Marcos Ramires.

No obstant això, abans de 1960, les trobades amb els Xavante van ser ocasionals, enmig de la immensitat de la selva-savana que hi havia a la regió. Sí que hi ha, però, diversos regitres orals d’encontres, tant pacífics com violents.

Ara bé, com explica l’històric Agent Pastoral, Canuto, «La mort d’un camperol o d’un missioner sempre ha estat amplificada per a subratllar el caràcter salvatge i violent dels indígenes. El que van fer als indígenes, s’invisibilitza».

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

El detonant: el latifundi més gran d’Amèrica Latina

La Llei 4.216 de 1963, que va estendre a l’Amazònia els beneficis fiscals previstos per al Nord-oest, va inaugurar una agressiva política d’incentius governamentals per a les empreses que tinguessin interès a emprendre en aquella regió.

La idea del govern militar era clara: «emmarcat en un discurs nacionalista, els militars predicaven la unificació del país. A més, era necessari protegir la selva contra la “internacionalització”. Així, per exemple, al 1966, el president brasiler Castelo Branco parlava de “integrar per a no lliurar”», explica la BBC.

En alguns casos, aquests incentius van arribar al 100% del valor dels projectes proposats per les empreses. La política va ser, lògicament, un gran èxit…de concentració de terres i de dispendi de diners públics als amics dels militars.

A l’Araguaia, a l’ampar d’aquest “incentiu fiscal” es van instal·lar -entre altres- les grans “hisendes” CODEARA -protagonista de conflictes molt violents al nord de la regió-, amb 600.000 hectàrees i la Suiá-Missú, que va arribar a tenir una superfície de 1,5 milions d’hectàrees, l’equivalent a la província de Toledo sencera.

Al mateix temps, molts grups industrials i financers, tant nacionals com estrangers, van començar a instal·lar latifundis en altres regions de l’Amazònia brasilera: «al nord-est de l’estat del Mato Grosso, nord de Goiás i sud del Pará: Anderson Clayton, Goodyear, Nestlé, Mitsubishi, Liquifarm, Bordon, Swift Armour, Camargo Correa, Bradesco, Mappin, Eletrobrás, etc. A més de grans terratinents del sud del Brasil que van sumar el seu esperit emprenedor a la generositat de les arques de l’Estat», expliquen Fernando Henrique Cardoso i Geraldo Müller, al 2008.

L’empresa Suiá-Missú es va instal·lar en la Terra Indígena de Marãiwatsédé, a 1.200 Km. al nord de Brasília, a l’Amazònia Legal. En plena àrea dels Xavante. Font: Agência Pública

En el context d’aquesta (mal)anomenada “política d’ocupació” de l’Amazònia, l’empresari de São Paulo Ariosto da Riva va comprar a l’Estat de Mato Grosso la zona on vivien els Xavante.

Més tard, es va unir a la (encara avui molt influent) família Ometto i van fundar l’Agropecuária Suiá-Missu S/A, dedicada a la cria extensiva de bestiar.

El latifundi va ser creat al bell mig del territori de Marãiwatsédé i a més per convertir la selva existent en pastura van comptar amb l’ús de mà d’obra indígena, a canvi d’engrunes.

L’empresa comptava inicialment amb més d’1,5 milions d’hectàrees i va arribar a ser considerada per alguns com el latifundi més gran d’Amèrica Llatina.

…i els blancs van començar a acostar-se per a robar la terra. Després, cada vegada més, van venir. […].

Llavors van començar els paranys per a quedar-se amb la nostra terra.

Eren molt llestos.

Tserewa'wa

Declaració a la Fiscalia Federal del Brasil

Però, com expliquen Armando Wilson Tafner Júnior i Fábio Carlos da Silva, «a mesura que el ramat creixia, augmentava també la necessitat de noves pastures, la qual cosa provocava un augment de la superfície desforestada i, amb ella, l’esclat de conflictes. Ariosto da Riva, que inicialment es va associar amb els Ometto, aviat es va retirar de l’empresa i va vendre la seva part de les terres al Grup Ometto a causa dels conflictes amb els indis.

Aquests conflictes van acabar per incomodar també al Grup Ometto. Ariosto va buscar noves terres desocupades, més al nord en Mato Grosso, on avui està el municipi d’Alta Floresta.

El Grup Ometto va fer el mateix, va vendre les seves terres a l’empresa Liquifarm del Brasil S/A», filial de la italiana Agip Petroli, al 1970. La italiana, òbviament, tenia interés en els beneficis fiscals que concedia el govern brasiler de l’època, més que no pas en tenir terres a l’Amazònia.

En Pere Casaldàliga ens dona detalls del conflicte i ens explica la situació en que es trobaven dels Xavante a la seva històrica Carta Pastoral de 1971. Per primera vegada, el conflicte i la dramàtica situació dels Xavante, sortien a la llum i el cas adquiria rellevància internacional.

