L’opció pels pobres segueix sent l’opció per als pobres, textualment.

Vull dir: continúa essent una consciència de que els pobres són l’opció de Déu, del Déu de Jesus. Tota la Bíblia i, sobretot, la paraula, la vida, la mort i la resurrecció de Jesús, ens confirmen en aquesta consciència teològica, teologal, de que Déu va triar, tria i continuarà triant els pobres, els seus fills -majoria- prohibits d’ésser plenament humans, per sistemes d’arrogància i de marginació.

L’opció pels pobres és “per als pobres”: fonamentalment, els que no tenen, els que no poden, aquells que viuen les «carències» de la vida normal, econòmicament: manca de terra, d’habitatge, de salut, d’educació, de participació.

La diocèsi de São Félix do Araguaia ha construït la seva identitat al voltant dels més pobres. Sense “mitjes tintes”. Fotografia: Arxiu de la Prelatura de São Félix do Araguaia | Consulta: Fundació Pere Casaldàliga

Escollir sempre significa “fixar-se en”, entregar-se, comprometre’s.

Quan escollim els pobres, també escollim ser contra les causes, les estructures i els sistemes que fan pobres els pobres i els impedeixin viure dignament aquesta condició humana, històrica, de fills i filles de Déu, germans i germanes.

Avui en dia aquesta opció per als pobres encara és més rellevant. Hi ha dues raons per això. Els pobres són cada cop més, a Amèrica Llatina, a tot el món. I són més pobres; l’empobriment és major […].

L’opció per als pobres també és més actual avui en dia, perquè hi ha molts interessos que volen desactualitzar-la. Entre els poderosos, per descomptat, però també en la consciència de molts cristians cansats, o adormits, o egoistes.

Molts estan cansats, em diuen, de sentir parlar de l’opció per als pobres … doncs, m’agrada respondre’ls que els pobres probablement estan molt més cansats de ser pobres.

A l’Assentament Dom Pedro, a l’Araguaia, les famílies viuen amb menys de 100 euros al mes. Fotografia: Associação ANSA

Al mateix temps, aquesta opció és més actual que mai, perquè també s’ha tornat més dialèctica. Aquest cansament, aquesta voluntat de marginar la mateixa opció, de considerar-la ja passada, es troba davant amb un moviment a l’alça de la consciència popular, a Amèrica Llatina d’una manera molt especial, però també a tot el Tercer Món i als sectors de solidaritat de la societat del primer món, als mitjans de comunicació alternatius, etc.

Podríem dir d’una manera global que les majories oprimides, prohibides i marginades (com ho són els pobres, econòmicament; però també algunes cultures, fins ara considerades subcultures, cultures menors, cultures marginals) adquireixen una consciència clara no només dels seus drets, iguals als drets de qualsevol altra poble o cultura, o qualsevol altra persona humana; estan prenent consciència del seu protagonisme en la història.

Els teòlegs i els sociòlegs de l’alliberament ens han parlat amb freqüència de «la lògica de les majories». Podríem, hauríem de parlar avui de la consciència creixent de les majories i del protagonisme de les majories.

D’una manera difusa unes vegades, d’una manera més conscient altres, se sent, es palpa en la vida social la reivindicació de la igualtat entre els diversos sectors de cada país i dels països o nacions entre si.

Les estructures (l’ONU mateixa, l’FMI, el Banc Mundial) segueixen marginant, excloent i aquesta mateixa exclusió crea una consciència major de la iniquitat del sistema sociopolític-econòmic que se’ns ha imposat, com a exasperació, com el «no va més» del capitalisme, transnacionalizat, que fa de la societat humana un simple mercat, que proclama el dret exclusiu d’una minoria insignificant, i justifica la immensa exclusió de la immensa majoria.

Al contrari del que la Bíblia mateixa -la paraula de Déu- diu sobre el “descans d’Israel ”- símbol sacramental de tota la humanitat, progressivament alliberat i salvat – el neoliberalisme proclama el dret i el futur d’una minoria que exclou la gran majoria de la humanitat.

El triomf del neoliberalisme coincideix -és causa en part, en part efecte- amb la caiguda del socialisme real, amb la reculada -o la transició almenys- d’unes certes revolucions socials, polítiques, més radicals.

A l’Araguaia, més de 10.000 famílies no tenen accés a aigua corrent o atenció mèdica. Fotografia: Associação ANSA

El pragmatisme del neoliberalisme es fonamenta feliç sobre l’enfonsament de moltes utopies. I aquest pragmatisme, que té a les seves mans l’economia i els mitjans de comunicació, fàcilment justifica -en la consciència immadura, o cansada, o fatalista, de molts-, el que les coses siguin d’aquesta manera.

La “dretització” de l’economia és també, amb molta freqüència, de les esglésies, de les religions. El «no va más» proclamat pel neoliberalisme, d’una manera conformista o d’una manera fatalista, acaba també sent amb molta freqüència el «no va más» d’una acceptació del mateix poble.

És curiós recordar amb quina obsessió es vol polir, perfilar, condicionar, l’opció pels pobres, afegint-li aquell «ni exclusiva ni excloent», i s’oblida que l’economia, la política, la societat en les seves estructures i en els seus poders, són cada vegada més exclusives i excloents.

Avui, com mai, l’opció pels pobres hauria de ser radical. Hauria de ser al servei de les majories, incloent també -això sí, amb molta lucidesa, i fins a les últimes conseqüències- l’opció pels pobres «altres», l’opció per les cultures -valgui la paraula- «empobrides» pel fet d’ésser prohibides, marginades, desconsiderades.

No és que tot sigui fosc, ni que puguem acceptar el pessimisme com a horitzó. D’una manera difusa, informal -com es dóna l’economia informal en la societat- en la mateixa societat i a l’Església molt concretament, dins del moviment popular social o eclesial, hi ha una consciència, una organització i una praxi alternativa i ascendent dels mateixos pobres.

Cap llei, cap prohibició, cap conferència episcopal podrá autar aquesta «caminhada», com diem al Brasil.

Déu no vol que esperem d’una manera absurda. A Déu li agrada ser transparent. A Déu li agrada sortir a la trobada del nostre propi cor, en un tu-a-tu amorós i lúcid. Els drets dels humans són els interessos de Déu en última instància. Imatges seves som com a persones, imatges individuals; imatges col·lectives seves, com a pobles.

De l’opció pels pobres, doncs, queden els pobres i queda el Déu alliberador dels pobres.

LES DARRERES PUBLICACIONS