Una de les lluites més intenses i significatives dels pobles indígenes en tot Brasil va ser la represa de la Terra Indígena Marãiwatsédé , a l’estat brasiler del Mato Grosso, que va tenir lloc el 2012, després de 50 anys de lluita, no sempre pacífica.

Al 1965, les famílies Xavante van ser tretes a la força de les seves terres ancestrals pel govern militar i transportades en avions de la Força Àrea Nacional (FAB) a la Missió Salesiana de São Marcos, a més de 600Km de casa seva. El grup agrícola Ometto s’havia fet “propietària” amb la zona. Com a resultat d’aquest trasllat forçós van morir més de 150 indígenes i les famílies de la vila Xavante de Maraiwãtsédé van ser separades.

[…] I els blancs van començar a acostar-se per robar la terra. Així, van anar arribant-ne més i més. La nostra tradició era dividir el poble, perquè l’espai era gran. Era a prop de abare’u fer la cerimònia, però quan els blancs ja eren a prop, el nostre uuu no havia fet la cerimònia. Llavors va començar a posar-nos un parany darrere de la terra. Eren intel·ligents.
Tserewa’wa Declaració a l’MPF

Les terres dels Xavante van ser venudes posteriorment a holdings agroindustrials internacionals, com la italiana Agip Petroli, que hi va crear la finca sua-Missu, construïda sobre la deportació de tot un poble i que arribaria a ser el latifundi més gran d’Amèrica Llatina: del tamany d’un terç de tota Catalunya, com explica Pere Casaldàliga a la seva Carta Pastoral de 1971.

Durant la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient de 1992, celebrada a Rio de Janeiro, el Poble Xavante va pressionar a les autoritats nacionals i internacionals i el president d’Agip, Gabriele Cagliari , -que se suïcidaria poc després en una presó italiana, acusat de corrupció- es va comprometre públicament a tornar la zona als Xavante.

No obstant això, com explicava el diari italià La Repubblica el 1993 : «el somni dels Xavante, expulsats de les seves terres al 1966, s’ha quedat en un somni. Les 168 mil hectàrees [que tenia la propietat als anys 90 després de diverses vendes] de la hisenda Suiá Missú, al Mato Grosso, un any després, segueixen sent propietat d’Agip Petroli».

El litigi amb els Xavante va romandre sota la inacció de govern brasiler durant més de cinc anys , fins que la Terra Indígena Marãiwatsédé va ser legalment reconeguda pel president de la República brasilera, Fernando Henrique Cardoso al 1998. 

Abans, però, el govern de São Félix do Araguaia i alguns agricultors de la regió van animar 2.000 ocupants il·legals a envair la zona. El conflicte es va fer imminent: al 2004 va córrer la notícia de que tres terratinents havien contractat un assassí a sou perquè matés Pere Casaldàliga. Tot i ésser amenaçat, però, Casaldàliga va rebutjar l’escorta policial i va continuar la seva tasca pastoral i social amb normalitat, dient que només acceptaria protecció quan tots els camperols també en tinguessin dret.

Al llarg de 50 anys d’exili forçós, els Xavante van ser constants en la defensa dels seus drets. Quan van ser expulsats, deportats -aquesta és la paraula, van ser deportats – , van seguir sempre lligats a aquesta terra, i hi venien tots els anys a recollir pati, una palmera per fer adorns.

“La Terra Marãiwatsédé és al nostre cor”

 
Tot i ser una àrea legalment reconeguda el 1998, no va ser fins al 2012 que el Suprem Tribunal Federal de Brasil (STF) va ordenar la retirada real dels invasors i l’entrada efectiva de el Poble Xavante a la Terra Indígena Marãiwatsédé. El dia 7 novembre 2012 van començar a lliurar els avisos que demanaven els invasors que s’anessin. Finalment, després de quaranta-sis anys d’exili, els Xavante van veure reconegut definitivament el dret al seu territori.

La sortida dels invasors, però, no va ser pacífica i va ser necessària la intervenció de la Força Nacional per desallotjar les persones que romanien a la zona. Va haver-hi enfrontaments organitzats amb la policia i vandalisme per destruir (encara més) la terra indígena. A causa d’aquest conflicte, Pere Casaldàliga va haver d’abandonar casa seva, a São Félix do Araguaia, degut a les amenaces de mort que va rebre.

Marãiwatsédé hÃ
Tôtsena ti’a na watsiri’ãmo Wahõiba vaig durar
Höiba-téb’ré Ha, Ãhawimbã Dóna’t itsanidza’ra hÃ
Ahãta et Oto aimatsa’ti ‘a na Ítémé we’re’iwadzõ
Mori ha adza Oto estima wawa’utudza’rani
Ti’a’a’a’ana … Ai’uté hà estima ipótódza’ra hÃ
Tedza Oto estima tsitébrè ti’a’a’a’ana.
 
La Terra Marãiwatsédé és als nostres cors i a les nostres ànimes.
Quan encara érem petits ens van treure d’aquest lloc.
Però avui hem reconquerit la nostra terra,
aqui a la nostra llar ara vull reposar en aquesta terra,
en aquesta terra, en aquesta terra …
Aquí vaig néixer i en aquesta terra es criaran els nostres fills.

Marcio Tserehité Tsererãi’ré

 
No obstant això, la terra que els indígenes van recuperar era molt diferent de la que se’ls va expulsar: al 2012, almenys dos terços de les 165 mil hectàrees de la reserva havien estat desforestades per ramaders i ocupants il·legals. Marãiwatsédé va arribar a liderar el rànquing de les terres indígenes més desforestades de país.

Aíxí, Marãiwatsédé, que va ser el pròsper llar dels Xavante durant segles, s’enfronta avui al desafiament vital de l’escassetat d’aliments, l’escassetat d’aigua, els sòls degradats per la desforestació i, a més, les invasions puntuals i els incendis intencionats que , fins i tot avui dia, se segueixen registrant a la zona.

No obstant això, poc a poc i sempre en lluita, els Xavante estan aconseguint viure a la seva terra ancestral i estan construint pobles i organitzant-se. Més de 1.200 indígenes viuen avui a les terres de Marãiwatsédé.

El camí és i ha estat llarg i serà molt difícil. No falten les amenaces. Però el Poble Xavante de Marãiwatsédé no té por. Per a ells, l’esperança sempre guanya.