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

La terra és Xavante

Tant és així, que durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient de 1992 (ECO-92), celebrada a Rio de Janeiro, els Xavante van pressionar a les autoritats nacionals i internacionals i sobretot al llavors president d’Agip Petroli, Gabriele Càller, que es va comprometre públicament a retornar la terra als Xavante.

La realitat però va ser una mica diferent, doncs com informava un any després el diari italià La Repubblica: “el somni dels Xavante, expulsats de les seves terres al 1966, continua sent un somni. Les 168.000 hectàrees de la hisenda Suiá-Missu al Mato Grosso, un any després, continuen sent propietat de l’Agip Petroli”.

D’aquesta manera, el litigi amb els Xavante va romandre sota la inacció del govern brasiler durant més de 5 anys, fins que al 1998, la Terra Indígena Marãiwatsédé va ser oficialment reconeguda com a terra dels Xavante pel President de la República Brasilera, Fernando Henrique Cardoso.

El cap Damião Paridzané, que sempre ha lluitat pels drets del seu poble, continua dient que els blancs poden oferir-los cotxes, bous o combustible, però que això aviat s’acaba. Tanmateix, la terra que pot deixar als seus descendents no perd el seu valor i no s’acaba en poc temps. Font: ANSA i OPAN ; Foto: Luís Mena.

Pero la tardança del govern brasiler per a reconèixer oficialment l’àrea i els interessos dels agricultors i polítics de la regió van conduir a la invasió massiva de les terres dels Xavante.

De fet, la lluita dels indígenes era ben coneguda a la regió, però els 6 anys que van passar des de la promesa de devolució de la terra (a l’ECO-92) fins al reconeixement oficial al 1998, van incentivar la invasió de l’àrea per part dels no-indígenes.

Polítics i empresaris de la regió, amb la complicitat d’advocats i fins i tot de notaris, van promoure una fraudulenta “reforma agrària privada” amb la intenció d’ocupar la zona i obstaculitzar el retorn dels Xavante.

La gent que és aquí [no-indígenes] vol treballar, vol viure d’aquesta terra, perquè l’indi ve aquí i no produirà res. Si els indis treballessin, produïssin, llavors d’acord, respectaríem el seu dret també, però ells s’interposaran en el progrés de la nostra regió.

Filemon Limoeiro

Ex-alcalde de São Félix do Araguaia i terratinent, 20 de juny de 1992

De fet, el mateix any 1992, així que l’empresa italiana va anunciar públicament que retornaria la terra als indígenes, molts polítics locals, empresaris i advocats animaven a la població a envair el territori dels Xavante. L’estratègia era tensar el conflicte ocupant l’àrea, per tal de dificultar el retorn dels indígenes.

Un exemple d’això és aquest enregistrament del 20 de juny de 1992 d’una reunió entre invasors i polítics a l’àrea en conflicte. Podeu sentir l’àudio complert en portuguès, original:

Aquest intent de repartir-se una àrea que era dels Xavante, no obstant, es va produir en la lògica dels empresaris: «La divisió de l’àrea, no va tenir lloc de manera equitativa.

Les terres considerades de “bona qualitat”, es van quedar en mans de figures “importants” de la regió, els boscos baixos, situats en regions amb terres considerades dolentes, van ser assignats i lliurats als petits ocupants il·legals que encara haurien de talar molta vegetació per a plantar i criar els seus animals», explica Marcos Ramires.

El territori dels Xavante va ser ocupat i la seva vegetació destruïda. A la fotografia, feta per nosaltres fa pocs mesos, es pot veure clarament el grau de destrucció d’una àrea que era selva. Foto: Liebe Lima / AXA.

Després de tants anys d’invasió i de formació de granges per a la cria de bestiar -grans, mitjanes i petites-, la terra de Marãiwatsédé, que significa “selva alta” en la llengua Xavante, havia perdut el 80% de la seva vegetació original.

De fet, aquesta tendència ha continuat fins als dies d’avui, ja que les invasions i incursions il·legals han continuat. Com a resultat, fins al 2017 tenim càlculs que ens indiquen que han estat desforestades 105.062 hectàrees de la Terra Indígena dels Xavante.

Però la nostra selva no està, ja no hi ha res.

Només hem trobat pastures per tot arreu, no hi ha la selva,…

Estevão Tsimitsuté

Declaració al MPF (Fiscalia)

En Damià i la seva gent tornen a casa

Al 2003, els ancians de Marãiwatsédé van expressar el seu desig de tornar a la terra dels seus avantpassats abans de morir. Els joves guerrers es van sentir obligats a donar-los aquest retorn i per això, aquell mateix any, 280 persones (nens, joves, adults i ancians) es van dirigir a les portes de les seves terres amb intenció de reprendre-les i viure (i morir) en elles.

No obstant això, en intentar entrar a la zona -que havia estat reconeguda legalment feia 5 anys- els Xavante van ser impedits pels invasors, que van bloquejar l’única carretera que dóna accés a la regió amb l’ajuda de polítics i grans terratinents.

