Jo em vaig trobar amb Sant Jordi durant la guerra que dèiem “nostra”, anant a costura i a doctrina, clandestinament, amb les noies de Cal Tico, veïnes de casa.

Al mateix llibre primari, on el sant Cavaller cavalcava a l’esquena d’aquestes quartetes rodones, em vaig trobar també, prematurament i per sempre, amb la Poesia, Sant Jordi, el llibre, la rosa.

Després va venir la guerra mundial, la vocació missionera, el sacerdoci –des de l’estadi, ara olímpic, de Montjuïc-, la missió, Àfrica, l’Amèrica definitivament. I a cops de vida i de Gràcia, a trets de mort i d’Història, encalçant utopies i a l’aguait del Regne, he anat entenent millor, qui era el drac, qui la princesa, què hi feia Sant Jordi a cavall i amb la llança, què hauríem de fer tots plegats per a ésser també una mica sants Jordis…

Ara, vell o “usat” com repliquen els “sertanejos” brasilers, de lluny estant i fet a una asserenada enyorança, em donen LA CREU DE SANT JORDI.

Ho agraeixo de tot cor. A la Generalitat –que pel propi nom deu ésser el més col·lectiu dels governs del món- i al seu honorable president, Jordi. Ho agraeixo emocionadament a tot el Poble meu de Catalunya.

Al capdavall, la creu ha d’escaure-li sempre a un cristià, i a un bisbe potser només hauria d’escaure-li la creu.

Essent la Creu de Sant Jordi suposo que sempre escau bé a un català.

Deixant a part la modèstia i fent com el mateix Sant Pau, jo puc retreure títols de catalanitat de soca-rel, amb força rauxa sinó amb prou seny, fill com sóc de fills de pagès de la casa pairal de Candàliga, fill de fills de pastors i tractants entre Vic, Berga i Manresa, nascut al Bages, a Balsareny, vora el riu Llobregat. I a més a més de la colla apostólica del meu veí de Sallent, Sant Antoni Maria Claret, que és també una manera d’ ésser català missionerament.

El decret de concessió de la Creu de Sant Jordi diu que s’atorga aquest guardó a “persones que s’hagin destacat pels serveis prestats a Catalunya en la tasca de defensa de la seva identitat i de restauració de la seva personalitat…”. És clar que jo he fet ben poc en aquest sentit. Primerament a causa dels anys que viviem, aclaparat pel centralisme políticament i eclesiasticament. Després, perque fa molt de temps que sóc lluny de Catalunya.

Tanmateix la meva condició de fill d’una Pàtria secularment prohibida i amb una llengua sistemàticament arraconada, m’ha ajudat a entendre amb passió els Pobles prohibits de l’Amerindia o de l’Africa i els Drets Humans trepitjats pels imperis i pels privilegis i les reivindicacions d’autoctonia i identitat de les nacions o les esglèsies marginals.

Ésser català m’ha fet més solidàriament humà. De la soca pairal estant m’he trobat més ecumènicament al món. Com voldria desfer tots els imperis i veure brollar elles i lliures, totes les persones, totes les ètnies, tots els continents!

Català reconegut ara, amb la Creu de Sant Jordi a la mà, al cor, a la vida, goso demanar a tota la gent nostrada que siguem sempre catalans de mena i universalment catalans: defensant, amb la nostra identitat sobirana, la autonomia i igualtat de tots els pobles; ajudant a construir, amb la nostra solidaritat fraterna, una sola comunitat humana, sense móns primer, segon, tercer, quart…

El drac de les moltes morts és prou ferotge encara però la princesa de la Vida s’ho mereix tot. No ens mancarà la força alliberadora d’Aquell que ja ha ventçut la mort i és la nostra Vida Nova.

En la creu d’aquest compromís i en la cavalcada d’aquesta utopia, de l’ Araguaia estant abraço Catalunya!

Pere Casaldàliga, São Felix do Araguaia. Gener de 1990

LES DARRERES PUBLICACIONS