Diari de Pere Casaldàliga:

«La feina és més intensa aquests dies. La tensió, la preocupació, l’esforç per acompanyar, per sembrar, per conscienciar, per evangelitzar ha estat dur…, però les alegries són moltes també. Ahir mateix vam tenir una reunió amb el «Conselho de Vizinhança» —que nosaltres suggerim com a autoritat popular—: quatre nois molt macos, de debó. El poble va votar meravellosament bé i amb maduresa. Ahir també vam reunir els responsables de l’Oració comunitària del diumenge —dos homes casats, una dona casada i una noia; dues dones més que es faran càrrec de la neteja, llum, flors…

Les “campanyes missioneres” eren visites periòdiques a cadascuna de les comunitats de la Prelatura de Casaldàliga (que té el tamany de tota Grècia). Sempre a cavall, aquesta feina s’allargava durant mesos.

El poble, en comunitat, està acabant de construir la seva església —«Casa do povo de Deus»—, tota ella de material fet per ells mateixos, fusta, fang, troncs de palmera,… i amb les eines de la seva feina, de la seva vida, presidint el culte: una aixada, un «facão» (matxet),… un «pilão» on es neteja l’arròs…[…]

«Les campanyes missioneres» són una experiència rica, impressionant. Vàlida, de debò. Una nova compenetració amb el poble i els seus problemes i esperances. Una evangelització senzilla, directa, «total». Un bon principi de comunitat cristiana… Perquè serà a partir de la Campanya quan caldrà concretar, conrear, comprometre, la veritable comunitat (8-6-71).

Podria explicar-vos moltes vivències d’aquesta primera Campanya Missionera… Estem en plena tensió evangèlico-social: tot és el mateix en definitiva. Déu va fer a l’home perquè fos feliç i sant. Un fill de Déu és sempre un príncep, el mateix Crist. Sento adoració per la menor d’aquestes criatures “sertanejas” [camperoles]!

El diumenge vaig batejar 73 nous cristians: alguns crescudets. Vam tenir preparació per als pares i padrins. Diumenge que ve celebraran la Primera Eucaristia uns 60 nois i noies, la gran majoria ben crescuts ja. El dia 26 el poble votarà el seu «Conselho de vizinhança»: una espècie d’autoritat popular que ens hem inventat per promoure la unió i el progrés d’aquests «patrimonis» [poblets aïllats en formació].

Conviure amb la gent del poble, compartint les seves lluites, esperances i derrotes, ha estat un dels trets característics de la “missió” de Casaldàliga: a l’Araguaia tothom el coneix i l’anomena “Pedro”.

Estem celebrant una litúrgia molt viva, molt pròxima, molt clara.

I en mil circumstàncies ens compenetrem cada vegada més amb el poble. 

Vaig molt a cavall: ahir varem fer uns 12 o 15 quilòmetres per fer un casament: la núvia està esperant el tercer fill i no podia venir fins aquí; i el marit em va venir a buscar: em portava una mula digna d’un bisbe de l’Edat Mitjana… Aquests encontres són fabulosos: es crea un clima d’amistat apostòlica, s’aproximen a Déu molts que estaven distants, s’estimula la consciència i la dignitat humanes, es defensen els drets dels pobres, es fa comunitat, Església…

A primers de juliol faré una visita «al nostre» patrimoni de Serra Nova —la del conflicte major—. Hem decidit començar allí la segona Campanya Missionera, el dia 6 d’agost. Els «fazendeiros» [terratinents] estan nerviosos i aquell poble necessita una «empara», clerical si voleu, però, és l’únic que poden tenir, per desgràcia de les estructures… Pregueu ja per la segona Campanya. És un pla apostòlic que necessita moltes palanques.

La terra continua sent un obsessió calenta, vital: un objectiu de Redempció. Crist va fer una Redempció total… Fa pocs dies, anant «de tropa», em deia un dels camperols que m’acompanyaven: «Jo li dic a la gent que val la pena escoltar-los a vostès; que vostès ens diuen el que ningú s’ha atrevit a dir mai; que vostès parlen d’allò que ens afecta…»

I així vam anar parlant, “sertão” [camp] endins, de la «nova Església» que l’Esperit està llaurant per sobre de tradicionalistes i progressistes i curialistas subterranis.»

Pere Casaldàliga, 23 de juny de 1971

LES DARRERES PUBLICACIONS