Quan els Xavante van intentar tornar a la seva terra ancestral, els invasors van interceptar els camins i, amb l’ajuda d’empresaris i polítics amb interessos en la zona, van impedir l’entrada dels indígenes. Foto: Arxiu FUNAI

Sense poder retornar a la seva pròpia terra, els Xavante es van veure obligats a romandre acampats, sota lones negres, a les portes de casa seva durant més de 8 mesos.

Al llarg d’aquells mesos difícils, sense assistència i sense recursos, al voral de la carretea, 3 nens Xavante van morir i altres 14 van haver de ser hospitalitzats.

Davant aquesta situació, el Tribunal Suprem del Brasil finalment va autoritzar el retorn dels Xavante i va jutjar unànimement que els ocupants no-indígenes havien actuat “de mala fe” i que, per tant, no tenien dret a qualsevol compensació.

No obstant això, «la decisió va ser recorreguda i al setembre, el vicepresident de TRF1, Daniel Dias, va suspendre novament el procés degut als recursos presentats pels agricultors, representats per l’advocat Luiz Alfredo Feresin d’Abreu, germà de la senadora Kátia Abreu, presidenta de la Confederació Nacional d’Agricultura i Ramaderia del Brasil (CNA)”, explica l’agència de periodisme independent Repórter Brasil.

A la regió, tots sabíem que el conflicte podia ser imminent i que la situació creada difícilment podia acabar bé.

L’expulsió dels invasors i l’entrada efectiva del Poble Xavante al Territori Indígena de Marãiwatsédé va ser finalment determinada pel Suprem Tribunal Federal (STF).

Així, el dia 7 de novembre de 2012 es van començar a lliurar in loco les notificacions oficials que ordenaven als invasors que abandonessin l’àrea Xavante.

Per fi, després de quaranta-sis anys d’exili, els Xavante tenien reconegut definitivament el dret a l’úsdefruit del seu territori.

Marãiwatsédé hã
Tôtsena ti’a na watsiri’ãmo Wahõiba duré
Höiba-téb’ré hã, Ãhawimbã Date itsanidza’ra hã
Ahãta te Oto aimatsa’ti’ a na Ítémé we’re’iwadzõ
mori hã adza Oto ãma wawa’utudza’rani
Ti’a’a’a’ana… Ai’uté hã ãma ipótódza’ra hã
Tedza Oto ãma tsitébrè ti’a’a’a’ana.

La Terra de Marãiwatsédé
està en els nostres cors i en les nostres ànimes
Sent petits ens van treure d’aquest lloc
Però avui hem reconquerit la nostra terra,
la nostra llar Ara de tornada descansaré en aquesta terra,
en aquesta terra, en aquesta terra…
Aquí vaig néixer i en aquesta terra els nostres fills seran criats.

Marcio Tserehité Tsererãi’ré

No obstant això, la sortida dels invasors no va ser pacífica i va ser necessària la intervenció de la Força Nacional per a retirar a les persones que romanien en la zona. Va haver-hi enfrontaments organitzats amb la policia i actes vandàlics per a destruir (encara més) la terra dels indígenes.

Fruit d’aquests mesos de tensió que viviem a l’Araguaia, el Bisbe Pere Casaldáliga va haver d’abandonar casa seva, als 84 anys, per les amenaces de mort rebudes i amb la finalitat de facilitar, en la mesura del possible, la devolució de les terres als Xavante amb el menor conflicte possible.

En aquest territori, els nostres avantpassats, els nostres besavis vivien a la terra.
Aquest territori és l’origen del poble de Marãiwatsédé,
en aquesta benvolguda terra es va crear el poble de Marãiwatsédé.
Ara la devolució ha començat, els ancians estan esperant fa molt temps per a treure als no-indis de la terra, han sofert molt.
Tota la seva vida patint, esperant perquè expulsessin als grans tierratenientes.

Damião Paradizané

Primer Cacique de Marãiwatsédé

La situació dels Xavante, avui

Més de 1.200 Xavante viuen ara a la recuperada Terra Indígena de Marãiwatsédé.

No obstant això, els A’uwê Uptabi (“gent veritable”), com s’autodenomina aquest poble, han tornat a una terra que ha estat arrasada; molt diferent de la que van conèixer fa 50 anys.

Marãiwatsédé, que va ser el cor dels Xavante durant segles, s’enfronta avui al repte vital de l’escassetat d’aliments, la falta d’aigua, la terra empobrida per la desforestació, les re-invasions periòdiques i els incendis provocats, que encara es registren en la zona…

Tornar a una terra que ha estat desforestada, cremada i envaïda durant més de 50 anys és el desafiament que enfronten els joves Xavante de Marãiwatsédé. Foto: Liebe Lima / AXA.

