Casaldàliga: crònica i carta del meu viatge a Roma (I)
Casaldàliga va anar a Roma i de Roma va tornar. Allí va ser rebut pel Cardenal Ratzinger i el Cardenal Gantin que li van fer diverses preguntes, “un examen de revàlida eclesiàstica”, com deia Casaldàliga fent broma.
Després la trobada amb el papa, una visita a la ciutat dels màrtirs, el retrobament amb amics i familiars, Assís… De tot això parla Casaldàliga en una carta de la qual reproduïm amplis fragments. És una carta que en Pere dirigeix tots els seus amics i en la que s’aprecia la fermesa, la poesia i l’humor d’un home que va caminar pel món amb Llibertat.
Jo no havia complert cap vegada amb la visita ad limina que els bisbes hem de fer, anant a Roma, cada cinc anys. Ja fa 17 anys que sóc bisbe. I vaig rebre de la Congregació dels Bisbes del Brasil dues cartes agres que em demanven que fes aquesta visita i em retreien -nou anys després- suposats comptes pendents de la Visita Apostòlica que havíem rebut, a la Prelatura, com a conseqüència de les acusacions d’un bisbe ultraconservador.
Vaig decidir apel·lar al papa -de bisbe de São Félix al bisbe de Roma- i li vaig escriure, el 22 de febrer de 1986, una llarga carta de desfocs eclesials. “Si vostè ho creu oportú -li deia en ella- em pot indicar una data apropiada perquè el visiti personalment”.
Aquesta data va ser ara, al mes de juny. Al meu ara tan intermitent diari hi vaig escriure:
Vaig a Roma de «pregrinatge». Videre Petrum, videre Martyres, videre Franciscum. Roma i Assís. La pedra, la sang i el colom. Des d’Amèrica Llatina, amb l’espiga de blat de moro, fecundada per tanta sang màrtir i estretament fraterna en la voluntat d’Alliberament.
El dia 16, amb un anorac que em van deixar, vaig ser rebut, a l’avantsala , per monsenyor Re, secretari de la Congregació dels bisbes i que havia estat a la nunciatura de Panamà. “Cum Petro et sub Petro”, m’aconsellava, persistent. I “un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme”, afegia jo, perquè la confusió fos més gran. Em va recordar també que dissabte, a l’entrevista conjunta amb els cardenals Gantin i Ratzinger, jo hauria d’anar vestit amb hàbit adequat. (Que seria sotana i faixa claretianes, cedides molt gentilment pel veterà pare Garde, negre collaret indígena i la tau franciscana).
Pere Casaldàliga va visitar el Vaticà al juny de 1988
El cardenal Gantin, prefecte de la Congregació, m’anticipava: “Serà una trobada de plena sinceritat, amb plena llibertat, en plena fraternitat“. Vaig sentir després, -feia broma jo, després d’aquest pròleg- que seria sotmès a un examen de revàlida eclesiàstica: de disciplina, per part de la Congregació dels bisbes; de teologia, per part de la Congregació de la Doctrina de la fe.
Va ser dissabte, dia 18. Durant una hora i mitja. També a la Congregació dels Bisbes. Amb el cardenal Gantin, el seu secretari Re i un sotssecretari; amb el cardenal Ratzinger i el seu secretari monsenyor Bovone, i monsenyor Amèric, portuguès, de la Secretaria d’Estat: els monsenyors ho anotaven tot i portaven fotocòpies de textos meus. Expectativa, serietat i tacte. Sense agressions. Personalment, crec que vaig parlar amb llibertat. Ratzinger somreia, sovint. Jo vaig posar èmfasi en declarar que, gràcies a Déu, no tinc problemes de fe tot i que tingui les meves discrepàncies en teologia; com tampoc tinc problemes de comunió tot i que discrepi en aspectes relatius a la disciplina.
El cardenal Gantin va començar llegint una pàgina que em recordava la solemnitat del moment, com de tota visita ad limina. Reconeixia els nostres patiments i la nostra dedicació al poble. (De vegades em sentia com un interpel·lat col·lectiu, potser pel plurifacètic “voi” italià). “Però tenim seriosos advertiments, que li farem el cardenal Ratzinger i jo”, afegia. Va citar, angoixat, el cas Lefébvre que estava, aleshores, en la seva tensió màxima.
Primera pregunta de Ratzinger
-¿Accepteu els documents de la Santa Seu sobre la Teologia de l’Alliberament?
La meva resposta: Tots dos, complexivament, i juntament amb la carta que el papa ens va dirigir als bisbes de Brasil, en què afirma que la Teologia de l’Alliberament “no només és oportuna sinó útil i necessària”…, complexivament els tres textos i en substància, els accepto. Discrepo en alguns aspectes de Teologia i de Sociologia, en algunes afirmacions que el primer document fa respecte als nostres teòlegs. Són instruccions, a més. El mateix papa exigeix que a la primera, tan negativa, se li afegissin els 5 títols introductoris, vaig recordar jo. Més encara, el papa va declinar la paternitat sobre aquesta instrucció, dient: “del cardenal Ratzinger“. Bromes que es fan, va replicar el cardenal.
