«Per descansar
només vull
aquesta creu de fusta
la pluja i el sol,
aquests set pams
i la Ressurecció!»

Poema “Cemitério do Sertão”, Pere Casaldàliga
[Originalment escrit en portuguès. Traducció nostra.]

La maledicció de l’esclavitut

El dia 1 de novembre de fa uns 20 anys, en Pere Casaldàliga deia la missa del dia dels difunts en un dels cementiris de São Félix do Araguaia, a [l’estat del] Mato Grosso. Al final de la celebració, en presència de tot el poble i dels agents pastorals, va dir:

L’“aquí” era el lloc que la gent de la regió anomena “Cementiri Karajá”, on van ser enterrats molts indígenes i altres tants treballadors rurals (“peons”) que arribaven de diversos indrets del Brasil i acabaven essent explotats pels grans terratinents. El lloc on van ser enterrades les persones més humils d’aquesta terra. El cementiri dels més pobres.

De les coses que més van impactar a Casaldàliga quan va arribar a aquesta regió de l’Amazònia el 1968, va ser la situació dels “peons”: treballadors assalariats que migraven d’altres parts del Brasil per treballar a les grans propietats. Aquestes grans “fazendes” els reclutaven pels pobles més pobres del Brasil, els prometien molts avantatges i una vida millor, però ja durant el viatge i sobretot després durant la feina els anaven atribuint deutes i més deutes: la maledicció de l’esclavitud pel deute.

L’explotació, les condicions de vida i la violència que patien feia que molts miressin de fugir. Eren, però, durament reprimits… fins i tot hi havia la macabre tradició de tallar les orelles a tot treballador que intentés escapar d’aquell martiri.

A la regió amb més concentració de terres del Brasil, els terratinents feien esclaus als Pobles Indígenes i els peons.

Els camperols i en Pere Casaldàliga

Durant la dictadura militar brasilera, que acabaria formalment al 1985, l’Araguaia era la regió del Brasil amb la major concentració de terres en mans de pocs propietaris. Així, expulsats dels seus territoris o impedits de tenir un tros de terra per viure, la situació dels petits camperols i dels Pobles Indígenes de l’Araguaia era molt semblant a la dels peons.

De fet, l’eix central de la Carta Pastoral que Casaldàliga va publicar el dia de la seva Consagració Episcopal, al 1971, “Una Església de l’Amazònia en Conflicte amb el Latifundi i la Marginalització Social” és una forta, oberta i detallada denúncia de totes les situacions d’explotació i abusos que els grans terratinents duien a terme contra els més pobres. D’aquesta manera, 4 anys després d’arribar a la regió, Casaldàliga posiciona públicament l’Església de l’Araguaia al costat dels més pobres i contra el latifundi.

El latifundi continúa molt present

El latifundi encara és una de les principals preocupacions de Casaldàliga, 52 anys després de la seva arribada al Brasil. El Bisbe Pere sempre ha tingut aquesta comprensió profunda de que els canvis estructurals no passen només per una victòria més de l’esquerra a les eleccions. Ell sap que els canvis més importants han de néixer de la consciència i l’organització de les persones.

De fet, la vida pastoral de Casaldàliga ha contribuit decisivament en l’organització de moltes persones que lluiten pels drets econòmics, socials, polítics i ambientals, arreu del Brasil.

No és d’extranyar doncs que, ara, tota aquesta història profunda de reflexions i d’actuació política decidida hagi estat etiquetada pels partidaris de Bolsonaro a São Félix del Araguaia i a la regió, com a l’opinió d’un “bisbe comunista”…

Pere Casaldàliga celebrant missa en una de les comunitats de la seva Prelatura.

Com està el Bisbe Casaldàliga

El bisbe Pere, com li diuen al poble, continua a São Félix do Araguaia. El “germà Parkison”, amb qui conviu fa 20 anys, l’afecta molt. Els 92 anys, les 8 malàries que ha patit i les centenars d’hores a cavall que ha fet per aquest Mato Grosso, també. La seva mobilitat és molt reduïda i té assistència 24 hores.

Casaldàliga ja no es pot expressar amb paraules o escrits, sempre tan essencials en la seva comunicació. Certament aquesta limitació és un gran patiment per ell. Però en Pere es comunica d’altres formes: amb gestos, mirades i encaixades de mans.

Tots i totes al poble sabem que és aquí, que és el nostre bisbe Pere, i ell ens sent aprop.

Casa seva continúa sent un refugi per als indígenes Karajá que passen per São Félix vinguts d’alguna de les diverses comunitats que hi ha a l’Illa del Bananal, a l’altre costat del riu Araguaia. Saben que a casa del bisbe Pere sempre hi tindran un got d’aigua fresca, un plat a taula i un lloc per descansar.

El bisbe Pere està sempre acompanyat i, ara, el poble del qual ha tingut cura més de 50 anys, el cuida a ell.

A mode d’epíleg

A l’epígraf hi hem posat només la primera part del poema “Cementiri del Sertão”. Però en Pere continua:

«Però per viure
vull ara mateix
la part que em pertoca
del latifundi teu:
que la terra no és teva
Sr. Ningú!
La terra és de tots
perquè la terra és de Déu.»

La lluita de Pere Casaldàliga i la seva Església compromesa sempre ha estat  per la justícia i la vida.

En Pere és lluita. En Pere és inspiració. En Pere és exemple. I la malaltia i la vellesa d’en Pere no han de ser enteses només com un patiment. Ens han de provocar una “profunda reflexió sobre el significat de 90 anys de vida dedicats a la resistència contra el capital i en defensa dels pobres”, en paraules de la professora i lluitadora mineira Maria José Silva.

I que puguem, tots i totes nosaltres, inspirar-nos en en Pere Casaldàliga en aquests temps tant difícils que està atravessant el nostre país i el món.

Que l’esperança activa i indignada ens guiï!

Maria Júlia Gomes Andrade. Antropòloga i coordinadora del Movimento pela Soberania Popular na Mineração (MAM).

Adaptació, actualització i traducció: Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga.

Text originalment publicat en portuguès al web Brasil de Fato.

Actualitzat el 25 de juliol de 2020.

LES DARRERES PUBLICACIONS