Però malgrat aquestes dificultats, els Xavante estan aconseguint apropiar-se a poc a poc del seu territori ancestral i construint nous llogarets, com és el seu costum.

Poc a poc van plantant a la seva terra, però sabem que és un procés que portarà dècades. Gradualment estan recuperant els seus rituals i reconstruint la forma de vida que els dóna identitat i els fa ser Xavante. Poc a poc.

El camí que tenen per endevant és llarg i serà molt difícil. Les amenaces no falten.

Però, sempre guiats per la saviesa del seu Cap (“Cacique”) Damià Paridzané, avui amb més de 60 anys, el poble Xavante de Marãiwatsédé no té por. Per a ells, l’esperança sempre guanya!

Amb això no s’hi juga. […]

Aquesta terra és sagrada, és la nostra vida.

Damião Paradizané

Cacique de Marãiwatsédé

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

La Setmana Santa de Casaldàliga

La Setmana Santa de Casaldàliga

Aquest és el relat del propi Pere Casaldàliga celebrant la Setmana Santa en una de les comunitats de l’Araguaia al 1985.

Carta oberta al germà Romero

Carta oberta al germà Romero

Impressionant, dura, profunda i comprometedora carta que Casaldàliga envia a Òscar Romero als 25 anys del seu assassinat per l’extrema dreta a El Salvador. Als 41 anys de la seva mort, la recuperem, ara en català.

Read more
Aquesta és la dona que va viure més de 30 anys amb el Pere Casaldáliga

Aquesta és la dona que va viure més de 30 anys amb el Pere Casaldáliga

Aquesta és la dona que va viure més de 30 anys amb el Pere Casaldáliga

Va oferir una tassa de cafè als militars que registraven la seva escola per subversiva; va dur a imprimir clandestinament el primer document episcopal de Casaldàliga …en un avió de l’exèrcit!; a més, és la responsable de que l’Arxiu de la Prelatura tingui més de 300.000 documents i sigui una referència de la història de Brasil i d’Amèrica Llatina.

12 de novembre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

Vivia a casa del Pere Casaldàliga, a São Félix do Araguaia. Ocupava una petita habitació que donava el pati interior on succeeix una bona part de la vida d’aquella casa. Al costat del seu petit llit de fusta, tan típic en la majoria de les cases de la Prelatura, destacava un piano protegit de la pols de l’Araguaia amb una manta fina de color marró.

De tant en tant, s’escoltaven les notes d’aquell vell piano i la casa s’enlairava -encara més-, com en una hora de pau divina que sortia de la Terra i del compromís radical del Pere i la Irene.

Desafiant els poders establerts i jugant-se la vida cada dia, el compromís de Casaldàliga va ser com un reclam per un gran nombre de religiosos i laics que volien canviar les coses al Brasil.

Irene Franceschini, la Tia Irene, va ser una d’aquelles persones. Era religiosa, de l’ordre de la Germanetes de Sant Josep. Va arribar a São Félix quan la situació era més tensa i difícil, ho va deixar tot enrera i es va entregar en cos i ànima a una gent i a una terra que van passar a ser, definitivament, la seva gent i la seva terra.

Francesc Escribano

El Periódico de Cataluña, 2008

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

Qui va ser?

Irene Maria Paula Franceschini, nascuda Sao Paulo el 1919, era filla d’un músic italobrasiler que va arribar a ocupar la cadira número 28 de l’Acadèmia Brasilera de la Música. Neta del Compte José Vicente de Azevedo per part de mare. Tan fràgil i delicada, com obstinada i perseverant. Pianista, professora de música i religiosa de la Congregació de les Germanes de San Josep de Chambéry.

Després de dedicar la meitat de la vida a ensenyar música a l’escola de la seva congregació a São Paulo, la Germana Irene va sentir l’impuls de ser missionera i en saber que es demanen voluntaris per anar a la recentment creada Prelatura de São Félix do Araguaia, va decidir presentar-s’hi.

D’aquesta manera, va arribar a l’Araguaia al 1971, després d’un viatge de més de tres setmanes d’autobús i a cavall, des del seu São Paulo natal fins a l’interior de l’Amazònia: 1918 km.

«Era una època molt dura. Es vivia sota el règim militar i tot estava prohibit excepte allò que dictaven els militars. I inclús a aquests senyors la germana Irene va enfrontar-se, amb una calma i una fermesa que els va desconcertar.

Maria José Souza Moraes

Advocada de la Prelatura de São Félix do Araguaia des de 1982

La dona del bisbe ?

La germana Irene va acabar passant més de 30 anys al costat del bisbe Casaldàliga, encarregant-se de la gestió de casa seva, d’atendre discretament a les visites que el Pere rebia i també entregant-se completament a la missió de treballar amb i pel poble.

Molts camperols que anaven regularment a casa del bisbe Pere buscant menjar, conversa o algun recolzament, no molt coneixedors de les castes imposicions de l’Església-catòlica-apostòlica-romana, sempre tan distant dels tròpics, deien amb tota naturalitat i innocència que els havia atès “la dona del bisbe”. La sempre fidel i present Irene.

