El mateix dia de la seva ordenació com a bisbe, Pere Casaldàliga va publicar un ampli document on denunciava la situació d’esclavitud en que vivien la majoria dels camperols de l’Amazònia. El document també qüestionava l’església i posava nom als opressors… aviat va la repressió va caure sobre ell i el seu equip. Poc després però, aquell document canviava la posició sobre l’Amazònia.

El mateix dia en que va ser consagrat bisbe de la Prelatura de São Félix do Araguaia, el 23 d’octubre de 1971, Pere Casaldàliga va publicar la primera denúncia global sobre la situació a l’Amazònia.

El document “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social” es convertiria en un document històric, que imprès clandestinament i distribuit a la majoria de mitjans brasilers, significà un punt d’inflexió en la reivindicació i la defensa dels pobles indígenes, de les families de camperols, del medi ambient, de la situació de les dones i de la lluita per la terra.

Era la primera vegada que un bisbe es posicionava clara i obertament sobre el que passava a l’Amazònia, aportant dades, casos i testimonis concrets. Era la primera vegada que el Brasil continental -que vivia d’esquenes a la llunyana Amazònia, era coneixedora de la realitat d’explotació i violència que s’estava imposant en aquella regió.

Com deia Berta Camprubí al seu article “Pedro Casaldáliga, 90: Un dia a la casa del bisbe dels pobres”, publicat a El Periódico de Catalunya:

En aquells anys, les terres de Mato Grosso estaven dominades per la superposició de títols de propietat, heretats principalment de la Llei del sòl de 1850, que distribuïa il·legalment territoris ancestrals indígenes, creant grans explotacions, algunes de fins a 7.000 quilòmetres quadrats. Eren terres de pistolers, d’abandonament legal i institucional. Allà, la violència era el mètode mitjançant el qual es resolien tots els conflictes. Casaldáliga va enterrar a molts pagesos sense terra i indígenes en aquells temps.

De què parlava concretament el document

Al llarg de 80 pàgines farcides de casos i d’anàlisis sociològiques que puntualment d’havien fet en aquella regió, el document pastoral (Carta Pastoral) del bisbe Pere analitza amb rigor la situació d’esclavitud i violència en què vivien els pobles i les comunitats de l’Amazones; denunciava els problemes ambientals que començaven a percebre’s com a tals; i, sobretot, posava nom i cognoms als responsables del genocidi que els grans terratinents estaven duent a terme contra els pobles indígenes, amb la complicitat del govern militar brasiler.

El document detallava els casos d’explotació més significatius de l’època, apuntant directament els noms dels responsables –alguns grans propietaris de terres- i informava, sense intermediaris, de la situació dels sense-terra, dels indis i dels treballadors braçals.

Els primers pioners de la regió són els anomenats “posseiros” (les persones que no tenen el títol de propietat de la seva terra). Viuen aquí des de fa 5, 10, 15, 20 i alguns fins a 40 anys. Conreant amb els mètodes més primitius, plantant arròs, blat de moro, iuca. Agricultura de pura subsistència. Criant bestiar. No hi ha assistència sanitària ni higiènica, no hi ha protecció legal, ni hi ha mitjans tècnics disponibles. S’ajunten en poblats petits, anomenats “patrimônios” (que l’estat els venia com a terres verges – Santa Terezinha, Porto Alegre/Cedrolândia, Pontinópolis) o escampats pel camp a una distància de 12 a 20 km els uns dels altres.
Pere Casaldàliga, 1971

Com diria a la seva propia carta, citant al professor Helio de Souza Reis:

Independentment de tot, [els camperols] intenten guanyar pa cada dia, perquè només hi ha dos drets: el de néixer i el de morir.

Als anys 60 i 70, l’Amazònia era el vast territori que la dictadura brasilera s’obssessionava en “desenvolupar“. Era el territori “selvatge” al qual la majoria del país en donava l’esquena. Una extensió equivalent a la meitat de tota Europa que el govern brasiler pretenia repartir entre els seus amics i les grans empreses que donaven suport al règim.

