D’entrada, en cinc afirmacions podem definir la nostra espiritualitat com el seguiment de Jesús, avui, aquí.

És espiritualitat, i és la nostra.
És el seguiment de Jesús: assumint la seva causa, adoptant les seves actituds, vivint segons el seu esperit.
Avui, sota l’imperi neoliberal.
Aquí, a la nostra Amèrica Llatina, enmig del nostre poble.
Podríem tallar aquí el text i submergir-nos en aquestes paraules subratllades. Obrint amb sinceritat el cor al clamor del poble i al vent de l’esperit, no seria tan difícil descobrir quina ha de ser la nostra espiritualitat.

1. Què és, doncs, l’espiritualitat?

L’esperit d’una persona és la part profunda i dinàmica del seu propi ésser: les seves motivacions més grans i últimes, el seu ideal, la seva utopia, la seva passió, la mística amb la qual viu i lluita i contagia.

“Esperit” és el substantiu concret, i “espiritualitat” és el substantiu abstracte. En el llenguatge comú, aquests dos mots s’utilitzen indistintament: “En Fulano té molt esperit, té una espiritualitat profunda”. Quan diem que algú “no té esperit”, volem afirmar que no té passió, ideal, vida profunda. És més que una persona, és un tronc, és una màquina. Hi ha esperits diferents, això sí. I cal distingir-los i discernir-los. Segons alguns codis, quan els apòstols somiaven o actuaven fora del Regne, Jesús els advertia: “No sabeu de quin esperit sou” (Lc 9,55). Hi ha esperit dolent i esperit bo. No es parla ni s’escriu sobre “l’esperit del capitalisme”, sobre “l’esperit del mercat neoliberal”?

2. L’espiritualitat és patrimoni de tots els éssers humans.

Tota persona està animada per una espiritualitat o una altra, perquè tot ésser humà -cristià o no, religiós o no- és un ésser fonamentalment també espiritual. Tota dona, tot home és més que simple biologia. I aquesta quelcom més, o molt més, és el que els distingeix de l’animal simple. Les religions i les filosofies designen aquesta realitat misteriosa, però real, com a “esperit”. Perdre aquesta dimensió profunda és deixar de ser humà, és embrutar-se. Paul Tillich parla d’aquesta “dimensió perduda” com la gran tragèdia dels nostres temps materialistes i consumistes.

3. Tota espiritualitat és també quelcom religiós?

Si entenem la paraula “religió” com una referència explícita a Déu, hem de reconèixer que hi ha espiritualitats no religioses, persones amb molta espiritualitat, amb ideals profunds de lluita i de servei, que són ateus o agnòstics. “No dubtem en afirmar que poden existir i que existiran no només espiritualitats no cristianes, sinó fins i tot no cregudes”, escriu A.M. Besnard.

No obstant això, per a nosaltres, que creiem en Déu com una presència feliçment “inevitable” i animadora de les nostres vides, aigua i llum de tot bon pensament i de tota acció honesta, l’espiritualitat sincera, aquesta profunditat radical humana, és sempre “religiosa”. El gran mestre Orígens deia que “Déu és allò que algú posa per sobre de tot”. I l’inquiet Bisbe d’Hipona, Sant Agustí, va escriure a les seves “confessions” que “Déu és més íntim a mi que la meva pròpia intimitat”.

No obstant això, no és la religiositat el que fa la veritat o la mentida d’una vida humana, sinó l’autenticitat d’aquesta mateixa vida. “En esperit i veritat vol ser adorat el Pare”, recordava Jesús a la samaritana al costat del pou de Jacob.

4. La nostra espiritualitat és cristiana.

A la llum de la fe cristiana (hi ha una fe religiosa quítxua, fe religiosa islàmica, fe religiosa hindú), nosaltres descobrim la presència de Déu en el cosmos, en la vida humana i en la història com a amor gratuït i salvació precisament perquè Jesús, fill de Déu i fill de Maria de Natzaret, amb la seva paraula, activitat, mort i resurrecció, ens fa entrar vitalment en aquest descobriment. A partir d’aquest trobament de fe, la nostra espiritualitat només pot ser “religiosa” (com a tornada cap al Déu viu, revelat per Jesús) i fins i tot “cristiana” (com a seguiment del propi Jesús).

El Déu de Jesús és el nostre Déu. Ell és la profunditat màxima de la nostra vida.

5. La nostra espiritualitat

La nostra espiritualitat és nostra en dos sentits:

1r) Perquè és una espiritualitat personalitzada, perquè nosaltres vivim conscient i lliurement en la condició de persones adultes també en la fe, amb la totalitat del nostre ésser humà, en totes les dimensions de la nostra vida. Jo sóc la meva espiritualitat. Ningú la viu per mi;

2n) Perquè és una espiritualitat explícitament llatinoamericana; i d’una manera clara, espiritualitat de l’alliberament.