Però més enllà del seu paper de “cancillera” de casa, a la regió de l’Araguaia, la Germana Irene va ser coneguda com la “Tia Irene”: va contribuir decisivament perquè moltes dones aprenguéssin a llegir i a escriure, doncs va ser una de les fundadores i impulsores dels primers projectes d’alfabetització d’adults de l’Amazònia.

Amb elles, a més, va formar grups organitzats que, per primera vegada van lluitar pels seus drets i organitzar-se per actuar políticament per les seves llibertats.

A São Félix va ser secretària de l’escola GEA, fou fundadora i presidenta de l’Associació Nostra Senyora de l’Assumpció (ANSA), va treballar fent feines d’administració i “cancelleria”, va assumir moltíssimes feines pastorals i va ser fins la seva mort l’ànima del ric arxiu de la Prelatura. Va ser confident i consellera, especialment de les dones i amb elles va crear el Club de les Mares. Els pobres i els que més pateixen sempre van trobar en ella un cor comprensiu.

Pere Casaldàliga, 2008

Subscribiu el BUTLLETÍ amb continguts inèdits

Conegueu MÉS de Pere Casaldàliga i la seva feina a l’Amazònia.

Fet des de l’Araguaia i des de Barcelona!

La revolució delicada i ferma

El 1972 va començar una intensa repressió militar a l’Araguaia. Els soldats entraven a les cases agitant el fantasma del comunisme, tan “útil” a Llatinoamèrica, i van registrar també la petita escola de la Prelatura buscant armes o qualsevol indici de la seva vinculació amb la Guerrilla de l’Araguaia, que estava, en realitat, molt més a l’est.

La Tia Irene va deixar registrades les seves impressions en aquell moment: “ells creien que teniem vincles amb la guerrilla. Però estava molt lluny d’aquí, a l’estat del Pará. Desconfiats, els soldats volíen registrar-ho tot. Van cridar-nos a totes per fotografiar-nos i prendre les empremtes. Les noies, senzilles com eren, van anar a arreglar-se el cabell perquè el cap i a la fi anaven a fer-les una foto…”. Enmig de tot aquest enrenou, la Tia Irene els va oferir una tasseta de cafè, per tal que l’espera no se’ls fes tan feixuga.

Sabent molt bé la càrrega política de la seva activitat i dedicant-se a ella amb la força de qui sap que es troba fent un acte de resistència, la Tia Irene era plenament conscient del risc que corria i de la situació de repressió que estaven vivint.

De fet, no van tenir tanta sort altres dels seus companys detinguts, torturats o assassinats, com el pare João Bosco Penido Burnier, que va rebre dos trets d’un policia militar a la ciutat de Ribeirão Cascalheira situada més al sud de la regió, mentre mirava de defensar dues dones que estaven sent torturades a la comissaria.

Radicalment coherent, directa i “estricta”

La germana Irene, juntament amb el bisbe Pere Casaldàliga, va fundar l’Associació ANSA, l’organització de solidaritat al servei de la dignitat i dels drets dels pobles indígenes, dels camperols i dels que més pateixen a l’Araguaia. Més de 45 anys després, l’Associació ANSA encara és una referència a tota la regió.

Però, sobretot, la germana Irene va treballar al costat de les dones del poble. Dones que patien (i pateixen) directament els crus efectes d’una societat tremendamente masclista. Les dones que en aquesta terra “del llunyà oest” eren condemnades a les a les feines domèstiques i a la subordinació dels “seus homes”: primer el seu pare, després els seus germans homes, més tard els seus marits i, moltes vegades, per acabar, fins i tot els propis seus fills homes. La Tia Irene les va ajudar a descobrir la seva força, els seus drets i la seva lluita. Essent amb elles i compartint el dia a dia com una més, va facilitar que es tornessin subjectes polítics d’aquesta història a l’Araguaia.

Era firma, directa, estricta, no tergiversava, no transigia ni feia concessions quan es tractava de drets i de justícia, principalment quan estaven en joc qüestions relacionades amb el sense-terra, amb els indígenes o les dones.

Tenia una capacitat admirable per indignar-se amb les injustícies i les veia de lluny, inclús en aquells actes revestits d’una aparença de justos. L’educació, la salut sempre van ser les seves preocupacions i es va dedicar a elles.

Les organitzacions de dones que existeixen avui a la regió són fruit del treball de la Tia Irene.

Maria José Souza Moraes, 2008

Que sigui aquest el nostre petit -i sempre insuficient- homenatge, als 11 anys de la seva resurrecció, i als 100 anys del seu naixement a São Paulo, el 16 novembre 1919.

