Carta oberta al germà Romero

by Administrador/a | 24 març, 2021 | La vida de Pere Casaldàliga

Jo hauria d’estar aquí … i ho estic: amb tota la meva ànima. Aquesta petita Església de São Félix de Araguaia et té molt present, germà. Ets visible a la meva habitació, a la capella del pati, a la nostra catedral, a moltes comunitats, al Santuari dels Màrtirs de la “Caminada” Llatinoamericana. Fins i tot quan cau un mango sobre la teulada em recordo de l’ensurt que senties quan queien els mangos sobre el teu retir de l’Hospitalito.

El mes de març de 1983 jo escrivia al meu diari:

“No aconsegueixo entendre de cap manera, o ho entenc massa: La fotografia del màrtir Monsenyor Romero amb Joan Pau II, en uns cartells més que normals per a la visita de el Papa, ha estat prohibida per la comissió mixta Govern-Església d’El Salvador. La imatge del màrtir fa mal. Al Govern, perseguidor i assassí; i és natural que li faci mal; que faci mal a certa Església … també és natural, tristament natural”.

De totes maneres, nosaltres, aquí, en aquest racó del Mato Grosso, i molts cristians i no cristians d’Amèrica i del Món, celebrarem una altra vegada, aquest mes de març, el martiri de Sant Romero, pastor bo d’Amèrica Llatina.

A nosaltres la teva imatge ens conforta, ens compromet i ens uneix; com una versió entranyable del Bon Pastor Jesús.

Has ressuscitat en el teu poble, que no permetrà que l’imperi i les oligarquies segueixin sotmetent-lo, ni es deixarà endur pels revolucionaris penedits o pels eclesiàstics espiritualitzats.

I ara estem aquí, milions, de moltes maneres, celebrant el jubileu del teu testimoni definitiu, aquella homilia de sang que ningú farà callar. Tu tens poder de convocació, un poder macroecumènic de sant dels catòlics i dels evangèlics i fins i tot dels ateus. Estem aquí celebrant, reparant, assumint. Tu ets molt comprometedor, com Jesús de Natzaret: aquest Jesús històric que tantes vegades se’ns difumina en dogmatizacions hel·lenístiques i en espiritualismes sentimentals, el Jesús Pobre solidari amb els pobres, el Crucificat amb els crucificats de la Història.

Tenies raó, i això volem celebrar també, amb goig pasqual. Has ressuscitat en el teu poble, que no permetrà que l’imperi i les oligarquies segueixin sotmetent-lo, ni es deixarà endur pels revolucionaris penedits o pels eclesiàstics espiritualitzats. I ressuscites en aquest Poble de milions de somiadors i somiadores que creiem que un altre món és possible i que és possible una altra Església.

Perquè així, com va avui, Romero germà, ni va el Món, ni va l’Església. Continuen les guerres, ara fins i tot les preventives; continua la fam, l’atur, la violència -de l’estat o de la torba enbogida-; continuen les falses democràcies, el fals progrés, els falsos déus que dominen amb els diners i la comunicació, amb les armes i la política.

Hem passat de la Seguretat Nacional a la seguretat del capital transnacional i de les dictadures militars a la macro dictadura de l’imperi neoliberal.

I continua havent-hi molta Església muda. Hem passat de la Seguretat Nacional a la seguretat del capital transnacional i de les dictadures militars a la macro dictadura de l’imperi neoliberal.

Són 25 anys també de la Conferència de Puebla. Aquells rostres, Romero, que són el propi rostre del Jesús “destazado”, s’han multiplicat en nombre i en deformació. Aquelles revolucions utòpiques -belles i atabalades com una adolescència de la Història- han estat traïdes per uns, menyspreades olímpicament per altres i segueixen sent enyorades d’una altra manera, més “suaument”, en major profunditat personal i comunitària- per moltes i molts dels que estem aquí, amb tu, pastor de l'”acompanyament”, company de plors i de sang dels pobres de la Terra. Com necessitem avui que ensenyis als pobres a “acord-par-se” en solidaritat, en organització, en tossuda esperança!.

