Tots els corrents espirituals i teològics ens han estat proposats des del colonialisme. Per tant, cal alliberar-nos i refer-los completament.

Que ningú s’estranyi amb aquesta invitació. De fet, de la mateixa manera que tot el sistema educatiu i que la nostra mirada sobre la vida, també cal que descolonitzem les teologies i les espiritualitats. I aquesta tasca no és només dels religiosos i religioses.

Les espiritualitats, és a dir, la manera de donar sentit a la vida i de viure l’amor més profund, són un repte per a tota persona humana. Tot camí espiritual es basa en una visió teològica, és a dir, parteix d’una concepció de Déu, del món i de la vida. I això influeix molt en la manera d’organitzar la societat i les relacions humanes. Tots els corrents espirituals i teològics ens han estat proposats des del colonialisme. Per tant, cal alliberar-nos i refer-los completament.

En expressar en els llibres la saviesa inherent a aquestes tradicions espirituals, el llenguatge i la lògica segueixen sent els de la societat dominant. El colonialisme té moltes formes, nivells i disfresses i hem d’estar sempre alertes.

Un primer pas important és entendre com les teologies cristianes legitimaven la colonització: a aquestes terres, que anomenem Brasil i Amèrica Llatina, s’hi va arribar amb la bandera de l’empresonament i l’objectivació, per no dir la bestialització, de cossos no blancs. Malauradament, la Teologia que va recolzar i legitimar el cristianisme occidental no només en va ser connivent, sinó que va participar en la tasca de transformar els pobles originaris del continent africà en esclaus, legitimant el poder suprem del colonitzador que pretenia representar Déu.

El poble indígena Xavante, de la regió de l’Araguaia, va tenir una forta influència catòlica a la dècada dels 70.

Durant segles i fins avui, les tradicions espirituals dels pobles originals i les comunitats afrodescendents han estat la resistència en moltes comunitats víctimes del colonialisme. Tanmateix, avui en dia, sovint també es veuen obligats a expressar-se en la llengua i en les categories de les cultures dominants. Conviuen amb l’economia capitalista per sobreviure. A més, és gairebé inevitable que, en expressar en els llibres la saviesa inherent a aquestes tradicions espirituals, el llenguatge i la lògica segueixin sent les de la societat dominant.

El colonialisme té moltes formes, nivells i disfresses i hem d’estar sempre alertes. Tanmateix, com els dos que escrivim aquesta pàgina som sacerdots cristians i parlem amb els peus i el cor a Amèrica Llatina, víctima del projecte europeu del Cristianisme colonial, demanem permís per centrar la nostra reflexió en les espiritualitats i teologies descolonials cristianes.

Segurament, els i les que accepteu la nostra invitació us pregunteu com viure espiritualitats i fer teologies descolonials en la pràctica. Sense voler tancar el tema, proposem alguns elements i precaucions que ens poden ajudar en aquest esforç profètic:

1) Reprendre el principi segons el qual tota bona teologia procedeix de la praxi transformadora.

Des dels anys 70, els teòlegs de l’alliberament ens diuen que el primer acte és la praxi. D’ella se’n deriva l’elaboració teològica. Per a una teologia decolonial, la pràctica ja ha de ser abans de res anticolonial i fins i tot postcolonial.

Als anys 60, desobeint l’orientació sempre conservadora de les jerarquies eclesiàstiques, a Amèrica Llatina i al Carib, cristians de diverses Esglésies van participar en moviments socials transformadors i es van adherir a la praxi revolucionària. Pastors i teòlegs van començar a reflexionar sobre la fe, ja no basada en l’obediència, sinó en la desobediència civil. Les teologies van aprofundir en la dimensió evangèlica de la protesta i la revolta i ja no de la submissió. Avui cal tornar als fonaments d’aquestes teologies, construïdes a contracor de la societat dominant i de les Esglésies. Va ser així, que van sorgir les teologies cristianes des de baix, és a dir, des dels moviments populars, fruit del camí dels pobles indígenes i les comunitats negres.

2) Deslegitimar les teologies colonials del cristianisme i del neocristianisme, actualment encara tan freqüents en seminaris i púlpits.

Des de la celebració del 5è centenari de la conquesta, l’any 1992, papes, bisbes i autoritats evangèliques han demanat perdó als pobles indígenes i comunitats negres pels pecats que els cristians en el passat van cometre contra aquests pobles.

Ara, malauradament, aquest tipus d’espiritualitat i teologia que legitimava la conquesta, l’esclavitud i altres crims socials, persisteix encara avui en no pocs cercles catòlics, evangèlics i pentecostals.

Alguns varen dir que es tractava dels pecats comesos “per alguns fills de l’Església”. No obstant això, els que van cometre aquests pecats van ser papes i bisbes, representants oficials de la institució, i ho van fer perquè l’espiritualitat i la teologia oficials no només permetien aquests pecats, sinó que també per què els van promoure com a necessitat de la missió.