Obrigado Tia, muito obrigado.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Coneix Pere Casaldàliga
i la seva feina a l’Amazònia

POTSER US INTERESSARÁ

La Setmana Santa de Casaldàliga

La Setmana Santa de Casaldàliga

Aquest és el relat del propi Pere Casaldàliga celebrant la Setmana Santa en una de les comunitats de l’Araguaia al 1985.

Carta oberta al germà Romero

Carta oberta al germà Romero

Impressionant, dura, profunda i comprometedora carta que Casaldàliga envia a Òscar Romero als 25 anys del seu assassinat per l’extrema dreta a El Salvador. Als 41 anys de la seva mort, la recuperem, ara en català.

Read more
Què és la Teologia de l’Alliberament?

Què és la Teologia de l’Alliberament?

Què és la Teologia de l’Alliberament?

Revolucionària, subversiva, comunista…tot això s’ha dit de la Teologia de l’Alliberament. Però, què és realmente? El mateix Pere Casaldàliga ens ho explicava a una entrevista de José Ramón González Parada, de 2007, a la revista Viento Sur .

23 d’octubre de 2019

La vida de Pere Casaldàliga

«La teologia de l’alliberament és teologia, tracta de Déu, de les relacions amb Déu, és teologia cristiana. I és de l’església catòlica, només que té unes característiques, el lloc i l’hora en què s’explicita: a Amèrica Llatina, en les dècades de la revolució, de la reivindicació de l’autonomia, de la reivindicació davant de la dependència; i insisteix a treure les conseqüències socials i polítiques que l’autèntic evangeli també concep: el compromís dels cristians i cristianes en la transformació de la societat.»

La consigna: Ser Lliures

«Volem un alliberament integral, l’alliberament de la ignorància, l’alliberament de la por, l’alliberament de l’egoisme i del pecat, i també l’alliberament de les opressions econòmiques i socials que degradin la dignitat de la persona humana. En aquest sentit és una teologia també política, perquè arriba i incideix les estructures polítiques i socials. Els profetes -que van acabar tots malament- es van aixecar contra els reis, contra els invasors i van anunciar al poble de Déu seus drets, la seva llibertat.»

«Jesús va optar pels pobres, va contestar als poderosos del temple, del latifundi, l’imperi, i clar … .Jesús va ser polític, més que polític .

No va ser diputat, no va ser senador, no va ser president de la república, però va viure i va anunciar el regne de Déu, la justícia, la fraternitat, la llibertat, la cultura pròpia, segons l’ètnia de cadascú.»

El mètode: L’acció

«Ara bé, la teologia de l’alliberament no es queda en pensament, en llibres, en conferències, recolza l’espiritualitat de l’alliberament, la pastoral de l’alliberament, i d’aquí sorgeixen aquestes diverses pastorals, la de la terra, la de l’indi, la de la dona marginada, de la infància, de la comunicació, de l’habitatge. Totes aquestes pastorals que desbrossen un lloc pel poble».

El començament: el social i l’econòmic

«Aquestes pastorals segueixen tenint vigència en aquesta època. Les comunitats eclesials de base, que són típiques de la teologia de l’alliberament, hi són. Només que per als mitjans de comunicació la teologia de l’alliberament no té el ganxo que tenia trenta anys enrere, va passar la novetat.

Jo recordo que arribaven els periodistes i em deien, Don Pedro, disculpi, que és això de la “teoria” de l’alliberament; eren moments molt crítics per a la societat i per a l’església, tenia novetat, ara no té, però segueix existint. Més encara, en els primers anys de la teologia de l’alliberament es diferenciava evangeli i política.»

L’evolució: les causes

«Posteriorment es van anar afegint sectors protagonistes que havien estat una mica anul·lats, la dona, el negre, l’indígena, donar valor a la cultura, donar valor a l’ètnia. En un primer moment la revolució es preocupava del que politicoeconòmic.

O sigui que la teologia de l’alliberament s’ha enriquit amb aquests moviments sectorials, ia més ha enriquit el diàleg ecumènic, el diàleg entre les religions.

Avui dia el diàleg és macroecumènic; amb el fenomen de l’emigració …… fa trenta anys qui pensava en el món musulmà?»

Una definició

Prenem prestada l’explicació que José Manuel Vidal ens ofereix en Religió Digital :

«La Teologia de l’Alliberament (TdL) és un corrent teològica integrada per diverses vessants cristianes, nascuda a Amèrica Llatina que venien ja forjant com hem assenyalat i es van consolidar després del Concili Vaticà II (1959-1962) i la seva aplicació per a Amèrica Llatina a la i Conferència de l’Episcopat Llatinoamericà de Medellín (CELAM, Colòmbia, 1968) i les comunitats eclesials de Base (CEB) que van sorgir al Brasil en els anys 60.

Per saber-ne més

Deixem a qui estigui interessat, unes lectures recomanades, sense pretendre ser exhaustius ni massa acadèmics per aprofundir més:

Història Breu de la Teologia de l’Alliberament (1962-1990) , de Roberto OLIVEROS MAQUEO SJ, em Castellà.

