335.000 casos confirmats i més de 12.000 morts és el balanç de la pandèmia a l’Amazònia, segons dades de la Xarxa Eclesial Panamazònica (REPAM), a 19 de juny. Entre els pobles indígenes ja hi ha més de 100 morts i 34 pobles afectats. A més, Brasil és el lloc del món on la pandèmia s’extén més ràpidament, fins i tot a les comunitats més aïllades.

A l’Araguaia ja s’han diagnosticat 480 casos, tot i les grans distàncies i les altes temperatures. Però sobretot hem de lamentar la recent mort d’un nadó indígena de 8 mesos, del poble Xavante, el passat 20 de maig. Malauradament, ara, ja hi ha més d’una desena d’indígenes Xavante que han donat positiu i és la situació més preocupant que tenim.

Ara, els  3 detonants que estan duent al Brasil a ser l’epicentre mundial de la pandèmia, que us explicàvem al nostre blog, es fan sentir de primera mà a l’Araguaia.

En aquest marc, el passat mes de maig vem iniciar la campanya de solidaritat, COVID:19, crida des de l’Araguaia, amb l’objectiu principal de garantir l’alimentació de les famílies més vulnerables.

Això és el que hem pogut fer amb tota la solidaritat rebuda:

Les “bones” notícies

Si és que alguna de les notícies relacionades amb la COVID19 es pot considerar “bona”, sí volem celebrar que gràcies a la solidaritat de més d’una setantena de persones, hem assolit l’objectiu de distribuir 100 cistelles amb aliments mínims essencials per les famílies més necessitades de l’Araguaia.

A més, gràcies a totes les donacions rebudes, hem pogut augmentar la producció de mascaretes: ja n’hem cosit i distribuit 3.000! 

Les mascaretes les hem confeccionat a la seu de l’Associació ANSA i dut a les comunitats rurals i indígenes on treballem: l’Assentament Dom Pedro, l’Assentament Mãe Maria, l’Assentament Vida Nova i les “aldeias” indígenes dels Pobles Karajá, Tapirapé i Xavante.

Hem augmentat la producció de mascaretes per atendre la població més vulnerable.

Les famílies ateses

La prioritat d’aquests mesos ha estat fer el possible perquè les famílies més vulnerables es puguin quedar a casa i no hagin de sortir al carrer per guanyar-se la vida.

Com us dèiem, a l’Araguaia hi ha només 1 respirador per atendre una àrea del tamany de tota Catalunya, així que la prevenció és gairebé l’única oportunitat de cuidar-se.

Per això, a més de comprar les cistelles amb els aliments, ens hem desplaçat a les comunitats per dur el menjar casa per casa. Us expliquem alguns casos: 

Famílies a São Félix do Araguaia

El municipi de São Félix do Araguaia, on més treballem, fa 16.848,22 Km², l’equivalent a mitja Catalunya.

La història de terratinents i grans latifundis ha marcat la distribució extremadament desigual de la terra i els recursos, deixant al marge a milers de famílies.

La Maristela, el Rosimal, l’Isaac, el José, l’Elin Maria i la Yulis viuen a São Félix do Araguaia des de fa només 7 mesos. Han vingut des de Venezuela fugint de la situació econòmica en que estaven allà.

No parlen bé el portuguès i tampoc tenen amistats o família que els puguin ajudar.

Donat el nombre de persones que viuen a la casa, 6 en total, necessitaran més d’una cistella d’aliments per passar aquest temps de confinament. No tenen cap altra ingrès i els haurem de donar un cop de mà per pagar també els serveis mínims que necessiten: llum, aigua i gas per cuinar. 

Famílies a l’Assentament Dom Pedro

Les comunitats rurals de l’Araguaia es caracteritzen per dos factors: les distàncies i l’absència de la presència de l’Estat. L’Assentament Dom Pedro, per exemple, té la mateixa superfície que el Maresme, però està comunicat per camins de terra en mal estat i hi viuen “només” 400 famílies. Aquest és un factor que condiciona totes i cada una de les activitats que s’hi fan.

