El 30 de juliol de 1968, Pere Casaldàliga i Manuel Luzón arriben a São Félix do Araguaia després de més d’una setmana de viatge en camió. El seu objectiu era fundar una missió claretiana a l’Amazònia, però va resultar ser la “missió” de les seves vides. Casaldàliga mai més va tornar a Catalunya i aquella va esdevenir la seva terra. Aquest és el seu testimoni.

Fragment del llibre “Yo creo en la justicia y la esperanza”, del 1975, que podeu trobar de franc al nostre web, fent click AQUI

El dia 26 de gener de 1968, en Manuel i jo canviavem els 11 graus sota zero de Madrid pels 38 graus sobre zero de l’aeroport del Galeão, a Rio de Janeiro. Era un salt al buit de l’altre món. Jo havia aconseguit, per fi, el que havia somiat i demanat i buscat, insistentment, durant tots els dies de la meva vida de vocació: «les Missions», un clima heroic per viure heroicament —em deia jo aleshores, ingenu i tossut i , potser, fidel.

Va ser al juliol de 1968. Arribavem a un món sense retorn

La Missió tenia 150.000 quilòmetres quadrats, de rius i sertões i floresta, al nord-oest del Mato Grosso, dins de l’Amazònia anomenada «legal», entre els rius Araguaia i Xingu, inclosa també l’Illa do Bananal que és la major illa fluvial del món. Sense cap altra «base» eclesiàstica que casa nostra, de 4 per 8, a la vora de l’Araguaia, meravellós i tèrbol. Sense saber nosaltres per on començar, sense saber ni tan sols qui habitava la regió, on les distàncies de tota espècie justificaven totes les indecisions.

L’única carretera que existia s’estava obrint encara, vermella i polsegosa, al bell mig de la selva que acabàvem de travessar, i la «onça», materialment concreta, tenia ple dret de tallar-nos el camí, davant del camió. No hi havia cap metge. No hi havia correu, ni llum elèctrica, ni telèfon ni telègraf. Hi havia 3 jeeps vells a tot São Félix i eren els únics cotxes del lloc. La professora més qualificada era una generosa negra, amb tot just any i mig de curs elemental, moltes vegades embriagada, que ja n’hi havia donat classes, protegida dels jaguars i dels indis per homes armats apostats a la porta de l’escola de palla.

Una de les primeres imatges de l’arribada de Pere Casaldàliga i Manuel Luzón a l’Araguaia, a l’agost de 1968

Vam poder comprovar de prop la presència, múltiple, aclaparadora, de la malaltia i de la mort, a la regió. Verminosi, deshidratació, malària, hepatitis, tètanus umbilical, tota mena de molèsties de la pell… Subnutrició, malaltia crònica.

El dia 15 d’agost començava el meu Diari:

«Potser», escrivia, «perquè aquí necessitaré més que mai el diàleg interior enmig detants silencis»… «Hem arribat a la Missió el dia 30 de juliol i ja he pensat, sentit, temut i esperat i gaudit moltes coses. Dels homes, de la natura, de Déu…»

Els primers mesos en Manuel i jo vam fer d’enfermers, obrint-nos pas a cegues a les llistes de «contraindicacions». I vam poder comprovar de prop la presència, múltiple, aclaparadora, de la malaltia i de la mort, a la regió. Verminosi, deshidratació, malària, hepatitis, tètanus umbilical, tota mena de molèsties de la pell… Subnutrició, malaltia crònica. La primera setmana de la nostra estada a São Félix van morir quatre nens i van passar per casa acapsetes de cartró, com sabates, camí d’aquell cementiri sobre el riu on posteriorment hauríem d’enterrar tants nens —cada família compta amb tres, quatre, fills difunts— i tants grans —morts o matats—, sovint sense taud i fins i tot sense nom.

«Escolten» —escrivia també al Diari—, «de vegades somriuen, callen gairebé sempre. A quina distància estan les meves paraules de la seva ànima senzilla, elemental, endurida pel patiment i l’abandonament?»

…gent de càrrega, que va i bé portada per l’onatge de la pobresa, de la solitud, del crim, propi o aliè… (del col·lectiu crim de la injustícia social!)… Gent senzilla, gent que porta la creu… Aquests són —malgrat tot el que es pugui dir en contra— els pobres de l’Evangeli.»

Pere Casaldàliga i Manuel Luzón, amb els indis Xavante tot just havent arribat a l’Amazònia, l’agost de 1968

S’imposava una revisió total de criteris i de programes. Per on començar? Què demanava el poble? Què podíem fer nosaltres? Què era ser Església allà? Teníem una església de fang i d’uralita, a mercè dels tornados. I molta superstició. I el vell costum de les «desobrigues» o visites de compliment pasqual que els Pares feien als descampats del Nord i Centre Oest, d’on venien els habitants de la regió. Nosaltres mateixos hauríem de prosseguir amb aquestes desobrigues durant el primer any i mig de Missió; per conèixer el terreny i el poble que ens havia tocat en herència sacerdotal. Tot i no creient en l’eficàcia apostòlica d’aquests «compliments» en què s’acumulaven centenars d’animals i persones, casaments al vol,  batejos, confessions, borratxeres, baralles, trets…

Néixer, morir, matar, aquests sí, eren els drets bàsics, els verbs conjugats amb una sorprenent naturalitat.

Va ser en aquestes «desobrigues» on vam començar a sentir el problema de la terra. Ningú tenia terra pròpia. Ningú tenia un futur assegurat. Tothom era «retirant», emigrant d’altres àrees del país ja castigades pel latifundi. Tots venien del Nord-est, del Nord, amb els seus 8 o 10 fills, buscant les terres «gerais» sense amo, i tots havien atravessat un dia l’Araguaia com qui passa el Mar Roig a la recerca de la Terra Promesa.

L’estat del Mato Grosso era, encara és, una terra sense llei. Algú el va classificar com «l’estat curral» del país. No hi havia cap infraestructura administrativa, cap organització laboral, cap fiscalització. El dret era del més fort o del més salvatge. Els diners i el 38 s’imposaven. Néixer, morir, matar, aquests sí, eren els drets bàsics, els verbs conjugats amb una sorprenent naturalitat.

La seu de l’alcaldia de São Félix és, encara avui, a 700 quilòmetres d’aquí, a Barra de Garças. De vegades sembla que no existim…

Predominava l’analfabetisme. I l’educació dels fills, com una sortida a un somiat futur diferent al trist destí dels pares, interessava més al poble que el dret mateix de tenir terra i menjar. Des del primer moment de la nostra arribada, ens van ploure les demandes: anàvem a fer classe, construiríem un col·legi, organitzaríem un internat, podíem fins i tot quedar-nos amb els fills aliens, adoptar-los i educar-los… No es concebia la presència d’uns capellans o d’unes germanes que no abordessin aquest problema.

Pere Casaldàliga, 1975