O que é Comunidade Eclesial de Base . Frei Betto, en Portugés.

L’opció pels pobres a la recerca del Regne de Déu. Leo Burone, en Català.

I, més que citar aquí la quantitat d’obres que hi ha sobre el tema, us recomanem passar per la Biblioteca de la pàgina amiga Serveis Koinonia. on trobareu un ampli catàleg de documents en català, castellà i portugués.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

Read more
La urgència d’una ecologia integral

La urgència d’una ecologia integral

La urgència d’una ecologia integral

El text següent és de l’autor Leonardo Boff , teòleg brasiler i company de Casaldàliga. L’escrit es va publicar per primera vegada en blog personal Boff, el 10 de novembre de 2015. Us n’oferim una síntesi.

Una de les afirmacions bàsiques del nou paradigma científic i civilitzatori és el reconeixement de la inter-retro-relació de tots amb tots, per constituir la gran xarxa terrestre i còsmica de la realitat.

Consistentment, la Carta de la Terra, un dels documents clau d’aquesta nova visió, afirma: «Els nostres reptes mediambientals, econòmics, polítics, socials i espirituals estan interconnectats i junts podem crear solucions inclusives» (Preàmbul, 3).

Una encíclica profètica

El Papa Francesc en la seva encíclica sobre La cura de la Casa Comuna s’associa a aquesta lectura i argumenta que «uma vegada que tot està estretament relacionat i que els problemes actuals requereixen una mirada que consideri tots els aspectes de la crisi mundial» (n.137), es necessita una reflexió sobre l’ecologia integral, doncs només des d’aquesta prespectiva podrem enfrontar els problemes de la situació mundial actual.

Aquesta interpretació holística i integral ha aconseguit un reforç inestimable donada l’autoritat del Papa i la dimensió de la seva encíclica, adreçada a tota la humanitat i a cadascun dels seus habitants.

Ja no es tracta només de com es dona la nostra relació amb la natura, sinó la de tots els éssers humans amb la Terra en general i amb els béns i serveis naturals, doncs són aquests els únics que poden mantenir les condicions físiques, químiques i biològiques de la vida i garantir un futur per a la nostra civilització.

El dia és ara

El temps és urgent i corre en contra nostre. Per això, tots els coneixements han de ser ecologitzats, és a dir, relacionats entre ells i orientats cap al bé de la comunitat de la vida.

De la mateixa manera, totes les tradicions espirituals i religiosos són interpel.lades a despertar la consciència de la humanitat a la seva missió de ser cuidadora d’aquesta herència sagrada rebuda de l’univers i del Creador, que és la Terra viva, l’única Casa que tenim per viure.

Juntament amb la intel·ligència intel·lectual ha de venir una intel·ligència sensible i cordial i, sobretot, la intel·ligència espiritual, doncs és la que ens relaciona directament amb la Creador i amb el Crist ressuscitat que estan fermentant en la creació, portant-la amb nosaltres fins a la seva plenitud en Déu (nn.100; 243).

El Papa cita l’emotiu final de la  Carta de la Terra que resumeix bé l’esperança que deposita en Déu i en el compromís dels éssers humans: «Que el nostre temps segui recordat pel despertar d’una nova reverència envers la vida, pel ferm compromís amb la sostenibilitat; per la intensificació de la lluita per la justícia i la pau, i l’alegre celebració de la vida” (n. 207).

La sensibilitat perduda

El drama de l’ésser humà actual és que ha perdut la capacitat de viure un sentiment de pertinença, que les religions sempre havien garantit. El que s’oposa a la religió no és l’ateisme ni la negació de la divinitat. El que s’oposa és la incapacitat de connectar i tornar a connectar-se amb totes les coses.

Avui les persones estan desarrelades, desconnectades de la Terra i de l’ànima que és l’expressió de la sensibilitat i l’espiritualitat.

Si no recuperem avui la raó sensible, que és una dimensió essencial de l’ànima, difícilment avançarem cap a respectar el valor intrínsec de tot ésser, en estimar la Mare Terra amb tots els seus ecosistemes i en viure la compassió envers el patiment de la natura i la humanitat.

Leonardo Boff. Text complet i original AQUÍ.

SUBSCRIU EL BUTLLETÍ

Conegueu Pere Casaldàliga
i les seves causes

POTSER US INTERESSARÁ

La Setmana Santa de Casaldàliga

La Setmana Santa de Casaldàliga

Aquest és el relat del propi Pere Casaldàliga celebrant la Setmana Santa en una de les comunitats de l’Araguaia al 1985.

Carta oberta al germà Romero

Carta oberta al germà Romero

Impressionant, dura, profunda i comprometedora carta que Casaldàliga envia a Òscar Romero als 25 anys del seu assassinat per l’extrema dreta a El Salvador. Als 41 anys de la seva mort, la recuperem, ara en català.

