[Entrevista feta al juliol de 2020]

En Pere Casaldàliga, als 11 anys, o fins i tot abans, va tenir clar, i així ho va manifestar a la seva família, que volia ser sacerdot i dedicar la seva vida a l’evangeli. Com es recorda aquesta notícia a la família?

Carme: Ell sempre deia que volia ser forner, però hi havia un capellà que anava molt al Cortès del Pi (una masia del terme de Súria on vivien uns cosins) i es veu que explicava moltes tragèdies i també coses de la Guerra Civil i això el va fer decidir a fer-se capellà. Quan va entrar al Seminari a Vic, al cap de poc ja va demanar de fer-se missioner claretià. Va escriure una carta als pares i els ho va dir.

Carta des del seminari a la seva mare, Montserrat Pla. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

Carme: Era enjogassat com tota la canalla, però no li agradava gens que hi hagués baralles. Aquí a casa venien molts nens a jugar al terrat, perquè era gran. Recordo els germans de cal Paquela (Bonet), els Vilelles… I si hi havia baralles, ell sempre intentava posar pau.

Pere Casaldàliga (al cercle) d’excursió. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

Carme: Sí, i tant. Que matessin per la guerra l’oncle Lluís, aquí prop de Súria, va ser un fet que el va acabar de decidir.

Maria: A casa, els nostres pares i la família no en van voler moure gaire el tema; però l’oncle Lluís era molt jove (33 anys) i va ser un cop molt gros per a tota la família.

Quan el 1968 Pere Casaldàliga marxa de missioner al Brasil, de quina manera s’acomiada de la família i aquesta d’ell?

Carme i Maria: Es va anar acomiadant de tothom i va anar a visitar els parents de més lluny. El Lluís de cal Pastisseret el va acompanyar. Quan venia de visita, el Lluís sempre l’acompanyava i anaven a peu a visitar la família. La Mercè de cal Pastisseret ens havia explicat que quan era a Candàliga, al cap de l’escala, va dir: “Deixeu-m’ho mirar bé, que no ho tornaré a veure mai més.”

L’Antònia de ca l’Arnaus i l’oncle Jaumet de cal Peret sempre deien que seria bisbe. L’Antònia portava un anell i deia que quan fos bisbe aquell anell seria per a ell. Eren molt amics amb l’Antònia. Va ser un comiat a nivell familiar. Tothom es pensava que al cap d’un temps tornaria, però no va ser així, ja que no va tornar mai més. Ens vam retrobar a Roma després de vint anys.

Pere Casaldàliga després de celebrar la seva primera missa -com a capellà- a Balsareny. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

Carme: Rebíem una carta cada dos mesos, o de vegades tardaven més. Algunes no arribaven. De seguida vam veure que la situació de la zona era molt pèssima, ell ens ho explicava a les cartes. Les cartes circulaven entre la família i els veïns. Eren esperades per tothom.

Maria: Sobretot veure tanta canalleta morts: això ens ho va explicar de seguida. Només arribar ja els van portat nens per enterrar.

Carme: Deia: “ara he de vigilar molt, perquè també em volen matar a mi”. Tot i que no ho deia molt clar, perquè sabia que les cartes les hi llegien. Molta informació ens arribava pels padres (Pedrito, José Maria, Manuel) o altres persones que vivien amb ell i que ens venien a visitar. Els veïns de la plaça on vivim, quan veien algun foraster, deien: “una nova visita de part del Pare Pere”, i directament ja li indicaven la casa. Algun cop marxaven amb vaixell i aprofitaven per emportar-se moltes coses que necessitaven allà. Cada cinc anys podien venir; però ell no, perquè si venia no el deixarien tornar a entrar.

En Pere ens diu que “l’humor es amic de l’esperança”. En diverses entrevistes el veiem expressar amb humor i cordialitat el seu missatge d’esperança en defensa de la justícia, la llibertat, la pau i l’amor. Considereu que aquest humor i aquesta esperança formen part de l’ADN Casaldàliga? O és una virtut que es manifesta i s’accentua amb el pare Pere?

Carme: És una cosa seva. Ell sempre ha tingut molt bon humor. La resta no som tan riallers; ell ho sent molt a dins seu.

Maria: Altres coses sí que les porta de la família: al nostre pare també li agradava molt el cinema i l’interessava la cultura. Llegia el diari cada dia, que guardàvem per als de Candàliga. Havia anat alguna vegada al cine a Manresa i anava caminant a la Biblioteca de Sallent (aquí no n’hi havia).

Pere Casaldàliga després de celebrar la seva primera missa -com a capellà- a Balsareny. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

L’assassinat del màrtir João Bosco l’any 1976, quan el van confondre amb el bisbe Casaldàliga, a part d’haver-vos generat indignació i tristesa; us va fer veure d’una manera diferent les amenaces a què havia de fer front en Pere?

Maria: Els primers anys ja vèiem que les cartes les hi llegien, i per això ell no posava el nom de Casaldàliga perquè no se les quedessin. Ja vèiem que hi havia repressió i que hi havia perill, però el fet de saber la notícia que havien matat Joâo Bosco sí que ens va fer agafar més por. Hi pensàvem més, però com que no ho podíem pas solucionar… .

Carme: A la carnisseria va venir mossèn Josep i em va demanar si algú de casa llegia el diari i jo li vaig dir la mare, i quan vaig baixar de la carnisseria la mare ja havia llegit la notícia, perquè va sortir al diari, però no recordo a quin.

Carme: Va ser molt emotiu, sempre el teníem present entre nosaltres, però després de tants anys poder-lo tornar a veure… Se’ns van fer curts els pocs dies que vàrem poder estar amb ell. A més, com que som colla, tots volíem estar amb ell i parlar-hi. Hi va haver moltes anècdotes i també de records que tenia el Pere de coses. En un restaurant ens va dir que no havia menjat mai més albergínia…

Maria: Va ser una cosa extra per la família, poder anar a Roma tots.

Nebodes: Feia molts anys que no l’havíem vist, i alguna de nosaltres no el coneixíem: va ser la primera vegada que el vèiem. Va ser un retrobament, però es va fer molt proper de seguida, com si ens haguéssim vist feia poc, per la seva manera de ser i també perquè a casa se’n parlava: amb la iaia no hi havia dia que no sortís el Pere per alguna cosa o altra.

Pere Casaldàliga amb la seva mare, al Nadal de 1966. Imatge: Família Casaldàliga. Selecció: Centre Cultural de Balsareny.

Carme: La mare els feia dir una pregària a les nenes: “Sant Antoni del porquet, ajudeu el meu pare, Sant Anton M Claret, ajudeu el meu tiet”. Nosaltres sabíem que ell volia estar allà, que era el que li agradava i sempre ens va semblar bé que fos així.

Maria: Quan la mare estava molt malalta i ben despistada, recordo que un dia, veient una foto que teníem penjada del Pere, va començar a dir: “Aquest Pere, aquest Pere…, que no ens ve a veure mai!”

Nebodes: La iaia sí que va patir molt el fet que el tiet no tornés a venir i que estigués tan lluny. Quan estava ja molt desorientada, sovint sentíem que des de l’habitació el cridava: “Pere, Pere…!”.

Entrevista publicada el 25 de juliol de 2020 a la Revista Sarment del Centre Cultural de Balsareny 

LES DARRERES PUBLICACIONS