Per això, quan gairebé ningú parlava de la causa indígena; quan la preocupació pel medi ambient no estava a la taula de cap discussió; i quan l’extrema pobresa dels treballadors rurals, sovint esclavitzats, era un tema allunyat de qualsevol focus de la premsa o de l’Església, aquesta Carta Pastoral de Casaldàliga va sacsejar el país, destapant-ne les vergonyes. Va ser un cop directe a la propaganda de la dictadura que venia un país en creixement, cap al desenvolupament. Per primera vegada, s’internacionalitza la crueltat de la situació econòmica, social i ambiental de l’Amazònia.

Com va ser l’impacte del document

El document va haver de ser imprès fora de la regió de l’Araguaia per la fidel col·laboradora de Casaldàliga, la germana Irene Franceschini. Amb aquestes paraules ens ho explicava la Martixu Ayuso al seu article Crònica des de São Félix, del 2008:

Aquella dona que, en plena dictadura, va dur la primera carta pastoral del Pere Casaldàliga com a bisbe dins d’una caixa embolicada en un mocador en un avió militar! Quan se li va preguntar què hi duia, va respondre “medicaments, alguna roba, coses poc importants…si voleu obrir-la…”.

La carta del bisbe Pere es va fer ressò a la majoria de diaris i publicacions del Brasil i va provocar una revolució en plena repressió militar.

En aquella època, els interessos econòmics i els amics del règim s’estaven repartint el centre-oest del país a costa dels pobles indígenes i del medi ambient, i un bisbe com Casaldáliga molestava.

Després de diversos mesos de rumors i calúmnies, amenaces d’arrest, de mort, de “visites” de la policia i l’exèrcit federal, (…) la primera setmana de setembre, el senyor Ariosto da Riva, pare i mentor dels terratinents, acompanyat d’un sacerdot religiós, es va presentar al Senyor Nunci a Rio [de Janeiro] per intentar evitar la meva consagració [com a bisbe]…

I és que, com afirma el sociòleg José de Souza Martins (1995), “el document és un dels més importants de la història social del Brasil” i això no ho podien tolerar els militars.

En la seva carta pastoral de 1971, Casaldáliga proposa una nova manera de veure aquesta [sobreexplotació i manca de drets dels treballadors rurals], fa una denúncia llarga i dura i inicia una treball pastoral consistent a la Prelatura que comença primer desnaturalitzant aquesta violència i després construint una xarxa de solidaritat entre els treballadors migrants i l’església local.

Lucilene Aparecida Castravechi. XXVII Simpòsi Nacional d’Història. Natal 2013.

«Després de la publicació d’aquesta carta-document, que es va fer ressò de l’Església, interna i externament, altres documents del mateix caràcter van començar a aparèixer en diferents regions brasileres. Dels bisbes del noroest va arribar el text “He sentit els crits del meu poble”, al 1973. Al mateix any, els bisbes i missioners de l’Amazones van publicar el document urgent “Y-Juca-Pirama. L’indígena: aquell que ha de morir”.

Des de l’oest del país, els seus bisbes van publicar el text “Marginació d’un poble, el clam de les esglésies”, el 1974.

No seria però fins 10 anyes després, en un document de caràcter més institucional que els anteriors, que la CNBB [la Conferència Episcopal Brasilera] va pronunciar-se públicament a través del document “L’esglèsia i els problemes de terra”. En ell, s’analitzen i denuncien els resultats del desenvolupament capitalista al camp brasiler», ens explica Marco António Mitidero, a “A geografia dos documentos eclesiais: o envolvimento da Igreja Católica com a questão agrária brasileira”, de la Universitat Federal de Sergipe, del 2010.

Aquest és el text del document original (en castellà)

Et deixem la carta-document en castellà, cortesia del web Servicios Koinonia i traduïda per Alfonso Pombo Fernández: Uma Igreja da Amazônia em conflito com o latifundio e a marginalização social.