Abans de tot és necessari subratllar aquest aspecte, que oportunament la modernitat (la postmodernitat també, al seu mode) va fer sortir a la superfície i que ens allibera del gregarisme, de l’infantilisme, i, finalment, d’una possible, justificada, deserció. L’espiritualitat o és personalitzada o no és espiritualitat. O abasta totes les dimensions del meu ésser (ànima i cos, pensament i voluntat, sexe i fantasia, paraula i acció, interioritat i comunicació, contemplació i lluita, gratuïtat i compromís) o no serà meva, no em realitzaré en ella, acabarà mutilant-me.

Vaig gaudir de poder oferir als companys i companyes de caminada un esquema de referències que m’ha servit molt a la vida, després d’haver experimentat, en certes èpoques, de la formació sobretot, mètodes reduccionistes o unilaterals que ens angoixaven i que reprimeixien la realització personal i el vol de l’esperit.

Així com per corregir una formació espiritual dispersa o mutilada, per ser comptable o per ser dicotòmica i unilateral, i per ser la síntesi de la pròpia existència (aquest és el desafiament!), hem de pensar la vida així:

Tota la nostra vida és:

una problemàtica (a partir de la fe, un misteri);
un desafiament (a partir de la fe, una missió);
un espai (a partir de la fe, do, gràcia); que hem d’assumir amb certes actituds (generades per certs actes o pràxis i, que, al seu torn generen pràxis);
a través de certes mediacions (psicològiques, sociològiques, polítiques, pastorals, evangèliques…);
amb vistes a l’opció fonamental, que donarà sentit, força, alegria i victòria a la nostra vida.

Al llarg d’aquest text – i espero que, sobretot, al llarg de cadascuna de les nostres vides -, anirà apareixent millor el que estic volent dir quan parlo de “la nostra” espiritualitat cristiana. L’esperit és qui en sap d’això. Ell és qui ens ensenya a qui vulgui entrar en la seva escola gratuïta i amorosa. De la meva part em sento cada vegada amb menys coratge per donar lliçons d’espiritualitat, perquè la vida no s’ensenya. Ningú pot substituir al Mestre, que és l’Esperit de Déu, ni tan sols el deixeble, que és l’esperit de cadascun de nosaltres.

Puc indicar on vaig ensopegar, això sí, i compartir gaudis i descobriments; perquè també és cert que, en Crist, som un sol cos i que és un sol esperit el que ens anima (cf. 1 Co 12,12, s).

En el nostre llibre “Espiritualitat de l’alliberament”, expliquem llargament el que entenem per Esperit / esperit / espiritualitat, les diferents accepcions d’aquestes paraules, la complementarietat amb què es deu viure l’espiritualitat “natural” i “llatinoamericana” com l’espiritualitat “cristiana”, per part d’una persona simultàniament humana, batejada i llatinoamericana. Amb aquest fi, el nostre llibre està dividit en tres grans capítols: I. L’Esperit i l’Espiritualitat; II. L’Esperit alliberador a la nostra gran pàtria; III. En l’esperit de Jesucrist alliberador.

Als tres capítols hi afegim “les 7 característiques del poble nou”, conscients que “de dones noves i homes nous neix el poble nou”:

1ª. la lucidesa crítica;
2ª. la contemplació en el camí;
3ª. la llibertat dels pobres;
4ª. la solidaritat fraternal;
5ª. la creu i la conflictivitat;
6ª. la insurrecció evangèlica (la revolució de la Bona Nova);
7ª. l’esperança pasqual tenaç.

I presentem també les “constants de l’espiritualitat de l’alliberament”:

la profunditat personal;
el reinocentrisme;
una espiritualitat d’allò essencial i universal cristià;
la ubicació: en la realitat, en la història, en el lloc, en els pobres, en la política;
la crítica;
la praxi;
la integralitat, sense dicotomies i sense reduccionismes.

Amb altres paraules, més o menys sinònimes, també podríem caracteritzar l’espiritualitat de l’alliberament com:

cristològica, de la pràctica de Jesús, en el seu seguiment;
situada, ubicada, política, històrica; “trobant-se amb Déu dels pobres” (Leonardo Boff), trobant a Déu en les pràctiques més quotidianes, més socials, més comunitàries;
en la creu de la profecia i del conflicte, assumides pasqualment;
“entre la gratuïtat i l’exigència” (G. Gutiérrez);
sent contemplatius en l’alliberament, descodificant el Regne o l’Anti-Regne en la realitat, aquí i ara;
arrelada en les nostres cultures i en la nostra història;
heredera compromesa de la sang màrtir;
profèticament alternativa al sistema de la mort i de l’exclusió;
en una co-responsabilitat eclesial, adulta, lliure i serena;
amb esperit ecumènic i macroecumènic.

6. Avui, Aquí.

Tota l’Amèrica Llatina, que forma part del tercer món, passa per una hora de mundialització, de neoliberalisme, de postmodernitat. Aquesta hora té, sens dubte, molt de “poder de les tenebres”, però pot tenir-ne molt més si creiem en l’esperit, “caiguts del Regne”.