Sempre em va admirar en tu l’aliança de la disciplina amb la llibertat, de la pietat tradicional amb la Teologia de l’Alliberament, de la profecia més agosarada amb el perdó més generós.

Amb tu, deia el mestre màrtir Ellacuría, “Déu ha passat per El Salvador“, per tot el nostre món. I el teòleg de frontera José María Vigil ha fet de tu 3  rotundes afirmacions que són, més que veritats per creure, desafiaments d’urgència per assumir:

• Romero: símbol màxim de l’opció pels pobres i de la teologia de l’alliberament.

• Romero: símbol màxim del conflicte de l’opció pels pobres amb l’Estat.

• Romero: símbol màxim del conflicte de l’opció pels pobres amb l’Església institucional.

No és que deixessis de ser “institucional” i ben comportat. Sempre em va admirar en tu l’aliança de la disciplina amb la llibertat, de la pietat tradicional amb la Teologia de l’Alliberament, de la profecia més agosarada amb el perdó més generós.

Eres un sant fent-se, en constant procés de conversió. De tu s’ha repetit edificadamente que eres un bisbe convertit. Amb Déu i amb el Poble, sense dicotomies. “Jo, deies, he d’escoltar què diu l’Esperit per mitjà del seu Poble …”.

Tu ens avises que “aquell que es compromet amb els pobres ha de recórrer el matexi camí dels pobres: ésser desapareguts, ésser torturats, ésser capturats, aparèixer cadàvers”.

La teva homilia del 23 març de 1980, vigília de la oblació total, la vas titular precisament així: “L’Església al servei de l’alliberament personal, comunitària, transcendent”.

Et recordem tant perquè et necessitem, Romero, germà exemplar.

Tu ens animes, segueixes predicant-nos l’homilia de l’alliberament integral. Segueixes cridant “cessi la repressió”, a totes les forces repressives a la Societat, a les esglésies, a les Religions. Ens avises que “aquell que es compromet amb els pobres ha de recórrer el matexi camí dels pobres: ésser desapareguts, ésser torturats, ésser capturats, aparèixer cadàvers”, i ens recordes que, comprometent-nos amb les causes dels pobres, no fem més que “predicar el testimoni subversiu de les benaurances, que li han donat volta a tot”.

Confiaves -i no et volem defraudar- que “mentre hi hagi injustícia hi haurà cristians que la denunciïn i que es posen de part de les seves víctimes”.

La teva sang, com demanaves, és veritablement “llavor de llibertat”.

La teva memòria no és simplement l’enyorança o un culte sagrat que queda a l’aire de l’encens. Volem que sigui, ho farem, un compromís militant, una pastoral d’alliberament.

El nostre teòleg, el teòleg dels màrtirs, Jon Sobrino, resumeix la tasca evangelitzadora i política que, per fidelitat a la vostra memòria, el Regne ens exigeix ​​avui: Afrontar la realitat amb veritat; analitzar la realitat i les seves causes; treballar pel canvi estructural; dur a terme una evangelització madura, alliberadora, crítica i autocrítica; construir l’Església com a poble de Déu; dur esperança a aquest poble que pateix tant …

Aquesta setmana del teu jubileu, a San Salvador, acabarà sent un sínode popular, una trobada d’aspiracions i compromisos dins d’aquest procés conciliar que estem vivint, una gran vetlla pasqual al voltant de tu i de tantes i tants testimonis fidels, coneguts o anònims, però tots lluminosos en el Llibre de la Vida, seguidors fins a la fi del Suprem Testimoni Fidel.

Seguirem parlant, germà Romero. Cada dia. Tu acompanyant-nos, des de la Pau total, pel camí ardu i alliberador de l’Evangeli. Tantes vegades ens sentim com els deixebles d’Emaús, defraudats, sense rumb, perquè “pensàvem que …”

“Estem una altra vegada en peu de testimoni”, et deia jo en el poema aquell. I estem de veritat. Som del gran Fòrum Social Mundial, amb l’Evangeli i pel Regne, cap a un altre Món possible, cap a una altra Església -d’Esglésies unides i alliberadores-, cap a una altra Pàtria Gran, la Nostra Amèrica del Carib i del Sud i de l’entranyable Amèrica Central; amb un Nord altre, germà també per fi, desimperializat.

