El 1978, la Facultat de Teologia de Catalunya, per commemorar el seu 25è aniversari, va decidir per unanimitat del seu claustre acadèmic nomenar Doctor Honoris causa al bisbe Pere Casaldàliga. Però hi va haver un veto de l’Arquebisbe local, adduint que Casaldàliga no era teòleg sinó poeta.
El teòlog benedictí Lluís Duch va escriure: “Casaldàliga no ha estat reconegut oficialment com a teòleg: per a ell potser sigui una sort; per a la institució hagués pogut significar la possibilitat de reconèixer un profeta a la seva pàtria”.
Amb aquest motiu vaig escriure un llarg article sobre la teologia poètica de Casaldàliga que li vaig fer arribar.
Casaldàliga contempla el bell món indígena (l’Araguaia, les garses blanques, el llogaret dels indis Tapirapé ..) bestreta de la Terra sense Mals, ara destruïda pels maleïts latifundis i l’Imperi. Anomena a Romero “Sant Romero d’Amèrica” i li diu a Pere que deixi la cúria. Viu la passió i la creu amb el poble, tem que el matin de peu, puja i baixa del Carmel, sense tenir res, ni portar res, no es cansa d’esperar el Regne. Veu al Ressuscitat a la vora de la mar de Tiberíades, amb les nafres i les brases del pa enceses. Viu sota el vent de l’Esperit i es presenta al Pare amb el cor ple de noms.
Casaldàliga no sabia res del que havia passat a Barcelona i va agrair el meu article. Posteriorment ens varem trobar diverses vegades a Bolívia i una altra a São Paulo en una reunió de bisbes i teòlegs llatinoamericans promoguda per ell.
Casaldàliga ha estat un bon pastor, un místic, profeta i poeta, teòleg dels pobres, d’aquest vuitè sagrament que l’Esperit administra: la veu del Poble! Potser això últim és el que a alguns els costa reconèixer.
Text de Víctor Codina, SJ