Hi ha, sens dubte, una crisi d’estratègies alliberadores “clàssiques”, una desconcert entre els militants, un sentiment de “sense sortida”, de depressió psicosocial. Per a molts deixebles, en aquest capvespre pel camí del segur, la sensació d’hora baixa és la mateixa dels deixebles cabizbaixos d’Emmaús: “Nosaltres esperàvem que…” (Lc 24,21). S’hi afegeix, per major desorientació, aquesta allau de fundamentalismes, exotismes i esoterismes que convulsionen el món.

La mundialització s’està imposant com a neoliberal, de sistema únic, de mercat total, mercantilitzador de la vida humana, idolàtric, d’una escatologia immediatista en un estúpid “fi de la història”, immolador de les majories sota les urpes del progrés consumista, privatitzador de la societat, sense alternativa socialitzadora possible.

La postmodernitat nega la radicalitat espiritual, el compromís, la utopia; substitueix l’ètica per l’estètica, l’utòpic pel fruitiu; ignora els pobres i deixa de banda la justícia; renuncia als “grans relats”; és narcisista: diuen fins i tot que passem de Prometeu a Narcís. Tot a la vida ha de ser light, segons l’instant i l’instint. Jo mateix ja vén alertant, al llarg del temps, cap a tres grans temptacions que ens amenaçen en aquesta hora neoliberal de “nit fosca dels pobres” i dels seus aliats i aliades: la temptació de renunciar a la memòria i a la història; la temptació de renunciar a la creu i a la militància; la temptació de renunciar a l’esperança i a la utopia.

Per part nostra, creiem que la mundialització legítima, l’altra mundialització, és voluntat de l’únic Déu, destinació de la família humana que és una sola, en una sola casa a la terra i als cels. La intercomunicació, la intersolidaritat, l’autoritat plural en la unitat humana, el concert universal de tots els pobles, respectats igualment, complementaris entre sí, totes les persones “iguals i diferents” al mateix temps, en la macro-harmonia criatural que Déu va somiar.

Creiem també en una legítima modernitat / postmodernitat que potencia l’autonomia, subjectivitat, llibertat, igualtat, somni lúcid i plaent, fricció del cosmos i de la vida, cantar diari de les aigües properes, en la interioritat, en la família, en l’amistat, en la ciutadania; la integració de la persona humana en la festa de la creació divina.

En l’Església d’aquesta hora hem entrat, fa temps, segons el teòleg Rahner, en una mena d’hivern involucionista, després de la bella primavera oberta pel Concili Vaticà II. Víctor Codina parla de “por i inseguretat a l’Església”. Moltes pors, moltes perplexitats, molts tallades, moltes irritacions. El mateix Jubileu de l’any 2000 -més del legítim per a la celebració penitencial i agraïda de la nostra fe i de la història de la nostra Església- pot convertir-se en una evasió, un festival catolicista o cristianista, quan hauria de ser el temps fort de renunciar profèticament a l’anti-Regne neoliberal i d’anunciar profèticament el Regne del Déu de la vida, de la justícia i de la pau: el perquè i per a què Déu es va fer en Jesucrist el Déu -tan- plenament -amb nosaltres-!.

També, parlant de l’Església, podem cantar, en contrapartida, una letania de realitzacions esperançadores, en l’espiritualitat, en la litúrgia, en la teologia, en la vivència bíblica; en les comunitats eclesials, en la vida religiosa i inserida, en les pastorals específiques; en la diversitat dels misteris, en el profetisme dels laics i de les laiques, amb una creixent presència conqueridora de la dona fins i tot a l’altar; en l’ecumenisme de les bases i de certs líders generosos; en el diàleg interreligiós o macroecumènic; en la presència i participació de l’Església compromesa per la lluita dels drets humans, per la ciutadania, per l’ecologia, per la terra, per la salut, per l’habitatge, per l’educació, per la comunicació.

El bisbe màrtir d’Argentina, Enrique Angelelli, pastor de “terra endins”, en el període de plena dictadura militar al seu país, proclamava una esperança inquebrantable amb aquestes paraules evangèliques: “em sento feliç de viure en l’època en què vivo. Tot això que estem vivint és sens dubte ple de vida. L’Església es fa més evangèlica, més senzilla, més missionera, compromesa amb el seu poble. Quan nosaltres, els cristians, netegem el nostre rostre brut i convertim el nostre cor de carn en cor pasqual, és l’Església qui viu; la nostra Església es rejuveneix, camina i es fa més servidora, lloant el Pare dels Cels. És aquí on la nostra Església es fa forta amb la força de l’Esperit Sant. Es fa més lliure i no s’emmarca en interessos que la facin infidel a la seva missió. Resplendeix millor com el gran sagrament de Jesucrist entre nosaltres”.

També nosaltres, com Angelelli, podem sentir-nos feliços – ell en plena dictadura militar, nosaltres en ple neoliberalisme – sempre que, com ell, ens despullis i ens comprometem, sempre que canviem el nostre cor de pedra per un “cor pasqual”.

Pere Casaldàliga. Nuestra Espiritualidad, 1998