Els camins de terra i sense cap manteniment, dificulten els desplaçaments per les comunitats rurals de l’Araguaia.

A més, en aquest Assentament (que duu el nom del Pere Casaldàliga, “Dom Pedro”), no hi ha cap servei mèdic. Només hi ha dues “agents comunitàries de salut” que, amb molt bona voluntat, però sense recursos, miren de fer una tasca informativa, de prevenció i acompanyament dels malalts de la comunitat. Ara bé, per poder anar al ginecòleg cal fer 24 hores d’autobús.

La família del Raimundo i la Valmeci fa 20 anys que viuen a l’Assentament Dom Pedro.

Sempre els ha agradat plantar i són dels pocs que fan una gran horta cada any. Els ajuda que a la terra que ocupen hi ha força aigua, doncs a d’altres llocs de l’assentament gairebé no n’hi ha ni per beure.

Durant aquest temps d’aïllament, però, no poden anar a la fira quinzenal que s’organitza al poble i on venen les seves hortalisses i verdures. No tenen cap altra font d’ingressos.

Fa anys que treballem amb ells per garantir que poden fer l’horta, ajudant-los amb la compra de més bàsic: una bomba de l’aigua, mangueres, eines, etc. Ara, però, han necessitat una cistella d’aliments, doncs els cal ajuda emergencial fins que acabi de la situació d’aïllament i puguin tornar a vendre les seves verdures a la fira.

Famílies als barris de la perifèria

Donada l’extensió dels municipis i la quantitat de “fazendas” (grans propietats) que hi ha, les famílies amb menys recursos són obligades a buscar un lloc per viure lluny dels centres dels pobles.

Això fa que els serveis no els arribin i acabin vivint en condicions extremes, sense cap presència o ajuts públics.

Aquestes famílies acostumen a muntar petits negocis de subsistència, com ara un taller de reparació de bicicletes, una sabateria, una petita fleca casolana, etc.

L’Osmar i la seva família són 7 persones. Viuen a un dels barris perifèrics de São Félix do Araguaia. Paleta amb molta experiència, l’Osmar s’ha guanyat sempre la vida reformant o fent petites construccions al seu poble. Com la majoria dels treballadors per compte pròpia, ho fa en la informalitat i no té, per tant, dret a cap cobertura social.

Fa dos mesos, però que no treballa. Les obres estan parades i ningú fa reformes a casa seva. Dos mesos sense cap ingrés que han dut a l’Osmar a una situació desesperant.

De moment, els hem pogut entregar 1 cistella d’aliments, però n’haurem de donar més i també els volem ajudar a que puguin pagar la llum, l’aigua i el gas butà. 

Poc a poc, amb les donacions solidàries que ens heu fet arribar, anem atenent a les famílies que més ho necessiten en aquest moment. Tot i això, sabem que les carències són moltes.

Per això no parem d’exigir que els poders públics assumeixin la seva responsabilitat. Estem participant activament del comité de crisi de l’Ajuntament de São Félix do Araguaia i garantint que hi sigui representada la veu dels camperols i dels Pobles Indígenes. 

Garantir que cap família s’hagi de veure obligada a la tria inconcebible entre la salut i l’alimentació ha de ser compromís de tota la societat.

LES DARRERES PUBLICACIONS

Brasil és el tercer país del món amb més defuncions per Coronavirus, just darrera dels Estats Units i Regne Unit. Tot i que, òbviament, la incidència del virus es manifesta especialment en les ciutats més densament poblades, l’elevada quantitat de positius detectats a l’Amazònia, amb zones molt aïllades i temperatures altes, sorprèn a les autoritats.

El més preocupant, però, no són només les dades absolutes, sinó que Brasil és el país del món on la pandèmia s’està propagant més ràpidament.