Ens anuncien la V Conferència Episcopal Llatinoamericana, possiblement per a 2007 i esperem que sigui a Amèrica Llatina. Ajuda a preparar-la, germà. Feu celestials hores extres tots els sants i santes de la nostra Amèrica perquè aquesta Conferència sigui un Medellín, i actualitzat.

Seguirem parlant, germà Romero. Cada dia. Tu acompanyant-nos, des de la Pau total, pel camí ardu i alliberador de l’Evangeli. Tantes vegades ens sentim com els deixebles d’Emaús, defraudats, sense rumb, perquè “pensàvem que …”

La teva carta, Romero, que guardem en el nostre arxiu, timbrada com “relíquia”, diu així:

Estimat germà en l’episcopat:

Amb profund afecte li agraeixo el seu fraternal missatge per la pena de la destrucció de la nostra emissora.

La seva calorosa adhesió encoratja considerablement la fidelitat a la nostra missió de continuar sent expressió de les esperances i angoixes dels pobres, alegres per córrer com Jesús els mateix riscos, per identificar-nos amb les causes justes dels desposseïts.

A la llum de la fe, sentim estretament unit en l’afecte, en l’oració i en el triomf de la Resurrecció.

Oscar A. Romero, Arquebisbe

La teva última paraula escrita, i signada amb sang, no podia ser més cristiana.

Estimat Sant Romero d’Amèrica, germà, pastor, testimoni:

Tu vivies i donaves la vida perquè creies de veritat en “el triomf de la Resurrecció”. Ajuda’ns a creure de veritat en aquest triomf, per viure i donar la vida com tu, amb els pobres de la Terra, seguint al Crucificat Ressuscitat Jesús.

Pere Casaldàliga, 24 març 2005

[La carta original, en castellà, la podeu baixar lliurament a la secció “Cartes i Circulars” de la nostra pàgina: AQUÍ]

Casaldáliga: Teo-poeta de la liberación y espiritualidad contra-hegemónica

by Administrador/a | 13 març, 2021 | La vida de Pere Casaldàliga

Teo-poeta de la liberación e intelectual compasivo

Pedro Casaldáliga fue “poeta de vida y palabra consustanciadas”, como le definiera el poeta y catedrático de Estética en la Universidad de Barcelona José María Valverde, y “teo-poeta de la liberación”, como lo califico yo, creo que certeramente, junto con Rubem Alves y Ernesto Cardenal. Fue esteta de la palabra encarnada, maestro del bien decir, que en él es “ser” “vivir”, y “hacer”. Su poesía no es evasiva, sino que hace pie en la realidad, está transida de indignación y de dolor por la injusticia y el hambre que sufría -y sigue sufriendo- la mayoría de la población mundial.

Era un revolucionario universalista, que creía “en la Internacional de las frentes levantadas, de la voz de igual a igual y de las manos entrelazadas” y acompañó las revoluciones producidas en América Latina, incluso con su presencia física, como en el caso de la Revolución sandinista.

Analizó la realidad con los ojos de los pobres, ojos, que como él dice, “ven con otra luz”. Fue la luz que le llevó a criticar el neoliberalismo, al que calificó de “la gran blasfemia del siglo XXI”. Pero no se quedó en la crítica y la denuncia, sino que en plena era neoliberal fue “obrero de la utopía” de Otro Mundo Posible, en sintonía con la propuesta del Foro Social Mundial, que celebró precisamente siete encuentros en Brasil. Utopía de la liberación, que no consideraba un ideal irrealizable, sino la meta que puede lograrse a través del compromiso por el camino de la “esperanza contra toda esperanza”.

