Els Iny-Karajá viuen des de fa milers d’anys a la vora del riu Araguaia. Tanmateix, com molts altres pobles indígenes del Brasil, s’enfronten al repte d’una vida digna a les seves comunitats. El sistema sanitari a la majoria de pobles és precari i en aquesta ocasió hem pogut aconseguir una mica de suport per preservar les històries clíniques dels pacients d’una de les seves comunitats.
Habitants seculars de la riba del riu Araguaia als estats de Goiás, Tocantins i Mato Grosso, els Karajá tenen una llarga relació amb la societat no-indígena, que, tot i així, no els ha impedit mantenir els costums tradicionals del grup com ara: una llengua pròpia, les nines de ceràmica, la pesca familiar, rituals com la Festa d’Aruanã i la Casa Grande (Hetohoky), ornaments de plomes, cistelleria i artesania de fusta o una pintura corporal pròpia, com els característics dos cercles de la cara. Alhora, el Poble Iny-Karajá freqüenta els poblets no-indígenes per tal de reivindicar els seus drets territorials, l’accés a la sanitat o l’educació bilingüe, entre d’altres.
Localització i habitants
Els Karajá són habitants immemorials de la conca del riu Araguaia, les seves terres s’extenen per l’Illa do Bananal i els seus voltants, ocupant un territori que cobreix les fronteres entre els estats de Tocantins, Pará, Mato Grosso i Goiás.
L’illa fluvial més gran del planeta, amb uns vint mil quilòmetres quadrats de longitud, l’Illa do Bananal està formada per la bifurcació del riu Araguaia en un ramal més petit, el riu Javaés, que, més tard, uns 340 km més enllà, torna a trobar-se amb l’Araguaia, ja a la frontera entre els estats del Pará i el Tocantins.
Els indígenes constitueixen una petita part dels habitants de l’Araguaia. Els Xavante: caçadors, forts, valents fa només uns anys quan van sembrar el terror per aquestes contrades. Molt nobles. Els Carajá: pescadors, comunicatius, fàcils de fer amistat, festers, artesans del fang, de les plomes d’ocell i la palla de palma; delicats i malaltissos, especialment atacats pels contactes prematurs i deshonests amb l’anomenada Civilització, a través dels funcionaris, del turisme i del comerç; amb la beguda, el tabac, la prostitució i les malalties importades. Els Tapirapé : pagesos, pacifics i sensibles; molt comunitaris i d’una hospitalitat delicada.
Pere Casaldàliga. Carta Pastoral de 1971.
Considerat un dels santuaris ecològics més importants del Brasil, ja que es troba a la zona de transició entre la selva amazònica i el cerrado, el territori del Poble Iny-Karajá alberga una gran diversitat de fauna i flora.
L’illa Bananal és l’illa fluvial més gran del món i cobreix les fronteres entre els estats de Tocantins, Pará, Mato Grosso i Goiás.
Les comunitats de Santa Isabel do Morro (Háwalò) i Fontoura (Btõiry), situades a la riba occidental de l’illa Bananal, banyades pel riu Araguaia, a la frontera amb l’estat de Mato Grosso, són els assentaments més antics i les comunitats Karajá més grans. Actualment amb uns 680 i 650 habitants respectivament.
Altres pobles tradicionals són els de Krehãwa (São Domingos), Itxala, Macaúba, Buridina (Aruanã), Mirindiba i Maranduba. Dels assentaments més recents i més petits, tenim els pobles de Wataù, Háwalora, Ibutuna, Nova Tytema, JK, Teribrè, Awixe i Wrebia.
Per conèixer més sobre el Poble Iny-Karajá i sobre els altres pobles indígenes del Brasil, podeu consultar, en castellà, : AQUÍ
Una petita aportació
En resposta a una petició dels professionals sanitaris que treballen al centre sanitari de la comunitat de Santa Isabel do Morro, la Fundació ha facilitat l’adquisició de 2.000 carpetes de plàstic per tal que es puguin guardar les fitxes personals i la història clínica de cada pacient. L’estat en que es trobaven aquestes fitxes feia preveure la seva desaparició i, per tant, la pèrdua de dades importants per la salut dels indígenes.
Situació de les històries clíniques de pacients de Santa Isabel.
Evidentment es tracta d’una aportació mínima per tal de protegir, almenys, les històries clíniques dels residents. Tanmateix, les necessitats són lògicament molt més grans i exigeixen l’ajuda de tothom i, sobretot, el compromís del Govern Federal amb els Pobles Indígenes.
‘Celebrem la vida viscuda de Pere Casaldàliga’ és la nova iniciativa de la Fundació Pere Casaldàliga per recordar el bisbe claretià. L’entitat pretén commemorar anualment el naixement de Casaldàliga, al 16 de febrer, oferint un moment per “parar-se, escoltar el seu missatge i deixar-se interpel·lar pel seu compromís”. Aquest dimecres, dia que el bisbe claretià celebraria 94 anys, la fundació ha volgut “recordar que encara és molt viu i molt present entre nosaltres”.