Segona pregunta
-Vostè ha escrit que cal entendre l’Opció pels Pobres “classistament”. Nosaltres preferim parlar d’amor preferencial pels Pobres. “Classistament” és una paraula carregada de sentit que no es pot eludir.
La meva resposta:
Efectivament, la paraula està carregada de sentit i de sentit vàlid, al meu parer. Si no es vol parlar de lluita de classes, es parli de “conflicte de classes”, com ho fan les instruccions. Però el conflicte hi és. Nosaltres, a Amèrica Llatina, volem evitar que es pensi en els pobres com a espontàniament pobres, aïllats, fora d’una estructura que els explota i marginalitza; per això parlem dels “empobrits”. El mateix papa ha dit diverses vegades, a Amèrica Llatina precisament, que “els rics són cada vegada més rics a costa d’uns pobres cada vegada més pobres”. Aquest “a costa de” és estructural i, si em permet una paraula escandalosa, dialèctic.
Tercera pregunta
-Vostès parlen de pecat social. I el pecat personal?
La meva resposta: Tinc la pràctica de recordar sempre simultàniament les dues vessants del pecat. A la Romeria dels Màrtirs, a Ribeirão Bonito, cremem a la foguera penitencial tant els pecats personals com els socials, enumerats explícitament els uns i els altres. El Nou Testament denuncia “el pecat del món”. Alguna cosa hi hauria d’estructura social en aquest pecat: la sinagoga, l’imperi, l’esclavitud… Pequen les persones, és evident, però dins d’unes estructures que fan pecaminoses i que en certa mesura fan aquestes persones. Som estructurants i estructurats.
Quarta pregunta
-Vostès celebren l’Eucaristia com un ritu social.
La meva resposta: Dubto molt que se’m pugui acusar de reduccionisme. Jo precisament tinc el costum d’explicitar que la Missa és “la Pasqua de Jesús, la nostra Pasqua, la Pasqua del món”, Mort i Vida, Passió i Resurrecció. En presentar l’Hòstia a l’assemblea eucarística acostumo a dir: “Aquest és l’Anyell de Déu que treu el pecat, l’esclavitud i la mort del món”. Parlem de la passió, mort i resurrecció de cadascun de nosaltres, i del Poble; és clar que sí. Per això també és l’Eucaristia. Perquè tinguéssim vida Crist va donar la seva. Tradicionalment l’Església ens fa repetir, a l’ofertori: “fruit de la terra i del treball humà”. Alguna cosa hi haurà de social en aquesta terra, en aquesta feina… Els recordo als cardenals la Missa de la Terra sense mals i la Missa dels Quilombos que el Vaticà ens va prohibir i les defenso. Al cardenal Gantín, africà, li cito amb especial èmfasi la Missa dels Quilombos, oració per la Causa Negra. Reclamo que costi tant a l’Església inculturar-se i reivindico el dret de les altres cultures, del nostre Tercer Món.
Cinquena pregunta
-Vostès fàcilment anomenen màrtirs Monsenyor Romero, Camilo Torres,… És bo recordar certs personatges que es van dedicar a un Poble, però anomenar-los màrtirs!
La meva resposta: Nosaltres sabem distingir entre els màrtirs “canònics”, oficialment reconeguts per l’Església, i aquests molts altres màrtirs, que anomenem màrtirs del Regne; que van donar la vida per la justícia, per l’alliberament; cristians, molts i que van morir també explícitament per causa de l’Evangeli. Sí, jo vaig escriure un poema a “San Romero de América”. Així el considero, sant màrtir, nostre.
Sisena pregunta
-Vostè ha parlat de “revolucionar” l’Església.
La meva resposta: La frase completa va sorgir arran de la “Inserrucció Evangèlica” de Nicaragua. Cal revolucionar-se constantment, en la pròpia vida personal, per la metanoia o conversió; cal revolucionar constantment la Societat, sigui quin sigui el sistema o el règim, i cal revolucionar també constantment la mateixa Església, perquè sigui sempre més evangèlica. Jo parlava per a sectors menys “eclesiàstics”. Podria haver dit que l’Església és “semper renovanda”. I parlem del pluralisme, de la nostra Teologia, de les Conferències Epicopals, del nomenament de bisbes.
– Vostè s’ha referit al Pretori i al Sanedrí, em diu Ratzinger, sorneguer. Jo faig que sí, amb el mateix to.