Fue también un profeta de ojos abiertos que despertó las conciencias adormecidas de muchos ciudadanos y ciudadanas conformistas y de cristianos y cristianas que, al decir del escritor francés Georges Bernanos, son “capaces de instalarse cómodamente bajo la cruz de Cristo”. Era un revolucionario universalista, que creía “en la Internacional de las frentes levantadas, de la voz de igual a igual y de las manos entrelazadas” y acompañó las revoluciones producidas en América Latina, incluso con su presencia física, como en el caso de la Revolución sandinista.

Se enfrentó y desnudó a los grandes sistemas de dominación con solas la palabra y la ejemplaridad de vida.

Casaldáliga fungió como intelectual crítico, inconformista y compasivo con las víctimas del colonialismo, el capitalismo, el patriarcado, la aporofobia y la explotación de la Tierra. Fue, sin duda, uno de los más lúcidos intelectuales de América Latina, que ofreció narrativas alternativas a los relatos oficiales del sistema, construyó espacios de con-vivencia y de diálogo simétrico en vez de campos de batalla y monólogos, desestabilizó el (des)orden establecido y revolucionó las mentes instaladas. Fue crítico de todos los poderes: político, religioso, económico, incluidos los poderes ocultos de la “Santa Sede”, hasta tener la osadía de pedir al Papa Juan Pablo II que abandonara el Vaticano y siguiera la senda del Evangelio. Se enfrentó y desnudó a los grandes sistemas de dominación con solas la palabra y la ejemplaridad de vida.

Otras de sus opciones fundamentales fue la ecología, siguiendo al ecologista Francisco de Asís. Junto a su colega y entrañable amigo Tomás Balduino, obispo de Goiás, creó la Comisión Pastoral de la Tierra en la Conferencia Episcopal Brasileña, que apoyó las luchas y reivindicaciones del Movimiento Sin Tierra (MST). Reclamó el derecho de los pueblos originarios, los primeros ecologistas, a su territorio, del que se apropiaron los terratenientes, que los explotan sin mostrar compasión alguna con la tierra ni con sus legítimos moradores. Exigió el reconocimiento de los derechos de la Madre Tierra (Pachamama), que los pueblos originarios consideran sagrada y con la que forman una comunidad eco-humana. La mejor representación simbólica de su conciencia ecológica fue la Misa de la Tierra Sin Males.

Espiritualidad contra-hegemónica

Misionero al servicio de los sectores más vulnerables de la sociedad, místico solidario con los procesos revolucionarios, contemplativo en la liberación, obispo en rebeldía e insurrección evangélica, pastor al servicio del pueblo.

En la esfera religiosa destacó como misionero al servicio de los sectores más vulnerables de la sociedad, místico solidario con los procesos revolucionarios, contemplativo en la liberación, obispo en rebeldía e insurrección evangélica, pastor al servicio del pueblo. Vivió una espiritualidad contra-hegemónica y anti-imperial. “Cristianamente -afirma- la consigna es muy clara (y muy exigente) y Jesús de Nazaret nos la ha dado…: contra la política opresora de cualquier imperio, la política liberadora del Reino. Ese reino del dios vivo, que es de los pobres y de todos aquellos y aquellas que tienen hambre y sed de justicia. Contra la agenda del imperio, la agenda del Reino”. Predicó el Reino de Dios en lucha contra el Imperio y criticó ala Iglesia “cuando no coincide con el Reino”.

Padres y madres de la iglesia Latinoamericana

Casaldáliga siguió la senda de los obispos que José Comblin llama “Padres de la Iglesia de América Latina”, que pusieron en práctica el Pacto de las Catacumbas firmado por cuarenta obispos en la catacumba de Santa Domitila de Roma en noviembre de 1965 durante la cuarta sesión del Concilio Vaticano II, al que luego se adhirieron más de quinientos. Optaron por una Iglesia pobre y de los pobres, denunciaron las dictaduras, fueron perseguidos, pusieron en riesgo sus vidas y algunos fueron asesinados convirtiéndose en mártires, como monseñor Romero, José Gerardi, Angelelli… Fueron sometidos a procesos judiciales, vigilancia policial, investigaciones inquisitoriales por parte de las Congregaciones del Vaticano, sufrieron condenas e incluso fueron destituidos de sus funciones episcopales.

