Text elaborat a partir do treball de Marluce Scaloppe, de la UFMT: Jornal Alvorada: registro e história das lutas do povo do Araguaia em tempos de ditadura.

Quan es va inaugurar el diari Alvorada al 1970, els mitjans de comunicació al Brasil vivien sota una forta censura imposada per les autoritats militars.

La censura a la premsa també va caure sobre l’Església progressista, de dues formes: la censura de l’acció i dels pronunciaments de bisbes i religiosos; i la censura en els mitjans de comunicació de les diòcesis de tot el país.

Els militars d’una banda i les jerarquies de l’altra, controlaven el que es deia, el que es feia i el que es publicava.

No obstant això, els sectors progressistes de l’Església Catòlica, unint-se i articulant-se amb moviments populars i d’esquerra, van declarar la resistència al govern militar i, a poc a poc, van anar assumint un important paper polític al Brasil.

És en aquest context que la recentment creada Prelatura de São Félix do Araguaia, decideix crear el primer mitjà escrit de l’Amazònia, el diari Alvorada. Avui, 49 anys després i amb freqüència bimestral, encara se n’imprimeixen i es distribueixen 2.000 còpies.

Efectivament, el naixement del diari es dóna en un moment en què alguns líders episcopals, encoratjats per la CELAM , a Medellín, comencen a adoptar pràctiques “alliberadores”, moltes vegades en contra de la jerarquia eclesiàstica i sempre en contra de la dictadura.

Per això, l’aparició de ràdios comunitàries, revistes populars, circulars o diaris s’estén a través de les diverses diòcesis i prelatures del país com una forma d’oposició al poder i de posició al costat dels més pobres.

Així, des de la seva creació, el diari Alvorada es configuraria com el principal vehicle de comunicació entre les gents de l’Araguaia: una àrea d’aproximadament 150.000 km² al nord-oest de Mato Grosso, a l’Amazònia brasilera, comptava amb el primer mitjà de comunicació popular escrit.

En aquella època, al “vall dels oblidats”, com l’anomenen els vilatans, no hi havia telèfon, televisió, ràdio ni oficina de correus. Ni tan sols hi havia electricitat.

El diari, llegit moltes vegades en comunitat, a la llum d’espelmes, pels pocs que sabien llegir, es transformaria en un mitjà de comunicació de referència per a l’Araguaia.

ALVORADA en la tierra y en nuestras vidas.
Sol que abrasa y lluvia fuerte sobre el Araguaia.
El Araguaia lo trae todo en tu oleaje,
basta con saber mirar.

El verano seco de persecución
nos ha herido, dolido y enseñado.
Pero quien tiene coraje y Esperanza está de pie.
ALVORADA viene a decirnos que la vida continúa,
ALVORADA es un momento de conversación entre nosotros,
somos el Pueblo de Dios,
que se ha derramado en este campo, entre el Araguaia y el Xingu.

Periódico Alvorada, edición de enero de 1974

Fins a finals de la dècada de 1970, diverses persones de la Prelatura col·laboraven en els escrits i l’elaboració del diari. En primera línia sempre, la presència del bisbe Pere Casaldàliga, la germana Irene, el pare Falieiro (que va fer les il·lustracions del diari) i un grup de joves agents pastorals, entre ells Pontim i Moura.

Fins avui, el diari Alvorada està fet amb un llenguatge senzill, proper; i té moltes fotos i il·lustracions, especialment del pintor Cerezo Barredo , el pintor de l’alliberament.

Totes les activitats de la Prelatura hi tenen un espai important, així com la informació, la difusió i la formació permanent. El diari té una pàgina de formació bíblica i altres de salut i educació, així com d’altres que tracten els problemes socials històrics de la regió. [ Gonzaga, Agnaldo Divino ]

En una regió, encara marcada per les necessitats i les distàncies que dificulten la comunicació, el diari Alvorada és un vehicle d’unió i comunió important.

Crònica d’un període històric fosc, la publicació ens mostra la veu del poble entre el poble. La veu de la gent parlant-li a la seva gent.

A més, actualment, també es distribueix en diverses regions del Brasil i en altres països. [ Gonzaga, Divino Agnaldo ]