El Cardenal Carlo M. Martini, jesuita, biblista, arquebisbe que va ser de Milà i col·lega meu de Parkinson, és un eclesiàstic de diàleg, d’acolliment, de renovació a fons, tant de l’Església com de la Societat. Al seu llibre de confidències i confessions Col·loquis nocturns a Jerusalem, declara:
«Abans tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depèn dels poders d’aquest món; en la qual s’extirpés d’arrel la desconfiança; que donés espai a la gent que pensa amb més amplitud; que donés ànims, especialment, a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc més aquests somnis».
Aquesta afirmació categòrica de Martini no és, no pot ser, una declaració de fracàs, de decepció eclesial, de renúncia a la utopia. Martini continua somiant ni més ni menys que amb el Regne, que és la utopia de les utopies, un somni del mateix Déu.
Ell i milions de persones a l’Església somiem amb l’«altra Església possible», al servei de l’«altre Món possible». I el cardenal Martini és un bon testimoni i un bon guia en aquest camí alternatiu; ho ha demostrat.
Tant a l’Església (a l’Església de Jesús que són diverses Esglésies) com en a la Societat (que són diversos pobles, diverses cultures, diversos processos històrics) avui més que mai hem de radicalitzar en la cerca de la justícia i de la pau, de la dignitat humana i de la igualtat en l’alteritat, del veritable progrés dins de l’ecologia profunda. I com diu Bobbio «cal instal·lar la llibertat en el cor mateix de la igualtat»; avui amb una visió i una acció estrictament mundials. És l’altra globalització, la que reivindiquen els nostres pensadors, els nostres militants, els nostres màrtirs, els nostres famolencs…
No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna.
La gran crisi econòmica actual és una crisi global d’Humanitat que no es resoldrà amb cap mena de capitalisme, perquè no cap un capitalisme humà; el capitalisme continua sent homicida, ecocida, suïcida. No hi ha manera de servir simultàniament al déu dels bancs i al Déu de la Vida, conjugar la prepotència i la usura amb la convivència fraterna. La qüestió axial és: Es tracta de salvar el Sistema o es tracta de salvar la Humanitat? A grans crisis, grans oportunitats. En idioma xinès la paraula crisi es desdoblega en dos sentits: crisi com a perill, crisi com a oportunitat.
En la campanya electoral dels EUA es va enarborar repetidament «el somni de Luther King», volent actualitzar aquest somni; i, en ocasió dels 50 anys de la convocatòria del Concili Vaticà II, s’ha recordat, amb nostàlgia, el Pacte de les Catacumbes de l’Església serva i pobra. En el 16 de novembre de 1965, pocs dies abans de la clausura del Concili, 40 Sacerdots Conciliars van celebrar l’Eucaristia a les catacumbes romanes de Domitila, i van signar el Pacte de les Catacumbes. Dom Hélder Câmara, el centenari de naixement del qual estem celebrant enguany, era un dels principals animadors del grup profètic. El Pacte en els seus 13 punts insisteix en la pobresa evangèlica de l’Església, sense títols honorífics, sense privilegis i sense ostentacions mundanes; insisteix en la col·legialitat i en la corresponsabilitat de l’esglèsia com a Poble de Déu, i en l’obertura al món i en l’acolliment fratern.
Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Continuem rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que soterrada en la pobresa i en la fam a una gran majoria de la Humanitat. I continuarem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça.
Avui, nosaltres, en la convulsa conjuntura actual, professem la vigència de molts somnis, socials, polítics, eclesials, als quals de cap manera podem renunciar. Continuem rebutjant el capitalisme neoliberal, el neoimperialisme dels diners i de les armes, una economia de mercat i de consumisme que soterrada en la pobresa i en la fam a una gran majoria de la Humanitat. I continuarem rebutjant tota discriminació per motius de gènere, de cultura, de raça. Exigim la transformació substancial dels organismes mundials (ONU, FMI, Banc Mundial,OMC…). Ens comprometem a viure una «ecològica profunda i integral», propiciant una política agrària-agrícola alternativa a la política depredadora del latifundi, del monocultiu, dels agrotòxics. Participarem en les transformacions socials, polítiques i econòmiques, per a una democràcia d’«alta intensitat».
L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).
Com a Església volem viure, a la llum de l’Evangeli, la passió obsessiva de Jesús, el Regne. Volem ser l’Església de l’opció pels pobres, comunitat ecumènica i macroecumènica també. El Déu en qui creiem, l’Abbá de Jesús, no pot ser de cap manera causa de fonamentalismes, d’exclusions, d’inclusions absorbents, d’orgull proselitista. Ja n’hi ha prou amb fer del nostre Déu l’únic Déu veritable. «El meu Déu, em deixa veure a Déu?». Amb tot respecte per l’opinió del Papa Benet XVI, el diàleg interreligiós no sols és possible, és necessari. Farem de la corresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona en la vida i en els ministeris de l’Església.
Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L’Església serà una xarxa de comunitats orants, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Nova: una Bona Nova de vida, de llibertat, de comunió feliç. Una Bona Nova de misericòrdia, d’acolliment, de perdó, de tendresa, samaritana a la vora de tots els camins de la Humanitat. Continuarem fent que es visqui en la pràctica eclesial l’advertiment de Jesús: «No serà així entre vosaltres» (Mt 21,26). Sigui l’autoritat servei. El Vaticà deixarà de ser Estat i el Papa no serà més Cap d’Estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies locals conrearan la inculturació de l’Evangeli i la ministerialitat compartida. L’Església es comprometrà, sense por, sense evasions, amb les grans causes de la justícia i de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles. Serà profecia d’anunci, de denúncia, de consolació. La política viscuda per tots els cristians i cristianes serà aquella «expressió més alta de l’amor fratern» (Pius XI).
Ens neguem a renunciar a aquests somnis encara que puguin semblar quimera. «Encara cantem, encara somiem». Ens atenim a la paraula de Jesús: «Foc he vingut a portar a la Terra; i què puc voler sinó que cremi» (Lc 12,49). Amb humilitat i coratge, en el seguiment de Jesús, mirarem de viure aquests somnis en el cada dia de les nostres vides. Continuarà havent-hi crisi i la Humanitat, amb les seves religions i les seves esglésies, continuarà sent santa i pecadora. Però no faltaran les campanyes universals de solidaritat, els Fòrums Socials, les “Vias Campesinas“, els Moviments populars, les conquestes dels Sense Terra, els pactes ecològics, els camins alternatius de La nostra Amèrica, les Comunitats Eclesials de Base, els processos de reconciliació entre el Shalom i el Salam, les victòries indígenes i afro i, en tot cas, una vegada més i sempre «jo m’atinc al que s’ha dit: l’Esperança».
A cadascun i cadascuna a qui pugui arribar aquesta circular fraterna, en comunió de fe religiosa o de passió humana, rebi una abraçada de la grandària d’aquests somnis. Els vells encara tenim visions, diu la Bíblia (Jl 3,1). Vaig llegir fa uns dies aquesta definició: «La vellesa és una espècie de postguerra»; no necessàriament de claudicació. El Parkinson és només un contratemps del camí i seguim Regne endins.
Pere Casaldàliga
Circular 2009