Eunice Dias de Paula: “Encara és molt habitual sentir que si no fos per en Pere i la Prelatura, aquest lloc nostre ja no existiria”.
«Vaig conèixer Pere Casaldàliga el 1970, quan, juntament amb altres tres companys, vam arribar a São Félix do Araguaia per treballar al Gimnàs Estatal d’Araguaia».
Així comença aquest relat d’Eunice Dias de Paula, que va arribar a la Prelatura d’en Pere Casaldàliga amb poc més de 20 anys i que ha estat més de 40 anys al costat del Poble Indígena Apyãwa.
Doctora en Lletres i Lingüística per la Universitat Federal de Goiás, la seva opció de vida a la Prelatura de Casaldàliga ha estat fonamental per al reconeixement, l’ensenyament i l’ús social de la llengua indígena dels Apyãwa (Tapirapé).
«Vaig conèixer Pere Casaldàliga el 1970, quan, juntament amb altres tres companys, vam arribar a São Félix do Araguaia per treballar al Gimnàs Estatal d’Araguaia. Aquesta escola va ser construïda per en Pere i el seu equip per atendre les urgents necessitats educatives, ja que en aquell moment l’analfabetisme era predominant a la regió. Vam ser jo i altres tres companys, joves que havien deixat el seminari claretià, per començar una experiència que marcaria les nostres vides. Viuríem aïllats dels grans centres urbans i inserits entre una població de cultures ribereñas i indígenes.
Aquest sistema es va trencar amb l’arribada de latifundis que (…) van començar a construir tanques en grans àrees i a desallotjar els residents que hi vivien. Inclusivament es va produir la deportació massiva d’alguns pobles indígenes, com els A’uwẽ Xavante i diversos pobles del Parc Indígena Xingu, per deixar lliure pas als invasors.
El sistema d’ordenament territorial de la regió abans de l’arribada dels claretians Pere Casaldàliga i Manoel Luzón, el 1968, tenia certa similitud amb el que es podia observar entre els pobles indígenes. Els “sertanejos” (pagesos aïllats) que havien vingut sobretot d’altres estats del Nordest brasiler, s’instal·laren en terres que pertanyien als pobles originaris. Seguint el curs dels rius, anaren ocupant de mica en mica l’espai sense molestar-se a traçar els límits de la propietat. La majoria estaven formats per “vaquers” que criaven bestiar en àrees comunes, desproveïdes de tanques, i que mantenen una forta relació d’ajuda mútua. Aquest sistema es va trencar amb l’arribada de latifundis, proveïts de documents legals o falsos que acreditaven la seva propietat, i van començar a construir tanques en grans àrees i a desallotjar els residents que hi vivien. Inclusivament es va produir la deportació massiva d’alguns pobles indígenes, com els A’uwẽ Xavante i diversos pobles del Parc Indígena Xingu, per deixar lliure pas als invasors.
Pedro Casaldáliga amb l’autora d’aquest text, Eunice, el seu marit Luiz i el seu fill André poc després d’arribar a la comunitat indígena Apyãwa.
Davant aquest enfrontament entre forces desproporcionades, donat que el latifundi comptava amb abundant finançament i un fort suport del govern militar dictatorial, Pere Casaldàliga va assumir des del principi una postura: de seguida es va posar al costat dels més febles, dels indígenes, dels migrants, dels habitants que començaven a formar nuclis urbans i dels peons que van ser portats de lluny per ser explotats en un règim de treball esclau a les finques que s’estaven establint.
Avui dia, és comú sentir antics veïns de la Prelatura dir: si no fos per en Pere i la Prelatura, aquest lloc nostre ja no existiria. Testimonis com aquest ens donen una dimensió del que Casaldàliga i la Prelatura van representar i representen per a aquesta regió de l’interior del Brasil.
Poc a poc, Casaldàliga va constituir el seu equip i aviat es va convertir en un punt de suport per a la gent de la regió. Van millorar l’educació, amb la creació del Gimnàs de l’Estat d’Araguaia; van millorar l’atenció sanitària, amb l’arribada de les infermeres religioses; van donar suport a les famílies del camp per afrontar els grans terratinents que arribaven amenaçant d’expulsar els habitants de la regió. Avui dia, és comú sentir antics veïns de la Prelatura dir: si no fos per en Pere i la Prelatura, aquest lloc nostre ja no existiria. Testimonis com aquest donen una dimensió del que Casaldàliga i la Prelatura van representar i representen per aquesta regió de l’interior del Brasil.
Per què en Pere va ser un profeta?
En Pere Casaldàliga, sens dubte, va ser un profeta. El profetisme d’en Pere es revela per dos costats: en l’anunci de la Bona Nova als pobres, a través dels gestos concrets i el testimoni de la seva vida, senzilla i austera, i, d’altra banda, en la denúncia constant dels actes comesos pels perseguidors de la gent que vivia a la Prelatura.
Les denúncies es van fer a través de documents pioners en la història de la lluita per la terra al Brasil com “Esclavitud y Feudalismo en el Norte de Mato Grosso”, redactat fins i tot abans de la seva consagració com a bisbe, i la Carta Pastoral “Una Iglesia en la Amazonía en conflicto con el latifundio y la marginación social”. En la introducció del primer document, en Pere afirma:
«Escric això per deure de consciència, com a imperatiu de la més elemental justícia cristiana. En els últims mesos, la tragèdia ha esclatat en termes que ja no poden ésser silenciats».
Portada del document original “Uma Igreja da Amazônia…” que Casaldáliga va publicar el mateix dia de la seva consagració episcopal i que va commoure el Brasil.