L’esglèsia evangèlica brasilera és un poder polític i cultura de molt força al país. Foto: Isac Nóbrega/PR

Ara, malauradament, aquest tipus d’espiritualitat i teologia que legitimava la conquesta, l’esclavitud i altres crims socials, persisteix encara avui en no pocs cercles catòlics, evangèlics i pentecostals. La manera com, fins avui, sectors de la jerarquia catòlica tracten les dones no és casual.

L’homofòbia manifestada per nombrosos sacerdots, pastors i grups cristians té els seus fonaments en aquesta mateixa comprensió de la fe. El racisme religiós, responsable d’agressions i atacs a les cases de pregària indígenes i  afrodescendents, no es deu només al desconeixement dels fanàtics religiosos.

No es pot construir teologia i espiritualitat decolonial sense revelar la contradicció amb l’Evangeli de Jesús continguda en algunes espiritualitats i teologies encara vigents.

El menyspreu per la sacralitat de la Terra i la mercantilització de la natura provenen de la mateixa font. Hi ha una teologia i una espiritualitat que legitimen aquests crims. No es pot construir teologia i espiritualitat decolonial sense revelar la contradicció amb l’Evangeli de Jesús continguda en algunes espiritualitats i teologies encara vigents.

La fe en un Déu d’Amor requereix una interpretació de la Bíblia amorosa, inclusiva i basada en la Vida, de la mateixa manera com Jesús va proposar el dissabte al servei de l’ésser humà i no al revés. Les teologies decolonials comencen per ser anticolonials i esdevenen postcolonials. Finalment, esdevenen decolonials, perquè parteixen de principis propis i autònoms.

3) Amb colors, amb moviments, amb olors i amb sabors del Sud, abraçar les teologies inscrites en els cossos i fetes des de la corporalitat.

Abraçar el cos de la dona, el cos indígena i negre, els cossos diferents i bells de la diversitat de gènere és el fonament de les teologies decolonials que redescobreixen la bellesa de l’erotisme, l’espiritualitat del plaer i la dignitat de les revolucions que proposen restaurar la vida de les persones i l’Univers. Tot això ens fa ésser testimonis de l’acció de l’Esperit Diví en l’encantament dels esperits del bosc (els Encantats), en la saviesa dels avantpassats, en la força dels Orixàs i en el somriure negre i indígena de la Vida.

Pere Casaldàliga a les comunitats de la seva Prelatura.

Aquest cos a abraçar és el mateix cos que les colonialitats de poder, coneixement i ésser, descrites per Anibal Quijano, continuen optant per negar, esclavitzar, ferir. Ara bé, és en aquest cos on, a partir del dret que, com deia Paulo Freire, cada subjecte ha de dir la seva paraula, podem ballar la seva dansa i esperar amb l’espiritualitat que ens impulsa l’acció de l’Esperit.

És en la dimensió del cos de la terra on es manifesta en la vida, tot i que encara gemega i espera la manifestació dels fills i filles de Déu (Rm 8, 19-22). És en la comunió de l’univers, el seu temple i residència (1Co 6,19; 3:16), on es manifesta l’Amor que crea i recrea maneres de manifestar la seva energia creadora. Així, creiem que l’Amor Diví és sempre nou, cada matí i, en aquest moment, recrea l’univers. Està a cada molècula i cada cèl·lula de la vida. Està amb nosaltres i en nosaltres per restaurar les relacions i transformar el món. La norma és l’inesperat. Tots som éssers d’esperança i podem somiar. Aquest somni s’adapta a tots i a tothom. Si estem en això és perquè estàvem marcats per l’Amor Major. Per a nosaltres, que escrivim aquestes línies, Jesús de Natzaret és qui ens obre el cor i ens envia cap a la descolonialitat i a ser testimonis de la Divina Tendresa de l’Esperit present en la diversitat de cultures i religions, com en tot moviment d’Alliberament i de Vida.

Així, encara que de manera incompleta, us convidem a completar aquest camí, perquè es tracta de construcció col·lectiva.

Amb l’esperança que vosaltres, que ens llegiu, respongueu a aquesta invitació: la decolonització de les nostres teologies i espiritualitats es materialitza en el terreny de la vida real, on l’amor es materialitza i ens permet veure els rostres i escoltar les veus de la multitud de germans i germanes que el colonialisme va intentar silenciar.

Marcelo Barros [1]i Josias Vieira[2]. Publicat a l’Agenda Llatinoamerciana 2024.

[1]– Marcelo Barros és monjo benedictí (78), teòleg i escriptor. Al Brasil, assessora les comunitats eclesials de base i els moviments socials.

[2]– Josias Vieira és pastor de l’Església Baptista de Coqueiral, teòleg de formació, però ecologista de conversió i fundador del Moviment Nosaltres en la Creació – Abya Yala.