Read more
Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Alvorada: fugint de la repressió a l’Araguaia

Text elaborat a partir do treball de Marluce Scaloppe, de la UFMT: Jornal Alvorada: registro e história das lutas do povo do Araguaia em tempos de ditadura.

Quan es va inaugurar el diari Alvorada al 1970, els mitjans de comunicació al Brasil vivien sota una forta censura imposada per les autoritats militars.

La censura a la premsa també va caure sobre l’Església progressista, de dues formes: la censura de l’acció i dels pronunciaments de bisbes i religiosos; i la censura en els mitjans de comunicació de les diòcesis de tot el país.

Els militars d’una banda i les jerarquies de l’altra, controlaven el que es deia, el que es feia i el que es publicava.

No obstant això, els sectors progressistes de l’Església Catòlica, unint-se i articulant-se amb moviments populars i d’esquerra, van declarar la resistència al govern militar i, a poc a poc, van anar assumint un important paper polític al Brasil.

És en aquest context que la recentment creada Prelatura de São Félix do Araguaia, decideix crear el primer mitjà escrit de l’Amazònia, el diari Alvorada. Avui, 49 anys després i amb freqüència bimestral, encara se n’imprimeixen i es distribueixen 2.000 còpies.

Efectivament, el naixement del diari es dóna en un moment en què alguns líders episcopals, encoratjats per la CELAM , a Medellín, comencen a adoptar pràctiques “alliberadores”, moltes vegades en contra de la jerarquia eclesiàstica i sempre en contra de la dictadura.

Per això, l’aparició de ràdios comunitàries, revistes populars, circulars o diaris s’estén a través de les diverses diòcesis i prelatures del país com una forma d’oposició al poder i de posició al costat dels més pobres.

Així, des de la seva creació, el diari Alvorada es configuraria com el principal vehicle de comunicació entre les gents de l’Araguaia: una àrea d’aproximadament 150.000 km² al nord-oest de Mato Grosso, a l’Amazònia brasilera, comptava amb el primer mitjà de comunicació popular escrit.

En aquella època, al “vall dels oblidats”, com l’anomenen els vilatans, no hi havia telèfon, televisió, ràdio ni oficina de correus. Ni tan sols hi havia electricitat.

El diari, llegit moltes vegades en comunitat, a la llum d’espelmes, pels pocs que sabien llegir, es transformaria en un mitjà de comunicació de referència per a l’Araguaia.

ALVORADA en la tierra y en nuestras vidas.
Sol que abrasa y lluvia fuerte sobre el Araguaia.
El Araguaia lo trae todo en tu oleaje,
basta con saber mirar.

El verano seco de persecución
nos ha herido, dolido y enseñado.
Pero quien tiene coraje y Esperanza está de pie.
ALVORADA viene a decirnos que la vida continúa,
ALVORADA es un momento de conversación entre nosotros,
somos el Pueblo de Dios,
que se ha derramado en este campo, entre el Araguaia y el Xingu.

Periódico Alvorada, edición de enero de 1974

Fins a finals de la dècada de 1970, diverses persones de la Prelatura col·laboraven en els escrits i l’elaboració del diari. En primera línia sempre, la presència del bisbe Pere Casaldàliga, la germana Irene, el pare Falieiro (que va fer les il·lustracions del diari) i un grup de joves agents pastorals, entre ells Pontim i Moura.

El diari Alvorada per a nosaltres, per a moltes persones a São Felix és com la Bíblia, entens? Només estem segurs … si rebem algunes notícies aquí a Mato Gosso […] a la Cadena Globo […] parem atenció, però només estarem segurs, només ho confiarem quan surti a l’Alvorada. Així que considero que, per a mi i per a molts, llegir l’Alvorada és com si fos la Bíblia, entens? Per tant, és una cosa sagrada per a nosaltres.

Lindaura Paiva

Fins avui, el diari Alvorada està fet amb un llenguatge senzill, proper; i té moltes fotos i il·lustracions, especialment del pintor Cerezo Barredo , el pintor de l’alliberament.

Totes les activitats de la Prelatura hi tenen un espai important, així com la informació, la difusió i la formació permanent. El diari té una pàgina de formació bíblica i altres de salut i educació, així com d’altres que tracten els problemes socials històrics de la regió. [ Gonzaga, Agnaldo Divino ]

En una regió, encara marcada per les necessitats i les distàncies que dificulten la comunicació, el diari Alvorada és un vehicle d’unió i comunió important.

Crònica d’un període històric fosc, la publicació ens mostra la veu del poble entre el poble. La veu de la gent parlant-li a la seva gent.

A més, actualment, també es distribueix en diverses regions del Brasil i en altres països. [ Gonzaga, Divino Agnaldo ]

Coneix Pere Casaldàliga i les seves causes

Subscriu-te al nostre butlletí mensual.

T’enviarem només informació del Pere Casaldàliga i de la feina que fem al Brasil.

Read more

Pin It on Pinterest