Vivia a casa del Pere Casaldàliga, a São Félix do Araguaia. Ocupava una petita habitació que donava el pati interior on succeeix una bona part de la vida d’aquella casa. Al costat del seu petit llit de fusta, tan típic en la majoria de les cases de la Prelatura, destacava un piano protegit de la pols de l’Araguaia amb una manta fina de color marró.

De tant en tant, s’escoltaven les notes d’aquell vell piano i la casa s’enlairava -encara més-, com en una hora de pau divina que sortia de la Terra i del compromís radical del Pere i la Irene.

Qui va ser?

Irene Maria Paula Franceschini, nascuda Sao Paulo el 1919, era filla d’un músic italobrasiler que va arribar a ocupar la cadira número 28 de l’Acadèmia Brasilera de la Música. Neta del Compte José Vicente de Azevedo per part de mare. Tan fràgil i delicada, com obstinada i perseverant. Pianista, professora de música i religiosa de la Congregació de les Germanes de San Josep de Chambéry.

Després de dedicar la meitat de la vida a ensenyar música a l’escola de la seva congregació a São Paulo, la Germana Irene va sentir l’impuls de ser missionera i en saber que es demanen voluntaris per anar a la recentment creada Prelatura de São Félix do Araguaia, va decidir presentar-s’hi.

D’aquesta manera, va arribar a l’Araguaia al 1971, després d’un viatge de més de tres setmanes d’autobús i a cavall, des del seu São Paulo natal fins a l’interior de l’Amazònia: 1918 km.

La dona del bisbe ?

La germana Irene va acabar passant més de 30 anys al costat del bisbe Casaldàliga, encarregant-se de la gestió de casa seva, d’atendre discretament a les visites que el Pere rebia i també entregant-se completament a la missió de treballar amb i pel poble.

Molts camperols que anaven regularment a casa del bisbe Pere buscant menjar, conversa o algun recolzament, no molt coneixedors de les castes imposicions de l’Església-catòlica-apostòlica-romana, sempre tan distant dels tròpics, deien amb tota naturalitat i innocència que els havia atès “la dona del bisbe”. La sempre fidel i present Irene.

Però més enllà del seu paper de “cancillera” de casa, a la regió de l’Araguaia, la Germana Irene va ser coneguda com la “Tia Irene”: va contribuir decisivament perquè moltes dones aprenguéssin a llegir i a escriure, doncs va ser una de les fundadores i impulsores dels primers projectes d’alfabetització d’adults de l’Amazònia.

Amb elles, a més, va formar grups organitzats que, per primera vegada van lluitar pels seus drets i organitzar-se per actuar políticament per les seves llibertats.

La revolució delicada i ferma

El 1972 va començar una intensa repressió militar a l’Araguaia. Els soldats entraven a les cases agitant el fantasma del comunisme, tan “útil” a Llatinoamèrica, i van registrar també la petita escola de la Prelatura buscant armes o qualsevol indici de la seva vinculació amb la Guerrilla de l’Araguaia, que estava, en realitat, molt més a l’est.

La Tia Irene va deixar registrades les seves impressions en aquell moment: “ells creien que teniem vincles amb la guerrilla. Però estava molt lluny d’aquí, a l’estat del Pará. Desconfiats, els soldats volíen registrar-ho tot. Van cridar-nos a totes per fotografiar-nos i prendre les empremtes. Les noies, senzilles com eren, van anar a arreglar-se el cabell perquè el cap i a la fi anaven a fer-les una foto…”. Enmig de tot aquest enrenou, la Tia Irene els va oferir una tasseta de cafè, per tal que l’espera no se’ls fes tan feixuga.

Sabent molt bé la càrrega política de la seva activitat i dedicant-se a ella amb la força de qui sap que es troba fent un acte de resistència, la Tia Irene era plenament conscient del risc que corria i de la situació de repressió que estaven vivint.

De fet, no van tenir tanta sort altres dels seus companys detinguts, torturats o assassinats, com el pare João Bosco Penido Burnier, que va rebre dos trets d’un policia militar a la ciutat de Ribeirão Cascalheira situada més al sud de la regió, mentre mirava de defensar dues dones que estaven sent torturades a la comissaria.

Radicalment coherent, directa i “estricta”

La germana Irene, juntament amb el bisbe Pere Casaldàliga, va fundar l’Associació ANSA, l’organització de solidaritat al servei de la dignitat i dels drets dels pobles indígenes, dels camperols i dels que més pateixen a l’Araguaia. Més de 45 anys després, l’Associació ANSA encara és una referència a tota la regió.

Però, sobretot, la germana Irene va treballar al costat de les dones del poble. Dones que patien (i pateixen) directament els crus efectes d’una societat tremendamente masclista. Les dones que en aquesta terra “del llunyà oest” eren condemnades a les a les feines domèstiques i a la subordinació dels “seus homes”: primer el seu pare, després els seus germans homes, més tard els seus marits i, moltes vegades, per acabar, fins i tot els propis seus fills homes. La Tia Irene les va ajudar a descobrir la seva força, els seus drets i la seva lluita. Essent amb elles i compartint el dia a dia com una més, va facilitar que es tornessin subjectes polítics d’aquesta història a l’Araguaia.

Que sigui aquest el nostre petit -i sempre insuficient- homenatge, als 11 anys de la seva resurrecció, i als 100 anys del seu naixement a São Paulo, el 16 novembre 1919.

Obrigado Tia, muito obrigado.

POTSER US INTERESSARÁ