L’homenatge es concreta en un vídeo que comença amb la lectura del poema “Encara avui respiro en català” del bisbe claretià. Posteriorment, Llorenç Planes i Núria Gómez fan un recorregut per la vida i els pensaments de Pere Casaldàliga des de Cal Lleter de Balsareny, la seva casa natal. “Ho fem amb el cor, ple de gratitud, saudades, enyorança, per la seva vida viscuda i donada enmig del poble”, exposen.
Homenatge a Pere Casaldàliga en el 94è aniversari del seu naixement des de Balsareny
La casa natal, vídeos històrics i fotografies es combinen a la pantalla mentre es parla de la lluita del bisbe claretià a favor de la justícia, la pau i la llibertat. “Hem volgut donar les gràcies a en Pere per la seva vida viscuda. Que les seves grans causes omplin d’utopia els nostres cors i les nostres vides i que el seu testimoni i lluita il·lumini la nostra caminada amb tota la força i tendresa que ens va donar”, conclou l’homenatge.
El Cardenal Carlo M. Martini, jesuita, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acolliment, de renovació a fons, tant de l’Església com de la Societat. Al seu llibre de confidències i confessions Col·loquis nocturns a Jerusalem, declara:
«Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; en la qual s’extirpés d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud; que donés ànims, especialment, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc més aquests somnis».
Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.
Ell i milions de persones a l’Església somiem amb l’«altra Església possible», al servei de l’«altre Món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.
Tant a l’Església (a l’Església de Jesús que són diverses Esglésies) com en a la Societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar en la cerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l’alteritat, del veritable progrés dins de l’ecologia profunda. I com diu Bobbio «cal instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat»; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l’altra globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres famolencs…
No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna.
La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no es resoldrà amb cap mena de capitalisme, perquè no cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el Sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En idioma xinès la paraula crisi es desdoblega en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.
En la campanya electoral dels EUA es va enarborar repetidament «el somni de Luther King», volent actualitzar aquest somni; i, en ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Concili Vaticà II, s’ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l’Església serva i pobra. En el 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Sacerdots Conciliars van celebrar l’Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i van signar el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari de naixement del qual estem celebrant enguany, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l’Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la corresponsabilitat de l’esglèsia com a Poble de Déu, i en l’obertura al món i en l’acolliment fratern.
Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Continuem rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que soterrada en la pobresa i en la fam a una gran majoria de la Humanitat. I continuarem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça.
Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Continuem rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que soterrada en la pobresa i en la fam a una gran majoria de la Humanitat. I continuarem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial,OMC…). Ens comprometem a viure una «ecològica profunda i integral», propiciant una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, dels agrotòxics. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per a una democràcia d’«alta intensitat».
L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).
Com a Església volem viure, a la llum de l’Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser l’Església de l’opció pels pobres, comunitat ecumènica i macroecumènica també. El Déu en qui creiem, l’Abbá de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d’exclusions, d’inclusions absorbents, d’orgull proselitista. Ja n’hi ha prou amb fer del nostre Déu l’únic Déu veritable. «El meu Déu, em deixa veure a Déu?». Amb tot respecte per l’opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no sols és possible, és necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona en la vida i en els ministeris de l’Església.
Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L’Església serà una xarxa de comunitats orants, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d’acolliment, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els camins de la Humanitat. Continuarem fent que es visqui en la pràctica eclesial l’advertiment de Jesús: «No serà així entre vosaltres» (Mt 21,26). Sigui l’autoritat servei. El Vaticà deixarà de ser Estat i el Papa no serà més Cap d’Estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l’Evangeli i la ministerialitat compartida. L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).
Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. «Encara cantem, encara somiem». Ens atenim a la paraula de Jesús: «Foc he vingut a portar a la Terra; i què puc voler sinó que cremi» (Lc 12,49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment de Jesús, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent-hi crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums Socials, les “Vias Campesinas“, els Moviments populars, les conquestes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de La nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, una vegada més i sempre «jo m’atinc al que s’ha dit: l’Esperança».
A cadascun i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la grandària d’aquests somnis. Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una espècie de postguerra»; no necessàriament de claudicació. El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.
Utilitzem 'galetes' per garantir que us donem la millor experiència al nostra lloc web. Si continueu uilitzant aquest lloc, assumirem que hi esteu d'acord.D'acordPolítica de privadesa
![“Avui ja no tinc aquests somnis” [Circular fraterna de Pere Casaldàliga]](https://fperecasaldaliga.org/wp-content/uploads/2021/06/IMG_6863_Aw-1080x675.jpg)
Recent Comments