Al final del libro me pregunto si ha habido y sigue habiendo “Madres de la Iglesia de Amerindia” y respondo afirmativamente, si bien no son reconocidas como tales. La falta de reconocimiento es la mejor prueba de la pervivencia del patriarcado incluso en el cristianismo liberador.

“Mis causas son más importantes que mi vida”

Pedro Casaldáliga afirmó en reiteradas ocasiones: “Mis que sus causas son más importantes que mi vida”. Y así fue. En el libro dedico un capítulo extenso a dichas causas entre las que destaco cinco que considero las más importantes:

1) La causa de las comunidades afrodescendientes, indígenas y campesinas, sometidas al colonialismo, racismo y capitalismo salvaje. Su Misa de la Tierra Sin Males es la mejor expresión de su solidaridad e identificación con los pueblos indígenas. Su Misa de los Quilombos constituye el mejor reconocimiento de la dignidad de los pueblos afrodescendientes sometidos a esclavitud desde siglos y todavía hoy, de la defensa de su identidad cultural y religiosa y de sus territorios

2) La causa de las mujeres discriminadas por ser mujeres, por ser pobres, por pertenecer a las clases populares, culturas y etnias originarias, despreciadas y sometidas a violencia por el patriarcado político y religioso hasta llegar a los feminicidios, y por practicar espiritualidades y religiones que no se corresponden con las llamadas “grandes religiones”. Hizo suya la causa de las mujeres campesinas, indígenas, negras, prostitutas, cuya marginación social denunció.

3) La causa de la Tierra, considerada sagrada por las comunidades indígenas, sujeto de derechos y no venal.

4) La causa del diálogo interreligioso, intercultural, e interétnico. No impuso su fe, ni afirmó que la religión cristiana fuera la única verdadera, sino que respetó y compartió las cosmovisiones, espiritualidades y sabidurías de las comunidades originarias, dialogó con ellas sin arrogancia ni complejo de superioridad y sin establecer jerarquías, al tiempo que reconoció a sus deidades.

5) La causa de los mártires, empezando por el protomártir del cristianismo Jesús de Nazaret y siguiendo por el padre Joâo Bosco, asesinado en su presencia por la policía, monseñor Romero, arzobispo profético de San Salvador, a quien declaró santo en el memorable poema “San Romero de América, Pastor y Mártir Nuestro”, y por el martirio colectivo de los “indios crucificados”, sobre el que escribió un dramático y denunciante artículo en la Revista Internacional de Teología Concilium en 1983.

Sus textos, apoyados en la autenticidad de su vida  son, a mi juicio, la mejor respuesta a dicho giro político ultraderechista y constituyen la base para la propuesta de una alternativa de una democracia radical.

Casaldáliga es uno de los símbolos más luminosos del cristianismo liberador en pleno auge de los movimientos religiosos fundamentalistas que están cambiando el mapa religioso y político de América Latina. Se ha convertido en faro iluminador en la oscuridad del presente y en pleno protagonismo de la extrema derecha política a nivel local y global, que está cambiando el mapa político y constituye una amenaza para la democracia. Sus textos, apoyados en la autenticidad de su vida  son, a mi juicio, la mejor respuesta a dicho giro político ultraderechista y constituyen la base para la propuesta de una alternativa de una democracia radical, es decir, participativa, de base y en todos los ámbitos: ético, político, económico, social, laboral, cultural, educativo, ecológico, etc.

Ignacio Ellacuría dijo: “Con Monseñor Romero Dios pasó por El Salvador”. Yo me atrevo a afirmar: “Con Pedro Casaldáliga ‘el Dios de todos los nombres’ pasó por Brasil”.

Texto de Juan José Tamayo, teólogo.

Fuente: Revista Ameríndia