Aquesta és una consulta sobre el “paper” de Déu davant la pandèmia de la COVID19. Es va rebre al portal teològic amic servicioskoinonia.org. Creiem que el punt de vista que aporta et pot resultar interessant en els dies que estem vivint.
«Si us plau, m’ajudaria molt si em poguéssin indicar alguna reflexió o lectura que m’il·lumini en el següent dilema:
A una família cristiana un dels seus membres es contagia de Coronavirus. Ho passa malament i arriba a anar a la UCI, però finalment es cura i torna a casa sa i estalvi; tota la família dóna gràcies a Déu per la seva misericòrdia, per la seva bondat i per haver tingut cura del seu parent.
A la família veïna, però, també cristiana, un dels seus membres contrau el Coronavirus i, malauradament, mor al cap d’uns dies. Afligits i plens de dolor, no donen gràcies a Déu.
Algú d’una tercera família pensa però, que ‘cal donar gràcies a Déu per tot’.
Com es pot explicar senzilla i teològicament que Déu és misericordiós i bondadós amb TOTS, sempre?»
Hola, amic, salutacions cordials.
Mira, els tres casos que planteges estan dins d’un mateix supòsit: allà dalt hi ha Déu, que ho veu, ho sap i ho pot tot, i per tant podria evitar-nos qualsevol mal. Aquest «supòsit» és el que filosòficament anomenem «teisme»: una forma d’entendre la Realitat, que inclou un segon pis, un món sobrenatural paral·lel, el cel, en el que habita un Ens suprem, creador, governador del món, al qual els grecs van anomenar Theos … paraula que es va transformar en Deus en llatí, i després en Déu en català. Per això parlem de «teisme». La teva consulta està doncs plantejada «dins d’aquest marc de comprensió» que dones per descomptat, el teisme.
Doncs bé, fixa’t, resulta tan difícil respondre a la teva pregunta, que, de fet, la humanitat no ho ha aconseguit fins ara, i són ja uns sis els mil·lennis que portem fent-nos acompanyar per Theos. Els filòsofs antics -alguns, fins i tot, cristians- ja se la plantejaven fa mil cinc-cents anys en els mateixos termes que avui. El seu dilema era:
Suposem que Theos-Déu és totpoderós i bo:
– Si pot lliurar-nos del mal i no ho vol fer, és que no és bo;
– i si vol lliurar-nos-en, però no ho pot fer, és que no és totpoderós.
Els filòsofs no han trobat la resposta i per això s’ha parlat tradicionalment «del misteri del Mal». Perquè no és un problema, sinó un Misteri; els misteris, en realitat, no es poden resoldre; són inabastables per a la nostra raó; només una «fe» religiosa pot intentar-ho.
Vegem-ho llavors als ulls de la fe tradicional.
Per a alguns, tindria raó la tercera família, perquè la fe ens assegura que Déu ens estima malgrat tot, encara que no ho sembli, fins i tot encara que ens enviï la mort amb la COVID. Per a la fe tot és possible, perquè creure en Déu, significa confiar en ell, cegament, passi el que passi, sembli el que sembli. La fe és una afirmació voluntariosa de la confiança, tossuda, contra tota evidència. La fe teista és un recurs valuosíssim de la naturalesa humana, perquè ens transforma i ens dóna una fortalesa indestructible. No hi ha res impossible per a qui té una fe teista: Déu, sempre estarà amb aquesta persona, amb aquesta comunitat o amb aquest poble.
Aquesta tercera família, té més fe que tu, que dubtes i que et fas preguntes? No, simplement té una fe «teista». Ha recorregut a aquest recurs, i li va bé. Tu també podries fer-ho.
És aquesta «fe en Déu malgrat tot» la resposta que busques al problema del mal? Tingues en compte que segurament no hi ha una única resposta … n’hi ha moltes. I cap és «obligatòria», ni definitiva.
De fet, fa força temps que hi ha bastants cristians que pensen que el teisme, aquesta forma d’entendre la realitat, que diu que hi ha per allí dalt un Ésser Totpoderós i Omniscient que ens cuida i ens protegeix fins i tot amb àngels de la guarda, no seria la millor manera d’imaginar l’estructura i el funcionament de la realitat. Sembla una explicació feta molt a mida de la nostra imaginació. O sigui: una explicació molt nostra, molt humana (antropomòrfica, diuen): a dalt hi ha un Ésser Suprem, un Persona com nosaltres, un Pare precisament, que ho sap i ho pot tot, i ho controla tot, i, lògicament, ens protegeix .
És clar, ens preocupa que aquesta forma d’entendre la realitat -tota ella recolzant-se sobre la clau de volta d’aquesta Persona suprema allà dalt-, no resulti una explicació satisfactòria, perquè, en efecte, hi ha molts casos en què sembla que no funciona, doncs sembla que no ens protegeix. Hi ha bastants creients als que aquesta explicació «teista» no els convenç, i se senten alleujats al saber que no és l’única explicació, i que poden no creure-se-la i buscar una nova manera d’explicar la realitat: sense un segon pis, sense nivell sobrenatural o celestial, sense un Theos allà dalt/allà fora, que intervé per cuidar-nos. Són persones a les quals, pel que han reflexionat, l’explicació clàssica (aquest «teisme») els sembla increïble, com si hagués estat elaborada per a nens.
