Text de Joan Coromines a l’Agenda Llatinoamericana 2021:
Una cosa es pot afirmar amb certesa: la continuació de l’estatus quo, del sistema capitalista global tal i com el coneixem actualment, és una impossibilitat ecològica.
El capitalisme, per mantenir-se estable, requereix d’una taxa constant de creixement. Una taxa de creixement relativament modesta del 3% anual implica duplicar l’economia mundial cada 25 anys. Per tant, un creixement “saludable” implica sempre un creixement exponencial.
Com va assenyalar fa molt temps l’economista Kenneth Boulding, només un boig o un economista podrien creure que el creixement exponencial pot continuar per sempre en un món finit.
Pels pobles indígenes l’acumulació no existeix; els deutes no existeixen. Fotografia: Associação ANSA
Avui, el decreixement no és una opció, sinó que és una necessitat imposada per la impossibilitat d’un creixement econòmic etern, del qual ja n’experimentem efectes devastadors. Serge Latouche ho expressa amb claredat en el seu lema: “Decreixement o barbàrie”. Només pot continuar creixent una part de la humanitat matant literalment l’altra.
L’única possibilitat que la humanitat en el seu conjunt té de sobreviure està basada en la frugalitat i l’autolimitació.
El gran enemic del decreixement és el sistema econòmic i la religió que el manté: el consumisme desaforat i l’obsessió per l’enriquiment econòmic.
En un món on els milionaris són envejats i la població queda enlluernada per la lluïssor dels grans luxes, el decreixement no sembla pas quelcom atractiu. No obstant això, nombrosos “estudis de felicitat” verifiquen allò que els ensenyaments religiosos tradicionals sempre han mantingut: més enllà de cert punt, amb més consum no augmenta la felicitat general.
Uns hàbits austers i unes altes dosis de solidaritat i empatia millorarien la vida física de la majoria de la humanitat i la vida espiritual de les minories riques.
[Als mitjans] no s’hi trobaran esbossos d’un sistema econòmic que ens permeti evitar la catàstrofe.
Es diu que és més fàcil d’imaginar la fi del món que no pas la fi del capitalisme i, en efecte, els mitjans de comunicació de masses no paren d’evocar escenaris apocalíptics: III Guerra Mundial, hivern nuclear, virus que maten la major part de la humanitat, entrada en el punt de no retorn del canvi climàtic.
No s’hi trobaran esbossos d’un sistema econòmic que ens permeti evitar la catàstrofe, el punt de no retorn. No obstant això, des de la segona meitat del segle XX, quan va quedar clar que el model soviètic de planificació central ja no funcionava, s’han realitzat moltes investigacions sobre aquestes alternatives viables al capitalisme.
Les raons per les quals s’han divulgat i conegut tan poc són diverses, la més òbvia és que els privilegiats del sistema actual defensen amb ungles i dents els seus privilegis, però també és cert que sempre és més fàcil destruir que no pas construir, ser endevinaire que no pas dibuixar futurs possibles, deixar-se dur per la por que no pas invertir esforços en la reflexió per tirar endavant.
Entre els diferents models em sembla molt interessant el de la “Democràcia Econòmica” de David Schweickart, que…
Demana la teva Agenda Llatinoamericana 2021
Truca’ns: 623 03 88 75