Monsenyor Bovone em llegeix el telegrama que 10 bisbes brasilers vam enviar a Roma, per ocasió de la primera censura pública contra Leonardo Boff. Seient també. Ell afegeix:
-Vostè ha escrit que el segon document sobre Teologia de l’Alliberament corregeix el primer.
Responc que sí i que és veritat. El corregeix perquè el completa. Si el primer hagués estat bo no hauria calgut el segon.
El cardenal Ratzinger ha apuntat, en cert moment, que totes les paraules es poden explicar, com suggerint que és fàcil donar posteriorment interpretacions correctes a anteriors incorreccions. El cardenal Gantin toca, seriós, el problema de les meves visites a Nicaragua. “Això és ja un ‘fatto’!” subratlla, un ‘fatto’.
“Deixar la pròpia diòcesi per anar a un altre país, interferir en un altre episcopat…!”
Jo intento explicar-me. Però al llarg d’aquestes trobades romanes vaig veure que Nicaragua és el que menys es pot “explicar” allà. Cuent per què vaig anar a Nicaragua, durant el dejuni contra l’agressió i amb el suport de 23 companys bisbes; cito la meva amistat anterior amb els nicaragüencs, les meves cartes als bisbes del país, les meves anades a altres països centreamericans i la bona acollida de germans bisbes d’aquests països. Parlo de la solidaritat, del que significa Nicaragua per a tota Amèrica Llatina. Recordo que hi ha cristians, catòlics més concretament, a banda i banda i que l’Església com a jerarquia té l’obligació d’atendre l’altra banda també. Cito l’escàndol que aquell altre costat pateix. No ens “convencem”.
-Vostè ha dit que la visita ad limina era inútil, m’aborda Gantin.
Vaig dir que era “gairebé” inútil, feia broma. I repeteixo la queixa de tantíssims al món sencer, sobre el particular. Reconec que hi va haver una manera nova, a l’última visita de l’episcopat brasiler, amb l’anada a Roma dels 21 bisbes en els tres dies que ells i els dicasteris van discutir obertament davant del papa. Recordo que el mateix papa, a la carta que va dirigir a la CNBB, reconeixia aquesta manera nova de visita com a més col·legial i que serviria de model per a altres episcopats.
-Vostè està sent utilitzat; en la paraula, en l’acció, en els escrits.
Tots som utilitzats, responc; vostès també, també el papa. A més, hem de veure qui i com ens fan servir. Parlo de la comunicació, de l’opinió pública –també dins de l’Església–, de la col·legialitat i la coresponsabilitat. Penso que cultivem un secretisme excessiu…
Des del principi de l’entrevista m’havien insinuat un text possible, unes proposicions que jo signaria. Ara, quan em van formular més concretament la proposta, els vaig respondre que no signaria res sense prou temps per pensar-ho i consultar-ho. Que jo no demanaria a ningú un tipus de signatura així.
Van reaccionar:
– Això no és un tribunal, no. Vostè tindrà temps per pensar-ho.
Recordo al cardenal Gantin que a la seva carta em prometia una trobada amb el papa. Ell m’ho confirma. Aquella mateixa tarda es trobarien; per explicar al pontífex la nostra entrevista, vaig entendre.
Ens aixequem. Vaig demanar que reséssim junts. Perquè fóssim sempre fidels al Regne, per ajudar l’Església a ser sempre més evangèlica.
“Per revolucionar-la, no?”, em diu Ratzinger, somrient.
“Doncs, sí, per revolucionar-la evangèlicament”, afegeixo.
Els refereixo la recent amenaça de mort que la UDR m’acabava de fer arribar i els asseguro que si caic serà pel Regne i per l’Església també… Resem el Pare Nostre, en llatí, i una invocació a Maria, mare de l’Església.
Un dels monsenyors em surt a trobar, ja a l’escala, per demanar-me que no transmeti res de la nostra conversa als periodistes. Li responc que només els parlaré després de la meva audiència amb el papa; i que si no expliquem als periodistes la veritat, els obliguem a inventar-se, potser mentides. Insisteixo en el dret i el deure de la comunicació. Vaig saber després que Ràdio Vaticana havia rebut ordres superiors de no comunicar res del meu pas per Roma.
Abans de l’audiència, a la sala d’espera hi havia un calendari d’ACNUR, dedicat als refugiats. Recordo amb especial afecte els refugiats guatemalencs. La llegenda del calendari deia així: “És molt fàcil ser un refugiat; la teva raça i les teves opinions diferents poden ser suficients”.
A la sala d’espera, després de l’entrevista, hi havia tres bells dibuixos a tinta, amb gall d’indis i lleons devorant un xai i serps enroscades en una columna; un quadre de la Verge de Guadalupe i un Crucifix. Fellini hi hauria fet una festa maliciosa.
Pere Casaldàliga
Bisbe de São Félix do Araguaia, MT
Juliol de 1988
Recent Comments