I si el que hem anomenat Déu fos l’ànima, la potència, el Misteri, la creativitat d’aquest fantàstic cosmos en el qual estem, del qual provenim i cap al que anem, però no un Algú; no un Senyor misteriós per fora o per sobre del món?
I si el cosmos, la Realitat, no tingués dos pisos?, es pregunten. I si l’explicació del món no consisteix en l’existència d’una Super-persona omnipotent i omniscient controladora en un segon pis? I si el que hem anomenat Déu fos l’ànima, la potència, el Misteri, la creativitat d’aquest fantàstic cosmos en el qual estem, del qual provenim i cap al que anem, però no un Algú; no un Senyor misteriós per fora o per sobre del món? Som la primera generació a la qual la ciència actual li ha donat uns coneixements que mai van imaginar els humans que ens han precedit. No té res d’estrany doncs que les explicacions que ells ens van transmetre ja no serveixin; eren explicacions molt perspicaces i plenes de bona intenció, però avui, a nosaltres, ens resulten endarrerides, se’ns queden curtes.
Els nostres besavis pensaven que el món tenia 6.000 anys -com els havia dit la Bíblia-. Després, quan van néixer els nostres pares, es va descobrir que estàvem dins «una» galàxia, i es va pensar que el món era aquesta galàxia. Ara sabem que potser existeixen tres-cents mil milions de galàxies, amb dos-cents mil milions d’estrelles cada una. Ara sabem que la història coneguda d’aquest cosmos no baixa dels 13.700 milions d’anys. Fa només 25 anys (1996) que hem descobert que hi ha planetes fora del nostre sistema solar. I cosmos endins, planetes com el nostre, amb capacitat d’albergar vida … potser són trilions de trilions els planetes que podrien contenir vida … (vegetal, animal, humana, espiritual, religiosa …?). També aquests ‘humans’ s’explicaran la realitat recorrent a l’existència d’un Déu que els va entregar el món i els cuida davant de qualsevol perill local?
Comencen a percebre que hi ha d’haver una explicació més gran, més desintersada, més profunda … que se’ns escapa, que només intuïm; i que és sagrada en totes les seves parts: des de les partícules subatòmiques i el mar profund de sopa quàntica que les constitueix, fins al cos global còsmic que desborda Creativitat i Misteri.
Admirant el misteri profund i bellíssim de la Realitat, de la matèria, de les estrelles, de les galàxies, de l’evolució del cosmos, del sorgiment de la Vida, de les espècies humanes, de l’entrada de la Terra (amb els humans) al nivell de la Consciència, de la reflexió, de l’espiritualitat … els científics, i molts homes i dones reflexius, percebre que hi ha d’haver una explicació més gran, més desintersada, més profunda … que se’ns escapa, que només intuïm; i que és sagrada en totes les seves parts: des de les partícules subatòmiques i el mar profund de sopa quàntica que les constitueix, fins al cos global còsmic que desborda Creativitat i Misteri.
Potser aquest fantàstic Cosmos, tan radicalment diferent d’aquell que s’ens van ensenyar quan erem nens, no necessita d’un rellotger que l’hagi muntat … ni d’un vigilant universal que supervisi qualsevol possible error (que ho sigui o que ens ho sembli a nosaltres), ni que assumeixi el càrrec de protegir la nostra espècie enfront de totes les altres -inclosa la dels desconcertants virus mutants-. Avui dia la ciència pensa que no és segur que nosaltres siguem el més important d’aquest cosmos i que no és molt raonable pensar que per sobre de tot hi ha Algú que s’encarrega de canalitzar-ho tot perquè no ens passi res dolent als humans … ni tan sols davant la COVID.
Moltes de les persones que avui dia pensen així ja no poden seguir creient amb aquella seguretat amb que els nostres avis van creure la història i el sentit del cosmos que les religions els van presentar com una doctrina de fe obligatòria sota pena de pecat mortal (!).
La veritat més certa i humil és que no tenim explicació. La ciència ens diu que «tot just estem obrint els ulls» … Encara no sabem on som: ni què és això, ni d’on ve, ni on va, o què fem nosaltres aquí, o si som només un episodi fugaç d’una aventura còsmica infinitament més gran. Moltes de les persones que avui en dia pensen així ja no poden seguir creient amb aquella seguretat amb la que els nostres avis van creure la història i el sentit del cosmos que les religions els van presentar com una doctrina de fe obligatòria sota pena de pecat mortal (!).
Estem en un moment històric realment interessant: assetjats per un virus, enlluernats per la ciència, decebuts per les nostres antigues seguretats religioses que se’ns han quedat curtes, com la roba que deixem enrere quan creixem. No és fàcil captar tot el conjunt, ni reconèixer i ubicar les limitacions del nostre coneixement. Però és possible que la contemplació del Misteri de la Realitat ens ompli de comprensió, d’humilitat i d’obertura, per seguir creient en la Vida, el Cosmos, i en la Creativitat Misteriosa en la que tot s’impregna.
Fins i tot sense tenir una resposta a la «pregunta sobre Déu, la COVID i el problema del mal», potser podem instal·lar-nos en la Pau i confiar, en comunió amb el savi Misteri Diví del Cosmos, després de fer tot el possible per controlar el Coronavirus. Encara que els seus atacs ens causen dolor i no tenim respostes per a explicar-nos el que està passant, ens podem sentir serens i confiats en aquesta comunió divina amb el Cosmos.
Potser aquesta sigui la nostra millor «resposta».
Resposta a la pàgina: servicioskoinonia.org