La denúncia, per a en Pere, parteix de la fidelitat a l’Evangeli, dels preceptes cristians que defensen una vida plena per a tots. A la Carta Pastoral (1971, p. 40) afirma:
«No podem acceptar la dicotomia entre evangelització i promoció humana, perquè creiem en Crist, com a Senyor ressuscitat que allibera tot l’home i el món sencer i ens salva en plenitud: progressiva i dolorosament aquí a la Terra, definitivament i amb glòria al Cel».
Veure les persones esclavitzades pel latifundi, exposades a condicions inhumanes, va provocar una profunda indignació a en Pere, expressada també en diversos dels seus poemes, com en «Confissões do Latifundio»:
On vaig passar,
vaig plantar tanques punxegudes,
vaig plantar focs.
On vaig passar,
vaig matar la tribu en silenci,
el camp suat,
la terra esperada…
On vaig passar,
tenint-ho tot en llei,
jo vaig plantar el no-res.
La forma de vida d’en Pere també va ser una proclamació profètica. La seva casa senzilla, com les altres cases de la regió, no recorda de cap manera a un “palau episcopal”. Les portes estan sempre obertes, acollint des de pagesos fins a indis, magistrats, polítics, periodistes que el buscaven. Pere rebia càlidament a tothom, deixant immediatament qualsevol tasca que estigués fent i dedicant tota l’atenció a qui el visitava.
A aquells que li deien que seria millor viatjar en avió i evitar aquests inconvenients, en Pere els responia amb un somriure dient-los “en autobús es perd temps, però es guanya gent”.
Sempre feia els seus viatges en autobús, el que el portava molts dies a la carretera. Amb el temps de pluges, sobretot, les carreteres de terra embarrades provocaben retardaments considerables. A aquells que li deien que seria millor viatjar en avió i evitar aquests inconvenients, Pere els responia amb un somriure dient-los “en autobús es perd temps, però es guanya gent”. En Pere parlava amb els passatgers tot el temps durant el viatge, els preguntava sobre les seves famílies, sobre la seva salut, sobre la feina que estaven fent. El viatge es convertia en una veritable visita pastoral.
Pere Casaldàliga en un viatge per la regió de l’Araguaia (més gran que tot Portugal) en camió.
El profetisme d’en Pere també es va manifestar en l’experiència d’una Església – Poble de Déu, que presuposa relacions horitzontals més que jeràrquiques. Fins i tot quan va rebre la invitació per assumir l’episcopat, va reflexionar amb els membres de l’equip pastoral i amb el seu amic Don Tomás Balduino, si convenia acceptar-ho o no. Tots els equips es reunien 3 vegades a l’any: primer, en una reunió d’estudi i programació, anomenada “Bolão”, en què s’asseien les cadires en cercle i tots els temes es discutien junts; segon, en un Retir, un temps de pregària, i després en una Assemblea Popular, en què es prenien importants decisions sobre la Prelatura juntament amb representants de totes les comunitats. En una d’aquestes Assemblees es va elaborar el Manual de la Prelatura que, en el seu objectiu, inclou les paraules pronunciades per un pagès:
«Seguint Jesucrist i en fraternal comunió amb tota l’Església, l’objectiu general de la nostra Església de São Félix do Araguaia és viure i anunciar la Bona Nova de l’Evangeli amb alegria, humilitat i passió, acollir el Regne de Déu i contribuir aquí a la Terra en l’esperança del Regne Definitiu».
Els equips mixtos, formats per sacerdots, laics i religioses, són un altre exemple d’horitzontalitat en l’experiència del servei al Regne. Les dones exercien la diaconia sempre que era necessari.
És d’aquesta experiència profundament evangèlica d’on neix el testimoni i el crit profètic de Pere Casaldàliga, aquest home senzill, humil, fràgil, sant que porta en la seva poesia i en les seves paraules inspirades la veu, la història i la vida dels pobres d’aquesta terra!
La solidaritat amb altres països d’Amèrica Llatina, la Pàtria Gran, també mostra la profunda comunió d’en Pere amb els desposseïts del nostre continent. Pere va realitzar diverses visites a països d’Amèrica Central que patien en les lluites per la lliberació. L’assassinat de Don Óscar Romero, amb qui tenia una forta amistat i compromís amb les causes dels pobres, el va deixar commocionat profundament.
A causa d’aquesta aliança amb els empobrits, Pere va patir moltes amenaces de mort i persecució per part de diferents ordres. Els terratinents fins i tot van pressionar el Nunci Apostòlic perquè l’expulsés del Brasil.
Amb una actitud coherent amb tota la seva vida, Casaldàliga no es va callar, sinó que va continuar denunciant la violència i la injustícia. La seva última denúncia pública va ser el document “Convoco la V Conferencia General del Episcopado Latinoamericano y del Caribe”, en què va posar de manifest les contradiccions de l’Església i va cridar a recuperar la missió profètica.
Finalment, Pere ens deixa un llegat de compromís amb la justícia, la solidaritat i els drets humans. Un llegat que ens convida a seguir lluitant per un món més just i equitatiu, on totes les persones puguin viure amb dignitat. Com a profeta, la seva veu continuarà ressonant i inspirant-nos per afrontar els desafiaments del nostre temps i treballar pel bé comú.
Els profetes mai moren, continuen vivint a través dels seus testimonis i del seu exemple. És així com Pere Casaldàliga continua present entre nosaltres, en la memòria i en l’esperança d’una societat més justa i humana.
Read more
Recent Comments