MARÇ DE 1985
Setmana Santa. De nit, immensa, la lluna plena entre els arbres frondosos de Luciara. I ràfegues de pluja i un silenci colpidor. Bancs de peixos remunten l’Araguaia i la pesca es va fent, aquests dies, com un joc fàcil. Anem a celebrar el Sopar del Senyor.
«Al meu presbiteri», dispers, cada sacerdot és enmig de les seves comunitats, tots lluny. Jo, bisbe malgrat tot, amb ells, amb tot aquest poble de Déu al camp. Cristià com tots; volent ser-ho. Bisbe de tots ells. Aquesta és la meva heretat en aquesta pàtria que m’ha assignat l’Esperit.
Aquí, a Luciara, he consagrat avui els sants olis. Diguem que allà on hi ha el bisbe, està també la seva catedral.
Un noi, ja home, em pregunta en nom dels seus companys si “fa mal” jugar a cartes avui, a casa, només per passar el temps, en aquesta total abstinència de bars, billar i música. Amb el peix de l’abstinència -aquí tan a l’abast de la mà- es menja també avui ritualment la patata dolça i la carabassa, banyades en llet de coco.
La canalla -amb les espelmes i els mosquits, els tolls i la tènue llum dels carrers- i altres ja menys nois també omplen el viacrucis de carrer.
La Vetlla Pasqual serà a la vora de l’Araguaia. Una alta foguera sota la lluna íntegra. L’aigua del riu en un pot dels indis Karajá, el ciri i les espelmes, la llum de Crist i la seva Eucaristia, la nova Pasqua, la nostra Pasqua. He dut la comunió a onze malalts o impossibilitats, ja en el llindar de la pau diversos d’ells. I demà serà «aquell dia que el Senyor va fer», per sempre.
La solitud i la simplicitat tornen la fe accessible. I el mal de món fa la Pasqua apassionadament desitjable.
En aquesta paret crua de casa nostra -també els fulls de palmera envellits i els ratpenats-, el Crist de Dalí, com vist des del Pare, s’abalança, ofert, sobre el món. I el món és un caos de núvols, potser de mar, retrat de la creació primera; però ja trenca en ell -avançant el Dia- la llum del Ressucitat. Una altra llum, potser la de la fe, ve del món i allarga generosament el braç esquerre de Crist en una ombra inacabable, com el perdó, com la caritat.
A la vora de l’Araguaia hem beneït el foc nou de la Pasqua i l’aigua baptismal. La lluna ens ha presidit com una immensa lluerna. I en la processó d’espelmes i cants i el pot karajá hem anat fins a l’església per celebrar l’eucaristia de la Vigília més gran.
Jo portava el ciri pasqual, per aprendre a ser diaca servidor, potser. De sobte, una ràfega de vent ha apagat el ciri i gairebé totes les espelmes. Però al meu costat, com un símbol evangèlic, una nena molt petita seguia amb la seva espelma encesa, i ha tornat la llum al bisbe i a tota la comunitat.
Pere Casaldàliga, 1985