Què explica aquesta evolució per sobre de la mitjana mundial?

1. L’actitud del seu president

Des de l’inici de la pandèmia, i imitant a Trump, el Predisent Bolsonaro ha engegat una campanya per minimitzar la gravetat de la COVID-19.

Contrari a qualsevol mesura d’aïllament o confinament, el president d’extrema dreta ha mantingut un discurs basat en que el Coronavirus és una “gripezinha”.

Des de que va assumir la presidència del Brasil al 2019, Bolsonaro s’ha caracteritzat per les seves declaracions xenòfobes, homòfobes, contraries als Pobles Indígenes i inclús favorables a la dictadura militar i a la tortura. Al seu govern hi ha més de 3.000 militars ocupants diversos càrrecs de responsabilitat, que han substituit a tècnics, científics i acadèmics.

Les idees extravagants i provocatives de Bolsonaro han fet que 2 ministres de sanitat hagin dimitit en menys de 4 mesos, en plena pandèmia.

La relació és clara: cada vegada que Bolsonaro surt a la televisió, a la ràdio o als diaris minimitzant la gravetat de la COVID19, més gent surt al carrer ignorant les mesures de confinament que alcaldes i governadors intenten implantar.

2. Un dels països més desiguals del món

La Darlete i els seus 7 fills viuen a l’Assentament Dom Pedro. El govern els dona 35 euros al mes.

La Darlete viu a l’Assentament “Don Pedro”, una extensa comunitat rural on viuen 400 famílies. Mare de 7 fills menors d’edat, els seus ingressos depenen exclusivament del que aconsegueix vendre a la fira quinzenal que s’organitza al poblet de São Félix do Araguaia: una mica de fruita, verdura i alguns llegums que duu fins al mercat en un viatge de 6 hores sobre la carroceria d’un camió.

L’única ajuda que la família de la Darlete rep són els 205 reals mensuals, uns 35 euros, que el govern li ingressa.

A la comunitat on viu la Darlete, per anar al metge -o al banc, o a correus-, s’han de fer 3 hores de viatge per una carretera de terra que a l’època de les pluges es converteix en un fanguer. Com ella, les altres 400 famílies que viuen a l’Assentament Dom Pedro tampoc tenen aigua corrent o xarxa de clavegueram.

La situació no és massa diferent a les grans ciutats: Al Brasil, el 6% de la població -més de 12 milions de persones- viu en “favelas”,
comunitats informals que creixen al voltant o dins mateix de les ciutats grans del país.

En aquestes grans comunitats, a vegades de centenars de milers de persones, la densitat poblacional és molt alta i la renda mitjana no arriba als 100 euros mensuals. Tampoc acostuma a haver-hi aigua corrent, clavegueram o recollida d’escombraries…

Per això, tant al camp com a les ciutats, al Brasil, quedar-se a casa és sinònim de passar gana. Per moltes famílies, sortir al carrer, relacionar-se, fer venda ambulant, anar a les fires i continuar fent la seva feina diària és l’única opció que tenen per poder continuar subsistint. 

3. Un sistema sanitari en ruïnes

Una gran part del sistema sanitari del Brasil és privat. A més, si bé és cert que en els darrers anys s’han millorat alguns aspectes del sector públic de la salut, és un sistema molt precari i que no arriba a una bona part de la població. Al Brasil, la majoria de la població no té cap mena d’assistència mèdica.

A l’Araguaia, una de les regions més distants i aïllades, un sol hospital, amb 1 únic respirador, és el responsable d’atendre una àrea equivalent a tota Catalunya i moltes de les comunitats on viuen centenars de famílies estan a 3 o 4 hores del metge més proper.

En aquest context, el descontrol de l’enfermetat és evident i, a més, és plausible pensar que hi ha moltíssims més casos que els que ens diuen les xifres oficials.

LES DARRERES PUBLICACIONS